MARAGALL, L’IMPERATIU METROPOLITÀ

La cohesió metropolitana és encara un repte. Maragall s’hi va comprometre directament. Va forçar el reconeixement d’una legitimitat d’exercici, assumint el lideratge, una dedicació constant i sistemàtica, i proposant projectes comuns.

 

Per Xavier Roig, cronista i escriptor

L’acció metropolitana de Pasqual Maragall es va fonamentar en uns objectius i una estratègia ben definits. Com en tants altres aspectes de la seva gestió municipal, la política metropolitana va respondre sistemàticament a una orientació estratègica i en aquest cas fundacional.
“Per una Barcelona olímpica i metropolitana” va ser el títol del seu discurs de presa de possessió com a alcalde, el 2 de desembre de 1982.
Maragall plantejava a l’inici del seu mandat dos vectors complementaris, dos impulsos perfectament connectats.
La formalització de l’objectiu olímpic conduïa a la internacionalització, però plantejava igualment l’imperatiu de transformació de la ciutat, d’una transformació física radical i, en conseqüència, la necessitat ineludible de construcció d’un consens prou ampli que la fes possible.
La dimensió metropolitana es va situar com una línia estratègica fundacional. L’aposta metropolitana era, de fet, la proclamació d’un propòsit central i rellevant: la decisió de competir. De competir a Espanya, a Europa, al món. Per fer-ho, Barcelona necessitava assumir el perímetre de la ciutat real, es a dir, de la ciutat metropolitana. La ciutat central d’1.6 M/1.7 M. d’habitants té unes dimensions massa reduïdes.

“La dimensió metropolitana es va situar com una línia estratègica fundacional. L’aposta metropolitana era, de fet, la proclamació d’un propòsit central i rellevant: la decisió de competir. De competir a Espanya, a Europa, al món.”

Barcelona enllà
Al capdavall, no era una tradició de la ciutat de Barcelona pensar i estendre’s més enllà de les seves fronteres?
Son molts els exemples d’aquesta vocació. Des de la propietat de l’Escola d’educació especial de Castell de Sant Foix a Martorelles, passant per la intervenció de l’Ajuntament en la implantació de la Universitat Autònoma a Bellaterra, la Compilació del Dret Civil de Catalunya feta des de les mateixes oficines d’Alcaldia, la institució del carreratge o el desplegament de les subseus olímpiques …
Maragall, polític culte, va fer per atendre la invitació del poeta a saltar més enllà de Collserola:

Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona,
Junyits besar voldrían tos peus ab ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besòs y Llobregat,
y ser de tos reductes troneres avansades
los pits de Catalunya, Montseny y Montserrat.

Un àrea metropolitana, explicava Maragall, és un territori urbà, una conurbació on els seus habitants es desplacen per cobrir les seves necessitats residencials, laborals, d’estudi, de lleure i esbarjo, assistencials, comercials… al marge de qualsevol frontera administrativa.
I per això, quan li preguntaven quants habitants té Barcelona responia: “A quina hora?”

La ciutat real
Parlava Maragall de l’àrea metropolitana com a ciutat i per això qualificava Collserola de Central Park de Barcelona, elegia el nom de Rondes —el carrer major de l’àrea metropolitana— com a alternativa a “cinturó” o a designacions administratives com ara B-20 o B-30.
Per comparar les realitats urbanes de Barcelona i Madrid proposava un exercici que plantejàvem sovint quan explicàvem la ciutat a fora.
Si observàvem les dues ciutats des d’un avió comprovàvem que en els dos casos hi ha un contínuum urbà. El de Barcelona és més dens, una aglomeració més compacta dominada pel massís de Collserola en una posició central.
Quan plantejava aquest símil, la població de Madrid i de l’àrea metropolitana de Barcelona eren aproximadament equivalents, d’uns tres milions d’habitants. Ara, amb el creixement de l’AMB fins a 36 municipis, les xifres han canviat. Però la virtualitat de l’exemple es manté.
El policentrisme és una característica clau de la Barcelona metropolitana, reflex de l’estructura funcional de la ciutat central. Però l’agrupació dels municipis va implicar una multiplicació de perifèries que s’havien de gestionar coordinadament.

El repte de la cohesió
La Corporació Metropolitana va tenir un paper decisiu en la millora general de les perifèries municipals i, sobretot, de zones intersticials molt degradades. Algunes d’aquestes accions es van impulsar en el marc del projecte olímpic.
Alguns dels casos més significatius son els de Torre Melina, a la frontera entre Barcelona i L’Hospitalet, el pavelló de basket de Badalona, el camp de beisbol olímpic, el canal de rem de Castelldefels, els parcs metropolitans connectant diversos municipis, la llera del Llobregat i, molt especialment, les platges.
La cohesió metropolitana és encara un repte. Maragall s’hi va comprometre directament. Va forçar el reconeixement d’una legitimitat d’exercici, assumint el lideratge, una dedicació constant i sistemàtica, i proposant projectes comuns.
En una línia tarradellista, Maragall tenia clar que el prestigi dels equips de gestió, la qualificació dels funcionaris, era fonamental per consolidar la cohesió metropolitana. Perquè, com a funcionari de l’Ajuntament de Barcelona, Maragall creia en la rellevància del servei públic de qualitat. Estava convençut que la credibilitat de la Corporació Metropolitana de Barcelona depenia també de la qualitat dels seus funcionaris.
Per a Pasqual Maragall la batalla metropolitana va ser un compromís gairebé personal. I la va dur més enllà de Barcelona. A Espanya, naturalment, però també a Europa i als Estats Units.
La dissolució del Greater London Council per decisió de Margarent Thatcher va ser viscuda a la banda mar de la Plaça de Sant Jaume com una ferida pròpia. A la banda muntanya, com una inspiració. No trigaria Jordi Pujol a derogar la Corporació Metropolitana de Barcelona.
Maragall va jugar obertament amb la promoció del paral.lelisme entre Pujol i Thatcher. El xoc en aquest terreny va dur a una confrontació decisiva que va anar més enllà del component metropolità per plantejar un primer dibuix d’una alternativa entre dos models de govern que s’ha prolongat durant unes dècades.
Alguns dels debats actuals estan relacionats amb l’impuls metropolità de Maragall. Podríem parlar, per exemple, del creixement i modernització del Port, del Port Vell i dels creuers que van començar a venir a Barcelona amb els Jocs Olímpics.
Però també de la potenciació del Consorci de la Zona Franca i d’una incipient política industrial concretada en la col.laboració amb SEAT, l’impuls del Parc Tecnològic del Vallès, el pacte amb Carlo de Benedetti per al trasllat d’Oivetti de Glòries a Cerdanyola, la instal.lació de Hewlett & Packard per fer plotters primer a Terrassa i després a Sant Cugat. O la construcció del circuït de Montmeló.
En definitiva, l’alternativa d’una voluntat de governar, i d’una visió cosmopolita, i oberta enfront de la proposta nacionalista i desconfiada.

Per Xavier Roig, cronista i escriptor

L’acció metropolitana de Pasqual Maragall es va fonamentar en uns objectius i una estratègia ben definits. Com en tants altres aspectes de la seva gestió municipal, la política metropolitana va respondre sistemàticament a una orientació estratègica i en aquest cas fundacional.
“Per una Barcelona olímpica i metropolitana” va ser el títol del seu discurs de presa de possessió com a alcalde, el 2 de desembre de 1982.
Maragall plantejava a l’inici del seu mandat dos vectors complementaris, dos impulsos perfectament connectats.
La formalització de l’objectiu olímpic conduïa a la internacionalització, però plantejava igualment l’imperatiu de transformació de la ciutat, d’una transformació física radical i, en conseqüència, la necessitat ineludible de construcció d’un consens prou ampli que la fes possible.
La dimensió metropolitana es va situar com una línia estratègica fundacional. L’aposta metropolitana era, de fet, la proclamació d’un propòsit central i rellevant: la decisió de competir. De competir a Espanya, a Europa, al món. Per fer-ho, Barcelona necessitava assumir el perímetre de la ciutat real, es a dir, de la ciutat metropolitana. La ciutat central d’1.6 M/1.7 M. d’habitants té unes dimensions massa reduïdes.

“La dimensió metropolitana es va situar com una línia estratègica fundacional. L’aposta metropolitana era, de fet, la proclamació d’un propòsit central i rellevant: la decisió de competir. De competir a Espanya, a Europa, al món.”

 

 

 

Barcelona enllà
Al capdavall, no era una tradició de la ciutat de Barcelona pensar i estendre’s més enllà de les seves fronteres?
Son molts els exemples d’aquesta vocació. Des de la propietat de l’Escola d’educació especial de Castell de Sant Foix a Martorelles, passant per la intervenció de l’Ajuntament en la implantació de la Universitat Autònoma a Bellaterra, la Compilació del Dret Civil de Catalunya feta des de les mateixes oficines d’Alcaldia, la institució del carreratge o el desplegament de les subseus olímpiques …
Maragall, polític culte, va fer per atendre la invitació del poeta a saltar més enllà de Collserola:

Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona,
Junyits besar voldrían tos peus ab ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besòs y Llobregat,
y ser de tos reductes troneres avansades
los pits de Catalunya, Montseny y Montserrat.

Un àrea metropolitana, explicava Maragall, és un territori urbà, una conurbació on els seus habitants es desplacen per cobrir les seves necessitats residencials, laborals, d’estudi, de lleure i esbarjo, assistencials, comercials… al marge de qualsevol frontera administrativa.
I per això, quan li preguntaven quants habitants té Barcelona responia: “A quina hora?”

La ciutat real
Parlava Maragall de l’àrea metropolitana com a ciutat i per això qualificava Collserola de Central Park de Barcelona, elegia el nom de Rondes —el carrer major de l’àrea metropolitana— com a alternativa a “cinturó” o a designacions administratives com ara B-20 o B-30.
Per comparar les realitats urbanes de Barcelona i Madrid proposava un exercici que plantejàvem sovint quan explicàvem la ciutat a fora.
Si observàvem les dues ciutats des d’un avió comprovàvem que en els dos casos hi ha un contínuum urbà. El de Barcelona és més dens, una aglomeració més compacta dominada pel massís de Collserola en una posició central.
Quan plantejava aquest símil, la població de Madrid i de l’àrea metropolitana de Barcelona eren aproximadament equivalents, d’uns tres milions d’habitants. Ara, amb el creixement de l’AMB fins a 36 municipis, les xifres han canviat. Però la virtualitat de l’exemple es manté.
El policentrisme és una característica clau de la Barcelona metropolitana, reflex de l’estructura funcional de la ciutat central. Però l’agrupació dels municipis va implicar una multiplicació de perifèries que s’havien de gestionar coordinadament.

El repte de la cohesió
La Corporació Metropolitana va tenir un paper decisiu en la millora general de les perifèries municipals i, sobretot, de zones intersticials molt degradades. Algunes d’aquestes accions es van impulsar en el marc del projecte olímpic.
Alguns dels casos més significatius son els de Torre Melina, a la frontera entre Barcelona i L’Hospitalet, el pavelló de basket de Badalona, el camp de beisbol olímpic, el canal de rem de Castelldefels, els parcs metropolitans connectant diversos municipis, la llera del Llobregat i, molt especialment, les platges.
La cohesió metropolitana és encara un repte. Maragall s’hi va comprometre directament. Va forçar el reconeixement d’una legitimitat d’exercici, assumint el lideratge, una dedicació constant i sistemàtica, i proposant projectes comuns.
En una línia tarradellista, Maragall tenia clar que el prestigi dels equips de gestió, la qualificació dels funcionaris, era fonamental per consolidar la cohesió metropolitana. Perquè, com a funcionari de l’Ajuntament de Barcelona, Maragall creia en la rellevància del servei públic de qualitat. Estava convençut que la credibilitat de la Corporació Metropolitana de Barcelona depenia també de la qualitat dels seus funcionaris.
Per a Pasqual Maragall la batalla metropolitana va ser un compromís gairebé personal. I la va dur més enllà de Barcelona. A Espanya, naturalment, però també a Europa i als Estats Units.
La dissolució del Greater London Council per decisió de Margarent Thatcher va ser viscuda a la banda mar de la Plaça de Sant Jaume com una ferida pròpia. A la banda muntanya, com una inspiració. No trigaria Jordi Pujol a derogar la Corporació Metropolitana de Barcelona.
Maragall va jugar obertament amb la promoció del paral.lelisme entre Pujol i Thatcher. El xoc en aquest terreny va dur a una confrontació decisiva que va anar més enllà del component metropolità per plantejar un primer dibuix d’una alternativa entre dos models de govern que s’ha prolongat durant unes dècades.
Alguns dels debats actuals estan relacionats amb l’impuls metropolità de Maragall. Podríem parlar, per exemple, del creixement i modernització del Port, del Port Vell i dels creuers que van començar a venir a Barcelona amb els Jocs Olímpics.
Però també de la potenciació del Consorci de la Zona Franca i d’una incipient política industrial concretada en la col.laboració amb SEAT, l’impuls del Parc Tecnològic del Vallès, el pacte amb Carlo de Benedetti per al trasllat d’Oivetti de Glòries a Cerdanyola, la instal.lació de Hewlett & Packard per fer plotters primer a Terrassa i després a Sant Cugat. O la construcció del circuït de Montmeló.
En definitiva, l’alternativa d’una voluntat de governar, i d’una visió cosmopolita, i oberta enfront de la proposta nacionalista i desconfiada.

ALTRES ARTICLES