LA QÜESTIÓ DE LA GOVERNANÇA DE L’AMB: PERSPECTIVES

Més d’una dècada després de la creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), Barcelona i el seu entorn es troben davant d’una nova realitat, amb les seves mancances i oportunitats, problemes i reptes. Tres experts suggereixen en els seus articles formes de donar resposta a aquests desafiaments.

Joaquín Tornos Mas, Catedràtic de Dret Administratiu (UB), recorda com, en l’actualitat, més de la meitat de la població mundial viu en àrees urbanes. Aquestes àrees es constitueixen en motors del creixement econòmic i d’innovació, però al mateix temps han de fer front a greus mancances de serveis socials i infraestructures, generen problemes de mobilitat i acreixen els problemes mediambientals.

A Barcelona i el seu entorn, aquesta realitat metropolitana hi ha estat present des de fa molts anys. El seu impuls i potenciació per l’alcalde Pascual Maragall va portar a l’enfrontament amb el President de la Generalitat, Jordi Pujol, que veia en aquesta entitat un contrapoder al d’una Generalitat encara incipient.

La creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, AMB, mitjançant la llei 31/2010, però, va donar resposta a aquesta voluntat metropolitana. No obstant això, i malgrat els esforços del personal i funcionaris de l’AMB, tot sembla indicar que la institució no respon a les seves potencialitats ni al que es requereix d’un ens d’aquesta naturalesa.

Tornos Mas, davant això, fixa un seguit de reptes per aquest ens institucional: reconèixer, per a superar-les, les desconfiances existents entre Barcelona i perifèria que han condicionat l’esdevenir de la realitat metropolitana de Barcelona. Cal assumir que la perifèria no ha d’estar al servei de Barcelona, i Barcelona ha d’assumir que necessita la perifèria. La Generalitat de Catalunya, per la seva banda, ha de fer del creixement de l’AMB un objectiu propi i prioritari.

L’AMB, d’altra banda, és un ens territorial format per l’agrupació de municipis, però com a ens local territorial no ha d’oblidar que està al servei d’una col·lectivitat, d’un conjunt de ciutadans i ciutadanes que tenen problemes comuns. L’organització interna de la AMB hauria de tractar d’equilibrar el centre – perifèria. D’una banda, portant òrgans propis de la AMB per tot el territori metropolità i, per un altra, potenciant també la ubicació de centres universitaris, escoles de negocis, instal·lacions culturals en tot l’espai metropolità.

El govern metropolità, d’altra banda, requereix un lideratge fort i convençut de la importància i potencialitats de l’AMB. Qui presideixi l’AMB, i el seu equip de govern, han d’exercir aquest lideratge. S’ha de tractar de reforçar la legitimitat de l’ens metropolità. S’ha d’aconseguir que la realitat fàctica de la vida metropolitana de molts ciutadans/as (es desplacen dins de l’AMB per a treballar, per a rebre prestacions sanitàries o per a assistir a esdeveniments culturals, per a anar de compres, etc.) s’identifiqui amb l’existència d’un ens de govern metropolità.

D’altra banda, la realitat metropolitana requereix una agenda pròpia separada de la qual poden definir els respectius municipis. L’àrea metropolitana de Barcelona, i no sols Barcelona, ha de promocionar-se com un lloc idoni per a treballar i desenvolupar les activitats econòmiques. I, finalment, l’AMB ha de ser un interlocutor actiu en les relacions amb la Generalitat, amb l’administració de l’Estat, amb la Unió Europea i amb les organitzacions internacionals.

L’autor conclou que les àrees metropolitanes han de donar resposta als desafiaments propis de les grans conurbacions amb la finalitat d’aconseguir una societat interna inclusiva i igualitària. Però, al seu torn, han de ser subjectes actius del desenvolupament econòmic de tot el seu territori en un escenari mundial competitiu, tractant d’atreure capital i talent.

“La creació d’un nou Ens Metropolità, afegeix Carles Ferrater, no s’ha de pensar com un contrapoder, sinó més en un ens de gestió ideologitzat.”

Carlos Ferrater, arquitecte, per la seva banda, desenvolupa en l’article una nova proposta de gestió supramunicipal, una nova forma d’entendre el fet de l’existència d’un continu urbà que no només s’emmarca en l’àmbit de l’actual Àrea Metropolitana de Barcelona sinó que va encara més enllà implicant aspectes territorials, jurídics, normatius, ambientals, econòmics, de representació ciutadana, etc.

El nou ens, segons Ferrater, no només milloraria aspectes de gestió sinó també garantiria als ciutadans un tracte més equitatiu que fos fruit d’un plantejament racional i no pas de l’atzar administratiu. L’actual Àrea Metropolitana de Barcelona suposa un 2% del total del territori català però concentra més de tres milions d’habitants i una important concentració de la indústria i les patents, fet que fa d’aquesta zona un hub estratègic del sud d’Europa. Davant això, l’autor advoca per una gestió més propera i assequible que sense oblidar l’especificitat de les diverses poblacions i municipis, promogui actuacions d’àmbit més ampli i lògica de conjunt. La creació d’un nou Ens Metropolità, afegeix d’altra banda Ferrater, no s’ha de pensar com un contrapoder o un ens ideològic, sinó més en un ens de gestió ideologitzat en la mesura que respondrà a un programa de polítiques determinat però que ha d’actuar també com un ens de gestió independent.

Amb la idea, d’altra banda, d’esdevenir un eix estratègic a nivell europeu i mediterrani, Ferrater exposa la possibilitat d’ampliar l’àrea metropolitana a una sèrie de municipis que actualment es consideren part de la tercera quarta corona del transport metropolità, com ara Terrassa i Sabadell. Altres punts destacats del decàleg són: donar pas a la creació d’un conglomerat urbà de major rang i major població del sud d’Europa veterbrat per Aeroport, ferrocarril i port de mercaderies; facilitar la coordinació en un mateix cens de tots els pols d’alta innovació com la biomedicina, les noves tecnologies i les grans indústries; i crear una xarxa de comunicació i transport públic que asseguri una mobilitat sostenible i amb menys impacte mediambiental.

En el pla urbanístic, Carlos Ferrater assenyala la necessitat de tenir en compte una nova realitat amb una normativa que permeti el pacte social i el desenvolupament entre territoris. I assegura que el principal problema que sorgeix en la gestió i implementació de les propostes esmentades anteriorment és l’actual excés d’administracions en municipis, consells comarcals, diputacions, divisió provincial, comarcal.

El nou Ens Metropolità de gestió ha de ser segons l’autor un instrument de gestió de caràcter democràtic, que permeti un desenvolupament social i econòmic de conjunt i alhora pugui oferir un tracte proper al ciutadà, sense deixar de banda el caràcter i les especificitats de cada municipi. L’autor proposa finalment interpel·lar a la ciutadania a través d’un referèndum en el que es podria decidir el model d’administració.

Felipe Campos Rubio, Director General Associació Educativa Itaca LH, finalment, remarca la importància d’assolir un consens entre les diferents sensibilitats socials per a la construcció de la ciutat. Segons l’autor, la forma en què orientem els reptes en matèria d’habitatge, sostenibilitat, treball, educació… determinaran l’estabilitat per poder escometre la transformació de Barcelona.

Segona l’opinió de l’autor, cal una aposta decidida per una metròpoli resilient, cohesionada, intel·ligent, i pròspera amb diferents nivells de governança i connectada al món. Amb un gran pacte, en el qual tots els agents econòmics i socials de la regió metropolitana de Barcelona treballin plenament per garantir els drets i oportunitats dels ciutadans no subjectes a barreres administratives que delimiten la vida als barris de les mateixes ciutats membres.

L’autor posa en relleu el debat profund entre ciutats construïdes per ser viscudes o per ser consumides, per ser habitades o per especular, per garantir els drets en termes de justícia social o de gentrificació. La vida a les grans metròpolis es pot veure des de diferents punts de vista, però la darrera crisis sanitària, social i econòmica deixa els col·lectius que pateixen en una situació més vulnerable i dramàtica, a la denominada UCI social.

D’altra banda, la convergència de la crisi sanitària del covid, les pressions dels conflictes armats i del canvi climàtic posa en risc extrem l’objectiu d’acabar amb la pobresa el 2030 si no s’activen de forma immediata accions polítiques d’impacte i sincronitzades internacionalment. Si no és així, la taxa de pobresa extrema se situarà encara en el 7% al final de la dècada que tot just acabem d’iniciar. Especialment per l’increment en les grans ciutats, on es traslladaran els majors repunts de la pobresa, fins ara més vinculades a les àrees rurals.

Campos creu que ara és el moment de la cooperació, és el moment de la metròpoli. Així, tot apunta cap a la cooperació territorial i la superació d’antigues barreres amb el fet social com a bandera, cosa que ens convida a corregir debilitats democràtiques, un pas imprescindible per generar un nou escenari metropolità a Barcelona.

L’autor creu finalment que superar aquesta visió individualista propiciaria, sense cap mena de dubte, que la xarxa de barris i ciutats fossin més dinàmiques, que les fractures urbanes persistents i els nous eixos de vulnerabilitat social relacionats amb l’habitatge, la precarietat laboral i l’acció social, tinguessin una resposta multiplicadora en un territori que ha superat l’esquema de jerarquia espacial entre Barcelona i una corona crescuda amb lògica de perifèria. La metròpoli de Barcelona marcada pel fet social trencaria amb la idea d’una AMB de municipis desconnectats.

Campos conclou que aquest nou espai polític més cooperatiu reclama, doncs, un fet determinant, un nou marc de governança, de nous lideratges compartits, una nova matriu relacional entre els municipis articulada amb components supramunicipals d’àmplies competències metropolitanes, que faci possible construir la gran Metròpoli de Barcelona amb un fet social propi al servei de les persones.

Més d’una dècada després de la creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), Barcelona i el seu entorn es troben davant d’una nova realitat, amb les seves mancances i oportunitats, problemes i reptes. Tres experts suggereixen en els seus articles formes de donar resposta a aquests desafiaments.

Joaquín Tornos Mas, Catedràtic de Dret Administratiu (UB), recorda com, en l’actualitat, més de la meitat de la població mundial viu en àrees urbanes. Aquestes àrees es constitueixen en motors del creixement econòmic i d’innovació, però al mateix temps han de fer front a greus mancances de serveis socials i infraestructures, generen problemes de mobilitat i acreixen els problemes mediambientals.

A Barcelona i el seu entorn, aquesta realitat metropolitana hi ha estat present des de fa molts anys. El seu impuls i potenciació per l’alcalde Pascual Maragall va portar a l’enfrontament amb el President de la Generalitat, Jordi Pujol, que veia en aquesta entitat un contrapoder al d’una Generalitat encara incipient.

La creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, AMB, mitjançant la llei 31/2010, però, va donar resposta a aquesta voluntat metropolitana. No obstant això, i malgrat els esforços del personal i funcionaris de l’AMB, tot sembla indicar que la institució no respon a les seves potencialitats ni al que es requereix d’un ens d’aquesta naturalesa.

Tornos Mas, davant això, fixa un seguit de reptes per aquest ens institucional: reconèixer, per a superar-les, les desconfiances existents entre Barcelona i perifèria que han condicionat l’esdevenir de la realitat metropolitana de Barcelona. Cal assumir que la perifèria no ha d’estar al servei de Barcelona, i Barcelona ha d’assumir que necessita la perifèria. La Generalitat de Catalunya, per la seva banda, ha de fer del creixement de l’AMB un objectiu propi i prioritari.

L’AMB, d’altra banda, és un ens territorial format per l’agrupació de municipis, però com a ens local territorial no ha d’oblidar que està al servei d’una col·lectivitat, d’un conjunt de ciutadans i ciutadanes que tenen problemes comuns. L’organització interna de la AMB hauria de tractar d’equilibrar el centre – perifèria. D’una banda, portant òrgans propis de la AMB per tot el territori metropolità i, per un altra, potenciant també la ubicació de centres universitaris, escoles de negocis, instal·lacions culturals en tot l’espai metropolità.

El govern metropolità, d’altra banda, requereix un lideratge fort i convençut de la importància i potencialitats de l’AMB. Qui presideixi l’AMB, i el seu equip de govern, han d’exercir aquest lideratge. S’ha de tractar de reforçar la legitimitat de l’ens metropolità. S’ha d’aconseguir que la realitat fàctica de la vida metropolitana de molts ciutadans/as (es desplacen dins de l’AMB per a treballar, per a rebre prestacions sanitàries o per a assistir a esdeveniments culturals, per a anar de compres, etc.) s’identifiqui amb l’existència d’un ens de govern metropolità.

D’altra banda, la realitat metropolitana requereix una agenda pròpia separada de la qual poden definir els respectius municipis. L’àrea metropolitana de Barcelona, i no sols Barcelona, ha de promocionar-se com un lloc idoni per a treballar i desenvolupar les activitats econòmiques. I, finalment, l’AMB ha de ser un interlocutor actiu en les relacions amb la Generalitat, amb l’administració de l’Estat, amb la Unió Europea i amb les organitzacions internacionals.

L’autor conclou que les àrees metropolitanes han de donar resposta als desafiaments propis de les grans conurbacions amb la finalitat d’aconseguir una societat interna inclusiva i igualitària. Però, al seu torn, han de ser subjectes actius del desenvolupament econòmic de tot el seu territori en un escenari mundial competitiu, tractant d’atreure capital i talent.

“La creació d’un nou Ens Metropolità, afegeix Carles Ferrater, no s’ha de pensar com un contrapoder, sinó més en un ens de gestió ideologitzat.”

 

 

Carlos Ferrater, arquitecte, per la seva banda, desenvolupa en l’article una nova proposta de gestió supramunicipal, una nova forma d’entendre el fet de l’existència d’un continu urbà que no només s’emmarca en l’àmbit de l’actual Àrea Metropolitana de Barcelona sinó que va encara més enllà implicant aspectes territorials, jurídics, normatius, ambientals, econòmics, de representació ciutadana, etc.

El nou ens, segons Ferrater, no només milloraria aspectes de gestió sinó també garantiria als ciutadans un tracte més equitatiu que fos fruit d’un plantejament racional i no pas de l’atzar administratiu. L’actual Àrea Metropolitana de Barcelona suposa un 2% del total del territori català però concentra més de tres milions d’habitants i una important concentració de la indústria i les patents, fet que fa d’aquesta zona un hub estratègic del sud d’Europa. Davant això, l’autor advoca per una gestió més propera i assequible que sense oblidar l’especificitat de les diverses poblacions i municipis, promogui actuacions d’àmbit més ampli i lògica de conjunt. La creació d’un nou Ens Metropolità, afegeix d’altra banda Ferrater, no s’ha de pensar com un contrapoder o un ens ideològic, sinó més en un ens de gestió ideologitzat en la mesura que respondrà a un programa de polítiques determinat però que ha d’actuar també com un ens de gestió independent.

Amb la idea, d’altra banda, d’esdevenir un eix estratègic a nivell europeu i mediterrani, Ferrater exposa la possibilitat d’ampliar l’àrea metropolitana a una sèrie de municipis que actualment es consideren part de la tercera quarta corona del transport metropolità, com ara Terrassa i Sabadell. Altres punts destacats del decàleg són: donar pas a la creació d’un conglomerat urbà de major rang i major població del sud d’Europa veterbrat per Aeroport, ferrocarril i port de mercaderies; facilitar la coordinació en un mateix cens de tots els pols d’alta innovació com la biomedicina, les noves tecnologies i les grans indústries; i crear una xarxa de comunicació i transport públic que asseguri una mobilitat sostenible i amb menys impacte mediambiental.

En el pla urbanístic, Carlos Ferrater assenyala la necessitat de tenir en compte una nova realitat amb una normativa que permeti el pacte social i el desenvolupament entre territoris. I assegura que el principal problema que sorgeix en la gestió i implementació de les propostes esmentades anteriorment és l’actual excés d’administracions en municipis, consells comarcals, diputacions, divisió provincial, comarcal.

El nou Ens Metropolità de gestió ha de ser segons l’autor un instrument de gestió de caràcter democràtic, que permeti un desenvolupament social i econòmic de conjunt i alhora pugui oferir un tracte proper al ciutadà, sense deixar de banda el caràcter i les especificitats de cada municipi. L’autor proposa finalment interpel·lar a la ciutadania a través d’un referèndum en el que es podria decidir el model d’administració.

Felipe Campos Rubio, Director General Associació Educativa Itaca LH, finalment, remarca la importància d’assolir un consens entre les diferents sensibilitats socials per a la construcció de la ciutat. Segons l’autor, la forma en què orientem els reptes en matèria d’habitatge, sostenibilitat, treball, educació… determinaran l’estabilitat per poder escometre la transformació de Barcelona.

Segona l’opinió de l’autor, cal una aposta decidida per una metròpoli resilient, cohesionada, intel·ligent, i pròspera amb diferents nivells de governança i connectada al món. Amb un gran pacte, en el qual tots els agents econòmics i socials de la regió metropolitana de Barcelona treballin plenament per garantir els drets i oportunitats dels ciutadans no subjectes a barreres administratives que delimiten la vida als barris de les mateixes ciutats membres.

L’autor posa en relleu el debat profund entre ciutats construïdes per ser viscudes o per ser consumides, per ser habitades o per especular, per garantir els drets en termes de justícia social o de gentrificació. La vida a les grans metròpolis es pot veure des de diferents punts de vista, però la darrera crisis sanitària, social i econòmica deixa els col·lectius que pateixen en una situació més vulnerable i dramàtica, a la denominada UCI social.

D’altra banda, la convergència de la crisi sanitària del covid, les pressions dels conflictes armats i del canvi climàtic posa en risc extrem l’objectiu d’acabar amb la pobresa el 2030 si no s’activen de forma immediata accions polítiques d’impacte i sincronitzades internacionalment. Si no és així, la taxa de pobresa extrema se situarà encara en el 7% al final de la dècada que tot just acabem d’iniciar. Especialment per l’increment en les grans ciutats, on es traslladaran els majors repunts de la pobresa, fins ara més vinculades a les àrees rurals.

Campos creu que ara és el moment de la cooperació, és el moment de la metròpoli. Així, tot apunta cap a la cooperació territorial i la superació d’antigues barreres amb el fet social com a bandera, cosa que ens convida a corregir debilitats democràtiques, un pas imprescindible per generar un nou escenari metropolità a Barcelona.

L’autor creu finalment que superar aquesta visió individualista propiciaria, sense cap mena de dubte, que la xarxa de barris i ciutats fossin més dinàmiques, que les fractures urbanes persistents i els nous eixos de vulnerabilitat social relacionats amb l’habitatge, la precarietat laboral i l’acció social, tinguessin una resposta multiplicadora en un territori que ha superat l’esquema de jerarquia espacial entre Barcelona i una corona crescuda amb lògica de perifèria. La metròpoli de Barcelona marcada pel fet social trencaria amb la idea d’una AMB de municipis desconnectats.

Campos conclou que aquest nou espai polític més cooperatiu reclama, doncs, un fet determinant, un nou marc de governança, de nous lideratges compartits, una nova matriu relacional entre els municipis articulada amb components supramunicipals d’àmplies competències metropolitanes, que faci possible construir la gran Metròpoli de Barcelona amb un fet social propi al servei de les persones.

ALTRES ARTICLES