“ÀREA QUÈ”?
A l’Autoritat Metropolitana de Barcelona li passa com a la Unió Europea: que gestiona molts interessos i serveis comuns, però una quasi nul·la identitat comuna.
Per Jordi Cabré, escriptor.
El primer cop que vaig anar a Sabadell, va ser per amor. Sí, ella era voleibolista i jo tenia 18 anys. Recordo el meu primer recorregut per la Rambla de la seva ciutat: vam sortir de la parada dels Ferrocarrils (d’on jo acabava d’emergir), vam recórrer botigues i bars i cinemes, i tot d’una vam arribar a una avinguda gran que tallava el nostre passeig. “Bé, la creuarem i continuarem ramblejant”, vaig pensar. Però no: ella em va dir que la Rambla s’acaba allà. En aquella avinguda sorollosa, en sec, punt: aquí s’acaba. Semblava una broma, ho prometo. Evidentment, jo havia sortit molt poc de l’ou: perquè la meva resposta automàtica i honesta va ser “és impossible que una Rambla s’acabi si no hi ha el mar”. Hauria pogut afegir que era impossible sense un monument a Colom, però això m’ho vaig callar per un mínim sentit del ridícul.
No en podem fer categoria, de la meva tardança en sortir de la placenta urbana, ja ho sé… o sí? Podem provar d’actualitzar com em sento avui, als meu 46 anys, arran de la Rambla de Sabadell? Doncs sí: és una rambla d’activitat comercial de tota la vida, de petita botiga i cinema antic, que davalla de l’església i articula el centre, i que malgrat aquesta descripció petitburgesa (i alguna breu mostra de Modernisme en alguna façana) no deixa de guardar una alçada de caràcter bàsicament industrial. Dos, màxim tres pisos, fanals dels anys noranta, mobiliari urbà postolímpic, ni mar ni muntanya ni cap coordenada o pendent per saber on són l’Est o el Nord. No, no sóc a la meva ciutat. D’acord, Això no ho arreglarem. Anem una mica més enllà: sóc (em sento) en la meva àrea metropolitana?
A primer cop de vista sóc a Sabadell però podria ser a Terrassa, o a Mataró, o a Granollers, no perquè siguin iguals (en absolut) sinó perquè tenen clares característiques comunes. Quines? Doncs una mica això, l’alçada industrial, la rambla de rigor, la presència d’avingudes grans i de força activitat comercial, etcètera. D’acord, però aleshores, retorcem-ho una mica més: podria també trobar-me a Lleida, o a Girona? D’entrada, per a ser justos hauríem d’excloure totes les capitals: Girona, Tarragona o Lleida no poden comptar en l’equació perquè, com a capitals, se’ls suposa una personalitat més inconfusible. D’acord, afinem-ho una mica: podria ser (si em fixo només en les característiques comunes, insisteixo) que em trobés al centre de Vilafranca, o a Reus, o a Vic? Jo diria que aquí podríem establir força diferències. Sí que hi ha elements comuns (de dimensió, d’alçades) però es detecta clarament que ja no som als voltants de Barcelona. Per què? L’exercici m’està resultant difícil però deu ser una barreja de soroll de cotxes, de pol·lució ambiental, de tipus d’arbres a les vies, del color (o acromatisme) de la pedra, de la porció de cel, del grau de singularitat dels edificis singulars, de la temperatura, de l’amplada de les avingudes o de la llunyania de les estacions de tren. En el que no em fixaré gaire, o quasi gens, és en si hi ha uns serveis públics compartits amb una altra ciutat o si hi ha una Autoritat Metropolitana que em relligui amb alguna capital. Ni ho veig, ni, en cas de veure-ho, això em faria modificar la percepció sobre la ciutat on sóc: tampoc no ho localitzaria a Celrà, envers Girona, ni a Mollerussa envers Lleida. No sé si es coordinen o no, i de fet no m’importa gaire. En tot cas no és visible, això segur. Com es pot pretendre, doncs, que essent a Sabadell jo tingui cap mena de percepció de trobar-me compartint res (i quan dic res és quasi res) amb Barcelona?
“L’Àrea Metropolitana no és més que un concepte llunyà i gris, borrós, de fronteres indefinides, que respon al món de l’administració pública o de la burocràcia i en tot cas sense que el ciutadà s’hi senti consultat o partícip en cap moment.” |
A l’Autoritat Metropolitana de Barcelona li passa com a la Unió Europea: que gestiona molts interessos i serveis comuns, però una quasi nul·la identitat comuna. De fet, Europa com a mínim té la Champions i Eurovisió i unes eleccions al Parlament cada quatre anys que poden crear una tímida sensació d’univers compartit, però l’Àrea Metropolitana no és més que un concepte llunyà i gris, borrós, de fronteres indefinides, que respon al món de l’administració pública o de la burocràcia i en tot cas sense que el ciutadà s’hi senti consultat o partícip en cap moment. Ni un canal de televisió compartit, ni un diari amb vocació metropolitana, ni una bandera o escut conegut, ni una campanya de publicitat institucional que hagi fet fortuna, ni un servei que tothom tingui clar que és fruit de cap consorci sinó evidentment del meu senyor alcalde, de la meva senyora alcaldessa, de la meva ciutat, la meva vila, el meu poble, els meus. Que per això els voto, i que per això els critico, i a Barcelona ja s’ho faran. Això sí: com que és la capital, m’agrada anar-hi de compres o a passejar però bàsicament perquè és el nostre barri de marina i perquè s’hi troben coses que aquí no. Però d’aquí a sentir-me com un Gràcia o un Sarrià del segle XIX? No, ni parlar-ne, Per molts serveis que em diguin que compartim, i per molt bé que acabessin funcionant els trens.
Ara ve el però: sí, “eppur si muove”. Resulta que tots som conscients que l’aeroport del Prat és l’aeroport de Barcelona. I que tots ens pensem que les Tres Xemenies d’Endesa són a Barcelona, que no hi són. I que ens pensem que el port és de Barcelona, quan comparteix terreny colindant amb l’Hospitalet i amb el Prat. I que ens pensem que Sarrià-Sant Gervasi s’acaba a la Ronda de Dalt, quan s’acaba a Les Planes. I que fins i tot el projecte de Hard Rock, a Salou, si s’acaba fent portarà el nom de Barcelona (així com els famosos Jocs d’Hivern del Pirineu). I, per finalitzar, que quan fem la pensada de sortir de la ciutat per anar a viure en ciutats més tranquil·les però amb tots els serveis, i amb la capital a mitja hora de tren o de cotxe, aleshores sí que reclamem trobar un lloc dins d’una àrea. Una àrea que ningú no sap delimitar amb precisió, encara, però que suposa tot un senyal del nostre futur a mitjà termini. I que només pot rebre un nom: Àrea Metropolitana. Potser convindria anar-ho aprofitant.
Per Jordi Cabré, escriptor.
El primer cop que vaig anar a Sabadell, va ser per amor. Sí, ella era voleibolista i jo tenia 18 anys. Recordo el meu primer recorregut per la Rambla de la seva ciutat: vam sortir de la parada dels Ferrocarrils (d’on jo acabava d’emergir), vam recórrer botigues i bars i cinemes, i tot d’una vam arribar a una avinguda gran que tallava el nostre passeig. “Bé, la creuarem i continuarem ramblejant”, vaig pensar. Però no: ella em va dir que la Rambla s’acaba allà. En aquella avinguda sorollosa, en sec, punt: aquí s’acaba. Semblava una broma, ho prometo. Evidentment, jo havia sortit molt poc de l’ou: perquè la meva resposta automàtica i honesta va ser “és impossible que una Rambla s’acabi si no hi ha el mar”. Hauria pogut afegir que era impossible sense un monument a Colom, però això m’ho vaig callar per un mínim sentit del ridícul.
No en podem fer categoria, de la meva tardança en sortir de la placenta urbana, ja ho sé… o sí? Podem provar d’actualitzar com em sento avui, als meu 46 anys, arran de la Rambla de Sabadell? Doncs sí: és una rambla d’activitat comercial de tota la vida, de petita botiga i cinema antic, que davalla de l’església i articula el centre, i que malgrat aquesta descripció petitburgesa (i alguna breu mostra de Modernisme en alguna façana) no deixa de guardar una alçada de caràcter bàsicament industrial. Dos, màxim tres pisos, fanals dels anys noranta, mobiliari urbà postolímpic, ni mar ni muntanya ni cap coordenada o pendent per saber on són l’Est o el Nord. No, no sóc a la meva ciutat. D’acord, Això no ho arreglarem. Anem una mica més enllà: sóc (em sento) en la meva àrea metropolitana?
A primer cop de vista sóc a Sabadell però podria ser a Terrassa, o a Mataró, o a Granollers, no perquè siguin iguals (en absolut) sinó perquè tenen clares característiques comunes. Quines? Doncs una mica això, l’alçada industrial, la rambla de rigor, la presència d’avingudes grans i de força activitat comercial, etcètera. D’acord, però aleshores, retorcem-ho una mica més: podria també trobar-me a Lleida, o a Girona? D’entrada, per a ser justos hauríem d’excloure totes les capitals: Girona, Tarragona o Lleida no poden comptar en l’equació perquè, com a capitals, se’ls suposa una personalitat més inconfusible. D’acord, afinem-ho una mica: podria ser (si em fixo només en les característiques comunes, insisteixo) que em trobés al centre de Vilafranca, o a Reus, o a Vic? Jo diria que aquí podríem establir força diferències. Sí que hi ha elements comuns (de dimensió, d’alçades) però es detecta clarament que ja no som als voltants de Barcelona. Per què? L’exercici m’està resultant difícil però deu ser una barreja de soroll de cotxes, de pol·lució ambiental, de tipus d’arbres a les vies, del color (o acromatisme) de la pedra, de la porció de cel, del grau de singularitat dels edificis singulars, de la temperatura, de l’amplada de les avingudes o de la llunyania de les estacions de tren. En el que no em fixaré gaire, o quasi gens, és en si hi ha uns serveis públics compartits amb una altra ciutat o si hi ha una Autoritat Metropolitana que em relligui amb alguna capital. Ni ho veig, ni, en cas de veure-ho, això em faria modificar la percepció sobre la ciutat on sóc: tampoc no ho localitzaria a Celrà, envers Girona, ni a Mollerussa envers Lleida. No sé si es coordinen o no, i de fet no m’importa gaire. En tot cas no és visible, això segur. Com es pot pretendre, doncs, que essent a Sabadell jo tingui cap mena de percepció de trobar-me compartint res (i quan dic res és quasi res) amb Barcelona?
“L’Àrea Metropolitana no és més que un concepte llunyà i gris, borrós, de fronteres indefinides, que respon al món de l’administració pública o de la burocràcia i en tot cas sense que el ciutadà s’hi senti consultat o partícip en cap moment.” |
A l’Autoritat Metropolitana de Barcelona li passa com a la Unió Europea: que gestiona molts interessos i serveis comuns, però una quasi nul·la identitat comuna. De fet, Europa com a mínim té la Champions i Eurovisió i unes eleccions al Parlament cada quatre anys que poden crear una tímida sensació d’univers compartit, però l’Àrea Metropolitana no és més que un concepte llunyà i gris, borrós, de fronteres indefinides, que respon al món de l’administració pública o de la burocràcia i en tot cas sense que el ciutadà s’hi senti consultat o partícip en cap moment. Ni un canal de televisió compartit, ni un diari amb vocació metropolitana, ni una bandera o escut conegut, ni una campanya de publicitat institucional que hagi fet fortuna, ni un servei que tothom tingui clar que és fruit de cap consorci sinó evidentment del meu senyor alcalde, de la meva senyora alcaldessa, de la meva ciutat, la meva vila, el meu poble, els meus. Que per això els voto, i que per això els critico, i a Barcelona ja s’ho faran. Això sí: com que és la capital, m’agrada anar-hi de compres o a passejar però bàsicament perquè és el nostre barri de marina i perquè s’hi troben coses que aquí no. Però d’aquí a sentir-me com un Gràcia o un Sarrià del segle XIX? No, ni parlar-ne, Per molts serveis que em diguin que compartim, i per molt bé que acabessin funcionant els trens.
Ara ve el però: sí, “eppur si muove”. Resulta que tots som conscients que l’aeroport del Prat és l’aeroport de Barcelona. I que tots ens pensem que les Tres Xemenies d’Endesa són a Barcelona, que no hi són. I que ens pensem que el port és de Barcelona, quan comparteix terreny colindant amb l’Hospitalet i amb el Prat. I que ens pensem que Sarrià-Sant Gervasi s’acaba a la Ronda de Dalt, quan s’acaba a Les Planes. I que fins i tot el projecte de Hard Rock, a Salou, si s’acaba fent portarà el nom de Barcelona (així com els famosos Jocs d’Hivern del Pirineu). I, per finalitzar, que quan fem la pensada de sortir de la ciutat per anar a viure en ciutats més tranquil·les però amb tots els serveis, i amb la capital a mitja hora de tren o de cotxe, aleshores sí que reclamem trobar un lloc dins d’una àrea. Una àrea que ningú no sap delimitar amb precisió, encara, però que suposa tot un senyal del nostre futur a mitjà termini. I que només pot rebre un nom: Àrea Metropolitana. Potser convindria anar-ho aprofitant.
| share: |       |
