ANDREU MAS-COLELL: “LES DEFICIÈNCIES DE L’AEROPORT I L’HABITATGE PODEN FRENAR EL DINAMISME DE CATALUNYA”
Per Rafael Pradas
Andreu Mas-Colell (Barcelona 1944) és reconegut arreu per la seva tasca com a professor i catedràtic d’economia i matemàtiques (UPF Barcelona, Harvard, UC Berkeley, Herbert… ) però també per la seva dimensió política. Conseller en dues ocasions (Universitats, Recerca i Societat de la Informació entre 2000 i 2003, i Economia i Coneixement entre 2010 i 2016) ha jugat i juga un paper rellevant en la promoció de la recerca, la innovació i el talent com a fundador de la Barcelona School of Economics. També a través d’empreses i institucions com ara La Caixa, Telefònica, el Cercle d’Economia o Barcelona Global. És president del BIST (Institut de Ciència i Tecnologia de Barcelona) que agrupa els set centres més avançats de recerca de Catalunya i és un dels impulsors d’una pista sobre el mar com a solució per ampliar la capacitat operativa de l’aeroport de Barcelona.
-En quin moment es troba Catalunya a nivell polític, econòmic i social?
-A nivell econòmic continuem tenint gran potencial, però és només potencial, és a dir, en els propers vint anys veurem si hem pres els camins que construeixen sobre aquest potencial i que ens permetin tenir una posició destacada a Europa. No la tenim consolidada, però no hem perdut l’oportunitat. Al segle XV, cap el 1450, el Consell de Cent de Barcelona reclamava al rei tenir una universitat amb els arguments, tal com es conserva en el Dietari del mateix Consell de Cent, que una universitat és molt important per a una ciutat perquè educa als seus fills i fa que tingui “profit i fama”. Fa poc, caminant pel passeig de Lluis Companys, vaig llegir la inscripció del monument a Rius i Taulat, impulsor de l’Exposició Universal de 1888 i que diu: “siendo alcalde de Barcelona alcanzó para la Ciudad prosperidad y renombre”. Jo vibro amb les mateixes dues coordenades: vull que aquesta ciutat tingui profit i fama o prosperitat i renom, que brilli a Europa, i per això també ha de ser pròspera. Crec que l’oportunitat la tenim si treballem ben fort i no ens descuidem.
-La Barcelona gran, metropolitana, sembla que despunta en termes de turisme, indústria agroalimentària, salut i, en bona mesura, també en tecnologia.
-Sí, efectivament. El districte 22@ va ser una decisió encertada que ha anat molt bé i que pot anar encara millor, però encara hi ha reptes que hem de superar. A casa nostra s’hi han instal·lat moltes companyies internacionals, però no sempre es troben les unitats corporatives de més valor afegit. Encara ens falta un camí per recórrer, però estem ben encarrilats en el camp tecnològic. Sempre prenc com a referència Europa, tot i que no està clar que Europa estigui ben encarrilada. Si parlem d’intel·ligència artificial, per exemple, Europa està per sota d’Estats Unida, de Canadà o de Xina i nosaltres encara ens trobem per sota de la mitjana europea.
-En l’àmbit de la salut i la biomedicina en canvi, sí que sembla que Barcelona va prou bé.
-En l’àmbit biomèdic hem de persistir, perquè tenim una bona base. La instal·lació d’un gran hub d’Astra Zeneca a Barcelona és potencialment una gran notícia, de tant d’impacte com les grans fires que té Barcelona o més, i ens diu que tenim possibilitats clares en l’àmbit de la biomedicina.
-Es calcula que a Barcelona actualment hi treballen uns 400 grups de recerca en el camp de la salut, cosa que no vol dir necessàriament que s’acabi traduint en iniciatives empresarials.
-La recerca en totes les seves varietats a Catalunya és també de significació europea. A Espanya hi ha dos nuclis forts de recerca que són Barcelona i Madrid. Històricament, Barcelona ha tingut més pes i crec que en els últims vint anys no ens fa ombra ningú.
-Cal suposar que hi incidiran positivament les iniciatives al voltant del nou Hospital Clínic; l’institut de recerca de la Caixa, al costat de la Ronda de Dalt; la Ciutadella del Coneixement i la futura ampliació del Campus de Bellvitge.
-Tot això suma enormement. En el camp de la biomedicina no compten només les instal·lacions físiques, sinó que cal tenir talent. I, a la vegada, hem de reconèixer que, si no tenim unes bones instal·lacions, el talent se’n va. La Ciutadella del Coneixement ja està en obres i en tres o quatre anys serà una realitat com el projecte de la Caixa, que també es troba en construcció. Mes tard, vindrà el Clínic, i és cert que el seu trasllat necessitarà més temps perquè implica més recursos i s’haurà de realitzar per etapes. Tanmateix, ja s’ha fet molt quan s’ha aconseguit arribar al consens del lloc on s’ha d’instal·lar i la tria és molt bona. Crec que, després de tot això, començarà a fer-se l’ampliació de l’Hospital de Bellvitge on el més important és que s’assignen urbanísticament unes àrees per a activitats relacionades amb la tecnologia. És natural pensar en tecnologia mèdica o biomedicina però si finalment s’hi instal·lessin empreses de videojocs no passaria res. L’important és que els municipis impulsin àrees d’activitat econòmica.
-Ja que parla dels municipis, pensa que hi ha un excés de parcs tecnològics al territori?
-La qüestió potser és una altra, saber si tenim massa o pocs municipis a Catalunya, i no em pronunciaré sobre això perquè és un fet. El concepte “centre tecnològic” avui en dia simplement vol dir un lloc per a empreses perquè, poc o molt, de qualsevol empresa en diem una startup quan tècnicament tenen una altra definició respecte a temps de funcionament, inversions, certificat de tecnologia innovadora, etcètera. Avui en dia, una empresa que comença pot instal·lar-se en el que abans se’n deien parcs empresarials. No em preocuparia gaire això, l’important és que hi hagi llocs per a activitat econòmica i que encaixin amb l’entorn. La Barcelona estricta no és un àmbit per posar-hi fàbriques, i un dels bons equilibris de Catalunya és que funcioni amb els centres de producció més enllà de la primera corona metropolitana. Per això és tan important el servei de rodalies, és essencial que vagi bé. Hem d’aconseguir que Vic i Manresa estiguin a mitja hora de Barcelona perquè llavors serà realment la gran Barcelona i podrem tenir espais per a fàbriques o laboratoris.
-Parlant de connexions, potser seria oportú tractar de l’aeroport, del qual vostè en defensa l’ampliació amb propostes originals.
-Sí, però parlo d’ampliar-lo en un sentit precís per tal que tingui connexions intercontinentals. Això és el que m’importa, no que vinguin més o menys passatgers. Tot i que reconec que ara existeix una relació directa entre el nombre de passatgers i les connexions. Les actuals connexions amb Boston o amb Nova York ens venen donades en bona mesura pels turistes que arriben a Barcelona per començar un creuer. El cert és que hi ha moltes iniciatives internacionals que a l’hora de considerar llocs per instal·lar-se a Europa el primer que examinen és si tenen connexions aèries intercontinentals. Per exemple, fa anys les grans companyies navilieres de Gènova van ser adquirides per empreses nord-americanes que van traslladar la seu a Roma per la única raó que tenia connexions aèries directes amb Estats Units. Les connexions aèries són essencials, tot i que no són l’únic factor, a vegades no n’hi ha prou, com vam veure el 2017 quan Barcelona va presentar la seva candidatura a l’Agència Europea del Medicament, perquè en aquella ocasió les connexions aèries amb Europa eren bones. Nosaltres hem de tenir un aeroport que pugui competir amb Munic i Zuric.
-Però per tenir bones connexions intercontinentals un aeroport necessita tenir una massa critica de passatgers, no és cert?
-Necessita efectivament una massa critica i hem de treballar perquè hi sigui. Això vol dir que l’operador de l’aeroport s’hi ha d’esforçar, però el més trist fora que l’operador hi estigués disposat i des d’aquí no facilitéssim una infraestructura adequada. Tots els aeroports europeus que tenen connexions intercontinentals disposen d’una pista plenament utilitzable per a enlairaments de 3.500 metres de llargada que aquí no tenim. Una l’hem inutilitzada a causa del soroll, i l’altra no la podem expandir suficientment per l’estany de la Ricarda. Per això, amb el grup amb el que hem treballat diem que si no es poden resoldre ni el soroll ni la qüestió de la Ricarda s’ha de pensar que tenim el mar per construir la pista sobre una plataforma. En cap cas, però, podem renunciar a les connexions.
-Quines altres febleses considera que pateixen Barcelona i Catalunya en general a més de l’aeroport?
-L’habitatge és una feblesa clara, tenim un seriós problema d’habitatge. En un lloc on la població ha augmentat dos milions en 25 anys s’havien d’haver fet cases noves. No crec que s’hagi fet prou per encaixar l’augment de població, natural o immigrada. El problema d’habitatge que veig és aquest, no la pressió dels de fora que volen instal·lar-se aquí perquè fa sol—que probablement existeix—, però no crec que sigui l’element decisiu. El factor decisiu ha estat que ens hem autolimitat l’edificabilitat tant de manera implícita com deliberada.
-El turisme no hi té a veure amb aquest problema d’habitatge?
La indústria del turisme pot patir per la percepció, en part real, en part imaginària, de que el turisme és un factor de pressió a l’alça sobre els lloguers. La qüestió bàsica, però, és que la població ha augmentat. No crec que la sequera pugui frenar el dinamisme econòmic de Barcelona i Catalunya, però sí que el poden frenar les deficiències de l’aeroport i el problema de l’habitatge. Tanmateix, compto amb què l’esperit empresarial subsistirà i farem les coses raonablement bé.
-Fa la impressió, a vegades, que es pensa massa que el govern o les administracions empenyeran del carro empresarial. Què n’opina?
-Crec que les actituds públiques són importants perquè, per a la possible atracció de capital extern i d’inversions, és fonamental que els governs siguin accessibles i acollidors d’iniciatives privades, que no hi hagi reserves a la col·laboració publicoprivada. Crec que això és important perquè aquí enviem “senyals mixtes”, ja que, a dins del mateix govern, un departament transmet missatges molt positius i un altre va en una altra direcció; un insisteix en tota mena de regulacions i un altre tracta d’atraure inversió. Aquest és un problema important i, a més, no tenim moltes grans empreses. Caldrien unes quantes empreses tractores més perquè no tot poden ser startups. Tenim multinacionals, és cert i això està bé, però no en tenim suficients amb bases corporatives aquí, em refereixo a unitats que treballen per a tota la companyia i no només per al mercat local. Un bon exemple és Hewlett Packard, que té la direcció d’impressores per tot el món a Sant Cugat. Empreses d’aquest tipus són les que més ens convenen.
-En aquest entorn cal suposar que la universitat i el conjunt del sistema educatiu hi juguen un paper destacat.
-Les multinacionals i les empreses sempre ens diuen que troben que els nostres graduats universitaris són bons i, per tant, la universitat està complint raonablement bé la tasca de formar talent. La formació professional està millorant, però crec que encara és deficient. Penso que aniria millor si hi hagués més continuïtat, més relació entre la universitat i la formació professional i també la formació contínua. Pel que fa a la generació de coneixement, crec que els centres de recerca i les universitats fan el que poden. De vegades es diu que no fan prou, però això es regeix per l’oferta i la demanda. Cal reconèixer que el sistema econòmic no arrossega gaire, però també és veritat que la situació és molt millor ara que fa 20 o 25 anys. Aquella idea del professor universitari que no està interessat en l’impacte econòmic del que fa ja és història.
-No obstant, els resultats de les proves PISA i la situació general de l’ensenyament no deixen de ser preocupants…
-Si que ho són. Cal fer alguna cosa i no em pregunti què. En algun article he suggerit que en camps claus com ara les matemàtiques o la literatura o matèries semblants hi hagi flexibilitat per utilitzar personal no docent. Per exemple, en les matemàtiques hi ha experiències, pel món, de gent jove que dedica dos anys a ensenyar a una escola. També hi ha molts jubilats actius que podrien ajudar a ensenyar matemàtiques o literatura. No estic suggerint que això hagi de ser el nucli de l’ensenyament, però si cal ensenyar anglès i els professors que hi ha ara globalment no tenen prou talent docent en anglès, doncs no hauríem de tenir manies en utilitzar estudiants que passin per Barcelona i que puguin donar un cop de mà.
-Amb motiu de les proves PISA s’ha comentat que el creixement demogràfic, a causa d’una nova immigració, té un impacte directe sobre els resultats escolars.
-Fora sorprenent que el xoc demogràfic que hem tingut no repercutís en els resultats de les proves PISA, però tampoc vull transmetre la idea que ja estem bé; hem de millorar, però no ens hem d’angoixar amb aquests resultats. Cal millorar i fer l’esforç d’incorporar els nous alumnes, que no és fàcil. Quan parlem d’immigració resulta decisiu saber què passa amb la segona generació o amb els que han arribat molt joves i s’han format aquí. La persona que ha arribat fa poc sens dubte està millor del que estava per molt que les feines que hagi de fer no siguin les més bones, i segurament haurà de treballar dur i haurà de fer grans esforços per tirar endavant. Els fills són fonamentals perquè ja s’hauran educat aquí i el més natural és que hi hagi mobilitat vertical. Si les perspectives dels nois i noies formats al nostre país acabessin depenent “de facto” de com es diuen i de si els seus pares són d’aquí o d’allà, aniríem malament i en això l’escola és crucial.
-El país té capacitat d’atraure talent?
-Barcelona i Catalunya en general atrauen talent a tots els nivells perquè tenim un bon clima, però també tenim el sistema de benestar, de seguretat social i de salut, de seguretat i bones comunicacions, però en canvi no podem oferir les condicions que es poden trobar a fora i, per tant, tenim menys talent del que podríem tenir i n’estem perdent molt, hi ha molta emigració qualificada. Amb tot, encara no ens trobem en una situació com la d’Itàlia que només exporta talent. Nosaltres n’exportem, però també n’importem.
-Hi ha, en efecte, molts sectors com el cultural, que es queixen que a Barcelona es formen molt bons professionals que acabaran treballant fora.
-Però ¿quina és l’alternativa? ¿no formar-los? Formar és la nostra obligació com a col·lectivitat política perquè són els nostres fills, els hem de formar i els hem de donar les màximes oportunitats. Això per una banda, i per l’altra, perquè també poden ser un factor favorable per a la nostra economia i potser acabaran treballant aquí. Si es té talent s’obren més possibilitats. Veiem que moltes multinacionals tecnològiques que s’instal·len a casa nostra ho fan perquè poden atraure talent local. Hem de formar gent de la millor manera possible i també atraure talent. És molt important que els llocs de treball que depenen de la dinàmica pública siguin plenament accessibles a tothom i en particular al nostre talent que està fora, i em refereixo concretament a la universitat. Em temo que de vegades es tria l’opció de fer més contractacions primerenques que sèniors. Està clar que algú que ja està fent carrera fora no vindrà a ocupar una plaça bàsica i, per tant, m’agradaria que les universitats quan convoquen places pensessin en posicions avançades que poden ser el punt d’aterratge dels que se n’han anat a fer carrera fora.
Per Rafael Pradas
Andreu Mas-Colell (Barcelona 1944) és reconegut arreu per la seva tasca com a professor i catedràtic d’economia i matemàtiques (UPF Barcelona, Harvard, UC Berkeley, Herbert… ) però també per la seva dimensió política. Conseller en dues ocasions (Universitats, Recerca i Societat de la Informació entre 2000 i 2003, i Economia i Coneixement entre 2010 i 2016) ha jugat i juga un paper rellevant en la promoció de la recerca, la innovació i el talent com a fundador de la Barcelona School of Economics. També a través d’empreses i institucions com ara La Caixa, Telefònica, el Cercle d’Economia o Barcelona Global. És president del BIST (Institut de Ciència i Tecnologia de Barcelona) que agrupa els set centres més avançats de recerca de Catalunya i és un dels impulsors d’una pista sobre el mar com a solució per ampliar la capacitat operativa de l’aeroport de Barcelona.
-En quin moment es troba Catalunya a nivell polític, econòmic i social?
-A nivell econòmic continuem tenint gran potencial, però és només potencial, és a dir, en els propers vint anys veurem si hem pres els camins que construeixen sobre aquest potencial i que ens permetin tenir una posició destacada a Europa. No la tenim consolidada, però no hem perdut l’oportunitat. Al segle XV, cap el 1450, el Consell de Cent de Barcelona reclamava al rei tenir una universitat amb els arguments, tal com es conserva en el Dietari del mateix Consell de Cent, que una universitat és molt important per a una ciutat perquè educa als seus fills i fa que tingui “profit i fama”. Fa poc, caminant pel passeig de Lluis Companys, vaig llegir la inscripció del monument a Rius i Taulat, impulsor de l’Exposició Universal de 1888 i que diu: “siendo alcalde de Barcelona alcanzó para la Ciudad prosperidad y renombre”. Jo vibro amb les mateixes dues coordenades: vull que aquesta ciutat tingui profit i fama o prosperitat i renom, que brilli a Europa, i per això també ha de ser pròspera. Crec que l’oportunitat la tenim si treballem ben fort i no ens descuidem.
-La Barcelona gran, metropolitana, sembla que despunta en termes de turisme, indústria agroalimentària, salut i, en bona mesura, també en tecnologia.
-Sí, efectivament. El districte 22@ va ser una decisió encertada que ha anat molt bé i que pot anar encara millor, però encara hi ha reptes que hem de superar. A casa nostra s’hi han instal·lat moltes companyies internacionals, però no sempre es troben les unitats corporatives de més valor afegit. Encara ens falta un camí per recórrer, però estem ben encarrilats en el camp tecnològic. Sempre prenc com a referència Europa, tot i que no està clar que Europa estigui ben encarrilada. Si parlem d’intel·ligència artificial, per exemple, Europa està per sota d’Estats Unida, de Canadà o de Xina i nosaltres encara ens trobem per sota de la mitjana europea.
-En l’àmbit de la salut i la biomedicina en canvi, sí que sembla que Barcelona va prou bé.
-En l’àmbit biomèdic hem de persistir, perquè tenim una bona base. La instal·lació d’un gran hub d’Astra Zeneca a Barcelona és potencialment una gran notícia, de tant d’impacte com les grans fires que té Barcelona o més, i ens diu que tenim possibilitats clares en l’àmbit de la biomedicina.
-Es calcula que a Barcelona actualment hi treballen uns 400 grups de recerca en el camp de la salut, cosa que no vol dir necessàriament que s’acabi traduint en iniciatives empresarials.
-La recerca en totes les seves varietats a Catalunya és també de significació europea. A Espanya hi ha dos nuclis forts de recerca que són Barcelona i Madrid. Històricament, Barcelona ha tingut més pes i crec que en els últims vint anys no ens fa ombra ningú.
-Cal suposar que hi incidiran positivament les iniciatives al voltant del nou Hospital Clínic; l’institut de recerca de la Caixa, al costat de la Ronda de Dalt; la Ciutadella del Coneixement i la futura ampliació del Campus de Bellvitge.
-Tot això suma enormement. En el camp de la biomedicina no compten només les instal·lacions físiques, sinó que cal tenir talent. I, a la vegada, hem de reconèixer que, si no tenim unes bones instal·lacions, el talent se’n va. La Ciutadella del Coneixement ja està en obres i en tres o quatre anys serà una realitat com el projecte de la Caixa, que també es troba en construcció. Mes tard, vindrà el Clínic, i és cert que el seu trasllat necessitarà més temps perquè implica més recursos i s’haurà de realitzar per etapes. Tanmateix, ja s’ha fet molt quan s’ha aconseguit arribar al consens del lloc on s’ha d’instal·lar i la tria és molt bona. Crec que, després de tot això, començarà a fer-se l’ampliació de l’Hospital de Bellvitge on el més important és que s’assignen urbanísticament unes àrees per a activitats relacionades amb la tecnologia. És natural pensar en tecnologia mèdica o biomedicina però si finalment s’hi instal·lessin empreses de videojocs no passaria res. L’important és que els municipis impulsin àrees d’activitat econòmica.
-Ja que parla dels municipis, pensa que hi ha un excés de parcs tecnològics al territori?
-La qüestió potser és una altra, saber si tenim massa o pocs municipis a Catalunya, i no em pronunciaré sobre això perquè és un fet. El concepte “centre tecnològic” avui en dia simplement vol dir un lloc per a empreses perquè, poc o molt, de qualsevol empresa en diem una startup quan tècnicament tenen una altra definició respecte a temps de funcionament, inversions, certificat de tecnologia innovadora, etcètera. Avui en dia, una empresa que comença pot instal·lar-se en el que abans se’n deien parcs empresarials. No em preocuparia gaire això, l’important és que hi hagi llocs per a activitat econòmica i que encaixin amb l’entorn. La Barcelona estricta no és un àmbit per posar-hi fàbriques, i un dels bons equilibris de Catalunya és que funcioni amb els centres de producció més enllà de la primera corona metropolitana. Per això és tan important el servei de rodalies, és essencial que vagi bé. Hem d’aconseguir que Vic i Manresa estiguin a mitja hora de Barcelona perquè llavors serà realment la gran Barcelona i podrem tenir espais per a fàbriques o laboratoris.
-Parlant de connexions, potser seria oportú tractar de l’aeroport, del qual vostè en defensa l’ampliació amb propostes originals.
-Sí, però parlo d’ampliar-lo en un sentit precís per tal que tingui connexions intercontinentals. Això és el que m’importa, no que vinguin més o menys passatgers. Tot i que reconec que ara existeix una relació directa entre el nombre de passatgers i les connexions. Les actuals connexions amb Boston o amb Nova York ens venen donades en bona mesura pels turistes que arriben a Barcelona per començar un creuer. El cert és que hi ha moltes iniciatives internacionals que a l’hora de considerar llocs per instal·lar-se a Europa el primer que examinen és si tenen connexions aèries intercontinentals. Per exemple, fa anys les grans companyies navilieres de Gènova van ser adquirides per empreses nord-americanes que van traslladar la seu a Roma per la única raó que tenia connexions aèries directes amb Estats Units. Les connexions aèries són essencials, tot i que no són l’únic factor, a vegades no n’hi ha prou, com vam veure el 2017 quan Barcelona va presentar la seva candidatura a l’Agència Europea del Medicament, perquè en aquella ocasió les connexions aèries amb Europa eren bones. Nosaltres hem de tenir un aeroport que pugui competir amb Munic i Zuric.
-Però per tenir bones connexions intercontinentals un aeroport necessita tenir una massa critica de passatgers, no és cert?
-Necessita efectivament una massa critica i hem de treballar perquè hi sigui. Això vol dir que l’operador de l’aeroport s’hi ha d’esforçar, però el més trist fora que l’operador hi estigués disposat i des d’aquí no facilitéssim una infraestructura adequada. Tots els aeroports europeus que tenen connexions intercontinentals disposen d’una pista plenament utilitzable per a enlairaments de 3.500 metres de llargada que aquí no tenim. Una l’hem inutilitzada a causa del soroll, i l’altra no la podem expandir suficientment per l’estany de la Ricarda. Per això, amb el grup amb el que hem treballat diem que si no es poden resoldre ni el soroll ni la qüestió de la Ricarda s’ha de pensar que tenim el mar per construir la pista sobre una plataforma. En cap cas, però, podem renunciar a les connexions.
-Quines altres febleses considera que pateixen Barcelona i Catalunya en general a més de l’aeroport?
-L’habitatge és una feblesa clara, tenim un seriós problema d’habitatge. En un lloc on la població ha augmentat dos milions en 25 anys s’havien d’haver fet cases noves. No crec que s’hagi fet prou per encaixar l’augment de població, natural o immigrada. El problema d’habitatge que veig és aquest, no la pressió dels de fora que volen instal·lar-se aquí perquè fa sol—que probablement existeix—, però no crec que sigui l’element decisiu. El factor decisiu ha estat que ens hem autolimitat l’edificabilitat tant de manera implícita com deliberada.
-El turisme no hi té a veure amb aquest problema d’habitatge?
La indústria del turisme pot patir per la percepció, en part real, en part imaginària, de que el turisme és un factor de pressió a l’alça sobre els lloguers. La qüestió bàsica, però, és que la població ha augmentat. No crec que la sequera pugui frenar el dinamisme econòmic de Barcelona i Catalunya, però sí que el poden frenar les deficiències de l’aeroport i el problema de l’habitatge. Tanmateix, compto amb què l’esperit empresarial subsistirà i farem les coses raonablement bé.
-Fa la impressió, a vegades, que es pensa massa que el govern o les administracions empenyeran del carro empresarial. Què n’opina?
-Crec que les actituds públiques són importants perquè, per a la possible atracció de capital extern i d’inversions, és fonamental que els governs siguin accessibles i acollidors d’iniciatives privades, que no hi hagi reserves a la col·laboració publicoprivada. Crec que això és important perquè aquí enviem “senyals mixtes”, ja que, a dins del mateix govern, un departament transmet missatges molt positius i un altre va en una altra direcció; un insisteix en tota mena de regulacions i un altre tracta d’atraure inversió. Aquest és un problema important i, a més, no tenim moltes grans empreses. Caldrien unes quantes empreses tractores més perquè no tot poden ser startups. Tenim multinacionals, és cert i això està bé, però no en tenim suficients amb bases corporatives aquí, em refereixo a unitats que treballen per a tota la companyia i no només per al mercat local. Un bon exemple és Hewlett Packard, que té la direcció d’impressores per tot el món a Sant Cugat. Empreses d’aquest tipus són les que més ens convenen.
-En aquest entorn cal suposar que la universitat i el conjunt del sistema educatiu hi juguen un paper destacat.
-Les multinacionals i les empreses sempre ens diuen que troben que els nostres graduats universitaris són bons i, per tant, la universitat està complint raonablement bé la tasca de formar talent. La formació professional està millorant, però crec que encara és deficient. Penso que aniria millor si hi hagués més continuïtat, més relació entre la universitat i la formació professional i també la formació contínua. Pel que fa a la generació de coneixement, crec que els centres de recerca i les universitats fan el que poden. De vegades es diu que no fan prou, però això es regeix per l’oferta i la demanda. Cal reconèixer que el sistema econòmic no arrossega gaire, però també és veritat que la situació és molt millor ara que fa 20 o 25 anys. Aquella idea del professor universitari que no està interessat en l’impacte econòmic del que fa ja és història.
-No obstant, els resultats de les proves PISA i la situació general de l’ensenyament no deixen de ser preocupants…
-Si que ho són. Cal fer alguna cosa i no em pregunti què. En algun article he suggerit que en camps claus com ara les matemàtiques o la literatura o matèries semblants hi hagi flexibilitat per utilitzar personal no docent. Per exemple, en les matemàtiques hi ha experiències, pel món, de gent jove que dedica dos anys a ensenyar a una escola. També hi ha molts jubilats actius que podrien ajudar a ensenyar matemàtiques o literatura. No estic suggerint que això hagi de ser el nucli de l’ensenyament, però si cal ensenyar anglès i els professors que hi ha ara globalment no tenen prou talent docent en anglès, doncs no hauríem de tenir manies en utilitzar estudiants que passin per Barcelona i que puguin donar un cop de mà.
-Amb motiu de les proves PISA s’ha comentat que el creixement demogràfic, a causa d’una nova immigració, té un impacte directe sobre els resultats escolars.
-Fora sorprenent que el xoc demogràfic que hem tingut no repercutís en els resultats de les proves PISA, però tampoc vull transmetre la idea que ja estem bé; hem de millorar, però no ens hem d’angoixar amb aquests resultats. Cal millorar i fer l’esforç d’incorporar els nous alumnes, que no és fàcil. Quan parlem d’immigració resulta decisiu saber què passa amb la segona generació o amb els que han arribat molt joves i s’han format aquí. La persona que ha arribat fa poc sens dubte està millor del que estava per molt que les feines que hagi de fer no siguin les més bones, i segurament haurà de treballar dur i haurà de fer grans esforços per tirar endavant. Els fills són fonamentals perquè ja s’hauran educat aquí i el més natural és que hi hagi mobilitat vertical. Si les perspectives dels nois i noies formats al nostre país acabessin depenent “de facto” de com es diuen i de si els seus pares són d’aquí o d’allà, aniríem malament i en això l’escola és crucial.
-El país té capacitat d’atraure talent?
-Barcelona i Catalunya en general atrauen talent a tots els nivells perquè tenim un bon clima, però també tenim el sistema de benestar, de seguretat social i de salut, de seguretat i bones comunicacions, però en canvi no podem oferir les condicions que es poden trobar a fora i, per tant, tenim menys talent del que podríem tenir i n’estem perdent molt, hi ha molta emigració qualificada. Amb tot, encara no ens trobem en una situació com la d’Itàlia que només exporta talent. Nosaltres n’exportem, però també n’importem.
-Hi ha, en efecte, molts sectors com el cultural, que es queixen que a Barcelona es formen molt bons professionals que acabaran treballant fora.
-Però ¿quina és l’alternativa? ¿no formar-los? Formar és la nostra obligació com a col·lectivitat política perquè són els nostres fills, els hem de formar i els hem de donar les màximes oportunitats. Això per una banda, i per l’altra, perquè també poden ser un factor favorable per a la nostra economia i potser acabaran treballant aquí. Si es té talent s’obren més possibilitats. Veiem que moltes multinacionals tecnològiques que s’instal·len a casa nostra ho fan perquè poden atraure talent local. Hem de formar gent de la millor manera possible i també atraure talent. És molt important que els llocs de treball que depenen de la dinàmica pública siguin plenament accessibles a tothom i en particular al nostre talent que està fora, i em refereixo concretament a la universitat. Em temo que de vegades es tria l’opció de fer més contractacions primerenques que sèniors. Està clar que algú que ja està fent carrera fora no vindrà a ocupar una plaça bàsica i, per tant, m’agradaria que les universitats quan convoquen places pensessin en posicions avançades que poden ser el punt d’aterratge dels que se n’han anat a fer carrera fora.
| share: |       |
