EL CAMÍ A LA METRÒPOLIS

Rafael Pradas analitza l’evolució del fet metropolità barceloní des dels seus orígens i repassa les dificultats que han emergit en cada època, mostrant que aquesta evolució sempre ha anat lligada a un complex entramat d’interessos, reaccions i limitacions.

per Rafael Pradas, periodista

Avui el fet metropolità de Barcelona ha adquirit un nivell de consens com no havia tingut en cap altra època. Tothom s’adona que sense perspectiva

metropolitana difícilment tindran solució molts dels problemes que comparteixen Barcelona i les ciutats del seu ampli entorn (mobilitat, habitatge, emergència climàtica, inclusió social…) També es veu clarament que la realitat metropolitana enforteix moltes oportunitats econòmiques, socials i culturals. No sempre ha estat així.

L’àrea metropolitana no és fruit de l’atzar, però tampoc neix d’una voluntat predeterminada. Es va fent al llarg de la història, i la consciencia metropolitana, si es pot dir així, també es fruit d’un llarg i tortuós procés de maduració i de la intervenció d’idees i voluntats. I com tot procés, amb avanços i retrocessos.

Es podria dir que quan el 1841 el metge, higienista i educador Pere Felip Monlau va publicar el seu famós al·legat “A baix les muralles!” va contribuir a endegar (de manera simbòlica, cal dir) un procés que havia de desembocar en l’Eixample d’Ildefons Cerdà que, al seu torn, posava també les bases d’un incipient fenomen metropolità. La Barcelona que es projectava sobre el seu pla, fora de les muralles, havia de resoldre com encaixar els vells municipis, peces cabdals de l’engranatge econòmic. Però els pobles de Santa Maria de Sants, Sant Andreu del Palomar o Sant Marti dels Provençals no tenien solament com a veïna la puixant Barcelona sinó també l’Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet o Sant Adrià.

Les solucions poden tenir consensos i entrebancs a cada època. Puig i Cadafalch i Cambó van promoure el 1903 el pla de Leon Jaussely que pretenia organitzar el lligam dels antics pobles amb la ciutat en expansió zonificant la nova metròpolis segons el nivell social i el paper productiu de cada nucli agregat. Trenta anys després, en el marc del que va significar el GATPAC, Josep Lluis Sert i Le Corbusier amb el Pla Macià es van plantejar solucions per a la metròpolis popular, menestral i industrial. Aquesta metròpolis que aspirava al racionalisme quedaria engolida pels efectes de la guerra i la postguerra. Des del 1939 fins el 1975 mes de 2.5 milions de persones van abandonar Andalusia, Extremadura, Galicia, Castella per treballar a Catalunya i prop de 2 milions es van instal·lar a la província de Barcelona. Ciutats industrials amb gruix propi (Badalona, Terrassa, Sabadell…) o pobles on convivien l’agricultura i la indústria (Molins de Rei, El Prat o Ripollet, per posar uns exemples) van rebre un bany de realitat molt difícil de gestionar. L’àrea metropolitana —petita o gran— és filla directa d’aquell creixement econòmic de la postguerra i del desordre social i urbanístic agreujat clarament per la manca d’unes institucions polítiques, socials, sindicals i patronals sòlides i representatives.

També es podria dir que quan el 1988 l’alcalde de Barcelona Pasqual Maragall va posar sobre la taula el Pla Estratègic Barcelona 2000 va assenyalar els objectius d’una metròpolis ambiciosa i no reconeguda: ciutat competitiva internacionalment; eix de la macroregió del nord-oest de la mediterrània; metròpolis basada en els serveis avançats i increment de la cohesió social. Feia un any que el Parlament havia aprovat les Lleis d’Ordenació Territorial de Catalunya que suprimien la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB), coincidint gairebé en el temps amb l’abolició del Greater London Council per part de Margaret Thatcher. El president de la Generalitat Jordi Pujol estava decidit a no permetre el lideratge de Barcelona més enllà dels estrictes límits municipals. Probablement per conviccions personals i polítiques i per exigències del guió que posava el control de l’urbanisme en mans del govern de la Generalitat. Les Lleis d’Ordenació del Territori van limitar legalment l’acció metropolitana a dues entitats especialitzades (transports i medi ambient), però la resposta dels alcaldes de l’extinta CMB va ser contundent: crear la Mancomunitat de Municipis Metropolitans de Barcelona i, de fet, les tres organitzacions van actuar sota la marca Àrea Metropolitana de Barcelona. Es poden donar passos enrere, però difícilment actuar contra la lògica dels fets.

El marc previ: amb les eleccions municipals de 1979 havia sorgit una nova generació de polítics que a través de la Corporació Metropolitana de Barcelona (hereva de la Comissió d’Urbanisme i Serveis Comuns de Barcelona i altres municipis, quin eufemisme…) havia posat en marxa actuacions per recosir el territori, posar ordre en l’urbanisme, planejar equipaments, infraestructures o vies imprescindibles. En la nova empenta democràtica va confluir l’experiència de tècnics i professionals diversos que van fer el pas a la política i a la gestió des de posicions diferents, però amb una compartida preocupació pel territori com Pasqual Maragall, Ernest Maragall, Narcís Serra, Albert Serratosa, Joan Antoni Solans, Jordi Borja, Josep Miquel Abad entre molts d’altres. Bona part dels nous gestors públics havien participat en el fet disruptiu que va suposar l’aprovació del Pla General Metropolità de 1976 (revisió a la vegada del Pla Comarcal de 1953) en que la batalla pel domini del sòl es va saldar amb una certa victòria de la racionalitat i en el que hi va tenir gran pes les opinions de la ciutadania organitzada. Des del Col·legi d’Aparelladors (amb la revista CAU) o el Col·legi d’Arquitectes fins al CEUMT, Amics de la Ciutat o la Federació d’Associacions de Veïns que van contribuir a oferir una visió alternativa de la ciutat i l’entorn.

No es pot perdre de vista que l’expansió de Barcelona —com la no expansió— s’ha produït sempre en el marc un complex entramat d’interessos, reaccions i limitacions. El franquisme va impedir a Barcelona el creixement que va impulsar obertament a Madrid annexionant els pobles veïns (Carabanchel, Chamartin, Canillas, Canillejas, Hortaleza, Vallecas, etcètera, etcètera): avui el que coneixem com a Àrea Metropolitana de Barcelona o AMB té la mateixa extensió i població que la ciutat de Madrid. La Gran Barcelona que preconitzava l’alcalde Josep Maria Porcioles, relligador de molts interessos industrials, financers i immobiliaris es va convertir més en part del problema, malgrat la Carta Municipal, que de la seva solució.

La tasca de la generació metropolitana del 79 acaba de fet el 2010 quan el Parlament de Catalunya, ja amb el consens de tots els grups polítics a la cambra i a l’ajuntament de Barcelona aprova la llei de creació de l’Àrea Metropolitana (AMB) com a nova administració, amb més competències i recursos. A partir de l’any 2000 el Pla Estratègic de Barcelona adquireix una progressiva dimensió regional metropolitana i ara hi participen mes de 300 entitats econòmiques, socials i culturals públiques i privades. L’associació de l’Arc Metropolità —integrada per set capitals de la segona corona amb mes de 700.000 habitants— s’ha convertit en la consciència viva de la situació i recorda com massa sovint aquest país va tard a l’hora d’abordar el futur.