15 ANYS DE LA LLEI QUE VA CREAR L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA

Per Rafael Pradas, periodista
Hi ha dates que adquireixen gran importància per a les ciutats i els territoris. Per exemple: el 7 d’agost de 1854 quan es va iniciar l’enderrocament de les muralles que impedien l’expansió de Barcelona. O el 20 d’abril de 1887, quan es va signar l’annexió a la ciutat de viles veïnes com Santa Maria dels Sants, Sant Andreu de Palomar o Sant Martí de Provençals. Una altra data: el 18 de desembre de 1979, quan entrà en vigor l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que posava l’ordenació del territori en mans del Parlament.
A aquest calendari, entre altres dates, caldria afegir-hi el 27 de juliol de 2010, jornada històrica en la qual, amb una unànime votació al Parlament de Catalunya, es van tancar moltes ferides al territori amb l’aprovació de la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona: 36 municipis estesos sobre un petit territori de 636 quilometres quadrats que concentra 3.400.000 persones. Es tracta d’un àmbit d’una gran complexitat, un dens continu urbà de característiques econòmiques i socials especifiques que la llei volia afrontar amb “voluntat de millorar l’eficiència i l’eficàcia de les administracions, serveis públics de qualitat; administració propera i capaç d’incrementar la implicació i la participació ciutadanes”. Un incís: els barris de la Florida, de L’Hospitalet, i el de Clignancourt, al nord de París, són els més densament poblats d’Europa.
L’aprovació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona el 2010 va ser de fet un acte de restitució i reparació. De reconeixement de la tossuderia de la realitat. Mentre que l’any 1987 l’antiga Corporació Metropolitana de Barcelona havia estat desmantellada per la majoria parlamentaria de CiU, l’aprovació de la nova llei va estar marcada, vint-i-tres anys després, per l’acord i la voluntat de consens entre tots els grups parlamentaris. De fet, havia canviat la manera d’enfocar la qüestió: l’antiga CMB va ser legalment abolida com un acte d’autoritat del govern del país davant el protagonisme de Barcelona, però els problemes metropolitans no van desaparèixer i tant les entitats metropolitanes especialitzades creades per llei (transports i medi ambient) com la voluntària Mancomunitat de Municipis Metropolitans de Barcelona van continuar fent una feina imprescindible al territori. D’això n’eren ben conscients els àmbits econòmics, socials i institucionals més propers al nacionalisme.
Simbolismes: Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona quan es va suprimir l’AMB i actiu opositor a la mesura, va assistir al ple des de la tribuna acompanyat de qui era alcalde en aquell moment, Jordi Hereu.

“També queda clar que la dimensió metropolitana enforteix oportunitats econòmiques, socials, culturals i que és una eina de redistribució de riquesa i de generació d’oportunitats.”

S’havia acabat un cicle de l’antiga CiU: feia ja set anys que Jordi Pujol havia deixat el lideratge del catalanisme liberal en mans d’Artur Mas, que es convertiria en president de la Generalitat l’any següent. També s’acabava, en conseqüència, el cicle del tripartit PSC, ICV i ERC, que havia començat el 2003: al finalitzar la votació, alcaldes metropolitans i diputats van fer-se una foto de família, que va permetre veure una conversa distesa entre Pasqual Maragall i el seu successor com a president de la Generalitat, José Montilla, que perdria les eleccions al Parlament de Catalunya el novembre del mateix 2010.
Jordi Hereu havia de perdre l’alcaldia de Barcelona l’any següent, 2011, davant Xavier Trias, que es convertiria en president de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Els alcaldes convergents havien abraçat la causa metropolitana. De fet, hi havia el reconeixement mutu dels errors comesos.
És evident que la realitat metropolitana de Barcelona ha adquirit un nivell de consens com no havia tingut en cap altra època. Sense perspectiva metropolitana difícilment tindran solució molts dels problemes que comparteixen Barcelona i les ciutats del seu ampli entorn (mobilitat, habitatge, emergència climàtica, inclusió social…) També queda clar que la dimensió metropolitana enforteix oportunitats econòmiques, socials, culturals i que és una eina de redistribució de riquesa i de generació d’oportunitats. No es pot oblidar que l’àrea metropolitana és conseqüència directa del creixement econòmic desmesurat dels anys seixanta del segle XX, un desordre social i urbanístic agreujat clarament per la manca d’institucions polítiques, socials, sindicals i patronals sòlides i representatives.
Cal assenyalar, però, que entre 2010 i 2025 s’han produït molts canvis econòmics, socials, culturals i de percepció dels problemes. S’ha fet present com mai la crisi de l’accés a l’habitatge, el fenomen migratori no ha parat de créixer, i Barcelona i la seva àrea s’ha posicionat com un referent en tecnologia, ciències de la salut i activitats avançades, però queda molt per fer: un 27,2% de la població metropolitana es troba en risc d’exclusió social segons l’Institut Metròpoli de la UAB.
Probablement avui els problemes i les oportunitats s’han de plantejar en el marc de la Regió Metropolitana: és evident que la Barcelona real s’estén més enllà dels límits de l’actual Àrea. L’alcalde Jaume Collboni ha proposat en diverses ocasions el marc conceptual de la metròpolis gran, conscient de les seves complexitat institucional i pràctica. Però el tema ja està obert.

Per Rafael Pradas, periodista
Hi ha dates que adquireixen gran importància per a les ciutats i els territoris. Per exemple: el 7 d’agost de 1854 quan es va iniciar l’enderrocament de les muralles que impedien l’expansió de Barcelona. O el 20 d’abril de 1887, quan es va signar l’annexió a la ciutat de viles veïnes com Santa Maria dels Sants, Sant Andreu de Palomar o Sant Martí de Provençals. Una altra data: el 18 de desembre de 1979, quan entrà en vigor l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que posava l’ordenació del territori en mans del Parlament.
A aquest calendari, entre altres dates, caldria afegir-hi el 27 de juliol de 2010, jornada històrica en la qual, amb una unànime votació al Parlament de Catalunya, es van tancar moltes ferides al territori amb l’aprovació de la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona: 36 municipis estesos sobre un petit territori de 636 quilometres quadrats que concentra 3.400.000 persones. Es tracta d’un àmbit d’una gran complexitat, un dens continu urbà de característiques econòmiques i socials especifiques que la llei volia afrontar amb “voluntat de millorar l’eficiència i l’eficàcia de les administracions, serveis públics de qualitat; administració propera i capaç d’incrementar la implicació i la participació ciutadanes”. Un incís: els barris de la Florida, de L’Hospitalet, i el de Clignancourt, al nord de París, són els més densament poblats d’Europa.
L’aprovació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona el 2010 va ser de fet un acte de restitució i reparació. De reconeixement de la tossuderia de la realitat. Mentre que l’any 1987 l’antiga Corporació Metropolitana de Barcelona havia estat desmantellada per la majoria parlamentaria de CiU, l’aprovació de la nova llei va estar marcada, vint-i-tres anys després, per l’acord i la voluntat de consens entre tots els grups parlamentaris. De fet, havia canviat la manera d’enfocar la qüestió: l’antiga CMB va ser legalment abolida com un acte d’autoritat del govern del país davant el protagonisme de Barcelona, però els problemes metropolitans no van desaparèixer i tant les entitats metropolitanes especialitzades creades per llei (transports i medi ambient) com la voluntària Mancomunitat de Municipis Metropolitans de Barcelona van continuar fent una feina imprescindible al territori. D’això n’eren ben conscients els àmbits econòmics, socials i institucionals més propers al nacionalisme.
Simbolismes: Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona quan es va suprimir l’AMB i actiu opositor a la mesura, va assistir al ple des de la tribuna acompanyat de qui era alcalde en aquell moment, Jordi Hereu.

“També queda clar que la dimensió metropolitana enforteix oportunitats econòmiques, socials, culturals i que és una eina de redistribució de riquesa i de generació d’oportunitats.”

 

 

 

S’havia acabat un cicle de l’antiga CiU: feia ja set anys que Jordi Pujol havia deixat el lideratge del catalanisme liberal en mans d’Artur Mas, que es convertiria en president de la Generalitat l’any següent. També s’acabava, en conseqüència, el cicle del tripartit PSC, ICV i ERC, que havia començat el 2003: al finalitzar la votació, alcaldes metropolitans i diputats van fer-se una foto de família, que va permetre veure una conversa distesa entre Pasqual Maragall i el seu successor com a president de la Generalitat, José Montilla, que perdria les eleccions al Parlament de Catalunya el novembre del mateix 2010.
Jordi Hereu havia de perdre l’alcaldia de Barcelona l’any següent, 2011, davant Xavier Trias, que es convertiria en president de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Els alcaldes convergents havien abraçat la causa metropolitana. De fet, hi havia el reconeixement mutu dels errors comesos.
És evident que la realitat metropolitana de Barcelona ha adquirit un nivell de consens com no havia tingut en cap altra època. Sense perspectiva metropolitana difícilment tindran solució molts dels problemes que comparteixen Barcelona i les ciutats del seu ampli entorn (mobilitat, habitatge, emergència climàtica, inclusió social…) També queda clar que la dimensió metropolitana enforteix oportunitats econòmiques, socials, culturals i que és una eina de redistribució de riquesa i de generació d’oportunitats. No es pot oblidar que l’àrea metropolitana és conseqüència directa del creixement econòmic desmesurat dels anys seixanta del segle XX, un desordre social i urbanístic agreujat clarament per la manca d’institucions polítiques, socials, sindicals i patronals sòlides i representatives.
Cal assenyalar, però, que entre 2010 i 2025 s’han produït molts canvis econòmics, socials, culturals i de percepció dels problemes. S’ha fet present com mai la crisi de l’accés a l’habitatge, el fenomen migratori no ha parat de créixer, i Barcelona i la seva àrea s’ha posicionat com un referent en tecnologia, ciències de la salut i activitats avançades, però queda molt per fer: un 27,2% de la població metropolitana es troba en risc d’exclusió social segons l’Institut Metròpoli de la UAB.
Probablement avui els problemes i les oportunitats s’han de plantejar en el marc de la Regió Metropolitana: és evident que la Barcelona real s’estén més enllà dels límits de l’actual Àrea. L’alcalde Jaume Collboni ha proposat en diverses ocasions el marc conceptual de la metròpolis gran, conscient de les seves complexitat institucional i pràctica. Però el tema ja està obert.

ALTRES ARTICLES