LA BARCELONA METROPOLITANA EN EL FEDERALISME DEL SEGLE XXI
Francesc Trillas reflexiona sobre com el federalisme pot combinar innovació experimental i cooperació per abordar els grans problemes del present i el futur
Per Francesc Trillas, Professor del Departament d’Economia Aplicada de la UAB
Exposo en aquest article algunes idees en forma exploratòria, sense que se’n derivi necessàriament un programa concret per als propers anys, però sí amb l’aspiració d’anar una mica més enllà dels discursos convencionals.
Avui les grans democràcies estables del món, les més pròsperes de la Terra, són federacions, o estan en una evolució federalitzant, com succeeix a la Unió Europea (UE). Manllevant una expressió que l’economista Krugman fa servir en un altre context, avui la realitat té un fort biaix federal. Els qui han impulsat projectes en una altra direcció, o s’han estavellat contra un mur, o estan obtenint resultats decebedors (com en el Brèxit). La majoria de persones que viuen en democràcia al món ho fan en realitats federals, avui i demà, no ahir. Totes elles amb especificitats, adaptables i imperfectes. La realitat és que Espanya ja té molts aspectes federals (insuficients i imperfectes) i la UE també, i que en bona part gràcies a aquests aspectes les coses han millorat molt a Catalunya i a Barcelona els darrers quaranta anys. Les vies de millora de l’acció pública en el món del segle XXI passen necessàriament, com s’ha vist amb la pandèmia de la COVID-19, per una evolució i millora dels mecanismes federals per compartir sobirania d’una manera més justa i eficaç. Avui avancem cap a la recuperació econòmica de la mà d’una co-governança federal imperfecta, participant de l’impuls europeu gràcies als fons Next Generation EU, embrió d’una fiscalitat federal europea.
El federalisme del segle XXI és un federalisme que ha après de les lliçons de la història, sobretot de les guerres, les catàstrofes, la fragmentació i la recuperació d’Europa al segle XX, i que es basa en la idea de la superació de la sobirania nacional i l’articulació de formes de govern noves que permetin fer front als grans problemes dels nostres temps: les desigualtats, el canvi tecnològic, el frau i els paradisos fiscals, els problemes sanitaris i demogràfics, el rol de les grans multinacionals tecnològiques, el canvi climàtic, la inestabilitat financera… Les institucions actuals són una part molt petita de les institucions possibles amb els recursos i la tecnologia existents. L’àmbit metropolità hauria de ser un espai ideal per a la creativitat en aquest sentit, no sempre creant noves estructures, sinó sovint donant nous sentits a les que tenim.
Per superar l’estat nació tradicional cal organitzar el govern de manera pragmàtica però creativa a partir de la realitat actual, i contribuir així a resoldre els problemes socials i econòmics quan aquests no es resolen per si sols. Igual que els individus s’han d’organitzar per resoldre molts problemes col·lectius, les institucions tradicionals (i especialment els estats-nació) ja no poden tots sols amb alguns dels nostres grans problemes econòmics, socials, sanitaris i ambientals. Necessiten instàncies superiors i també creativitat i moviment per sota.
Una obra molt recomanable en aquest sentit és la de Philippe Van Parijs sobre Bèlgica, Belgium en anglès al títol en un llibre escrit en francès (subtitulat Una utopia per al nostre temps), on després de constatar que l’existència de Brussel·les com a gran capital impedeix de facto la fragmentació del país, discuteix la conveniència d’un sistema de “federalisme personal” o d’un sistema de “federalisme territorial”. En el primer sistema, basat en les idees del socialista austríac de principis del segle XX Karl Renner, la solució de bona part dels problemes col·lectius que es refereixen a la gent (polítiques socials, educatives) corren a càrrec d’institucions representatives de persones que formen part de grups lingüístics, culturals o nacionals, independentment de la seva ubicació geogràfica. Renner havia pensat en això com una possible evolució democràtica de l’Imperi Austrohongarès. Però no es va arribar a aplicar enlloc… excepte a Bèlgica, on avui hi ha institucions que representen les comunitats lingüístiques independentment de la seva ubicació territorial, i aquestes institucions no només s’encarreguen de la protecció lingüística sinó també de polítiques educatives i de benestar social.
Van Parijs, en canvi, és partidari d’un federalisme territorial, perquè al cap i a la fi hi ha polítiques que han d’estar organitzades territorialment i que depenen de la coordinació sobre el territori: polítiques sanitàries, d’infraestructures, industrials… Per exemple, en la lluita per mitigar l’atur es produeixen disfuncions si la política de benestar i educació corre a càrrec d’una institució i la política industrial d’una altra. En aquest sentit, Van Parijs considera que el sistema de federalisme personal comporta dificultats en la rendició de comptes i en la coordinació amb la resta del govern.
Al meu entendre, però, no s’ha de descartar una síntesi, perquè hi ha alguns aspectes de les idees de Renner que no convé excloure del tot, pensant en el cas català i barceloní. Quan hi ha una part de l’aparell institucional que es fa servir de manera deslleial i com a arma populista, posant en risc alguns dels seus objectius fundacionals (penso en la política lingüística, per exemple), pot arribar a convenir, en casos extrems, segregar una política concreta d’aquestes institucions territorials perquè deixi de ser objecte de politització. En aquest sentit, contràriament a la idea de “blindar” les competències lingüístiques i educatives de la Generalitat de Catalunya, potser la Generalitat hauria de saber que si no compleix amb l’objectiu originari d’aquests àmbits competencials, que és en aquest cas el d’estendre l’ús social de la llengua catalana (per exemple, perquè les famílies castellanoparlants deixen de veure TV3), aquesta tasca podria ser encarregada a institucions que se’n fessin càrrec d’una manera tècnica i despolititzada, amb experts que hagin de retre comptes a diversos parlaments i entitats democràtiques (per exemple, de l’àmbit dels territoris de parla catalana).
“El federalisme pot combinar innovació experimental (necessària en un món incert) i coordinació/cooperació per abordar els grans problemes del present i el futur.” |
Aquesta possible Comunitat Lingüística del Català garantiria resultats molt superiors als de l’independentisme agressiu, que fa anys que no aconsegueix avenços en l’ús social de la llengua catalana i que més aviat pot comportar retrocessos després dels excessos polítics dels darrers anys. Seria un exemple limitat de “federalisme personal” a l’estil de Renner i enllaçaria amb la idea de les jurisdiccions funcionals solapades que ha suggerit l’economista suís Bruno Frey, en les que la ciutadania s’organitza en part per qüestions funcionals a la manera dels districtes especials dels Estats Units, que gestionen l’educació, l’aigua, l’energia o el transport i que no es corresponen necessàriament amb les fronteres (artificials i fruit de les contingències històriques) dels estats o els municipis. La idea de les euroregions per abordar qüestions concretes d’interès comú seria un exemple semblant. Per descomptat, la proliferació de districtes especials hauria de ser supervisada per les institucions democràtiques prèviament existents, especialment les de nivell superior, per evitar que acabin en mans d’interessos especials desitjosos de la seva creació, i per evitar la duplicació excessiva de costos fixos. Una derivada de les jurisdiccions funcionals solapades és que les grans ciutats es poden organitzar amb aliances per objectius amb altres ciutats i regions, i no dependre tan fortament com fins ara de la generositat de governs de nivell “superior” o de la celebració de grans esdeveniments.
Una Europa més unida que desenvolupi els aspectes federals és un requisit fonamental per avançar cap a una governança més flexible i eficient que l’actual. El que falta és acabar de consolidar elements federals potents per completar la unió econòmica i monetària, i poder dur a terme polítiques fiscals amb suport democràtic. El que s’ha avançat en les darreres dècades hauria estat impensable pels redactors del Manifest de Ventotene després de la Segona Guerra Mundial. Però es pot avançar molt més: la Unió Europea ha d’aportar una infraestructura institucional bàsica molt sòlida, però dintre d’aquesta infraestructura (un edifici robust a omplir de projectes per part d’una diversitat d’agents que actuen en lleialtat) hi ha d’haver una gran llibertat d’acció institucional, i aquí les grans metròpolis hi poden jugar un paper molt important.
El federalisme del segle XXI (idealment amb reformes dels textos constitucionals, però si no és possible amb una creativitat institucional que no topi amb la llei) ha d’impulsar una democràcia multinivell que es protegeixi dels qui la volen enfonsar o instrumentalitzar, on la ciutadania estigui representada allà on es prenen les grans decisions que l’afecten (i les polítiques i els polítics estiguin a prop del veïnat), però on també es preservin espais de diàleg, consens i decisió experta allunyats de la batalla política diària. En bona part, l’Àrea Metropolitana de Barcelona compleix amb aquestes condicions, però es podria anar molt més enllà en la coordinació i en l’expansió a la Regió Metropolitana, d’un gran potencial en l’economia europea. La Barcelona metropolitana ha de fer possible la igualtat i la justícia social (federalisme com a condició necessària però no suficient) i ha d’arribar fruit de la col·laboració de sectors progressistes amb altres forces democràtiques liberals. El federalisme no és patrimoni de cap ideologia política democràtica; en ell hi cap pràcticament tothom (des de Guy Verhofstadt i Angela Merkel fins a Thomas Piketty), excepció feta dels nacionalismes excloents que no en volen saber res de demoi diversos i multiculturals.
El federalisme pot combinar innovació experimental (necessària en un món incert) i coordinació/cooperació per abordar els grans problemes del present i el futur. Volem una lluita despietada per uns recursos escassos en un planeta que acceleri el seu escalfament? O una cooperació federal per compartir el que tenim de forma sostenible i civilitzada? Un joc de suma zero o un joc de suma positiva? La cooperació a Barcelona és necessària per donar un nou impuls a l’aeroport respectant al mateix temps les restriccions mediambientals, i és necessària per a proposar nous projectes públics, privats, i de col·laboració entre ambdós sectors.
Si no es pot aturar la globalització (i jo crec que no es pot, i també ho creu el meu alumnat a la Universitat, a qui faig la pregunta cada any), l’estat nació i la democràcia tindran una convivència incòmoda (això és el que estem veient cada dia, especialment a Europa però no només): aquest és el missatge del trilema de Rodrik. I, en un món de comunicacions intenses i fàcils, les restriccions de migració difícilment poden conviure amb grans desigualtats entre països: aquest és el missatge del trilema de Milanovic. En l’era de la globalització, sense el federalisme (la democràcia multi-nivell amb espais de govern compartit) no es pot reinventar, per mantenir-lo i millorar-lo, l’estat del benestar. És difícil pensar en una alternativa democràtica que no passi per gestionar les migracions, i la diversitat que se’n deriva, en un context d’un federalisme global amb una Europa protagonista. Un federalisme global que no sigui merament una juxtaposició confederal d’estats sobirans sinó una estructura complexa on hi tinguin veu les grans ciutats, la ciutadania directament i les noves generacions representant el futur del Planeta. Hem de reformar les institucions de la democràcia liberal per adaptar-les a la globalització i als canvis tecnològics i culturals. El dilema autèntic és entre política i economia de suma zero (on diferents grups dediquen les energies a competir per uns recursos escasos en una crisi climática accelerada) o de suma positiva (on tothom coopera per generar valor i distribuir-lo equitativament, frenant la crisi climàtica). Avui, la llibertat, la igualtat i la democràcia s’han d’organitzar en el món interconnectat en perill d’autodestrucció, no en un passat de territoris fragmentats.
L’àrea metropolitana de Barcelona, la ciutat real de contorns imprecisos, s’ha convertit en les darreres dècades en una gran capital europea, malgrat un cert declivi relatiu recent, i té un potencial enorme en una economia integrada i globalitzada. Ha d’abraçar el model de ciutat oberta i inclusiva, i perseverar en el model socialdemòcrata de primacia d’allò públic en col·laboració amb allò privat (lucratiu o no lucratiu) i de distribució del benestar per tota la ciutat sense excepció, incloent una política d’habitatge públic ambiciosa i rigorosa. La societat civil ha de combatre els brots de turismofòbia, desenvolupant un model de turisme de qualitat a partir del mecanisme de preus, és a dir, fent pagar al turisme els costos que origina. La potència de Barcelona, del conjunt de la realitat urbana, farà que com a centre econòmic i cultural vagi molt més enllà de ser la capital d’una Catalunya problemàtica, que és el que alguns volen que sigui. És possible que si Barcelona no es frena o no la frenen, d’aquí a vint anys el primer idioma de la ciutat, que no vol dir el primer idioma de la majoria però sí el que una majoria farà servir per entendre’s, sigui l’anglès, com ja ho és a Brussel·les, Berlín o Amsterdam, i com ja succeeix en alguns barris, moltes empreses, departaments universitaris i escoles de negocis de la ciutat. Barcelona pot ser una gran capital europea multicultural, amb l’ajuda i el lideratge de l’Ajuntament en la mesura que s’hi posi, i de totes maneres amb l’esforç mancomunat d’altres institucions i de bona part de la societat civil i dels seus sectors més oberts a la globalització.
Per Francesc Trillas, Professor del Departament d’Economia Aplicada de la UAB
Exposo en aquest article algunes idees en forma exploratòria, sense que se’n derivi necessàriament un programa concret per als propers anys, però sí amb l’aspiració d’anar una mica més enllà dels discursos convencionals.
Avui les grans democràcies estables del món, les més pròsperes de la Terra, són federacions, o estan en una evolució federalitzant, com succeeix a la Unió Europea (UE). Manllevant una expressió que l’economista Krugman fa servir en un altre context, avui la realitat té un fort biaix federal. Els qui han impulsat projectes en una altra direcció, o s’han estavellat contra un mur, o estan obtenint resultats decebedors (com en el Brèxit). La majoria de persones que viuen en democràcia al món ho fan en realitats federals, avui i demà, no ahir. Totes elles amb especificitats, adaptables i imperfectes. La realitat és que Espanya ja té molts aspectes federals (insuficients i imperfectes) i la UE també, i que en bona part gràcies a aquests aspectes les coses han millorat molt a Catalunya i a Barcelona els darrers quaranta anys. Les vies de millora de l’acció pública en el món del segle XXI passen necessàriament, com s’ha vist amb la pandèmia de la COVID-19, per una evolució i millora dels mecanismes federals per compartir sobirania d’una manera més justa i eficaç. Avui avancem cap a la recuperació econòmica de la mà d’una co-governança federal imperfecta, participant de l’impuls europeu gràcies als fons Next Generation EU, embrió d’una fiscalitat federal europea.
El federalisme del segle XXI és un federalisme que ha après de les lliçons de la història, sobretot de les guerres, les catàstrofes, la fragmentació i la recuperació d’Europa al segle XX, i que es basa en la idea de la superació de la sobirania nacional i l’articulació de formes de govern noves que permetin fer front als grans problemes dels nostres temps: les desigualtats, el canvi tecnològic, el frau i els paradisos fiscals, els problemes sanitaris i demogràfics, el rol de les grans multinacionals tecnològiques, el canvi climàtic, la inestabilitat financera… Les institucions actuals són una part molt petita de les institucions possibles amb els recursos i la tecnologia existents. L’àmbit metropolità hauria de ser un espai ideal per a la creativitat en aquest sentit, no sempre creant noves estructures, sinó sovint donant nous sentits a les que tenim.
Per superar l’estat nació tradicional cal organitzar el govern de manera pragmàtica però creativa a partir de la realitat actual, i contribuir així a resoldre els problemes socials i econòmics quan aquests no es resolen per si sols. Igual que els individus s’han d’organitzar per resoldre molts problemes col·lectius, les institucions tradicionals (i especialment els estats-nació) ja no poden tots sols amb alguns dels nostres grans problemes econòmics, socials, sanitaris i ambientals. Necessiten instàncies superiors i també creativitat i moviment per sota.
Una obra molt recomanable en aquest sentit és la de Philippe Van Parijs sobre Bèlgica, Belgium en anglès al títol en un llibre escrit en francès (subtitulat Una utopia per al nostre temps), on després de constatar que l’existència de Brussel·les com a gran capital impedeix de facto la fragmentació del país, discuteix la conveniència d’un sistema de “federalisme personal” o d’un sistema de “federalisme territorial”. En el primer sistema, basat en les idees del socialista austríac de principis del segle XX Karl Renner, la solució de bona part dels problemes col·lectius que es refereixen a la gent (polítiques socials, educatives) corren a càrrec d’institucions representatives de persones que formen part de grups lingüístics, culturals o nacionals, independentment de la seva ubicació geogràfica. Renner havia pensat en això com una possible evolució democràtica de l’Imperi Austrohongarès. Però no es va arribar a aplicar enlloc… excepte a Bèlgica, on avui hi ha institucions que representen les comunitats lingüístiques independentment de la seva ubicació territorial, i aquestes institucions no només s’encarreguen de la protecció lingüística sinó també de polítiques educatives i de benestar social.
Van Parijs, en canvi, és partidari d’un federalisme territorial, perquè al cap i a la fi hi ha polítiques que han d’estar organitzades territorialment i que depenen de la coordinació sobre el territori: polítiques sanitàries, d’infraestructures, industrials… Per exemple, en la lluita per mitigar l’atur es produeixen disfuncions si la política de benestar i educació corre a càrrec d’una institució i la política industrial d’una altra. En aquest sentit, Van Parijs considera que el sistema de federalisme personal comporta dificultats en la rendició de comptes i en la coordinació amb la resta del govern.
Al meu entendre, però, no s’ha de descartar una síntesi, perquè hi ha alguns aspectes de les idees de Renner que no convé excloure del tot, pensant en el cas català i barceloní. Quan hi ha una part de l’aparell institucional que es fa servir de manera deslleial i com a arma populista, posant en risc alguns dels seus objectius fundacionals (penso en la política lingüística, per exemple), pot arribar a convenir, en casos extrems, segregar una política concreta d’aquestes institucions territorials perquè deixi de ser objecte de politització. En aquest sentit, contràriament a la idea de “blindar” les competències lingüístiques i educatives de la Generalitat de Catalunya, potser la Generalitat hauria de saber que si no compleix amb l’objectiu originari d’aquests àmbits competencials, que és en aquest cas el d’estendre l’ús social de la llengua catalana (per exemple, perquè les famílies castellanoparlants deixen de veure TV3), aquesta tasca podria ser encarregada a institucions que se’n fessin càrrec d’una manera tècnica i despolititzada, amb experts que hagin de retre comptes a diversos parlaments i entitats democràtiques (per exemple, de l’àmbit dels territoris de parla catalana).
“El federalisme pot combinar innovació experimental (necessària en un món incert) i coordinació/cooperació per abordar els grans problemes del present i el futur.” |
Aquesta possible Comunitat Lingüística del Català garantiria resultats molt superiors als de l’independentisme agressiu, que fa anys que no aconsegueix avenços en l’ús social de la llengua catalana i que més aviat pot comportar retrocessos després dels excessos polítics dels darrers anys. Seria un exemple limitat de “federalisme personal” a l’estil de Renner i enllaçaria amb la idea de les jurisdiccions funcionals solapades que ha suggerit l’economista suís Bruno Frey, en les que la ciutadania s’organitza en part per qüestions funcionals a la manera dels districtes especials dels Estats Units, que gestionen l’educació, l’aigua, l’energia o el transport i que no es corresponen necessàriament amb les fronteres (artificials i fruit de les contingències històriques) dels estats o els municipis. La idea de les euroregions per abordar qüestions concretes d’interès comú seria un exemple semblant. Per descomptat, la proliferació de districtes especials hauria de ser supervisada per les institucions democràtiques prèviament existents, especialment les de nivell superior, per evitar que acabin en mans d’interessos especials desitjosos de la seva creació, i per evitar la duplicació excessiva de costos fixos. Una derivada de les jurisdiccions funcionals solapades és que les grans ciutats es poden organitzar amb aliances per objectius amb altres ciutats i regions, i no dependre tan fortament com fins ara de la generositat de governs de nivell “superior” o de la celebració de grans esdeveniments.
Una Europa més unida que desenvolupi els aspectes federals és un requisit fonamental per avançar cap a una governança més flexible i eficient que l’actual. El que falta és acabar de consolidar elements federals potents per completar la unió econòmica i monetària, i poder dur a terme polítiques fiscals amb suport democràtic. El que s’ha avançat en les darreres dècades hauria estat impensable pels redactors del Manifest de Ventotene després de la Segona Guerra Mundial. Però es pot avançar molt més: la Unió Europea ha d’aportar una infraestructura institucional bàsica molt sòlida, però dintre d’aquesta infraestructura (un edifici robust a omplir de projectes per part d’una diversitat d’agents que actuen en lleialtat) hi ha d’haver una gran llibertat d’acció institucional, i aquí les grans metròpolis hi poden jugar un paper molt important.
El federalisme del segle XXI (idealment amb reformes dels textos constitucionals, però si no és possible amb una creativitat institucional que no topi amb la llei) ha d’impulsar una democràcia multinivell que es protegeixi dels qui la volen enfonsar o instrumentalitzar, on la ciutadania estigui representada allà on es prenen les grans decisions que l’afecten (i les polítiques i els polítics estiguin a prop del veïnat), però on també es preservin espais de diàleg, consens i decisió experta allunyats de la batalla política diària. En bona part, l’Àrea Metropolitana de Barcelona compleix amb aquestes condicions, però es podria anar molt més enllà en la coordinació i en l’expansió a la Regió Metropolitana, d’un gran potencial en l’economia europea. La Barcelona metropolitana ha de fer possible la igualtat i la justícia social (federalisme com a condició necessària però no suficient) i ha d’arribar fruit de la col·laboració de sectors progressistes amb altres forces democràtiques liberals. El federalisme no és patrimoni de cap ideologia política democràtica; en ell hi cap pràcticament tothom (des de Guy Verhofstadt i Angela Merkel fins a Thomas Piketty), excepció feta dels nacionalismes excloents que no en volen saber res de demoi diversos i multiculturals.
El federalisme pot combinar innovació experimental (necessària en un món incert) i coordinació/cooperació per abordar els grans problemes del present i el futur. Volem una lluita despietada per uns recursos escassos en un planeta que acceleri el seu escalfament? O una cooperació federal per compartir el que tenim de forma sostenible i civilitzada? Un joc de suma zero o un joc de suma positiva? La cooperació a Barcelona és necessària per donar un nou impuls a l’aeroport respectant al mateix temps les restriccions mediambientals, i és necessària per a proposar nous projectes públics, privats, i de col·laboració entre ambdós sectors.
Si no es pot aturar la globalització (i jo crec que no es pot, i també ho creu el meu alumnat a la Universitat, a qui faig la pregunta cada any), l’estat nació i la democràcia tindran una convivència incòmoda (això és el que estem veient cada dia, especialment a Europa però no només): aquest és el missatge del trilema de Rodrik. I, en un món de comunicacions intenses i fàcils, les restriccions de migració difícilment poden conviure amb grans desigualtats entre països: aquest és el missatge del trilema de Milanovic. En l’era de la globalització, sense el federalisme (la democràcia multi-nivell amb espais de govern compartit) no es pot reinventar, per mantenir-lo i millorar-lo, l’estat del benestar. És difícil pensar en una alternativa democràtica que no passi per gestionar les migracions, i la diversitat que se’n deriva, en un context d’un federalisme global amb una Europa protagonista. Un federalisme global que no sigui merament una juxtaposició confederal d’estats sobirans sinó una estructura complexa on hi tinguin veu les grans ciutats, la ciutadania directament i les noves generacions representant el futur del Planeta. Hem de reformar les institucions de la democràcia liberal per adaptar-les a la globalització i als canvis tecnològics i culturals. El dilema autèntic és entre política i economia de suma zero (on diferents grups dediquen les energies a competir per uns recursos escasos en una crisi climática accelerada) o de suma positiva (on tothom coopera per generar valor i distribuir-lo equitativament, frenant la crisi climàtica). Avui, la llibertat, la igualtat i la democràcia s’han d’organitzar en el món interconnectat en perill d’autodestrucció, no en un passat de territoris fragmentats.
L’àrea metropolitana de Barcelona, la ciutat real de contorns imprecisos, s’ha convertit en les darreres dècades en una gran capital europea, malgrat un cert declivi relatiu recent, i té un potencial enorme en una economia integrada i globalitzada. Ha d’abraçar el model de ciutat oberta i inclusiva, i perseverar en el model socialdemòcrata de primacia d’allò públic en col·laboració amb allò privat (lucratiu o no lucratiu) i de distribució del benestar per tota la ciutat sense excepció, incloent una política d’habitatge públic ambiciosa i rigorosa. La societat civil ha de combatre els brots de turismofòbia, desenvolupant un model de turisme de qualitat a partir del mecanisme de preus, és a dir, fent pagar al turisme els costos que origina. La potència de Barcelona, del conjunt de la realitat urbana, farà que com a centre econòmic i cultural vagi molt més enllà de ser la capital d’una Catalunya problemàtica, que és el que alguns volen que sigui. És possible que si Barcelona no es frena o no la frenen, d’aquí a vint anys el primer idioma de la ciutat, que no vol dir el primer idioma de la majoria però sí el que una majoria farà servir per entendre’s, sigui l’anglès, com ja ho és a Brussel·les, Berlín o Amsterdam, i com ja succeeix en alguns barris, moltes empreses, departaments universitaris i escoles de negocis de la ciutat. Barcelona pot ser una gran capital europea multicultural, amb l’ajuda i el lideratge de l’Ajuntament en la mesura que s’hi posi, i de totes maneres amb l’esforç mancomunat d’altres institucions i de bona part de la societat civil i dels seus sectors més oberts a la globalització.
| share: |       |
