CINC VARIACIONS DE COM FER CIUTAT
Us proposem un extracte d’alguns dels darrers articles publicats a la secció Fer Ciutat, que reflexionen al voltant dels fonaments que constitueixen l’urbs avui dia i la seva projecció de futur
Us proposem un extracte d’alguns dels darrers articles publicats a la secció Fer Ciutat, que reflexionen al voltant dels fonaments que constitueixen l’urbs avui dia i la seva projecció de futur.
Carlos Ferrater, arquitecte, proposa un decàleg per configurar un nou Ens Metropolità que no només ha de millorar aspectes de gestió, sinó també garantir als ciutadans un tracte més equitatiu, fruit d’un plantejament racional i no de l’atzar administratiu.
1. No sembla lògic establir fronteres en un context de continuïtat urbana, ja que això dona lloc a diferències injustificades entre diferents municipis pel que fa a l’àmbit fiscal, aspectes de mobilitat, organització sanitària, de normativa urbanística, etc. Es tracta de crear un nou Ens Metropolità que no només ha de millorar aspectes de gestió sinó també de garantir als ciutadans un tracte més equitatiu que sigui fruit d’un plantejament racional i no pas de l’atzar administratiu.
2. Posar en valor aquesta idea ha d’incentivar la cerca d’un nou model que promogui un desenvolupament en condicions d’uniformitat en quant a desenvolupament econòmic i una gestió més propera i assequible que sense oblidar l’especificitat de les diverses poblacions i municipis, promogui actuacions d’àmbit més ampli i lògica de conjunt.
3. La creació d’un nou Ens Metropolità, doncs, no s’ha de pensar com un contrapoder o un ens ideològic, sinó més en un ens de gestió ideologitzat en la mesura que respondrà a un programa de polítiques determinat però que ha d’actuar també com un ens de gestió independent.
4. Possibilitat d’ampliar l’àrea metropolitana a una sèrie de municipis que actualment es consideren part de la tercera quarta corona del transport metropolità, entre els quals destaquen per les seves dimensions en termes de població i pes econòmic, Terrassa i Sabadell. Sumant aquest conjunt de municipis parlaríem d’una àrea d’influència de més de 4 milions d’habitants, pràcticament la meitat de la població del país.
5. Donar pas a la creació d’un conglomerat urbà de major rang i major població del sud d’Europa. Aeroport, ferrocarril i port de mercaderies vertebren aquest hub econòmic que ha de donar sortida a polítiques de desenvolupament arrelades al territori però amb vocació global. Dotar d’una nova gestió, actualment massa centralitzada a l’Estat i excessivament polititzada.
6. El nou Ens Metropolità ha de facilitar la coordinació en un mateix cens de tots els pols d’alta innovació com la biomedicina, les noves tecnologies i les grans indústries.
7. Crear una xarxa de comunicació i transport públic que asseguri una mobilitat sostenible i amb menys impacte mediambiental.
8. La normativa des d’aquesta nova realitat ha de permetre el pacte social i el desenvolupament entre els diversos territoris, diversificant al màxim entre diferents usos i rendes i evitant d’aquesta manera que determinades zones esdevinguin guetos.
9. Recuperar, en l’àmbit metropolità, la idea de les vegueries que com a ens supramunicipals pretenien aportar una millor organització territorial, evitant barreres artificials i oferint una visió de conjunt d’un determinat territori d’una manera més racional i sobretot més flexible.
10. El nou Ens Metropolità de gestió no es pot concebre, com deia abans, com un organisme polititzat o ideològic. Ha de ser per damunt de tot un instrument de gestió de caràcter democràtic, que permeti un desenvolupament social i econòmic de conjunt i alhora pugui oferir un tracte proper al ciutadà, sense deixar de banda el caràcter i les especificitats de cada municipi.
Eugènia Carreres, consultora de comunicació, reflexiona sobre la marca Barcelona, i com en l’actual context de crisi resulta més que mai necessari pensar bé la nova configuració de l’àrea metropolitana a partir d’un ampli consens i una cooperació intel·ligent entre les diferents municipalitats.
S’imposa la necessitat de pensar en una ciutat que supera els seus propis confins i es recolza en una població que pot aconseguir els 4 milions d’habitants i el 70% del PIB català. Els àmbits en els quals treballar ja estan identificats: sostenibilitat, mobilitat, ciència, medi ambient, salut, innovació, tecnologia, creativitat, talent, col·laboració, cultura, indústria, educació… Però necessiten un ampli consens públic-privat, una intel·ligent cooperació entre les diferents municipalitats que conformarien la veritable Barcelona metropolitana i d’un legítim govern mega urbà.
Una àrea d’activitat que conjugaria tant serveis com indústria i logística i, en resum, una dimensió de mercat i de públics d’interès també més gran, en tots els sentits. Aquest és l’atractiu d’una marca Barcelona metropolitana que, si fa els seus deures, englobaria una proposta de xarxa equilibrada i sostenible de ciutats veïnes, funcionalment integrades i connectades, que recolzaria la nostra possibilitat real de competir amb altres regions urbanes. Parlem de la planificació de la interdependència, de l’optimització d’actius regionals, i d’una situació en la qual el nucli encoratja les ciutats més petites a desenvolupar-se també, i a participar d’una economia de la innovació. I d’una imatge i un imaginari comú en el qual “Barcelona” és el nostre indiscutible actiu, independentment de si ens referim al nucli urbà, o a la regió econòmica, industrial i de serveis. Aquesta seria la marca Barcelona en gran.
“Ciutats i empreses han de treballar conjuntament per a enfrontar els grans problemes, ja no ho poden fer per separat perquè els reptes són més grans que elles mateixes, són compartits. I en aquesta partida es dirimeix també la seva reputació.” |
Perquè si la proposta de valor es buida, la nostra marca també ho és. Si vam tenir èxit va ser perquè érem autèntics, i perquè la nostra oferta al món era honesta, íntegra i coherent amb la nostra realitat. No és cert que les marques són valors intangibles. Pocs actius són avui més tangibles que una marca. Ni més estratègics. El que passa és que una marca no ho pot ser, —o no pot perdurar en el temps—, si la seva promesa i la seva realitat no són coincidents; si els seus valors, expectatives i creences no estan alineats.
Ciutats i empreses han de treballar conjuntament per a enfrontar els grans problemes, ja no ho poden fer per separat perquè els reptes són més grans que elles mateixes, són compartits. I en aquesta partida es dirimeix també la seva reputació.
Héctor Santcovsky, Director de l’Àrea de Desenvolupament Social i Econòmica · Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), considera que el fet que existeixi una àrea metropolitana institucionalitzada que no abasta tot el que podríem anomenar espai/regió metropolitana provoca debats i interrogants.
La dimensió estructural de molts problemes actuals com el canvi climàtic, la mobilitat, les infraestructures, la internacionalització, la planificació urbana, per la seva pròpia lògica funcional no poden tenir respostes aïllades. En necessiten una d’escala supramunicipal per guanyar efectivitat que es concreta en una gestió comuna entre municipis basat en sinergies, economies d’escala, eficiència, espais de cooperació i coordinació.
L’absència d’un lideratge col·lectiu de les reclamacions metropolitanes, sumat a l’escassa defensa que practica la Generalitat en aquests temes, deixa orfe al conjunt dels municipis d’aquest territori, fenomen que queda més palès en el cas dels ajuntaments que no pertanyen a l’AMB. En aquest context, l’escassetat de respostes a algunes de les problemàtiques porta massa temps amb temes pendents de resoldre, una situació agreujada ara pels efectes del covid-19.
És obvi que la manca d’un lideratge clar (no els referits a la gestió de les competències de l’AMB) depositat en algun representant públic, resta força a la gestió i negociació de temes concrets amb l’Estat o la Generalitat.
Caldria cercar acords consensuats per conformar una certa “agenda metropolitana” entre tots els actors: Institucions, societat civil, agents socials i econòmics pels temes més destacats i estratègics. Enumerem aquells més significatius que centren el debat avui dia: Cohesió social, desigualtats i combat a l’exclusió social; Promoció econòmica del territori metropolità, projecció exterior; unificació d’iniciatives concretes de recerca i captació d’inversió; coordinació d’iniciatives lligats amb centres d’excel·lència dedicats a la innovació en el camp digital, tecnològic i de transició ecològica justa; polítiques d’infraestructures, rodalies, mobilitat “metropolitana”, vies, etc. Coordinació en temes de transport entre el territori de l’AMB i la RMB; planificació territorial i polítiques d’habitatge o oordinació en matèria ambiental en temes de mobilitat sostenible, qualitat de l’aire, canvi climàtic, etc. Aquests temes haurien de ser l’objecte d’un debat obert, altament consensuat, i que permeti pensar una governança innovadora i concertada per a la construcció d’una agenda de futur per un territori metropolità pròsper i inclusiu.
Actualment, el repte més important per a la població metropolitana, afirma Lluís Boada, Doctor en Ciències Econòmiques i en Humanitats, és el mateix que té plantejat el conjunt de la humanitat: mantenir l’escalfament global, el canvi climàtic, dins els límits compatibles amb l’estabilitat social, la supervivència humana i l’equilibri dels ecosistemes. D’això depenen, en major o menor mesura, no només totes les altres qüestions ambientals, sinó també les econòmiques i socials.
El canvi climàtic ha estat reconegut per la Unió Europea com una emergència, i és objecte d’una línia estratègica primordial de les seves polítiques. Conseqüentment, dins de l’àmbit de la UE les actuacions per fer-hi front en cada escala territorial, segons el principi de subsidiarietat, podrien disposar d’aval polític i de recursos tècnics i econòmics per la seva implementació efectiva.
De les consideracions anteriors emana la necessitat de fer dos ordres de precisions. Primerament, per la naturalesa del repte climàtic, les polítiques a dur a terme no es restringeixen a les actuacions caracteritzades fins ara com a “mediambientals”; haurien de ser de caràcter transversal i, per gestionar-les, s’han de superar les divisions administratives existents. Aconseguir-ho no és fàcil perquè s’han de vèncer inèrcies ben incrustades en les mentalitats, en la tradició administrativa departamental i en els pressupostos. Tanmateix, és possible fer-ho. La clau és entendre que estem davant d’una qüestió de política general i no pas sectorial, i que cal comptar amb el suport polític de les màximes autoritats en les diferents administracions i que tots els departaments hi treballin coordinadament.
Segonament, la naturalesa global del repte climàtic i la seva evolució posen permanentment en qüestió la idoneïtat de l’àmbit territorial que ha de planificar i gestionar les actuacions per fer-hi front. Des que la Cimera de la Terra celebrada a Rio de Janeiro l’any 1992 va impulsar l’elaboració d’Agendes 21, el leit motiv “pensar globalment, actuar localment” ha estat una guia de la planificació i actuació mediambiental des de l’escala planetària fins a la municipal.
En definitiva, de la mateixa manera que la naturalesa dels fets implicats en el canvi climàtic obliga a transcendir les divisions administratives horitzontals, també posa en qüestió la funcionalitat de les divisions administratives verticals, és a dir, territorials. Per exemple, la delimitació d’una àrea metropolitana pot haver perdut certa vigència. Podria tractar-se d’un procés de la mateixa naturalesa que aquell que va portar els municipis a decidir constituir-la per tal d’optimitzar determinades funcions que compartien. Pot ser que en alguns aspectes ho segueixi sent, però allò fonamental és que el procés que hem d’encarar ara és d’una altra dimensió: la transició ecològica de tot un sistema i de la mateixa societat.
Per gestionar aquest nou procés cal també un canvi d’escala territorial. En efecte, transposar el concepte i l’estructura administrativa d’àrea metropolitana a un nombre superior de municipis compresos, més o menys arbitràriament, dins d’una futura “regió metropolitana” no ens sembla que sigui la solució més adequada.
Per contra, sostenim que la “regió metropolitana” més adient per planificar i gestionar la transició ecològica necessària per fer front al canvi climàtic i millorar l’economia i la societat futures és la regió pròpiament dita, és a dir, Catalunya: un àmbit territorial complex i socialment viable que disposa d’un estatus polític i administratiu millorable, però legítim i consolidat. Justificar aquesta hipòtesi com es mereix no és possible fer-ho en l’espai d’aquest paper. Tanmateix no dubtem en presentar-la aquí i ara amb el convenciment de què el país conté els elements que permetran de confirmar-la com una tesi fèrtil i esperançadora.
A partir del lema de Mercè Rodoreda “has de viure perillosament”, Emma Riverola, escriptora i dramaturga reflexiona sobre Barcelona entès com un organisme viu que, respiració a respiració, batec rere batec, ha estat habitant nous espais.
Amb els peus clavats a la ciutat emmurallada, va saber mirar cap amunt. A cavall dels segles XIX i XX es va construir l’Eixample i es van afegir els pobles que es van convertir en barris i van mantenir la seva ànima particular. Son els dies de l’Oda a Barcelona de Jacint Verdaguer, una glossa del passat, al marc geogràfic i al tenaç creixement d’una ciutat que “entre tallers i fàbriques té campanars i agulles com els dits”. Les grans estrelles internacionals van incloure Barcelona en les seves gires. Al Paral·lel afloraven els teatres. Al Cinquè Districte, els cafès cantants. Més teatres al Passeig de Gràcia. La companyia dels Onofri, Loïe Fuller o Raquel Meller. Circ, dansa, òpera, flamenc, saltimbanquis, cupletistes, còmics i transformistes a l’escenari. Els espais creixien, es desdoblaven, es barrejaven, s’esfondraven i tornaven a funcionar. La ciutat no havia de prendre la mesura de les seves costures, només sabia que era gran.
Al Teatre Romea, Àngel Guimerà va estrenar Mar i Cel, amors impossibles entre un pirata musulmà i una jove cristiana. Dos mons que busquen la comprensió. Dit això, el protagonista, fill de cristià i morisc, es dibuixa com la personificació de la raça mitjana. Als carrers de Barcelona no hi havia pirates, però sí una miscel·lània d’accents i costums. Poc tenia a veure amb la treballadora de Sant Martí de Provençals, la bugadera d’Horta, el murcià arribat per obrir la Via Laietana, l’empresari de l’Eixample, la mestra de Sants o la nodrissa gallega, però tots habitaven els múltiples espais de la ciutat, en un inevitable intercanvi d’esforç, voluntat i mirada al futur. Mediterrani, al capdavall. Avui en dia, Barcelona no s’entén sense el patrimoni de tots ells. Sense aquesta visió composta. De vegades, dispar. De vegades, coincident. El seu llegat és la força industrial i el desenvolupament creatiu que va marcar la ciutat durant dècades.
Però la Barcelona del segle XX és petita davant els reptes actuals. Com llavors, la ciutat no pot conformar-se amb les aigües estancades de l’ensimismament, un simple aparador sense impuls transformador. Només cal alçar la mirada. El món és aquí, al nostre voltant. Amb les seves complexitats, les seves contradiccions, els seus conflictes i els seus reptes. Una pluja d’energia corre pels seus propis i adjacents carrers. No podem menysprear-la ni condemnar-la al descoratjament, el projecte de llei serà impagable. Ciutat, ciutadà, civisme i civilització comparteixen alguna cosa més que un passat lèxic clàssic, contenen la base del progrés. Però també ho van fer les trampes de la desigualtat, la que converteix la convivència en un polvorí i obre esquerdes en la democràcia.
Us proposem un extracte d’alguns dels darrers articles publicats a la secció Fer Ciutat, que reflexionen al voltant dels fonaments que constitueixen l’urbs avui dia i la seva projecció de futur.
Carlos Ferrater, arquitecte, proposa un decàleg per configurar un nou Ens Metropolità que no només ha de millorar aspectes de gestió, sinó també garantir als ciutadans un tracte més equitatiu, fruit d’un plantejament racional i no de l’atzar administratiu.
1. No sembla lògic establir fronteres en un context de continuïtat urbana, ja que això dona lloc a diferències injustificades entre diferents municipis pel que fa a l’àmbit fiscal, aspectes de mobilitat, organització sanitària, de normativa urbanística, etc. Es tracta de crear un nou Ens Metropolità que no només ha de millorar aspectes de gestió sinó també de garantir als ciutadans un tracte més equitatiu que sigui fruit d’un plantejament racional i no pas de l’atzar administratiu.
2. Posar en valor aquesta idea ha d’incentivar la cerca d’un nou model que promogui un desenvolupament en condicions d’uniformitat en quant a desenvolupament econòmic i una gestió més propera i assequible que sense oblidar l’especificitat de les diverses poblacions i municipis, promogui actuacions d’àmbit més ampli i lògica de conjunt.
3. La creació d’un nou Ens Metropolità, doncs, no s’ha de pensar com un contrapoder o un ens ideològic, sinó més en un ens de gestió ideologitzat en la mesura que respondrà a un programa de polítiques determinat però que ha d’actuar també com un ens de gestió independent.
4. Possibilitat d’ampliar l’àrea metropolitana a una sèrie de municipis que actualment es consideren part de la tercera quarta corona del transport metropolità, entre els quals destaquen per les seves dimensions en termes de població i pes econòmic, Terrassa i Sabadell. Sumant aquest conjunt de municipis parlaríem d’una àrea d’influència de més de 4 milions d’habitants, pràcticament la meitat de la població del país.
5. Donar pas a la creació d’un conglomerat urbà de major rang i major població del sud d’Europa. Aeroport, ferrocarril i port de mercaderies vertebren aquest hub econòmic que ha de donar sortida a polítiques de desenvolupament arrelades al territori però amb vocació global. Dotar d’una nova gestió, actualment massa centralitzada a l’Estat i excessivament polititzada.
6. El nou Ens Metropolità ha de facilitar la coordinació en un mateix cens de tots els pols d’alta innovació com la biomedicina, les noves tecnologies i les grans indústries.
7. Crear una xarxa de comunicació i transport públic que asseguri una mobilitat sostenible i amb menys impacte mediambiental.
8. La normativa des d’aquesta nova realitat ha de permetre el pacte social i el desenvolupament entre els diversos territoris, diversificant al màxim entre diferents usos i rendes i evitant d’aquesta manera que determinades zones esdevinguin guetos.
9. Recuperar, en l’àmbit metropolità, la idea de les vegueries que com a ens supramunicipals pretenien aportar una millor organització territorial, evitant barreres artificials i oferint una visió de conjunt d’un determinat territori d’una manera més racional i sobretot més flexible.
10. El nou Ens Metropolità de gestió no es pot concebre, com deia abans, com un organisme polititzat o ideològic. Ha de ser per damunt de tot un instrument de gestió de caràcter democràtic, que permeti un desenvolupament social i econòmic de conjunt i alhora pugui oferir un tracte proper al ciutadà, sense deixar de banda el caràcter i les especificitats de cada municipi.
Eugènia Carreres, consultora de comunicació, reflexiona sobre la marca Barcelona, i com en l’actual context de crisi resulta més que mai necessari pensar bé la nova configuració de l’àrea metropolitana a partir d’un ampli consens i una cooperació intel·ligent entre les diferents municipalitats.
S’imposa la necessitat de pensar en una ciutat que supera els seus propis confins i es recolza en una població que pot aconseguir els 4 milions d’habitants i el 70% del PIB català. Els àmbits en els quals treballar ja estan identificats: sostenibilitat, mobilitat, ciència, medi ambient, salut, innovació, tecnologia, creativitat, talent, col·laboració, cultura, indústria, educació… Però necessiten un ampli consens públic-privat, una intel·ligent cooperació entre les diferents municipalitats que conformarien la veritable Barcelona metropolitana i d’un legítim govern mega urbà.
Una àrea d’activitat que conjugaria tant serveis com indústria i logística i, en resum, una dimensió de mercat i de públics d’interès també més gran, en tots els sentits. Aquest és l’atractiu d’una marca Barcelona metropolitana que, si fa els seus deures, englobaria una proposta de xarxa equilibrada i sostenible de ciutats veïnes, funcionalment integrades i connectades, que recolzaria la nostra possibilitat real de competir amb altres regions urbanes. Parlem de la planificació de la interdependència, de l’optimització d’actius regionals, i d’una situació en la qual el nucli encoratja les ciutats més petites a desenvolupar-se també, i a participar d’una economia de la innovació. I d’una imatge i un imaginari comú en el qual “Barcelona” és el nostre indiscutible actiu, independentment de si ens referim al nucli urbà, o a la regió econòmica, industrial i de serveis. Aquesta seria la marca Barcelona en gran.
“Ciutats i empreses han de treballar conjuntament per a enfrontar els grans problemes, ja no ho poden fer per separat perquè els reptes són més grans que elles mateixes, són compartits. I en aquesta partida es dirimeix també la seva reputació.” |
Perquè si la proposta de valor es buida, la nostra marca també ho és. Si vam tenir èxit va ser perquè érem autèntics, i perquè la nostra oferta al món era honesta, íntegra i coherent amb la nostra realitat. No és cert que les marques són valors intangibles. Pocs actius són avui més tangibles que una marca. Ni més estratègics. El que passa és que una marca no ho pot ser, —o no pot perdurar en el temps—, si la seva promesa i la seva realitat no són coincidents; si els seus valors, expectatives i creences no estan alineats.
Ciutats i empreses han de treballar conjuntament per a enfrontar els grans problemes, ja no ho poden fer per separat perquè els reptes són més grans que elles mateixes, són compartits. I en aquesta partida es dirimeix també la seva reputació.
Héctor Santcovsky, Director de l’Àrea de Desenvolupament Social i Econòmica · Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), considera que el fet que existeixi una àrea metropolitana institucionalitzada que no abasta tot el que podríem anomenar espai/regió metropolitana provoca debats i interrogants.
La dimensió estructural de molts problemes actuals com el canvi climàtic, la mobilitat, les infraestructures, la internacionalització, la planificació urbana, per la seva pròpia lògica funcional no poden tenir respostes aïllades. En necessiten una d’escala supramunicipal per guanyar efectivitat que es concreta en una gestió comuna entre municipis basat en sinergies, economies d’escala, eficiència, espais de cooperació i coordinació.
L’absència d’un lideratge col·lectiu de les reclamacions metropolitanes, sumat a l’escassa defensa que practica la Generalitat en aquests temes, deixa orfe al conjunt dels municipis d’aquest territori, fenomen que queda més palès en el cas dels ajuntaments que no pertanyen a l’AMB. En aquest context, l’escassetat de respostes a algunes de les problemàtiques porta massa temps amb temes pendents de resoldre, una situació agreujada ara pels efectes del covid-19.
És obvi que la manca d’un lideratge clar (no els referits a la gestió de les competències de l’AMB) depositat en algun representant públic, resta força a la gestió i negociació de temes concrets amb l’Estat o la Generalitat.
Caldria cercar acords consensuats per conformar una certa “agenda metropolitana” entre tots els actors: Institucions, societat civil, agents socials i econòmics pels temes més destacats i estratègics. Enumerem aquells més significatius que centren el debat avui dia: Cohesió social, desigualtats i combat a l’exclusió social; Promoció econòmica del territori metropolità, projecció exterior; unificació d’iniciatives concretes de recerca i captació d’inversió; coordinació d’iniciatives lligats amb centres d’excel·lència dedicats a la innovació en el camp digital, tecnològic i de transició ecològica justa; polítiques d’infraestructures, rodalies, mobilitat “metropolitana”, vies, etc. Coordinació en temes de transport entre el territori de l’AMB i la RMB; planificació territorial i polítiques d’habitatge o oordinació en matèria ambiental en temes de mobilitat sostenible, qualitat de l’aire, canvi climàtic, etc. Aquests temes haurien de ser l’objecte d’un debat obert, altament consensuat, i que permeti pensar una governança innovadora i concertada per a la construcció d’una agenda de futur per un territori metropolità pròsper i inclusiu.
Actualment, el repte més important per a la població metropolitana, afirma Lluís Boada, Doctor en Ciències Econòmiques i en Humanitats, és el mateix que té plantejat el conjunt de la humanitat: mantenir l’escalfament global, el canvi climàtic, dins els límits compatibles amb l’estabilitat social, la supervivència humana i l’equilibri dels ecosistemes. D’això depenen, en major o menor mesura, no només totes les altres qüestions ambientals, sinó també les econòmiques i socials.
El canvi climàtic ha estat reconegut per la Unió Europea com una emergència, i és objecte d’una línia estratègica primordial de les seves polítiques. Conseqüentment, dins de l’àmbit de la UE les actuacions per fer-hi front en cada escala territorial, segons el principi de subsidiarietat, podrien disposar d’aval polític i de recursos tècnics i econòmics per la seva implementació efectiva.
De les consideracions anteriors emana la necessitat de fer dos ordres de precisions. Primerament, per la naturalesa del repte climàtic, les polítiques a dur a terme no es restringeixen a les actuacions caracteritzades fins ara com a “mediambientals”; haurien de ser de caràcter transversal i, per gestionar-les, s’han de superar les divisions administratives existents. Aconseguir-ho no és fàcil perquè s’han de vèncer inèrcies ben incrustades en les mentalitats, en la tradició administrativa departamental i en els pressupostos. Tanmateix, és possible fer-ho. La clau és entendre que estem davant d’una qüestió de política general i no pas sectorial, i que cal comptar amb el suport polític de les màximes autoritats en les diferents administracions i que tots els departaments hi treballin coordinadament.
Segonament, la naturalesa global del repte climàtic i la seva evolució posen permanentment en qüestió la idoneïtat de l’àmbit territorial que ha de planificar i gestionar les actuacions per fer-hi front. Des que la Cimera de la Terra celebrada a Rio de Janeiro l’any 1992 va impulsar l’elaboració d’Agendes 21, el leit motiv “pensar globalment, actuar localment” ha estat una guia de la planificació i actuació mediambiental des de l’escala planetària fins a la municipal.
En definitiva, de la mateixa manera que la naturalesa dels fets implicats en el canvi climàtic obliga a transcendir les divisions administratives horitzontals, també posa en qüestió la funcionalitat de les divisions administratives verticals, és a dir, territorials. Per exemple, la delimitació d’una àrea metropolitana pot haver perdut certa vigència. Podria tractar-se d’un procés de la mateixa naturalesa que aquell que va portar els municipis a decidir constituir-la per tal d’optimitzar determinades funcions que compartien. Pot ser que en alguns aspectes ho segueixi sent, però allò fonamental és que el procés que hem d’encarar ara és d’una altra dimensió: la transició ecològica de tot un sistema i de la mateixa societat.
La “regió metropolitana” més adient per planificar i gestionar la transició ecològica necessària per fer front al canvi climàtic i millorar l’economia i la societat futures és la regió pròpiament dita, és a dir, Catalunya.” |
Per gestionar aquest nou procés cal també un canvi d’escala territorial. En efecte, transposar el concepte i l’estructura administrativa d’àrea metropolitana a un nombre superior de municipis compresos, més o menys arbitràriament, dins d’una futura “regió metropolitana” no ens sembla que sigui la solució més adequada.
Per contra, sostenim que la “regió metropolitana” més adient per planificar i gestionar la transició ecològica necessària per fer front al canvi climàtic i millorar l’economia i la societat futures és la regió pròpiament dita, és a dir, Catalunya: un àmbit territorial complex i socialment viable que disposa d’un estatus polític i administratiu millorable, però legítim i consolidat. Justificar aquesta hipòtesi com es mereix no és possible fer-ho en l’espai d’aquest paper. Tanmateix no dubtem en presentar-la aquí i ara amb el convenciment de què el país conté els elements que permetran de confirmar-la com una tesi fèrtil i esperançadora.
A partir del lema de Mercè Rodoreda “has de viure perillosament”, Emma Riverola, escriptora i dramaturga reflexiona sobre Barcelona entès com un organisme viu que, respiració a respiració, batec rere batec, ha estat habitant nous espais.
Amb els peus clavats a la ciutat emmurallada, va saber mirar cap amunt. A cavall dels segles XIX i XX es va construir l’Eixample i es van afegir els pobles que es van convertir en barris i van mantenir la seva ànima particular. Son els dies de l’Oda a Barcelona de Jacint Verdaguer, una glossa del passat, al marc geogràfic i al tenaç creixement d’una ciutat que “entre tallers i fàbriques té campanars i agulles com els dits”. Les grans estrelles internacionals van incloure Barcelona en les seves gires. Al Paral·lel afloraven els teatres. Al Cinquè Districte, els cafès cantants. Més teatres al Passeig de Gràcia. La companyia dels Onofri, Loïe Fuller o Raquel Meller. Circ, dansa, òpera, flamenc, saltimbanquis, cupletistes, còmics i transformistes a l’escenari. Els espais creixien, es desdoblaven, es barrejaven, s’esfondraven i tornaven a funcionar. La ciutat no havia de prendre la mesura de les seves costures, només sabia que era gran.
Al Teatre Romea, Àngel Guimerà va estrenar Mar i Cel, amors impossibles entre un pirata musulmà i una jove cristiana. Dos mons que busquen la comprensió. Dit això, el protagonista, fill de cristià i morisc, es dibuixa com la personificació de la raça mitjana. Als carrers de Barcelona no hi havia pirates, però sí una miscel·lània d’accents i costums. Poc tenia a veure amb la treballadora de Sant Martí de Provençals, la bugadera d’Horta, el murcià arribat per obrir la Via Laietana, l’empresari de l’Eixample, la mestra de Sants o la nodrissa gallega, però tots habitaven els múltiples espais de la ciutat, en un inevitable intercanvi d’esforç, voluntat i mirada al futur. Mediterrani, al capdavall. Avui en dia, Barcelona no s’entén sense el patrimoni de tots ells. Sense aquesta visió composta. De vegades, dispar. De vegades, coincident. El seu llegat és la força industrial i el desenvolupament creatiu que va marcar la ciutat durant dècades.
Però la Barcelona del segle XX és petita davant els reptes actuals. Com llavors, la ciutat no pot conformar-se amb les aigües estancades de l’ensimismament, un simple aparador sense impuls transformador. Només cal alçar la mirada. El món és aquí, al nostre voltant. Amb les seves complexitats, les seves contradiccions, els seus conflictes i els seus reptes. Una pluja d’energia corre pels seus propis i adjacents carrers. No podem menysprear-la ni condemnar-la al descoratjament, el projecte de llei serà impagable. Ciutat, ciutadà, civisme i civilització comparteixen alguna cosa més que un passat lèxic clàssic, contenen la base del progrés. Però també ho van fer les trampes de la desigualtat, la que converteix la convivència en un polvorí i obre esquerdes en la democràcia.
share: |