ELSA ARTADI: “L’ACTUAL GOVERN DE BARCELONA ÉS EL MENYS METROPOLITÀ QUE HEM TINGUT MAI”

Per Pep Martí.

Elsa Artadi (Barcelona, 1976) és economista per la UPF i va cursar el doctorat a la Universitat de Harvard, becada per la Fundació la Caixa. Ha estat professora d’Economia en diverses universitats, entre elles la Bocconi de Milà, i membre del comitè científic del Banc Mundial a Casablanca. Ja en el sector públic, on va entrar com a assessora del conseller Andreu Mas-Colell, ha exercit de directora general de Tributs, consellera de la Presidència i portaveu del Govern. Actualment lidera el grup de Junts a l’Ajuntament de Barcelona. En aquesta entrevista, Elsa Artadi explica el seu projecte de ciutat i fa una anàlisi crítica de l’estat de Barcelona, que considera que ha de recuperar lideratge i capacitat de tracció.

– L’elaboració d’un projecte alternatiu de ciutat implica forçosament una contraposició total a l’actual gestió?
– Com a mínim, majoritària, veient el resultat que estan donant aquests sis anys, i especialment els darrers dos, de tripartit de facto a la ciutat de Barcelona. Els comuns estan governant amb els socialistes i amb la complicitat activa d’Esquerra Republicana. És una gestió que es percep en tots els àmbits de la ciutat, amb una degradació molt òbvia que es trasllada en tots els espais, des de la seguretat a l’activitat econòmica, o a la neteja. Nosaltres volem transformar la ciutat i generar una alternativa a aquests anys que estem vivint, en què la ciutat, en lloc de liderar, es degrada. Cal fer una esmena a la totalitat en totes les àrees.
– Hi ha un tripartit de facto?
– Crec que no cal que ho digui jo, ho diuen les votacions en els plenaris, ho veiem en l’aprovació d’ordenances fiscals i en totes les iniciatives, des de tallar carrers que provoquen el caos circulatori fins a l’escepticisme que hem obtingut de tots tres partits quan hem llançat iniciatives per reforçar la Guàrdia Urbana.
– Quin és el seu projecte per a l’aeroport?
– En el debat de l’aeroport s’ha caigut en el parany de simplificar un tema que és molt més complex. L’aeroport del Prat, si ha de tenir futur, ha de passar per tres elements. El primer és canviar el mix de vols que té ara. El Prat està superconnectat amb vols de radi curt, sobretot europeus, que aniran sent substituïts per trens d’alta velocitat. Per tant, hem d’anar substituint aquests vols de radi curt pels vols intercontinentals. Estem perdent un munt d’oportunitats, no només a Barcelona sinó a tota la regió metropolitana: visites de negocis, projectes empresarials, congressos… Jo he viscut als Estats Units i sé el que significa fer una escala per venir cap aquí. Segon element: anem molt endarrerits en vols de càrrega. Ho hem vist amb la crisi logística que hi ha actualment a nivell de contenidors. Hi ha aeroports que han aprofitat aquest moment per avançar en aquest àmbit. I tercer element, pendent: la gestió individualitzada del Prat, la qual cosa no vol dir que una administració determinada hagi de dominar. Vol dir que qui gestioni el Prat estigui abocat exclusivament al Prat. Tenim una història massa perjudicial de centralitat, tant a nivell inversor (ho hem vist ara, quan una ministra ha dit que no hi ha diners per invertir, quan la major part dels beneficis d’Aeropuertos del Estado prové del Prat) com a nivell rutes. Hi ha uns convenis absurds que comporten, de manera absurda, que, des de Barcelona, per exemple, no podem volar directament a San Francisco o a Tòquio. I hem tingut molts problemes amb les gestions laborals, burocràtiques, de seguretat. Abans de la pandèmia cada estiu teníem a l’aeroport del Prat un caos per una mala gestió.

– El sistema centralitzat d’aeroports és una anomalia?
– És una autèntica anomalia a Europa. No hi ha cap altre país que funcioni així, ni en el tema dels ports ni en el dels aeroports. Espanya mostra aquesta anomalia recentralitzadora que, en aquest cas de les infraestructures, no és eficient.
– Parlant de mobilitat, recordo que, en la conferència que va fer a l’octubre, parlava de la necessitat de trobar respostes amb visió metropolitana. En la seva idea de Barcelona, quin espai hi té la mirada metropolitana? I, aquesta mirada, la troba a faltar en l’actual equip de govern?
– Aquest equip de govern és el menys metropolità que hem tingut mai. L’alcaldessa Ada Colau, que és la presidenta de l’Àrea Metropolitana, no hi ha cregut mai. Passa més temps anant a Madrid i parlant de Madrid que anant a l’Hospitalet. Un Hospitalet, per cert, que, en molts temes, ha avançat més que Barcelona. Hi ha temes de política d’habitatge, polítiques socials, culturals, evidentment econòmiques i de mobilitat, com també de lluita contra l’emergència climàtica, que necessiten una resposta metropolitana. Les fronteres entre les ciutats metropolitanes no són fronteres naturals. Van més enllà pròpiament de l’AMB perquè molta gent, posem per cas, ve a treballar a Barcelona des de Terrassa. La realitat és un continuum. L’alcaldessa no exerceix cap lideratge metropolità. Ni de país. Ho vam veure en el primer moment de la crisi pandèmica, amb el confinament de la conca d’Òdena. La primera cosa que jo vaig fer va ser trucar els alcaldes. L’alcaldessa de Barcelona no els va preguntar ni com estaven. Quantes vegades l’hem vista, per exemple, a Girona? Es dedica a fer-se fotos amb Manuela Carmena i, en canvi, no parla amb els alcaldes d’aquí. Barcelona és una porta d’entrada al país i s’ha de viure amb complicitat.
– Com creu que funciona l’AMB?
– L’AMB serveix per coordinar determinats serveis. Si hem de ser crítics, segurament és la institcuió vista amb més llunyania per la ciutadania, la que entén menys. Potser està per darrera de la percepció que es té de les diputacions. Però crec que la coordinació metropolitana va fins i tot més enllà. Es tracta d’engegar projectes amb els alcaldes que vagin més enllà d’una frontera administrativa, i això no està passant.
– En algun moment des d’alguns sectors havien defensat l’elecció del president de l’AMB.
– El pes que té Barcelona respecte de la resta de municipis és molt desigual. Té sentit que Barcelona presideixi l’Àrea. Però això ha d’anat acompanyat d’un lideratge que reflecteixi la importància que té la ciutat.
– En aquesta línia de visió metropolitana, hi ha alguna iniciativa que s’hauria d’engegar?
– El primer repte que tenim és la mobilitat. Perquè hi hagi una integració sostenible, potent, de futur, cal vertebrar la mobilitat. I en això han de poder dir-hi la seva els municipis de l’AMB i la regió metropolitana. En aquest àmbit, hem de separar bé el gran repte, que és l’entrada i sortida diària de Barcelona, que ara mateix és catastròfica. Tenim milers de persones que venen amb cotxe però que preferirien no fer-ho. Aquest és el gran repte. El 85% dels que vivim i treballem a Barcelona no fem servir vehicle privat. El problema no l’estem generant nosaltres, en patim les conseqüències. Però no podem posar traves als cotxes que entren sense donar-los una alternativa. Perquè, aleshores, el que fas és ofegar la ciutat, ofegues aquestes persones.
S’ha de resoldre el problema d’accessos a la ciutat, sobretot amb una alternativa de transport públic que funcioni. I aquí no hi veiem cap mena de diligència. Jo no he sentit mai a l’alcaldessa parlar de rodalies o anar a exigir als seus companys de partit a Moncloa que afrontin aquest problema. Ara tenim uns combois que són impuntuals i amb una capacitat en hores punta per sobre del 100%. Molta gent agafa el cotxe i no puja a Rodalies perquè literalment no hi cap. I, després, hi ha el tema de com gestionem la mobilitat dins la ciutat. El que s’ha fet juga en contra d’una mobilitat fluida: posant traves a les motos, obstacles a tota la ciutat, reduint carrils. I això genera col·lapse i més contaminació. El que es fa per reduir contaminació es veu contraposat pel caos circulatori que tenim. No s’ha fet res per gestionar mercaderies, cada dia hi ha menys places per a mercaderies. No hi ha carregadors elèctrics.
Un tema que hem treballat és que tenim places d’aparcament soterrani que no estan sent utilitzades al 100%. S’ha de poder treure vehicle de superfície, però donant-hi una alternativa. L’únic que s’ha fet ha estat tallar carrers i pintar-los.
– Si hagués d’assenyalar els altres reptes pendents que veu a la ciutat, quins serien?
– La seguretat, el nou clàssic que havia deixat de ser-ho. Això em preocupa perquè és la primera política de l’estat del benestar. També les traves democràtiques i la normativa absurda que tenim a l’Ajuntament, que impedeix una activitat econòmica dinàmica. La manca d’interlocució és molt problemàtica. Una de les coses que es van fer en l’etapa de Xavier Trias va ser un pla de districtes per ajudar en les llicències. Que calgui esperar vuit mesos per obtenir una llicència és aberrant.

– En el tema de la seguretat, què li preocupa més?
– Que hem recuperat unes xifres preolímpiques. L’Enquesta de Victimització no expressa percepcions, sinó que mostra delictes reals, i és una de les dades més reals. Es comença fer el 1983. Just abans de la pandèmia, teníem dades pitjors que en la Barcelona preolímpica, les pitjors de tota la història. Són dades que ens diuen que al voltant d’un 30% dels ciutadans seran víctimes d’un delicte abans que acabi l’any. Un de cada tres ciutadans. I el tipus de delicte també ha canviat: ara t’estiren la cartera, et llancen al terra i et peguen. El nivell de violència ha augmentat. Ens diuen, des de l’equip de govern, que no siguem alarmistes. Però el que són alarmants són les dades.
– Quina mesura d’emergència es podria adoptar, amb el marge de maniobra que té l’Ajuntament?
– La Guàrdia Urbana s’ha sentit molt sola, no ha tingut el material que necessitava, no s’han fet les promocions que calia. Ara tenim menys policia que durant els Jocs, amb milions de turistes que no teníem, amb una activitat econòmica més gran. En aquest sentit, el petit comerç se sent molt desesperat. S’ha de ser urgent en les noves promocions. No s’han suplit les jubilacions anticipades. Sense seguretat no hi ha llibertat econòmica ni laboral, i la situació es degradarà en els barris més vulnerables.
– Ha criticat la manca de sintonia de l’equip de govern municipal amb la societat civil, des d’universitats, associacionisme, ateneus o emprenedors.
– Totalment, i això no havia passat mai. Hi ha moltes entitats que et diuen: és el primer cop que m’he reunit amb l’alcaldessa. I moltes altres que et diuen que encara no ho han aconseguit. O institucions importants de la ciutat on encara no hi ha anat. Una de les seves banderes havia estat la participació, i ara veiem que això era fals. La principal obligació d’una alcaldessa és servir la ciutadania. Ells han decidit que hi ha uns bons i uns dolents en tots els temes, i s’erigeixen en els suposats defensors dels bons. Han generat antagonisme i conflicte entre sectors que mai havien estat antagonistes.

– Vostè manté una relació fluida amb aquest entramat? Hi parla sovint?
– Crec que tota la societat té el meu telèfon i de les persones del meu equip. Però és que a mi m’interessa escoltar la gent, n’aprens molt. No entenc la política de cap altra manera. Intento anar a visitar tothom i que la meva porta estigui sempre oberta.
– Ha insistit en la necessitat que Barcelona faci els deures com a ciutat sostenible. En aquest sentit, ha criticat el funcionament i els resultats de l’empresa municipal Barcelona Energia. No utilitzem prou bé els nostres recursos naturals?
– És que és una gran mentida, això. Quan parlem de ciutat sostenible, quin ha de ser l’objectiu? Que la ciutat sigui sostenible, i això passa per deixar d’importar tots els recursos naturals que importem. En el cas de l’energia, de tota la que consumim a Barcelona, només un 1% generada dins de la ciutat és sostenible. Si el nostre objectiu és ser una ciutat autosuficient i sostenible, encara ens falta el 99%, després de sis anys de mandat. Barcelona Energia no produeix energia, no ens serveix de res. Quins recursos tenim? Les teulades, aquests vuit milions de metres quadrats de teulada òptima. Si mirem la ciutat des de dalt, la imatge de Barcelona és de teulades planes, que són fantàstiques, però no hi passa res. Tampoc és una teulada verda o compartida. I això tenint la sort de ser una ciutat assolellada. Tenim 3.000 hores a l’any de sol. I Barcelona Energia, enmig de l’actual crisi energètica, tampoc ha fet cap rebaixa en el preu.
– Com veu la neteja a Barcelona?
– Crec que és un element de reflexió que els debats que tenim ara mateix a Barcelona són la seguretat, la mobilitat, la neteja… Al 2021 hauríem d’haver superat aquests debats, que són molt bàsics. Però no és així. És simptomàtic que, en lloc de parlar de com innovem, de com liderem, estem debatent entorn dels bàsics. La gestió del verd està molt abandonada. No s’ha fet la feina i estem veient en molts llocs de la ciutat plagues de rates. L’equip de govern va acceptar en un ple que estaven desbordats i havien fracassat en aquest àmbit. Vam presentar-hi una moció i van acceptar que hi hagués un coordinador de neteja, perquè el regidor d’aquesta àrea, Eloi Badia, s’havia vist superat. Vam demanar un pla de xoc, que en teoria s’ha fet, però, quan hem volgut estudiar-ne els detalls, no existeix. En teoria hi ha 350 punts prioritaris. Ho hem demanat mitjançant la llei de transparència, i veurem què hi ha. Vam posar en marxa un web per denunciar punts negres de la ciutat en matèria de neteja. En un mes, hem rebut més de 400 respostes. Aleshores, ho transmetem a l’Ajuntament. Estem fent una feina que ells no fan. En alguns barris, la situació ha empitjorat, com passa amb el porta a porta en zones densament poblades, com a Sant Andreu de Palomar, on els veïns estan convivint cada dia amb rates i bosses d’escombraria.
– Hi ha un espai a Barcelona que està en una situació crítica, que és Montjuïc. Teniu un projecte per aquesta zona?
– Montjuïc s’ha fet perillós de nit. És el Montjuïc d’una altra època, de quan la gent hi vivia en coves. Han restringit l’accés del vehicle i creiem que això és un error. Hi ha veïns als qui interessa passar per allí perquè Poble Sec i la Marina estan desconnectats entre ells. Si una cosa que s’ha de fer a Montjuïc és donar-hi més vida, no menys. La Fundació Miró s’està enfonsant, en part perquè se’ls ha tallat l’accés sense donar-los una alternativa. Hi havia un projecte molt interessant, durant el mandat de la consellera Ponsa, de recuperar la muntanya dels museus amb la integració dels espais esportius. Els veïns del Poble Sec també demanen que allà hi passi alguna cosa. Abans tenien la Fira, que se n’ha anat a l’Hospitalet. Era necessari, però aleshores has de donar una alternativa. Amb la consellera Ponsa vam recuperar la idea que havia tingut Xavier Trias de fer la muntanya dels museus i es va fer un projecte que contemplava una accessibilitat real i integrava totes les institucions culturals. Hagués donat vida i centralitat a Montjuïc, i s’hagués recuperat un turisme cultural que ara mateix no tenim. S’aprofitava la potència del MNAC i els edificis històrics de l’Exposició. I hi ha altres espais, a la muntanya, als quals s’hauria de donar una funcionalitat. Cal un pla integral de la muntanya de Montjuïc que no sigui el d’anar posant pedaços i que uneixi l’espai. No hi ha un sentit de continuïtat a la muntanya. Tots en podríem gaudir molt, però no s’hi va perquè fer-ho no és amable. Crec que la ciutadania veu Montjuïc molt lluny, la qual cosa és un reflex de no fer la muntanya atractiva.
– En alguna ocasió s’ha referit al “barcelonisme desesperat” que un dia va invocar Josep Maria de Sagarra. El seu és també un barcelonisme desesperat?
– És un barcelonisme molt apassionat. És desesperat en el sentit de voler que la ciutat lideri, progressi i sigui inclusiva. És desesperat també perquè desespera observar la llista de persones que vol marxar de la ciutat. O els que ens truquen per dir-nos que han hagut de marxar.
– De petita, com va explicar en la presentació del seu projecte el 7 d’octubre al cinema Phenomena, jugava al laberint d’Horta. Aconseguia trobar la sortida?
– Jo tenia la sort en aquells moments d’anar-hi amb els meus cosins, que eren més grans. Era com Alícia en el país de les meravelles. La qüestió és si ens en sortim ara, del laberint, el laberint de circular per Barcelona, d’obrir un negoci, de tenir oportunitats per tothom i de poder anar tranquil de nit.

Per Pep Martí.

Elsa Artadi (Barcelona, 1976) és economista per la UPF i va cursar el doctorat a la Universitat de Harvard, becada per la Fundació la Caixa. Ha estat professora d’Economia en diverses universitats, entre elles la Bocconi de Milà, i membre del comitè científic del Banc Mundial a Casablanca. Ja en el sector públic, on va entrar com a assessora del conseller Andreu Mas-Colell, ha exercit de directora general de Tributs, consellera de la Presidència i portaveu del Govern. Actualment lidera el grup de Junts a l’Ajuntament de Barcelona. En aquesta entrevista, Elsa Artadi explica el seu projecte de ciutat i fa una anàlisi crítica de l’estat de Barcelona, que considera que ha de recuperar lideratge i capacitat de tracció.

– L’elaboració d’un projecte alternatiu de ciutat implica forçosament una contraposició total a l’actual gestió?
– Com a mínim, majoritària, veient el resultat que estan donant aquests sis anys, i especialment els darrers dos, de tripartit de facto a la ciutat de Barcelona. Els comuns estan governant amb els socialistes i amb la complicitat activa d’Esquerra Republicana. És una gestió que es percep en tots els àmbits de la ciutat, amb una degradació molt òbvia que es trasllada en tots els espais, des de la seguretat a l’activitat econòmica, o a la neteja. Nosaltres volem transformar la ciutat i generar una alternativa a aquests anys que estem vivint, en què la ciutat, en lloc de liderar, es degrada. Cal fer una esmena a la totalitat en totes les àrees.
– Hi ha un tripartit de facto?
– Crec que no cal que ho digui jo, ho diuen les votacions en els plenaris, ho veiem en l’aprovació d’ordenances fiscals i en totes les iniciatives, des de tallar carrers que provoquen el caos circulatori fins a l’escepticisme que hem obtingut de tots tres partits quan hem llançat iniciatives per reforçar la Guàrdia Urbana.
– Quin és el seu projecte per a l’aeroport?
– En el debat de l’aeroport s’ha caigut en el parany de simplificar un tema que és molt més complex. L’aeroport del Prat, si ha de tenir futur, ha de passar per tres elements. El primer és canviar el mix de vols que té ara. El Prat està superconnectat amb vols de radi curt, sobretot europeus, que aniran sent substituïts per trens d’alta velocitat. Per tant, hem d’anar substituint aquests vols de radi curt pels vols intercontinentals. Estem perdent un munt d’oportunitats, no només a Barcelona sinó a tota la regió metropolitana: visites de negocis, projectes empresarials, congressos… Jo he viscut als Estats Units i sé el que significa fer una escala per venir cap aquí. Segon element: anem molt endarrerits en vols de càrrega. Ho hem vist amb la crisi logística que hi ha actualment a nivell de contenidors. Hi ha aeroports que han aprofitat aquest moment per avançar en aquest àmbit. I tercer element, pendent: la gestió individualitzada del Prat, la qual cosa no vol dir que una administració determinada hagi de dominar. Vol dir que qui gestioni el Prat estigui abocat exclusivament al Prat. Tenim una història massa perjudicial de centralitat, tant a nivell inversor (ho hem vist ara, quan una ministra ha dit que no hi ha diners per invertir, quan la major part dels beneficis d’Aeropuertos del Estado prové del Prat) com a nivell rutes. Hi ha uns convenis absurds que comporten, de manera absurda, que, des de Barcelona, per exemple, no podem volar directament a San Francisco o a Tòquio. I hem tingut molts problemes amb les gestions laborals, burocràtiques, de seguretat. Abans de la pandèmia cada estiu teníem a l’aeroport del Prat un caos per una mala gestió.

– El sistema centralitzat d’aeroports és una anomalia?
– És una autèntica anomalia a Europa. No hi ha cap altre país que funcioni així, ni en el tema dels ports ni en el dels aeroports. Espanya mostra aquesta anomalia recentralitzadora que, en aquest cas de les infraestructures, no és eficient.
– Parlant de mobilitat, recordo que, en la conferència que va fer a l’octubre, parlava de la necessitat de trobar respostes amb visió metropolitana. En la seva idea de Barcelona, quin espai hi té la mirada metropolitana? I, aquesta mirada, la troba a faltar en l’actual equip de govern?
– Aquest equip de govern és el menys metropolità que hem tingut mai. L’alcaldessa Ada Colau, que és la presidenta de l’Àrea Metropolitana, no hi ha cregut mai. Passa més temps anant a Madrid i parlant de Madrid que anant a l’Hospitalet. Un Hospitalet, per cert, que, en molts temes, ha avançat més que Barcelona. Hi ha temes de política d’habitatge, polítiques socials, culturals, evidentment econòmiques i de mobilitat, com també de lluita contra l’emergència climàtica, que necessiten una resposta metropolitana. Les fronteres entre les ciutats metropolitanes no són fronteres naturals. Van més enllà pròpiament de l’AMB perquè molta gent, posem per cas, ve a treballar a Barcelona des de Terrassa. La realitat és un continuum. L’alcaldessa no exerceix cap lideratge metropolità. Ni de país. Ho vam veure en el primer moment de la crisi pandèmica, amb el confinament de la conca d’Òdena. La primera cosa que jo vaig fer va ser trucar els alcaldes. L’alcaldessa de Barcelona no els va preguntar ni com estaven. Quantes vegades l’hem vista, per exemple, a Girona? Es dedica a fer-se fotos amb Manuela Carmena i, en canvi, no parla amb els alcaldes d’aquí. Barcelona és una porta d’entrada al país i s’ha de viure amb complicitat.
– Com creu que funciona l’AMB?
– L’AMB serveix per coordinar determinats serveis. Si hem de ser crítics, segurament és la institcuió vista amb més llunyania per la ciutadania, la que entén menys. Potser està per darrera de la percepció que es té de les diputacions. Però crec que la coordinació metropolitana va fins i tot més enllà. Es tracta d’engegar projectes amb els alcaldes que vagin més enllà d’una frontera administrativa, i això no està passant.
– En algun moment des d’alguns sectors havien defensat l’elecció del president de l’AMB.
– El pes que té Barcelona respecte de la resta de municipis és molt desigual. Té sentit que Barcelona presideixi l’Àrea. Però això ha d’anat acompanyat d’un lideratge que reflecteixi la importància que té la ciutat.
– En aquesta línia de visió metropolitana, hi ha alguna iniciativa que s’hauria d’engegar?
– El primer repte que tenim és la mobilitat. Perquè hi hagi una integració sostenible, potent, de futur, cal vertebrar la mobilitat. I en això han de poder dir-hi la seva els municipis de l’AMB i la regió metropolitana. En aquest àmbit, hem de separar bé el gran repte, que és l’entrada i sortida diària de Barcelona, que ara mateix és catastròfica. Tenim milers de persones que venen amb cotxe però que preferirien no fer-ho. Aquest és el gran repte. El 85% dels que vivim i treballem a Barcelona no fem servir vehicle privat. El problema no l’estem generant nosaltres, en patim les conseqüències. Però no podem posar traves als cotxes que entren sense donar-los una alternativa. Perquè, aleshores, el que fas és ofegar la ciutat, ofegues aquestes persones.
S’ha de resoldre el problema d’accessos a la ciutat, sobretot amb una alternativa de transport públic que funcioni. I aquí no hi veiem cap mena de diligència. Jo no he sentit mai a l’alcaldessa parlar de rodalies o anar a exigir als seus companys de partit a Moncloa que afrontin aquest problema. Ara tenim uns combois que són impuntuals i amb una capacitat en hores punta per sobre del 100%. Molta gent agafa el cotxe i no puja a Rodalies perquè literalment no hi cap. I, després, hi ha el tema de com gestionem la mobilitat dins la ciutat. El que s’ha fet juga en contra d’una mobilitat fluida: posant traves a les motos, obstacles a tota la ciutat, reduint carrils. I això genera col·lapse i més contaminació. El que es fa per reduir contaminació es veu contraposat pel caos circulatori que tenim. No s’ha fet res per gestionar mercaderies, cada dia hi ha menys places per a mercaderies. No hi ha carregadors elèctrics.
Un tema que hem treballat és que tenim places d’aparcament soterrani que no estan sent utilitzades al 100%. S’ha de poder treure vehicle de superfície, però donant-hi una alternativa. L’únic que s’ha fet ha estat tallar carrers i pintar-los.
– Si hagués d’assenyalar els altres reptes pendents que veu a la ciutat, quins serien?
– La seguretat, el nou clàssic que havia deixat de ser-ho. Això em preocupa perquè és la primera política de l’estat del benestar. També les traves democràtiques i la normativa absurda que tenim a l’Ajuntament, que impedeix una activitat econòmica dinàmica. La manca d’interlocució és molt problemàtica. Una de les coses que es van fer en l’etapa de Xavier Trias va ser un pla de districtes per ajudar en les llicències. Que calgui esperar vuit mesos per obtenir una llicència és aberrant.

– En el tema de la seguretat, què li preocupa més?
– Que hem recuperat unes xifres preolímpiques. L’Enquesta de Victimització no expressa percepcions, sinó que mostra delictes reals, i és una de les dades més reals. Es comença fer el 1983. Just abans de la pandèmia, teníem dades pitjors que en la Barcelona preolímpica, les pitjors de tota la història. Són dades que ens diuen que al voltant d’un 30% dels ciutadans seran víctimes d’un delicte abans que acabi l’any. Un de cada tres ciutadans. I el tipus de delicte també ha canviat: ara t’estiren la cartera, et llancen al terra i et peguen. El nivell de violència ha augmentat. Ens diuen, des de l’equip de govern, que no siguem alarmistes. Però el que són alarmants són les dades.
– Quina mesura d’emergència es podria adoptar, amb el marge de maniobra que té l’Ajuntament?
– La Guàrdia Urbana s’ha sentit molt sola, no ha tingut el material que necessitava, no s’han fet les promocions que calia. Ara tenim menys policia que durant els Jocs, amb milions de turistes que no teníem, amb una activitat econòmica més gran. En aquest sentit, el petit comerç se sent molt desesperat. S’ha de ser urgent en les noves promocions. No s’han suplit les jubilacions anticipades. Sense seguretat no hi ha llibertat econòmica ni laboral, i la situació es degradarà en els barris més vulnerables.
– Ha criticat la manca de sintonia de l’equip de govern municipal amb la societat civil, des d’universitats, associacionisme, ateneus o emprenedors.
– Totalment, i això no havia passat mai. Hi ha moltes entitats que et diuen: és el primer cop que m’he reunit amb l’alcaldessa. I moltes altres que et diuen que encara no ho han aconseguit. O institucions importants de la ciutat on encara no hi ha anat. Una de les seves banderes havia estat la participació, i ara veiem que això era fals. La principal obligació d’una alcaldessa és servir la ciutadania. Ells han decidit que hi ha uns bons i uns dolents en tots els temes, i s’erigeixen en els suposats defensors dels bons. Han generat antagonisme i conflicte entre sectors que mai havien estat antagonistes.

– Vostè manté una relació fluida amb aquest entramat? Hi parla sovint?
– Crec que tota la societat té el meu telèfon i de les persones del meu equip. Però és que a mi m’interessa escoltar la gent, n’aprens molt. No entenc la política de cap altra manera. Intento anar a visitar tothom i que la meva porta estigui sempre oberta.
– Ha insistit en la necessitat que Barcelona faci els deures com a ciutat sostenible. En aquest sentit, ha criticat el funcionament i els resultats de l’empresa municipal Barcelona Energia. No utilitzem prou bé els nostres recursos naturals?
– És que és una gran mentida, això. Quan parlem de ciutat sostenible, quin ha de ser l’objectiu? Que la ciutat sigui sostenible, i això passa per deixar d’importar tots els recursos naturals que importem. En el cas de l’energia, de tota la que consumim a Barcelona, només un 1% generada dins de la ciutat és sostenible. Si el nostre objectiu és ser una ciutat autosuficient i sostenible, encara ens falta el 99%, després de sis anys de mandat. Barcelona Energia no produeix energia, no ens serveix de res. Quins recursos tenim? Les teulades, aquests vuit milions de metres quadrats de teulada òptima. Si mirem la ciutat des de dalt, la imatge de Barcelona és de teulades planes, que són fantàstiques, però no hi passa res. Tampoc és una teulada verda o compartida. I això tenint la sort de ser una ciutat assolellada. Tenim 3.000 hores a l’any de sol. I Barcelona Energia, enmig de l’actual crisi energètica, tampoc ha fet cap rebaixa en el preu.
– Com veu la neteja a Barcelona?
– Crec que és un element de reflexió que els debats que tenim ara mateix a Barcelona són la seguretat, la mobilitat, la neteja… Al 2021 hauríem d’haver superat aquests debats, que són molt bàsics. Però no és així. És simptomàtic que, en lloc de parlar de com innovem, de com liderem, estem debatent entorn dels bàsics. La gestió del verd està molt abandonada. No s’ha fet la feina i estem veient en molts llocs de la ciutat plagues de rates. L’equip de govern va acceptar en un ple que estaven desbordats i havien fracassat en aquest àmbit. Vam presentar-hi una moció i van acceptar que hi hagués un coordinador de neteja, perquè el regidor d’aquesta àrea, Eloi Badia, s’havia vist superat. Vam demanar un pla de xoc, que en teoria s’ha fet, però, quan hem volgut estudiar-ne els detalls, no existeix. En teoria hi ha 350 punts prioritaris. Ho hem demanat mitjançant la llei de transparència, i veurem què hi ha. Vam posar en marxa un web per denunciar punts negres de la ciutat en matèria de neteja. En un mes, hem rebut més de 400 respostes. Aleshores, ho transmetem a l’Ajuntament. Estem fent una feina que ells no fan. En alguns barris, la situació ha empitjorat, com passa amb el porta a porta en zones densament poblades, com a Sant Andreu de Palomar, on els veïns estan convivint cada dia amb rates i bosses d’escombraria.
– Hi ha un espai a Barcelona que està en una situació crítica, que és Montjuïc. Teniu un projecte per aquesta zona?
– Montjuïc s’ha fet perillós de nit. És el Montjuïc d’una altra època, de quan la gent hi vivia en coves. Han restringit l’accés del vehicle i creiem que això és un error. Hi ha veïns als qui interessa passar per allí perquè Poble Sec i la Marina estan desconnectats entre ells. Si una cosa que s’ha de fer a Montjuïc és donar-hi més vida, no menys. La Fundació Miró s’està enfonsant, en part perquè se’ls ha tallat l’accés sense donar-los una alternativa. Hi havia un projecte molt interessant, durant el mandat de la consellera Ponsa, de recuperar la muntanya dels museus amb la integració dels espais esportius. Els veïns del Poble Sec també demanen que allà hi passi alguna cosa. Abans tenien la Fira, que se n’ha anat a l’Hospitalet. Era necessari, però aleshores has de donar una alternativa. Amb la consellera Ponsa vam recuperar la idea que havia tingut Xavier Trias de fer la muntanya dels museus i es va fer un projecte que contemplava una accessibilitat real i integrava totes les institucions culturals. Hagués donat vida i centralitat a Montjuïc, i s’hagués recuperat un turisme cultural que ara mateix no tenim. S’aprofitava la potència del MNAC i els edificis històrics de l’Exposició. I hi ha altres espais, a la muntanya, als quals s’hauria de donar una funcionalitat. Cal un pla integral de la muntanya de Montjuïc que no sigui el d’anar posant pedaços i que uneixi l’espai. No hi ha un sentit de continuïtat a la muntanya. Tots en podríem gaudir molt, però no s’hi va perquè fer-ho no és amable. Crec que la ciutadania veu Montjuïc molt lluny, la qual cosa és un reflex de no fer la muntanya atractiva.
– En alguna ocasió s’ha referit al “barcelonisme desesperat” que un dia va invocar Josep Maria de Sagarra. El seu és també un barcelonisme desesperat?
– És un barcelonisme molt apassionat. És desesperat en el sentit de voler que la ciutat lideri, progressi i sigui inclusiva. És desesperat també perquè desespera observar la llista de persones que vol marxar de la ciutat. O els que ens truquen per dir-nos que han hagut de marxar.
– De petita, com va explicar en la presentació del seu projecte el 7 d’octubre al cinema Phenomena, jugava al laberint d’Horta. Aconseguia trobar la sortida?
– Jo tenia la sort en aquells moments d’anar-hi amb els meus cosins, que eren més grans. Era com Alícia en el país de les meravelles. La qüestió és si ens en sortim ara, del laberint, el laberint de circular per Barcelona, d’obrir un negoci, de tenir oportunitats per tothom i de poder anar tranquil de nit.

ALTRES ARTICLES

JOSEP ACEBILLO: TENDÈNCIES AEROPORTUÀRIES LA BARCELONA METROPOLITANA A EXAMEN: TRES PERSPECTIVES MONTSERRAT BALLARIN: “L’APOSTA PEL COMERÇ I L’ECONOMIA DE PROXIMITAT HA GENERAT MOLTA RESILIÈNCIA” ANTONIO BALMÓN: “A L’AMB FEM LA NOSTRA FEINA SENSE SOROLL, PERÒ SOM LA TERCERA ADMINISTRACIÓ DE CATALUNYA I FEM POLÍTICA ÚTIL”