LA PLANIFICACIÓ URBANÍSTICA EN LA GRAN METRÒPOLI DE BARCELONA

Per Carlos Cabrera, Director General de l’Institut Cerdà

Quan es parla de reflexionar i estudiar la planificació urbanística en la gran metròpoli de Barcelona, a tots els que treballem i hem treballat en aquest camp ens ve a la memòria un nom, Albert Serratosa, una persona que ens va ensenyar a entendre i reflexionar sobre el territori i el fet urbà.
Podria destacar moltes de les seves aportacions, i ja em perdonaran aquells que anaven a les seves classes o que van tenir el privilegi i l’oportunitat de discutir amb ell sobre el futur de les ciutats, les infraestructures o l’urbanisme, perquè segur que podrien afegir moltes més idees que les ressenyades en aquest article:
L’objectiu de posar en valor l’aportació del primer gran urbanista, Ildefons Cerdà.
La necessitat que l’urbanista entengui el territori i la societat, no que el territori s’adapti a “la seva” idea.
L’urbanisme ha de reflexionar i entendre el territori en el seu conjunt, no com una suma de solucions inconnexes per a respondre a reptes o problemes particulars.
Finalment, la seva concepció que les ciutats van molt més allà de les respectives fronteres administratives, sent necessari contemplar-les des d’un punt de vista de metròpoli, no en va, juntament amb un equip d’enginyers de camins, canals i ports, arquitectes, sociòlegs, demògrafs, etc., va ser artífex del Pla Metropolità de Barcelona de l’any 1976.
Respecte al primer punt, vull destacar tres reptes de la societat del segle XIX que Ildefons Cerdà pretenia abordar en la seva Teoria General de la Urbanització (TGU):
La millora de les condicions sanitàries a les ciutats i de les condicions mínimes d’habitabilitat de l’habitatge per a la convivència digna de les famílies i les persones: “Així com la família és l’origen elemental de la societat; de la mateixa manera la llar i l’alberg d’aquesta família és el punt de partida i origen de tota urbs” (TGU).
La nova mobilitat, “locomoció”, com a motor radical de transformació de les trames urbanes: “tal vegada no es trobaria un sol home urbà que no volgués veure la locomotora funcionant per l’interior de les urbs, per tots els carrers, per enfront de la seva casa, per a tenir-la constantment á la seva disposició” (TGU).
La sociabilitat a les ciutats i la igualtat social, on entenia la urbanització com a via perquè les persones “puguin viure còmodament i puguin prestar-se serveis recíprocs, contribuint així al comú benestar” (TGU).
Sense cap dubte, gairebé 175 anys després de l’aprovació del Pla de l’Eixample de Barcelona, aquests reptes continuen sent vàlids, la qual cosa demostra, no que no s’hagin buscat solucions o alternatives, sinó que la Teoria General de la Urbanització desenvolupada per Ildefons Cerdà continua sent vàlida per a entendre i transformar permanentment les nostres ciutats.
D’aquesta manera, la salut i el benestar de les persones i la seva vinculació a la necessitat de disposar d’un habitatge digne i assequible són ara com ara un dels grans debats i assignatures pendents de les nostres Administracions Públiques, tant des del punt de vista de disponibilitat (número), de tinença (propietat i lloguer), com d’accessibilitat (preu).
Igualment, la transició energètica i la seva incidència en la gestió de la mobilitat són grans catalitzadors de la transformació dels usos del sòl i de les vies urbanes i interurbanes, especialment, pel canvi radical de la demanda i les necessitats de mobilitat de persones, béns i serveis, des de la millora de la nostra xarxa de transport públic a la logística vinculada a l’última milla.
I en línia amb el tercer repte que volia ressaltar de la Teoria General de la Urbanització de Ildefons Cerdà, l’urbanisme ha de fer front als problemes derivats d’una creixent desigualtat social a causa de la necessitat d’integrar i incorporar al benestar comú a col·lectius diversos amb expectatives i requeriments molt diferents, ja sigui el de joves, el d’immigrants de segona i tercera generació o persones fora del mercat laboral a causa de processos de reconversió de l’economia.
Davant aquests reptes l’urbanista ha de revisar constantment si la seva concepció del territori està responent al bé comú per sobre de les seves pròpies idees. Encara que pugui semblar obvi o senzill, no ho és perquè el dia a dia ens obliga a prendre decisions, sent per això imprescindible tenir una planificació a mitjà i llarg termini que eviti desviar-nos i confondre entre solucions puntuals per a resoldre problemes puntuals i l’objectiu superior a perseguir en benefici del conjunt de la societat i el territori.
La pandèmia ha estat un magnífic exemple, s’han pres decisions necessàries davant un fet poc previsible, tant des de l’àmbit públic com privat, per a poder mantenir els serveis bàsics actius, entre altres, sanitat, transport, aigua, energia, telecomunicacions o alimentació.
Però és necessari diferenciar entre aquestes accions que responen a un problema immediat i que precisen d’una solució, en una certa manera “puntual o singular” d’aquelles que responen a un objectiu superior a mitjà i llarg termini. En aquest sentit, no estic d’acord amb el denominat “urbanisme tàctic” perquè va en contra de l’essència mateixa de l’urbanisme que és reflexionar i proposar solucions transformadores i progressistes als reptes del territori i la societat.
En efecte, els tres reptes que esmentava anteriorment, el procés de transició energètica i d’una economia carbonitzada a una economia descarbonizada (similar a la introducció de la electricitat o la màquina de vapor en el segle XIX), la gestió de la mobilitat arran del creixement de la demanda i del comerç electrònic (igual a l’impacte que la introducció del ferrocarril va tenir en el segle XIX a les portes de la posterior aparició de l’automòbil) i les necessitats d’habitatge digne i assequible per a una societat amb importants desigualtats socials (un repte tan complex com la millora de les condicions sanitàries i de salubritat en el segle XIX), no poden abordar-se ni des de la unilateralitat ni des d’una òptica que contempli tan sols algunes variables, com a mínim han de contemplar-se aquelles que puguin ser més rellevants, en cada cas. Per a això, la col·laboració entre tots els agents, siguin públics i privats, és i serà imprescindible, una col·laboració que es basa en la participació i comprensió de les diferents òptiques i necessitats, perquè només des d’aquesta col·laboració podran afrontar-se els grans reptes que té, davant si, la nostra societat.
És aquí on l’urbanisme ha de deixar a un costat les concepcions o idees prèvies personals per a incorporar les millors solucions (en plural) que el benestar comú, la societat i el territori necessiten i que deixaran la seva petjada en l’empremta d’una ciutat, com ho va fer el Pla d’Eixample el 1859.

“L’urbanista ha de revisar constantment si la seva concepció del territori està responent al bé comú per sobre de les seves pròpies idees.”

Cal destacar que el gran èxit del Pla de l’Eixample de Barcelona de Ildefons Cerdà radica, no en les solucions que va aplicar als reptes que volia abordar, sinó en la seva capacitat d’adaptació a les futures transformacions que anava a experimentar la ciutat de Barcelona en els segles XX i XXI.
Probablement Ildefons Cerdà va veure la importància de contemplar a la ciutat en el seu conjunt atès que estava limitada per les antigues muralles medievals, però més encara per la seva obsessió “que á tots en tot i per a tot oposen obstacles que contrarien á cada pas i embarassen l’acció de l’individu, qualsevol que sigui la classe á que pertanyi, qualsevol que sigui la posició social que ocupi” (TGU), per això entenia que l’urbanisme no podia abordar-se des d’una suma solucions parcials sinó des de la globalitat de tot un territori.
Només des d’aquesta òptica pot veure’s i entendre’s  la Barcelona actual, amb un Eixample on conviuen l’ús residencial amb grans equipaments culturals i turístics, on la mobilitat de persones, béns i serveis és el seu bé més preuat, amb un districte 22@ que ha transformat els seus usos industrials i de magatzematge per a incorporar les noves activitats econòmiques vinculades a les tecnologies de la informació i comunicació o el conjunt Port – Zona Franca en permanent transformació i adaptació a noves indústries i necessitats logístiques. O, simplement, només des d’aquesta òptica pot entendre’s l’èxit del procés de renovació i modernització de la ciutat a partir dels jocs olímpics de 1992.
Finalment, ha de contemplar-se l’escala a la qual pot treballar l’urbanisme que ha estat, per un altre costat, sempre motiu de polèmica o de confrontació política, perquè si bé la fragmentació administrativa facilita l’acostament al ciutadà, dificulta la presa de decisions que afecta diferents administracions.
Cal preguntar-nos, per tant, ¿a quina escala ha de treballar l’urbanisme, per a resoldre els reptes de la societat i el territori? ¿Què és més important l’escala territorial o el repte a afrontar? És aquí on, una vegada més, el planificador ha de deixar de costat la voluntat d’actuar sota els seus propis interessos o idees preconcebudes per a assumir un bé superior en benefici de la col·lectivitat que no entén de fronteres administratives.
En aquest sentit, trobem actuacions urbanístiques que només poden dur-se a terme si es contemplen des d’una escala molt més àmplia. En aquest primer grup, podríem citar a nivell d’exemple: el barri 22@ que no hagués estat possible sense l’oportunitat de reubicar les activitats logístiques a la zona del Vallès (CIM Vallès), el projecte d’organització de l’espai de “La Model” on ha estat necessari reubicar l’equipament penitenciari o la gestió del transport públic que ja ningú entén dins d’uns límits municipals. D’altra banda, trobem actuacions urbanístiques que, aprofitant el seu atractiu o incidència a escala àmplia, han ajudat a dur a terme grans transformacions urbanes, per exemple, la Universitat Pompeu Fabra a Ciutat Vella, la Fira de Barcelona a L’Hospitalet o el port i l’aeroport de Barcelona que, com a infraestructures àmpliament consolidades, han condicionat el desenvolupament urbanístic del seu entorn immediat. D’aquesta manera, trobem una simbiosi entre barri, ciutat i metròpoli, sent un error pensar que els reptes i oportunitats d’uns no són els reptes i oportunitats del conjunt, perquè els reptes sense solució esdevenen problemes i les oportunitats sense projecte llastren la capacitat de transformació del territori i la societat.
La Barcelona administrativa, dins de la seva necessària i atractiva heterogeneïtat i diversitat, amb els seus grans equipaments culturals, turístics i logístics, i el seu Eixample com a inspiració de moltes altres grans ciutats, és massa petita. Hem de pensar en una Barcelona metròpoli que incorpori sense complexos tota la seva àrea d’influència. Hem de ser conscients que les actuacions que fem a Barcelona han de buscar el benefici molt més allà de la seva pròpia trama urbana, de la mateixa forma que en l’àmbit metropolità hem de buscar solucions difícils d’implementar en una ciutat, on, malgrat la versatilitat del seu Eixample, les decisions que s’adopten estan cada vegada més condicionades per l’espai vital disponible.
Només des d’aquest plantejament podrem fer front als grans reptes i oportunitats que tenim per davant quant a transició energètica, el transport públic de passatgers, el dèficit d’habitatge social i assequible, l’emergència de nous perfils professionals i les seves corresponents necessitats formatives associades, els nous usos industrials derivats dels processos de digitalització, especialment, amb l’impuls de la tecnologia 3D, l’optimització de la distribució urbana de mercaderies o la reutilització de recursos i l’economia circular.

Per Carlos Cabrera, Director General de l’Institut Cerdà

Quan es parla de reflexionar i estudiar la planificació urbanística en la gran metròpoli de Barcelona, a tots els que treballem i hem treballat en aquest camp ens ve a la memòria un nom, Albert Serratosa, una persona que ens va ensenyar a entendre i reflexionar sobre el territori i el fet urbà.
Podria destacar moltes de les seves aportacions, i ja em perdonaran aquells que anaven a les seves classes o que van tenir el privilegi i l’oportunitat de discutir amb ell sobre el futur de les ciutats, les infraestructures o l’urbanisme, perquè segur que podrien afegir moltes més idees que les ressenyades en aquest article:
L’objectiu de posar en valor l’aportació del primer gran urbanista, Ildefons Cerdà.
La necessitat que l’urbanista entengui el territori i la societat, no que el territori s’adapti a “la seva” idea.
L’urbanisme ha de reflexionar i entendre el territori en el seu conjunt, no com una suma de solucions inconnexes per a respondre a reptes o problemes particulars.
Finalment, la seva concepció que les ciutats van molt més allà de les respectives fronteres administratives, sent necessari contemplar-les des d’un punt de vista de metròpoli, no en va, juntament amb un equip d’enginyers de camins, canals i ports, arquitectes, sociòlegs, demògrafs, etc., va ser artífex del Pla Metropolità de Barcelona de l’any 1976.
Respecte al primer punt, vull destacar tres reptes de la societat del segle XIX que Ildefons Cerdà pretenia abordar en la seva Teoria General de la Urbanització (TGU):
La millora de les condicions sanitàries a les ciutats i de les condicions mínimes d’habitabilitat de l’habitatge per a la convivència digna de les famílies i les persones: “Així com la família és l’origen elemental de la societat; de la mateixa manera la llar i l’alberg d’aquesta família és el punt de partida i origen de tota urbs” (TGU).
La nova mobilitat, “locomoció”, com a motor radical de transformació de les trames urbanes: “tal vegada no es trobaria un sol home urbà que no volgués veure la locomotora funcionant per l’interior de les urbs, per tots els carrers, per enfront de la seva casa, per a tenir-la constantment á la seva disposició” (TGU).
La sociabilitat a les ciutats i la igualtat social, on entenia la urbanització com a via perquè les persones “puguin viure còmodament i puguin prestar-se serveis recíprocs, contribuint així al comú benestar” (TGU).
Sense cap dubte, gairebé 175 anys després de l’aprovació del Pla de l’Eixample de Barcelona, aquests reptes continuen sent vàlids, la qual cosa demostra, no que no s’hagin buscat solucions o alternatives, sinó que la Teoria General de la Urbanització desenvolupada per Ildefons Cerdà continua sent vàlida per a entendre i transformar permanentment les nostres ciutats.
D’aquesta manera, la salut i el benestar de les persones i la seva vinculació a la necessitat de disposar d’un habitatge digne i assequible són ara com ara un dels grans debats i assignatures pendents de les nostres Administracions Públiques, tant des del punt de vista de disponibilitat (número), de tinença (propietat i lloguer), com d’accessibilitat (preu).
Igualment, la transició energètica i la seva incidència en la gestió de la mobilitat són grans catalitzadors de la transformació dels usos del sòl i de les vies urbanes i interurbanes, especialment, pel canvi radical de la demanda i les necessitats de mobilitat de persones, béns i serveis, des de la millora de la nostra xarxa de transport públic a la logística vinculada a l’última milla.
I en línia amb el tercer repte que volia ressaltar de la Teoria General de la Urbanització de Ildefons Cerdà, l’urbanisme ha de fer front als problemes derivats d’una creixent desigualtat social a causa de la necessitat d’integrar i incorporar al benestar comú a col·lectius diversos amb expectatives i requeriments molt diferents, ja sigui el de joves, el d’immigrants de segona i tercera generació o persones fora del mercat laboral a causa de processos de reconversió de l’economia.
Davant aquests reptes l’urbanista ha de revisar constantment si la seva concepció del territori està responent al bé comú per sobre de les seves pròpies idees. Encara que pugui semblar obvi o senzill, no ho és perquè el dia a dia ens obliga a prendre decisions, sent per això imprescindible tenir una planificació a mitjà i llarg termini que eviti desviar-nos i confondre entre solucions puntuals per a resoldre problemes puntuals i l’objectiu superior a perseguir en benefici del conjunt de la societat i el territori.
La pandèmia ha estat un magnífic exemple, s’han pres decisions necessàries davant un fet poc previsible, tant des de l’àmbit públic com privat, per a poder mantenir els serveis bàsics actius, entre altres, sanitat, transport, aigua, energia, telecomunicacions o alimentació.
Però és necessari diferenciar entre aquestes accions que responen a un problema immediat i que precisen d’una solució, en una certa manera “puntual o singular” d’aquelles que responen a un objectiu superior a mitjà i llarg termini. En aquest sentit, no estic d’acord amb el denominat “urbanisme tàctic” perquè va en contra de l’essència mateixa de l’urbanisme que és reflexionar i proposar solucions transformadores i progressistes als reptes del territori i la societat.
En efecte, els tres reptes que esmentava anteriorment, el procés de transició energètica i d’una economia carbonitzada a una economia descarbonizada (similar a la introducció de la electricitat o la màquina de vapor en el segle XIX), la gestió de la mobilitat arran del creixement de la demanda i del comerç electrònic (igual a l’impacte que la introducció del ferrocarril va tenir en el segle XIX a les portes de la posterior aparició de l’automòbil) i les necessitats d’habitatge digne i assequible per a una societat amb importants desigualtats socials (un repte tan complex com la millora de les condicions sanitàries i de salubritat en el segle XIX), no poden abordar-se ni des de la unilateralitat ni des d’una òptica que contempli tan sols algunes variables, com a mínim han de contemplar-se aquelles que puguin ser més rellevants, en cada cas. Per a això, la col·laboració entre tots els agents, siguin públics i privats, és i serà imprescindible, una col·laboració que es basa en la participació i comprensió de les diferents òptiques i necessitats, perquè només des d’aquesta col·laboració podran afrontar-se els grans reptes que té, davant si, la nostra societat.
És aquí on l’urbanisme ha de deixar a un costat les concepcions o idees prèvies personals per a incorporar les millors solucions (en plural) que el benestar comú, la societat i el territori necessiten i que deixaran la seva petjada en l’empremta d’una ciutat, com ho va fer el Pla d’Eixample el 1859.

“L’urbanista ha de revisar constantment si la seva concepció del territori està responent al bé comú per sobre de les seves pròpies idees.”

 

 

 

Cal destacar que el gran èxit del Pla de l’Eixample de Barcelona de Ildefons Cerdà radica, no en les solucions que va aplicar als reptes que volia abordar, sinó en la seva capacitat d’adaptació a les futures transformacions que anava a experimentar la ciutat de Barcelona en els segles XX i XXI.
Probablement Ildefons Cerdà va veure la importància de contemplar a la ciutat en el seu conjunt atès que estava limitada per les antigues muralles medievals, però més encara per la seva obsessió “que á tots en tot i per a tot oposen obstacles que contrarien á cada pas i embarassen l’acció de l’individu, qualsevol que sigui la classe á que pertanyi, qualsevol que sigui la posició social que ocupi” (TGU), per això entenia que l’urbanisme no podia abordar-se des d’una suma solucions parcials sinó des de la globalitat de tot un territori.
Només des d’aquesta òptica pot veure’s i entendre’s  la Barcelona actual, amb un Eixample on conviuen l’ús residencial amb grans equipaments culturals i turístics, on la mobilitat de persones, béns i serveis és el seu bé més preuat, amb un districte 22@ que ha transformat els seus usos industrials i de magatzematge per a incorporar les noves activitats econòmiques vinculades a les tecnologies de la informació i comunicació o el conjunt Port – Zona Franca en permanent transformació i adaptació a noves indústries i necessitats logístiques. O, simplement, només des d’aquesta òptica pot entendre’s l’èxit del procés de renovació i modernització de la ciutat a partir dels jocs olímpics de 1992.
Finalment, ha de contemplar-se l’escala a la qual pot treballar l’urbanisme que ha estat, per un altre costat, sempre motiu de polèmica o de confrontació política, perquè si bé la fragmentació administrativa facilita l’acostament al ciutadà, dificulta la presa de decisions que afecta diferents administracions.
Cal preguntar-nos, per tant, ¿a quina escala ha de treballar l’urbanisme, per a resoldre els reptes de la societat i el territori? ¿Què és més important l’escala territorial o el repte a afrontar? És aquí on, una vegada més, el planificador ha de deixar de costat la voluntat d’actuar sota els seus propis interessos o idees preconcebudes per a assumir un bé superior en benefici de la col·lectivitat que no entén de fronteres administratives.
En aquest sentit, trobem actuacions urbanístiques que només poden dur-se a terme si es contemplen des d’una escala molt més àmplia. En aquest primer grup, podríem citar a nivell d’exemple: el barri 22@ que no hagués estat possible sense l’oportunitat de reubicar les activitats logístiques a la zona del Vallès (CIM Vallès), el projecte d’organització de l’espai de “La Model” on ha estat necessari reubicar l’equipament penitenciari o la gestió del transport públic que ja ningú entén dins d’uns límits municipals. D’altra banda, trobem actuacions urbanístiques que, aprofitant el seu atractiu o incidència a escala àmplia, han ajudat a dur a terme grans transformacions urbanes, per exemple, la Universitat Pompeu Fabra a Ciutat Vella, la Fira de Barcelona a L’Hospitalet o el port i l’aeroport de Barcelona que, com a infraestructures àmpliament consolidades, han condicionat el desenvolupament urbanístic del seu entorn immediat. D’aquesta manera, trobem una simbiosi entre barri, ciutat i metròpoli, sent un error pensar que els reptes i oportunitats d’uns no són els reptes i oportunitats del conjunt, perquè els reptes sense solució esdevenen problemes i les oportunitats sense projecte llastren la capacitat de transformació del territori i la societat.
La Barcelona administrativa, dins de la seva necessària i atractiva heterogeneïtat i diversitat, amb els seus grans equipaments culturals, turístics i logístics, i el seu Eixample com a inspiració de moltes altres grans ciutats, és massa petita. Hem de pensar en una Barcelona metròpoli que incorpori sense complexos tota la seva àrea d’influència. Hem de ser conscients que les actuacions que fem a Barcelona han de buscar el benefici molt més allà de la seva pròpia trama urbana, de la mateixa forma que en l’àmbit metropolità hem de buscar solucions difícils d’implementar en una ciutat, on, malgrat la versatilitat del seu Eixample, les decisions que s’adopten estan cada vegada més condicionades per l’espai vital disponible.
Només des d’aquest plantejament podrem fer front als grans reptes i oportunitats que tenim per davant quant a transició energètica, el transport públic de passatgers, el dèficit d’habitatge social i assequible, l’emergència de nous perfils professionals i les seves corresponents necessitats formatives associades, els nous usos industrials derivats dels processos de digitalització, especialment, amb l’impuls de la tecnologia 3D, l’optimització de la distribució urbana de mercaderies o la reutilització de recursos i l’economia circular.

ALTRES ARTICLES