EL PAPER DE L’EMPRESA CULTURAL EN EL DESENVOLUPAMENT DE BARCELONA EN LA METRÒPOLI

Isabel Vidal situa la cultura al cor de la metròpoli del futur en aquest text que és el resum de la ponència que va fer el novembre a Foment del Treball

Per Isabel Vidal

Tradicionalment, el concepte de metròpoli s’ha construït a partir de donar resposta a problemes tant significatius com la mobilitat o la necessitat de compartir serveis comuns. I els elements indispensables per fer-ho han estat l’urbanisme i el sistema de comunicacions i transports. Tots aquests factors són necessaris per generar la possibilitat de desplaçament dels ciutadans o la sostenibilitat en la gestió de serveis comuns. Combinats poden desembocar per sí sols en un èxit estructural a vegades més formal que d’identitat metropolitana dels ciutadans.

Escurçar distàncies i repetir viatges cada dia sens dubte ajuda a la sensació particular i col·lectiva que els destins són a tocar, però per sí sols la distància curta i els serveis utilitzats recurrentment no generen el salt conceptual en el ciutadà de sentir-se part d’una altra ciutat que no és la seva.

Si tenim en compte, com ens diu en Rafael Planas, en la seva ponència “Consciència de metròpolis” publicada a RethinkBCN que la consciència en els ciutadans de pertànyer a una entitat superior no pot esdevenir a partir d’un procés de repetició d’usos i trajectes; que un ciutadà incorpora aquest concepte a base de molts anys, fins i tot, de generacions; i si tenim en compte que l’objectiu del desplaçament és multifactorial i puntual (per usar un servei, per l’esport, per veïnatge, per motius familiars,…), un cop disposem dels canals infrastructurals per minorar distàncies, quin seria el factor significatiu que podria escurçar el temps d’integració del concepte metròpoli en el ciutadà?

És obvi el que diré com a directora d’una empresa teatral: el canal cultural. És a dir, un sistema d’equipaments en xarxa on ha de córrer, en paraules d’Antonio Monegal, l’aigua o l’aire cultural que ens fan sentir part d’una mateixa comunitat.

Per assolir més ràpidament aquest sentiment de pertinença a una entitat geogràficament superior, sempre ha estat necessària no només la concentració cada cop major d’economia i administració, sinó també de la cultura. No hi ha cap definició del concepte de metròpoli, ni històrica ni actual, que no inclogui la cultura com a element consubstancial. Quan un ciutadà justifica els seus desplaçaments pel territori per motius culturals, hi ha un plus d’activació del sentiment de pertinença a una comunitat d’àmbit geogràfic superior. Aquest plus es pot incrementar a partir de posar en relleu les seves bondats o també es pot perjudicar en contra del sentiment metropolità. Sobretot si s’identifica metròpoli amb la pèrdua de la pròpia identitat o de la independència en la gestió. La qual cosa no és certa. Bona prova ho són les festes majors de barris com Gràcia o Sants, o Santa Coloma, o Sant Feliu, o l’actual Mercè als barris, que estan en fases diferents d’integració del sentiment de pertinença, però que tenen en la cultura (aquest cop de base popular) un element cohesionador sense renunciar a la seva identitat.

Aquest plus que aporta la cultura també li podem atribuir a l’esport, tot i que no em pertoca a mi estendre’m en consideracions al respecte d’aquesta activitat que tant ha fet per la cohesió ciutadana. Crec que mereix una menció especial feta per experts per enriquir el debat metropolità.

Tant la cultura com l’esport esdevenen pools d’atracció de ciutadans per gaudir en un mateix instant i lloc, d’una activitat que no te en compte la procedència dels seus usuaris. Una i l’altra incentiven de manera inconscient el sentiment de metròpoli en el ciutadà.

No és cap idea original. Ínclits ponents ho han explicat molt abans que jo. Els respectats Miquel Molina i Llucià Homs avançaven a RethinkBCN  el paper fonamental de la cultura per a forjar aquesta consciència col·lectiva en la seva ponència “El repte de forjar una nova consciència cultural en el marc metropolità”. Amb una enginyosa metàfora entre els moviments cardíacs de sístole i diàstole  en relació a l’accelerador cultural de dins cap a fora i de fora cap a dins de Barcelona, ja argumentaven a favor de la cultura com la “x” de l’equació metropolitana. A partir de les seves reflexions i de les meves pròpies com a directora general de Focus, una empresa cultural arrelada a Barcelona i que desenvolupa la seva activitat en l’àmbit de les arts escèniques en un sistema complex, que requereix de densitat i canalitzacions, afegiria vàries qüestions:

Te Barcelona capacitat de desbordament cultural (sístole)? És a dir, és la cultura de Barcelona suficientment potent per a que el fet cultural faci de palanca del moviment metropolità? Jo entenc que sí.

Pot fer-ho sola sense el corresponent moviment de diàstole de les ciutats veïnes? Jo entenc que no.

Anem a pams:

Te Barcelona capacitat de desbordament cultural? Sí?

Aleshores, perquè entre els experts i especialment entre el propi sector cultural, hi ha la demanda constant de “recuperar” el pols cultural o el “lideratge cultural perdut” o la qüestió que planteja en Miquel Molina per segon cop en el seu llibre “Projecte Barcelona, idees per impedir la decadència? Una ciutat decadent culturalment pot desbordar?

Som els agents culturals els que tenim una “fata morgana” permanent d’una manca de preeminència cultural de Barcelona en comparació amb etapes anteriors? I no obstant, l’activitat cultural a Barcelona és molt superior a la d’altres ciutats culturals d’Espanya, d’Europa i del món.

Quin seria aleshores l’element que detona aquesta paradoxa entre com ens veu el món i com ens sentim els empresaris culturals?

En la meva opinió la resposta està en l’expectativa sobre el potencial desaprofitat.

Barcelona és una ciutat culturalment potent, tot i el debat recurrent sobre la seva pèrdua de lideratge cultural. Som ciutat literària, musical, audiovisual, museística i teatral, però no sabem sempre explicar-nos com a ciutat líder més enllà del reconegut bon ús que fem del patrimoni radicat als nostres carrers.

I crec que tots estem convençuts que podríem fer-ho.

Per exemple, el lideratge de Barcelona en el sector editorial és indiscutible i en el sector teatral també. El primer és un lideratge a nivell internacional i l’altre a nivell estatal. Però en ambdós casos,  l’expectativa de salt que en la posició actual, amb més suport, recursos i polítiques adequades, podríem fer, també és palpable.

Amb aquest afany de millora: qui ha de construir els canals culturals? I els continguts? I qui els ha de gestionar? Aquesta acció és exclusivament pública? O seria millor aprofitar les voluntats privades de retorn social de l’activitat per impulsar una recuperació d’aquesta sensació de lideratge cultural?

És a dir, quin és el paper de les empreses i dels empresaris culturals per revertir aquesta inoperant instal·lació en la queixa sobre la decadència cultural de Barcelona?

Entenc que les empreses culturals que podem anomenar estratègiques (aquelles que per procediments democràtics liderem sectors o tenim una influència major per la nostra quota de mercat) tenim una responsabilitat.

I l’administració entenc que te una obligació.

Torno a les sensacions. La de decadència. La de pèrdua d’oportunitats. Podria ser que l’empresariat cultural responsable tingui aquesta sensació de pèrdua o decadència perquè no ens trobem consultats ni acompanyats per l’administració? Si la resposta fos exclusivament binària, diria que sí perquè així ho sento. Però te matisos com tot a la vida. Hi ha en aquests moments importants projectes culturals que són la palanca d’un moviment metropolità: per exemple, a les tres xemeneies de Sant Adrià trobem un paradigma de la col·laboració público-privada en el disseny d’un espai estratègic pel concepte metròpoli al voltant del fet audiovisual.

Per tant, amb aquesta contundent resposta no estic parlant de que quan tractes amb els responsables públics no t’atenguin i no t’escoltin. Estic parlant de prendre consciència que les nostres inversions i accions s’haurien de poder articular en algun estament estable público-privat, quan siguin de transcendència estratègica per a la ciutat. I assolir la mateixa rellevància que quan l’impuls inversor ve de la pròpia administració.

Això ja s’ha fet abans. Per tant, no seria tan difícil tornar a l’etapa en que Barcelona es construïa en lleial col·laboració entre lo públic i lo privat. Avui l’empresa cultural privada està en disposició  de sumar en la planificació del desbordament cultural de Barcelona.

L’empresa cultural de Barcelona neix i es desenvolupa en un terreny sembrat per a la seva potencial viabilitat i en un entorn de concurrència competitiva gràcies, entre d’altres, a la densitat de potencials consumidors culturals; la configuració absorbent de mitjans i infraestructures de la capital de Catalunya; la història cultural i de mecenatge que durant anys ha contribuït a incrementar la importància cultural de la ciutat i a la successió de polítiques culturals públiques protectores i impulsores d’aquesta activitat.

Des d’aquest prisma, les empreses culturals pel fet de desenvolupar-se al voltant del producte cultural (ho dic amb tota la intenció) ja ofereixen una activitat de servei públic a la societat. I no caldria exigir res més a l’empresari que obre una llibreria, o al que condiciona un espai com a sala de concerts, de cinema o de teatre, o a qui obre una galeria per exposar obra plàstica.

Però hi ha algunes empreses que, després d’uns anys de creixement, assoleixen un nivell de solidesa i de volum que els permet decidir, voluntàriament i per aquesta responsabilitat que comentava, que han d’intercedir en el sector per procurar la millora legítima de les seves condicions de creixement però també la millora del creixement i viabilitat de la resta d’empreses culturals. I que consideren que per desenvolupar una activitat sòlida de caire cultural és necessari arbitrar un sistema organitzat i coordinat amb l’administració i amb el sector públic, on per exemple, es puguin desenvolupar convenis sectorials o normatives de respecte de la competència o mesures per incrementar el consum cultural. És a dir, treballen per posar les condicions perquè aquell aire cultural imperceptible que circula pel canal, es visibilitzi davant de l’administració, posant l’accent en allò que funciona bé perquè esdevingui motor, i rectificant allò que no funciona.

I així aquestes empreses adquireixen una doble responsabilitat: la inherent a la seva condició d’empreses culturals, i la corresponent al seu paper preponderant en el sector, per tirar-lo endavant.

En aquest sentit, cada sector d’activitat te un parell o tres d’empreses d’aquesta significació que treballen el dia a dia com la resta, però que estan mirant de posar les bases dels propers anys.

I en aquesta mirada estratègica és on aquestes empreses veiem que estem perdent moltes oportunitats que impulsarien Barcelona a aquest primer lloc cultural pels propis ciutadans de tota la metròpoli. Aquestes empreses estem prenent consciència de l’oportunitat.

En paraules de Fèlix Riera que utilitzava en un dels seus articles a La Vanguardia  la metàfora de la girafa i l’unicorn, els empresaris no podem quedar-nos en la queixa constant del que hauria de ser Barcelona i mirar al costat buscant responsables. Hem de cuidar el nostre animal real i magnífic que és la girafa: la nostra cultura la fem nosaltres, i si volem transcendir haurem de fer esforços per fer-ho sense cap tipus de complex ni per ser empreses ni per ser privats. Realitats com aquest espai de reflexió de Foment del Treball, o com Barcelona Global, o com el Cercle de Cultura, entre moltes altres, ja fa temps que reflexionen sobre el concepte metropolità amb l’objectiu de ser influents en les polítiques que afecten a la definició del model de ciutat que volem.

Més que parlar de decadència parlaria d’estaborniment a l’hora de recuperar el lloc que cada agent ha d’ocupar. Les empreses el nostre espai emprenedor, inversor, de lideratge, i les institucions que busquen en conceptes com la descentralització, la descongestió, o l’accés a la cultura confós sovint amb la gratuïtat de la cultura, han de coliderar amb els sectors culturals generant oportunitats i aportant suport material i anímic a partir d’un concepte d’urbanisme modern que inclogui la cultura (equipaments i continguts) en les seves línies estratègiques bàsiques. Només cal veure com inversions culturals han regenerat barris, com accions artístiques han unit persones diverses i com l’ús cultural de l’espai públic és una bona acció per explicar-se com a ciutadans: s’han fet molt bones propostes públiques com la inclusió de la Barcelona Obertura de Barcelona Global en el cartell de programació d’entitats cíviques a Nou Barris, de la mà del Xavier Marcè, o la Biennal del Pensament. Però també s’han fet innumerables accions privades en forma de festivals, obertura d’espais, internacionalització, inversió cultural en zones poc denses, etc.

Barcelona és potent en cultura perquè ha incubat des de fa molts anys un equilibri entre l’administració pública i l’empresariat privat (recordem la importància del mecenatge d’artistes i de la primordial producció cultural privada).

El sector privat, però, ha canviat. El mecenatge cultural el fan les empreses, no només els particulars. I aquest sector està especialment preocupat en generar un sistema estable de relacions, normatives, i circuits, que li permeti el creixement dels seus integrants i l’activació d’oportunitats i potencialitats, així com la recerca de nous mercats com a agent tractor d’influència, feina, responsabilitat social i econòmica.

L’administració també ha canviat en la seva relació amb el privat. Ha passat de col·laborador a productor, però ho ha fet estigmatitzant en alguns casos principis bàsics i legítims com els marges i els beneficis, tant importants per al manteniment de les estructures i gens incompatibles amb els objectius culturals que es marquen les empreses.

Avui aquest equilibri entre els dos agents culturals requereix d’una revisió, i d’aquí la costant demanda del sector privat per ser més protagonistes en la construcció de polítiques culturals davant d’una administració que no pot absorbir tota la construcció de les canalitzacions culturals que requereix una urbs amb les potencialitats de Barcelona.

L’empresariat privat fa temps que demostra que te capacitat de desbordar si l’administració li posa facilitats i se sent acompanyat en els èxits i en els fracassos, perquè hem d’assumir que hi haurà proves que no donaran el resultat esperat a curt termini però sempre serviran de base a noves oportunitats d’actuar.

Barcelona és plena d’aquestes empreses culturals, de creadors, d’equipaments públics i privats, i amb l’administració, òbviament te capacitat de superar marges preestablerts.

I anem a la segona pregunta: tenen les ciutats veïnes la capacitat i la voluntat:

Primer: d’assumir els efectes d’aquest desbordament cultural?

Segon: de superar les seves fronteres municipals?

I l’empresariat cultural invertiria en aquests entorns on hi ha baixa densitat de públic cultural potencial?

Posem dos exemples simètrics territorialment respecte Barcelona però asimètrics en termes de desenvolupament del teixit cultural:

L’Hospitalet de Llobregat i Sant Adrià del Besós.

Històricament han estat liderats per partits obrers i en canvi el seu mapa d’equipaments i activitats culturals és molt diferent:

  • a L’Hospitalet amb el seu pla central de Districte Cultural acullen l’activitat d’empreses de Barcelona o de fora tan bon punt surt una oportunitat.
  • I en canvi Sant Adrià no compta amb suficients equipaments culturals.

La gran feina cultural realitzada a l’Hospitalet durant més anys permet que el Teatre Joventut pugui ajudar urbanísticament a donar el salt de consciència metropolitana. Però no és possible demanar a Sant Adrià un esforç cultural tant gran sense haver posat abans les bases d’integració en un circuit cultural de major densitat. Entre la Beckett i el centre de Sant Adrià només hi ha el SAT (a Sant Andreu). La possibilitat de construir un equipament escènic podria ser vist com la creació d’un nou eix cultural que es pugui connectar al circuit escènic existent i hi guanyaria tothom: els ciutadans de Barcelona, els de Sant Adrià i els de qualsevol altre lloc.

Construir una consciència col·lectiva no pot venir de manera unilateral segons els interessos exclusius de Barcelona. Abans caldria planificar conjuntament la creació d’un teixit de base, que generés en els ciutadans el sentit de comunitat cultural. Més enllà de les biblioteques de Sant Adrià, calen teatres, sales de concerts, llibreries i museus. I molt diàleg entre administracions, però també amb les empreses.

L’empresariat cultural de Barcelona miraria aleshores aquests municipis si hi hagués inversió pública en equipaments.

Pas a pas.

On no hi ha teixit ni densitat cultural és on intervé obligatòriament l’administració pública. Ha de generar les vies culturals on circulin els continguts de producció pública o privada, als quals els és impossible invertir inicialment. Exemples com el de les tres xemeneies són importantíssims i mostren el model i el camí, que no és exclusiva responsabilitat de l’administració local, sinó també de l’autonòmica i de l’estatal.

Afegiria en el tema de l’administració que caldria una revisió en profunditat en els seus models de governança. Delegar en alguns casos la seva responsabilitat adquirida a les urnes, en organismes en principi independents de la mateixa jerarquia administrativa, no hauria de provocar  la ceguera a les possibilitats que brinden les empreses només pel fet de ser empreses i privades. En ocasions sembla com si els gestors de les subvencions o de les llicències fossin els que ara manen sobre la planificació cultural en substitució de la responsabilitat de l’administració política. Ho definiria com la violència de la burocràcia sobre els brots verds culturals.

I a l’empresariat cultural amb possibilitats que no te cap obligació però entenc que sí te responsabilitat, ens toca continuar exercint d’auriga que estimula els cavalls i buscar sempre complicitats per al retorn social de la nostra activitat. No ens podem perdre la voluntat d’influència cultural d’empreses estratègiques com Planeta, Random House, Focus, Sónar, Cruïlla, Primavera Sound, Media Pro, Fundació La Caixa, ni la d’espais de reflexió i debat profund com el Rethink, tots radicats a Barcelona, amb una clara voluntat d’incrementar la vitalitat cultural de la ciutat, pels seus ciutadans i per la imatge que Barcelona ha de projectar al món.

Una ciutat on hi ha baixos culturals (llibreries, sales de concerts, museus, galeries, teatres, cinemes, biblioteques, escoles d’arts, etc) en tots els barris, és una ciutat cohesionada i més cívica. On no hi ha equipaments culturals, hi ha problemes, aïllament i marginació. Per això, quan parlem de descentralització en termes culturals ens estem referint a crear nous centres o pools culturals. No es pot ofegar ni aïllar culturalment a ningú. Aquí obligatòriament intervé l’administració. Però des del meu punt vista, no només per descentralitzar l’activitat, sinó per oxigenar la vida en comunitat. No se li pot exigir a una empresa privada que s’instal.li on no hi ha possibilitat de ser viable. Però sí se li ha d’exigir a l’administració que recolzi qualsevol iniciativa privada que permeti aquest efecte.

Aquí és on la cultura ofereix una clara possibilitat de crear metròpoli: a partir del desbordament d’entitats i equipaments que s’ubiquen al centre de Barcelona, però també de qualsevol ciutat com Sant Adrià o d’altres, com una pedra que cau en una llac, els equipaments i les empreses es van situant als marges. I un dia aquests marges ja son centre. I un dia els centres suneixen. Aquesta és l’obligació de l’administració: apropar la cultura als ciutadans, i recolzar sense cap excusa qualsevol acció cultural privada que ho permeti.

Una oportunitat com el Festival Grec Metropolità esdevindria un relat acceptat pel sector, l’activaria més enllà de Barcelona ciutat i situaria aquesta com a referent cultural a nivell internacional.

Per tant, més girafes, més aire cultural per a tothom, més responsabilitat empresarial i que tota l’administració a través dels seus responsables en cultura però també dels seus màxims dirigents, s’assegui amb els sectors per construir els propers anys amb la cultura com l’element cohesionador estrella d’una societat que només serà més cívica i inclusiva de la diversitat quan més culta esdevingui. Responsabilitat empresarial, acompanyament públic i lideratge público-privat, seran factors clau per a una Barcelona, metròpoli del segle XXI.

Visc a Gràcia. La meva àvia em parlava de “baixar a Barcelona per anar al Romea”. Jo a la meva filla encara li parlo del Zorrilla de Badalona o del Joventut de L’Hospitalet. Tant debò, un dia ella li parli als meus nets del Romea, el Zorrilla o el Joventut, sense explicar de quina ciutat o barri són. Sense perdre la seva personalitat, formaran part d’una metròpoli del segle XXI. Culta, equilibrada en drets culturals, diversa i sostenible. Barcelona.

Per Isabel Vidal

Tradicionalment, el concepte de metròpoli s’ha construït a partir de donar resposta a problemes tant significatius com la mobilitat o la necessitat de compartir serveis comuns. I els elements indispensables per fer-ho han estat l’urbanisme i el sistema de comunicacions i transports. Tots aquests factors són necessaris per generar la possibilitat de desplaçament dels ciutadans o la sostenibilitat en la gestió de serveis comuns. Combinats poden desembocar per sí sols en un èxit estructural a vegades més formal que d’identitat metropolitana dels ciutadans.

Escurçar distàncies i repetir viatges cada dia sens dubte ajuda a la sensació particular i col·lectiva que els destins són a tocar, però per sí sols la distància curta i els serveis utilitzats recurrentment no generen el salt conceptual en el ciutadà de sentir-se part d’una altra ciutat que no és la seva.

Si tenim en compte, com ens diu en Rafael Planas, en la seva ponència “Consciència de metròpolis” publicada a RethinkBCN que la consciència en els ciutadans de pertànyer a una entitat superior no pot esdevenir a partir d’un procés de repetició d’usos i trajectes; que un ciutadà incorpora aquest concepte a base de molts anys, fins i tot, de generacions; i si tenim en compte que l’objectiu del desplaçament és multifactorial i puntual (per usar un servei, per l’esport, per veïnatge, per motius familiars,…), un cop disposem dels canals infrastructurals per minorar distàncies, quin seria el factor significatiu que podria escurçar el temps d’integració del concepte metròpoli en el ciutadà?

És obvi el que diré com a directora d’una empresa teatral: el canal cultural. És a dir, un sistema d’equipaments en xarxa on ha de córrer, en paraules d’Antonio Monegal, l’aigua o l’aire cultural que ens fan sentir part d’una mateixa comunitat.

Per assolir més ràpidament aquest sentiment de pertinença a una entitat geogràficament superior, sempre ha estat necessària no només la concentració cada cop major d’economia i administració, sinó també de la cultura. No hi ha cap definició del concepte de metròpoli, ni històrica ni actual, que no inclogui la cultura com a element consubstancial. Quan un ciutadà justifica els seus desplaçaments pel territori per motius culturals, hi ha un plus d’activació del sentiment de pertinença a una comunitat d’àmbit geogràfic superior. Aquest plus es pot incrementar a partir de posar en relleu les seves bondats o també es pot perjudicar en contra del sentiment metropolità. Sobretot si s’identifica metròpoli amb la pèrdua de la pròpia identitat o de la independència en la gestió. La qual cosa no és certa. Bona prova ho són les festes majors de barris com Gràcia o Sants, o Santa Coloma, o Sant Feliu, o l’actual Mercè als barris, que estan en fases diferents d’integració del sentiment de pertinença, però que tenen en la cultura (aquest cop de base popular) un element cohesionador sense renunciar a la seva identitat.

Aquest plus que aporta la cultura també li podem atribuir a l’esport, tot i que no em pertoca a mi estendre’m en consideracions al respecte d’aquesta activitat que tant ha fet per la cohesió ciutadana. Crec que mereix una menció especial feta per experts per enriquir el debat metropolità.

Tant la cultura com l’esport esdevenen pools d’atracció de ciutadans per gaudir en un mateix instant i lloc, d’una activitat que no te en compte la procedència dels seus usuaris. Una i l’altra incentiven de manera inconscient el sentiment de metròpoli en el ciutadà.

No és cap idea original. Ínclits ponents ho han explicat molt abans que jo. Els respectats Miquel Molina i Llucià Homs avançaven a RethinkBCN  el paper fonamental de la cultura per a forjar aquesta consciència col·lectiva en la seva ponència “El repte de forjar una nova consciència cultural en el marc metropolità”. Amb una enginyosa metàfora entre els moviments cardíacs de sístole i diàstole  en relació a l’accelerador cultural de dins cap a fora i de fora cap a dins de Barcelona, ja argumentaven a favor de la cultura com la “x” de l’equació metropolitana. A partir de les seves reflexions i de les meves pròpies com a directora general de Focus, una empresa cultural arrelada a Barcelona i que desenvolupa la seva activitat en l’àmbit de les arts escèniques en un sistema complex, que requereix de densitat i canalitzacions, afegiria vàries qüestions:

Te Barcelona capacitat de desbordament cultural (sístole)? És a dir, és la cultura de Barcelona suficientment potent per a que el fet cultural faci de palanca del moviment metropolità? Jo entenc que sí.

Pot fer-ho sola sense el corresponent moviment de diàstole de les ciutats veïnes? Jo entenc que no.

Anem a pams:

Te Barcelona capacitat de desbordament cultural? Sí?

Aleshores, perquè entre els experts i especialment entre el propi sector cultural, hi ha la demanda constant de “recuperar” el pols cultural o el “lideratge cultural perdut” o la qüestió que planteja en Miquel Molina per segon cop en el seu llibre “Projecte Barcelona, idees per impedir la decadència? Una ciutat decadent culturalment pot desbordar?

Som els agents culturals els que tenim una “fata morgana” permanent d’una manca de preeminència cultural de Barcelona en comparació amb etapes anteriors? I no obstant, l’activitat cultural a Barcelona és molt superior a la d’altres ciutats culturals d’Espanya, d’Europa i del món.

Quin seria aleshores l’element que detona aquesta paradoxa entre com ens veu el món i com ens sentim els empresaris culturals?

En la meva opinió la resposta està en l’expectativa sobre el potencial desaprofitat.

Barcelona és una ciutat culturalment potent, tot i el debat recurrent sobre la seva pèrdua de lideratge cultural. Som ciutat literària, musical, audiovisual, museística i teatral, però no sabem sempre explicar-nos com a ciutat líder més enllà del reconegut bon ús que fem del patrimoni radicat als nostres carrers.

I crec que tots estem convençuts que podríem fer-ho.

Per exemple, el lideratge de Barcelona en el sector editorial és indiscutible i en el sector teatral també. El primer és un lideratge a nivell internacional i l’altre a nivell estatal. Però en ambdós casos,  l’expectativa de salt que en la posició actual, amb més suport, recursos i polítiques adequades, podríem fer, també és palpable.

Amb aquest afany de millora: qui ha de construir els canals culturals? I els continguts? I qui els ha de gestionar? Aquesta acció és exclusivament pública? O seria millor aprofitar les voluntats privades de retorn social de l’activitat per impulsar una recuperació d’aquesta sensació de lideratge cultural?

És a dir, quin és el paper de les empreses i dels empresaris culturals per revertir aquesta inoperant instal·lació en la queixa sobre la decadència cultural de Barcelona?

Entenc que les empreses culturals que podem anomenar estratègiques (aquelles que per procediments democràtics liderem sectors o tenim una influència major per la nostra quota de mercat) tenim una responsabilitat.

I l’administració entenc que te una obligació.

Torno a les sensacions. La de decadència. La de pèrdua d’oportunitats. Podria ser que l’empresariat cultural responsable tingui aquesta sensació de pèrdua o decadència perquè no ens trobem consultats ni acompanyats per l’administració? Si la resposta fos exclusivament binària, diria que sí perquè així ho sento. Però te matisos com tot a la vida. Hi ha en aquests moments importants projectes culturals que són la palanca d’un moviment metropolità: per exemple, a les tres xemeneies de Sant Adrià trobem un paradigma de la col·laboració público-privada en el disseny d’un espai estratègic pel concepte metròpoli al voltant del fet audiovisual.

Per tant, amb aquesta contundent resposta no estic parlant de que quan tractes amb els responsables públics no t’atenguin i no t’escoltin. Estic parlant de prendre consciència que les nostres inversions i accions s’haurien de poder articular en algun estament estable público-privat, quan siguin de transcendència estratègica per a la ciutat. I assolir la mateixa rellevància que quan l’impuls inversor ve de la pròpia administració.

Això ja s’ha fet abans. Per tant, no seria tan difícil tornar a l’etapa en que Barcelona es construïa en lleial col·laboració entre lo públic i lo privat. Avui l’empresa cultural privada està en disposició  de sumar en la planificació del desbordament cultural de Barcelona.

L’empresa cultural de Barcelona neix i es desenvolupa en un terreny sembrat per a la seva potencial viabilitat i en un entorn de concurrència competitiva gràcies, entre d’altres, a la densitat de potencials consumidors culturals; la configuració absorbent de mitjans i infraestructures de la capital de Catalunya; la història cultural i de mecenatge que durant anys ha contribuït a incrementar la importància cultural de la ciutat i a la successió de polítiques culturals públiques protectores i impulsores d’aquesta activitat.

Des d’aquest prisma, les empreses culturals pel fet de desenvolupar-se al voltant del producte cultural (ho dic amb tota la intenció) ja ofereixen una activitat de servei públic a la societat. I no caldria exigir res més a l’empresari que obre una llibreria, o al que condiciona un espai com a sala de concerts, de cinema o de teatre, o a qui obre una galeria per exposar obra plàstica.

Però hi ha algunes empreses que, després d’uns anys de creixement, assoleixen un nivell de solidesa i de volum que els permet decidir, voluntàriament i per aquesta responsabilitat que comentava, que han d’intercedir en el sector per procurar la millora legítima de les seves condicions de creixement però també la millora del creixement i viabilitat de la resta d’empreses culturals. I que consideren que per desenvolupar una activitat sòlida de caire cultural és necessari arbitrar un sistema organitzat i coordinat amb l’administració i amb el sector públic, on per exemple, es puguin desenvolupar convenis sectorials o normatives de respecte de la competència o mesures per incrementar el consum cultural. És a dir, treballen per posar les condicions perquè aquell aire cultural imperceptible que circula pel canal, es visibilitzi davant de l’administració, posant l’accent en allò que funciona bé perquè esdevingui motor, i rectificant allò que no funciona.

I així aquestes empreses adquireixen una doble responsabilitat: la inherent a la seva condició d’empreses culturals, i la corresponent al seu paper preponderant en el sector, per tirar-lo endavant.

En aquest sentit, cada sector d’activitat te un parell o tres d’empreses d’aquesta significació que treballen el dia a dia com la resta, però que estan mirant de posar les bases dels propers anys.

I en aquesta mirada estratègica és on aquestes empreses veiem que estem perdent moltes oportunitats que impulsarien Barcelona a aquest primer lloc cultural pels propis ciutadans de tota la metròpoli. Aquestes empreses estem prenent consciència de l’oportunitat.

En paraules de Fèlix Riera que utilitzava en un dels seus articles a La Vanguardia  la metàfora de la girafa i l’unicorn, els empresaris no podem quedar-nos en la queixa constant del que hauria de ser Barcelona i mirar al costat buscant responsables. Hem de cuidar el nostre animal real i magnífic que és la girafa: la nostra cultura la fem nosaltres, i si volem transcendir haurem de fer esforços per fer-ho sense cap tipus de complex ni per ser empreses ni per ser privats. Realitats com aquest espai de reflexió de Foment del Treball, o com Barcelona Global, o com el Cercle de Cultura, entre moltes altres, ja fa temps que reflexionen sobre el concepte metropolità amb l’objectiu de ser influents en les polítiques que afecten a la definició del model de ciutat que volem.

Més que parlar de decadència parlaria d’estaborniment a l’hora de recuperar el lloc que cada agent ha d’ocupar. Les empreses el nostre espai emprenedor, inversor, de lideratge, i les institucions que busquen en conceptes com la descentralització, la descongestió, o l’accés a la cultura confós sovint amb la gratuïtat de la cultura, han de coliderar amb els sectors culturals generant oportunitats i aportant suport material i anímic a partir d’un concepte d’urbanisme modern que inclogui la cultura (equipaments i continguts) en les seves línies estratègiques bàsiques. Només cal veure com inversions culturals han regenerat barris, com accions artístiques han unit persones diverses i com l’ús cultural de l’espai públic és una bona acció per explicar-se com a ciutadans: s’han fet molt bones propostes públiques com la inclusió de la Barcelona Obertura de Barcelona Global en el cartell de programació d’entitats cíviques a Nou Barris, de la mà del Xavier Marcè, o la Biennal del Pensament. Però també s’han fet innumerables accions privades en forma de festivals, obertura d’espais, internacionalització, inversió cultural en zones poc denses, etc.

Barcelona és potent en cultura perquè ha incubat des de fa molts anys un equilibri entre l’administració pública i l’empresariat privat (recordem la importància del mecenatge d’artistes i de la primordial producció cultural privada).

El sector privat, però, ha canviat. El mecenatge cultural el fan les empreses, no només els particulars. I aquest sector està especialment preocupat en generar un sistema estable de relacions, normatives, i circuits, que li permeti el creixement dels seus integrants i l’activació d’oportunitats i potencialitats, així com la recerca de nous mercats com a agent tractor d’influència, feina, responsabilitat social i econòmica.

L’administració també ha canviat en la seva relació amb el privat. Ha passat de col·laborador a productor, però ho ha fet estigmatitzant en alguns casos principis bàsics i legítims com els marges i els beneficis, tant importants per al manteniment de les estructures i gens incompatibles amb els objectius culturals que es marquen les empreses.

Avui aquest equilibri entre els dos agents culturals requereix d’una revisió, i d’aquí la costant demanda del sector privat per ser més protagonistes en la construcció de polítiques culturals davant d’una administració que no pot absorbir tota la construcció de les canalitzacions culturals que requereix una urbs amb les potencialitats de Barcelona.

L’empresariat privat fa temps que demostra que te capacitat de desbordar si l’administració li posa facilitats i se sent acompanyat en els èxits i en els fracassos, perquè hem d’assumir que hi haurà proves que no donaran el resultat esperat a curt termini però sempre serviran de base a noves oportunitats d’actuar.

Barcelona és plena d’aquestes empreses culturals, de creadors, d’equipaments públics i privats, i amb l’administració, òbviament te capacitat de superar marges preestablerts.

I anem a la segona pregunta: tenen les ciutats veïnes la capacitat i la voluntat:

Primer: d’assumir els efectes d’aquest desbordament cultural?

Segon: de superar les seves fronteres municipals?

I l’empresariat cultural invertiria en aquests entorns on hi ha baixa densitat de públic cultural potencial?

Posem dos exemples simètrics territorialment respecte Barcelona però asimètrics en termes de desenvolupament del teixit cultural:

L’Hospitalet de Llobregat i Sant Adrià del Besós.

Històricament han estat liderats per partits obrers i en canvi el seu mapa d’equipaments i activitats culturals és molt diferent:

  • a L’Hospitalet amb el seu pla central de Districte Cultural acullen l’activitat d’empreses de Barcelona o de fora tan bon punt surt una oportunitat.
  • I en canvi Sant Adrià no compta amb suficients equipaments culturals.

La gran feina cultural realitzada a l’Hospitalet durant més anys permet que el Teatre Joventut pugui ajudar urbanísticament a donar el salt de consciència metropolitana. Però no és possible demanar a Sant Adrià un esforç cultural tant gran sense haver posat abans les bases d’integració en un circuit cultural de major densitat. Entre la Beckett i el centre de Sant Adrià només hi ha el SAT (a Sant Andreu). La possibilitat de construir un equipament escènic podria ser vist com la creació d’un nou eix cultural que es pugui connectar al circuit escènic existent i hi guanyaria tothom: els ciutadans de Barcelona, els de Sant Adrià i els de qualsevol altre lloc.

Construir una consciència col·lectiva no pot venir de manera unilateral segons els interessos exclusius de Barcelona. Abans caldria planificar conjuntament la creació d’un teixit de base, que generés en els ciutadans el sentit de comunitat cultural. Més enllà de les biblioteques de Sant Adrià, calen teatres, sales de concerts, llibreries i museus. I molt diàleg entre administracions, però també amb les empreses.

L’empresariat cultural de Barcelona miraria aleshores aquests municipis si hi hagués inversió pública en equipaments.

Pas a pas.

On no hi ha teixit ni densitat cultural és on intervé obligatòriament l’administració pública. Ha de generar les vies culturals on circulin els continguts de producció pública o privada, als quals els és impossible invertir inicialment. Exemples com el de les tres xemeneies són importantíssims i mostren el model i el camí, que no és exclusiva responsabilitat de l’administració local, sinó també de l’autonòmica i de l’estatal.

Afegiria en el tema de l’administració que caldria una revisió en profunditat en els seus models de governança. Delegar en alguns casos la seva responsabilitat adquirida a les urnes, en organismes en principi independents de la mateixa jerarquia administrativa, no hauria de provocar  la ceguera a les possibilitats que brinden les empreses només pel fet de ser empreses i privades. En ocasions sembla com si els gestors de les subvencions o de les llicències fossin els que ara manen sobre la planificació cultural en substitució de la responsabilitat de l’administració política. Ho definiria com la violència de la burocràcia sobre els brots verds culturals.

I a l’empresariat cultural amb possibilitats que no te cap obligació però entenc que sí te responsabilitat, ens toca continuar exercint d’auriga que estimula els cavalls i buscar sempre complicitats per al retorn social de la nostra activitat. No ens podem perdre la voluntat d’influència cultural d’empreses estratègiques com Planeta, Random House, Focus, Sónar, Cruïlla, Primavera Sound, Media Pro, Fundació La Caixa, ni la d’espais de reflexió i debat profund com el Rethink, tots radicats a Barcelona, amb una clara voluntat d’incrementar la vitalitat cultural de la ciutat, pels seus ciutadans i per la imatge que Barcelona ha de projectar al món.

Una ciutat on hi ha baixos culturals (llibreries, sales de concerts, museus, galeries, teatres, cinemes, biblioteques, escoles d’arts, etc) en tots els barris, és una ciutat cohesionada i més cívica. On no hi ha equipaments culturals, hi ha problemes, aïllament i marginació. Per això, quan parlem de descentralització en termes culturals ens estem referint a crear nous centres o pools culturals. No es pot ofegar ni aïllar culturalment a ningú. Aquí obligatòriament intervé l’administració. Però des del meu punt vista, no només per descentralitzar l’activitat, sinó per oxigenar la vida en comunitat. No se li pot exigir a una empresa privada que s’instal.li on no hi ha possibilitat de ser viable. Però sí se li ha d’exigir a l’administració que recolzi qualsevol iniciativa privada que permeti aquest efecte.

Aquí és on la cultura ofereix una clara possibilitat de crear metròpoli: a partir del desbordament d’entitats i equipaments que s’ubiquen al centre de Barcelona, però també de qualsevol ciutat com Sant Adrià o d’altres, com una pedra que cau en una llac, els equipaments i les empreses es van situant als marges. I un dia aquests marges ja son centre. I un dia els centres suneixen. Aquesta és l’obligació de l’administració: apropar la cultura als ciutadans, i recolzar sense cap excusa qualsevol acció cultural privada que ho permeti.

Una oportunitat com el Festival Grec Metropolità esdevindria un relat acceptat pel sector, l’activaria més enllà de Barcelona ciutat i situaria aquesta com a referent cultural a nivell internacional.

Per tant, més girafes, més aire cultural per a tothom, més responsabilitat empresarial i que tota l’administració a través dels seus responsables en cultura però també dels seus màxims dirigents, s’assegui amb els sectors per construir els propers anys amb la cultura com l’element cohesionador estrella d’una societat que només serà més cívica i inclusiva de la diversitat quan més culta esdevingui. Responsabilitat empresarial, acompanyament públic i lideratge público-privat, seran factors clau per a una Barcelona, metròpoli del segle XXI.

Visc a Gràcia. La meva àvia em parlava de “baixar a Barcelona per anar al Romea”. Jo a la meva filla encara li parlo del Zorrilla de Badalona o del Joventut de L’Hospitalet. Tant debò, un dia ella li parli als meus nets del Romea, el Zorrilla o el Joventut, sense explicar de quina ciutat o barri són. Sense perdre la seva personalitat, formaran part d’una metròpoli del segle XXI. Culta, equilibrada en drets culturals, diversa i sostenible. Barcelona.

share: