ORIOL BARTOMEUS: BARCELONA NO TÉ PROJECTE DE CIUTAT

L’investigador de l’ICPS creu que la falta de projecte afecta al conjunt del territori metropolità de Barcelona, mancat d’una institució que abordi la complexitat de problemes econòmics i socials i que dibuixi la seva posició a Espanya i el món, en contrast amb Madrid, que té una idea clara dels seus objectius

 

Per Rafael Pradas

 

Oriol Bartomeus (Barcelona, 1971) és investigador a l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) i professor associat al departament de Ciència Política i Dret Públic de la UAB. El seu camp d’estudi principal és el comportament electoral a Catalunya i específicament els efectes del relleu generacional, temes als quals va dedicar la seva tesi doctoral, publicada amb el títol El terratrèmol silenciós i també ha estudiat els fenòmens relacionats amb la polarització.

-En quin moment col·lectiu ens trobem?

-Estem en un moment en què sembla que no es pot acceptar la normalitat. No podem acceptar que la realitat imposi que no hi altra cosa que l’”anar fent”. Ara mateix no hi ha res en la perspectiva dels propers quatre anys que ens faci pensar, malgrat un fet tan greu com la guerra d’Ucraïna, que anem cap a una crisi total, cap a l’apocalipsi. Els governs haurien d’afrontar una situació de recuperació de l’escenari, posar els fonaments i anar fent, però aquesta perspectiva no és gens engrescadora i per això cal trobar tensions, moments de ruptura. La política s’ha convertit en un assumpte que no accepta la gestió tranquil·la i normal de les coses. Necessitem estar en constant tensió

 

-D’on neix aquesta tensió? Durant molt de temps Espanya i Catalunya vivien en una certa tranquil·litat i fins i tot dèiem que els onze de setembre eren avorrits…

-La política era avorrida i el Parlament era avorrit i tot era “anar fent”. Crec que la tensió neix com a conseqüència del canvi de l’escenari polític, del trencament de les grans majories, l’aparició de nous actors polítics i del sorgiment també de la incertesa com a nou element a tenir en compte. La política és insegura, no se sap què passarà a les properes eleccions, les enquestes diuen que tot es mou, tot és incert i en aquesta imprevisibilitat el món polític es troba permanentment tensionat. Però, a més, hi ha un altre factor: la política ha de  disputar el seu espai amb altres àmbits. Abans tenia reservat l’espai del govern, de les institucions, que estava una mica a redós de tota la resta, i per tant es garantia una quota d’atenció per part dels ciutadans; no havia de cridar per fer-se sentir. El problema sorgeix quan la política es dessacralitza i ha de competir en pla d’igualtat amb tots els altres àmbits, s’ha de tornar cridanera per captar l’atenció. Com fer sentir la veu en una societat on s’han multiplicat els canals i s’ha trastocat completament l’antiga jerarquia de la informació? Podem dir que abans hi havia uns mitjans que eren “els” mitjans per antonomàsia que vehiculaven la informació de la política. Ara, el flux continu d’informació en totes direccions contribueix a que la política hagi d’estar constantment cridant l’atenció, però ja no mitjançant les seves formes històriques, sinó adoptant les formes de la nova comunicació.

 

-I en aquest entorn tan convuls, com es fa la política de les coses quotidianes?

-La política de les coses es continua fent. Hi ha dos plànols de la política cada cop més clars: el de la política i el de “les polítiques”. La política és la cridòria estrident, polaritzadora, la política electoral, però, per altra banda, hi ha els governs que fan coses. El problema és que els dos plànols s’allunyen cada cop més l’un de l’altre i “les polítiques” queden no en mans de la política, sinó dels aparells administratius dels estats, els governs autonòmics, els ajuntaments, de tal manera que les polítiques no responen a una visió política, sinó sobretot a la lògica dels alts funcionaris que són els que, al final, acaben impulsant les actuacions, les coses.

 

-Baixant un graó ens hem d’interrogar sobre la política de les coses a l’àrea, a la regió metropolitana de Barcelona…

-Està clar que existeix una més que evident realitat econòmica i social metropolitana, regional, de Barcelona. La gent va i ve cada dia, treballa en un lloc i dorm en un altre i va al cinema a un altre i sopa en un altre, hi ha un flux constant en tota aquesta regió que supera els límits de l’àrea metropolitana. No obstant això, la seva realitat econòmica i social no s’ha  traslladat a l’àmbit de la política institucional, no tenim una institució que aplegui la Barcelona real. Fins i tot l’àrea metropolitana, l’AMB, queda curta  geogràficament i en quant al seu nivell de poder. L’AMB gestiona els residus, el transport i la planificació territorial, però es queda curta en les seves competèncie. Si ens fixem en el transport, com a qüestió molt important,  veiem que existeix l’Autoritat del Transport Metropolita (ATM), una agència que funciona bé, però que no té poder sobre el conjunt de la mobilitat, no pot controlar les carreteres, per posar un exemple, perquè són de la Generalitat. En definitiva, no hi ha cap institució que vertebri aquest gran espai que és  Barcelona, que permeti formular una idea política de la seva articulació. Però, a més de tot això, crec que hi una qüestió que és bàsica: existeix un problema amb el nucli central d’aquest gran àmbit perquè Barcelona no sap què vol ser i si Barcelona no sap què vol ser tota la seva zona d’influència, aquest hinterland, queda desprotegida.

 

-Que vol dir exactament que Barcelona no sap què vol ser?

-Barcelona no té un projecte de ciutat, un projecte que irradiï també sobre el conjunt. Què vol ser aquesta ciutat? Què ha de ser? Què fa? Portem ja molts i molts anys debatent sobre tot això i potser forma part del problema de la política que no fa política, que no sap que vol ser. El contrast és atroç amb l’altra gran ciutat que és Madrid.

 

-Madrid sí que té projecte?

-Madrid té una institució que articula tota la regió d’influència que és una comunitat autònoma i, per tant, disposa d’un govern que mes enllà dels poblets de la Sierra, és el govern del Gran Madrid, amb una influència que sobrepassa la regió i si no que ho preguntin a les dues Castelles, convertides en ciutats dormitori i en servidores de la capital. Madrid té un govern amb pressupost i amb capacitat de gestió i de desenvolupar polítiques que afecta a tot l’espai regional i, sobretot,  té una idea clara de què vol fer. Des de l’any 2000 Madrid està desenvolupant un pla i més o menys per la mateixa època, a partir del  Fòrum de les Cultures del 2004, a Barcelona se li esgoten les idees, se li acaba el tremp olímpic, i després d’això no hi ha hagut projecte de ciutat.

-Sap que vol ser una ciutat tecnològica, innovadora, que ja és molt…

-Sí, però més enllà de desenvolupar tot el sector 22@, que ha estat un gran èxit, no hi ha gaire més. No sé si Barcelona sap què vol ser respecte al món ni respecte a Espanya. Respecte d’Espanya a partir de 2012 pràcticament ha desaparegut, i aquest espai l’ha ocupat Madrid.

 

-Pesa excessivament el record permanent dels Jocs Olímpics?

-No ho sé. Crec que els Jocs no van ser el projecte, van ser la culminació del projecte, la qual cosa és molt diferent. Els Jocs van servir com a excusa per desenvolupar una idea que existia prèviament. El 1979, quan es recupera  l’ajuntament democràtic, la generació que entra al consistori té una idea de com transformar Barcelona, què fer-ne de la ciutat. El projecte té un moment de culminació que són els Jocs i després arriba una etapa d’una certa estabilització, però aquell projecte no ha estat substituït per un altre de nou.

 

-Les ciutats han de tenir sempre un projecte? O poden administrar la seva vida amb una certa normalitat?

-Crec que les ciutats han de tenir un projecte i és possible que sigui sempre el mateix. Barcelona és Barcelona, i ja està. Però la pregunta és: per seguir sent a Barcelona en té prou amb anar fent?

 

-Existeix una comunitat Barcelona, un cert pensament col·lectiu  sobre la ciutat?

-Cada vegada s’expressa més en termes nostàlgics. Existeix un nacionalisme barceloní. En els barcelonins i en els que no en són hi ha una idea del que hauria de ser la ciutat. Sempre s’ha imaginat de quina manera hauria de ser Barcelona i, en un moment donat, aquest pensament sobre el que havia de ser la ciutat i el que era va coincidir, és a dir la ciutat va arribar a ser allò que la gent pensava que havia de ser. L’ideal i la realitat van confluir, però la sensació que tinc es que ara ja no es així. Podem dir que la Barcelona real ja no és com la gent creu que ha de ser.

 

-Com podríem caracteritzar avui la “societat metropolitana” si és que es pot parlar en aquests termes?

-Com qualsevol societat del món. Una societat urbana sacsejada per aquesta característica del nostre temps que és la incertesa total, sobre la pròpia vida, una certa sensació d’embolic, i en alguns casos una certa nostàlgia per uns temps que eren més comprensibles. Hi ha la idea que algú en algun moment hauria d’aturar la tempesta desfermada a partir de 2008 i que les velles idees, les velles afirmacions, ja no serveixen. No sabem on som, tot és molt incert, el futur fa por. Això s’expressa des de totes les posicions ideològiques i també des del nacionalisme. Hi ha un certa voluntat de retornar a tot allò que és sòlid, i a vegades s’expressa mitjançant la idea de la nació, del grup, del tancament en el col·lectiu

 

-El territori metropolita de Barcelona és molt complex amb grans  diferencies econòmiques i socials i problemes evidents com l’habitatge o la precarietat. És una societat polaritzada? On es produeix la polarització? 

-En general en el període a què ja m’he referit hem viscut en tots els àmbits l’ensorrament de les posicions que es troben al mig. Cada cop hi ha més tancament en les idees pròpies i refús de les que no ho són, però la polarització també és visible a nivell social. La classe mitjana s’ha esquinçat i la precarització fa que el mig quedi més desguarnit, que cada cop hi hagi més persones en un extrem o en un altre. Als barris mitjans cada vegada hi ha menys barreja i l’espai públic es troba més segmentat, més trossejat, costa que hi hagi llocs de trobada de gent diferent. Durant la pandèmia ens vam tancar a casa, però la reclusió ja venia d’abans, hi ha com una mena de retirada cap al domicili i l’abandó de l’espai públic, que és el lloc de barreja. En els barris es pot veure com els comerços de la classe mitjana, per entendre’ns, estan desapareixent substituïts per comerços precaris o de grans cadenes. El resultat és que ara tenim barris més empobrits en el sentit de menys diversitat.

 

-La regió metropolitana és massa gran per Catalunya?

-Catalunya sempre ha tingut una relació complexa amb Barcelona. S’ha utilitzat políticament l’encaix de la Gran Barcelona amb Catalunya. Per una banda, per interessos electorals, ja que durant més de vint anys va haver-hi un partit al govern de la Generalitat que basava en part el seu èxit electoral en la denúncia soterrada de l’influx barceloní sobre el conjunt i, per una altra, també hi ha hagut el que jo en dic el discurs de “Terra Baixa” que contraposa una terra alta idíl·lica, pura, en el sentit identitari amb una terra baixa, que és una mena de Babilonia on es barreja tot. Aquest discurs vindria a dir que la “terra alta” és la Catalunya de debò i la “terra baixa” un lloc on es posa en risc la seva supervivència.

 

-Serem capaços de bastir consensos per als problemes de tota mena que hi ha en aquest àmbit metropolità?

-Com ja he dit, hi ha una tendència general a tot el món a l’esmicolament d’interessos i costa molt més arribar al consens per abordar els interessos generals, la política consensual. Cada és més difícil fer entendre, no solament a nivell polític, també a nivell social que no podem imposar els nostres interessos, sinó que hem de negociar amb els altres. En aquest sentit en un territori tan plural i divers econòmicament, socialment, lingüísticament i també administrativament com és la regió metropolitana es fa difícil bastir espais de consensos, de trobada, de negociació i d’acord sobre els diferents interessos. Òbviament seria necessari trobar un projecte que abracés tot l’hinterland barceloní, però em temo que va contra la tendència actual. Això pot durar fins que la inèrcia no sigui l’esmicolament sino la trobada.

 

-Poden ajudar les eleccions municipals a sortir del laberint?

-Sincerament espero que les diferents candidatures presentin projectes, no urbanístics o de desenvolupament de tal o qual infraestructura, sinó sobre com ha de ser Barcelona. Em refereixo a la ciutat i la ciutat gran està clar, perquè quan Barcelona vol ser una cosa aquest voler ser acaba irradiant a tot el seu espai. Desitjo que les diferents opcions presentin als  ciutadans i ciutadanes de Barcelona una idea, un projecte de ciutat.

Per Rafael Pradas

 

Oriol Bartomeus (Barcelona, 1971) és investigador a l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) i professor associat al departament de Ciència Política i Dret Públic de la UAB. El seu camp d’estudi principal és el comportament electoral a Catalunya i específicament els efectes del relleu generacional, temes als quals va dedicar la seva tesi doctoral, publicada amb el títol El terratrèmol silenciós i també ha estudiat els fenòmens relacionats amb la polarització.

-En quin moment col·lectiu ens trobem?

-Estem en un moment en què sembla que no es pot acceptar la normalitat. No podem acceptar que la realitat imposi que no hi altra cosa que l’”anar fent”. Ara mateix no hi ha res en la perspectiva dels propers quatre anys que ens faci pensar, malgrat un fet tan greu com la guerra d’Ucraïna, que anem cap a una crisi total, cap a l’apocalipsi. Els governs haurien d’afrontar una situació de recuperació de l’escenari, posar els fonaments i anar fent, però aquesta perspectiva no és gens engrescadora i per això cal trobar tensions, moments de ruptura. La política s’ha convertit en un assumpte que no accepta la gestió tranquil·la i normal de les coses. Necessitem estar en constant tensió

 

-D’on neix aquesta tensió? Durant molt de temps Espanya i Catalunya vivien en una certa tranquil·litat i fins i tot dèiem que els onze de setembre eren avorrits…

-La política era avorrida i el Parlament era avorrit i tot era “anar fent”. Crec que la tensió neix com a conseqüència del canvi de l’escenari polític, del trencament de les grans majories, l’aparició de nous actors polítics i del sorgiment també de la incertesa com a nou element a tenir en compte. La política és insegura, no se sap què passarà a les properes eleccions, les enquestes diuen que tot es mou, tot és incert i en aquesta imprevisibilitat el món polític es troba permanentment tensionat. Però, a més, hi ha un altre factor: la política ha de  disputar el seu espai amb altres àmbits. Abans tenia reservat l’espai del govern, de les institucions, que estava una mica a redós de tota la resta, i per tant es garantia una quota d’atenció per part dels ciutadans; no havia de cridar per fer-se sentir. El problema sorgeix quan la política es dessacralitza i ha de competir en pla d’igualtat amb tots els altres àmbits, s’ha de tornar cridanera per captar l’atenció. Com fer sentir la veu en una societat on s’han multiplicat els canals i s’ha trastocat completament l’antiga jerarquia de la informació? Podem dir que abans hi havia uns mitjans que eren “els” mitjans per antonomàsia que vehiculaven la informació de la política. Ara, el flux continu d’informació en totes direccions contribueix a que la política hagi d’estar constantment cridant l’atenció, però ja no mitjançant les seves formes històriques, sinó adoptant les formes de la nova comunicació.

 

-I en aquest entorn tan convuls, com es fa la política de les coses quotidianes?

-La política de les coses es continua fent. Hi ha dos plànols de la política cada cop més clars: el de la política i el de “les polítiques”. La política és la cridòria estrident, polaritzadora, la política electoral, però, per altra banda, hi ha els governs que fan coses. El problema és que els dos plànols s’allunyen cada cop més l’un de l’altre i “les polítiques” queden no en mans de la política, sinó dels aparells administratius dels estats, els governs autonòmics, els ajuntaments, de tal manera que les polítiques no responen a una visió política, sinó sobretot a la lògica dels alts funcionaris que són els que, al final, acaben impulsant les actuacions, les coses.

 

-Baixant un graó ens hem d’interrogar sobre la política de les coses a l’àrea, a la regió metropolitana de Barcelona…

-Està clar que existeix una més que evident realitat econòmica i social metropolitana, regional, de Barcelona. La gent va i ve cada dia, treballa en un lloc i dorm en un altre i va al cinema a un altre i sopa en un altre, hi ha un flux constant en tota aquesta regió que supera els límits de l’àrea metropolitana. No obstant això, la seva realitat econòmica i social no s’ha  traslladat a l’àmbit de la política institucional, no tenim una institució que aplegui la Barcelona real. Fins i tot l’àrea metropolitana, l’AMB, queda curta  geogràficament i en quant al seu nivell de poder. L’AMB gestiona els residus, el transport i la planificació territorial, però es queda curta en les seves competèncie. Si ens fixem en el transport, com a qüestió molt important,  veiem que existeix l’Autoritat del Transport Metropolita (ATM), una agència que funciona bé, però que no té poder sobre el conjunt de la mobilitat, no pot controlar les carreteres, per posar un exemple, perquè són de la Generalitat. En definitiva, no hi ha cap institució que vertebri aquest gran espai que és  Barcelona, que permeti formular una idea política de la seva articulació. Però, a més de tot això, crec que hi una qüestió que és bàsica: existeix un problema amb el nucli central d’aquest gran àmbit perquè Barcelona no sap què vol ser i si Barcelona no sap què vol ser tota la seva zona d’influència, aquest hinterland, queda desprotegida.

 

-Que vol dir exactament que Barcelona no sap què vol ser?

-Barcelona no té un projecte de ciutat, un projecte que irradiï també sobre el conjunt. Què vol ser aquesta ciutat? Què ha de ser? Què fa? Portem ja molts i molts anys debatent sobre tot això i potser forma part del problema de la política que no fa política, que no sap que vol ser. El contrast és atroç amb l’altra gran ciutat que és Madrid.

 

-Madrid sí que té projecte?

-Madrid té una institució que articula tota la regió d’influència que és una comunitat autònoma i, per tant, disposa d’un govern que mes enllà dels poblets de la Sierra, és el govern del Gran Madrid, amb una influència que sobrepassa la regió i si no que ho preguntin a les dues Castelles, convertides en ciutats dormitori i en servidores de la capital. Madrid té un govern amb pressupost i amb capacitat de gestió i de desenvolupar polítiques que afecta a tot l’espai regional i, sobretot,  té una idea clara de què vol fer. Des de l’any 2000 Madrid està desenvolupant un pla i més o menys per la mateixa època, a partir del  Fòrum de les Cultures del 2004, a Barcelona se li esgoten les idees, se li acaba el tremp olímpic, i després d’això no hi ha hagut projecte de ciutat.

-Sap que vol ser una ciutat tecnològica, innovadora, que ja és molt…

-Sí, però més enllà de desenvolupar tot el sector 22@, que ha estat un gran èxit, no hi ha gaire més. No sé si Barcelona sap què vol ser respecte al món ni respecte a Espanya. Respecte d’Espanya a partir de 2012 pràcticament ha desaparegut, i aquest espai l’ha ocupat Madrid.

 

-Pesa excessivament el record permanent dels Jocs Olímpics?

-No ho sé. Crec que els Jocs no van ser el projecte, van ser la culminació del projecte, la qual cosa és molt diferent. Els Jocs van servir com a excusa per desenvolupar una idea que existia prèviament. El 1979, quan es recupera  l’ajuntament democràtic, la generació que entra al consistori té una idea de com transformar Barcelona, què fer-ne de la ciutat. El projecte té un moment de culminació que són els Jocs i després arriba una etapa d’una certa estabilització, però aquell projecte no ha estat substituït per un altre de nou.

 

-Les ciutats han de tenir sempre un projecte? O poden administrar la seva vida amb una certa normalitat?

-Crec que les ciutats han de tenir un projecte i és possible que sigui sempre el mateix. Barcelona és Barcelona, i ja està. Però la pregunta és: per seguir sent a Barcelona en té prou amb anar fent?

 

-Existeix una comunitat Barcelona, un cert pensament col·lectiu  sobre la ciutat?

-Cada vegada s’expressa més en termes nostàlgics. Existeix un nacionalisme barceloní. En els barcelonins i en els que no en són hi ha una idea del que hauria de ser la ciutat. Sempre s’ha imaginat de quina manera hauria de ser Barcelona i, en un moment donat, aquest pensament sobre el que havia de ser la ciutat i el que era va coincidir, és a dir la ciutat va arribar a ser allò que la gent pensava que havia de ser. L’ideal i la realitat van confluir, però la sensació que tinc es que ara ja no es així. Podem dir que la Barcelona real ja no és com la gent creu que ha de ser.

 

-Com podríem caracteritzar avui la “societat metropolitana” si és que es pot parlar en aquests termes?

-Com qualsevol societat del món. Una societat urbana sacsejada per aquesta característica del nostre temps que és la incertesa total, sobre la pròpia vida, una certa sensació d’embolic, i en alguns casos una certa nostàlgia per uns temps que eren més comprensibles. Hi ha la idea que algú en algun moment hauria d’aturar la tempesta desfermada a partir de 2008 i que les velles idees, les velles afirmacions, ja no serveixen. No sabem on som, tot és molt incert, el futur fa por. Això s’expressa des de totes les posicions ideològiques i també des del nacionalisme. Hi ha un certa voluntat de retornar a tot allò que és sòlid, i a vegades s’expressa mitjançant la idea de la nació, del grup, del tancament en el col·lectiu

 

-El territori metropolita de Barcelona és molt complex amb grans  diferencies econòmiques i socials i problemes evidents com l’habitatge o la precarietat. És una societat polaritzada? On es produeix la polarització? 

-En general en el període a què ja m’he referit hem viscut en tots els àmbits l’ensorrament de les posicions que es troben al mig. Cada cop hi ha més tancament en les idees pròpies i refús de les que no ho són, però la polarització també és visible a nivell social. La classe mitjana s’ha esquinçat i la precarització fa que el mig quedi més desguarnit, que cada cop hi hagi més persones en un extrem o en un altre. Als barris mitjans cada vegada hi ha menys barreja i l’espai públic es troba més segmentat, més trossejat, costa que hi hagi llocs de trobada de gent diferent. Durant la pandèmia ens vam tancar a casa, però la reclusió ja venia d’abans, hi ha com una mena de retirada cap al domicili i l’abandó de l’espai públic, que és el lloc de barreja. En els barris es pot veure com els comerços de la classe mitjana, per entendre’ns, estan desapareixent substituïts per comerços precaris o de grans cadenes. El resultat és que ara tenim barris més empobrits en el sentit de menys diversitat.

 

-La regió metropolitana és massa gran per Catalunya?

-Catalunya sempre ha tingut una relació complexa amb Barcelona. S’ha utilitzat políticament l’encaix de la Gran Barcelona amb Catalunya. Per una banda, per interessos electorals, ja que durant més de vint anys va haver-hi un partit al govern de la Generalitat que basava en part el seu èxit electoral en la denúncia soterrada de l’influx barceloní sobre el conjunt i, per una altra, també hi ha hagut el que jo en dic el discurs de “Terra Baixa” que contraposa una terra alta idíl·lica, pura, en el sentit identitari amb una terra baixa, que és una mena de Babilonia on es barreja tot. Aquest discurs vindria a dir que la “terra alta” és la Catalunya de debò i la “terra baixa” un lloc on es posa en risc la seva supervivència.

 

-Serem capaços de bastir consensos per als problemes de tota mena que hi ha en aquest àmbit metropolità?

-Com ja he dit, hi ha una tendència general a tot el món a l’esmicolament d’interessos i costa molt més arribar al consens per abordar els interessos generals, la política consensual. Cada és més difícil fer entendre, no solament a nivell polític, també a nivell social que no podem imposar els nostres interessos, sinó que hem de negociar amb els altres. En aquest sentit en un territori tan plural i divers econòmicament, socialment, lingüísticament i també administrativament com és la regió metropolitana es fa difícil bastir espais de consensos, de trobada, de negociació i d’acord sobre els diferents interessos. Òbviament seria necessari trobar un projecte que abracés tot l’hinterland barceloní, però em temo que va contra la tendència actual. Això pot durar fins que la inèrcia no sigui l’esmicolament sino la trobada.

 

-Poden ajudar les eleccions municipals a sortir del laberint?

-Sincerament espero que les diferents candidatures presentin projectes, no urbanístics o de desenvolupament de tal o qual infraestructura, sinó sobre com ha de ser Barcelona. Em refereixo a la ciutat i la ciutat gran està clar, perquè quan Barcelona vol ser una cosa aquest voler ser acaba irradiant a tot el seu espai. Desitjo que les diferents opcions presentin als  ciutadans i ciutadanes de Barcelona una idea, un projecte de ciutat.

share: