COP 26, GLASGOW, BARCELONA, PUNT I SEGUIT
Lluís Boada reflexiona sobre la 26ena Conferència de les Parts de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (COP) i la continuïtat dels reptes que ha plantejat
Per Lluís Boada, Doctor en Ciències Econòmiques i en Humanitats, expert en Medi Ambient.
La 26ena Conferència de les Parts de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (COP) celebrada recentment a Glasgow no ha deixat en els participants i en l’opinió pública un bon regust de boca. Probablement la realitat sobre els resultats de la mateixa es troba entre el “bla, bla, bla” amb que els liquidà Greta Thunberg i els histriònics saltirons sense xarxa amb què els va saludar l’amfitrió Boris Johnson. Dir que es troben entre aquestes dues posicions no significa que es trobin en el punt mig, però no és l’objectiu d’aquest article valorar concretament les resolucions adoptades a Glasgow.
“Allò que està en joc exigeix un canvi tan ampli i profund que només es pot produir per la relació dialèctica entre el canvi de polítiques i el canvi de mentalitats” |
Allò que es vol remarcar és la importància de la continuïtat: que s’hagi arribat al número 26 de les COP i no s’hagi posat en qüestió la necessitat de seguir celebrant-les periòdicament. Perquè allò que està en joc exigeix un canvi tan ampli i profund que només es pot produir per la relació dialèctica entre el canvi de polítiques i el canvi de mentalitats, i això, a més de determinació, que flaqueja, vol temps.
Aquesta afirmació es pot sostenir legítimament des de Barcelona perquè la ciutat té la perspectiva que dona haverestat ja present a la Cimera de la Terra de l’any 1992, la Conferencia de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament celebrada a Río de Janeiro, esdeveniment extraordinari que va generar una multitud d’iniciatives. Per exemple, sense aquella Cimera de la Terra difícilment hagués tingut lloc a Berlín l’any 1995 la primera Conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, inaugurant la sèrie els dos darrers capítols de la qual han tingut lloc a Madrid la tardor del 2019 i ara a Glasgow.
En el pla local, Barcelona va ser pionera en l’aplicació dels acords allí adoptats mitjançant la consideració del Medi Ambient com una qüestió de política general de l’Ajuntament, la qual cosa es va traduir en els Programes d’actuació per una política mediambiental a Barcelona aprovats formalment l’any 1994, després d’un important i innovador procés participatiu. El document programàtic es va publicar en català, castellà i anglès, significant la capacitat d’influència i la voluntat obertura al món d’aquelles polítiques. Concretament, pel que fa al tema que ens ocupa, la ciutat s’havia adherit des de l’any 1993 a la Campanya Ciutats per la Protecció del Clima, a la qual també es va incorporar la Diputació de Barcelona, ambientalment molt activa ja en aquell període.
Des de les reunions de ciutats prèvies a la Cimera de Rio de Janeiro de l’any 1992, la lluita dels ajuntaments per fer-se un lloc a les Conferències de temàtica mediambiental de les Nacions Unides ha estat àrdua. De fet no s’ha aconseguit superar el caràcter predominantment paral·lel de la seva presència respecte al fòrum central de les nacions. Tanmateix, cal celebrar com un fruit de la continuïtat que aquí es posa en valor i com un pas endavant, que l’alcaldessa de Barcelona hagi tingut a Glasgow una presència rellevant al costat dels seus col·legues de Londres, París, Bogotà, entre altres representants de C40, la xarxa de ciutats grans, les metròpolis, que tenen en agenda la lluita contra el canvi climàtic.
Ben mirat, els resultats de la COP 26, sense aportar gran cosa de nou, tampoc difereixen massa dels resultats assolits en conferències anteriors. Es mantenen els objectius sobre l’increment admès de temperatura, es proposa la fi dels subsidis ineficients als combustibles fòssils i el reforçament dels plans de reducció d’emissions d’ara fins el 2030, s’anuncia una voluntat d’augmentar significativament l’ajut als països en vies de desenvolupament per adaptar-se al canvi climàtic, s’estableixen nous compromisos sobre desforestació i sobre retallades de les emissions de metà, i un etcètera no absent d’ambigüitats que Thunberg i la seva corrent de gent idealista i jove han traduït, comprensiblement, per bla, bla, bla.
El fet que cal admetre a l’hora de les valoracions és que l’ONU, i lògicament les seves organitzacions sectorials, no són els òrgans de governança mundial que els reptes globals que tenim plantejats requeririen i que molts, especialment els joves, desitjaríem. Si no s’admet aquesta realitat, la frustració està garantida. Ara bé, seria una equivocació negar la importància d’aquests organismes i de les seves decisions. Primerament, com lloc de trobada fins i tot dels adversaris més oposats entre ells. Segonament, com a definidors de moral pública, particularment dels drets humans i ambientals. En tercer lloc, com a inspiradors i influenciadors de polítiques i compromisos. Finalment, i com a conseqüència de tot això, com a transformadors de mentalitats.
Un repàs sobre els impactes que han tingut les COP sobre la transformació de les mentalitats i de les sensibilitats en temàtica mediambiental sembla indicar que la capacitat de ressonància pròpia de les ciutats on han tingut lloc ha resultat ser molt important, fins i tot més que els acords aconseguits. Río de Janeiro, potser Berlín, Kyoto i certament París han marcat la pauta dins la llarga sèrie de conferències celebrades fins ara. Per aquest motiu, tot i que la proximitat de la COP celebrada a Madrid recomana una espera, la capacitat de ressonància de Barcelona adquirida per la transformació urbanística i social i la capacitat de plasmació imaginativa i eficient de les seves iniciatives col·lectives, que tot el món va poder contemplar l’any 1992, podia posar-se a prova i renovar-se acollint una futura COP.
Seria convenient, en el procés de preparació de la corresponent candidatura que es tornés a mirar, o simplement es mirés, amb la humilitat de qui vol aprendre perquè vol millorar allò que fa, aquell l’urbanisme esclatant, l’ambientalisme pioner i integral i la il·lusió i mobilització del conjunt de la ciutadania que van fer de Barcelona un referent i lloc on anar que, certament, el món no vol perdre perquè va esdevenir patrimoni de tots. El coneixement del passat, l’agraïment i el reconeixement són valors en els quals es fonamenten, entre altres coses, les bones polítiques.
Per Lluís Boada, Doctor en Ciències Econòmiques i en Humanitats, expert en Medi Ambient.
La 26ena Conferència de les Parts de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (COP) celebrada recentment a Glasgow no ha deixat en els participants i en l’opinió pública un bon regust de boca. Probablement la realitat sobre els resultats de la mateixa es troba entre el “bla, bla, bla” amb que els liquidà Greta Thunberg i els histriònics saltirons sense xarxa amb què els va saludar l’amfitrió Boris Johnson. Dir que es troben entre aquestes dues posicions no significa que es trobin en el punt mig, però no és l’objectiu d’aquest article valorar concretament les resolucions adoptades a Glasgow
Allò que es vol remarcar és la importància de la continuïtat: que s’hagi arribat al número 26 de les COP i no s’hagi posat en qüestió la necessitat de seguir celebrant-les periòdicament. Perquè allò que està en joc exigeix un canvi tan ampli i profund que només es pot produir per la relació dialèctica entre el canvi de polítiques i el canvi de mentalitats, i això, a més de determinació, que flaqueja, vol temps.
Aquesta afirmació es pot sostenir legítimament des de Barcelona perquè la ciutat té la perspectiva que dona haverestat ja present a la Cimera de la Terra de l’any 1992, la Conferencia de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament celebrada a Río de Janeiro, esdeveniment extraordinari que va generar una multitud d’iniciatives. Per exemple, sense aquella Cimera de la Terra difícilment hagués tingut lloc a Berlín l’any 1995 la primera Conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, inaugurant la sèrie els dos darrers capítols de la qual han tingut lloc a Madrid la tardor del 2019 i ara a Glasgow.
En el pla local, Barcelona va ser pionera en l’aplicació dels acords allí adoptats mitjançant la consideració del Medi Ambient com una qüestió de política general de l’Ajuntament, la qual cosa es va traduir en els Programes d’actuació per una política mediambiental a Barcelona aprovats formalment l’any 1994, després d’un important i innovador procés participatiu. El document programàtic es va publicar en català, castellà i anglès, significant la capacitat d’influència i la voluntat obertura al món d’aquelles polítiques. Concretament, pel que fa al tema que ens ocupa, la ciutat s’havia adherit des de l’any 1993 a la Campanya Ciutats per la Protecció del Clima, a la qual també es va incorporar la Diputació de Barcelona, ambientalment molt activa ja en aquell període.
“Allò que està en joc exigeix un canvi tan ampli i profund que només es pot produir per la relació dialèctica entre el canvi de polítiques i el canvi de mentalitats” |
Des de les reunions de ciutats prèvies a la Cimera de Rio de Janeiro de l’any 1992, la lluita dels ajuntaments per fer-se un lloc a les Conferències de temàtica mediambiental de les Nacions Unides ha estat àrdua. De fet no s’ha aconseguit superar el caràcter predominantment paral·lel de la seva presència respecte al fòrum central de les nacions. Tanmateix, cal celebrar com un fruit de la continuïtat que aquí es posa en valor i com un pas endavant, que l’alcaldessa de Barcelona hagi tingut a Glasgow una presència rellevant al costat dels seus col·legues de Londres, París, Bogotà, entre altres representants de C40, la xarxa de ciutats grans, les metròpolis, que tenen en agenda la lluita contra el canvi climàtic.
Ben mirat, els resultats de la COP 26, sense aportar gran cosa de nou, tampoc difereixen massa dels resultats assolits en conferències anteriors. Es mantenen els objectius sobre l’increment admès de temperatura, es proposa la fi dels subsidis ineficients als combustibles fòssils i el reforçament dels plans de reducció d’emissions d’ara fins el 2030, s’anuncia una voluntat d’augmentar significativament l’ajut als països en vies de desenvolupament per adaptar-se al canvi climàtic, s’estableixen nous compromisos sobre desforestació i sobre retallades de les emissions de metà, i un etcètera no absent d’ambigüitats que Thunberg i la seva corrent de gent idealista i jove han traduït, comprensiblement, per bla, bla, bla.
El fet que cal admetre a l’hora de les valoracions és que l’ONU, i lògicament les seves organitzacions sectorials, no són els òrgans de governança mundial que els reptes globals que tenim plantejats requeririen i que molts, especialment els joves, desitjaríem. Si no s’admet aquesta realitat, la frustració està garantida. Ara bé, seria una equivocació negar la importància d’aquests organismes i de les seves decisions. Primerament, com lloc de trobada fins i tot dels adversaris més oposats entre ells. Segonament, com a definidors de moral pública, particularment dels drets humans i ambientals. En tercer lloc, com a inspiradors i influenciadors de polítiques i compromisos. Finalment, i com a conseqüència de tot això, com a transformadors de mentalitats.
Un repàs sobre els impactes que han tingut les COP sobre la transformació de les mentalitats i de les sensibilitats en temàtica mediambiental sembla indicar que la capacitat de ressonància pròpia de les ciutats on han tingut lloc ha resultat ser molt important, fins i tot més que els acords aconseguits. Río de Janeiro, potser Berlín, Kyoto i certament París han marcat la pauta dins la llarga sèrie de conferències celebrades fins ara. Per aquest motiu, tot i que la proximitat de la COP celebrada a Madrid recomana una espera, la capacitat de ressonància de Barcelona adquirida per la transformació urbanística i social i la capacitat de plasmació imaginativa i eficient de les seves iniciatives col·lectives, que tot el món va poder contemplar l’any 1992, podia posar-se a prova i renovar-se acollint una futura COP.
Seria convenient, en el procés de preparació de la corresponent candidatura que es tornés a mirar, o simplement es mirés, amb la humilitat de qui vol aprendre perquè vol millorar allò que fa, aquell l’urbanisme esclatant, l’ambientalisme pioner i integral i la il·lusió i mobilització del conjunt de la ciutadania que van fer de Barcelona un referent i lloc on anar que, certament, el món no vol perdre perquè va esdevenir patrimoni de tots. El coneixement del passat, l’agraïment i el reconeixement són valors en els quals es fonamenten, entre altres coses, les bones polítiques.
| share: |       |
