DECÀLEG PER A UNA GESTIÓ SOSTENIBLE
Cal crear un nou Ens Metropolità que no només ha de millorar aspectes de gestió sinó també garantir als ciutadans un tracte més equitatiu, fruit d’un plantejament racional i no de l’atzar administratiu.
Per Carlos Ferrater, arquitecte.
El decàleg que presento a continuació planteja a grans trets una nova proposta de gestió supramunicipal, una nova forma d’entendre el fet de l’existència d’un continu urbà que no només s’emmarca en l’àmbit de l’actual Àrea Metropolitana de Barcelona sinó que va encara més enllà implicant aspectes territorials, jurídics, normatius, ambientals, econòmics, de representació ciutadana, etc. No es tracta de fet d’una proposta nova, sinó que és més aviat una idea que ja existia i que es replanteja ara adaptada a la nova realitat, una realitat cada cop més canviant que en els darrers temps de pandèmia ha fet encara més evident que un sistema rígid sovint dóna lloc a situacions il·lògiques que no responen a un plantejament o un conjunt de solucions prou racionals en situacions que no es poden preveure amb la suficient antelació.
Així doncs, amb la primera idea més evident del continu urbà comencem a presentar el decàleg.
1. No sembla lògic establir fronteres en un context de continuïtat urbana ja que això dona lloc a diferències injustificades entre diferents municipis pel que fa a l’àmbit fiscal, aspectes de mobilitat, organització sanitària, de normativa urbanística, etc. Sovint es donen situacions absurdes en les que s’aplica una normativa diferent en una mateixa via pública, segons pertanyi a un o altre municipi, o s’hi aplica una fiscalitat marcadament diferent. L’existència de barreres artificials no té avui dia una raó de ser. Es mantenen uns models de gestió que responen més a un sistema rígid creat en altres èpoques i per a altres realitats diferents a les actuals. Es tracta, doncs, de crear un nou Ens Metropolità que no només ha de millorar aspectes de gestió sinó també de garantir als ciutadans un tracte més equitatiu que sigui fruit d’un plantejament racional i no pas de l’atzar administratiu.
2. L’actual Àrea Metropolitana de Barcelona suposa un 2% del total del territori català però concentra més de tres milions d’habitants i una important concentració de la indústria i les patents, fet que fa d’aquesta zona un hub estratègic del sud d’Europa. Posar en valor aquesta idea ha d’incentivar la cerca d’un nou model que promogui un desenvolupament en condicions d’uniformitat en quant a desenvolupament econòmic i una gestió més propera i assequible que sense oblidar l’especificitat de les diverses poblacions i municipis, promogui actuacions d’àmbit més ampli i lògica de conjunt.
3. Aquesta idea d’Ens Metropolità ja s’ha plantejat en diverses ocasions. Qui hi va estar més a prop va ser Pasqual Maragall, precisament amb aquesta vocació per esdevenir enclavament estratègic i centre del corredor del Mediterrani. Però a banda d’aquest aspecte més encaminat a la projecció internacional hi havia també motivacions de justícia distributiva en l’assignació de recursos per al desenvolupament de les comunicacions i equipaments. Es donava la situació de que la majoria de municipis de l’àmbit metropolità estaven governats pel PSC i en alguns casos Iniciativa. Representava doncs un pes polític monocolor massa important i susceptible d’esdevenir un contrapoder a la Generalitat, en aquells moments de signe polític oposat.
En l’actualitat hi ha major diversitat política entre municipis, han irromput nous partits amb nous objectius programàtics i no es pot considerar que ara ni en un futur hi hagi l’antiga uniformitat política. La creació d’un nou Ens Metropolità, doncs, no s’ha de pensar com un contrapoder o un ens ideològic, sinó més en un ens de gestió ideologitzat en la mesura que respondrà a un programa de polítiques determinat però que ha d’actuar també com un ens de gestió independent.
4. Amb aquesta idea recurrent d’esdevenir un eix estratègic a nivell europeu i mediterrani hi hauria també la possibilitat d’ampliar l’àrea metropolitana a una sèrie de municipis que actualment es consideren part de la tercera quarta corona del transport metropolità, entre els quals destaquen per les seves dimensions en termes de població i pes econòmic, Terrassa i Sabadell. Sumant aquest conjunt de municipis parlaríem d’una àrea d’influència de més de 4 milions d’habitants, pràcticament la meitat de la població del país.
“Seria també una bona ocasió per interpel·lar a la ciutadania a través d’un referèndum en el que es podria decidir el model d’administració.” |
5. Donar pas a la creació d’un conglomerat urbà de major rang i major població del sud d’Europa. Aeroport, ferrocarril i port de mercaderies vertebren aquest hub econòmic que ha de donar sortida a polítiques de desenvolupament arrelades al territori però amb vocació global. Dotar d’una nova gestió, actualment massa centralitzada a l’Estat i excessivament polititzada. D’altra banda, es busca acabar amb l’escanyament que suposa que tots els serveis essencials surtin d’un mateix punt en lloc de fer-ho des de diferents àmbits geogràfics, la qual cosa en milloraria l’eficiència.
6. El nou Ens Metropolità ha de facilitar la coordinació en un mateix cens de tots els pols d’alta innovació com la biomedicina, les noves tecnologies i les grans indústries. Un ens que ha de tenir capacitat suficient per a dotar de millors condicions al conjunt del territori metropolità en l’àmbit de l’I+D i la creació de noves empreses del sector així com parcs tecnològics estratègics.
7. Crear una xarxa de comunicació i transport públic que asseguri una mobilitat sostenible i amb menys impacte mediambiental. Cal potenciar un model de transport més propi de les grans metròpolis amb l’ampliació de metro i xarxa elèctrica de busos, un model que vertebri el territori en la seva totalitat, i potser deixar enrere altres tipus de transport d’àmbit més local i més propi de les ciutats petites i mitjanes com serien els tramvies.
8. En el pla urbanístic, hi ha un excés de normativització i l’obsolescència de l’instrumental urbanístic que tenim: Plans Generals, Parcials, Plans Especials de Millora Urbana (PEMU), Plans Especials de Reforma Interior (PERI)… Tots han quedat superats perquè han estat pensats com un reglament per a un creixement ex novo. Ara partim de noves realitats que tenen a veure més amb la rehabilitació i la cirurgia urbana. La normativa des d’aquesta nova realitat ha de permetre el pacte social i el desenvolupament entre els diversos territoris, diversificant al màxim entre diferents usos i rendes i evitant d’aquesta manera que determinades zones esdevinguin guetos.
9. El principal problema que sorgeix en la gestió i implementació de les propostes esmentades anteriorment és l’actual excés d’administracions en municipis, consells comarcals, diputacions, divisió provincial, comarcal… depenent a més a més de centres de decisió ben diferents. Encaixar tota aquesta dispersió administrativa en el marc de la normativa europea posa encara més de manifest la dificultat de coordinar polítiques que transcendeixin de l’àmbit estrictament local. Tenim una administració esmicolada sense un poder de decisió real i que contràriament al que pugui semblar resulta poc assequible per al ciutadà, amb competències que en ocasions no queden clares i una dificultat per donar resposta a problemes que com hem vist en els darrers temps poden ser totalment imprevistos. Es recuperaria en certa mesura, en l’àmbit metropolità, la idea de les vegueries que com a ens supramunicipals pretenien aportar una millor organització territorial, evitant barreres artificials i oferint una visió de conjunt d’un determinat territori d’una manera més racional i sobretot més flexible.
10. El nou Ens Metropolità de gestió no es pot concebre, com deia abans, com un organisme polititzat o ideològic. Ha de ser per damunt de tot un instrument de gestió de caràcter democràtic, que permeti un desenvolupament social i econòmic de conjunt i alhora pugui oferir un tracte proper al ciutadà, sense deixar de banda el caràcter i les especificitats de cada municipi. Es tracta de simplificar i dotar l’Administració de més transparència l’administració i no pas d’afegir-hi més obstacles. Una proposta en aquest sentit seria, a mode del l’existent síndic de greuges, la creació d’un espai de defensa dels drets del ciutadà en l’àmbit metropolità.
Finalment, crec que és un bon moment per replantejar el futur metropolità en termes de gestió i seguretat jurídica fent una reflexió profunda sobre tot el ventall de possibilitats que un nou model podria oferir. Seria també una bona ocasió per interpel·lar a la ciutadania a través d’un referèndum en el que es podria decidir el model d’administració, potser amb la possibilitat de triar entre més d’una variant, tenint sempre en compte que cal conciliar les necessitats d’un ciutadà d’una gran metròpoli com Barcelona amb les d’un ciutadà d’un municipi petit.
El decàleg que presento a continuació planteja a grans trets una nova proposta de gestió supramunicipal, una nova forma d’entendre el fet de l’existència d’un continu urbà que no només s’emmarca en l’àmbit de l’actual Àrea Metropolitana de Barcelona sinó que va encara més enllà implicant aspectes territorials, jurídics, normatius, ambientals, econòmics, de representació ciutadana, etc. No es tracta de fet d’una proposta nova, sinó que és més aviat una idea que ja existia i que es replanteja ara adaptada a la nova realitat, una realitat cada cop més canviant que en els darrers temps de pandèmia ha fet encara més evident que un sistema rígid sovint dóna lloc a situacions il·lògiques que no responen a un plantejament o un conjunt de solucions prou racionals en situacions que no es poden preveure amb la suficient antelació.
Així doncs, amb la primera idea més evident del continu urbà comencem a presentar el decàleg.
1. No sembla lògic establir fronteres en un context de continuïtat urbana ja que això dona lloc a diferències injustificades entre diferents municipis pel que fa a l’àmbit fiscal, aspectes de mobilitat, organització sanitària, de normativa urbanística, etc. Sovint es donen situacions absurdes en les que s’aplica una normativa diferent en una mateixa via pública, segons pertanyi a un o altre municipi, o s’hi aplica una fiscalitat marcadament diferent. L’existència de barreres artificials no té avui dia una raó de ser. Es mantenen uns models de gestió que responen més a un sistema rígid creat en altres èpoques i per a altres realitats diferents a les actuals. Es tracta, doncs, de crear un nou Ens Metropolità que no només ha de millorar aspectes de gestió sinó també de garantir als ciutadans un tracte més equitatiu que sigui fruit d’un plantejament racional i no pas de l’atzar administratiu.
2. L’actual Àrea Metropolitana de Barcelona suposa un 2% del total del territori català però concentra més de tres milions d’habitants i una important concentració de la indústria i les patents, fet que fa d’aquesta zona un hub estratègic del sud d’Europa. Posar en valor aquesta idea ha d’incentivar la cerca d’un nou model que promogui un desenvolupament en condicions d’uniformitat en quant a desenvolupament econòmic i una gestió més propera i assequible que sense oblidar l’especificitat de les diverses poblacions i municipis, promogui actuacions d’àmbit més ampli i lògica de conjunt.
3. Aquesta idea d’Ens Metropolità ja s’ha plantejat en diverses ocasions. Qui hi va estar més a prop va ser Pasqual Maragall, precisament amb aquesta vocació per esdevenir enclavament estratègic i centre del corredor del Mediterrani. Però a banda d’aquest aspecte més encaminat a la projecció internacional hi havia també motivacions de justícia distributiva en l’assignació de recursos per al desenvolupament de les comunicacions i equipaments. Es donava la situació de que la majoria de municipis de l’àmbit metropolità estaven governats pel PSC i en alguns casos Iniciativa. Representava doncs un pes polític monocolor massa important i susceptible d’esdevenir un contrapoder a la Generalitat, en aquells moments de signe polític oposat.
En l’actualitat hi ha major diversitat política entre municipis, han irromput nous partits amb nous objectius programàtics i no es pot considerar que ara ni en un futur hi hagi l’antiga uniformitat política. La creació d’un nou Ens Metropolità, doncs, no s’ha de pensar com un contrapoder o un ens ideològic, sinó més en un ens de gestió ideologitzat en la mesura que respondrà a un programa de polítiques determinat però que ha d’actuar també com un ens de gestió independent.
4. Amb aquesta idea recurrent d’esdevenir un eix estratègic a nivell europeu i mediterrani hi hauria també la possibilitat d’ampliar l’àrea metropolitana a una sèrie de municipis que actualment es consideren part de la tercera quarta corona del transport metropolità, entre els quals destaquen per les seves dimensions en termes de població i pes econòmic, Terrassa i Sabadell. Sumant aquest conjunt de municipis parlaríem d’una àrea d’influència de més de 4 milions d’habitants, pràcticament la meitat de la població del país.
“Seria també una bona ocasió per interpel·lar a la ciutadania a través d’un referèndum en el que es podria decidir el model d’administració.” |
5. Donar pas a la creació d’un conglomerat urbà de major rang i major població del sud d’Europa. Aeroport, ferrocarril i port de mercaderies vertebren aquest hub econòmic que ha de donar sortida a polítiques de desenvolupament arrelades al territori però amb vocació global. Dotar d’una nova gestió, actualment massa centralitzada a l’Estat i excessivament polititzada. D’altra banda, es busca acabar amb l’escanyament que suposa que tots els serveis essencials surtin d’un mateix punt en lloc de fer-ho des de diferents àmbits geogràfics, la qual cosa en milloraria l’eficiència.
6. El nou Ens Metropolità ha de facilitar la coordinació en un mateix cens de tots els pols d’alta innovació com la biomedicina, les noves tecnologies i les grans indústries. Un ens que ha de tenir capacitat suficient per a dotar de millors condicions al conjunt del territori metropolità en l’àmbit de l’I+D i la creació de noves empreses del sector així com parcs tecnològics estratègics.
7. Crear una xarxa de comunicació i transport públic que asseguri una mobilitat sostenible i amb menys impacte mediambiental. Cal potenciar un model de transport més propi de les grans metròpolis amb l’ampliació de metro i xarxa elèctrica de busos, un model que vertebri el territori en la seva totalitat, i potser deixar enrere altres tipus de transport d’àmbit més local i més propi de les ciutats petites i mitjanes com serien els tramvies.
8. En el pla urbanístic, hi ha un excés de normativització i l’obsolescència de l’instrumental urbanístic que tenim: Plans Generals, Parcials, Plans Especials de Millora Urbana (PEMU), Plans Especials de Reforma Interior (PERI)… Tots han quedat superats perquè han estat pensats com un reglament per a un creixement ex novo. Ara partim de noves realitats que tenen a veure més amb la rehabilitació i la cirurgia urbana. La normativa des d’aquesta nova realitat ha de permetre el pacte social i el desenvolupament entre els diversos territoris, diversificant al màxim entre diferents usos i rendes i evitant d’aquesta manera que determinades zones esdevinguin guetos.
9. El principal problema que sorgeix en la gestió i implementació de les propostes esmentades anteriorment és l’actual excés d’administracions en municipis, consells comarcals, diputacions, divisió provincial, comarcal… depenent a més a més de centres de decisió ben diferents. Encaixar tota aquesta dispersió administrativa en el marc de la normativa europea posa encara més de manifest la dificultat de coordinar polítiques que transcendeixin de l’àmbit estrictament local. Tenim una administració esmicolada sense un poder de decisió real i que contràriament al que pugui semblar resulta poc assequible per al ciutadà, amb competències que en ocasions no queden clares i una dificultat per donar resposta a problemes que com hem vist en els darrers temps poden ser totalment imprevistos. Es recuperaria en certa mesura, en l’àmbit metropolità, la idea de les vegueries que com a ens supramunicipals pretenien aportar una millor organització territorial, evitant barreres artificials i oferint una visió de conjunt d’un determinat territori d’una manera més racional i sobretot més flexible.
10. El nou Ens Metropolità de gestió no es pot concebre, com deia abans, com un organisme polititzat o ideològic. Ha de ser per damunt de tot un instrument de gestió de caràcter democràtic, que permeti un desenvolupament social i econòmic de conjunt i alhora pugui oferir un tracte proper al ciutadà, sense deixar de banda el caràcter i les especificitats de cada municipi. Es tracta de simplificar i dotar l’Administració de més transparència l’administració i no pas d’afegir-hi més obstacles. Una proposta en aquest sentit seria, a mode del l’existent síndic de greuges, la creació d’un espai de defensa dels drets del ciutadà en l’àmbit metropolità.
Finalment, crec que és un bon moment per replantejar el futur metropolità en termes de gestió i seguretat jurídica fent una reflexió profunda sobre tot el ventall de possibilitats que un nou model podria oferir. Seria també una bona ocasió per interpel·lar a la ciutadania a través d’un referèndum en el que es podria decidir el model d’administració, potser amb la possibilitat de triar entre més d’una variant, tenint sempre en compte que cal conciliar les necessitats d’un ciutadà d’una gran metròpoli com Barcelona amb les d’un ciutadà d’un municipi petit.
| share: |       |
