DIÀLEG AMB L’ALCALDE JAUME COLLBONI

Els presentem el proper diàleg organitzat per la Societat Barcelonesa d’Etudis Econòmics i Socials de Foment de Treball el proper 8 d’abril a la seu de l’entitat i que serà tot un esdeveniment, ja que entrevistarem l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, president de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La benvinguda de l’acte anirà a càrrec del Sr. Josep Sánchez Llibre, president de la Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials de Foment del Treball, i el diàleg serà presentat pel Sr. Felipe Campos, conseller delegat d’Aigües de Barcelona i director d’Acció Social de Veolia. Conduirà la sessió la periodista Glòria Marin, mentre que la cloenda anirà a càrrec de la Sra. Mar Alarcón, vicepresidenta de Foment del Treball.

En un moment decisiu de la història de la ciutat, en què s’estan definint i executant un gran nombre d’iniciatives, farem un seguit de preguntes a l’alcalde com ara pel model de ciutat, el concepte del “dret a quedar-se”, o sobre els principals reptes i amenaces que té avui la ciutat. Arran d’un seguit d’iniciatives que estan en marxa —el Mundiacult, la Copa Amèrica de Vela, el Congrés Internacional d’Arquitectura, la finalització de les obres de la Sagrada Família, la reforma de Montjuïc amb motiu del centenari de l’Exposició Internacional de 1929, la sortida del Tour de França 2026 des de Barcelona, la Ryder Cup o el nou Camp Nou, entre d’altres— volem identificar quin és el model de Barcelona que Collboni i té en ment. Tot plegat, en un moment crític pel que fa a reptes com l’habitatge, les conseqüències del canvi climàtic, la crisi ferroviària, el turisme, el desenvolupament de l’àrea metropolitana, els canvis demogràfics o les desigualtats socials obliguen a compatibilitzar el dret a la ciutat amb una ciutat possible i prioritària per als seus ciutadans.

El diàleg serà presencial i s’oferirà en directe per via streaming a través del web del RethinkBCN.

Els presentem el proper diàleg organitzat per la Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials de Foment del Treball el proper 8 d’abril a la seu de l’entitat i que serà tot un esdeveniment, ja que entrevistarem l’alcalde de Barcelona, l’Excm. Jaume Collboni, president de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La benvinguda de l’acte anirà a càrrec del Sr. Josep Sánchez Llibre, president de la Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials de Foment del Treball, i el diàleg serà presentat pel Sr. Felipe Campos, conseller delegat d’Aigües de Barcelona i director d’Acció Social de Veolia. Conduirà la sessió la periodista Glòria Marin, mentre que la cloenda anirà a càrrec de la Sra. Mar Alarcón, vicepresidenta de Foment del Treball.

En un moment decisiu de la història de la ciutat, en què s’estan definint i executant un gran nombre d’iniciatives, farem un seguit de preguntes a l’alcalde al voltant del model de ciutat, del concepte del “dret a quedar-se”, o sobre els principals reptes i amenaces que té avui la ciutat. Arran d’un seguit d’iniciatives que estan en marxa —el Mundiacult, la Copa Amèrica de Vela, el Congrés Internacional d’Arquitectura, la finalització de les obres de la Sagrada Família, la reforma de Montjuïc amb motiu del centenari de l’Exposició Internacional de 1929, la sortida del Tour de França 2026 des de Barcelona, la Ryder Cup o el nou Camp Nou, entre d’altres— volem identificar quin és el model de Barcelona que Collboni i té en ment. Tot plegat, en un moment crític pel que fa a reptes com l’habitatge, les conseqüències del canvi climàtic, la crisi ferroviària, el turisme, el desenvolupament de l’àrea metropolitana, els canvis demogràfics o les desigualtats socials obliguen a compatibilitzar el dret a la ciutat amb una ciutat possible i prioritària per als seus ciutadans.

El diàleg serà presencial i s’oferirà en directe per via streaming a través del web del RethinkBCN.

ALTRES ARTICLES

LA GRAN BARCELONA: UNA METRÒPOLI DIGITAL I INNOVADORA JOAN RIDAO: L’ESTRÉS TERRITORIAL I INSTITUCIONAL DE CATALUNYA I EL FET REGIONAL METROPOLITÀ DE BARCELONA XAVIER CASINOS: REIVINDICACIÓ DE L’URBANISME PLANIFICAT EUGÈNIA CARRERES: PENSANT LA MARCA BARCELONA EN GRAN

ENRIQUE TOMÁS: “BADALONA HA CANVIAT DE DALT A BAIX, HI HA ORGULL DE PERTINENÇA”

ALTRES ARTICLES

SALVADOR RUEDA: A LA RECERCA D’UN NOU MODEL URBÀ, EL MODEL DE LES SUPERILLES S’ESCRIU EN PLURAL JORDI WILLIAM CARNES: TURISME, NOUS TERRITORIS, MÉS GESTIÓ FER CIUTAT: UN FOCUS DE REFLEXIÓ JOAN PUIGCERCÓS: DEBATRE BARCELONA

HELENA TORRAS: “SENSE SECTOR PRIVAT NO HI HA CIUTAT QUE DESTAQUI”

ALTRES ARTICLES

LA GEOPOLÍTICA EN LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL LA CIUTAT INTEL·LIGENT, PERSPECTIVES I ANÀLISIS CIUTATS INTEL·LIGENTS, SOSTENIBLES I SOCIALMENT RESPONSABLES: LA RESPOSTA AL DESAFIAMENT DEMOGRÀFIC L’IMPACTE DE LA IA I DE LA LEGALITZACIÓ DE LA MARIHUANA A EUROPA: TEMES A DEBAT

BARCELONA I CATALUNYA: INTERDEPENDÈNCIA O ESTANCAMENT

Publiquem aquest article de l’historiador i polític Ferran Mascarell, ex Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en motiu de la sortida del seu llibre Barcelona: Una immersió ràpida (Editorial Tibidabo), una visió personal sobre els reptes de la capital catalana i el seu encaix en el marc de la regió metropolitana i del país.

Per Ferran Mascarell

Em permeto assenyalar-los una de les tesis que argumento en el llibre que acabo de publicar, Barcelona, una immersió ràpida. És un assaig interpretatiu de la ciutat. En els darrers capítols, parlo del present i del futur i em permeto indicar que, per fer-los solvents, hauríem de posar més interès a resoldre errors conceptuals que ens estan debilitant estructuralment com a ciutat i com a país.
Més enllà d’insistir que el principal problema que té avui són les polítiques públiques que practica l’Estat a Catalunya, poso l’accent en un segon problema que podríem considerar estrictament intern —vull dir que no depèn de Madrid— i que afecta una de les parets mestres que sostenen el país. Em refereixo al vincle entre Barcelona i la seva regió metropolitana, i al vincle de la regió amb el conjunt del país.

Penso que, malauradament, massa gent continua encallada en la dialèctica heretada dels anys vuitanta —capital contra rerepaís, món convergent contra món socialista, Barcelona contra Catalunya i viceversa. Penso que, a hores d’ara, això és mantenir-se en una confrontació més ideològica i artificial que no pas de política transformadora. Una confrontació esgotada i perjudicial.
Perjudicial perquè no és la millor manera d’aprofitar tots els actius econòmics, socials i culturals del país i la seva potencialitat de futur. Perjudicial perquè ens ancora en una idea de país que s’està transformant a ulls vista. Perjudicial perquè posa en relleu que el país no s’està repensant amb el ritme i la profunditat que requereixen els canvis globals. Molt perjudicial perquè molts altres problemes estructurals, com per exemple l’habitatge i la mobilitat, hi estan profundament interrelacionats.
Resoldre-ho depèn, essencialment, de nosaltres. D’acords i polítiques que haurien de desplegar-se trencant tabús i interessos partidistes.
La Catalunya dels vuit milions —i aviat dels deu— ja és un país metropolità. De fet, és un país-regió-món, un sistema interconnectat que funciona en xarxa física i virtual. Això exigeix una capital que pensi la seva interacció amb el conjunt del país, com ha de pensar la seva relació amb la regió metropolitana que l’envolta. I viceversa: exigeix que el conjunt del país pensi Barcelona com la seva capital còmplice, no com un agent aliè.
Alguns urbanistes assenyalen que Catalunya té una escala regional adequada per adaptar-se a un món cada cop més urbà i global, on el local i el global estan profundament empeltats. Catalunya ja és un sistema interconnectat en xarxa, compost per diversos nodes metropolitans distribuïts pel conjunt del territori, més o menys especialitzats, però inserits en un país que ja és global.
Aquesta escala és una oportunitat, però és clar: cal treballar-la i governar-la.
Cal que Barcelona s’entengui a si mateixa com alguna cosa més que una capital simbòlica o el centre d’una conurbació metropolitana; cal que sàpiga refer el seu paper com a capital estratègica del país-metròpoli que ja és Catalunya.
Catalunya ja és una sola urbanitat interconnectada, però amb angles obscurs de projecte i de gestió, formada per diverses centralitats metropolitanes. Barcelona n’és el node principal, però no l’únic. Girona-Figueres-Banyoles, Lleida-Pirineu, Tarragona-Reus o Tortosa-Ebre afronten reptes de governança territorial. Requereixen instruments adaptats al segle XXI.
Barcelona és el node principal. I la conurbació que l’envolta és clau per a tot Catalunya en termes econòmics i de cohesió social. Però el conjunt del país és essencial per a Barcelona. Tot el país té pendent reconèixer les noves centralitats urbanes i la renovació dels mecanismes de governança.
Si no assumim aquesta realitat, el país s’estancarà i Barcelona s’estrangularà. No per manca de talent, sinó per manca de visió.
L’AP-7 és avui el símbol més visible d’aquesta miopia. No és només una autopista saturada: és una infraestructura estratègica que connecta Barcelona amb Espanya i amb Europa i que està estrangulant la productivitat del conjunt de Catalunya. Recordo la resposta de l’alcaldessa de Barcelona quan, en un plenari, li vaig preguntar què pensava sobre la situació de l’autopista: «No és responsabilitat nostra», va dir. Sembla que l’única resposta és enyorar peatges.
Perquè l’AP-7, el port, l’aeroport, l’alta velocitat, Rodalies i el 6G configuren capitalitat i país, i incideixen en solucions reals per a l’habitatge, el turisme i la indústria. Tot està relligat. Tot són qüestions de país. Mentre nosaltres mantenim una mirada de reüll entre capital i país, Europa consolida un nou mapa de regions metropolitanes que competeixen en innovació, atractiu i qualitat de vida.
Si Barcelona hi vol ser, necessita Catalunya. I si Catalunya hi vol ser, necessita Barcelona. És així de simple.
Aquesta interdependència és estructural; negar-la és retòrica.
Els rànquings internacionals situen sovint Barcelona i Catalunya entre les millors ciutats-països del món per viure-hi i treballar-hi. Consolidar-ho exigeix repensar els vincles interns, reforçar la solidaritat territorial i establir una interactivitat real entre la capital, les altres ciutats i l’ideal de país.
I aconseguir-ho és responsabilitat de les administracions i també de la societat civil.
En el fons, tot es redueix a una qüestió de renovar la visió. Barcelona i Catalunya són parts inseparables d’un mateix projecte.
Ho ha expressat molt adequadament l’urbanista Josep Anton Acebillo: Barcelona ha de ser el servidor central de Catalunya. I ho ha afinat la filòsofa Marina Garcés: Barcelona ha d’estar a l’altura de la seva història, inseparable de la història col·lectiva d’un país que s’ha pensat des de la llibertat i la voluntat de ser.
La qüestió és clara: la interdependència existeix; la pregunta és si estem disposats a aprofitar-la i, per tant, a governar-la de manera intel·ligent.

Publiquem aquest article de l’historiador i polític Ferran Mascarell, ex Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en motiu de la sortida del seu llibre Barcelona: Una immersió ràpida (Editorial Tibidabo), una visió personal sobre els reptes de la capital catalana i el seu encaix en el marc de la regió metropolitana i del país.

Per Ferran Mascarell

Em permeto assenyalar-los una de les tesis que argumento en el llibre que acabo de publicar, Barcelona, una immersió ràpida. És un assaig interpretatiu de la ciutat. En els darrers capítols, parlo del present i del futur i em permeto indicar que, per fer-los solvents, hauríem de posar més interès a resoldre errors conceptuals que ens estan debilitant estructuralment com a ciutat i com a país.
Més enllà d’insistir que el principal problema que té avui són les polítiques públiques que practica l’Estat a Catalunya, poso l’accent en un segon problema que podríem considerar estrictament intern —vull dir que no depèn de Madrid— i que afecta una de les parets mestres que sostenen el país. Em refereixo al vincle entre Barcelona i la seva regió metropolitana, i al vincle de la regió amb el conjunt del país.
Penso que, malauradament, massa gent continua encallada en la dialèctica heretada dels anys vuitanta —capital contra rerepaís, món convergent contra món socialista, Barcelona contra Catalunya i viceversa. Penso que, a hores d’ara, això és mantenir-se en una confrontació més ideològica i artificial que no pas de política transformadora. Una confrontació esgotada i perjudicial.

Perjudicial perquè no és la millor manera d’aprofitar tots els actius econòmics, socials i culturals del país i la seva potencialitat de futur. Perjudicial perquè ens ancora en una idea de país que s’està transformant a ulls vista. Perjudicial perquè posa en relleu que el país no s’està repensant amb el ritme i la profunditat que requereixen els canvis globals. Molt perjudicial perquè molts altres problemes estructurals, com per exemple l’habitatge i la mobilitat, hi estan profundament interrelacionats.
Resoldre-ho depèn, essencialment, de nosaltres. D’acords i polítiques que haurien de desplegar-se trencant tabús i interessos partidistes.
La Catalunya dels vuit milions —i aviat dels deu— ja és un país metropolità. De fet, és un país-regió-món, un sistema interconnectat que funciona en xarxa física i virtual. Això exigeix una capital que pensi la seva interacció amb el conjunt del país, com ha de pensar la seva relació amb la regió metropolitana que l’envolta. I viceversa: exigeix que el conjunt del país pensi Barcelona com la seva capital còmplice, no com un agent aliè.
Alguns urbanistes assenyalen que Catalunya té una escala regional adequada per adaptar-se a un món cada cop més urbà i global, on el local i el global estan profundament empeltats. Catalunya ja és un sistema interconnectat en xarxa, compost per diversos nodes metropolitans distribuïts pel conjunt del territori, més o menys especialitzats, però inserits en un país que ja és global.

Aquesta escala és una oportunitat, però és clar: cal treballar-la i governar-la.
Cal que Barcelona s’entengui a si mateixa com alguna cosa més que una capital simbòlica o el centre d’una conurbació metropolitana; cal que sàpiga refer el seu paper com a capital estratègica del país-metròpoli que ja és Catalunya.
Catalunya ja és una sola urbanitat interconnectada, però amb angles obscurs de projecte i de gestió, formada per diverses centralitats metropolitanes. Barcelona n’és el node principal, però no l’únic. Girona-Figueres-Banyoles, Lleida-Pirineu, Tarragona-Reus o Tortosa-Ebre afronten reptes de governança territorial. Requereixen instruments adaptats al segle XXI.
Barcelona és el node principal. I la conurbació que l’envolta és clau per a tot Catalunya en termes econòmics i de cohesió social. Però el conjunt del país és essencial per a Barcelona. Tot el país té pendent reconèixer les noves centralitats urbanes i la renovació dels mecanismes de governança.
Si no assumim aquesta realitat, el país s’estancarà i Barcelona s’estrangularà. No per manca de talent, sinó per manca de visió.
L’AP-7 és avui el símbol més visible d’aquesta miopia. No és només una autopista saturada: és una infraestructura estratègica que connecta Barcelona amb Espanya i amb Europa i que està estrangulant la productivitat del conjunt de Catalunya. Recordo la resposta de l’alcaldessa de Barcelona quan, en un plenari, li vaig preguntar què pensava sobre la situació de l’autopista: «No és responsabilitat nostra», va dir. Sembla que l’única resposta és enyorar peatges.
Perquè l’AP-7, el port, l’aeroport, l’alta velocitat, Rodalies i el 6G configuren capitalitat i país, i incideixen en solucions reals per a l’habitatge, el turisme i la indústria. Tot està relligat. Tot són qüestions de país. Mentre nosaltres mantenim una mirada de reüll entre capital i país, Europa consolida un nou mapa de regions metropolitanes que competeixen en innovació, atractiu i qualitat de vida.
Si Barcelona hi vol ser, necessita Catalunya. I si Catalunya hi vol ser, necessita Barcelona. És així de simple.
Aquesta interdependència és estructural; negar-la és retòrica.
Els rànquings internacionals situen sovint Barcelona i Catalunya entre les millors ciutats-països del món per viure-hi i treballar-hi. Consolidar-ho exigeix repensar els vincles interns, reforçar la solidaritat territorial i establir una interactivitat real entre la capital, les altres ciutats i l’ideal de país.
I aconseguir-ho és responsabilitat de les administracions i també de la societat civil.
En el fons, tot es redueix a una qüestió de renovar la visió. Barcelona i Catalunya són parts inseparables d’un mateix projecte.
Ho ha expressat molt adequadament l’urbanista Josep Anton Acebillo: Barcelona ha de ser el servidor central de Catalunya. I ho ha afinat la filòsofa Marina Garcés: Barcelona ha d’estar a l’altura de la seva història, inseparable de la història col·lectiva d’un país que s’ha pensat des de la llibertat i la voluntat de ser.
La qüestió és clara: la interdependència existeix; la pregunta és si estem disposats a aprofitar-la i, per tant, a governar-la de manera intel·ligent.

ALTRES ARTICLES

RETHINKBCN US DESITJA BONES VACANCES I REPRENDRÀ LA PROGRAMACIÓ AL SETEMBRE SÈRIE RETHINK SOBRE EDUCACIÓ I CULTURA METRÒPOLIS I RODALIES: RAÏLS DEL SEGLE XX PER A UNA MOBILITAT DEL XXI L’HOSPITALET, GRANOLLERS I SANT ADRIÀ AMB LA CULTURA

“AMB L’EDIFICI DEL MUSEU THYSSEN JUGAREM EN LES GRANS LLIGUES INTERNACIONALS”

Per Manel Manchón, periodista

Una gran passió i convenciment en una feina que donarà als barcelonins i barcelonines una major autoestima, l’orgull per una època “prodigiosa”, seguint el títol de la novel·la d’Eduardo Mendoza, La ciudad de los prodigios. És el que transmet Joan Manuel Sevillano, Managing Director de Stoneweg Places and Experiences, la plataforma d’inversió fundada per Jaume Sabater i Joaquim Castellví que va adquirir l’edifici del Cinema Comèdia, al Palau Marcet, en la confluència de Gran Via i Passeig de Gràcia.
La previsió és que en el segon semestre de 2028 el Palau sigui l’edifici del Museu Carmen Thyssen, amb obra, fonamentalment, d’artistes catalans, els protagonistes dels grans moviments artístics del país, el Modernisme i el Noucentisme, entre finals del segle XIX i les primeres dècades del segle XX.
Sevillano parla amb contundència. No vol deixar de banda els objectius de cadascú. “La raó de ser d’aquest projecte és estrictament cultural”, assegura, sense oblidar que una inversió gran s’ha de recuperar, i que la gestió de l’edifici haurà de ser diligent.
El que està en joc és que la ciutat sigui capaç de conjugar els interessos privats i els públics. “Aquesta ciutat s’ha construït amb una complicitat publicoprivada. Els darrers anys, el sector privat ha perdut pes. Si en guanya i el complementa amb el sector públic, Barcelona serà més robusta i guanyarà al llarg dels anys”, afirma Sevillano.

El gestor acumula anys d’experiència. Durant 25 anys va treballar en la Fundació Gala Dalí i ara vol aconseguir una fita que considera d’enorme importància per la capital catalana. “Amb l’edifici del Museu Thyssen jugarem en les grans lligues internacionals, estarem en condicions de portar grans exposicions de la mà de les institucions importants al món”, assegura, amb la idea d’aprofitar al màxim un espai que es calcula que tindrà uns 10.000 metres quadrats. El propòsit és connectar el museu amb els nexes internacionals, com Londres, París o Nova York.
Però, com serà rendible un projecte d’aquestes dimensions? Sevillano és conscient del que pot suposar. L’edifici, entre Gran Via i Passeig de Gràcia, amb diferències d’alçada, s’hauria de concentrar, segons ell, “en un 70% en la part cultural”.
Aquí hi haurà obra d’artistes catalans i del fons de Carmen Thyssen. La col·lecció permanent tindrà obres de Ramon Casas, Eliseu Meifrèn o Santiago Rusiñol, a més d’una selecció encara inèdita de la mateixa col·lecció de la Thyssen. Sevillano assegura que ja es compta amb “600 quadres”. Hi haurà sales, també, que combinaran art visual i música, i immersió artística.
I el 30% es destinarà a diferents usos: “Hi haurà una botiga, com tots els museus, que nosaltres volem que sigui important, i també una cafeteria i un restaurant, també seguint allò que han fet els grans museus internacionals”, assenyala Sevillano.
Un projecte cultural, però, que vol rendibilitzar l’enorme inversió que suposa habilitar un nou edifici, i sempre amb les coordenades d’edificació que marqui l’Ajuntament de Barcelona. Sevillano insisteix: “Volem gestionar amb una prioritat cultural, educativa i divulgativa, però sent econòmicament sostenible per compensar el capital invertit. I crec que s’ha de dir clarament. Altres inversions, però, es fan per especular. Nosaltres no estem en aquesta línia. Estem en la primera: una inversió amb un objectiu cultural que ha de ser rendible”.
El Palau Marcet és un patrimoni de la ciutat. Els canvis necessaris per transformar-lo en un museu, amb una volumetria determinada i un disseny que encara no estan decidits, i que Stoneweg Places and Experiences ha de pactar amb l’Ajuntament, passen també per reconstruir alguns elements originaris.
El cas és que l’edifici que va albergar el Cinema Comèdia ja s’havia modificat als anys cinquanta i vuitanta. “A dintre de l’edifici no va quedar res, després de diferents canvis, i quan es va transformar en multicines. El que volem és recuperar al màxim que es pugui les característiques originals, amb els colors i els elements de tombant de segle. Volem reconstruir el gran atri triangular, que tornaria a ser el cor de l’edifici i actuaria com una gran entrada oberta”, afegeix Sevillano.
El rostre d’aquest executiu, gestor cultural, invita a la il·lusió, a pensar que Barcelona comptarà amb un gran museu que pot ser un punt internacional d’alt nivell. Però, per començar, pel mateix públic local: “Crec que els mateixos artistes d’aquella època mereixen ser valorats de nou, perquè han caigut en un cert oblit. El que va passar en aquell moment a Barcelona és màgic, entre les dues exposicions internacionals, la de 1888 i 1929, amb un món empresarial d’enorme vigor, amb una vitalitat cultural increïble”.

El projecte, dintre del Cinema Comèdia, l’impulsa Stoneweg Places & Experiences mitjançant la Fundación Arte y Legado Barcelona, que presideix el conseller delegat i cofundador de la plataforma d’inversió Stoneweg, Jaume Sabater i on també participa la mateixa baronessa Carmen Thyssen Cervera, i la seva filla Carmen Thyssen-Bornemisza Cervera. Aquesta divisió cultural de Stoneweg ja ha gestionat altres iniciatives com la recuperació del Palau Martorell o la creació del centre d’interpretació de la Copa Amèrica.
Sevillano destaca que la transformació del Palau Marcet serà obra d’arquitectes locals. Hi participen en el projecte els estudis d’arquitectura Casper Mueller Kneer Architects i OUA Group, amb la voluntat de preservar, entre altres elements, la façana exterior neoclàssica i les cobertes originals.
Això sí, l’edifici creixerà per dalt, més a la part de Gran Via que a la part de Passeig de Gràcia. Les alçades, però, s’hauran d’ajustar al que marqui l’Ajuntament. Les dues parts treballen en l’adequació final.
El corol·lari de Sevillano és clar. Veu una ciutat de Barcelona en un horitzó de vint anys que haurà “trobat un equilibri entre la iniciativa privada i el sector públic, amb més densitat cultural, i que haurà aconseguit fer créixer la curiositat dels barcelonins en projectes culturals, i amb més autoconfiança”.
La cultura, de nou, en primer pla: “Hem de recuperar el llegat d’artistes que van canviar-ho tot, com Picasso, Miró o Dalí”.

Per Manel Manchón, periodista

Una gran passió i convenciment en una feina que donarà als barcelonins i barcelonines una major autoestima, l’orgull per una època “prodigiosa”, seguint el títol de la novel·la d’Eduardo Mendoza, La ciudad de los prodigios. És el que transmet Joan Manuel Sevillano, Managing Director de Stoneweg Places and Experiences, la plataforma d’inversió fundada per Jaume Sabater i Joaquim Castellví que va adquirir l’edifici del Cinema Comèdia, al Palau Marcet, en la confluència de Gran Via i Passeig de Gràcia.
La previsió és que en el segon semestre de 2028 el Palau sigui l’edifici del Museu Carmen Thyssen, amb obra, fonamentalment, d’artistes catalans, els protagonistes dels grans moviments artístics del país, el Modernisme i el Noucentisme, entre finals del segle XIX i les primeres dècades del segle XX.
Sevillano parla amb contundència. No vol deixar de banda els objectius de cadascú. “La raó de ser d’aquest projecte és estrictament cultural”, assegura, sense oblidar que una inversió gran s’ha de recuperar, i que la gestió de l’edifici haurà de ser diligent.
El que està en joc és que la ciutat sigui capaç de conjugar els interessos privats i els públics. “Aquesta ciutat s’ha construït amb una complicitat publicoprivada. Els darrers anys, el sector privat ha perdut pes. Si en guanya i el complementa amb el sector públic, Barcelona serà més robusta i guanyarà al llarg dels anys”, afirma Sevillano.

El gestor acumula anys d’experiència. Durant 25 anys va treballar en la Fundació Gala Dalí i ara vol aconseguir una fita que considera d’enorme importància per la capital catalana. “Amb l’edifici del Museu Thyssen jugarem en les grans lligues internacionals, estarem en condicions de portar grans exposicions de la mà de les institucions importants al món”, assegura, amb la idea d’aprofitar al màxim un espai que es calcula que tindrà uns 10.000 metres quadrats. El propòsit és connectar el museu amb els nexes internacionals, com Londres, París o Nova York.
Però, com serà rendible un projecte d’aquestes dimensions? Sevillano és conscient del que pot suposar. L’edifici, entre Gran Via i Passeig de Gràcia, amb diferències d’alçada, s’hauria de concentrar, segons ell, “en un 70% en la part cultural”.
Aquí hi haurà obra d’artistes catalans i del fons de Carmen Thyssen. La col·lecció permanent tindrà obres de Ramon Casas, Eliseu Meifrèn o Santiago Rusiñol, a més d’una selecció encara inèdita de la mateixa col·lecció de la Thyssen. Sevillano assegura que ja es compta amb “600 quadres”. Hi haurà sales, també, que combinaran art visual i música, i immersió artística.
I el 30% es destinarà a diferents usos: “Hi haurà una botiga, com tots els museus, que nosaltres volem que sigui important, i també una cafeteria i un restaurant, també seguint allò que han fet els grans museus internacionals”, assenyala Sevillano.
Un projecte cultural, però, que vol rendibilitzar l’enorme inversió que suposa habilitar un nou edifici, i sempre amb les coordenades d’edificació que marqui l’Ajuntament de Barcelona. Sevillano insisteix: “Volem gestionar amb una prioritat cultural, educativa i divulgativa, però sent econòmicament sostenible per compensar el capital invertit. I crec que s’ha de dir clarament. Altres inversions, però, es fan per especular. Nosaltres no estem en aquesta línia. Estem en la primera: una inversió amb un objectiu cultural que ha de ser rendible”.
El Palau Marcet és un patrimoni de la ciutat. Els canvis necessaris per transformar-lo en un museu, amb una volumetria determinada i un disseny que encara no estan decidits, i que Stoneweg Places and Experiences ha de pactar amb l’Ajuntament, passen també per reconstruir alguns elements originaris.
El cas és que l’edifici que va albergar el Cinema Comèdia ja s’havia modificat als anys cinquanta i vuitanta. “A dintre de l’edifici no va quedar res, després de diferents canvis, i quan es va transformar en multicines. El que volem és recuperar al màxim que es pugui les característiques originals, amb els colors i els elements de tombant de segle. Volem reconstruir el gran atri triangular, que tornaria a ser el cor de l’edifici i actuaria com una gran entrada oberta”, afegeix Sevillano.
El rostre d’aquest executiu, gestor cultural, invita a la il·lusió, a pensar que Barcelona comptarà amb un gran museu que pot ser un punt internacional d’alt nivell. Però, per començar, pel mateix públic local: “Crec que els mateixos artistes d’aquella època mereixen ser valorats de nou, perquè han caigut en un cert oblit. El que va passar en aquell moment a Barcelona és màgic, entre les dues exposicions internacionals, la de 1888 i 1929, amb un món empresarial d’enorme vigor, amb una vitalitat cultural increïble”.

El projecte, dintre del Cinema Comèdia, l’impulsa Stoneweg Places & Experiences mitjançant la Fundación Arte y Legado Barcelona, que presideix el conseller delegat i cofundador de la plataforma d’inversió Stoneweg, Jaume Sabater i on també participa la mateixa baronessa Carmen Thyssen Cervera, i la seva filla Carmen Thyssen-Bornemisza Cervera. Aquesta divisió cultural de Stoneweg ja ha gestionat altres iniciatives com la recuperació del Palau Martorell o la creació del centre d’interpretació de la Copa Amèrica.
Sevillano destaca que la transformació del Palau Marcet serà obra d’arquitectes locals. Hi participen en el projecte els estudis d’arquitectura Casper Mueller Kneer Architects i OUA Group, amb la voluntat de preservar, entre altres elements, la façana exterior neoclàssica i les cobertes originals.
Això sí, l’edifici creixerà per dalt, més a la part de Gran Via que a la part de Passeig de Gràcia. Les alçades, però, s’hauran d’ajustar al que marqui l’Ajuntament. Les dues parts treballen en l’adequació final.
El corol·lari de Sevillano és clar. Veu una ciutat de Barcelona en un horitzó de vint anys que haurà “trobat un equilibri entre la iniciativa privada i el sector públic, amb més densitat cultural, i que haurà aconseguit fer créixer la curiositat dels barcelonins en projectes culturals, i amb més autoconfiança”.
La cultura, de nou, en primer pla: “Hem de recuperar el llegat d’artistes que van canviar-ho tot, com Picasso, Miró o Dalí”.

ALTRES ARTICLES

METRÒPOLIS I SALUT PRESENTACIÓ DEL DIÀLEG “BARCELONA I MOBILITAT” L’HOSPITALET, 100 ANYS D’UNA CIUTAT QUE APOSTA PER LA CULTURA EL SECTOR TEATRAL I LES INDÚSTRIES CULTURALS

ROSA RIBAS: “A BARCELONA HI HA UNA BARRERA MENTAL QUE DIFICULTA SABER QUÈ PASSA A LES CIUTATS METROPOLITANES”

Per Manel Manchón, periodista

Els protagonistes de la Gran Barcelona

La gran ciutat, la taca urbana que s’agrupa entorn de Barcelona, té una enorme capacitat d’atracció. L’Àrea Metropolitana de Barcelona, (AMB) amb 36 municipis, està en plena transformació, amb plans urbanístics, amb projectes per construir nou habitatge i amb iniciatives econòmiques que mostren l’activitat d’una part fonamental de Catalunya. Hi ha institucions, ajuntaments, entitats i moltes persones al darrere. Són els protagonistes de la Gran Barcelona. Rethink Barcelona ha volgut destacar, des d’àmbits molt diferents i en representació de municipis del territori metropolità, quinze persones que destaquen per la seva ambició i dedicació.

Es tracta de persones com Rosa Ribas, escriptora del Prat de Llobregat, que ha fet carrera des d’Alemanya i a que ara ha tornat al seu municipi. O com Enrique Tomás, un empresari que ha conquerit el món des de Badalona. Els plans per projectar noves iniciatives els representen persones com Joan Manuel Sevillano, managing director de Stoneweg, l’empresa que transformarà el cinema Comèdia en el museu Thyssen de Barcelona.

Rethink Barcelona ha cercat l’equilibri entre els diferents municipis i els àmbits professionals i econòmics que fan créixer la Gran Barcelona. Entre els escollits també figuren Helena Torras, gerent de PaoCapital; o l’agricultor Germán Domínguez, des de Sant Boi. I hi ha representants del món econòmic de Molins de Rei o emprenedors des de Castelldefels com Marta Gimeno. Són els protagonistes de la Gran Barcelona, la que es fa cada dia amb esforç i dedicació.

Conversa amb Rosa Ribas

La perifèria. Existeix. Perdura. S’instal·la en les mentalitats de moltes persones que, de fet, valoren aquesta realitat. Créixer a El Prat de Llobregat al llarg dels anys seixanta i setanta dona una visió que permet, avui, gaudir el present.

Ho té molt clar Rosa Ribas (El Prat, 1963), una escriptora que atresora una obra extensa i de gran qualitat. Ribas ha portat sempre el nom de la seva ciutat, també quan vivia a Alemanya, on ha passat trenta anys de la seva vida. L’experiència, avui des de Barcelona, porta a Rosa Ribas a assegurar que la capital catalana té un problema per admetre els grans canvis en positiu que s’han produït: “A Barcelona hi ha una barrera mental que dificulta saber què passa a les ciutats metropolitanes”.
Rosa Ribas parla de forma pausada, però sense silencis. Lliga totes les seves reflexions amb experiències pròpies. Del seu sogre, un editor alemany fascinat per la literatura espanyola del segle d’or, va desenvolupar una idea que va donar lloc a una de les seves novel·les més valorades: El pintor de Flandes.
I de la vida a Frankfurt va entendre el que suposava, a la pràctica, el federalisme: “A Alemanya el poder està repartit, hi ha vida econòmica i cultural a ciutats petites i mitjanes. I és una característica que podríem tenir aquí”, assegura, encara que afegeix que, en part, comença a succeir si es té una mirada àmplia sobre la Gran Barcelona.

“Vaig créixer al Prat quan encara estava tot per fer, i Barcelona ho era tot. Ara ja no és així. Passen moltes coses a l’àrea metropolitana, hi ha vida, hi ha espais culturals, hi ha serveis. Es pot fer de tot a ciutats com El Prat, que disposa, per exemple, d’una biblioteca pública fantàstica, amb molts clubs de lectura”, afirma Ribas.
El problema és just el contrari. El parer de Rosa Ribas és que Barcelona encara té l’autopercepció que és el centre de tot: “Anar de Barcelona a altres ciutats metropolitanes és més complicat. Hi ha una mena de barrera mental que impedeix saber què passa a les ciutats metropolitanes, al Prat, per exemple. Avui hi ha una agenda cultural molt bona a ciutats com El Prat, Viladecans o L’Hospitalet, que està a un carrer de Barcelona. Però costa atreure a barcelonins i barcelonines”.
La qüestió central per aquesta escriptora, que ha rebut molt bones crítiques per la seva saga sobre ‘els detectius Hernández’ –molts lectors i crítics consideren Rosa Ribas com la millor escriptora de novel·la negra a Espanya—és que l’oferta cultural “ha de ser de qualitat, el que ofereixin aquestes ciutats metropolitanes ha de ser d’alt nivell, rebutjant, per tant, un cert paternalisme, que es vulgui prestar atenció com si fos una mena de favor”.
Però, què porta en la seva motxilla un ciutadà ‘perifèric’? Rosa Ribas assegura que mai s’acaba de formar part de Barcelona. Hi ha entrades i sortides, és el lloc de feina, o el lloc per gaudir amb els amics. Ser perifèric, però, dona personalitat, en un món on uns dels grans problemes és el desarrelament. “El fet de pertànyer a una ciutat perifèrica ajuda, perquè ja estàs preparat per una vida en una gran ciutat on ningú està pendent del que succeeix al seu voltant”.
Rosa Ribas pot dir amb orgull que ha estat pregonera a casa seva. El seu pregó, a les festes majors de 2025, va rebre una gran acollida. Ribas va destacar la pluralitat que caracteritza la ciutat, amb nouvinguts de totes les nacionalitats. La màxima que va defensar l’escriptora va ser contundent: “Sense educació ens tornem animalons manipuladors i cridaners”, convençuda que El Prat ha de mostrar sense complexos el que és una “ciutat valenta, dinàmica i de barreja, com a marca d’identitat”.
La pregunta que sorgeix és clara: com millorar la convivència entre els que arriben i els que hi són, però que, en realitat, també van arribar des de diferents punts geogràfics? “El que cal és facilitar la participació, que més persones sentin que formen part de la comunitat, que a les ciutats hi tinguin veu col·lectius i persones diferents”, reclama.
Ella ho ha vist de primera mà. Vivint dècades a Alemanya, a Berlín i Frankfurt, Rosa Ribas va conèixer persones que havien emigrat des d’Espanya. I també joves que buscaven nous horitzons, amb millors eines educatives.
Els primers vivien en el seu món, amb idees ja caducades sobre el que havia estat el seu país de procedència. L’escriptora ho ha reflectit en les seves novel·les, en especial a Caída libre (2011). I del lligam entre diferents cultures, amb una doble ànima alemanya i espanyola, surt el gran personatge de Rosa Ribas, la Cornelia Weber-Tejedor, la comissaria protagonista de diferents novel·les, que es van iniciar amb Entre dos aguas (2007) i La Detective miope (2010), la història amb la qual més s’identifica l’escriptora del Prat.
Fa quatre anys va tornar d’Alemanya per instal·lar-se a Barcelona, amb la seva parella, un alemany germà de la seva amiga. Rosa Ribas, que havia estudiat Filologia Espanyola a la UB, i que ja feia de professora a un institut, va tenir una pensada angoixant. Es veia per sempre com a professora, i va voler, abans de fer els trenta anys, provar la carta de Berlín, on l’esperava l’amiga alemanya, que havia conegut estudiant també Filologia a Barcelona.
L’any previst en terres germàniques es van convertir en trenta anys, lligada ja a la família Reichenberger, propietària d’una editorial centrada en el segle d’or espanyol, amb més de 500 títols editats.
L’editorial, després de la mort dels seus sogres, Kurt i Roswita Reichenberger, la dirigeix la filla, l’amiga de Rosa Ribas, l’Eva Reichenberger.
De les converses surten moltes històries. Les històries que s’expliquen a les “perruqueries, als centres de salut, als bars”, com va destacar Rosa Ribas al pregó de la seva ciutat. I el seu sogre, una nit, mentre sopaven, en va explicar una: una teoria personal sobre el quadre La degollación de Juan Bautista y banquete de Herodes, que es troba al Museu del Prado. La nora va demanar permís al sogre per aprofitar de forma literària aquella teoria sobre el significat del quadre i qui l’havia encarregat. El resultat és la novel·la El pintor de Flandes (2006) que continua acumulant reedicions.
Rosa Ribas participa en grups de lectura, es mou per tota l’àrea metropolitana. Investiga i no para d’escriure. El que vol són històries, converses, raons i arguments.
Es queda pensativa quan es parla del terme “normal”, les vides de les generacions més grans, que desitjaven una feina, una casa i una família, esperant una bona jubilació. Ara, les noves generacions viuen més al dia, perquè, potser, ja no poden aspirar a aquells somnis dels seus pares o avis.
“Entenc aquesta nova mentalitat, que actua, en part, perquè tot és més complicat ara, perquè no hi ha la percepció que el futur pugui ser millor. Però, en tot cas, què vol dir ‘normal’? De fet, no n’hi ha cap persona normal. Quan apropes la lupa, tots som molt estranys, o poc normals”.

Per Manel Manchón, periodista

Els protagonistes de la Gran Barcelona

La gran ciutat, la taca urbana que s’agrupa entorn de Barcelona, té una enorme capacitat d’atracció. L’Àrea Metropolitana de Barcelona, (AMB) amb 36 municipis, està en plena transformació, amb plans urbanístics, amb projectes per construir nou habitatge i amb iniciatives econòmiques que mostren l’activitat d’una part fonamental de Catalunya. Hi ha institucions, ajuntaments, entitats i moltes persones al darrere. Són els protagonistes de la Gran Barcelona. Rethink Barcelona ha volgut destacar, des d’àmbits molt diferents i en representació de municipis del territori metropolità, quinze persones que destaquen per la seva ambició i dedicació.

Es tracta de persones com Rosa Ribas, escriptora del Prat de Llobregat, que ha fet carrera des d’Alemanya i a que ara ha tornat al seu municipi. O com Enrique Tomás, un empresari que ha conquerit el món des de Badalona. Els plans per projectar noves iniciatives els representen persones com Joan Manuel Sevillano, managing director de Stoneweg, l’empresa que transformarà el cinema Comèdia en el museu Thyssen de Barcelona.

Rethink Barcelona ha cercat l’equilibri entre els diferents municipis i els àmbits professionals i econòmics que fan créixer la Gran Barcelona. Entre els escollits també figuren Helena Torras, gerent de PaoCapital; o l’agricultor Germán Domínguez, des de Sant Boi. I hi ha representants del món econòmic de Molins de Rei o emprenedors des de Castelldefels com Marta Gimeno. Són els protagonistes de la Gran Barcelona, la que es fa cada dia amb esforç i dedicació.

Conversa amb Rosa Ribas

La perifèria. Existeix. Perdura. S’instal·la en les mentalitats de moltes persones que, de fet, valoren aquesta realitat. Créixer a El Prat de Llobregat al llarg dels anys seixanta i setanta dona una visió que permet, avui, gaudir el present.
Ho té molt clar Rosa Ribas (El Prat, 1963), una escriptora que atresora una obra extensa i de gran qualitat. Ribas ha portat sempre el nom de la seva ciutat, també quan vivia a Alemanya, on ha passat trenta anys de la seva vida. L’experiència, avui des de Barcelona, porta a Rosa Ribas a assegurar que la capital catalana té un problema per admetre els grans canvis en positiu que s’han produït: “A Barcelona hi ha una barrera mental que dificulta saber què passa a les ciutats metropolitanes”.
Rosa Ribas parla de forma pausada, però sense silencis. Lliga totes les seves reflexions amb experiències pròpies. Del seu sogre, un editor alemany fascinat per la literatura espanyola del segle d’or, va desenvolupar una idea que va donar lloc a una de les seves novel·les més valorades: El pintor de Flandes.
I de la vida a Frankfurt va entendre el que suposava, a la pràctica, el federalisme: “A Alemanya el poder està repartit, hi ha vida econòmica i cultural a ciutats petites i mitjanes. I és una característica que podríem tenir aquí”, assegura, encara que afegeix que, en part, comença a succeir si es té una mirada àmplia sobre la Gran Barcelona.
“Vaig créixer al Prat quan encara estava tot per fer, i Barcelona ho era tot. Ara ja no és així. Passen moltes coses a l’àrea metropolitana, hi ha vida, hi ha espais culturals, hi ha serveis. Es pot fer de tot a ciutats com El Prat, que disposa, per exemple, d’una biblioteca pública fantàstica, amb molts clubs de lectura”, afirma Ribas.

El problema és just el contrari. El parer de Rosa Ribas és que Barcelona encara té l’autopercepció que és el centre de tot: “Anar de Barcelona a altres ciutats metropolitanes és més complicat. Hi ha una mena de barrera mental que impedeix saber què passa a les ciutats metropolitanes, al Prat, per exemple. Avui hi ha una agenda cultural molt bona a ciutats com El Prat, Viladecans o L’Hospitalet, que està a un carrer de Barcelona. Però costa atreure a barcelonins i barcelonines”.
La qüestió central per aquesta escriptora, que ha rebut molt bones crítiques per la seva saga sobre ‘els detectius Hernández’ –molts lectors i crítics consideren Rosa Ribas com la millor escriptora de novel·la negra a Espanya—és que l’oferta cultural “ha de ser de qualitat, el que ofereixin aquestes ciutats metropolitanes ha de ser d’alt nivell, rebutjant, per tant, un cert paternalisme, que es vulgui prestar atenció com si fos una mena de favor”.
Però, què porta en la seva motxilla un ciutadà ‘perifèric’? Rosa Ribas assegura que mai s’acaba de formar part de Barcelona. Hi ha entrades i sortides, és el lloc de feina, o el lloc per gaudir amb els amics. Ser perifèric, però, dona personalitat, en un món on uns dels grans problemes és el desarrelament. “El fet de pertànyer a una ciutat perifèrica ajuda, perquè ja estàs preparat per una vida en una gran ciutat on ningú està pendent del que succeeix al seu voltant”.
Rosa Ribas pot dir amb orgull que ha estat pregonera a casa seva. El seu pregó, a les festes majors de 2025, va rebre una gran acollida. Ribas va destacar la pluralitat que caracteritza la ciutat, amb nouvinguts de totes les nacionalitats. La màxima que va defensar l’escriptora va ser contundent: “Sense educació ens tornem animalons manipuladors i cridaners”, convençuda que El Prat ha de mostrar sense complexos el que és una “ciutat valenta, dinàmica i de barreja, com a marca d’identitat”.
La pregunta que sorgeix és clara: com millorar la convivència entre els que arriben i els que hi són, però que, en realitat, també van arribar des de diferents punts geogràfics? “El que cal és facilitar la participació, que més persones sentin que formen part de la comunitat, que a les ciutats hi tinguin veu col·lectius i persones diferents”, reclama.
Ella ho ha vist de primera mà. Vivint dècades a Alemanya, a Berlín i Frankfurt, Rosa Ribas va conèixer persones que havien emigrat des d’Espanya. I també joves que buscaven nous horitzons, amb millors eines educatives.
Els primers vivien en el seu món, amb idees ja caducades sobre el que havia estat el seu país de procedència. L’escriptora ho ha reflectit en les seves novel·les, en especial a Caída libre (2011). I del lligam entre diferents cultures, amb una doble ànima alemanya i espanyola, surt el gran personatge de Rosa Ribas, la Cornelia Weber-Tejedor, la comissaria protagonista de diferents novel·les, que es van iniciar amb Entre dos aguas (2007) i La Detective miope (2010), la història amb la qual més s’identifica l’escriptora del Prat.
Fa quatre anys va tornar d’Alemanya per instal·lar-se a Barcelona, amb la seva parella, un alemany germà de la seva amiga. Rosa Ribas, que havia estudiat Filologia Espanyola a la UB, i que ja feia de professora a un institut, va tenir una pensada angoixant. Es veia per sempre com a professora, i va voler, abans de fer els trenta anys, provar la carta de Berlín, on l’esperava l’amiga alemanya, que havia conegut estudiant també Filologia a Barcelona.
L’any previst en terres germàniques es van convertir en trenta anys, lligada ja a la família Reichenberger, propietària d’una editorial centrada en el segle d’or espanyol, amb més de 500 títols editats.
L’editorial, després de la mort dels seus sogres, Kurt i Roswita Reichenberger, la dirigeix la filla, l’amiga de Rosa Ribas, l’Eva Reichenberger.
De les converses surten moltes històries. Les històries que s’expliquen a les “perruqueries, als centres de salut, als bars”, com va destacar Rosa Ribas al pregó de la seva ciutat. I el seu sogre, una nit, mentre sopaven, en va explicar una: una teoria personal sobre el quadre La degollación de Juan Bautista y banquete de Herodes, que es troba al Museu del Prado. La nora va demanar permís al sogre per aprofitar de forma literària aquella teoria sobre el significat del quadre i qui l’havia encarregat. El resultat és la novel·la El pintor de Flandes (2006) que continua acumulant reedicions.
Rosa Ribas participa en grups de lectura, es mou per tota l’àrea metropolitana. Investiga i no para d’escriure. El que vol són històries, converses, raons i arguments.
Es queda pensativa quan es parla del terme “normal”, les vides de les generacions més grans, que desitjaven una feina, una casa i una família, esperant una bona jubilació. Ara, les noves generacions viuen més al dia, perquè, potser, ja no poden aspirar a aquells somnis dels seus pares o avis.
“Entenc aquesta nova mentalitat, que actua, en part, perquè tot és més complicat ara, perquè no hi ha la percepció que el futur pugui ser millor. Però, en tot cas, què vol dir ‘normal’? De fet, no n’hi ha cap persona normal. Quan apropes la lupa, tots som molt estranys, o poc normals”.

ALTRES ARTICLES

RESUM DELS DARRERS ARTICLES DE L’ANY L’HABITATGE I L’ÀREA METROPOLITANA DAVID ESCUDÉ: “BARCELONA APOSTA PER MANTENIR ENCESA LA FLAMA OLÍMPICA”

EL NOU INFORME RETHINK REPASSA ELS 15 ANYS DE L’AMB

Aquest mati es presenta el cinquè informe Rethink que porta per títol «Repensar la metròpoli. Perspectives de futur de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, 15 anys després de l ’aprovació de la llei de la seva creació al Parlament de Catalunya».

Accedeix a l’Informe complet

La benvinguda de l’acte anirà a càrrec del Sr. Josep Sánchez Llibre, president de la Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials Foment del Treball, i el diàleg serà presentat pel Sr. Felipe Campos, conseller delegat d ’Aigües de Barcelona i director d ’Acció Social de Veolia.

L’acte inclourà un diàleg sobre quina ha estat l’evolució de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i quin n’ha de ser el seu futur, entre el Sr. Joan Clos, exalcalde de Barcelona i expresident de l’AMB i la Sra. Glòria Marín, periodista.

La presentació de l’informe “Repensar la metròpoli. Perspectives de futur de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, 15 anys després de l’aprovació de la llei de la seva creació al Parlament de Catalunya” anirà a càrrec del Sr. Fèlix Riera, director de la Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials. La cloenda anirà a càrrec de la Sra. Mar Alarcón, vicepresidenta de Foment del Treball.

El cinquè informe, «Repensar la metròpoli. Perspectives de futur de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, 15 anys després de l’aprovació de la llei de la seva creació al Parlament de Catalunya», té com a objectiu posar en relleu la importància que ha tingut, té i tindrà l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la seva evolució per al sistema de ciutats que la componen.

Una evolució que està determinada pels canvis demogràfics, els nous models i pautes de vida de la ciutadania, l’impacte del canvi climàtic, la crisi de l’habitatge, la seguretat, l’impacte del turisme i les desigualtats socials.

Tots aquests factors han posat sobre la taula la necessitat d’obrir el debat sobre si l’àrea metropolitana, que actualment incideix sobre 3,4 milions de persones, s’hauria d’estendre cap a la regió metropolitana, amb aproximadament 5 milions d ’habitants, per tal de donar-hi una resposta adequada.

Aquest diàleg, se celebrarà, en format presencial i s’oferirà en directe per via streaming a través del web del RethinkBCN.

Aquest mati es presenta el cinquè informe Rethink que porta per títol «Repensar la metròpoli. Perspectives de futur de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, 15 anys després de l ’aprovació de la llei de la seva creació al Parlament de Catalunya».

Accedeix a l’Informe complet

La benvinguda de l’acte anirà a càrrec del Sr. Josep Sánchez Llibre, president de la Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials Foment del Treball, i el diàleg serà presentat pel Sr. Felipe Campos, conseller delegat d ’Aigües de Barcelona i director d ’Acció Social de Veolia.

L’acte inclourà un diàleg sobre quina ha estat l’evolució de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i quin n’ha de ser el seu futur, entre el Sr. Joan Clos, exalcalde de Barcelona i expresident de l’AMB i la Sra. Glòria Marín, periodista.

La presentació de l’informe “Repensar la metròpoli. Perspectives de futur de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, 15 anys després de l’aprovació de la llei de la seva creació al Parlament de Catalunya” anirà a càrrec del Sr. Fèlix Riera, director de la Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials. La cloenda anirà a càrrec de la Sra. Mar Alarcón, vicepresidenta de Foment del Treball.

El cinquè informe, «Repensar la metròpoli. Perspectives de futur de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, 15 anys després de l’aprovació de la llei de la seva creació al Parlament de Catalunya», té com a objectiu posar en relleu la importància que ha tingut, té i tindrà l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la seva evolució per al sistema de ciutats que la componen.

Una evolució que està determinada pels canvis demogràfics, els nous models i pautes de vida de la ciutadania, l’impacte del canvi climàtic, la crisi de l’habitatge, la seguretat, l’impacte del turisme i les desigualtats socials.

Tots aquests factors han posat sobre la taula la necessitat d’obrir el debat sobre si l’àrea metropolitana, que actualment incideix sobre 3,4 milions de persones, s’hauria d’estendre cap a la regió metropolitana, amb aproximadament 5 milions d ’habitants, per tal de donar-hi una resposta adequada.

Aquest diàleg, se celebrarà, en format presencial i s’oferirà en directe per via streaming a través del web del RethinkBCN.

ALTRES ARTICLES

LA MANCA DE TALENT TECNOLÒGIC A LA GRAN BARCELONA EN LIMITA EL CREIXEMENT ECONÒMIC RESUM DELS DARRERS ARTICLES DE L’ANY: SEGON LLIURAMENT

PRESENTACIÓ DEL V INFORME RETHINK SOBRE ELS 15 ANYS DE L’AMB

Rethink BCN y la Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials de Foment del Treball (SBEES) presentaran el proper dijous, dia 19 de febrer, a les 9.00 hores, l’informe “Repensar la metròpoli. Perspectives de futur de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, 15 anys després de l’aprovació de la llei de la seva creació al Parlament de Catalunya”.
L’acte tindrà lloc a la seu de Foment del Treball (Vila Laietana, 32 de Barcelona), i inclourà un diàleg amb l’exalcalde de Barcelona i expresident de l’AMB, Joan Clos, sobre quina ha estat l’evolució de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i quin n’ha de ser el futur. L’acte serà presentat pel conseller delegat d’Aigües de Barcelona i director d’Acció Social de Veolia, Felipe Campos, i conduït per la periodista Glòria Marín.
La benvinguda de la sessió anirà a càrrec del president de la Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre.

L’informe serà presentat pel director de la Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials de Foment del Treball, Fèlix Riera, i la cloenda de l’acte anirà a càrrec de la vicepresidenta de Foment del Treball, Mar Alarcón.

Vè Informe Rethink BCN

El cinquè informe Rethink BCN, «Repensar la metròpoli. Perspectives de futur de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, 15 anys després de l’aprovació de la llei de la seva creació al Parlament de Catalunya», té com a objectiu posar en relleu la importància que ha tingut, té i tindrà l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la seva evolució per al sistema de ciutats que la componen. Una evolució que està determinada pels canvis demogràfics, els nous models i pautes de vida de la ciutadania, l’impacte del canvi climàtic, la crisi de l’habitatge, la seguretat, l’impacte del turisme i les desigualtats socials.
Tots aquests factors han posat sobre la taula la necessitat d’obrir el debat sobre si l’àrea metropolitana, que actualment incideix sobre 3,4 milions de persones, s’hauria d’estendre cap a la regió metropolitana, amb aproximadament 5 milions d’habitants, per tal de donar-hi una resposta adequada.

Per accedir al IV Informe Rethink BCN poden clicar aquí. 

Rethink BCN y la Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials de Foment del Treball (SBEES) presentaran el proper dijous, dia 19 de febrer, a les 9.00 hores, l’informe “Repensar la metròpoli. Perspectives de futur de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, 15 anys després de l’aprovació de la llei de la seva creació al Parlament de Catalunya”.
L’acte tindrà lloc a la seu de Foment del Treball (Vila Laietana, 32 de Barcelona), i inclourà un diàleg amb l’exalcalde de Barcelona i expresident de l’AMB, Joan Clos, sobre quina ha estat l’evolució de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i quin n’ha de ser el futur. L’acte serà presentat pel conseller delegat d’Aigües de Barcelona i director d’Acció Social de Veolia, Felipe Campos, i conduït per la periodista Glòria Marín.
La benvinguda de la sessió anirà a càrrec del president de la Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre.

L’informe serà presentat pel director de la Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials de Foment del Treball, Fèlix Riera, i la cloenda de l’acte anirà a càrrec de la vicepresidenta de Foment del Treball, Mar Alarcón.

Vè Informe Rethink BCN

El cinquè informe Rethink BCN, «Repensar la metròpoli. Perspectives de futur de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, 15 anys després de l’aprovació de la llei de la seva creació al Parlament de Catalunya», té com a objectiu posar en relleu la importància que ha tingut, té i tindrà l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la seva evolució per al sistema de ciutats que la componen. Una evolució que està determinada pels canvis demogràfics, els nous models i pautes de vida de la ciutadania, l’impacte del canvi climàtic, la crisi de l’habitatge, la seguretat, l’impacte del turisme i les desigualtats socials.
Tots aquests factors han posat sobre la taula la necessitat d’obrir el debat sobre si l’àrea metropolitana, que actualment incideix sobre 3,4 milions de persones, s’hauria d’estendre cap a la regió metropolitana, amb aproximadament 5 milions d’habitants, per tal de donar-hi una resposta adequada.

Per accedir al IV Informe Rethink BCN poden clicar aquí.

ALTRES ARTICLES

BARCELONA, VOCACIÓ DE METRÒPOLI FEDERAL

ESTEM DAVANT EL RISC QUE LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL (IA) SIGUI UNA NOVA BOMBOLLA?

Per Josep Grau, consultor en estratègia i tecnologia

L’eufòria borsària de les últimes setmanes, ¿ens està assenyalant la possibilitat d’una bombolla en el sector tecnològic?
Recordem la bombolla de les ‘Puntocom’, els mercats es van disparar; els fons d’inversió van inflar la bombolla que va explotar després. Companyies com Lycos, Terra, entre altres, van ser eliminades del mapa, encara que una, Amazon, van saber reinventar-se.
En l’actualitat, la hipotètica punxada és més complicat que es produeixi. La IA és una tecnologia que, indubtablement, ha vingut per a quedar-se i gaudeix d’una important penetració. Davant els projectes transformadors i les aplicacions reals i rendibles, les empreses han manifestat un clar interès per utilitzar-la.
La competència econòmica i geopolítica entre les grans companyies i els estats, impulsa un frenesí inversor a tot el món. La IA atreu cada vegada més diners, companyies tecnològiques com OpenAI, Microsoft, Nvidia, AWS, AMD, Oracle, mouen prop d’un bilió de dòlars, entre inversions i participacions creuades, prometent futurs beneficis. Les decisions no es basen en la demanda real del mercat, sinó que busquen reforçar les expectatives. Els inversors diuen que “és el moment d’apostar perquè ningú es vol quedar enrere”.

Jeff Bezzos, fundador d’Amazon, ha manifestat que “no estem davant una bombolla financera, sinó davant una bombolla industrial”. Bezzos afirma que “els inversors no distingeixen entre les idees bones i les dolentes, i la IA canviarà totes les indústries”.
Sam Altman, de OpenAI, recentment va sostenir que “quan es produeixen bombolles, les persones intel·ligents s’entusiasmen en excés, però en realitat és tan sols una part de la veritat, els inversors en general estan massa entusiasmats amb la IA”.
Sundar Pichai, director executiu de Alphabet, la matriu de Google, en declaracions a la BBC, ha assenyalat que “el creixement de la inversió en IA ha estat extraordinària, i existeix una certa irracionalitat en l’actual demanda de computació”.
L’Institut de McKinsey preveu que les inversions en IA superaran, enguany, els 3,5 bilions de dòlars. En la seva última enquesta global, conclou que les organitzacions comencen a prendre mesures que impulsen l’impacte final. La supervisió del CEO per a desenvolupar i desplegar sistemes de IA de manera responsable està relacionada amb l’impacte en els resultats declarats de l’ús generacional per part d’una organització, i del seu impacte en el EBIT. L’estudi, indica que les organitzacions estan començant a crear estructures i processos que condueixen a un valor significatiu de la IA generacional.
Des d’una altra perspectiva, l’estudi global “Trust, attitudes and usi of AI”, de KPMG, indica que, a pesar que el 66% de les persones ja usen la IA amb una certa regularitat, la majoria confien més en la capacitat tècnica que en resultats fiables; existeix una diferència entre confiança tècnica i desconfiança ètica.
És evident que el canvi transformador de la IA generativa i l’impacte creixent dels agents de IA prometen una productivitat inigualable, a pesar que algunes empreses estan gaudint d’alguns èxits, moltes pateixen dificultats per a monetitzar les seves inversions.
D’altra banda, la Unió Europea intenta recuperar el terreny perdut, anunciant programes per a situar-se a l’avantguarda de la IA, amb inversions de més de 300.000 milions d’euros. La CE enfoca les oportunitats en el desenvolupament de solucions ètiques i segures, pretenent enfortir el sobiranisme tecnològic sostenible i fer costat a la indústria europea.
Segons els inversors, les companyies europees cotitzades tenen un valor més baix amb perspectives similars, i tenen una composició i dinàmiques molt diferents. Encara que el mercat és global, en el cas d’una possible bombolla, els riscos per a Europa serien menors que per als EUA.
En aquest sentit, la Comissió Europea ha aprovat un paquet de mesures anomenat “Òmnibus Digital” amb l’objectiu de simplificar i flexibilitzar una sèrie de regulacions tecnològiques, així com reforçar la competitivitat de les empreses europees.
Les grans companyies tecnològiques de Silicon Valley i el president Trump han criticat amb força les normatives europees perquè consideren que posen massa obstacles per a fer negocis. L’“Òmnibus digital” podria comportar que les grans companyies tecnològiques mundials es vegin alleugerides els seus requisits en matèria d’Intel·ligència Artificial (IA).
Ara, la Comissió Europea proposa retardar l’entrada d’una sèrie de normes més estrictes sobre l’ús IA en àmbits considerats “d’alt risc” per a garantir que la seva introducció en el mercat no vulneri els drets fonamentals ni posi en risc vides humanes. La nova normativa havia d’entrar en vigor a l’agost del 2026, però finalment està previst que es faci al desembre del 2027.
Segons Bill Gates, cofundador de Microsoft, “el desenvolupament de la intel·ligència artificial està enfocat per ser una eina per a facilitar als éssers humans els seus treballs el màxim possible, i a reduir terminis”.
La qüestió és que el desenvolupament de la IA ens arriba tan ràpid, que no tenim temps d’adaptar-nos, tenim una necessitat de talent, aprenentatge i adaptació constant.
Però enguany, DeepSeek ha marcat una fita en la IA, una primera prova que la Xina havia aconseguit sortejar l’embargament de semiconductors dels EUA amb un sistema igual de potent que la de les tecnològiques americanes, però molt més barat d’entrenar.
Una nova IA anomenada Kimi-K2 Thinking desenvolupada per una companyia propietat del gegant tecnològic Alibaba; Kimi-K2 ja ha aconseguit superar-lo en raonament complex, ús d’eines externes i processament de grans volums de dades. La família Kimi és de “codi obert”, just el contrari que ChatGPT o Gemini, que són models privats i tancats. Ho ha aconseguit, per una fracció del cost dels d’OpenAI i Google. DeepSeek assegura que va invertir uns 300.000 dòlars en el R1, i en Kimi uns 4,6 milions. El llançament de Kimi-K ha comportat la major destrucció de valor borsari de la història, en què la tecnològica Nvidia perdés 600.000 milions de dòlars en una sola jornada borsària.
Jensen Huang, primer magnat de Nvidia ha manifestat: “la Xina guanyarà la carrera de la IA”.
En el nostre àmbit més domèstic, la Generalitat de Catalunya anuncia que mobilitzarà 1.000 M€ fins al 2030 per a situar la IA al servei de les persones, les empreses i els serveis públics. L’objectiu és que Catalunya lideri aquest canvi des d’una perspectiva industrial, social i democràtica, amb l’objectiu de maximitzar els oportunitats de la IA, reconeixent els riscos i, dotar empreses, administracions i societat en general de les eines necessàries per a enfrontar-se a la IA amb responsabilitat.
“Catalunya IA 2030” és l’aposta estratègica catalana per una IA inclusiva, sostenible i vertebradora del territori, connectant la recerca amb l’empresa, educació i el sector públic, per a poder construir un futur digital amb valors democràtics i d’equitat.

Per Josep Grau, consultor en estratègia i tecnologia

L’eufòria borsària de les últimes setmanes, ¿ens està assenyalant la possibilitat d’una bombolla en el sector tecnològic?
Recordem la bombolla de les ‘Puntocom’, els mercats es van disparar; els fons d’inversió van inflar la bombolla que va explotar després. Companyies com Lycos, Terra, entre altres, van ser eliminades del mapa, encara que una, Amazon, van saber reinventar-se.
En l’actualitat, la hipotètica punxada és més complicat que es produeixi. La IA és una tecnologia que, indubtablement, ha vingut per a quedar-se i gaudeix d’una important penetració. Davant els projectes transformadors i les aplicacions reals i rendibles, les empreses han manifestat un clar interès per utilitzar-la.
La competència econòmica i geopolítica entre les grans companyies i els estats, impulsa un frenesí inversor a tot el món. La IA atreu cada vegada més diners, companyies tecnològiques com OpenAI, Microsoft, Nvidia, AWS, AMD, Oracle, mouen prop d’un bilió de dòlars, entre inversions i participacions creuades, prometent futurs beneficis. Les decisions no es basen en la demanda real del mercat, sinó que busquen reforçar les expectatives. Els inversors diuen que “és el moment d’apostar perquè ningú es vol quedar enrere”.

Jeff Bezzos, fundador d’Amazon, ha manifestat que “no estem davant una bombolla financera, sinó davant una bombolla industrial”. Bezzos afirma que “els inversors no distingeixen entre les idees bones i les dolentes, i la IA canviarà totes les indústries”.
Sam Altman, de OpenAI, recentment va sostenir que “quan es produeixen bombolles, les persones intel·ligents s’entusiasmen en excés, però en realitat és tan sols una part de la veritat, els inversors en general estan massa entusiasmats amb la IA”.
Sundar Pichai, director executiu de Alphabet, la matriu de Google, en declaracions a la BBC, ha assenyalat que “el creixement de la inversió en IA ha estat extraordinària, i existeix una certa irracionalitat en l’actual demanda de computació”.
L’Institut de McKinsey preveu que les inversions en IA superaran, enguany, els 3,5 bilions de dòlars. En la seva última enquesta global, conclou que les organitzacions comencen a prendre mesures que impulsen l’impacte final. La supervisió del CEO per a desenvolupar i desplegar sistemes de IA de manera responsable està relacionada amb l’impacte en els resultats declarats de l’ús generacional per part d’una organització, i del seu impacte en el EBIT. L’estudi, indica que les organitzacions estan començant a crear estructures i processos que condueixen a un valor significatiu de la IA generacional.
Des d’una altra perspectiva, l’estudi global “Trust, attitudes and usi of AI”, de KPMG, indica que, a pesar que el 66% de les persones ja usen la IA amb una certa regularitat, la majoria confien més en la capacitat tècnica que en resultats fiables; existeix una diferència entre confiança tècnica i desconfiança ètica.
És evident que el canvi transformador de la IA generativa i l’impacte creixent dels agents de IA prometen una productivitat inigualable, a pesar que algunes empreses estan gaudint d’alguns èxits, moltes pateixen dificultats per a monetitzar les seves inversions.
D’altra banda, la Unió Europea intenta recuperar el terreny perdut, anunciant programes per a situar-se a l’avantguarda de la IA, amb inversions de més de 300.000 milions d’euros. La CE enfoca les oportunitats en el desenvolupament de solucions ètiques i segures, pretenent enfortir el sobiranisme tecnològic sostenible i fer costat a la indústria europea.
Segons els inversors, les companyies europees cotitzades tenen un valor més baix amb perspectives similars, i tenen una composició i dinàmiques molt diferents. Encara que el mercat és global, en el cas d’una possible bombolla, els riscos per a Europa serien menors que per als EUA.
En aquest sentit, la Comissió Europea ha aprovat un paquet de mesures anomenat “Òmnibus Digital” amb l’objectiu de simplificar i flexibilitzar una sèrie de regulacions tecnològiques, així com reforçar la competitivitat de les empreses europees.
Les grans companyies tecnològiques de Silicon Valley i el president Trump han criticat amb força les normatives europees perquè consideren que posen massa obstacles per a fer negocis. L’“Òmnibus digital” podria comportar que les grans companyies tecnològiques mundials es vegin alleugerides els seus requisits en matèria d’Intel·ligència Artificial (IA).
Ara, la Comissió Europea proposa retardar l’entrada d’una sèrie de normes més estrictes sobre l’ús IA en àmbits considerats “d’alt risc” per a garantir que la seva introducció en el mercat no vulneri els drets fonamentals ni posi en risc vides humanes. La nova normativa havia d’entrar en vigor a l’agost del 2026, però finalment està previst que es faci al desembre del 2027.
Segons Bill Gates, cofundador de Microsoft, “el desenvolupament de la intel·ligència artificial està enfocat per ser una eina per a facilitar als éssers humans els seus treballs el màxim possible, i a reduir terminis”.
La qüestió és que el desenvolupament de la IA ens arriba tan ràpid, que no tenim temps d’adaptar-nos, tenim una necessitat de talent, aprenentatge i adaptació constant.
Però enguany, DeepSeek ha marcat una fita en la IA, una primera prova que la Xina havia aconseguit sortejar l’embargament de semiconductors dels EUA amb un sistema igual de potent que la de les tecnològiques americanes, però molt més barat d’entrenar.
Una nova IA anomenada Kimi-K2 Thinking desenvolupada per una companyia propietat del gegant tecnològic Alibaba; Kimi-K2 ja ha aconseguit superar-lo en raonament complex, ús d’eines externes i processament de grans volums de dades. La família Kimi és de “codi obert”, just el contrari que ChatGPT o Gemini, que són models privats i tancats. Ho ha aconseguit, per una fracció del cost dels d’OpenAI i Google. DeepSeek assegura que va invertir uns 300.000 dòlars en el R1, i en Kimi uns 4,6 milions. El llançament de Kimi-K ha comportat la major destrucció de valor borsari de la història, en què la tecnològica Nvidia perdés 600.000 milions de dòlars en una sola jornada borsària.
Jensen Huang, primer magnat de Nvidia ha manifestat: “la Xina guanyarà la carrera de la IA”.
En el nostre àmbit més domèstic, la Generalitat de Catalunya anuncia que mobilitzarà 1.000 M€ fins al 2030 per a situar la IA al servei de les persones, les empreses i els serveis públics. L’objectiu és que Catalunya lideri aquest canvi des d’una perspectiva industrial, social i democràtica, amb l’objectiu de maximitzar els oportunitats de la IA, reconeixent els riscos i, dotar empreses, administracions i societat en general de les eines necessàries per a enfrontar-se a la IA amb responsabilitat.
“Catalunya IA 2030” és l’aposta estratègica catalana per una IA inclusiva, sostenible i vertebradora del territori, connectant la recerca amb l’empresa, educació i el sector públic, per a poder construir un futur digital amb valors democràtics i d’equitat.

ALTRES ARTICLES

JOSEP GRAU: L’APOSTA PER LES INFRAESTRUCTURES TECNOLÒGIQUES VICENÇ GUILLÈN: LA CIUTAT SEGURA ÉS LA QUE S’ANTICIPA JORDI CABRÉ: “ÀREA QUÈ”?

QUATRE ENTREVISTES, QUATRE MIRADES SOBRE LA REALITAT METROPOLITANA

per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i  Professora de Ciència Política UPF

JAUME COLLBONI: “ESTIC A FAVOR DE LA IDEA DE LA REGIÓ METROPOLITANA DELS 5 MILIONS”

MP. Què significa per vostè l’exercici de la capitalitat per part de Barcelona, tant des d’una perspectiva de país com des de la gran conurbació urbana?

JC. Hi ha un fet, crec, molt determinant de la Barcelona contemporània: que Barcelona o és metropolitana o no serà. Si la ciutat de Barcelona avui té rellevància des del punt de vista econòmic, cultural, de projecció internacional, és perquè no només és un municipi, sinó que representa una àrea d’influència de molta centralitat al sud d’Europa. Crec que Barcelona ha de contribuir a escalar el fet metropolità dins de Catalunya, perquè és sobretot la possibilitat de solucionar molts reptes que tenim com a societat i com a país a partir d’una escala urbana determinada. Si nosaltres volem assumir el repte de l’habitatge, una mobilitat ben integrada i sostenible, una gestió del medi ambient eficient, això vol dir escala, i vol dir continu urbà, i això és la idea de la Barcelona metropolitana.

MP. Per tant, la llei, més que l’instrument polític, és un instrument tècnic i de gestió per assumir els reptes?

JC. Crec que aquest va ser un dels problemes que va impedir, segurament, que fos una llei ràpida, perquè hem de convenir que la llei va arribar molt tard. És a dir, dins del procés de la construcció de la Catalunya contemporània, jo no me l’imagino, o la meva família política no se l’imagina, sense haver institucionalitzat o articulat el fet metropolità de Barcelona. Això va tenir una recança històrica per part del nacionalisme català durant molts anys, que ho va veure -jo en absolut ho veig així, com un mecanisme de contrapoder o de Catalunya alternativa, per dir-ho d’alguna manera, la Catalunya urbana.

És cert que la Barcelona metropolitana és la Catalunya urbana, podríem dir-li també la Catalunya metropolitana, a mi no em faria res que se l’hi digués així, perquè som la Catalunya metropolitana, amb unes especificitats pròpies que s’han d’entendre, s’han d’articular, i crec que el 2010, quan s’aprova la Llei, és la culminació d’un procés de maduració molt llarg, però feliç. I des d’aquest punt de vista, per a mi la llei culmina aquest procés polític d’una carta de naturalesa de la Catalunya metropolitana, per no dir-ho de la Barcelona metropolitana, i és un instrument de gestió, de primer ordre, fonamental.

MP. Així doncs, en el seu model de Barcelona, que vostè visualitza ja no només ara com a Alcalde sinó en tota la seva trajectòria política prèvia, aquesta institució metropolitana té un rol central?

JC. Té un rol central, articula un fet. I la meva idea de la Barcelona del futur, de la Barcelona del 2030 o 2050, ja no la veig només com la Barcelona dels 35 municipis, dels 3,2 milions d’habitants que suma ara l’actual Àrea Metropolitana, sinó la regió metropolitana dels 5,1 milions, que és l’actual AMB i la primera corona, això que s’anomena la primera corona que va des de Vilanova i la Geltrú passant pels Vallesos i fins a Mataró. Insisteixo, és una forma d’articular la Catalunya metropolitana. No és, com a vegades es pot veure, una mena de pan barcelonisme.

MP. Efectivament hi ha gent que ho viu així…

JC. Sí, sí, ho sé. Però li diré més, sigui o no políticament correcte, crec que és inevitable que passi, que acabarà passant, més enllà de Barcelona. Per què? Doncs perquè en un món globalitzat hi ha un món que ha de resoldre problemes que són molt estructurals. Abans he comentat la gestió del medi ambient, la integració, la mobilitat, el tema de l’habitatge, etc.
S’ha de tenir en compte que el procés de concentració que s’està produint en les àrees urbanes de tot el món fa que per resoldre problemes i ser rellevant a nivell internacional -i és l’opció que nosaltres hem fet com a ciutat i com a país, ser rellevants a nivell internacional perquè ens dona moltes oportunitats- cal tenir escala. I posem un exemple, jo quan vaig a la Xina, o a països asiàtics, o fins i tot americans, em diuen, quants habitants té Barcelona? Fins ara deia 3,2. Ara ja començo a dir 5, perquè és la forma d’estar assegut en aquella taula.

MP. Ara que cita la part internacional, el model que a vostè li crida més l’atenció, que integri millor el benestar de les persones en gestió dels grans reptes que hem citat, quin podria ser?

JC. Jo crec que a nivell internacional, comparant amb el que més es pot assemblar al nostre és el que fa en sèrie a França, sobretot a la regió de Lió, que és el que conec més. Per altra banda, hi ha un procés molt interessant que està fent el Regne Unit, la Devolution, que és un procés de descentralització de l’Estat, que no es produeix a les regions, perquè no existeixen al Regne Unit, excepte les 3 nacions històriques del Regne Unit, que s’està produint a les metròpolis, Manchester, Liverpool i el Gran Londres, que és un altre procés que nosaltres estem seguint amb interès. Jo defenso en part, i de moment amb una certa solitud, que de cara al futur s’hauria de produir al nostre país un procés de Devolution en un doble sentit: de baix cap a dalt en aquest ens metropolità del futur, i de dalt cap a baix, sigui de l’Estat o la Generalitat, també cap a aquest ens metropolità. És un model híbrid que si no recordo malament ha inspirat a la ciutat de Vigo.
Espanya és un cas molt excepcional, entre altres coses perquè l’altra gran ciutat espanyola, que és Madrid, té la comunitat autònoma, que és qui fa aquestes funcions. En canvi, a Catalunya tenim una peculiaritat, a més de la càrrega simbòlica i històrica que té la Generalitat, ja que l’escala intermèdia entre les competències autonòmiques i les locals, és la metropolitana.

MP. Sentint-lo i pensant en el futur, intueixo que vostè seria partidari d’una línia d’enfortiment de la institució metropolitana i de més competències?

JC. Estic a favor de la idea de la regió metropolitana dels 5 milions. I en aquest sentit és positiu que el debat que ja s’ha obert sobre aquest tema en fòrums, com per exemple Rethink Barcelona, vagi fent el seu camí. Considero que no hem de parlar tant de reformes de la institució o de la llei, sinó que ens hem de centrar en saber quines noves competències hauria d’assumir aquest ens metropolità, i com integrem amb algunes polítiques, la primera regió a la primera corona metropolitana. Per exemple, en polítiques d’integració del transport públic metropolità o en la gestió de residus. No comencem la casa per la teulada, penso que no és qüestió de parlar d’una llei que ho canviï tot, que creï un nou gran ens metropolità, que té un president que s’escull no sé com… Jo crec que això és el final del procés, el que hem de fer és un procés diferent. Hem d’anar tema a tema, cas a cas, veient com, a partir de dues o tres polítiques que siguin molt estratègiques, aconseguim coordinar-nos. En el cas de la mobilitat és molt evident. Nosaltres tenim la gestió metropolitana del transport a través de TMB, però hi ha un salt d’escala molt ràpid i que els usuaris i els ciutadans acusen a diari, Rodalies a part, que és la mobilitat de la gran metròpolis. Tots sabem que la gent que viu a Sabadell, Terrassa o Mataró no té ben resolta la seva mobilitat perquè no està ben integrada. Per tant, necessitem una autoritat de la mobilitat refundada, nova, i pot ser una de les polítiques que s’han de començar a articular amb aquesta perspectiva regional.
Una altra és la promoció econòmica internacional. És a dir, nosaltres quan anem a fires per buscar inversions, no expliquem 101 quilòmetres quadrats. Ja sabem que hi ha poc o gens d’espai. En canvi, si Barcelona ofereix un paraigües que pot ser de 500 quilòmetres quadrats, o de 1.000 quilòmetres quadrats, o de la superfície que tingui la regió metropolitana que inclogui tots els municipis, la situació és diferent.
La llei del 2010 permet un procés de maduració, de tal manera que afortunadament es va superant aquella sensació, que puc entendre, que tenen part dels municipis que és una certa basarda amb la idea de la Gran Barcelona que ho cobreixi tot, i limiti la diversitat o la identitat dels municipis. Mica en mica, es va assumint la idea de que Barcelona és també un nom que pertany, per dir-ho així, a tothom, no només als ciutadans de Barcelona.

Continua llegint l’entrevista aquí.

XAVIER TRIAS: “L’ÀREA METROPOLITANA NO ES VA FER PER CREAR LA GRAN BARCELONA. NOMÉS ÉS UNA EINA DE COL·LABORACIÓ”

L’exalcalde de Barcelona respon a les preguntes de Marta Pascal al voltant del passat, el present i el futur de l’AMB

A parer seu, què és Barcelona i quin paper té per al país? I quin paper té l’àrea metropolitana en tota aquesta configuració territorial?

Bé, Barcelona és la capital de Catalunya. És un fet indiscutible que ha de ser la capital de la catalanitat i aquí tenim una gran responsabilitat a l’hora de fer que això sigui real. Barcelona, quan parlem de Barcelona, no parlem només de Barcelona, sinó que la capital té un pes específic econòmic, social, les coses més complicades passen a les ciutats i, per tant, passen a la ciutat de Barcelona. No les fàcils, les més complicades. Per posar un exemple, la pobresa extrema està a la ciutat de Barcelona, i per tant la ciutat de Barcelona ha de ser capaç de col·laborar amb les ciutats del voltant. Aquest era un plantejament molt antic, però no sempre Barcelona ha tingut aquesta visió de col·laboració amb els del costat.

Aquesta manca de col·laboració, pot tenir a veure amb el que es va anomenar “el contrapoder”?
Sí, és veritat, pot ser un contrapoder, però en el fons no és veritat. De fet això és una gran mentida. Treure aquesta idea del cap de la gent que això no és un contrapoder, sinó que Barcelona té aquesta necessitat de col·laborar, ja que costa molt i això no sempre s’ha viscut bé.
Aquest tema es va complicar en una època de lideratges forts: Pujol i Maragall. Alguns deien que en Maragall volia diluir la Generalitat. Després jo he viscut que, un cop Maragall guanya i és president de la Generalitat, es troba amb la realitat, les tornes són diferents. Per tant, es donen situacions que creen aquestes tensions. de la Generalitat amb l’Ajuntament de Barcelona, molt més que no passa amb els ajuntaments del voltant.Però quan es decideix crear l’Àrea Metropolitana, l’any 2010, jo tenia una molt bona relació amb alcaldes de la zona, i van prendre la decisió d’impulsar-la i, tot i que al meu partit, CiU, no li agradava gens, jo hi vaig estar sempre a favor. De fet, recordo que el dia que es va celebrar la firma pública de l’Àrea Metropolitana al Parlament de Catalunya, l’únic representant de Convergència i Unió era jo. Ara bé, també va haver-hi persones fonamentals, i una d’elles va ser Artur Mas.

Fonamental perquè el suport de CiU a la llei tirés endavant?
Sí, perquè l’Artur, com que havia sigut regidor de l’Ajuntament, doncs entenia bé aquesta situació.

I creu que hi ha alguna altra persona que fou clau per a la llei?
L’alcalde de Cornellà, l’Antoni Balmón. És una persona que va saber trobar una solució i una bona entesa. Primer personal, però també una bona entesa política en entendre que l’Àrea Metropolitana no podia ser únicament governada pels socialistes, sinó que calia una governança en què col·laboressin els partits, a ser possible tots, en el govern metropolità. En un inici hi va entrar Convergència, els socialistes, Iniciativa, Esquerra i vam oferir l’entrada al PP, però no van voler. Vam col·laborar tots, concentrant-nos en temes de gestió i per solucionar els problemes que hi havia.

Així doncs, quan vostè entra a l’alcaldia el 2011 es troba amb un instrument com és l’AMB, aprovada per llei, que li dona possibilitats en la gestió, oi?
Que et dona unes certes possibilitats, sabent quin paper havia de fer jo, que també és molt important. Perquè el president de l’Àrea Metropolitana s’elegeix en el si dels seus membres. Si el PSC volgués sempre seria socialista, però es va entendre que no havia de ser així i que el que s’havia de fer era una solució de manera que l’Àrea Metropolitana l’havia de presidir l’alcalde de Barcelona.
Jo sempre vaig dir: el dia que decidiu que això no funcioni així, i que ha de ser un altre alcalde que no sigui l’alcalde de Barcelona, l’Àrea Metropolitana es trencarà. Això exigeix una cosa, que l’alcalde de Barcelona entengui aquest joc: és a dir, ha de presidir, però que no ha de manar. Presideixes però no manes. Qui mana? Doncs, la persona que està de vicepresident executiu, el gerent i les persones que poses a la gestió. Això vol dir una manera de comportar-se. Si vas allà dient que tu destituiràs la gent, que canviaràs… T’has equivocat.

Creu que tots els alcaldes de Barcelona ho han entès així? O creu que durant aquest temps ha canviat?
Crec que ho han entès bastant així, la realitat és molt dura. Això és així i punt. Cal entendre que tu estàs amb un càrrec en què depens d’una realitat política. La realitat política a l’Àrea Metropolitana és la que és. El que no entengui aquesta realitat política tindrà grans dificultats.

En el fons és una llei que és molt tècnica, en el sentit que dona moltes atribucions de gestió, però en el fons és una llei profundament política.
Exacte.

Creu que, en perspectiva, s’han complert les expectatives inicials que tenien?
Bé…No sé qui tenia segons quines expectatives. Això és una eina. La gent ha d’entendre una cosa. Aquesta eina, l’AMB, no s’ha fet per crear la Gran Barcelona, que tots els altres estiguin sota d’una entitat, no està feta per això. És una eina de col·laboració. És una eina de bona entesa. Jo crec que això s’ha produït d’una manera que permet prendre decisions de col·laboració entre eixos i temes importants, però cal entendre que no pots anar, per exemple, a Molins de Rei i dir-los què han de fer. És una qüestió d’entesa i de col·laboració, cosa que en alguns casos pot semblar que et fa perdre temps, però no és cert, perquè arribes a acords als quals no arribaries.

Vostè em deia, “jo a l’inici estava molt sol en el meu partit defensant aquesta idea”. Creu que, amb el pas del temps, la resta de companys es va anar afegint a la vostra idea?
Un cop vam fer l’Àrea Metropolitana, tothom estava encantat i satisfet. Hi va haver una persona important, també, l’Isidre Sierra. L’alcalde de Sant Climent de Llobregat. Una persona molt espavilada, treballadora, lluitadora, capaç de crear optimisme en les situacions menys optimistes, un home seriós, exigent. Jo crec que ha sigut molt important.
El President Mas sempre ho defensava. El President Puigdemont ens va ajudar. Puigdemont és un home que quan jo era Alcalde vam tenir una gran relació. Et poso un exemple real: l’alcalde de Girona, en aquell moment Puigdemont, em va demanar si podíem col·laborar per promocionar el “Girona, Temps de Flors”. Li vaig dir que sí. Vam fer l’acte de presentació del Temps de Flors al Saló de Cent i jo vaig anar a Girona a visitar-los. Quan t’adones que el Temps de Flors és un gran èxit, tu amb facilitat, amb mentalitat barcelonina equivocada, dius, escolta, doncs això també ho podríem fer nosaltres. Però això no ho hem de fer nosaltres. Ja està bé que ho facin ells. Hi ha coses que no ha de fer Barcelona. Barcelona ha d’ajudar i ha d’entendre que està col·laborant amb la resta. Un altre exemple. El Gran Premi de Formula 1. És el Gran Premi de Formula 1 de Montmeló. Si fins i tot ve la Generalitat i et diuen que Barcelona hauria d’ajudar perquè si no això ho podem perdre. Doncs escolta’m, Barcelona hi posa uns diners, però llavors el Gran Premi de Fórmula 1 és el Gran Premi de Fórmula 1 de Barcelona-Catalunya. Ara jo dic sempre, l’Ajuntament de Barcelona ha d’actuar amb un criteri de generositat perquè al final qualsevol acció d’aquestes li repercuteix a favor. Fer que la ciutat de Barcelona no siguin “aquells que s’ho queden tot”, que sigui una ciutat que generi simpaties és molt important. És molt rellevant.

Des d’un punt de vista d’impacte real, realment la llei ha canviat, per exemple, la relació entre els municipis?
Ha millorat. Ha fet que es relacionin. O sigui, ha fet fluir moltes coses. Ha fet que es relacionin municipis que no es relacionaven.

Ha reduït desequilibris territorials?
D’això no n’estic tan segur perquè això depèn molt de la Generalitat. És a dir, també hem d’entendre que l’Àrea Metropolitana no és la Generalitat. La Generalitat ha de sentir l’Àrea Metropolitana com una cosa més seva. El que passa és que nosaltres tenim un problema de fons molt greu. És un problema que és el problema més important de Catalunya. Tenim un mal finançament. La Generalitat no pot fer el que hauria de fer. Llavors, s’acaben fent coses, les administracions públiques de sota, com ara els ajuntaments, per intentar col·laborar. Però, en global, tenim una situació d’infrafinançament a Catalunya duríssima i que fa patir molt. Intentem actuar com a administració única. A nosaltres ens enfada, i amb raó, que l’Estat hagi de fer segons què. És a dir, que tu no puguis fer les rondes, o transformar el litoral sense uns Jocs Olímpics o el Fòrum no té sentit, i és molt greu. Perquè no té sentit que una comunitat autònoma com la nostra, amb una capacitat econòmica important, no pugui administrar els seus recursos i que els hagis de donar als altres.

Continuar la lectura de l’entrevista aquí.

NÚRIA MARÍN: “L’ÀREA METROPOLITANA ÉS UNA ADMINISTRACIÓ FACILITADORA DE TEMES IMPRESCINDIBLES PER AL FUNCIONAMENT D’UNA CIUTAT”

Marta Pascal entrevista a Núria Marín Martínez, Delegada del Govern de la Generalitat de Catalunya a Madrid i exalcaldessa de L’Hospitalet de Llobregat

Què significa per a vostè el concepte del fet metropolità?
Penso que el concepte metropolità és constatar una realitat. És a dir, l’Hospitalet, com altres ciutats, és la realitat del fet metropolità. Una ciutat petita, però gran alhora. És una ciutat amb molts habitants, però amb un territori petit. Dins de tot un conjunt de ciutats al seu voltant, al costat de la capital, Barcelona, i al costat d’altres ciutats i d’altres pobles que entre tots podem donar el servei que aquesta realitat necessita.
Si l’Hospitalet, en el seu terme municipal, hagués hagut de tenir tot un seguit d’equipaments i d’infraestructures que no té, per exemple abocadors, infraestructures de mobilitat, etc., segurament hauria tingut moltes més dificultats. Per tant, què és l’Àrea Metropolitana per a l’Hospitalet? Un facilitador, una administració que facilita alguns dels temes imprescindibles de funcionament d’una ciutat.
Per a l’Hospitalet, l’Àrea Metropolitana és un instrument de gestió que permet que determinades qüestions funcionin adequadament. El futur s’ha d’escriure i probablement l’Àrea, com a tal, hauria de tenir, des del meu punt de vista i la meva experiència, competències en determinades matèries com per exemple l’habitatge. És a dir, igual que en l’àmbit del transport o la mobilitat no tenia sentit que l’Hospitalet hagués fet un metro propi i que no estigués relacionat amb Cornellà, Esplugues, Barcelona, etc. Així que amb el tema de l’habitatge s’ha de tenir una òptica una mica més elevada, on no només el municipi ha d’estar present.

Hi ha un cert consens en què l’Àrea Metropolitana ha funcionat. Sempre hi ha pors per part dels municipis més petits, temen que Barcelona, l’Hospitalet, ho centrifuguin tot, però, en general, el balanç és positiu?
Jo crec que Barcelona ha estat molt generosa per intentar tenir un territori igual. És a dir, que passant d’Hospitalet a Barcelona o passant d’Hospitalet a Esplugues, no es visualitzés un canvi radical. En el sentit, que es digués “aquí soc a l’Hospitalet, ja es nota.” De fet, quan entraves per la Gran Via a Barcelona, passaves per l’Hospitalet i tothom deia això és Hospitalet, això no és Barcelona, oi? I ara no. La gent, quan passes pel Prat, ja és a Barcelona. Allò d’“això és Hospitalet” ningú no ho diu. Per què? Perquè visualment, amb les transformacions que s’han fet, s’ha aconseguit que al territori no hi hagi aquestes diferències. Passeges per Barcelona, passeges per l’Hospitalet o passeges per Viladecans i tu ja no veus un canvi. Podríem estar en un municipi, si estiguéssim parlant del món, d’altres realitats metropolitanes.

Pensant en les dues grans famílies polítiques que es posen d’acord per pactar la llei l’any 2010 hem identificat dues grans opinions: quan parles amb el món convergent, ells ho vivien com una espècie de contrapoder de la Generalitat i que creat contra la Generalitat. I en canvi, quan parles amb el món socialista, ells ho consideraven un espai de gestió. Vostè ho recorda això?

Jo recordo una mica els comentaris. Realment, la meva experiència no ha estat mai que l’Àrea Metropolitana fos un contrapoder de la Generalitat. Primer, perquè és veritat que possiblement el Partit Socialista governava en més municipis, però és que el que era l’Àrea Metropolitana era un instrument de gestió per facilitar la vida dels municipis i dels ciutadans. Aquest és el concepte que jo sempre he tingut de l’àrea metropolitana i el que jo he viscut en el meu dia a dia, tant quan tenia alguna responsabilitat com a vicepresidenta de l’àrea metropolitana que com a alcaldessa. Sempre ha estat un instrument facilitador tant abans com després d’en Xavier Trias alcalde. Sincerament, aquest tema del contrapoder el situo més en els inicis de la democràcia quan tot estava per fer i ens havíem de posar tots d’acord i no sempre era fàcil, però ho fèiem.

Creu que els municipis mitjans de l’Àrea Metropolitana s’han sentit “amenaçats” per les ciutats grans perquè els xuclaven totes les seves oportunitats?
Normalment era competència o col·laboració, però penso que hi ha una mica de tot. Si només pogués escollir-ne una seria la col·laboració, perquè sense la col·laboració estem tots morts. Encara que alguns es pensin que no. Ara bé, de competència al final n’hi ha a l’escala que vulguis, en una ciutat pot haver-hi competència entre barris per on s’acaba ubicant una inversió, una infraestructura, etc.
Quan era alcaldessa de l’Hospitalet, si podia aconseguir una inversió per a la meva ciutat, intentava fer-ho el més atractiu possible perquè això passés. Per exemple, es va apostar per la Fira que era una infraestructura econòmica de país, però que al final tenia molts beneficis per la ciutat. Era fer aterrar un sector econòmic que no existia, el turisme de negocis. Això no existia a l’Hospitalet, perquè no hi havia hotels, perquè no hi havia un espai al voltant de la Fira. L’important era que estigués en aquesta realitat metropolitana, ben ubicat al costat de l’aeroport, al costat del port al costat de la capital, etc. Per tant, és necessari que hi hagi col·laboració, però també dins de les ciutats ha d’haver-hi una mica de competència, però ben entesa. És com tot a la vida, jugar net i que no es perdin les coses. És a dir, voler que hi hagi inversions a Barcelona, que és la capital, evidentment i és el lideratge que marca, és el motor, però també s’ha de poder pensar en sentit més ampli, i això ho és l’àrea metropolitana.

Continua llegint l’entrevista aquí.

ARTUR MAS: “S’HA DE FER COMPATIBLE LA GRAN PROJECCIÓ DE LA BARCELONA GRAN AMB UNA CATALUNYA QUE TÉ INSTITUCIONS PRÒPIES”

L’expresident de la Generalitat respon a les preguntes de Marta Pascal sobre l’AMB i les seves possibilitats de gestió en el marc de l’encaix Barcelona-Catalunya

Què significa per vostè des d’un punt de vista polític el concepte de capitalitat de Barcelona? Quin és el rol de Barcelona com a capital del país, com a punt de referència urbà?
A veure, per mi és el gran motor d’atracció del conjunt de Catalunya. Jo parteixo de la base que Barcelona té una doble capitalitat. La catalana, que és la primera, òbviament, és la capital no només d’un país sinó fins i tot d’una cultura, que és la cultura catalana, i en aquest sentit va una mica més enllà d’aquesta capitalitat del que serien les fronteres administratives del principat de Catalunya i, per altra banda, la capitalitat mediterrània que li dona una pàtina de capital del sud d’Europa, entenent per sud d’Europa tot el que està per sota de Milà i de París. Aquesta capital mediterrània converteix Barcelona, probablement avui, en una de les dues o tres o quatre primeres ciutats del sud d’Europa. Però al mateix temps, jo la veig com allò que els francesos en diuen la force de frappe, per això en deia el motor de tracció, el gran tractor, en aquest sentit d’una ciutat que avui està situada al mapa del món. Per tant, per mi el resum és: sort en té Catalunya, com a país petit, de 8 milions de persones, de tenir una capital com Barcelona, que és gairebé irrepetible per part d’aquells països que no tenen un estat al darrere. I això que sempre més o menys ha estat així en aquestes últimes poques dècades, això ha agafat una acceleració enorme perquè Barcelona ha agafat aquesta etiqueta de ciutat atractiva al món sencer, obrint-li moltes portes i donant-li molta força a tot el país. I sempre afegeixo en aquesta aproximació de discurs, que això no és obra només dels barcelonins, sinó que aquesta gran capital de projecció internacional és obra del conjunt dels catalans, perquè en definitiva Barcelona no la fa només la gent que hi viu, sinó que la fa un munt de gent diferent que, a través de les seves aportacions, del seu esforç, del seu treball, de la seva vinculació amb la ciutat, la fan com és.

Si ens fixem en el fet metropolità, quina seria la seva posició sobre el que se n’ha dit la Barcelona gran?
Per a mi el fet metropolità és una realitat incontestable, per tant és evident que tenim una Barcelona de gairebé dos milions de persones si parlem del municipi, però en tenim una altra que són gairebé cinc milions de persones, és un continu urbà en pràcticament tots els sentits. Si agaféssim aquesta mateixa realitat urbana i la traslladéssim a altres grans metròpolis del món, veuríem que les petites dimensions del municipi de Barcelona a escala aquesta global serien considerats uns barris d’una ciutat sencera. Per tant, la ciutat sencera va molt més enllà de les fronteres estrictes de Barcelona i agafa tota aquesta gran àrea metropolitana. Tota aquella que està connectada amb metro, per suposat, però no només amb metro, sinó amb un ferrocarril que es pugui considerar metro, a efectes pràctics.
Per tant, per mi això és una realitat incontestable. Ara, el tema és com això es governa i, sobretot, com això conviu en un país que té unes institucions pròpies nacionals que no es poden diguem-ne, desentendre de més de la meitat del país. El que jo no podria compartir és una Generalitat dedicada fonamentalment a 3 milions de persones i un govern metropolità dedicada a 5. Això seria un desastre des d’un punt de vista de la construcció nacional de Catalunya. La realitat metropolitana existeix, per tant, el gran tema és la governança d’aquesta realitat.

Potser no tant en l’època en què vostè era President de la Generalitat, però sí durant les presidències de Jordi Pujol, en què l’alcaldia de Barcelona va recaure, per exemple, en Pasqual Maragall, el debat, la tensió política se situava en el concepte d’un contrapoder entre les institucions a una banda i banda de la Plaça Sant Jaume. Malgrat que tothom políticament ho negava, aquest fou un tema que —sembla— va sobrevolar, també en el debat per aprovar la Llei…
En el meu cas concret, efectivament, el que es respirava a Convergència —i a Convergència i Unió en aquella època era això—, era aquesta batalla del possible contrapoder que podia representar la Barcelona gran, però en el meu cas concret jo vaig ser un defensor conjuntament amb l’alcalde de Maragall de la Carta Municipal de Barcelona. Passa que no la vaig poder tirar endavant, i finalment ho va fer en Miquel Roca, perquè en la meva època, com a cap de l’oposició, l’estructura política del partit m’ho va impedir. El president Pujol, el mateix Miquel Roca en aquell moment que era el secretari general, alguns consellers molt notables del Govern, em van dir que no podia fer aquest pacte, però jo el volia fer, de fet el tenia molt avançat amb l’alcalde de Maragall. I ja sent president de la Generalitat vam desenvolupar amb en Xavier Trias com a alcalde de Barcelona tot un conjunt d’iniciatives per reforçar el fet metropolità. Per tant, a mi el fet metropolità no em fa ni por ni basarda, jo el considero una realitat que, a més a més, li dona sentit a aquesta gran capital que és Barcelona de projecció internacional, i a aquesta Barcelona de gairebé 5 milions de persones. Jo ni ho nego, ni em sap greu, al revés, ho valoro i ho descric en els termes que he començat dient. Ara, una altra cosa és que això s’ha d’articular a dintre d’un país que és el que és, que té el territori la població i  les institucions que té, i que ha de tenir una mirada nacional.

En aquest sentit, i entrant més directament en el que suposa l’aprovació de la llei, entenc que vostè estaria posicionat entre aquells que pensen que l’àrea metropolitana ha de ser un instrument tècnic i sense càrrega política…
No hauria de tenir una càrrega una càrrega política o institucional que suposés una dilució dels poders de la Generalitat de Catalunya, que és el que marca el conjunt de la recta nacional catalana.

Continua llegint l’entrevista aquí.

per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i  Professora de Ciència Política UPF

JAUME COLLBONI: “ESTIC A FAVOR DE LA IDEA DE LA REGIÓ METROPOLITANA DELS 5 MILIONS”

MP. Què significa per vostè l’exercici de la capitalitat per part de Barcelona, tant des d’una perspectiva de país com des de la gran conurbació urbana?

JC. Hi ha un fet, crec, molt determinant de la Barcelona contemporània: que Barcelona o és metropolitana o no serà. Si la ciutat de Barcelona avui té rellevància des del punt de vista econòmic, cultural, de projecció internacional, és perquè no només és un municipi, sinó que representa una àrea d’influència de molta centralitat al sud d’Europa. Crec que Barcelona ha de contribuir a escalar el fet metropolità dins de Catalunya, perquè és sobretot la possibilitat de solucionar molts reptes que tenim com a societat i com a país a partir d’una escala urbana determinada. Si nosaltres volem assumir el repte de l’habitatge, una mobilitat ben integrada i sostenible, una gestió del medi ambient eficient, això vol dir escala, i vol dir continu urbà, i això és la idea de la Barcelona metropolitana.

MP. Per tant, la llei, més que l’instrument polític, és un instrument tècnic i de gestió per assumir els reptes?

JC. Crec que aquest va ser un dels problemes que va impedir, segurament, que fos una llei ràpida, perquè hem de convenir que la llei va arribar molt tard. És a dir, dins del procés de la construcció de la Catalunya contemporània, jo no me l’imagino, o la meva família política no se l’imagina, sense haver institucionalitzat o articulat el fet metropolità de Barcelona. Això va tenir una recança històrica per part del nacionalisme català durant molts anys, que ho va veure -jo en absolut ho veig així, com un mecanisme de contrapoder o de Catalunya alternativa, per dir-ho d’alguna manera, la Catalunya urbana.

És cert que la Barcelona metropolitana és la Catalunya urbana, podríem dir-li també la Catalunya metropolitana, a mi no em faria res que se l’hi digués així, perquè som la Catalunya metropolitana, amb unes especificitats pròpies que s’han d’entendre, s’han d’articular, i crec que el 2010, quan s’aprova la Llei, és la culminació d’un procés de maduració molt llarg, però feliç. I des d’aquest punt de vista, per a mi la llei culmina aquest procés polític d’una carta de naturalesa de la Catalunya metropolitana, per no dir-ho de la Barcelona metropolitana, i és un instrument de gestió, de primer ordre, fonamental.

MP. Així doncs, en el seu model de Barcelona, que vostè visualitza ja no només ara com a Alcalde sinó en tota la seva trajectòria política prèvia, aquesta institució metropolitana té un rol central?

JC. Té un rol central, articula un fet. I la meva idea de la Barcelona del futur, de la Barcelona del 2030 o 2050, ja no la veig només com la Barcelona dels 35 municipis, dels 3,2 milions d’habitants que suma ara l’actual Àrea Metropolitana, sinó la regió metropolitana dels 5,1 milions, que és l’actual AMB i la primera corona, això que s’anomena la primera corona que va des de Vilanova i la Geltrú passant pels Vallesos i fins a Mataró. Insisteixo, és una forma d’articular la Catalunya metropolitana. No és, com a vegades es pot veure, una mena de pan barcelonisme.

MP. Efectivament hi ha gent que ho viu així…

JC. Sí, sí, ho sé. Però li diré més, sigui o no políticament correcte, crec que és inevitable que passi, que acabarà passant, més enllà de Barcelona. Per què? Doncs perquè en un món globalitzat hi ha un món que ha de resoldre problemes que són molt estructurals. Abans he comentat la gestió del medi ambient, la integració, la mobilitat, el tema de l’habitatge, etc.
S’ha de tenir en compte que el procés de concentració que s’està produint en les àrees urbanes de tot el món fa que per resoldre problemes i ser rellevant a nivell internacional -i és l’opció que nosaltres hem fet com a ciutat i com a país, ser rellevants a nivell internacional perquè ens dona moltes oportunitats- cal tenir escala. I posem un exemple, jo quan vaig a la Xina, o a països asiàtics, o fins i tot americans, em diuen, quants habitants té Barcelona? Fins ara deia 3,2. Ara ja començo a dir 5, perquè és la forma d’estar assegut en aquella taula.

MP. Ara que cita la part internacional, el model que a vostè li crida més l’atenció, que integri millor el benestar de les persones en gestió dels grans reptes que hem citat, quin podria ser?

JC. Jo crec que a nivell internacional, comparant amb el que més es pot assemblar al nostre és el que fa en sèrie a França, sobretot a la regió de Lió, que és el que conec més. Per altra banda, hi ha un procés molt interessant que està fent el Regne Unit, la Devolution, que és un procés de descentralització de l’Estat, que no es produeix a les regions, perquè no existeixen al Regne Unit, excepte les 3 nacions històriques del Regne Unit, que s’està produint a les metròpolis, Manchester, Liverpool i el Gran Londres, que és un altre procés que nosaltres estem seguint amb interès. Jo defenso en part, i de moment amb una certa solitud, que de cara al futur s’hauria de produir al nostre país un procés de Devolution en un doble sentit: de baix cap a dalt en aquest ens metropolità del futur, i de dalt cap a baix, sigui de l’Estat o la Generalitat, també cap a aquest ens metropolità. És un model híbrid que si no recordo malament ha inspirat a la ciutat de Vigo.
Espanya és un cas molt excepcional, entre altres coses perquè l’altra gran ciutat espanyola, que és Madrid, té la comunitat autònoma, que és qui fa aquestes funcions. En canvi, a Catalunya tenim una peculiaritat, a més de la càrrega simbòlica i històrica que té la Generalitat, ja que l’escala intermèdia entre les competències autonòmiques i les locals, és la metropolitana.

MP. Sentint-lo i pensant en el futur, intueixo que vostè seria partidari d’una línia d’enfortiment de la institució metropolitana i de més competències?

JC. Estic a favor de la idea de la regió metropolitana dels 5 milions. I en aquest sentit és positiu que el debat que ja s’ha obert sobre aquest tema en fòrums, com per exemple Rethink Barcelona, vagi fent el seu camí. Considero que no hem de parlar tant de reformes de la institució o de la llei, sinó que ens hem de centrar en saber quines noves competències hauria d’assumir aquest ens metropolità, i com integrem amb algunes polítiques, la primera regió a la primera corona metropolitana. Per exemple, en polítiques d’integració del transport públic metropolità o en la gestió de residus. No comencem la casa per la teulada, penso que no és qüestió de parlar d’una llei que ho canviï tot, que creï un nou gran ens metropolità, que té un president que s’escull no sé com… Jo crec que això és el final del procés, el que hem de fer és un procés diferent. Hem d’anar tema a tema, cas a cas, veient com, a partir de dues o tres polítiques que siguin molt estratègiques, aconseguim coordinar-nos. En el cas de la mobilitat és molt evident. Nosaltres tenim la gestió metropolitana del transport a través de TMB, però hi ha un salt d’escala molt ràpid i que els usuaris i els ciutadans acusen a diari, Rodalies a part, que és la mobilitat de la gran metròpolis. Tots sabem que la gent que viu a Sabadell, Terrassa o Mataró no té ben resolta la seva mobilitat perquè no està ben integrada. Per tant, necessitem una autoritat de la mobilitat refundada, nova, i pot ser una de les polítiques que s’han de començar a articular amb aquesta perspectiva regional.
Una altra és la promoció econòmica internacional. És a dir, nosaltres quan anem a fires per buscar inversions, no expliquem 101 quilòmetres quadrats. Ja sabem que hi ha poc o gens d’espai. En canvi, si Barcelona ofereix un paraigües que pot ser de 500 quilòmetres quadrats, o de 1.000 quilòmetres quadrats, o de la superfície que tingui la regió metropolitana que inclogui tots els municipis, la situació és diferent.
La llei del 2010 permet un procés de maduració, de tal manera que afortunadament es va superant aquella sensació, que puc entendre, que tenen part dels municipis que és una certa basarda amb la idea de la Gran Barcelona que ho cobreixi tot, i limiti la diversitat o la identitat dels municipis. Mica en mica, es va assumint la idea de que Barcelona és també un nom que pertany, per dir-ho així, a tothom, no només als ciutadans de Barcelona.

Continua llegint l’entrevista aquí.

XAVIER TRIAS: “L’ÀREA METROPOLITANA NO ES VA FER PER CREAR LA GRAN BARCELONA. NOMÉS ÉS UNA EINA DE COL·LABORACIÓ”

L’exalcalde de Barcelona respon a les preguntes de Marta Pascal al voltant del passat, el present i el futur de l’AMB

A parer seu, què és Barcelona i quin paper té per al país? I quin paper té l’àrea metropolitana en tota aquesta configuració territorial?

Bé, Barcelona és la capital de Catalunya. És un fet indiscutible que ha de ser la capital de la catalanitat i aquí tenim una gran responsabilitat a l’hora de fer que això sigui real. Barcelona, quan parlem de Barcelona, no parlem només de Barcelona, sinó que la capital té un pes específic econòmic, social, les coses més complicades passen a les ciutats i, per tant, passen a la ciutat de Barcelona. No les fàcils, les més complicades. Per posar un exemple, la pobresa extrema està a la ciutat de Barcelona, i per tant la ciutat de Barcelona ha de ser capaç de col·laborar amb les ciutats del voltant. Aquest era un plantejament molt antic, però no sempre Barcelona ha tingut aquesta visió de col·laboració amb els del costat.

Aquesta manca de col·laboració, pot tenir a veure amb el que es va anomenar “el contrapoder”?
Sí, és veritat, pot ser un contrapoder, però en el fons no és veritat. De fet això és una gran mentida. Treure aquesta idea del cap de la gent que això no és un contrapoder, sinó que Barcelona té aquesta necessitat de col·laborar, ja que costa molt i això no sempre s’ha viscut bé.
Aquest tema es va complicar en una època de lideratges forts: Pujol i Maragall. Alguns deien que en Maragall volia diluir la Generalitat. Després jo he viscut que, un cop Maragall guanya i és president de la Generalitat, es troba amb la realitat, les tornes són diferents. Per tant, es donen situacions que creen aquestes tensions. de la Generalitat amb l’Ajuntament de Barcelona, molt més que no passa amb els ajuntaments del voltant.Però quan es decideix crear l’Àrea Metropolitana, l’any 2010, jo tenia una molt bona relació amb alcaldes de la zona, i van prendre la decisió d’impulsar-la i, tot i que al meu partit, CiU, no li agradava gens, jo hi vaig estar sempre a favor. De fet, recordo que el dia que es va celebrar la firma pública de l’Àrea Metropolitana al Parlament de Catalunya, l’únic representant de Convergència i Unió era jo. Ara bé, també va haver-hi persones fonamentals, i una d’elles va ser Artur Mas.

Fonamental perquè el suport de CiU a la llei tirés endavant?
Sí, perquè l’Artur, com que havia sigut regidor de l’Ajuntament, doncs entenia bé aquesta situació.

I creu que hi ha alguna altra persona que fou clau per a la llei?
L’alcalde de Cornellà, l’Antoni Balmón. És una persona que va saber trobar una solució i una bona entesa. Primer personal, però també una bona entesa política en entendre que l’Àrea Metropolitana no podia ser únicament governada pels socialistes, sinó que calia una governança en què col·laboressin els partits, a ser possible tots, en el govern metropolità. En un inici hi va entrar Convergència, els socialistes, Iniciativa, Esquerra i vam oferir l’entrada al PP, però no van voler. Vam col·laborar tots, concentrant-nos en temes de gestió i per solucionar els problemes que hi havia.

Així doncs, quan vostè entra a l’alcaldia el 2011 es troba amb un instrument com és l’AMB, aprovada per llei, que li dona possibilitats en la gestió, oi?
Que et dona unes certes possibilitats, sabent quin paper havia de fer jo, que també és molt important. Perquè el president de l’Àrea Metropolitana s’elegeix en el si dels seus membres. Si el PSC volgués sempre seria socialista, però es va entendre que no havia de ser així i que el que s’havia de fer era una solució de manera que l’Àrea Metropolitana l’havia de presidir l’alcalde de Barcelona.
Jo sempre vaig dir: el dia que decidiu que això no funcioni així, i que ha de ser un altre alcalde que no sigui l’alcalde de Barcelona, l’Àrea Metropolitana es trencarà. Això exigeix una cosa, que l’alcalde de Barcelona entengui aquest joc: és a dir, ha de presidir, però que no ha de manar. Presideixes però no manes. Qui mana? Doncs, la persona que està de vicepresident executiu, el gerent i les persones que poses a la gestió. Això vol dir una manera de comportar-se. Si vas allà dient que tu destituiràs la gent, que canviaràs… T’has equivocat.

Creu que tots els alcaldes de Barcelona ho han entès així? O creu que durant aquest temps ha canviat?
Crec que ho han entès bastant així, la realitat és molt dura. Això és així i punt. Cal entendre que tu estàs amb un càrrec en què depens d’una realitat política. La realitat política a l’Àrea Metropolitana és la que és. El que no entengui aquesta realitat política tindrà grans dificultats.

En el fons és una llei que és molt tècnica, en el sentit que dona moltes atribucions de gestió, però en el fons és una llei profundament política.
Exacte.

Creu que, en perspectiva, s’han complert les expectatives inicials que tenien?
Bé…No sé qui tenia segons quines expectatives. Això és una eina. La gent ha d’entendre una cosa. Aquesta eina, l’AMB, no s’ha fet per crear la Gran Barcelona, que tots els altres estiguin sota d’una entitat, no està feta per això. És una eina de col·laboració. És una eina de bona entesa. Jo crec que això s’ha produït d’una manera que permet prendre decisions de col·laboració entre eixos i temes importants, però cal entendre que no pots anar, per exemple, a Molins de Rei i dir-los què han de fer. És una qüestió d’entesa i de col·laboració, cosa que en alguns casos pot semblar que et fa perdre temps, però no és cert, perquè arribes a acords als quals no arribaries.

Vostè em deia, “jo a l’inici estava molt sol en el meu partit defensant aquesta idea”. Creu que, amb el pas del temps, la resta de companys es va anar afegint a la vostra idea?
Un cop vam fer l’Àrea Metropolitana, tothom estava encantat i satisfet. Hi va haver una persona important, també, l’Isidre Sierra. L’alcalde de Sant Climent de Llobregat. Una persona molt espavilada, treballadora, lluitadora, capaç de crear optimisme en les situacions menys optimistes, un home seriós, exigent. Jo crec que ha sigut molt important.
El President Mas sempre ho defensava. El President Puigdemont ens va ajudar. Puigdemont és un home que quan jo era Alcalde vam tenir una gran relació. Et poso un exemple real: l’alcalde de Girona, en aquell moment Puigdemont, em va demanar si podíem col·laborar per promocionar el “Girona, Temps de Flors”. Li vaig dir que sí. Vam fer l’acte de presentació del Temps de Flors al Saló de Cent i jo vaig anar a Girona a visitar-los. Quan t’adones que el Temps de Flors és un gran èxit, tu amb facilitat, amb mentalitat barcelonina equivocada, dius, escolta, doncs això també ho podríem fer nosaltres. Però això no ho hem de fer nosaltres. Ja està bé que ho facin ells. Hi ha coses que no ha de fer Barcelona. Barcelona ha d’ajudar i ha d’entendre que està col·laborant amb la resta. Un altre exemple. El Gran Premi de Formula 1. És el Gran Premi de Formula 1 de Montmeló. Si fins i tot ve la Generalitat i et diuen que Barcelona hauria d’ajudar perquè si no això ho podem perdre. Doncs escolta’m, Barcelona hi posa uns diners, però llavors el Gran Premi de Fórmula 1 és el Gran Premi de Fórmula 1 de Barcelona-Catalunya. Ara jo dic sempre, l’Ajuntament de Barcelona ha d’actuar amb un criteri de generositat perquè al final qualsevol acció d’aquestes li repercuteix a favor. Fer que la ciutat de Barcelona no siguin “aquells que s’ho queden tot”, que sigui una ciutat que generi simpaties és molt important. És molt rellevant.

Des d’un punt de vista d’impacte real, realment la llei ha canviat, per exemple, la relació entre els municipis?
Ha millorat. Ha fet que es relacionin. O sigui, ha fet fluir moltes coses. Ha fet que es relacionin municipis que no es relacionaven.

Ha reduït desequilibris territorials?
D’això no n’estic tan segur perquè això depèn molt de la Generalitat. És a dir, també hem d’entendre que l’Àrea Metropolitana no és la Generalitat. La Generalitat ha de sentir l’Àrea Metropolitana com una cosa més seva. El que passa és que nosaltres tenim un problema de fons molt greu. És un problema que és el problema més important de Catalunya. Tenim un mal finançament. La Generalitat no pot fer el que hauria de fer. Llavors, s’acaben fent coses, les administracions públiques de sota, com ara els ajuntaments, per intentar col·laborar. Però, en global, tenim una situació d’infrafinançament a Catalunya duríssima i que fa patir molt. Intentem actuar com a administració única. A nosaltres ens enfada, i amb raó, que l’Estat hagi de fer segons què. És a dir, que tu no puguis fer les rondes, o transformar el litoral sense uns Jocs Olímpics o el Fòrum no té sentit, i és molt greu. Perquè no té sentit que una comunitat autònoma com la nostra, amb una capacitat econòmica important, no pugui administrar els seus recursos i que els hagis de donar als altres.

Continuar la lectura de l’entrevista aquí.

NÚRIA MARÍN: “L’ÀREA METROPOLITANA ÉS UNA ADMINISTRACIÓ FACILITADORA DE TEMES IMPRESCINDIBLES PER AL FUNCIONAMENT D’UNA CIUTAT”

Marta Pascal entrevista a Núria Marín Martínez, Delegada del Govern de la Generalitat de Catalunya a Madrid i exalcaldessa de L’Hospitalet de Llobregat

Què significa per a vostè el concepte del fet metropolità?
Penso que el concepte metropolità és constatar una realitat. És a dir, l’Hospitalet, com altres ciutats, és la realitat del fet metropolità. Una ciutat petita, però gran alhora. És una ciutat amb molts habitants, però amb un territori petit. Dins de tot un conjunt de ciutats al seu voltant, al costat de la capital, Barcelona, i al costat d’altres ciutats i d’altres pobles que entre tots podem donar el servei que aquesta realitat necessita.
Si l’Hospitalet, en el seu terme municipal, hagués hagut de tenir tot un seguit d’equipaments i d’infraestructures que no té, per exemple abocadors, infraestructures de mobilitat, etc., segurament hauria tingut moltes més dificultats. Per tant, què és l’Àrea Metropolitana per a l’Hospitalet? Un facilitador, una administració que facilita alguns dels temes imprescindibles de funcionament d’una ciutat.
Per a l’Hospitalet, l’Àrea Metropolitana és un instrument de gestió que permet que determinades qüestions funcionin adequadament. El futur s’ha d’escriure i probablement l’Àrea, com a tal, hauria de tenir, des del meu punt de vista i la meva experiència, competències en determinades matèries com per exemple l’habitatge. És a dir, igual que en l’àmbit del transport o la mobilitat no tenia sentit que l’Hospitalet hagués fet un metro propi i que no estigués relacionat amb Cornellà, Esplugues, Barcelona, etc. Així que amb el tema de l’habitatge s’ha de tenir una òptica una mica més elevada, on no només el municipi ha d’estar present.

Hi ha un cert consens en què l’Àrea Metropolitana ha funcionat. Sempre hi ha pors per part dels municipis més petits, temen que Barcelona, l’Hospitalet, ho centrifuguin tot, però, en general, el balanç és positiu?
Jo crec que Barcelona ha estat molt generosa per intentar tenir un territori igual. És a dir, que passant d’Hospitalet a Barcelona o passant d’Hospitalet a Esplugues, no es visualitzés un canvi radical. En el sentit, que es digués “aquí soc a l’Hospitalet, ja es nota.” De fet, quan entraves per la Gran Via a Barcelona, passaves per l’Hospitalet i tothom deia això és Hospitalet, això no és Barcelona, oi? I ara no. La gent, quan passes pel Prat, ja és a Barcelona. Allò d’“això és Hospitalet” ningú no ho diu. Per què? Perquè visualment, amb les transformacions que s’han fet, s’ha aconseguit que al territori no hi hagi aquestes diferències. Passeges per Barcelona, passeges per l’Hospitalet o passeges per Viladecans i tu ja no veus un canvi. Podríem estar en un municipi, si estiguéssim parlant del món, d’altres realitats metropolitanes.

Pensant en les dues grans famílies polítiques que es posen d’acord per pactar la llei l’any 2010 hem identificat dues grans opinions: quan parles amb el món convergent, ells ho vivien com una espècie de contrapoder de la Generalitat i que creat contra la Generalitat. I en canvi, quan parles amb el món socialista, ells ho consideraven un espai de gestió. Vostè ho recorda això?

Jo recordo una mica els comentaris. Realment, la meva experiència no ha estat mai que l’Àrea Metropolitana fos un contrapoder de la Generalitat. Primer, perquè és veritat que possiblement el Partit Socialista governava en més municipis, però és que el que era l’Àrea Metropolitana era un instrument de gestió per facilitar la vida dels municipis i dels ciutadans. Aquest és el concepte que jo sempre he tingut de l’àrea metropolitana i el que jo he viscut en el meu dia a dia, tant quan tenia alguna responsabilitat com a vicepresidenta de l’àrea metropolitana que com a alcaldessa. Sempre ha estat un instrument facilitador tant abans com després d’en Xavier Trias alcalde. Sincerament, aquest tema del contrapoder el situo més en els inicis de la democràcia quan tot estava per fer i ens havíem de posar tots d’acord i no sempre era fàcil, però ho fèiem.

Creu que els municipis mitjans de l’Àrea Metropolitana s’han sentit “amenaçats” per les ciutats grans perquè els xuclaven totes les seves oportunitats?
Normalment era competència o col·laboració, però penso que hi ha una mica de tot. Si només pogués escollir-ne una seria la col·laboració, perquè sense la col·laboració estem tots morts. Encara que alguns es pensin que no. Ara bé, de competència al final n’hi ha a l’escala que vulguis, en una ciutat pot haver-hi competència entre barris per on s’acaba ubicant una inversió, una infraestructura, etc.
Quan era alcaldessa de l’Hospitalet, si podia aconseguir una inversió per a la meva ciutat, intentava fer-ho el més atractiu possible perquè això passés. Per exemple, es va apostar per la Fira que era una infraestructura econòmica de país, però que al final tenia molts beneficis per la ciutat. Era fer aterrar un sector econòmic que no existia, el turisme de negocis. Això no existia a l’Hospitalet, perquè no hi havia hotels, perquè no hi havia un espai al voltant de la Fira. L’important era que estigués en aquesta realitat metropolitana, ben ubicat al costat de l’aeroport, al costat del port al costat de la capital, etc. Per tant, és necessari que hi hagi col·laboració, però també dins de les ciutats ha d’haver-hi una mica de competència, però ben entesa. És com tot a la vida, jugar net i que no es perdin les coses. És a dir, voler que hi hagi inversions a Barcelona, que és la capital, evidentment i és el lideratge que marca, és el motor, però també s’ha de poder pensar en sentit més ampli, i això ho és l’àrea metropolitana.

Continua llegint l’entrevista aquí.

ARTUR MAS: “S’HA DE FER COMPATIBLE LA GRAN PROJECCIÓ DE LA BARCELONA GRAN AMB UNA CATALUNYA QUE TÉ INSTITUCIONS PRÒPIES”

L’expresident de la Generalitat respon a les preguntes de Marta Pascal sobre l’AMB i les seves possibilitats de gestió en el marc de l’encaix Barcelona-Catalunya

Què significa per vostè des d’un punt de vista polític el concepte de capitalitat de Barcelona? Quin és el rol de Barcelona com a capital del país, com a punt de referència urbà?
A veure, per mi és el gran motor d’atracció del conjunt de Catalunya. Jo parteixo de la base que Barcelona té una doble capitalitat. La catalana, que és la primera, òbviament, és la capital no només d’un país sinó fins i tot d’una cultura, que és la cultura catalana, i en aquest sentit va una mica més enllà d’aquesta capitalitat del que serien les fronteres administratives del principat de Catalunya i, per altra banda, la capitalitat mediterrània que li dona una pàtina de capital del sud d’Europa, entenent per sud d’Europa tot el que està per sota de Milà i de París. Aquesta capital mediterrània converteix Barcelona, probablement avui, en una de les dues o tres o quatre primeres ciutats del sud d’Europa. Però al mateix temps, jo la veig com allò que els francesos en diuen la force de frappe, per això en deia el motor de tracció, el gran tractor, en aquest sentit d’una ciutat que avui està situada al mapa del món. Per tant, per mi el resum és: sort en té Catalunya, com a país petit, de 8 milions de persones, de tenir una capital com Barcelona, que és gairebé irrepetible per part d’aquells països que no tenen un estat al darrere. I això que sempre més o menys ha estat així en aquestes últimes poques dècades, això ha agafat una acceleració enorme perquè Barcelona ha agafat aquesta etiqueta de ciutat atractiva al món sencer, obrint-li moltes portes i donant-li molta força a tot el país. I sempre afegeixo en aquesta aproximació de discurs, que això no és obra només dels barcelonins, sinó que aquesta gran capital de projecció internacional és obra del conjunt dels catalans, perquè en definitiva Barcelona no la fa només la gent que hi viu, sinó que la fa un munt de gent diferent que, a través de les seves aportacions, del seu esforç, del seu treball, de la seva vinculació amb la ciutat, la fan com és.

Si ens fixem en el fet metropolità, quina seria la seva posició sobre el que se n’ha dit la Barcelona gran?
Per a mi el fet metropolità és una realitat incontestable, per tant és evident que tenim una Barcelona de gairebé dos milions de persones si parlem del municipi, però en tenim una altra que són gairebé cinc milions de persones, és un continu urbà en pràcticament tots els sentits. Si agaféssim aquesta mateixa realitat urbana i la traslladéssim a altres grans metròpolis del món, veuríem que les petites dimensions del municipi de Barcelona a escala aquesta global serien considerats uns barris d’una ciutat sencera. Per tant, la ciutat sencera va molt més enllà de les fronteres estrictes de Barcelona i agafa tota aquesta gran àrea metropolitana. Tota aquella que està connectada amb metro, per suposat, però no només amb metro, sinó amb un ferrocarril que es pugui considerar metro, a efectes pràctics.
Per tant, per mi això és una realitat incontestable. Ara, el tema és com això es governa i, sobretot, com això conviu en un país que té unes institucions pròpies nacionals que no es poden diguem-ne, desentendre de més de la meitat del país. El que jo no podria compartir és una Generalitat dedicada fonamentalment a 3 milions de persones i un govern metropolità dedicada a 5. Això seria un desastre des d’un punt de vista de la construcció nacional de Catalunya. La realitat metropolitana existeix, per tant, el gran tema és la governança d’aquesta realitat.

Potser no tant en l’època en què vostè era President de la Generalitat, però sí durant les presidències de Jordi Pujol, en què l’alcaldia de Barcelona va recaure, per exemple, en Pasqual Maragall, el debat, la tensió política se situava en el concepte d’un contrapoder entre les institucions a una banda i banda de la Plaça Sant Jaume. Malgrat que tothom políticament ho negava, aquest fou un tema que —sembla— va sobrevolar, també en el debat per aprovar la Llei…
En el meu cas concret, efectivament, el que es respirava a Convergència —i a Convergència i Unió en aquella època era això—, era aquesta batalla del possible contrapoder que podia representar la Barcelona gran, però en el meu cas concret jo vaig ser un defensor conjuntament amb l’alcalde de Maragall de la Carta Municipal de Barcelona. Passa que no la vaig poder tirar endavant, i finalment ho va fer en Miquel Roca, perquè en la meva època, com a cap de l’oposició, l’estructura política del partit m’ho va impedir. El president Pujol, el mateix Miquel Roca en aquell moment que era el secretari general, alguns consellers molt notables del Govern, em van dir que no podia fer aquest pacte, però jo el volia fer, de fet el tenia molt avançat amb l’alcalde de Maragall. I ja sent president de la Generalitat vam desenvolupar amb en Xavier Trias com a alcalde de Barcelona tot un conjunt d’iniciatives per reforçar el fet metropolità. Per tant, a mi el fet metropolità no em fa ni por ni basarda, jo el considero una realitat que, a més a més, li dona sentit a aquesta gran capital que és Barcelona de projecció internacional, i a aquesta Barcelona de gairebé 5 milions de persones. Jo ni ho nego, ni em sap greu, al revés, ho valoro i ho descric en els termes que he començat dient. Ara, una altra cosa és que això s’ha d’articular a dintre d’un país que és el que és, que té el territori la població i  les institucions que té, i que ha de tenir una mirada nacional.

En aquest sentit, i entrant més directament en el que suposa l’aprovació de la llei, entenc que vostè estaria posicionat entre aquells que pensen que l’àrea metropolitana ha de ser un instrument tècnic i sense càrrega política…
No hauria de tenir una càrrega una càrrega política o institucional que suposés una dilució dels poders de la Generalitat de Catalunya, que és el que marca el conjunt de la recta nacional catalana.

Continua llegint l’entrevista aquí.

ALTRES ARTICLES

LLUÏSA MORET: “AVANÇAR CAP A LA GRAN BARCELONA METROPOLITANA REQUEREIX CONSENS I UNA PROFUNDA REFLEXIÓ” JOAN CABEZAS:“PODEM AJUDAR A REEQUILIBRAR EL TERRITORI MÉS ENLLÀ DE LES ÀREES METROPOLITANES DE BARCELONA O TARRAGONA”