EL PAPER DE L’EMPRESA CULTURAL EN EL DESENVOLUPAMENT DE BARCELONA EN LA METRÒPOLI

A mode de balanç, aquesta setmana a RethinkBCN us oferim un resum de les ponències d’Isabel Vidal, al voltant del paper de la cultura com a factor de cohesió metropolità, Carles Vivancos, que reflexiona sobre els reptes de l’actual sistema de seguretat pública de l’AMB, i Cristina Colom, que parla de l’emergència digital a l’àrea de Barcelona

Per Isabel Vidal, directora general del Grup Focus i presidenta de l’ADETCA

L’administració pública ha d’intervenir obligatòriament allà on no hi ha teixit ni densitat cultural. Ha de generar les vies culturals on circulin els continguts de producció pública o privada, als quals els és impossible invertir inicialment. Exemples com el projecte de les Tres Xemeneies a Badalona són importantíssims i mostren el model i el camí a seguir, i que no és exclusiva responsabilitat de l’administració local, sinó també autonòmica i estatal. Caldria tanmateix una revisió en profunditat en els seus models de governança. Delegar en alguns casos la seva responsabilitat adquirida a les urnes, en organismes en principi independents de la mateixa jerarquia administrativa, no hauria de provocar la ceguera a les possibilitats que brinden les empreses només pel fet de ser empreses i de tenir caire privat. En ocasions sembla com si els gestors de les subvencions o de les llicències fossin els que ara manen sobre la planificació cultural en substitució de la responsabilitat de l’administració política.

A l’empresariat cultural amb potencialitat que no te cap obligació, però entenc que sí té responsabilitat, ens toca continuar exercint d’auriga que estimula els cavalls i buscar sempre complicitats per al retorn social de la nostra activitat. No ens podem perdre la voluntat d’influència cultural d’empreses estratègiques com Planeta, Random House, Focus, Sónar, Cruïlla, Primavera Sound, Media Pro, Fundació La Caixa, ni la d’espais de reflexió i debat profund com el Rethink, tots radicats a Barcelona, amb una clara voluntat d’incrementar la vitalitat cultural de la ciutat, pels seus ciutadans i per la imatge que Barcelona ha de projectar al món.

Una ciutat on hi ha baixos culturals (llibreries, sales de concerts, museus, galeries, teatres, cinemes, biblioteques, escoles d’arts, etc) en tots els barris, és una ciutat cohesionada i més cívica. On no hi ha equipaments culturals, hi ha problemes, aïllament i marginació. Per això, quan parlem de descentralització en termes culturals ens estem referint a crear nous centres o pools culturals. No es pot ofegar ni aïllar culturalment a ningú. Aquí obligatòriament intervé l’administració. Però des del meu punt vista, no només per descentralitzar l’activitat, sinó per oxigenar la vida en comunitat. No se li pot exigir a una empresa privada que s’instal.li on no hi ha possibilitat de ser viable. Però sí se li ha d’exigir a l’administració que recolzi qualsevol iniciativa privada que permeti aquest efecte.

Aquí és on la cultura ofereix una clara possibilitat de crear metròpoli: a partir del desbordament d’entitats i equipaments que s’ubiquen al centre de Barcelona, però també de qualsevol ciutat com Sant Adrià o d’altres. I un dia aquests marges ja són centre i un dia els centres s’uneixen. Ras i curt, aquesta és l’obligació de l’administració: apropar la cultura als ciutadans, i recolzar sense cap excusa qualsevol acció cultural privada que ho permeti.

Seguretat i territori: Cal crear un òrgan a l’AMB?

Per Carles Vivancos, analista de política

Malgrat la seva aparent simplicitat, el sistema de seguretat pública amb què comptem presenta alguns forats que necessiten encarar solucions actualitzades.

Els dos temes que apareixen com els més destacats són el de la seguretat en el transport col·lectiu dins del territori metropolità i el de la persecució de delictes, menors i no tant menors, en àrees urbanes que es despleguen sobre diversos municipis veïns i sense solució de continuïtat.

Les actuals línies de metro, de rodalies i d’autobusos poden arribar a passar, en alguns casos, fins per sis municipis diferents dins de l’àmbit metropolità. Malgrat que la seva seguretat corre a càrrec, en primera instància, de serveis de seguretat privada que recorren a la policia, bàsicament als Mossos, en cas de problemes majors, això impedeix que les respectives Policies Locals, normalment amb desplegaments més propers a les línies de transport públic i amb major coneixement dels delinqüents habituals, puguin contribuir eficaçment a millorar la seguretat pública en un sistema de transport que usen a diari milions de ciutadans. Aquest problema ni és nou ni es planteja només a Barcelona.

Però això resulta insuficient per atendre les necessitats, creixents en quantitat i complexitat, de la seguretat pública urbana actual.Sembla difícil pensar que es pugui avançar gaire més en la millora de la seguretat metropolitana sense alguna mena de força policial amb jurisdicció (funcional i territorial) i capacitat suficient per dur a terme les seves missions en tot l’àmbit de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. I això ens porta, indefectiblement, a preguntar-nos sobre l’autoritat política que hauria de fer-se càrrec d’aquesta hipotètica metro-policia.

L’emergència digital a l’àrea metropolitana de Barcelona

Per Cristina Colom, experta en humanisme tecnològic, analitza els canvis que comportarà la digitalització de la societat

Vivim en un món cada cop més globalitzat, que està començant a sortir d’una pandèmia global, en un escenari on estem posant en risc la pròpia sostenibilitat del planeta (en la que denominem dècada del clima i en la que hem d’assolir els ODS de l’Agenda 2030). A aquest panorama hi afegim problemàtiques socio-econòmiques molt rellevants com la guerra en terres europees, el nivell d’inflació actual, l’augment de visibilitat i incorporació en institucions democràtiques de partits o moviments molt extremistes, però també garantir aigua potable, lluitar contra malalties emergents, la proliferació de terrorisme en certes zones del món però que també ens afecten, el desarmament o el fet de l’envelliment i el nombre de refugiats… i enmig de tot aquest escenari… estem també en una emergència digital.

L’emergència digital és una situació generada per una transformació digital asimètrica i accelerada que requereix mesures urgents per garantir l’equitat i la protecció dels drets humans ara més que mai en tots els entorns, tant els presencials com els digitals, així com garantir la sostenibilitat del planeta.