ALBERT BATLLE: “NO TENIM UN PROBLEMA DE POLICIA, SINÓ DE DEGRADACIÓ DE L’ENTORN URBÀ”

El responsable de l’àrea de Prevenció i Seguretat de l’ajuntament de Barcelona considera que un dels problemes actuals és la manca d’instrument de coordinació metropolitana en matèria de seguretat

Per Pep Martí

Porta disset anys dedicat a temes de seguretat pública, des que el conseller de Justícia del primer Govern tripartit, Josep Maria Vallès, li va oferir la secretaria de Serveis Penitenciaris. Després vindria la direcció adjunta de l’Oficina Anti-Frau, la direcció general de la Policia de Catalunya i, en aquests moments, la cinquena tinença d’alcaldia de Barcelona i la responsabilitat de l’àrea de Prevenció i Seguretat. Albert Batlle (Barcelona, 1953) és advocat de formació i coneix a fons el funcionament de l’administració pública, des que el 1983 va entrar com a regidor d’Esports dins de l’equip de l’alcalde Pasqual Maragall. En aquesta entrevista, analitza la situació en una carpeta que sempre és delicada i que ara està sota un intens debat públic.

– La seguretat s’ha situat enmig del debat sobre la ciutat. Barcelona és una ciutat segura?
– No es pot respondre a aquesta pregunta amb un sí o un no rotund. Hauríem de començar per dir què és la seguretat, que cada vegada és un concepte més líquid. Recentment, The Economista situava Barcelona com l’onzena ciutat més segura del món i la quarta d’Europa. S’hauria de fer una anàlisi qualitativa del concepte de seguretat. En una situació de crisi com la que patim, que és sanitària, de valors, etc., el concepte de seguretat afecta molts àmbits. No és només la seguretat física de si seràs víctima d’un robatori, sinó la seguretat pel lloc de treball, la seguretat per l’habitatge, per l’educació dels teus fills. I sovint, quan la gent expressa la seva inseguretat, és difícil que ho concreti en un aspecte definit. Jo trepitjo bastant el territori i em reuneixo molt amb la ciutat. Ja he fet dues rondes pels districtes, reunint-me amb els consells de seguretat. La conclusió a la qual sempre arribem és que no parlem tant d’inseguretat com de civisme: el bus que no et deixa dormir, les restes dels gossos, l’estat de l’espai públic, que afecta també l’Ajuntament.

– Inseguretat es confon sovint amb incivisme?
– Sí, moltes vegades sí. Hi ha problemes importants de convivència. Aquest estiu, hi ha hagut una gradació de problemes, que hem d’afrontar. Però anant al nucli, Barcelona té un problema de delinqüència de baix nivell. Respecte dels delictes contra les persones, que són els realment greus, té uns estàndards no només homologables, sinó probablement molt millors que ciutats com les que ens hem d’assemblar. És a dir, en homicidis, assassinats o crim organitzat dins de la ciutat. Tenim un problema de multi reincidència, tenim un problema amb els furts. Aquest és un problema que dona una sensació d’inseguretat difusa i que prové d’això. No és un problema molt greu però sí molt molest, moltes vegades derivat no només de la problemàtica de la ciutat sinó d’una determinada legislació. D’altra banda, també ens estem adonant -i la pandèmia ho ha posat de manifest- del petita que és la ciutat. Tenim cent quilòmetres quadrats. Si traiem Montjuïc i el Tibidabo, vivim 15.000 persones per quilòmetre quadrat. En una situació de tensió de tot tipus, això crea una situació d’irritabilitat extraordinària, que després es tradueix en aquest tipus de comportaments i de reaccions a aquests comportaments. Sí, tenim un problema de seguretat i després tenim un problema de percepció, i les percepcions són molt difícils de tombar. Hi ha una dada que és significativa, quan es pregunta a la gent si considera que la ciutat és segura, el percentatge dels que la consideren insegura és molt superior als que consideren insegur el seu barri. Excepte Ciutat Vella, que és un altre cas, en la resta és molt més alt el percentatge de la gent que diu que la ciutat és insegura que el del que et diu que el seu barri és insegur. Hi ha també un fet objectiu, que és l’increment important d’efectius policials en els darrers dos anys. Barcelona tenia un problema de dotació policial, tant per part de l’Ajuntament com de la Generalitat. No oblidem que la responsabilitat última de la seguretat ciutadana la té la policia integral del país, que són els Mossos d’Esquadra. També hi havia el problema de desconfiança que hi havia entre la Guàrdia Urbana i el poder polític, que crec que és un dels temes que hem treballat bé en el darrer període, tant des de l’Ajuntament com del departament d’Interior. Aquest ha estat un estiu molt convuls, però l’alcaldessa ha estat en contacte permanent amb els comanaments policials i amb mi mateix.

– I, més enllà de les dades objectives, hi ha una crisi de model de seguretat a la ciutat?
– El model de seguretat lliga amb el concepte de seguretat. Porto des del 2004 dedicat a temes de seguretat. Vaig entrar com a secretari de Serveis Penitenciaris. Després vaig estar a la direcció general de la Policia, després d’adjunt de l’Oficina Anti-Frau. El model de seguretat parteix, per mi, de la consideració inicial que les polítiques de seguretat són, per damunt de tot, polítiques socials. Va més enllà del principi de llei i ordre, i implica entendre la complexitat de les societats i d’una ciutat com Barcelona. La finalitat de la seguretat és garantir-la als qui tenen menys possibilitats de poder-se-la pagar o que són més vulnerables a l’entorn. Una persona que viu a la Mina té una percepció, fins i tot objectiva, d’inseguretat d’una que viu a les Corts.

– Abans feia una referència a altres grans ciutats. En relació a elles, com està Barcelona?
– Està en una situació millor pel que fa al gran delicte. El tamany d’una ciutat també és un element a tenir en compte. Barcelona no té el tipus de banlieu que tenen París, Brussel·les o la mateixa ciutat de Madrid. El Madrid sud aquí no existeix, però existeix una altra cosa: que el punt conflictiu de la ciutat està en el rovell de l’ou, que és el Raval i, per extensió, una gran part de Ciutat Vella. És molt més visible perquè està en el centre de la ciutat. Les explosions violentíssimes que hem viscut a París o a Londres aquí, afortunadament, no s’han produït. Hem de posar aquest contrapunt. Tenim un problema a Ciutat Vella. Aquí hi va haver una aposta claríssima dels alcaldes Maragall i Joan Clos per rehabilitar Ciutat Vella, i es va crear un instrument potentíssim que era Focivesa per fer-hi una actuació integral de rehabilitació. Això amb els anys es va anar degradant i aquest instrument tan valuós es va deixar caure. L’alcalde Xavier Trias va nomenar gerent de Focivesa el senyor Quim Torra, que va mostrar més interès a dirigir el Born. Hi ha un aspecte en el qual tots estem d’acord i és que s’ha de fer un urbanisme al servei de la seguretat. Quan l’alcalde Maragall va tirar endavant el projecte de rehabilitació, tenia clar que no faria el que es va fer a París d’esventrar tot el centre històric i obrir les grans avingudes. Es van eliminar totes les afectacions del Pla General Metropolità que trinxaven els barris antics de la ciutat, però en contrapartida se’ls donava un nivell de dignitat. Posem-hi hotels, centres de referència, la Filmoteca, el Conservatori, la Universitat Liceu. Amb l’objectiu de fixar la gent en el territori. Això, malauradament, no es produeix. Hi ha zones del Raval que s’estan desertitzant residencialment i comercial. Qui té possibilitats de marxar d’allí, se’n va. Això vincula seguretat amb polítiques socials. Vam tenir fa uns dies una mort per apunyalament al carrer Hospital cantonada amb Riera Baixa. Tots dos sumaven 154 detencions policials. Hi ha un hàbitat que afavoreix aquestes situacions. Podem posar més policia, però la gent ens ho diu, no és un problema de policia, la policia és visible. Però hi ha una degradació en l’entorn urbà, hi ha problemes de convivència que s’exacerben. Quan em refereixo a seguretat també vull dir això. Una ciutat endreçada urbanísticament ofereix més seguretat que una ciutat desendreçada. Tenim un problema de desendreça de la ciutat i el tenim de fa temps.

“”El fet de no haver tingut durant molts anys institucions pròpies fa que desconfiem de les que tenim”

– Ha parlat d’un estiu intens, amb incivisme però sense episodis de violència. Però el setembre sí que es van produir brots violents després d’uns botellots. A què es deuen aquests casos? Hi ha una inflexió preocupant?
– A l’estiu hi ha hagut episodis de gent que toca els nassos, de ximples que venen de França i van a la platja, després van a la Barceloneta i fan que els veïns estiguin dels nervis. Però no hi havia hagut incidents greus. Hi ha un punt d’inflexió que és a les festes de la Mercè i la concentració a plaça Espanya, que tampoc és un tema nou. Era difícil de preveure que en un lloc on no hi havia res de festa s’hi concentressin en un moment determinat 40.000 persones. A pilota passada, quan fas l’anàlisi, veus que l’eix de Maria Cristina era on tradicionalment hi havia els grans concerts a la Mercè. Després d’un fet explosiu, de dues persones que discuteixen, quan la policia i el SEM actuen, la situació es va embolicar. S’ha de posar en context, enmig d’una festa major, hi ha uns apunyalaments amb tractament ambulatori. Però és un tema que ens preocupa, que és passar d’un tema d’ocupació massiva de l’espai públic a un tema d’ordre públic. I a la festa major de Sarrià hem passat a una altra deriva, que és passar a actes delictius. Aquesta festa té unes altres característiques: gent molt jove a la festa i gent molt jove que ve dels barris a robar. No és una situació en què et volen robar, et resisteixes i t’agredeixen sinó que t’estomaquen i després et roben. Això ha generat una enorme preocupació i jo he estat nits a peu de carrer. Això planteja també el tema del model de diversió en una ciutat com Barcelona.

– Quines mesures poden estar en l’àmbit de la política municipal que tinguin una efectivitat per reduir aquests brots de violència?
– Nosaltres hem anunciat la creació d’una taula per una nit cívica i segura. El que volem és posar a debat amb tots els sectors, del moviment veïnal als gremis afectats, el sector del turisme, els serveis socials, en un tema en què veiem un oci vinculat a l’ús indiscriminat d’alcohol. Volem fer un debat propositiu: que el representant de l’oci nocturn pugui explicar-se davant el de l’associació de veïns i a l’inrevés. Volem superar la cuirassa exclusivament policial i anar al fons del problema, i debatre sobre el model d’oci nocturn. Aquest estiu hem vist els botellots, agreujats per la pandèmia, però el botellot ha existit sempre. Cal tenir present la irritabilitat que ha suposat la pandèmia. Qui viu en una casa de 120 metres quadrats ho ha viscut d’una manera, però qui viu en una de 45 metres on conviuen tres generacions ho viu d’una altra.

– Com està funcionant la coordinació amb els Mossos?
– Molt bé. Aquesta és una de les coses que jo em vaig imposar. Vaig assumir la tinença d’alcaldia de seguretat en un moment en què la seguretat era la principal preocupació de la ciutat, i en què hi havia una situació de desconfiança entre els cossos policials. Hem vist una situació penosa de tombar-se una resolució al Parlament de suport als cossos policials. Em vaig proposar recomposar les relacions entre la Guàrdia Urbana i Mossos, que ens miràvem de reüll, i estic molt satisfet de com ha anat, tant a nivell de comanaments com a peu de carrer. Les relacions personals també són bàsiques i tinc amb el conseller Elena una magnífica interlocució.

– I amb la resta de policies?
– Amb la Guàrdia Civil, tenim una relació més perifèrica perquè té altres competències. Amb la Policia Nacional sí que tenim més relació, per exemple amb operacions contra la multireincidència. Hi ha una bona relació entre totes les policies. Sempre he repetit el principi que tota policia a Barcelona és policia de Barcelona, tot i que cadascú portarà el seu uniforme. És obvi que avui dia Mossos i Guàrdia Urbana estan pràcticament a l’una quant a desplegament a la ciutat amb uns 3.000 a 3.500 efectius cada cos. La presència de la Policia Nacional és molt menor i més administrativa, amb gestions de passaports i documents d’identitat.

– I pel que fa a l’àrea metropolitana, hi ha una bona coordinació entre les policies?
– Bé, aquest és un dels problemes que tenim. No hi ha cap instrument de coordinació metropolitana en matèria de seguretat. Formal, no. N’hi ha d’informals. Hi ha 27 municipis i cadascun té la seva policia municipal. I els Mossos tenen tres regions policials per aquest territori. Però hi ha cinc municipis que haurien de tenir més coordinació, que són Barcelona, l’Hospitalet, Badalona, Santa Coloma i Sant Adrià. Aquí tenim relacions informals. Vaig estar amb l’alcaldessa de Sant Adrià fa poc, i està en una regió policial on la capital està a Granollers, però on hi ha Sabadell, Terrassa, Mataró, Sant Cugat, Rubí. És a dir, aquesta regió va del cim de Sant Llorenç a la platja de Sant Pol, i des del Turó de l’Home a les platges de Sant Adrià de Besòs. Això dificulta les coses. Caldria un instrument de mínima coordinació metropolitana. I que el dirigissin els Mossos, no demano cap protagonisme.

– Té una llarga trajectòria política molt lligada a l’àrea d’Interior. Recordo que fa anys, el primer ministre francès Lionel Jospin, un dirigent socialista, va dir que l’ordre públic també era un valor progressista, si era “un ordre compartit”. Potser al nostre país això encara és difícil d’assumir. Creu que a la societat catalana, en general, encara manca una cultura de seguretat?
– Totalment. El fet de no haver tingut durant molts anys institucions pròpies fa que desconfiem de les institucions pròpies que tenim. Això pot tenir les seves virtuts però té els seus inconvenients. A Madrid, el Teatre Reial el fa l’Estat, a Catalunya el Liceu el fa la burgesia. El mateix podem dir del Palau de la Música i de moltes més institucions. Hi ha una desconfiança en tots els estaments socials respecte de les institucions estatals. Hi ha una ànima anarquista.

– Perviu una cultura de la insubmissió?
– Li explicaré un cas. Hi va haver un incident entorn una ocupació a Gràcia d’una cosa que es deia El banc expropiat. Un antic banc que estava ocupat. En van fer de l’alçada d’un campanar. Finalment, hi va haver un desnonament. Jo aleshores estava a la direcció general de la Policia. I durant una setmana vam anar a trompades cada dia. A la Brigada Mòbil li feien de totes, els tiraven de tot. Jo soc catòlic i vaig a una parròquia de “gent bé” de Barcelona. I em trobava discutint amb senyores de missa que em deien “però què els esteu fent a aquests xicots?”. S’imagina això a Chamberí? Hi ha un recel envers la policia. Venim de la història que tenim. Jo entenc que amb tot el que ha passat hi hagi recels envers alguns cossos, però amb els Mossos i amb la policia local no. També crec que aquestes percepcions estan canviant. Hem treballat la policia de proximitat. Hem creat el policia de barri.

– Com funciona aquesta figura?
– Molt bé. Tenim dos instruments de proximitat. La Guàrdia Urbana té la policia de barri i els Mossos disposen de les oficines de relació amb la comunitat. Ens hem proposat la presència de la policia en tots els sectors de la població, des de cursos de ciberseguretat als instituts a cursos de seguretat als casals d’avis. Ara als barris es percep respecte a la policia. Jo he dit coses que han fet que se’m llencessin a la jugular, però un país on el president de la Generalitat a les dotze del migdia es posi les bambes i vagi a tallar l’autopista o que la presidenta del Parlament, mentre estan cremant la comissaria dels Mossos a Vic, se’n va a veure Hasél a la presó de Lleida, quins missatges estàs enviant?

– Com percep la moral dels membres de la Guàrdia Urbana en aquests moments?
– Aquesta és una de les coses de les que em sento satisfet. Hem fet canvis, hem promocionat la gent en tots els nivells i en plena pandèmia, des de caporals a intendents majors. Fa pocs dies van entrar 250 guàrdies nous. Això ha canviat molt. I en aquests moments també hi ha una bona relació operativa amb l’alcaldia, quan un temps enrere potser es miraven de reüll.

– En quin dels càrrecs que ha exercit, ha passat hores més difícils? Com a responsable de Prevenció i Seguretat o sent director general de la Policia entre el 2014 i el 2017?
– Tots els llocs tenen els seus moments difícils. On vaig trobar més dificultats va ser quan era secretari de Serveis Penitenciaris en una situació d’emergència penitenciària. El 2004, feia pocs mesos d’assumir el càrrec, vaig trobar-me amb un motí a Quatre Camins que no se m’esborrarà mai del cap. Va ser una cosa molt dura, que va servir per posar de manifest el fenomen de la massificació de les presons. El motí era el 30 d’abril i el 15 de maig el Govern aprova el pla director d’equipaments penitenciaris. I al cap d’un any teníem totes les ubicacions de les futures presons acordades amb els respectius ajuntaments sense ni un tall de carretera. És clar que vam fer un decret de compensacions. Vam tenir moments molt durs, però també de molt gratificants. El conseller amb el que vam fer el pla va ser Josep Maria Vallès, que és possiblement la persona amb qui millor he treballat.

– Si hagués de dir de quina decisió està més satisfet, des que va assumir el seu càrrec actual, i, d’altra banda, quina espina clavada porta?
– Espina clavada potser no haver pogut acabar de generar més consciència de la importància que en les polítiques socials té la seguretat. La idea que la política de seguretat és per damunt de tot política social és un missatge que costa de consolidar. Com a èxit, segurament el fet que les presons han deixat de ser un problema. A finals dels noranta, era un greu problema. És cert que hi havia un factor afegit, que era la sida dins de les presons. Ara poden sorgir problemes esporàdics, però les presons han deixat de ser un problema gros. En canvi, tenim uns problemes de seguretat que fa deu anys no teníem.

– En algun moment ha pensat que es va equivocar acceptant la seva actual responsabilitat?
– Les coses van com van. Quan es va formar el primer tripartit, s’havia donat per descomptat que si el PSC governava, jo seria secretari de l’Esport. Però en el pacte amb ERC, la secretaria de l’Esport va anar a Esquerra, que la considerava el seu món. Recordo que el conseller Vallès, de Justícia, em va trucar i vam parlar de possibles responsabilitats per les quals havia pensat en mi. Hi havia tres àrees a cobrir: la secretaria general del departament, la secretaria de Relacions amb l’Administració de Justícia i la de Serveis Penitenciaris. Vam quedar que m’ho pensaria. Li vaig dir que, com a advocat, coneixia l’Administració de Justícia, i que pel que feia a la secretaria general de la conselleria, depenia de quin perfil volia, si més de gestió o polític. On no em veia, li vaig dir, era a Presons. Doncs és on vaig anar. Vaig aprendre molt amb Vallès, que era un teòric i alhora un pràctic.

– I en la responsabilitat actual, algun cop se n’ha penedit?
– No. Al començament, vaig ser conscient de la complexitat de la situació, però estic molt agraït. Sobre la relació de confiança que he establert amb l’alcaldessa en un tema tan delicat com la seguretat he de dir que no tinc queixa. Si jo m’hagués mantingut en unes posicions inflexibles, probablement no hagués aguantat, de la mateixa manera que l’alcaldessa difícilment s’hagués entès amb mi si no hagués flexibilitzat les seves. En molts aspectes dels grans projectes de ciutat, les meves posicions són molt diferents a les que mantenen els nostres socis de govern, però la relació amb l’alcaldessa ha estat bona. Ja sé que això políticament em pot perjudicar. Si un dia no puc fer la meva feina, plegaré. Però mentre la pugui fer, no.

– Hi ha convocada una manifestació dels sindicats de tots els cossos policials el 23 d’octubre per denunciar la situació de la seguretat pública.
– Home, hem arribat a un punt al qual no s’havia arribat mai. Hem tingut l’estiu que hem tingut. Hi ha hagut dos partits al consistori que van presentar una moció de reprovació contra l’alcaldessa i els regidors que consideraven els màxims responsables de la situació, però després hi ha un debat de política general en el qual Ramon Espadaler presenta una moció de suport a la policia, molt mesurada, i ens trobem que ERC, Junts i la CUP voten en contra. Això als indicats policials els va molestar molt. S’ha qüestionat el model d’ordre públic i s’ha posat sota els cavalls a la policia. Com he dit abans, quan el policia que està regulant el tràfic veu que el president de la Generalitat està tallant l’autopista, o el policia de Lleida que veu que entra a la presó una presidenta del Parlament a visitar Pablo Hasél mentre els seus companys estan a punt de ser socarrimats a la comissaria de Vic, tot això genera un còctel. Però crec que el conseller Elena ho està fent bé i sabrà gestionar bé la situació. Ha rebut els missatges, com també els hem rebut nosaltres.

Per Pep Martí

Porta disset anys dedicat a temes de seguretat pública, des que el conseller de Justícia del primer Govern tripartit, Josep Maria Vallès, li va oferir la secretaria de Serveis Penitenciaris. Després vindria la direcció adjunta de l’Oficina Anti-Frau, la direcció general de la Policia de Catalunya i, en aquests moments, la cinquena tinença d’alcaldia de Barcelona i la responsabilitat de l’àrea de Prevenció i Seguretat. Albert Batlle (Barcelona, 1953) és advocat de formació i coneix a fons el funcionament de l’administració pública, des que el 1983 va entrar com a regidor d’Esports dins de l’equip de l’alcalde Pasqual Maragall. En aquesta entrevista, analitza la situació en una carpeta que sempre és delicada i que ara està sota un intens debat públic.

– La seguretat s’ha situat enmig del debat sobre la ciutat. Barcelona és una ciutat segura?
– No es pot respondre a aquesta pregunta amb un sí o un no rotund. Hauríem de començar per dir què és la seguretat, que cada vegada és un concepte més líquid. Recentment, The Economista situava Barcelona com l’onzena ciutat més segura del món i la quarta d’Europa. S’hauria de fer una anàlisi qualitativa del concepte de seguretat. En una situació de crisi com la que patim, que és sanitària, de valors, etc., el concepte de seguretat afecta molts àmbits. No és només la seguretat física de si seràs víctima d’un robatori, sinó la seguretat pel lloc de treball, la seguretat per l’habitatge, per l’educació dels teus fills. I sovint, quan la gent expressa la seva inseguretat, és difícil que ho concreti en un aspecte definit. Jo trepitjo bastant el territori i em reuneixo molt amb la ciutat. Ja he fet dues rondes pels districtes, reunint-me amb els consells de seguretat. La conclusió a la qual sempre arribem és que no parlem tant d’inseguretat com de civisme: el bus que no et deixa dormir, les restes dels gossos, l’estat de l’espai públic, que afecta també l’Ajuntament.

– Inseguretat es confon sovint amb incivisme?
– Sí, moltes vegades sí. Hi ha problemes importants de convivència. Aquest estiu, hi ha hagut una gradació de problemes, que hem d’afrontar. Però anant al nucli, Barcelona té un problema de delinqüència de baix nivell. Respecte dels delictes contra les persones, que són els realment greus, té uns estàndards no només homologables, sinó probablement molt millors que ciutats com les que ens hem d’assemblar. És a dir, en homicidis, assassinats o crim organitzat dins de la ciutat. Tenim un problema de multi reincidència, tenim un problema amb els furts. Aquest és un problema que dona una sensació d’inseguretat difusa i que prové d’això. No és un problema molt greu però sí molt molest, moltes vegades derivat no només de la problemàtica de la ciutat sinó d’una determinada legislació. D’altra banda, també ens estem adonant -i la pandèmia ho ha posat de manifest- del petita que és la ciutat. Tenim cent quilòmetres quadrats. Si traiem Montjuïc i el Tibidabo, vivim 15.000 persones per quilòmetre quadrat. En una situació de tensió de tot tipus, això crea una situació d’irritabilitat extraordinària, que després es tradueix en aquest tipus de comportaments i de reaccions a aquests comportaments. Sí, tenim un problema de seguretat i després tenim un problema de percepció, i les percepcions són molt difícils de tombar. Hi ha una dada que és significativa, quan es pregunta a la gent si considera que la ciutat és segura, el percentatge dels que la consideren insegura és molt superior als que consideren insegur el seu barri. Excepte Ciutat Vella, que és un altre cas, en la resta és molt més alt el percentatge de la gent que diu que la ciutat és insegura que el del que et diu que el seu barri és insegur. Hi ha també un fet objectiu, que és l’increment important d’efectius policials en els darrers dos anys. Barcelona tenia un problema de dotació policial, tant per part de l’Ajuntament com de la Generalitat. No oblidem que la responsabilitat última de la seguretat ciutadana la té la policia integral del país, que són els Mossos d’Esquadra. També hi havia el problema de desconfiança que hi havia entre la Guàrdia Urbana i el poder polític, que crec que és un dels temes que hem treballat bé en el darrer període, tant des de l’Ajuntament com del departament d’Interior. Aquest ha estat un estiu molt convuls, però l’alcaldessa ha estat en contacte permanent amb els comanaments policials i amb mi mateix.

– I, més enllà de les dades objectives, hi ha una crisi de model de seguretat a la ciutat?
– El model de seguretat lliga amb el concepte de seguretat. Porto des del 2004 dedicat a temes de seguretat. Vaig entrar com a secretari de Serveis Penitenciaris. Després vaig estar a la direcció general de la Policia, després d’adjunt de l’Oficina Anti-Frau. El model de seguretat parteix, per mi, de la consideració inicial que les polítiques de seguretat són, per damunt de tot, polítiques socials. Va més enllà del principi de llei i ordre, i implica entendre la complexitat de les societats i d’una ciutat com Barcelona. La finalitat de la seguretat és garantir-la als qui tenen menys possibilitats de poder-se-la pagar o que són més vulnerables a l’entorn. Una persona que viu a la Mina té una percepció, fins i tot objectiva, d’inseguretat d’una que viu a les Corts.

– Abans feia una referència a altres grans ciutats. En relació a elles, com està Barcelona?
– Està en una situació millor pel que fa al gran delicte. El tamany d’una ciutat també és un element a tenir en compte. Barcelona no té el tipus de banlieu que tenen París, Brussel·les o la mateixa ciutat de Madrid. El Madrid sud aquí no existeix, però existeix una altra cosa: que el punt conflictiu de la ciutat està en el rovell de l’ou, que és el Raval i, per extensió, una gran part de Ciutat Vella. És molt més visible perquè està en el centre de la ciutat. Les explosions violentíssimes que hem viscut a París o a Londres aquí, afortunadament, no s’han produït. Hem de posar aquest contrapunt. Tenim un problema a Ciutat Vella. Aquí hi va haver una aposta claríssima dels alcaldes Maragall i Joan Clos per rehabilitar Ciutat Vella, i es va crear un instrument potentíssim que era Focivesa per fer-hi una actuació integral de rehabilitació. Això amb els anys es va anar degradant i aquest instrument tan valuós es va deixar caure. L’alcalde Xavier Trias va nomenar gerent de Focivesa el senyor Quim Torra, que va mostrar més interès a dirigir el Born. Hi ha un aspecte en el qual tots estem d’acord i és que s’ha de fer un urbanisme al servei de la seguretat. Quan l’alcalde Maragall va tirar endavant el projecte de rehabilitació, tenia clar que no faria el que es va fer a París d’esventrar tot el centre històric i obrir les grans avingudes. Es van eliminar totes les afectacions del Pla General Metropolità que trinxaven els barris antics de la ciutat, però en contrapartida se’ls donava un nivell de dignitat. Posem-hi hotels, centres de referència, la Filmoteca, el Conservatori, la Universitat Liceu. Amb l’objectiu de fixar la gent en el territori. Això, malauradament, no es produeix. Hi ha zones del Raval que s’estan desertitzant residencialment i comercial. Qui té possibilitats de marxar d’allí, se’n va. Això vincula seguretat amb polítiques socials. Vam tenir fa uns dies una mort per apunyalament al carrer Hospital cantonada amb Riera Baixa. Tots dos sumaven 154 detencions policials. Hi ha un hàbitat que afavoreix aquestes situacions. Podem posar més policia, però la gent ens ho diu, no és un problema de policia, la policia és visible. Però hi ha una degradació en l’entorn urbà, hi ha problemes de convivència que s’exacerben. Quan em refereixo a seguretat també vull dir això. Una ciutat endreçada urbanísticament ofereix més seguretat que una ciutat desendreçada. Tenim un problema de desendreça de la ciutat i el tenim de fa temps.

“El fet de no haver tingut durant molts anys institucions pròpies fa que desconfiem de les institucions pròpies que tenim”