JOSEP ACEBILLO: BARCELONA, REGIÓ URBANA I GLOCAL

Josep Acebillo, ex-arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona, ens presenta el concepte de Regió Urbana Glocal en un article extret de la ponència que, el mes de març passat, va oferir en el cicle Fer Metròpolis de Rethink BCN, a Foment del Treball. .

Per Josep Acebillo

Avui s’intenta construir un nou model metropolità, bàsicament amb la juxtaposició de diferents models urbans, en un àmbit que és fruit d’una reflexió feta únicament amb l’empara de la mala interpretació del concepte de “geometria variable”. Però si bé és certa la necessitat de propiciar la convivència harmònica entre les diverses identitats i sensibilitats dels diferents models urbans que conformaran la nova entitat neo-metropolitana, i sent cert, també, que en l’actual context de crisi sistèmica cal una nova perspectiva territorial, crec que, per afrontar-la, caldrà reflexionar sobre nous paradigmes que, avui, impliquen la reconceptualització d’una metròpoli capaç de transitar des de l’escala local a una nova dimensió glocal.

 Així doncs, l’actual concepte d’Àrea Metropolitana ha quedat obsolet perquè, bàsicament, actuava en aquelles perifèries urbanes creades quan la industrialització, en no tenir cabuda a la ciutat madura, es va traslladar a les perifèries i, després de desenvolupar-se industrialment, van necessitar una atenció especial per corregir-ne els dèficits i poder assumir una plena urbanitat. La Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona és un bon exemple d’aquesta reurbanització, encaminada a aconseguir un trànsit qualitatiu entre Barcelona i la seva perifèria, formada per municipis que, en el seu dia, van absorbir les activitats industrials. Però avui, a l’Àrea de Barcelona, aquesta necessitat de reurbanització qualificada, sent una estratègia necessària, ja no és suficient, perquè, en molts casos (no en tots), les antigues perifèries ja han adquirit plena urbanitat, sent precís reconceptualitzar-la inicialment, definint el seu àmbit de manera convenient.

Tant al Baix Llobregat com al Barcelonès, actualment, hi ha barris amb un nivell de qualitat urbana igual o més gran que a Barcelona i, això, és extraordinàriament positiu per als seus municipis, per Barcelona ciutat i com a germen d’una nova visió neo-metropolitana).

Ara, quan a l’àrea de Barcelona, com a la resta del món, el sector terciari i neo-terciari supera àmpliament el secundari industrial, es posa en evidència la necessitat d’una nova estratègia territorial que desbordi els límits de les antigues perifèries industrials. Un canvi d’escala que  s’identifiqui amb l’escala regional, però que seria estratègicament insuficient si no va acompanyat d’una nova visió geopolítica que afecti a la governança, però en un marc de reconceptualització de la Regió Urbana Glocal, entesa com una entitat que bascula entre el global i el local, capaç de resoldre aquells problemes de la globalització que l’Estat-Nació és incapaç d’afrontar.

 En el cas de Barcelona hi ha claríssims antecedents d’ordenació territorial a escala regional.

Avui, la transformació d’una metròpoli passa en primer lloc per definir les “àrees de nova centralitat”, que actuaran com a focus generadors de la nova urbanitat

 Els conceptes nous d’ordenació territorial difícilment s’implementen si no es poden explicar en funció de l’evolució del territori al qual pertanyen. Barcelona no és una excepció sinó un bon exemple pels rics antecedents històrics que tenim sobre una idea precoç de l’escala regional:

 A l’Alta Edat Mitjana, els diferents comtats que constituïen el Principat, encapçalats pel de Barcelona, van tenir cartes de naturalesa d’escala regional a la Marca Hispànica de Carlemany. Després, en el nou context baix-medieval, al Segle XII, va aparèixer el denominat Carretatge de Barcelona, que permetia al Consell de Cent de la Ciutat Comtal establir mecanismes per garantir que, en determinades condicions, els viatgers i les mercaderies que transitaven pels anomenats “carrers de Barcelona” (vies que connectaven Barcelona amb els pobles i ciutats més importants de Catalunya) poguessin rebre la protecció necessària per poder transitar amb plena seguretat, en un context medieval en què, en camins i vies de comunicació, abundaven bandolers i assaltants que saquejaven i extorsionaven viatgers, comerciants i pelegrins. Més tard, com a preàmbul de la Barcelona moderna, des del final del Segle XVII fins a principis del Segle XIX, a partir de les sis portes de les muralles de la Barcelona antiga, es va construir una xarxa radial de camins i carreteres que la connectaven amb el territori agrícola i amb els pobles i ciutats confrontants. Aquests camins i vies van ser construïts amb una lògica topogràfica que propiciava la construcció en paral·lel d’una xarxa de sèquies i canals que obligarien a construir nous ponts sobre els rius i cursos d’aigua, amb una importància estratègica evident: el camí a França per la marina i Mataró; el camí a França per Montcada i Granollers, travessant prèviament la riera d’Horta i el Besòs; el camí cap a Aragó i Madrid, pel pont de Molins de Rei; el camí de València, per L’Hospitalet de Llobregat i Sant Boi; el camí de Sant Cugat, cap a la Catalunya central i el camí de Gràcia. Van ser, en definitiva,  cent anys de construcció d’infraestructures a escala regional per connectar l’estructura tancada i quadrangular del nucli antic de Barcelona amb un sistema radial de comunicacions, generat per la posició de les sis portes sobre les muralles, per tal de connectar la ciutat central amb les zones rurals i els pobles i ciutats properes.

 A mitjan Segle XIX, el nou Eixample de Barcelona, concebut per Cerdà, es va desenvolupar a partir d’una trama quadricular de 133 x 133 metres sobre una superfície de 9 x 3 quilòmetres  per connectar la Barcelona antiga amb els pobles i nuclis de la plana més immediats: Sants, la Bordeta, Hostafrancs, Sarrià, Les Corts, Gràcia, Horta, el Clot, Sant Andreu, la Llacuna, Icària… i, finalment, Sant Martí de Provençals, donant lloc així a “la ciutat moderna planificada més gran de Europa”, gènesi  de la Barcelona moderna. A diferència d’altres grans ciutats europees, com Madrid i Roma, Barcelona no disposava d’un gran territori adjacent per ampliar-se industrialment, i la seva implementació va haver-se de basar en la interacció amb territoris pertanyents a d’altres municipis del Besòs i el Llobregat que, parcialment redimensionats, van formar una barreja d’escales i estructures heterogènies, que,  racionalitzades amb clarividència, van generar l’àrea metropolitana rica, diversa i laboriosa que avui coneixem.

 Però integrar la fragmentació municipalista i les seves identitats locals no va ser fàcil i,  urbanísticament, exigia una accessibilitat i connectivitat òptima entre tot el conjunt que conformava l’incipient mosaic metropolità. La primera resposta a aquest repte ja la van donar el propi Cerdà, proposant la Via Laietana com a connexió entre el centre històric i l’Eixample amb el litoral i, poc després, el 1901, Leon Jaussely, amb el seu Pla d’enllaços de Barcelona i els municipis circumveïns, que, malgrat no va executar-se íntegrament, va anticipar una idea urbanística crucial: la nova possibilitat “d’una gran ciutat composta per parts” sempre que es superés el neoclassicisme urbanístic i si la diversitat arquitectònica, topogràfica i socioeconòmica s’articulés infraestructuralment per propiciar la interacció entre les diferents peces del mosaic.

 A les albors del Segle XX, a Europa es van assentar amb força les primeres tesis regionals modernes, des de Patrick Guedes a Vidal de la Blanche, fent versemblant la nova “geografia regional”, que, en el cas de Catalunya, s’evidenciava en el nou Pla de distribució a zones del territori català, un primer exercici de Regional Planning, encarregat per la Generalitat el 1932 a un grup d’il·lustres professionals com ara AgustíMatons i Pere Rosell i Vilar (agricultura i ramaderia); Pau Vila (localitzacions industrials); P. Bosch i Gimpera, J. Martorell, H. Gaussen (reserves paisatgístiques); J. Mestre i Fossas (sanitat i cultura)… Tots ells, coordinats per Nicolau Rubió i Tudurí. La primera frase d’aquest pla especifica sense ambigüitat el perquè i els antecedents internacionals del Regional Planning, definit com “l’ordenació de les diverses activitats humanes i naturals sobre la superfície d’un país o regió”. Les raons que aconsellen aquesta ordenació són visibles en aquells països que, sigui pel caràcter emprenedor dels seus habitants o per altres causes naturals, econòmiques i històriques, es presentin com a sobre-activats; països on les activitats diverses de la vida humana es disputen aparentment entre elles la superfície del territori i el dret a ocupar i, de vegades, a malmetre el paisatge natural. En el Capítol I del Pla es fa referència als antecedents positius internacionals del Regional Planning: el Districte Metropolità de Boston, 1889; el Pla per a la Regió de Düsseldorf, 1912; el Pla per a les Coalfields Regions de South Gales i South Yorkshire, 1919; el Pla Regional de Nova York, 1922; o el Greater London Regional Planning de 1929, antecedent del Great London Plan de 1944.

 El Pla Regional de 1932 va ser la gènesi del desenvolupament de la “nova geografia regional”, de la idea genèrica de Catalunya-Ciutat, generadora, el 1936, de la divisió territorial de Catalunya en comarques i vegueries, i també de la implicació d’eminents personatges que, com Pau Vila i Pierre Vilar, van donar carta de naturalesa a les tesis regionalistes més avançades del moment. Però la força i la lògica de la nova filosofia regional, a Barcelona, també es va assentar mitjançant les tesis i la manera de fer modernista i noucentista, que, encara que per vies diverses, van defugir el caduc neoclassicisme cap a la modernitat industrial.  La construcció, per part de la societat civil, en tan poques dècades, de l’arquitectura que compon l’Eixample i la seva electrificació són un bon exemple -en l’actualitat amb prou feines imitat- de l’afany i capacitat de la nostra societat civil davant les qüestions territorials més ambicioses.

 Avui, després del funcionament durant 35 anys de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, en plena crisi estructural post-pandèmica, climàtica i de model socioeconòmic global i la nova cultura territorial, ancorada al “boom demogràfic” i a la progressiva urbanització a escala planetària, continua pendent d’una racionalitat d’escala regional que podria ser enriquida pels nous “processos de glocalització”, promotors de la juxtaposició entre global i local.

 

Sobre el  concepte Glocal
El divorci entre global i local és cada vegada més intens. Inicialment explicat perquè la re-conceptualització del binomi espai / temps, possible per les noves infraestructures de transport i comunicació, genera la “virtualització de l’economia”, que permet dir que “la globalització està descentralitzant la sobirania” i, amb més emoció que rigor científic, apostar per les escales més grans. Però l’evolució geopolítica real no confirma aquesta hipòtesi.

Al contrari. Recentment s’està propiciant una autèntica revaloració de l’àmbit local, que entén la nova territorialitat des del nou concepte Glocal, geo-políticament compatible, amb les escales global i local. El Glocal va més enllà de substanciar la tesi Think Global, Act Local, i permet establir les condicions per fer efectiu el principi de subsidiarietat: “No vulguis resoldre des de dalt si pots fer-ho des de baix”, cosa que implica valorar, en la seva justa mesura, la rellevància socioeconòmica de l’escala Local i potser perquè, avui, la pròpia democràcia sembla més versemblant a les escales locals. En realitat, l’eficiència ecològica de la Regió Glocal ja va ser assenyalada per primera vegada, el 1915, pel biòleg i activista escocès Patrick Guedes en el seu llibre Ciutats en evolució. D’altra banda, la relació entre Ciutat i Regió, ja va ser assenyalada el 1933 a La Carta d’Atenes (considerada la Bíblia de l’Urbanisme Modern) en la seva primera proposició, titulada: La Ciutat no és més que una part del conjunt econòmic, social i polític que constitueix la Regió.

 

 Cap a una  Regió Urbana Glocal
 El concepte de Regió Urbana, Glocal, en un nou context neo-metropolità, necessita un nou marc geogràfic regional que ha de ser concebut interdisciplinàriament des de tres perspectives: l’ecològica, la socioeconòmica i la urbanística:

 Un nou model territorial necessita una visió ecològica que promogui holísticament una interacció més gran entre la ciutat i el seu entorn natural, inclòs el territori rural, com a concepte clau. El nou model ecològic entén “qualsevol territori” com un sistema obert i complex, format com a mosaic territorial de caràcter universal (l’Amazònia o el Sàhara) conformat d’acord amb la matriu, Patch-corridor-Matrix, de manera que, si modifiquem els criteris d’urbanització i els sistemes construïts o no construïts, s’altera l’estructura del territori.

 Des de la perspectiva socioeconòmica, la nova economia regional s’ha d’entendre com un sistema format per un estoc d’actius relacionals i convencions que és fruit de la interacció de tres vectors: les tecnologies, impulsores de l’economia mitjançant la innovació; les organitzacions, com a empreses actores que decideixen el grau d’internalització o externalització del sistema productiu i, per tant, la seva estructura; i el territori com a context espacial que habilita les transaccions socioeconòmiques en funció de la seva escala territorial, ara regional. A més, la nova economia regional pot facilitar una presència transnacional activa que propicia un inter-regionalisme socioeconòmic que tenyeix la globalització d’un nou efecte glocal que dona més protagonisme al local. Des de la perspectiva urbanística, la Ciutat-Regió s’ha d’entendre com la substantivació territorial produïda per la hibridació dels sistemes construïts (ciutats i sistemes urbans) amb els ecosistemes no construïts (territori natural i rural), regits geo-morfològicament pel Model Arxipèlag.

 Així, el model Glocal Urban-Region s’ha d’entendre com una constel·lació urbana regional conformada per “un sistema policèntric, diferenciat i jerarquitzat de subsistemes edificats generadors d’una nova geografia de centralitats”, immerses en un “territori intermedi” renovat, natural o agrícola que constitueix una peça essencial per garantir la qualitat de tot el sistema regional, de la mateixa manera que la qualitat del mar és essencial per a les illes que conformen l’arxipèlag.

 

 Una “nova geografia de centralitats” immerses en un reciclat “territori intermedi”
Al territori, i també a la ciutat, el concepte de centralitat és clau. Històricament, la ciutat sempre s’ha conformat al voltant d’un “lloc central clarament identificable” que ha estat nuclear: l’àgora a la ciutat grega; el fòrum(encreuament del cardum i decumanum) com a lloc central i gènesi espacial de la ciutat romana) i les ciutats medievals que, a Europa i Àsia, s’articulaven a partir de la Plaça, l’espai central que contenia el Palau de Govern i la Catedral. A les èpoques premoderna i moderna han proliferat noves tipologies d’espais centrals, també nuclears per al desenvolupament urbà, com  Tiananmen, a Beijing, el Central Parc a Nova York, la City de Londres, Ringstrasse a Viena o l’Eixample a Barcelona. Però el progressiu augment de dimensió i complexitat de les ciutats han propiciat que una única ciutat tingui diferents centralitats, com és el cas de Berlín, que considera “centre”  tot el teixit interior al Ringbahn, Districte de Mitte, generador de diferents centralitats contemporànies com Nikolaiviertel (Illa dels Museus), la Porta de Brandenburg, Alexander Platz o Postdamer Platz, una tendència també evident en les grans metròpolis nord-americanes (Nova York, Los Angeles…) i  xineses (Xangaii, Hong Kong…)

 En realitat, es pot dir que, avui, la transformació d’una metròpoli passa en primer lloc per definir les “àrees de nova centralitat”, que actuaran com a focus generadors de la nova urbanitat.

Fins i tot és possible parlar de “centralitat itinerant”. És a dir, àrees urbanes que adquireixen el caràcter de centralitat només temporalment, donant pas a una altra àrea que en pren el relleu, també temporalment. Aquest és un fenomen evident a Manhattan (primer la centralitat era al SoHo, després al Midtown, avui a Brooklyn i Chelsea i, demà, probablement a Harlem) mentre, a Barcelona, ha anat fluctuant per les Rambles, Tuset, Rambla de Catalunya, Passeig de Gràcia, Poble Nou, Gràcia, Barceloneta…

 La Regió Urbana Glocal estarà estructuralment formada per una “constel·lació de centralitats” (ciutats, pobles, grans aeroports, pols industrials, campus de coneixement i investigació, etc.) que interactuen entre si a partir de les xarxes infraestructurals tangibles (carreteres, ferrocarrils…) i intangibles (Internet i xarxes socials). Els subsistemes construïts estaran espacialment ubicats (com les illes d’un arxipèlag) sobre un “territori intermedi, agrari o natural”, de manera que la qualitat urbana dels sistemes construïts, com les ciutats, depenen majoritàriament de la qualitat del territori intermedi esmentat. En el cas de l’àrea de Barcelona, és remarcable el Parc Agrari del Llobregat que, com a exemple paradigmàtic d’“espai intermedi qualificat” vertebrador de la regió,  s’hauria d’entendre com a un veritable Parc Central Regional.

 El valor de l’espai intermedi agrari i natural regional és fonamental per a la sostenibilitat dels sistema rurals i urbans, i també com l’espai més adient per al desplegament d’instal·lacions energètiques (eòliques, fotovoltaiques, solars o maremotriz), tot evidenciant la necessitat de preservar-lo i de millorar la interacció entre els ecosistemes naturals, rurals i urbans, com a tesi territorial de futur.

 Avui, l’àmbit rural té gran complexitat. No és només una qüestió de governança i legislació, sinó també un repte socioeconòmic, amb implicacions urbanístiques directes, fins al punt que, actualment, es pot dir que no és possible millorar les condicions urbanes sense millorar el sector agrari a partir de nous models d’interacció urbana-rural. En aquest sentit, les extravagants polítiques de naturalització de la ciutat, com per exemple els jardins verticals, els horts urbans o l’enjardinament indiscriminat de les calçades, haurien de ser revisats a favor de mesures mediambientals i paisatgístiques més estructurals i acords amb la ciutat, com ara construir nous parcs urbans, re-enjardinar les places, passeigs i rambles, i transformar els patis d’illa edificats de l’Eixample en noves àrees verdes equipades especialment per als nens i per ubicar alguns serveis urbans (dipòsits subterranis per centralitzar residus urbans, i com a centres de distribució de mercaderies) que dificulten la qualitat ambiental del carrer o, simplement,no existeixen.

 

 La Regió Urbana Glocal no és una nova tesi territorial exclusiva per a Barcelona. Hi ha experiències similars, sobretot als Estats Units i a la Xina
Assumint que el progrés de la ciutat passa inevitablement per una bona interacció amb l’àmbit rural, no es tracta només d’assumir que els costos logístics i ambientals excessius, produïts pel subministrament alimentari a les ciutats des de llocs molt llunyans, és insostenible, sinó la necessitat, també, de constatar els avantatges, econòmics i socials, derivats de la proximitat i la interacció entre la ciutat i el camp. Però encara que necessària, la proximitat no és suficient per assegurar la sostenibilitat socioeconòmica del medi rural, perquè segueix tenint greus problemes estructurals que, per si mateixa, no pot resoldre. Més enllà dels avantatges indubtables que produirà la “nova agricultura”, fins i tot interpretant correctament la “llei dels rendiments decreixents”, la veritat és que, per a la plena modernització el medi rural, necessita un re-equipament estructural, que encara que sigui de base tecnològica, només pot provenir d’una major interacció amb les ciutats properes.

 La terciarització del sector primari-agrícola, encara que no és l’única, precisament perquè facilita la interacció amb les ciutats properes, avui és la solució més plausible per a la modernització i posada al dia del medi rural, especialment per als petits i mitjans agricultors, actors imprescindibles per a la salvaguarda i el manteniment del “territori intermedi regional”, agrícola i també dels ecosistemes naturals. El “fenomen Desakota”, com es denomina la puixant terciarització del sector agrícola a l’Àsia, indueix una bona interacció, a nivell regional, entre els mitjans agrícola i urbà, amb conseqüències immediates molt positives per als ciutadans i els agricultors. El Delta del riu Yangtsé és un bon exemple d’interacció entre les seves grans ciutats (Xangai, Nanjing, Suzhou, Hangzhou…) i el riquíssim territori agrícola que conforma el Delta, assentat en la terciarització del seu àmbit rural, propiciada per una espessa i eficient xarxa d’infraestructures viàries i canals i pel desplegament total d’Internet, Wi-fi gratuït i xarxes socials.

 A més per complementar i fer més eficient la terciarització del sector primari, a la Xina s’estan desplegant massivament les anomenades taobao villages, petites ciutats i comunitats agrícoles que propicien la relació directa entre els agricultors, ben equipats informàticament, i els consumidors, i, d’aquesta manera, poder vendre els seus productes directament als comerços urbans de proximitat, recolzant-se en un sistema logístic de distribució, ofert sota la supervisió de l’Administració, per grans empreses privades d’abast global, com Alibabà.

 D’altra banda, les constel·lacions regionals que inicialment eren binàries, a l’actual territori-xarxa regional tendeixen a augmentar la complexitat de la seva composició, formant formacions més àmplies, inicialment ternàries, de manera que les noves micro-constel·lacions regionals ja actuen com a eficients actors socioeconòmics globals, sobretot perquè permeten reinterpretar selectivament les funcions del territori d’acord amb el “Principi de les Afinitats Electives”, una llibertat d’acció clau per incrementar l’eficiència regional, com ara decidir l’estratègia per al repartiment de funcions entre les unes o les altres, evitant així una competitivitat supèrflua i garantint la competitivitat global, sense perjudicar a cap de les peces. Però això només serà possible mitjançant una interactivitat alta i eficient entre els diferents sistemes urbans que componen la regió, que en el context Global actual es manifesta com una nova prioritat estratègica, tant socioeconòmica com geopolíticament.

 

 La interregionalitat, en un nou context Global, promou una nova proximitat entre Geopolítica i Urbanística.

 Les dues a l’hora. La importància del control de l’escala geogràfica com un factor determinant per detectar el poder econòmic i polític que emana de la globalització, evidencia la conveniència d’induir “salts d’escala per promoure un tipus d’espacialització de la globalització capaç d’assegurar que el capital està al servei del territori”.

El Corredor Mediterrani hauria de ser un exemple d’aquest procés de reescalament territorial, perquè en el context de l’actual Unió Europea, ja no pot ser considerat només com una infraestructura lineal de comunicació com era la Via Augusta romana

 La capacitat que tenen avui regions diferents per competir o cooperar entre sí, les converteix en nous protagonistes globals. Per això, la lògica de situar en un mateix pla els processos de glocalització i els de canvi d’escala territorial, entenent-les coma  “configuracions geogràfiques“ produïdes per un conjunt d’escales interactives imbricades, compostes les unes dins les altres, com les nines russes, i capaces de produir la transformació del poder socio-espacial existent”. Per això, avui és molt significatiu que s’estimulin els processos de canvi d’escala territorial, dissenyats per generar estratègies globals, sobretot en sentit descendent cap a les escales locals, urbanes o regionals.

 En el nostre cas, el Corredor Mediterrani hauria de ser un exemple d’aquest procés de reescalament territorial, perquè en el context de l’actual Unió Europea, ja no pot ser considerat només com una infraestructura lineal de comunicació com era la Via Augusta romana. Avui, la major complexitat territorial, la major potencialitat funcional de les diferents regions i la necessitat de cooperació interregional per assegurar una forta presència a escala europea, fa necessari el replantejament del Corredor, perquè més enllà de la seva condició infraestructural, pugui vertebrar el territori a escala regional, amb tota la complexitat del Segle XXI.

 En el cas de la Regió Urbana de Barcelona, la rellevància de la seva linealitat (origen-destí), s’ha de complementar, decidint-ne el seu gruix, és a dir, el seu abast territorial. Si el seu àmbit ha d’arribar fins a Vic, Manresa o, fins i tot, Puigcerdà. Com el nou Corredor Mediterrani ha de ser capaç de servir territoris singulars com l’Empordà o el Delta de l’Ebre, i en termes interregionals, com pot ser  capaç d’afavorir la interacció amb territoris “col·laboradors històrics” com ara Mallorca, València o la Catalunya Nord. En aquest sentit, el Corredor Mediterrani podria implementar la gènesi de la nova Regió Urbana-Glocal de Barcelona i contribuir decisivament a la cooperació permanent a escala interregional d’un territori geopolíticament clau per a l’eficàcia socioeconòmica de la Mediterrània sud-occidental.

 

 Resum

 En la crisi sistèmica actual, que tendeix cap a la urbanització planetària i cap a la necessària revisió de l’impacte de la Globalització sobre el territori, urbà, rural i natural, el desplegament del concepte Regió Urbana Glocal tindrà un gran protagonisme geopolític global, contradient el seu distanciament tradicional derivat de la gran diferència escalar, un fet que es  confirmarà quan comprovem l’impacte geopolític del territori del New Arctic en un context territorial post-Canvi Climàtic

 D’altra banda, en el nostre actual context polític, hauríem de constatar que el desplegament de Barcelona, Regió Urbana Glocal és compatible i necessari per a una major eficiència territorial amb qualsevol tipus d’hipòtesi política que formulem, sigui continuista, reformista o rupturista.

Per Josep Acebillo

Avui s’intenta construir un nou model metropolità, bàsicament amb la juxtaposició de diferents models urbans, en un àmbit que és fruit d’una reflexió feta únicament amb l’empara de la mala interpretació del concepte de “geometria variable”. Però si bé és certa la necessitat de propiciar la convivència harmònica entre les diverses identitats i sensibilitats dels diferents models urbans que conformaran la nova entitat neo-metropolitana, i sent cert, també, que en l’actual context de crisi sistèmica cal una nova perspectiva territorial, crec que, per afrontar-la, caldrà reflexionar sobre nous paradigmes que, avui, impliquen la reconceptualització d’una metròpoli capaç de transitar des de l’escala local a una nova dimensió glocal.

 Així doncs, l’actual concepte d’Àrea Metropolitana ha quedat obsolet perquè, bàsicament, actuava en aquelles perifèries urbanes creades quan la industrialització, en no tenir cabuda a la ciutat madura, es va traslladar a les perifèries i, després de desenvolupar-se industrialment, van necessitar una atenció especial per corregir-ne els dèficits i poder assumir una plena urbanitat. La Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona és un bon exemple d’aquesta reurbanització, encaminada a aconseguir un trànsit qualitatiu entre Barcelona i la seva perifèria, formada per municipis que, en el seu dia, van absorbir les activitats industrials. Però avui, a l’Àrea de Barcelona, aquesta necessitat de reurbanització qualificada, sent una estratègia necessària, ja no és suficient, perquè, en molts casos (no en tots), les antigues perifèries ja han adquirit plena urbanitat, sent precís reconceptualitzar-la inicialment, definint el seu àmbit de manera convenient.

Tant al Baix Llobregat com al Barcelonès, actualment, hi ha barris amb un nivell de qualitat urbana igual o més gran que a Barcelona i, això, és extraordinàriament positiu per als seus municipis, per Barcelona ciutat i com a germen d’una nova visió neo-metropolitana).

Ara, quan a l’àrea de Barcelona, com a la resta del món, el sector terciari i neo-terciari supera àmpliament el secundari industrial, es posa en evidència la necessitat d’una nova estratègia territorial que desbordi els límits de les antigues perifèries industrials. Un canvi d’escala que  s’identifiqui amb l’escala regional, però que seria estratègicament insuficient si no va acompanyat d’una nova visió geopolítica que afecti a la governança, però en un marc de reconceptualització de la Regió Urbana Glocal, entesa com una entitat que bascula entre el global i el local, capaç de resoldre aquells problemes de la globalització que l’Estat-Nació és incapaç d’afrontar.

 En el cas de Barcelona hi ha claríssims antecedents d’ordenació territorial a escala regional.

“Avui, la transformació d’una metròpoli passa en primer lloc per definir les “àrees de nova centralitat”, que actuaran com a focus generadors de la nova urbanitat.”

 

 

Els conceptes nous d’ordenació territorial difícilment s’implementen si no es poden explicar en funció de l’evolució del territori al qual pertanyen. Barcelona no és una excepció sinó un bon exemple pels rics antecedents històrics que tenim sobre una idea precoç de l’escala regional:

 A l’Alta Edat Mitjana, els diferents comtats que constituïen el Principat, encapçalats pel de Barcelona, van tenir cartes de naturalesa d’escala regional a la Marca Hispànica de Carlemany. Després, en el nou context baix-medieval, al Segle XII, va aparèixer el denominat Carretatge de Barcelona, que permetia al Consell de Cent de la Ciutat Comtal establir mecanismes per garantir que, en determinades condicions, els viatgers i les mercaderies que transitaven pels anomenats “carrers de Barcelona” (vies que connectaven Barcelona amb els pobles i ciutats més importants de Catalunya) poguessin rebre la protecció necessària per poder transitar amb plena seguretat, en un context medieval en què, en camins i vies de comunicació, abundaven bandolers i assaltants que saquejaven i extorsionaven viatgers, comerciants i pelegrins. Més tard, com a preàmbul de la Barcelona moderna, des del final del Segle XVII fins a principis del Segle XIX, a partir de les sis portes de les muralles de la Barcelona antiga, es va construir una xarxa radial de camins i carreteres que la connectaven amb el territori agrícola i amb els pobles i ciutats confrontants. Aquests camins i vies van ser construïts amb una lògica topogràfica que propiciava la construcció en paral·lel d’una xarxa de sèquies i canals que obligarien a construir nous ponts sobre els rius i cursos d’aigua, amb una importància estratègica evident: el camí a França per la marina i Mataró; el camí a França per Montcada i Granollers, travessant prèviament la riera d’Horta i el Besòs; el camí cap a Aragó i Madrid, pel pont de Molins de Rei; el camí de València, per L’Hospitalet de Llobregat i Sant Boi; el camí de Sant Cugat, cap a la Catalunya central i el camí de Gràcia. Van ser, en definitiva,  cent anys de construcció d’infraestructures a escala regional per connectar l’estructura tancada i quadrangular del nucli antic de Barcelona amb un sistema radial de comunicacions, generat per la posició de les sis portes sobre les muralles, per tal de connectar la ciutat central amb les zones rurals i els pobles i ciutats properes.

 A mitjan Segle XIX, el nou Eixample de Barcelona, concebut per Cerdà, es va desenvolupar a partir d’una trama quadricular de 133 x 133 metres sobre una superfície de 9 x 3 quilòmetres  per connectar la Barcelona antiga amb els pobles i nuclis de la plana més immediats: Sants, la Bordeta, Hostafrancs, Sarrià, Les Corts, Gràcia, Horta, el Clot, Sant Andreu, la Llacuna, Icària… i, finalment, Sant Martí de Provençals, donant lloc així a “la ciutat moderna planificada més gran de Europa”, gènesi  de la Barcelona moderna. A diferència d’altres grans ciutats europees, com Madrid i Roma, Barcelona no disposava d’un gran territori adjacent per ampliar-se industrialment, i la seva implementació va haver-se de basar en la interacció amb territoris pertanyents a d’altres municipis del Besòs i el Llobregat que, parcialment redimensionats, van formar una barreja d’escales i estructures heterogènies, que,  racionalitzades amb clarividència, van generar l’àrea metropolitana rica, diversa i laboriosa que avui coneixem.

 Però integrar la fragmentació municipalista i les seves identitats locals no va ser fàcil i,  urbanísticament, exigia una accessibilitat i connectivitat òptima entre tot el conjunt que conformava l’incipient mosaic metropolità. La primera resposta a aquest repte ja la van donar el propi Cerdà, proposant la Via Laietana com a connexió entre el centre històric i l’Eixample amb el litoral i, poc després, el 1901, Leon Jaussely, amb el seu Pla d’enllaços de Barcelona i els municipis circumveïns, que, malgrat no va executar-se íntegrament, va anticipar una idea urbanística crucial: la nova possibilitat “d’una gran ciutat composta per parts” sempre que es superés el neoclassicisme urbanístic i si la diversitat arquitectònica, topogràfica i socioeconòmica s’articulés infraestructuralment per propiciar la interacció entre les diferents peces del mosaic.

 A les albors del Segle XX, a Europa es van assentar amb força les primeres tesis regionals modernes, des de Patrick Guedes a Vidal de la Blanche, fent versemblant la nova “geografia regional”, que, en el cas de Catalunya, s’evidenciava en el nou Pla de distribució a zones del territori català, un primer exercici de Regional Planning, encarregat per la Generalitat el 1932 a un grup d’il·lustres professionals com ara AgustíMatons i Pere Rosell i Vilar (agricultura i ramaderia); Pau Vila (localitzacions industrials); P. Bosch i Gimpera, J. Martorell, H. Gaussen (reserves paisatgístiques); J. Mestre i Fossas (sanitat i cultura)… Tots ells, coordinats per Nicolau Rubió i Tudurí. La primera frase d’aquest pla especifica sense ambigüitat el perquè i els antecedents internacionals del Regional Planning, definit com “l’ordenació de les diverses activitats humanes i naturals sobre la superfície d’un país o regió”. Les raons que aconsellen aquesta ordenació són visibles en aquells països que, sigui pel caràcter emprenedor dels seus habitants o per altres causes naturals, econòmiques i històriques, es presentin com a sobre-activats; països on les activitats diverses de la vida humana es disputen aparentment entre elles la superfície del territori i el dret a ocupar i, de vegades, a malmetre el paisatge natural. En el Capítol I del Pla es fa referència als antecedents positius internacionals del Regional Planning: el Districte Metropolità de Boston, 1889; el Pla per a la Regió de Düsseldorf, 1912; el Pla per a les Coalfields Regions de South Gales i South Yorkshire, 1919; el Pla Regional de Nova York, 1922; o el Greater London Regional Planning de 1929, antecedent del Great London Plan de 1944.

 El Pla Regional de 1932 va ser la gènesi del desenvolupament de la “nova geografia regional”, de la idea genèrica de Catalunya-Ciutat, generadora, el 1936, de la divisió territorial de Catalunya en comarques i vegueries, i també de la implicació d’eminents personatges que, com Pau Vila i Pierre Vilar, van donar carta de naturalesa a les tesis regionalistes més avançades del moment. Però la força i la lògica de la nova filosofia regional, a Barcelona, també es va assentar mitjançant les tesis i la manera de fer modernista i noucentista, que, encara que per vies diverses, van defugir el caduc neoclassicisme cap a la modernitat industrial.  La construcció, per part de la societat civil, en tan poques dècades, de l’arquitectura que compon l’Eixample i la seva electrificació són un bon exemple -en l’actualitat amb prou feines imitat- de l’afany i capacitat de la nostra societat civil davant les qüestions territorials més ambicioses.

 Avui, després del funcionament durant 35 anys de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, en plena crisi estructural post-pandèmica, climàtica i de model socioeconòmic global i la nova cultura territorial, ancorada al “boom demogràfic” i a la progressiva urbanització a escala planetària, continua pendent d’una racionalitat d’escala regional que podria ser enriquida pels nous “processos de glocalització”, promotors de la juxtaposició entre global i local.

Sobre el  concepte Glocal
El divorci entre global i local és cada vegada més intens. Inicialment explicat perquè la re-conceptualització del binomi espai / temps, possible per les noves infraestructures de transport i comunicació, genera la “virtualització de l’economia”, que permet dir que “la globalització està descentralitzant la sobirania” i, amb més emoció que rigor científic, apostar per les escales més grans. Però l’evolució geopolítica real no confirma aquesta hipòtesi.

Al contrari. Recentment s’està propiciant una autèntica revaloració de l’àmbit local, que entén la nova territorialitat des del nou concepte Glocal, geo-políticament compatible, amb les escales global i local. El Glocal va més enllà de substanciar la tesi Think Global, Act Local, i permet establir les condicions per fer efectiu el principi de subsidiarietat: “No vulguis resoldre des de dalt si pots fer-ho des de baix”, cosa que implica valorar, en la seva justa mesura, la rellevància socioeconòmica de l’escala Local i potser perquè, avui, la pròpia democràcia sembla més versemblant a les escales locals. En realitat, l’eficiència ecològica de la Regió Glocal ja va ser assenyalada per primera vegada, el 1915, pel biòleg i activista escocès Patrick Guedes en el seu llibre Ciutats en evolució. D’altra banda, la relació entre Ciutat i Regió, ja va ser assenyalada el 1933 a La Carta d’Atenes (considerada la Bíblia de l’Urbanisme Modern) en la seva primera proposició, titulada: La Ciutat no és més que una part del conjunt econòmic, social i polític que constitueix la Regió.

 Cap a una  Regió Urbana Glocal
 El concepte de Regió Urbana, Glocal, en un nou context neo-metropolità, necessita un nou marc geogràfic regional que ha de ser concebut interdisciplinàriament des de tres perspectives: l’ecològica, la socioeconòmica i la urbanística:

 Un nou model territorial necessita una visió ecològica que promogui holísticament una interacció més gran entre la ciutat i el seu entorn natural, inclòs el territori rural, com a concepte clau. El nou model ecològic entén “qualsevol territori” com un sistema obert i complex, format com a mosaic territorial de caràcter universal (l’Amazònia o el Sàhara) conformat d’acord amb la matriu, Patch-corridor-Matrix, de manera que, si modifiquem els criteris d’urbanització i els sistemes construïts o no construïts, s’altera l’estructura del territori.

 Des de la perspectiva socioeconòmica, la nova economia regional s’ha d’entendre com un sistema format per un estoc d’actius relacionals i convencions que és fruit de la interacció de tres vectors: les tecnologies, impulsores de l’economia mitjançant la innovació; les organitzacions, com a empreses actores que decideixen el grau d’internalització o externalització del sistema productiu i, per tant, la seva estructura; i el territori com a context espacial que habilita les transaccions socioeconòmiques en funció de la seva escala territorial, ara regional. A més, la nova economia regional pot facilitar una presència transnacional activa que propicia un inter-regionalisme socioeconòmic que tenyeix la globalització d’un nou efecte glocal que dona més protagonisme al local. Des de la perspectiva urbanística, la Ciutat-Regió s’ha d’entendre com la substantivació territorial produïda per la hibridació dels sistemes construïts (ciutats i sistemes urbans) amb els ecosistemes no construïts (territori natural i rural), regits geo-morfològicament pel Model Arxipèlag.

 Així, el model Glocal Urban-Region s’ha d’entendre com una constel·lació urbana regional conformada per “un sistema policèntric, diferenciat i jerarquitzat de subsistemes edificats generadors d’una nova geografia de centralitats”, immerses en un “territori intermedi” renovat, natural o agrícola que constitueix una peça essencial per garantir la qualitat de tot el sistema regional, de la mateixa manera que la qualitat del mar és essencial per a les illes que conformen l’arxipèlag.

 Una “nova geografia de centralitats” immerses en un reciclat “territori intermedi”
Al territori, i també a la ciutat, el concepte de centralitat és clau. Històricament, la ciutat sempre s’ha conformat al voltant d’un “lloc central clarament identificable” que ha estat nuclear: l’àgora a la ciutat grega; el fòrum(encreuament del cardum i decumanum) com a lloc central i gènesi espacial de la ciutat romana) i les ciutats medievals que, a Europa i Àsia, s’articulaven a partir de la Plaça, l’espai central que contenia el Palau de Govern i la Catedral. A les èpoques premoderna i moderna han proliferat noves tipologies d’espais centrals, també nuclears per al desenvolupament urbà, com  Tiananmen, a Beijing, el Central Parc a Nova York, la City de Londres, Ringstrasse a Viena o l’Eixample a Barcelona. Però el progressiu augment de dimensió i complexitat de les ciutats han propiciat que una única ciutat tingui diferents centralitats, com és el cas de Berlín, que considera “centre”  tot el teixit interior al Ringbahn, Districte de Mitte, generador de diferents centralitats contemporànies com Nikolaiviertel (Illa dels Museus), la Porta de Brandenburg, Alexander Platz o Postdamer Platz, una tendència també evident en les grans metròpolis nord-americanes (Nova York, Los Angeles…) i  xineses (Xangaii, Hong Kong…)

 En realitat, es pot dir que, avui, la transformació d’una metròpoli passa en primer lloc per definir les “àrees de nova centralitat”, que actuaran com a focus generadors de la nova urbanitat.

Fins i tot és possible parlar de “centralitat itinerant”. És a dir, àrees urbanes que adquireixen el caràcter de centralitat només temporalment, donant pas a una altra àrea que en pren el relleu, també temporalment. Aquest és un fenomen evident a Manhattan (primer la centralitat era al SoHo, després al Midtown, avui a Brooklyn i Chelsea i, demà, probablement a Harlem) mentre, a Barcelona, ha anat fluctuant per les Rambles, Tuset, Rambla de Catalunya, Passeig de Gràcia, Poble Nou, Gràcia, Barceloneta…

 La Regió Urbana Glocal estarà estructuralment formada per una “constel·lació de centralitats” (ciutats, pobles, grans aeroports, pols industrials, campus de coneixement i investigació, etc.) que interactuen entre si a partir de les xarxes infraestructurals tangibles (carreteres, ferrocarrils…) i intangibles (Internet i xarxes socials). Els subsistemes construïts estaran espacialment ubicats (com les illes d’un arxipèlag) sobre un “territori intermedi, agrari o natural”, de manera que la qualitat urbana dels sistemes construïts, com les ciutats, depenen majoritàriament de la qualitat del territori intermedi esmentat. En el cas de l’àrea de Barcelona, és remarcable el Parc Agrari del Llobregat que, com a exemple paradigmàtic d’“espai intermedi qualificat” vertebrador de la regió,  s’hauria d’entendre com a un veritable Parc Central Regional.

 El valor de l’espai intermedi agrari i natural regional és fonamental per a la sostenibilitat dels sistema rurals i urbans, i també com l’espai més adient per al desplegament d’instal·lacions energètiques (eòliques, fotovoltaiques, solars o maremotriz), tot evidenciant la necessitat de preservar-lo i de millorar la interacció entre els ecosistemes naturals, rurals i urbans, com a tesi territorial de futur.

 Avui, l’àmbit rural té gran complexitat. No és només una qüestió de governança i legislació, sinó també un repte socioeconòmic, amb implicacions urbanístiques directes, fins al punt que, actualment, es pot dir que no és possible millorar les condicions urbanes sense millorar el sector agrari a partir de nous models d’interacció urbana-rural. En aquest sentit, les extravagants polítiques de naturalització de la ciutat, com per exemple els jardins verticals, els horts urbans o l’enjardinament indiscriminat de les calçades, haurien de ser revisats a favor de mesures mediambientals i paisatgístiques més estructurals i acords amb la ciutat, com ara construir nous parcs urbans, re-enjardinar les places, passeigs i rambles, i transformar els patis d’illa edificats de l’Eixample en noves àrees verdes equipades especialment per als nens i per ubicar alguns serveis urbans (dipòsits subterranis per centralitzar residus urbans, i com a centres de distribució de mercaderies) que dificulten la qualitat ambiental del carrer o, simplement,no existeixen.

 La Regió Urbana Glocal no és una nova tesi territorial exclusiva per a Barcelona. Hi ha experiències similars, sobretot als Estats Units i a la Xina
Assumint que el progrés de la ciutat passa inevitablement per una bona interacció amb l’àmbit rural, no es tracta només d’assumir que els costos logístics i ambientals excessius, produïts pel subministrament alimentari a les ciutats des de llocs molt llunyans, és insostenible, sinó la necessitat, també, de constatar els avantatges, econòmics i socials, derivats de la proximitat i la interacció entre la ciutat i el camp. Però encara que necessària, la proximitat no és suficient per assegurar la sostenibilitat socioeconòmica del medi rural, perquè segueix tenint greus problemes estructurals que, per si mateixa, no pot resoldre. Més enllà dels avantatges indubtables que produirà la “nova agricultura”, fins i tot interpretant correctament la “llei dels rendiments decreixents”, la veritat és que, per a la plena modernització el medi rural, necessita un re-equipament estructural, que encara que sigui de base tecnològica, només pot provenir d’una major interacció amb les ciutats properes.

 La terciarització del sector primari-agrícola, encara que no és l’única, precisament perquè facilita la interacció amb les ciutats properes, avui és la solució més plausible per a la modernització i posada al dia del medi rural, especialment per als petits i mitjans agricultors, actors imprescindibles per a la salvaguarda i el manteniment del “territori intermedi regional”, agrícola i també dels ecosistemes naturals. El “fenomen Desakota”, com es denomina la puixant terciarització del sector agrícola a l’Àsia, indueix una bona interacció, a nivell regional, entre els mitjans agrícola i urbà, amb conseqüències immediates molt positives per als ciutadans i els agricultors. El Delta del riu Yangtsé és un bon exemple d’interacció entre les seves grans ciutats (Xangai, Nanjing, Suzhou, Hangzhou…) i el riquíssim territori agrícola que conforma el Delta, assentat en la terciarització del seu àmbit rural, propiciada per una espessa i eficient xarxa d’infraestructures viàries i canals i pel desplegament total d’Internet, Wi-fi gratuït i xarxes socials.

 A més per complementar i fer més eficient la terciarització del sector primari, a la Xina s’estan desplegant massivament les anomenades taobao villages, petites ciutats i comunitats agrícoles que propicien la relació directa entre els agricultors, ben equipats informàticament, i els consumidors, i, d’aquesta manera, poder vendre els seus productes directament als comerços urbans de proximitat, recolzant-se en un sistema logístic de distribució, ofert sota la supervisió de l’Administració, per grans empreses privades d’abast global, com Alibabà.

 D’altra banda, les constel·lacions regionals que inicialment eren binàries, a l’actual territori-xarxa regional tendeixen a augmentar la complexitat de la seva composició, formant formacions més àmplies, inicialment ternàries, de manera que les noves micro-constel·lacions regionals ja actuen com a eficients actors socioeconòmics globals, sobretot perquè permeten reinterpretar selectivament les funcions del territori d’acord amb el “Principi de les Afinitats Electives”, una llibertat d’acció clau per incrementar l’eficiència regional, com ara decidir l’estratègia per al repartiment de funcions entre les unes o les altres, evitant així una competitivitat supèrflua i garantint la competitivitat global, sense perjudicar a cap de les peces. Però això només serà possible mitjançant una interactivitat alta i eficient entre els diferents sistemes urbans que componen la regió, que en el context Global actual es manifesta com una nova prioritat estratègica, tant socioeconòmica com geopolíticament.

 

 La interregionalitat, en un nou context Global, promou una nova proximitat entre Geopolítica i Urbanística.

 Les dues a l’hora. La importància del control de l’escala geogràfica com un factor determinant per detectar el poder econòmic i polític que emana de la globalització, evidencia la conveniència d’induir “salts d’escala per promoure un tipus d’espacialització de la globalització capaç d’assegurar que el capital està al servei del territori”.

“Avui, la transformació d’una metròpoli passa en primer lloc per definir les “àrees de nova centralitat”, que actuaran com a focus generadors de la nova urbanitat.”

 

 

 

La capacitat que tenen avui regions diferents per competir o cooperar entre sí, les converteix en nous protagonistes globals. Per això, la lògica de situar en un mateix pla els processos de glocalització i els de canvi d’escala territorial, entenent-les coma  “configuracions geogràfiques“ produïdes per un conjunt d’escales interactives imbricades, compostes les unes dins les altres, com les nines russes, i capaces de produir la transformació del poder socio-espacial existent”. Per això, avui és molt significatiu que s’estimulin els processos de canvi d’escala territorial, dissenyats per generar estratègies globals, sobretot en sentit descendent cap a les escales locals, urbanes o regionals.

 En el nostre cas, el Corredor Mediterrani hauria de ser un exemple d’aquest procés de reescalament territorial, perquè en el context de l’actual Unió Europea, ja no pot ser considerat només com una infraestructura lineal de comunicació com era la Via Augusta romana. Avui, la major complexitat territorial, la major potencialitat funcional de les diferents regions i la necessitat de cooperació interregional per assegurar una forta presència a escala europea, fa necessari el replantejament del Corredor, perquè més enllà de la seva condició infraestructural, pugui vertebrar el territori a escala regional, amb tota la complexitat del Segle XXI.

 En el cas de la Regió Urbana de Barcelona, la rellevància de la seva linealitat (origen-destí), s’ha de complementar, decidint-ne el seu gruix, és a dir, el seu abast territorial. Si el seu àmbit ha d’arribar fins a Vic, Manresa o, fins i tot, Puigcerdà. Com el nou Corredor Mediterrani ha de ser capaç de servir territoris singulars com l’Empordà o el Delta de l’Ebre, i en termes interregionals, com pot ser  capaç d’afavorir la interacció amb territoris “col·laboradors històrics” com ara Mallorca, València o la Catalunya Nord. En aquest sentit, el Corredor Mediterrani podria implementar la gènesi de la nova Regió Urbana-Glocal de Barcelona i contribuir decisivament a la cooperació permanent a escala interregional d’un territori geopolíticament clau per a l’eficàcia socioeconòmica de la Mediterrània sud-occidental.

 Resum

 En la crisi sistèmica actual, que tendeix cap a la urbanització planetària i cap a la necessària revisió de l’impacte de la Globalització sobre el territori, urbà, rural i natural, el desplegament del concepte Regió Urbana Glocal tindrà un gran protagonisme geopolític global, contradient el seu distanciament tradicional derivat de la gran diferència escalar, un fet que es  confirmarà quan comprovem l’impacte geopolític del territori del New Arctic en un context territorial post-Canvi Climàtic

 D’altra banda, en el nostre actual context polític, hauríem de constatar que el desplegament de Barcelona, Regió Urbana Glocal és compatible i necessari per a una major eficiència territorial amb qualsevol tipus d’hipòtesi política que formulem, sigui continuista, reformista o rupturista.