“LA CULTURA TRASPASSA LES FRONTERES ADMINISTRATIVES DE L’ÀREA METROPOLITANA”

El regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor de Nou Barris, Xavier Marcé, fa un repàs dels temes més importants que la ciutat té sobre la taula i subratlla el fet que la vida cultural de l’àrea metropolitana no està limitada a la ciutat

Hi ha pocs àmbits de la gestió cultural que Xavier Marcé (L’Hospitalet de Llobregat, 1957) no conegui, des que s’hi va vincular a inicis dels anys 80. Va ser, entre d’altres activitats, gerent del Patronat de Cultura de l’Hospitalet i director del Pla Estratègic de Cultura de Sabadell, així com director de Recursos de l’ICUB i director general de l’Institut Català de les Indústries Culturals (2004-07). Lligat a la producció escènica, va ser director general estratègic de Focus SA (2001-04 i, posteriorment, entre 2008-16), president de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (2014-16).

En el pla acadèmic, ha impartit les assignatures Projectes Audiovisuals a la UPF i Indústria de la Televisió a la Universitat Ramon Llull, a més d’Economia Política a la UB (1993-94). Actualment és regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor de Nou Barris. En aquesta entrevista passa revista a l’escenari cultural de Barcelona i els seus reptes.

 

– L’alcalde Collboni ha parlat del 2029 com a marc d’una tercera gran transformació de Barcelona. Se celebrarà el centenari de l’Exposició del 1929. El Pla Montjuïc 2023-29 serà un element clau d’aquest projecte. Dins d’aquest marc es va anunciar l’ampliació del MNAC en 30.000 metres quadrats. Com està el projecte?

– No puc ser molt precís perquè s’hi està treballant. Però hi ha forces  elements que són evidents. El primer és  que el 2029 és l’aniversari de l’Exposició Universal. Segon, Montjuïc és un lloc especial per la ciutat per diverses raons: és una muntanya que és clarament un parc metropolità. I, per tant, és un espai que aglutina una mirada cap al Baix Llobregat, tal com la llera del Bessos ho fa cap el  Maresme. A Montjuïc hi ha uns espais de la Fira que cal remodelar i cal afrontar l’ampliació del MNAC. Hi ha la idea, amb el Pavelló Alfons XII, d’un nou Palau de Congressos. Cal connectar millor Montjuïc i el Paral·lel, i obrir un espai que permeti, pel carrer Lleida, entrar d’una altra manera a Montjuïc. Hem de repensar  tot el sistema de mobilitat de la muntanya per reforçar el seu paper com a gran espai de cultura, d’esports i d’oci.

Tot plegat fa que aquesta mirada estratègica per la ciutat conflueixi en un moment com és el 2029. Jo diria, per tant, que els operadors principals, que són la Generalitat, l’Ajuntament i la Fira estan articulant aquest pla i això es veurà en relativament poc temps i es posaran sobre la taula quines són les idees mestre.

– I el MNAC?

– Estem treballant en el projecte d’ampliació del MNAC. El MNAC està adscrit a la Generalitat, que és qui lidera el projecte, però ens implica com a Ajuntament en la mesura en què formem part del museu, igual que el Ministeri. Certament, el MNAC forma part d’aquesta operació Montjuïc. Aquestes són les peces. Com es combinen i resolen amb l’objectiu d’actuar en una àrea molt rellevant a la ciutat que, a més, té una claríssima constatació metropolitana, i és en el que ara s’està treballant.

– De fet, és una manera de reconnectar Montjuïc amb la resta de la ciutat.

– És una manera de reconnectar-his i també de donar-li un paper dins d’una evident realitat metropolitana. Rethink ha destinat un temps a parlar de l’àrea metropolitana. La rellevància de tenir a Montjuïc una part històrica i urbana de l’espai firal també és molt important. També, quan parlem del Paral·lel, tenim la  tendència a fer-ho des del punt de vista dels espais  entorn d’El Molino, Arnau i Apolo, però hi ha altres vessants del Paral·lel que són molt destacats. Un, que el relliga amb el Port, i l’altre, que entronca amb plaça Espanya.

– Fa uns dies, en la presentació de Manifesta 15, l’alcalde Collboni va parlar de la voluntat de les administracions d’avançar en una “comunitat cultural metropolitana”. Aquesta perspectiva cada vegada és més evident. S’hi avança prou?

– Més enllà de les fronteres administratives entre les ciutats, hi ha certs elements que les traspassen. La cultura és un d’ells. La circulació de públics és una evidència. Quin és el problema? Que els públics culturals tendeixen a anar de fora cap endins i poc d’endins cap a fora. És evident que molta gent de l’àrea metropolitana ve a consumir cultura a Barcelona i més difícilment la gent de Barcelona va a aquests altres llocs metropolitans. És una realitat injusta des del punt de vista cultural perquè  ens perdem posar en valor propostes que són molt valuoses, malgrat no tinguin una aparent centralitat. Això no ajuda gens a crear espais més estables per als artistes i creadors. Els limites el mercat i els espais de naturalitat. I, inevitablement, tendeixes a bastir un espai cultural que és més empresarial i de consum, més comercial. Obrir això és un objectiu claríssim d’una política cultural.

– Han engegat iniciatives amb aquesta finalitat?

– Nosaltres vam començar fa sis anys amb el Festival de Dansa Metropolitana, que organitzen vuit o nou ajuntaments. La Nit dels Museus és una altra acció que s’escampa de manera coordinada per tot l’àrea metropolitana. I Manifesta és una altra proposta que ha tingut clarament aquesta vocació i es plasma en dotze ciutats. Això constata una realitat i és que la vida cultural de l’àrea metropolitana no està limitada a la gran ciutat.    

– Ha esmentat Manifesta 15, un altre projecte ambiciós en aquest sentit. En vol fer un primer balanç?

– Quan es porta a Barcelona un gran esdeveniment, hem d’analitzar dues perspectives. Què aportarà a curt termini i quin llegat deixarà. A curt termini es pot calcular: quanta gent vindrà, quantes habitacions d’hotel el llogaran, quina despesa faran a Barcelona, etc. En el cas de Copa Amèrica, per exemple, quin impacte de marca tindrà, com ens posicionem internacionalment, etc. Tot això es pot calcular. En el cas de Manifesta, a part de visualitzar exposicions d’artistes importants, a Barcelona han vingut més de 300 crítics internacionals, hem estat presents en totes les revistes d’art del món, Barcelona és observada en aquests moments per la crítica internacional en termes artístics.

Tot això és el curt termini. Ara, hem de pensar en el llarg termini. En el cas de Copa Amèrica, és una inversió enorme al Port que acaba aquestes successives fases que ha fet la ciutat de retrobar-se amb el mar. Els Jocs Olímpics va ser una, el Fòrum en va ser una altra. Si això ho sumem al canvi al Port Olímpic, veiem que hi ha una transformació. Quin és el llarg termini del Manifesta? El més important és que ha permès posar en valor un conjunt d’espais que probablement no s’haguessin obert amb tanta rapidesa a la ciutadania. El cas de les Tres Xemeneies, per exemple. O la Casa Gomis del Prat, o trencar les mirades estrictament locals sobre altres espais que tenen una lògica metropolitana, com Can Trinxet de l’Hospitalet, com la Presó de Mataró, posar en valor Ca n’Estruch a Sabadell, etc. Ens ha permès prendre consciència que hi ha grans centres culturals fora de Barcelona. La Copa Amèrica se n’anirà. Manifesta se n’anirà. Però aquesta “excusa” que ha permès fer coses ha estat molt important. Al Manifesta cal agrair-li el coratge que ha tingut per afrontar una cosa molt complexa com un àmbit de treball metropolità.

– Perquè, de fet, havia estat un projecte vinculat sempre a una ciutat, oi?

– Sí, té una tradició de treball en ciutats més o menys petites on la seva proposta d’exposicions i debat sobre temes que preocupen a la societat, i a vegades en ciutats petites acaba sent una proposta molt aixoplugadora. Si ens posem en un espai de 5 milions d’habitants, això es dilueix més. Però haver-ho afrontat ens ajuda a reforçar aquest discurs metropolità. I a que cada ajuntament hagi fet una inversió per posar a la llum pública aquests espais que té. Les Tres Xemeneies era molt important, però també la Casa Gomis. En el nostre cas, la seu de l’antiga editorial Gustavo Gili.

– Precisament li volíem preguntar pel futur de l’edifici de Gustavo Gili.

– En aquests moments estem treballant en la idea que tingui un espai centra all voltant de la Capital Mundial de l’Arquitectura que celebrarem a Barcelona l’any 2026. Per dues raons, perquè l’edifici és molt singular. La planta baixa permet plasmar el que és l’evolució arquitectònica de la ciutat. I després perquè és un edifici que es troba enmig d’una illa de l’Eixample, està envoltada de veïns i has d’anar amb cura sobre quin tipus d’activitat hi fas. Ha de ser una cosa relativament tranquil·la, més oral que musical, si em permet dir-ho.    

– En aquesta perspectiva 2029, quin serà el paper del MACBA ampliat? N’està satisfet de com s’ha enfocat finalment l’ampliació? 

– Sí, ara està ben enfocat. Ha estat llarg i ha generat moltes polèmiques. La primera va tenir a veure amb un debat sobre l’espai  previst i la necessitat de construir un nou CAP al Raval. I la segona perquè alguns col·lectius veien en l’art contemporani una proposta elitista poc propera a les demandes del barri. Però dit això, nosaltres vam plantejar opcions que permetessin la convivència de les necessitats sociosanitàries i culturals perquè ambdues són importants socialment. El tema del CAP ja està resolt. El MACBA és una peça determinant per mantenir la vitalitat del Raval. El Raval, a diferència del que passa a altres ciutats, no és un espai que hagi s’hagi desertitzat sinó que és un àmbit viscut pels ciutadans, amb ofertes culturals de primera magnitud. Al Raval tenim la Universitat, el MACBA, el CCCB, molts teatres, la Filmoteca, el Taller de Musics i multitud d’associacions de tota mena el que li dona un coixí i un equilibri que li permet fer les transformacions necessàries en termes urbanístics o d’habitatge amb certa tranquil·litat. I una altra cosa determinant serà que l’ampliació del   MACBA permetrà equilibrar un joc imprescindible entre les col·leccions permanents i les temporals. Ara, és veritat que el procés ha generat tensions i hi ha hagut segments als quals ha costat més entrar en el consens. Però diria que el projecte està ben orientat i té el pla de finançament fet. En aquest trimestre es liciten les obres i tot avança amb normalitat.   

– Va ser el primer cop que s’obria al públic l’espai de Les Tres Xemeneies. Subratlli la transcendència d’aquest fet.

– Les Tres Xemeneies és un lloc extraordinari. Però quan parlem de les Tres Xemeneies no ho fem només d’un edifici, sinó d’un espai molt més gran, amb la possibilitat de fer un parc empresarial davant, i també una zona residencial. Per tant, és un nom que defineix un polígon molt extens. Aquí hi ha una idea que ha agafat força, amb una dotació important de la Generalitat, que és la creació al seu entorn del hub audiovisual de Catalunya. Pensem que, avui dia, quan parlem d’un hub audiovisual no ho fem tan sols de cine o sèries de televisió, parlem de videojocs, d’art virtual, de tots els nous escenaris de l’audiovisual. Però si el parc audiovisual acaba sent l’únic argument per a les Tres Xemeneies o inclou també un espai d’exhibicions o una zona per projectes  de l’Ajuntament de Sant Adrià, encara està per veure perquè està encara en work in progress.

“El Festival de Dansa, la Nit dels Museus o Manifesta constaten que la vida cultural de l’àrea metropolitana no està limitada a la ciutat.”

Cal dir que és un projecte ara per ara molt en mans de la Generalitat. És cert que en el nou escenari polític, probablement compartirem més coincidències, però dic això sense cap queixa perquè no teníem cap problema amb la conselleria. Però Barcelona no estava en la comissió elaboradora i confio que això ho resoldrem. En tot cas, diria que l’escenari audiovisual és determinant pel conjunt de la vida cultural de Barcelona i per mantenir una posició de lideratge global. Avui en día l’audiovisual incideix directament en tots molts  àmbits de la cultura i de l’economia en general, en la museística, en les arts escèniques, en la musica i òbviament en el mon de la publicitat, etcètera.

– Vostè és regidor de Nou Barris. S’ha referit en més d’una ocasió a la necessitat de reequilibrar la política cultural que es dissenya en el centre cosmopolita de Barcelona (des de l’ICUB, per exemple) amb el que passa als barris, on es genera part del talent creatiu. Això està funcionant prou bé?

– Conceptualment ho tenim tots bastant clar, però la realitat té molts desencontres. Per raons molt diverses. La vida de barri a Barcelona és molt intensa i sovint és viscuda com si fos una ciutat de pobles. És difícil a vegades que molts centres interessants que hi ha als barris es plantegin una mirada de ciutat, com també que alguns grans equipaments, com el Gran Teatre del Liceu o el Palau de la Música siguin viscuts per aquests barris com a seus. Hi ha gent que no es planteja anar al Liceu no tant per un problema de preu, sinó perquè no acaba de sentir que sigui seu, i a l’inrevés. Hi ha qui no se li passa pel cap anar un dia a veure un espectacle que es fa a Ciutat Meridiana. Aquesta disfunció és una mica paradoxal perquè això es pot entendre que passi més en una ciutat com Londres o Los Angeles, on per anar d’una punta a l’altra pots estar dues hores.

– Com corregir això?

– Calen dues coses. Una és disposar de recursos econòmics que permetin comunicar i atorgar a activitats que tenen un caràcter més de barri una certa dimensió de ciutat. Podria posar algun exemple d’això. Nosaltres, a Nou Barris, fem el Festival Desvarío de flamenc. Com aconseguim introduir una peça que trenqui la frontera i li faci guanyar dimensió de ciutat? Doncs que estigui dins del Grec. Una cosa que cal és trencar aquesta mena de fronteres internes que diferencien excessivament allò que passa a un barri del que passa al centre de la ciutat i que no tenen res a veure amb la qualitat d’un projecte sinó que són purament artificials. A Nou Barris hi ha activitats que poden ser perfectament de ciutat i m’agradaria que la gent de Nou Barris tingués la capacitat i l’interès de participar en activitats de la ciutat. 

– Barcelona és una ciutat de grans festivals. Això també genera unes problemàtiques entre diverses mirades de la ciutat (pensant en els veïns), que obliga a grans pactes. Quin és el futur dels festivals dins de l’espai urbà?

– Barcelona és, amb la dimensió que té, de les poques ciutats del món -no pensem en Los Angeles, amb 1.000 quilòmetres quadrats- que inclou una gran quantitat de festivals importants. Quan dic importants em refereixo a trobades de 50.000 o 60.000 persones. És evident que això s’ha de governar i implica pactes ciutadans. La pandèmia crec que va crear una hipersensibilitat sobre els drets individuals associats al descans. Vam estar un any en què la ciutat va baixar els decibels de manera impactant. Això ha obert un debat sobre els festivals i els espais musicals a la ciutat. Tot el que altera d’alguna manera la ciutat habitatge. Aquí el que fem és mantenir al màxim aquests pactes, mantenir una frontera entre el que és una gestió erràtica dels festivals i les terrasses, i el que és un comportament incívic. Si una terrassa té permís fins a les 2 de la matinada, és evident que no pot estar oberta a les 3. Això és un problema de gestió d’ordenances. Una altra qüestió és si una terrassa està oberta a la 1 perquè pot i els veïns es molesten perquè algú té un la musica a alt volum. Això és un problema de civisme. Aquí hi ha una corresponsabilitat amb el propietari del bar. Administrar això és complex. Vol dir que els festivals s’han de fer corresponsables de les obligacions que tenen.

– I a vegades caldrà dir que no a algun festival. Això s’ha fet?

– Sí, sí. S’ha dit que no i s’han limitat horaris de festivals i la sonometria. Hi ha un altre element que no és menor. Quin és el nombre màxim de festivals que es poden admetre? Al Fòrum hem decidit que s’admeten 45 dies d’activitat musical de les quals només 12 poden ultrapassar la mitja nit. Quan tens definit un perímetre d’actuació, que sembla raonable, cal definir quins festivals hi tenen accés. S’ha de valorar els que donen més sentit a la producció artística local, quins tenen més compromís amb els creadors d’aquí. Això ens ha de permetre anar aïllant què és el que constitueix un sector i què és simplement el que aprofita un espai públic. I un altre tema és saber quin és el perímetre d’actuació, com impliquem ajuntaments metropolitans d’una àrea més gran perquè alguns festivals es puguin fer aquí o al Prat o a Sant Celoni, i no tot ens aboqui a uns espais de la ciutat que són pocs i molt pressionats.

– Vostè és un home que coneix a fons la realitat teatral. En alguna ocasió s’ha referit a la situació de l’escena a Madrid, amb una bona xarxa de teatres públics, en comparació al fet que aquí tenim un gran talent però amb pocs escenaris. Com es pot entomar aquest repte?

– A Barcelona hi ha 47 espais teatrals però només n’hi ha dos de públics. A Madrid n’hi ha onze o dotze de teatres públics. A Madrid tens deu teatres de mil places amb escenaris grans. Això fa que sigui molt difícil un cert tipus d’espectacles per tothom o que portin a grans èxits. Té una virtut i és que el teatre alternatiu o de recerca aquí ha estat més reeixit que a Madrid. Però al no ser una capital d’estat, aquest pòsit patrimonial que el temps ha deixat en grans teatres aquí no ho tenim, o l’hem anat perdent. Al Paral·lel n’hi havia alguns i també alguns cines havien estat teatres. Algun s’ha recuperat, com el Coliseum. En aquests moments, tenim una manca d’espais on la caixa escènica i el nombre de butaques permeti un tipus d’activitat teatral que probablement crearia molt més públic. L’interès pel teatre existeix. És l’any que s’han venut més entrades en tota la història: tres milions.

– Es notarà un canvi en aquest àmbit en el seu mandat?

– Que hi haurà nous teatres, això li puc afirmar amb tota seguretat. Acabem d’obrir El Molino. Iniciarem les obres a l’antic Teatre Arnau. Hi ha un parell de teatres tancats en aquests moments que estic convençut que es tornaran a obrir en els propers mesos. Un és la Sala Muntaner. I hi ha un debat sobre si alguna de les grans infraestructures històriques podria tenir una funció d’aquest tipus. Hi ha un projecte entorn el Teatre Principal. Ara, jo tinc la impressió que el problema de grans escenaris -que vol dir de mil places- amb una caixa gran és més complex. Implica disposar d’un solar, de tot un vessant econòmic. I tampoc anem sobrats de solars. Però és un problema que ens interessa i ens preocupa de manera especial.       

– La Fira del Llibre de Guadalajara té l’any 2025 Barcelona com a convidada. És una oportunitat important?

– El lideratge de Barcelona en el món editorial és d’una evidència meridiana. Tenim més del 60% de producció editorial espanyola. El tema es reequilibra amb Madrid pel que fa a llibres de text. Però som molt potents en ficció i assaig. A més, això té un imaginari que ens connecta amb aquella generació que va tirar endavant el boom de la literatura llatinoamericana, des de Barral a Carme Balcells. Per tant, ser a Guadalajara tenia interès per nosaltres. Té la particularitat que és la primera vegada que una ciutat és convidada. Sempre han estat estats o comunitats. Que Guadalajara accepti aquest repte té una voluntat clara de refermar aquest paper central de Barcelona en aquest àmbit. I estem molt contents de com està anant perquè això va més enllà del llibre: vol dir activitats musicals, exposicions, cinema. De fet, és un aterratge de la vida cultural de Barcelona a Guadalajara amb un impacte molt important en el conjunt de Mèxic.

Hi ha pocs àmbits de la gestió cultural que Xavier Marcé (L’Hospitalet de Llobregat, 1957) no conegui, des que s’hi va vincular a inicis dels anys 80. Va ser, entre d’altres activitats, gerent del Patronat de Cultura de l’Hospitalet i director del Pla Estratègic de Cultura de Sabadell, així com director de Recursos de l’ICUB i director general de l’Institut Català de les Indústries Culturals (2004-07). Lligat a la producció escènica, va ser director general estratègic de Focus SA (2001-04 i, posteriorment, entre 2008-16), president de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (2014-16).

En el pla acadèmic, ha impartit les assignatures Projectes Audiovisuals a la UPF i Indústria de la Televisió a la Universitat Ramon Llull, a més d’Economia Política a la UB (1993-94). Actualment és regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor de Nou Barris. En aquesta entrevista passa revista a l’escenari cultural de Barcelona i els seus reptes.

 

– L’alcalde Collboni ha parlat del 2029 com a marc d’una tercera gran transformació de Barcelona. Se celebrarà el centenari de l’Exposició del 1929. El Pla Montjuïc 2023-29 serà un element clau d’aquest projecte. Dins d’aquest marc es va anunciar l’ampliació del MNAC en 30.000 metres quadrats. Com està el projecte?

– No puc ser molt precís perquè s’hi està treballant. Però hi ha forces  elements que són evidents. El primer és  que el 2029 és l’aniversari de l’Exposició Universal. Segon, Montjuïc és un lloc especial per la ciutat per diverses raons: és una muntanya que és clarament un parc metropolità. I, per tant, és un espai que aglutina una mirada cap al Baix Llobregat, tal com la llera del Bessos ho fa cap el  Maresme. A Montjuïc hi ha uns espais de la Fira que cal remodelar i cal afrontar l’ampliació del MNAC. Hi ha la idea, amb el Pavelló Alfons XII, d’un nou Palau de Congressos. Cal connectar millor Montjuïc i el Paral·lel, i obrir un espai que permeti, pel carrer Lleida, entrar d’una altra manera a Montjuïc. Hem de repensar  tot el sistema de mobilitat de la muntanya per reforçar el seu paper com a gran espai de cultura, d’esports i d’oci.

Tot plegat fa que aquesta mirada estratègica per la ciutat conflueixi en un moment com és el 2029. Jo diria, per tant, que els operadors principals, que són la Generalitat, l’Ajuntament i la Fira estan articulant aquest pla i això es veurà en relativament poc temps i es posaran sobre la taula quines són les idees mestre.

– I el MNAC?

– Estem treballant en el projecte d’ampliació del MNAC. El MNAC està adscrit a la Generalitat, que és qui lidera el projecte, però ens implica com a Ajuntament en la mesura en què formem part del museu, igual que el Ministeri. Certament, el MNAC forma part d’aquesta operació Montjuïc. Aquestes són les peces. Com es combinen i resolen amb l’objectiu d’actuar en una àrea molt rellevant a la ciutat que, a més, té una claríssima constatació metropolitana, i és en el que ara s’està treballant.

– De fet, és una manera de reconnectar Montjuïc amb la resta de la ciutat.

– És una manera de reconnectar-his i també de donar-li un paper dins d’una evident realitat metropolitana. Rethink ha destinat un temps a parlar de l’àrea metropolitana. La rellevància de tenir a Montjuïc una part històrica i urbana de l’espai firal també és molt important. També, quan parlem del Paral·lel, tenim la  tendència a fer-ho des del punt de vista dels espais  entorn d’El Molino, Arnau i Apolo, però hi ha altres vessants del Paral·lel que són molt destacats. Un, que el relliga amb el Port, i l’altre, que entronca amb plaça Espanya.

– Fa uns dies, en la presentació de Manifesta 15, l’alcalde Collboni va parlar de la voluntat de les administracions d’avançar en una “comunitat cultural metropolitana”. Aquesta perspectiva cada vegada és més evident. S’hi avança prou?

– Més enllà de les fronteres administratives entre les ciutats, hi ha certs elements que les traspassen. La cultura és un d’ells. La circulació de públics és una evidència. Quin és el problema? Que els públics culturals tendeixen a anar de fora cap endins i poc d’endins cap a fora. És evident que molta gent de l’àrea metropolitana ve a consumir cultura a Barcelona i més difícilment la gent de Barcelona va a aquests altres llocs metropolitans. És una realitat injusta des del punt de vista cultural perquè  ens perdem posar en valor propostes que són molt valuoses, malgrat no tinguin una aparent centralitat. Això no ajuda gens a crear espais més estables per als artistes i creadors. Els limites el mercat i els espais de naturalitat. I, inevitablement, tendeixes a bastir un espai cultural que és més empresarial i de consum, més comercial. Obrir això és un objectiu claríssim d’una política cultural.

– Han engegat iniciatives amb aquesta finalitat?

– Nosaltres vam començar fa sis anys amb el Festival de Dansa Metropolitana, que organitzen vuit o nou ajuntaments. La Nit dels Museus és una altra acció que s’escampa de manera coordinada per tot l’àrea metropolitana. I Manifesta és una altra proposta que ha tingut clarament aquesta vocació i es plasma en dotze ciutats. Això constata una realitat i és que la vida cultural de l’àrea metropolitana no està limitada a la gran ciutat.    

– Ha esmentat Manifesta 15, un altre projecte ambiciós en aquest sentit. En vol fer un primer balanç?

– Quan es porta a Barcelona un gran esdeveniment, hem d’analitzar dues perspectives. Què aportarà a curt termini i quin llegat deixarà. A curt termini es pot calcular: quanta gent vindrà, quantes habitacions d’hotel el llogaran, quina despesa faran a Barcelona, etc. En el cas de Copa Amèrica, per exemple, quin impacte de marca tindrà, com ens posicionem internacionalment, etc. Tot això es pot calcular. En el cas de Manifesta, a part de visualitzar exposicions d’artistes importants, a Barcelona han vingut més de 300 crítics internacionals, hem estat presents en totes les revistes d’art del món, Barcelona és observada en aquests moments per la crítica internacional en termes artístics.

Tot això és el curt termini. Ara, hem de pensar en el llarg termini. En el cas de Copa Amèrica, és una inversió enorme al Port que acaba aquestes successives fases que ha fet la ciutat de retrobar-se amb el mar. Els Jocs Olímpics va ser una, el Fòrum en va ser una altra. Si això ho sumem al canvi al Port Olímpic, veiem que hi ha una transformació. Quin és el llarg termini del Manifesta? El més important és que ha permès posar en valor un conjunt d’espais que probablement no s’haguessin obert amb tanta rapidesa a la ciutadania. El cas de les Tres Xemeneies, per exemple. O la Casa Gomis del Prat, o trencar les mirades estrictament locals sobre altres espais que tenen una lògica metropolitana, com Can Trinxet de l’Hospitalet, com la Presó de Mataró, posar en valor Ca n’Estruch a Sabadell, etc. Ens ha permès prendre consciència que hi ha grans centres culturals fora de Barcelona. La Copa Amèrica se n’anirà. Manifesta se n’anirà. Però aquesta “excusa” que ha permès fer coses ha estat molt important. Al Manifesta cal agrair-li el coratge que ha tingut per afrontar una cosa molt complexa com un àmbit de treball metropolità.

– Perquè, de fet, havia estat un projecte vinculat sempre a una ciutat, oi?

– Sí, té una tradició de treball en ciutats més o menys petites on la seva proposta d’exposicions i debat sobre temes que preocupen a la societat, i a vegades en ciutats petites acaba sent una proposta molt aixoplugadora. Si ens posem en un espai de 5 milions d’habitants, això es dilueix més. Però haver-ho afrontat ens ajuda a reforçar aquest discurs metropolità. I a que cada ajuntament hagi fet una inversió per posar a la llum pública aquests espais que té. Les Tres Xemeneies era molt important, però també la Casa Gomis. En el nostre cas, la seu de l’antiga editorial Gustavo Gili.

– Precisament li volíem preguntar pel futur de l’edifici de Gustavo Gili.

– En aquests moments estem treballant en la idea que tingui un espai centra all voltant de la Capital Mundial de l’Arquitectura que celebrarem a Barcelona l’any 2026. Per dues raons, perquè l’edifici és molt singular. La planta baixa permet plasmar el que és l’evolució arquitectònica de la ciutat. I després perquè és un edifici que es troba enmig d’una illa de l’Eixample, està envoltada de veïns i has d’anar amb cura sobre quin tipus d’activitat hi fas. Ha de ser una cosa relativament tranquil·la, més oral que musical, si em permet dir-ho.    

– En aquesta perspectiva 2029, quin serà el paper del MACBA ampliat? N’està satisfet de com s’ha enfocat finalment l’ampliació? 

– Sí, ara està ben enfocat. Ha estat llarg i ha generat moltes polèmiques. La primera va tenir a veure amb un debat sobre l’espai  previst i la necessitat de construir un nou CAP al Raval. I la segona perquè alguns col·lectius veien en l’art contemporani una proposta elitista poc propera a les demandes del barri. Però dit això, nosaltres vam plantejar opcions que permetessin la convivència de les necessitats sociosanitàries i culturals perquè ambdues són importants socialment. El tema del CAP ja està resolt. El MACBA és una peça determinant per mantenir la vitalitat del Raval. El Raval, a diferència del que passa a altres ciutats, no és un espai que hagi s’hagi desertitzat sinó que és un àmbit viscut pels ciutadans, amb ofertes culturals de primera magnitud. Al Raval tenim la Universitat, el MACBA, el CCCB, molts teatres, la Filmoteca, el Taller de Musics i multitud d’associacions de tota mena el que li dona un coixí i un equilibri que li permet fer les transformacions necessàries en termes urbanístics o d’habitatge amb certa tranquil·litat. I una altra cosa determinant serà que l’ampliació del   MACBA permetrà equilibrar un joc imprescindible entre les col·leccions permanents i les temporals. Ara, és veritat que el procés ha generat tensions i hi ha hagut segments als quals ha costat més entrar en el consens. Però diria que el projecte està ben orientat i té el pla de finançament fet. En aquest trimestre es liciten les obres i tot avança amb normalitat.   

– Va ser el primer cop que s’obria al públic l’espai de Les Tres Xemeneies. Subratlli la transcendència d’aquest fet.

– Les Tres Xemeneies és un lloc extraordinari. Però quan parlem de les Tres Xemeneies no ho fem només d’un edifici, sinó d’un espai molt més gran, amb la possibilitat de fer un parc empresarial davant, i també una zona residencial. Per tant, és un nom que defineix un polígon molt extens. Aquí hi ha una idea que ha agafat força, amb una dotació important de la Generalitat, que és la creació al seu entorn del hub audiovisual de Catalunya. Pensem que, avui dia, quan parlem d’un hub audiovisual no ho fem tan sols de cine o sèries de televisió, parlem de videojocs, d’art virtual, de tots els nous escenaris de l’audiovisual. Però si el parc audiovisual acaba sent l’únic argument per a les Tres Xemeneies o inclou també un espai d’exhibicions o una zona per projectes  de l’Ajuntament de Sant Adrià, encara està per veure perquè està encara en work in progress.

”El Festival de Dansa, la Nit dels Museus o Manifesta constaten que la vida cultural de l’àrea metropolitana no està limitada a la ciutat.”