AMB LA MARIHUANA A L’HORITZÓ

Carles Vivancos analitza l’evolució de l’estatus judicial d’aquesta droga a nivell europeu i assenyala els dos riscos principals associats al fenomen canàbic

Per Carles Vivancos, analista de política

Des de fa uns anys són poques les setmanes en què no apareguin notícies que tinguin la marihuana de protagonista. Habitualment ens assabentem de la descoberta d’alguna plantació clandestina. Una de les darreres la varen trobar dins d’un xalet del Maresme quan el propietari va aconseguir fer desnonar al llogater per impagament de les rendes. Per arrodonir la cosa, la connexió a la xarxa elèctrica, per alimentar la sofisticada instal·lació de cultiu interior, era il·legal.

A cops les notícies ens informen d’algun assassinat vinculat al cultiu o al transport de la marihuana. Des del 2015, segons informen reiteradament els Mossos d’Esquadra, les activitats relacionades amb el cultiu i tràfic del cànnabis han agafat un impuls sorprenent.

Ja abans, al poc d’iniciar-se el present segle, vàrem viure —en particular a Barcelona— la proliferació de les “smart shop”, centrades en els materials i les llavors necessàries per cultivar les plantes de marihuana a casa, i de les “associacions” cannàbiques, llocs on els consumidors (per raons mèdiques o de lleure) d’aquest producte podien reunir-se. Aquí podien intercanviar experiències i, eventualment, acudir al “dispensari” que les “associacions” posaven al servei dels socis per fornir-los de petites quantitats de marihuana, destinades al consum propi. Ara bé, l’origen del tonatge mensual necessari per abastir als centenars de clubs que hi havia, tant a Barcelona com en el conjunt de Catalunya, era un misteri.

A finals del 2022, les “associacions” actives a Barcelona ciutat eren 225. Amb una mitjana de 2.000 socis cadascuna d’elles. Molts d’ells turistes de visita a Barcelona que trobaven, en pàgines com Weedmaps.com, les adreces dels nombrosos “dispensaris” disponibles.

És en aquest context que hem de tenir presents els canvis que se’ns anuncien, dins de la Unió Europea, respecte a l’estatus jurídic del cànnabis en les seves diferents presentacions.

Va ser al desembre del 2020 quan Espanya, juntament amb la resta de països membres de la UE —excepte Hongria— va votar a favor de que, en el Conveni Sobre Substàncies Psicotròpiques de les NN.UU., és deixés al THC (el principi actiu psicotròpic contingut en el cànnabis) només en la llista 1, de substàncies controlades, de l’esmentat conveni. Aquest pas resultava imprescindible per iniciar l’estudi de les possibilitats medico-terapèutiques de la marihuana i els altres productes cannàbics. A la tardor del 2021 es constituïa, al Congrés dels Diputats, una subcomissió específica, dins de la Comissió de Sanitat, per analitzar les experiències de legalització del cànnabis amb finalitats medicinals. L’esmentada Subcomissió va presentar les seves conclusions al juny del 2022 en les que recomanava l’aprovació acotada de preparats de cànnabis per a usos terapèutics.

Uns mesos després, el nou govern de coalició de la República Federal d’Alemanya presentava el seu programa de govern en el qual s’incloïa la legalització de la marihuana per a usos recreatius.

Per analogia amb el viscut als Estats Units, on des de la legalització de l´ús recreatiu de la marihuana a l’Estat de Colorado al 2010 ha comportat que aquesta s’hagi legalitzat a 37 dels 52 Estats de la Unió, podem preveure que el procés que conduirà a la legalització de la marihuana a centre de la UE s’acceleri.

A Espanya ja portem unes quantes dècades d’ençà que se’n va despenalitzar el consum i, en paral·lel, la possessió de petites quantitats “per a ús propi” dels derivats del cànnabis. L’experiència dels “coffee shop”, iniciada durant els anys 70’ del passat segle a la ciutat d’Amsterdam, va ser controvertida des dels seus orígens. En l’actualitat, als “coffee shop” d’Amsterdam es pot continuar anant a comprar lliurement preparats de cànnabis i, a diferència de les associacions de Barcelona, no cal estar registrat ni identificar-se per fer-ho.

Per tant, ens trobem en una situació en la que la nostra societat accepta, d’antuvi, l’ús recreatiu del cànnabis, si bé ni el seu cultiu ni la seva distribució a gran escala són legals.

Aquests dos darrers aspectes resulten crítics per evitar que el crim organitzat incrementi el seu control sobre la que podem anomenar “economia de la marihuana”. La legalització de l’ús recreatiu del cànnabis a diferents Estats dels EUA ha anat acompanyada d’unes fiscalitats específiques que ja estan provocant alguns casos de dumping fiscal entre els Estats.

Pel que fa al nostre país, la situació alegal de les “associacions” cannàbiques juntament amb la il·legal del cultiu a gran escala i la seva gran distribució, han conduit els intercanvis econòmics que es donen en aquests segments d’activitat a una situació, per dir-ho suaument, de poca transparència fiscal, pel que fa a les “associacions”, i d’economia submergida (per no dir-ne “pràctiques econòmiques del crim organitzat”), pel que fa al cultiu i a la gran distribució.

Pensant en les conseqüències econòmiques i sectorials de la hipotètica, però plausible, legalització de la marihuana i els seus derivats per a usos recreatius convé no perdre de vista que tant als EUA com al Canadà ja hi ha potents fons d’inversió que actuen en les activitats relacionades amb tot el procés productiu de la marihuana. Una de les conseqüències directes ha estat l’expulsió dels petits cultivadors del mercat en la mesura que la legalització ha baixat els preus de les collites.

En paral·lel a aquestes idees, convé retenir dos importants riscos associats a l’evolució global del fenomen de la marihuana:

La recerca científica associada a la selecció genètica de les noves varietats de la planta està produint productes amb concentracions de THC (el principal psicoactiu) i de CBD (el principi actiu al que se li associen característiques més lúdiques) molt elevades. Una bona analogia seria comparar la marihuana clàssica amb una cervesa de baixa graduació (3,5º a 5º d’alcohol) i a les varietats seleccionades actuals amb el whisky (40º d’alcohol), tot que i l’aparença externa de la planta sigui similar. Al THC se li atribueix la capacitat d’activar o empitjorar algunes malalties mentals. De moment, al CBD no se li han trobat majors riscos. Caldrà esperar a futurs estudis més exhaustius.
L’experiència dels Països Baixos cal seguir-la molt de prop. Alguns destacats periodistes neerlandesos qualifiquen al seu país de “narco estat” per la connivència entre organitzacions criminals vinculades amb el tràfic de drogues i part de l’aparell de l’Estat holandès. La policia neerlandesa ha corroborat que algun periodista ha estat assassinat per les esmentades organitzacions criminals.

Hem d’estar amatents a l’evolució dels esdeveniments en el camp legislatiu respecte a l’estatus jurídic de la marihuana, mentre confiem que l’eficàcia policial i l’actuació de les autoritats fiscals i sanitàries contribueixin a evitar els mals majors que ja s’han vist en altres geografies.