DEMOGRAFIA I METRÒPOLI

per Hèctor Santcovsky

Nous fantasmes recorren Europa, i no és el que va predir Karl Marx. Quan parlem avui dia dels grans problemes que conformen el principals reptes del món contemporani, en destaquen dos: la crisi climàtica i el repte demogràfic.

Referint-nos al tema demogràfic, la seva rellevància és molt significativa actualment. En un mateix dia sortien dos notícies com a titulars en la premsa catalana: un assenyalava que Corea del Sud recorrerà a més immigrants “per tal d’evitar l’extinció del país” (i hi podríem afegir la seva economia), i un altre al voltant de la justificació del Govern sobre la baixa posició de l’escola catalana en l’informe Pisa que, suposadament, es deuria al pes de la immigració en la mostra practicada. És obvi que el tema ha adquirit proporcions que exigeixen atacar-los de manera original perquè tindran un paper clau en les properes dècades.

La magnitud del fenomen va empènyer el govern espanyol a crear un ministeri amb aquestes dues competències. Segurament hi tenen poc a veure, sobre tot si pensem que, històricament, la demografia anava amb l’economia i, de fet, l’INE era cosa d’economistes i estadístics, però la situació actual l’ha col·locat al centre de l’agenda pública. Hem d’entendre el repte com un estímul i un desafiament que intenta posar l’accent en el fet que ens trobem davant d’una realitat plena d’incerteses, interrogants i l’emergència de noves problemàtiques.

La realitat demogràfica es conforma en la actualitat com un veritable repte per tal de superar una situació que avui es presenta de poc creixement vegetatiu, envelliment d’una part molt important de la població, manca de capacitat de substitució de mà d’obra per mantenir el nivell productiu, dificultats per garantir pensions futures per aquest problema de substitució, i possibles efectes en perspectiva en la cohesió social del territori, tal com veurem més endavant.

La demografia, doncs, s’ha convertit en un tema que travessa diversos aspectes com també, a banda dels mencionats, l’augment de l’esperança de vida, el creixement desmesurat de certes urbs degut a la pressió migratòria que té orígens diversos: la procedent del nord d’Àfrica i de certes zones d’Amèrica Llatina, i en menor mesura d’Àsia podríem dir “voluntària”, que es conjunta amb altre tipus de migracions provinents de les zones amb conflictes bèl·lics que és “no voluntària”, i que no només arriba amb una càrrega econòmica, sinó que se li suma la situació d’exili i desarrelament no desitjat. A això cal afegir-li la gravetat de la despoblació del medi rural que conforma altre problema demogràfic.

La situació sociodemogràfica fa emergir altres realitats complexes com ara les crisis de grups d’edats, que afecten tant la soledat de la gent gran com la manca de perspectives dels joves, tota una sèrie de factors que es complementen amb potencials complexitats de temes de convivència arran de la diversitat cultural, lingüística i formativa de gran part de la immigració que arriba al nostre país.

Aquest fenomen migratori impacta subsidiàriament en altres àmbits, però especialment en l’habitatge, en de la conformació social de determinats territoris, en el mercat de treball i, lamentablement, en el joc polític pervers i interessat de determinades opcions ideològiques que la fan servir com a arma llancívola per responsabilitzar la migració de la majoria dels problemes: inseguretat, marginació, radicalització religiosa, gamberrisme, relegació en barris gueto, en definitiva, tot el que es relacioni i augmenti la polarització.

En el context específicament metropolità, la crisi demogràfica és particularment greu, ja que el seu impacte en la planificació de les ciutats és d’una magnitud avui dia no controlable. Quan diuen que una ciutat com Lagos tindrà al 2100 gairebé 100 milions d’habitants (https://afriquemagazine.com/la-septieme-puissance-economique-africaine) o que el 70% de la població viurà a les ciutats al 2050, qualsevol “policymaker” li entra un fred al cos per la magnitud dels problemes associats: abastiment d’alimentació, aigua i electricitat; mobilitat; habitatge; salut; educació; integració cultural; riscos de segregació; cohesió social…. impossible de donar-hi abast amb les eines actuals.

El nostre cas és diferent. Segurament el creixement no serà com a l’Àfrica ni com a Orient, però sí que aporta molts interrogants, i que en qualsevol cas obre debats paral·lels relacionats amb els efectes dels fets migratoris, com ara la necessitat de mà d’obra, el preu de l’habitatge, la integració cultural, la immersió lingüística de nous vinguts, etc.

Al territori metropolità la realitat es concreta en una tangibilitat condicionada pels dos principals aspectes que conformen els elements propis d’interpretació de les dades demogràfiques: el creixement vegetatiu i les corrents migratòries. En el cas nostre està clar que l’augment poblacional ve determinat per la vinguda de població estrangera, especialment extra – comunitària, i aquesta darrera és essencial per cobrir llocs de treball.

“Ens enfrontem a un escenari complex, amb una forta necessitat de resiliència demogràfica, amb moltes incerteses més que riscos, perquè moltes variables ens són desconegudes”

A nivell de regió metropolitana, segons dades del Pla Director Urbanístic Metropolità, l’IDESCAT i el Centre d’Estudis Demogràfics, al 2050 el creixement poblacional pot arribar a gairebé 5.900.000 habitants, amb un creixement del 13% respecte a avui dia, i amb la complexitat que això representarà en termes de polítiques d’habitatge i de serveis públics. No podem deixar de mencionar que, especialment en la població autòctona, la fecunditat limitada – del fill únic o simplement de cap – i tardana també incideix en l’estructura poblacional actual, la qual cosa ens porta a concloure que aquest creixement s’hauria de basar de persones que venen d’altres indrets del món.

I, al seu torn, no podrem oblidar el significatiu envelliment de la població que condicionarà molts temes, des del manteniment de les pensions – això excedeix l’àmbit local i regional, serà un problema d’Estat – però en l’àmbit local el tema de la cura, l’acompanyament, la soledat, la família, també l’habitatge, els equipaments i la salut, tenint en compte que es preveu que la població major de 65 anys augmenti un 30% entre el 2020 i el 2040.

Hem de tenir present que quan parlem d’estructura i creixement no serà igual en tots els territoris i podria ser font de noves desigualtats i segregacions territorials. Aquest és un dels elements que pot incidir directament en aspectes de cohesió social, atès el risc, tal com ha passat i continua passant en molts indrets d’Europa, especialment a França i Anglaterra, però no exclusivament, de la creació d’espais marginals en l’estructura urbana, amb una progressiva degradació dels entorns de les ciutats metropolitanes.

La lectura demogràfica, doncs, s’ha de fer des de l’òptica dels dos vectors principals: l’envelliment i els nous components poblacionals derivats de la renovació fruit dels fluxos internacionals, que són els dos focus en el quals s’ha de posar la mirada i ajudar a definir les estratègies d’ordenació territorial, de cohesió social, de polítiques d’habitatge, de mobilitat, d’emplaçament de centres de formació professional, entre d’altres factors.

Com bé planteja Amanda Blanes del Centre d’Estudis Demogràfics (CED) en un estudi encarregat pel Consell Econòmic i Social, no hem de perdre de vista que la demografia incideix en una identitat territorial que influencia directament en la percepció d’arrelament, element clau per construir un model cohesionat socialment que pugui evitar la segregació social per causes territorials.

En síntesi ens enfrontem a un escenari complex, amb una forta necessitat de resiliència demogràfica (com diu el CED), amb moltes incerteses més que riscos, perquè moltes variables ens són desconegudes (sobre tot la immigració africana o la derivada de conflictes bèl·lics), que si bé es preveuen amb piràmides estables, la cúspide si s’anirà eixamplant per mor de l’envelliment que obligarà a endegar noves polítiques en matèria de benestar i serveis socials, que requerirà la migració per mantenir el seu paper de força de treball en les tasques productives, i, per tant, que requereix continuar sent atractiu la qual cosa serà alhora un reclam per als nous migrants.

En qualsevol cas, és fonamental prendre’ns seriosament aquest “repte” i treballar per garantir polítiques públiques que puguin afrontar les noves realitats i tendències demogràfiques amb l’obertura de mires i la perspectiva estratègica requerida per les noves situacions que ajudin a mantenir el model social metropolità actual caracteritzat per la convivència i la integració.

per Hèctor Santcovsky

Nous fantasmes recorren Europa, i no és el que va predir Karl Marx. Quan parlem avui dia dels grans problemes que conformen el principals reptes del món contemporani, en destaquen dos: la crisi climàtica i el repte demogràfic.

Referint-nos al tema demogràfic, la seva rellevància és molt significativa actualment. En un mateix dia sortien dos notícies com a titulars en la premsa catalana: un assenyalava que Corea del Sud recorrerà a més immigrants “per tal d’evitar l’extinció del país” (i hi podríem afegir la seva economia), i un altre al voltant de la justificació del Govern sobre la baixa posició de l’escola catalana en l’informe Pisa que, suposadament, es deuria al pes de la immigració en la mostra practicada. És obvi que el tema ha adquirit proporcions que exigeixen atacar-los de manera original perquè tindran un paper clau en les properes dècades.

La magnitud del fenomen va empènyer el govern espanyol a crear un ministeri amb aquestes dues competències. Segurament hi tenen poc a veure, sobre tot si pensem que, històricament, la demografia anava amb l’economia i, de fet, l’INE era cosa d’economistes i estadístics, però la situació actual l’ha col·locat al centre de l’agenda pública. Hem d’entendre el repte com un estímul i un desafiament que intenta posar l’accent en el fet que ens trobem davant d’una realitat plena d’incerteses, interrogants i l’emergència de noves problemàtiques.

La realitat demogràfica es conforma en la actualitat com un veritable repte per tal de superar una situació que avui es presenta de poc creixement vegetatiu, envelliment d’una part molt important de la població, manca de capacitat de substitució de mà d’obra per mantenir el nivell productiu, dificultats per garantir pensions futures per aquest problema de substitució, i possibles efectes en perspectiva en la cohesió social del territori, tal com veurem més endavant.

La demografia, doncs, s’ha convertit en un tema que travessa diversos aspectes com també, a banda dels mencionats, l’augment de l’esperança de vida, el creixement desmesurat de certes urbs degut a la pressió migratòria que té orígens diversos: la procedent del nord d’Àfrica i de certes zones d’Amèrica Llatina, i en menor mesura d’Àsia podríem dir “voluntària”, que es conjunta amb altre tipus de migracions provinents de les zones amb conflictes bèl·lics que és “no voluntària”, i que no només arriba amb una càrrega econòmica, sinó que se li suma la situació d’exili i desarrelament no desitjat. A això cal afegir-li la gravetat de la despoblació del medi rural que conforma altre problema demogràfic.

La situació sociodemogràfica fa emergir altres realitats complexes com ara les crisis de grups d’edats, que afecten tant la soledat de la gent gran com la manca de perspectives dels joves, tota una sèrie de factors que es complementen amb potencials complexitats de temes de convivència arran de la diversitat cultural, lingüística i formativa de gran part de la immigració que arriba al nostre país.

Aquest fenomen migratori impacta subsidiàriament en altres àmbits, però especialment en l’habitatge, en de la conformació social de determinats territoris, en el mercat de treball i, lamentablement, en el joc polític pervers i interessat de determinades opcions ideològiques que la fan servir com a arma llancívola per responsabilitzar la migració de la majoria dels problemes: inseguretat, marginació, radicalització religiosa, gamberrisme, relegació en barris gueto, en definitiva, tot el que es relacioni i augmenti la polarització.

En el context específicament metropolità, la crisi demogràfica és particularment greu, ja que el seu impacte en la planificació de les ciutats és d’una magnitud avui dia no controlable. Quan diuen que una ciutat com Lagos tindrà al 2100 gairebé 100 milions d’habitants (https://afriquemagazine.com/la-septieme-puissance-economique-africaine) o que el 70% de la població viurà a les ciutats al 2050, qualsevol “policymaker” li entra un fred al cos per la magnitud dels problemes associats: abastiment d’alimentació, aigua i electricitat; mobilitat; habitatge; salut; educació; integració cultural; riscos de segregació; cohesió social…. impossible de donar-hi abast amb les eines actuals.

El nostre cas és diferent. Segurament el creixement no serà com a l’Àfrica ni com a Orient, però sí que aporta molts interrogants, i que en qualsevol cas obre debats paral·lels relacionats amb els efectes dels fets migratoris, com ara la necessitat de mà d’obra, el preu de l’habitatge, la integració cultural, la immersió lingüística de nous vinguts, etc.

Al territori metropolità la realitat es concreta en una tangibilitat condicionada pels dos principals aspectes que conformen els elements propis d’interpretació de les dades demogràfiques: el creixement vegetatiu i les corrents migratòries. En el cas nostre està clar que l’augment poblacional ve determinat per la vinguda de població estrangera, especialment extra – comunitària, i aquesta darrera és essencial per cobrir llocs de treball.

“Ens enfrontem a un escenari complex, amb una forta necessitat de resiliència demogràfica, amb moltes incerteses més que riscos, perquè moltes variables ens són desconegudes”

 

 

 

A nivell de regió metropolitana, segons dades del Pla Director Urbanístic Metropolità, l’IDESCAT i el Centre d’Estudis Demogràfics, al 2050 el creixement poblacional pot arribar a gairebé 5.900.000 habitants, amb un creixement del 13% respecte a avui dia, i amb la complexitat que això representarà en termes de polítiques d’habitatge i de serveis públics. No podem deixar de mencionar que, especialment en la població autòctona, la fecunditat limitada – del fill únic o simplement de cap – i tardana també incideix en l’estructura poblacional actual, la qual cosa ens porta a concloure que aquest creixement s’hauria de basar de persones que venen d’altres indrets del món.

I, al seu torn, no podrem oblidar el significatiu envelliment de la població que condicionarà molts temes, des del manteniment de les pensions – això excedeix l’àmbit local i regional, serà un problema d’Estat – però en l’àmbit local el tema de la cura, l’acompanyament, la soledat, la família, també l’habitatge, els equipaments i la salut, tenint en compte que es preveu que la població major de 65 anys augmenti un 30% entre el 2020 i el 2040.

Hem de tenir present que quan parlem d’estructura i creixement no serà igual en tots els territoris i podria ser font de noves desigualtats i segregacions territorials. Aquest és un dels elements que pot incidir directament en aspectes de cohesió social, atès el risc, tal com ha passat i continua passant en molts indrets d’Europa, especialment a França i Anglaterra, però no exclusivament, de la creació d’espais marginals en l’estructura urbana, amb una progressiva degradació dels entorns de les ciutats metropolitanes.

La lectura demogràfica, doncs, s’ha de fer des de l’òptica dels dos vectors principals: l’envelliment i els nous components poblacionals derivats de la renovació fruit dels fluxos internacionals, que són els dos focus en el quals s’ha de posar la mirada i ajudar a definir les estratègies d’ordenació territorial, de cohesió social, de polítiques d’habitatge, de mobilitat, d’emplaçament de centres de formació professional, entre d’altres factors.

Com bé planteja Amanda Blanes del Centre d’Estudis Demogràfics (CED) en un estudi encarregat pel Consell Econòmic i Social, no hem de perdre de vista que la demografia incideix en una identitat territorial que influencia directament en la percepció d’arrelament, element clau per construir un model cohesionat socialment que pugui evitar la segregació social per causes territorials.

En síntesi ens enfrontem a un escenari complex, amb una forta necessitat de resiliència demogràfica (com diu el CED), amb moltes incerteses més que riscos, perquè moltes variables ens són desconegudes (sobre tot la immigració africana o la derivada de conflictes bèl·lics), que si bé es preveuen amb piràmides estables, la cúspide si s’anirà eixamplant per mor de l’envelliment que obligarà a endegar noves polítiques en matèria de benestar i serveis socials, que requerirà la migració per mantenir el seu paper de força de treball en les tasques productives, i, per tant, que requereix continuar sent atractiu la qual cosa serà alhora un reclam per als nous migrants.

En qualsevol cas, és fonamental prendre’ns seriosament aquest “repte” i treballar per garantir polítiques públiques que puguin afrontar les noves realitats i tendències demogràfiques amb l’obertura de mires i la perspectiva estratègica requerida per les noves situacions que ajudin a mantenir el model social metropolità actual caracteritzat per la convivència i la integració.

ALTRES ARTICLES