VICTOR FRANCOS: BARCELONA HA DE PODER COMPETIR AMB EL PROJECTE CULTURAL DE MADRID EN IGUALTAT DE CONDICIONS

Per Rafael Pradas 

Nascut a Cerdanyola (1979), Victor Francos és llicenciat en Dret, ha desenvolupat tasques directives i de coordinació de gabinets i equips en àmbits de la política i l’administració pública a la Generalitat, la Diputació de Barcelona i el PSC. Molt vinculat a l’àmbit local, entre 2011 i 2019 va ser regidor de l’ajuntament de Cerdanyola. Ha dirigit el Parc Tecnològic del Vallès i ha estat també director de Relacions Institucionals del Consorci de la Zona Franca. El 2020 va fer el salt a la política espanyola en ser nomenat director del Gabinet del ministre de Sanitat Salvador Illa. Després d’un breu pas per la Secretaria d’Estat de Política Territorial, el 2021 el ministre de Cultura Miquel Iceta el va nomenar secretari general de Cultura i Esport. 

-Les polítiques culturals poden jugar un paper de cohesió de les grans ciutats?

-La cultura té diferents nivells i tots s’han de tenir en compte. Estem molt acostumats a parlar-ne des del punt de vista de la creació, que per al Ministeri és molt important, però hi ha altres vessants també molt destacats si parlem de cultura des del punt de vista urbà, metropolità i de la xarxa de ciutats: un és la industria i un altre l’accés. Sovint oblidem que la cultura és indústria i una part molt important de l’economia. El cinema és cultura evidentment però des del ministeri tenim l’obligació d’entendre també que és una industria que dona feina a molta gent, genera molta riquesa. Hi ha aquest altre aspecte que m’agrada recordar i que reconec que cal treballar més: la cultura ha d’impregnar la societat molt abans que l’oferta arribi a la gent. Hem de continuar fent un esforç per promoure l’accés a la cultura des de petits. Si algú de petit ja accedeix a la cultura, d’adolescent hi tindrà interès i quan sigui gran serà una persona no solament interessada sino també implicada

-I a nivell urbà això com s’articula? 

-En dos sentits. En veure com fem arribar la cultura a la gent des del primer dia, com fem una oferta cultural de qualitat i com podem aconseguir que dins de l’economia de la ciutat o de les ciutats, ara ja no parlem d’una ciutat en concret, sino més aviat d’àmbits metropolitans, de conurbacions de 4 o 4,5 milions d’habitants com és el cas de l’àrea metropolitana de Barcelona, una part de la seva economia sigui la cultural. La cultura no és un museu. La cultura ho és tot

-La cocapitalitat cultural de Barcelona com pot contribuir a l’impuls de la cultura en les seves diverses dimensions? 

-En aquest tema de la cocapitalitat m’agrada ser molt realista. Hi ha coses que no podem canviar i altres que sí podem transformar. No podem canviar que el museu del Prado estigui a Madrid. Pero si podem aconseguir que Barcelona sigui un co-referent cultural d’Espanya, que, juntament amb Madrid, sigui la gran referència cultural. Això sense oblidar ciutats que tenen una molt bona activitat cultural com València, Sevilla, Bilbao, Vigo o Màlaga. Però Barcelona també ha de pensar quin model de cocapitalitat vol. Amb això vull dir que crec que la cocapitalitat de Barcelona serà menor si no té en compte el conjunt de la metròpolis. Hi ha ciutats importantíssimes al voltant de Barcelona que poden contribuir a la seva cocapitalitat i en aquesta línia caldria treballar

-Voldria dir que el sistema de ciutats metropolita pot ajudar a una més gran  presencia cultural de Barcelona, a la seva projecció…

-Cal dir que Barcelona té projecció a Espanya, perquè Barcelona és Barcelona. De  vegades, a causa dels processos polítics viscuts a Catalunya, podem creure que de l’Ebre enllà ningú pensa en Barcelona. I no és així, es respecta Barcelona i la seva activitat i agenda culturals. Si la qüestió és si crec que Barcelona i les ciutats que l’envolten poden tenir un projecte cultural comú és que sí. Hi ha una cosa que tinc molt clara i és la necessitat de repetir allò que funciona. No té sentit, per exemple, quan es fa una exposició que sabem que anirà molt bé, que s’estigui dos mesos en un museu de Barcelona i no vagi enlloc més. Perquè penso en Terrassa, en l’Hospitalet, Sabadell, Mataró,  ciutats que són receptives a una bona oferta cultural. El primer que hauríem d’intentar, per tant, és veure si podem recórrer aquest camí. I no ens equivoquem: aquestes ciutats de cent mil, dos-cents mil habitants, tenen una mica la mateixa sensació respecte de Barcelona que Barcelona té respecte de Madrid. No hem de repetir els errors a casa

-Quin paper haurien de jugar, doncs, aquestes ciutats de l’entorn metropolità? 

-Crec que el conjunt d’alcaldes i alcaldesses de l’àrea metropolitana de Barcelona tenen claríssim el paper de la cultura a la ciutat i no seré jo qui doni lliçons de com gestionar-la, però hem d’acabar amb la idea de que cultura la dirigeix qui organitza les festes locals. Està clar que la gent vol festes però estem parlant d’una altra cosa. A mi m’agrada molt parlar d’un projecte que és l’Òpera de Sabadell que, probablement, sigui la tercera o la quarta òpera d’Espanya. A Sabadell han estat capaços de competir amb ciutats que la doblen, tripliquen o quadrupliquen en població. Això vol dir que Sabadell té un projecte i quan hi vas està ple i es veu que tenen un programa pensat. Crec que ens hem d’apropar a aquest tipus de model cultural; hi ha ciutats amb potència per tenir un bon programa musical, teatral, d’exposicions. Són moltes les ciutats a l’àrea metropolitana de Barcelona amb capacitat de desenvolupar-los i el que s’ha de fer, reitero, és coordinar i compartir 

-I que els barcelonins i les barcelonines entenguin que anar a Terrassa, Sabadell o Cornellà és molt fàcil. Sembla que costa molt sortir del terme municipal

-Això passa menys a Madrid. La gent va amb més facilitat de Malasaña a Las Rozas que de Sants a Terrassa

-Potser al capdavall es tracta de treballar més en xarxa…

-Exacte. Crec que la Diputació de Barcelona, en la que he treballat i admiro des del punt de vista organitzatiu i tècnic, és el millor instrument de coordinació que tenim entre els ajuntaments de l’àmbit metropolità i de la província. La ciutat de Barcelona pot bastir amb la Diputació un projecte cultural ambiciós i competitiu. Si hi ha una cosa que és objectivament certa, al menys per a l’observador, és que Madrid està molt ben posicionat, no dic que sigui millor o pitjor però sí que té un projecte cultural metropolità i que té a veure amb totes les variables del món de la cultura. I Barcelona hi ha de competir 

-Quan es parla de Madrid no se si ens hem de referir al Ministeri, a la Comunitat, a l’ajuntament o a la suma dels tres…

-Per mi Madrid és un districte federal. Respecte a la cultura diria que el seu  projecte cultural està funcionant bastant bé. Madrid en cap cas és el ministeri de Cultura. Com a ministeri treballem per al conjunt i ho dic amb tota sinceritat. És veritat que a Madrid hi tenim grans centres que van des de la Biblioteca Nacional al Museu del Prado, el Reina Sofia o el Thyssen. Com ja he dit abans, no podem portar el Prado a Barcelona durant mig any. Però quan parlo de l’existència d’un projecte cultural a Madrid vull dir que hi ha implicació entre totes les administracions, el sector privat i el mon de la cultura; hi ha hagut la voluntat de fer-ne de la cultura un projecte molt transversal. A mi, com a català, m’agradaria competir més amb Madrid i no tinc cap problema en dir-li-ho a la consellera madrilenya 

-Es podria arribar a la conclusió que a Barcelona i Catalunya no existeix aquest projecte compartit o que no es veu…

-O que, de moment, no està funcionant tan bé com allà

-També es podria dir, tot i sabent que el Prado no es pot moure de lloc, que Madrid gaudeix d’un efecte capital que es finança en bona mesura gràcies als impostos de tots els ciutadans espanyols…

-Per això des del Ministeri hem creat el concepte de cocapitalitat al qual ja m’he referit i hi dedica 20 milions d’euros cada any per tal a que Catalunya pugui competir en alguns àmbits. Però els creadors, la indústria i les altres administracions públiques han de jugar també el seu paper. 

-En les perifèries de Barcelona ¿ no creu que l’accés a la cultura continua sent molt dificultós per a sectors de població que potser tenen altres prioritats vitals?

-Si, però en això també hi ha mites. No hem de confondre el fet que hi hagi una oferta cultural més o menys amplia en un lloc, sigui Santa Coloma o Terrassa, amb l’oferta que consumeixen els seus ciutadans. Hi ha molts joves de Santa Coloma, Cornellà, Terrassa o Sabadell que el cap de setmana van a la Virreina o al museu Picasso, més dels que ens pensem, igual que també ens creiem que Barcelona o Madrid son ciutats netament culturals en el sentit clàssic, però el museu més visitat a Barcelona és el del Barça al Nou Camp i el tercer de Madrid el del Bernabéu.  

-Quan parlo de les perifèries penso també en alguns barris de la  Barcelona estricta…

-Es probable que això tingui més a veure amb un relat de classe i de nivell econòmic que amb la ciutat on es viu. Hi ha barris on clarament la sensibilitat cap a segons quins sectors culturals és menor per això que dèiem perquè en el nostre model educatiu tradicionalment no s’havia  inculcat l’hàbit de la cultura, però avui pràcticament no hi ha cap escola que no vagi a veure museus, per exemple. Som molt crítics amb nosaltres mateixos però la realitat és que els nens van als museus i se’ls hi expliquen les coses. No sé si aquestes perifèries tenen un comportament respecte a la cultura molt diferent dels centres. No sé si un jove de 15 anys de l’Esquerra de l’Eixample consumeix més o menys productes culturals que un de Nou Barris.

-Un tòpic quan parlem de la cultura a nivell local  és la gratuïtat… 

-Totalment en contra. Això del gratis és anticatalà d’entrada, com a concepte, m’hi nego. No hi ha pitjor cosa per devaluar el propi producte  que dir que no val res. Hem viscut un procés de transformació de la premsa en paper que té a veure amb la gratuïtat. Com pots regalar els diaris? Si els regales és que no valen res, no esperis que després ningú els vulguin comprar.

-El bo cultural no és regalar cultura?

-Nosaltres hem posat en marxa el bo cultural jove com un ajut per promocionar que els nois i noies que arriben als 18 anys consumeixin cultura, però no podríem mantenir museus o concerts gratis. I a més els devaluaríem  

-Com s’ha de donar resposta als nous llenguatges culturals, a la tecnologia?

-Soc molt escèptic, ara per ara, i amb les dades que tenim i la meva petita experiència, amb tots els moviments del metavers, o els NCT. Potser m’equivoco, no ho sé. El que si veig i ho noto en el meu propi fill és que els mecanismes d’expressió cultural s’estan ampliant. Vull dir que un Tik Tok pot ser cultura i a això no ens hi podem tancar. 

-Fenòmens culturals d’aquesta temporada son Rosalia o Shakira que utilitzen sobretot les xarxes socials 

-El consum de cultura digital entre els més joves és evident. Digital, però cultura, no ens equivoquem. És la seva música, són els seus graffitti. El meu pare escoltava Adamo, jo escoltava Guns & Roses i el meu fill escolta Rosalia i això no vol dir que el meu fill negui que Adamo sigui cultura i per la mateixa raó hem d’intentar que no es negui que Rosalia ho és. Però això passa, hi ha un cert dogmatisme sobre el que és cultura i el que no és cultura

-Sovint es confonen expressions com “musica culta” amb una certa exclusivitat. Si agraden els musicals no agrada la cultura?

-Jo per exemple no soc un especial seguidor de l’òpera i ho dic amb tota tranquil·litat i no em sembla que em faci ser una persona menys sensible respecte a la cultura 

-Quin esforç hauria de fer la industria cultural a Catalunya, Espanya?

-Des del ministeri de Cultura estem treballant amb projectes per enfortir els sectors culturals. Es bàsic protegir al creador perquè si no hi ha producte no hi ha cultura. L’Estatut de l’artista és una aposta clara a favor dels creadors. Respecte a la indústria cal dir que cada sector és un món. Parlar del sector del llibre, de l’audiovisual o del teatre a la vegada es fer una barreja impossible. Les indústries editorial i audiovisual van funcionar de manera magnífica durant la pandèmia mentre que les arts en viu es van aturar del tot. Tinc molt clar que no ens podem recordar de la cultura quan arriben les eleccions. La cultura no pot ser una assignatura “maria” d’un govern si volem tenir un gran país, ha de ser un eix central de la seva actuació i reitero que és una cosa molt amplia. L’aposta pressupostaria ha de ser molt clara per part dels governs i a  mi no em costa dir-ho perquè crec que forma part de la meva responsabilitat reconèixer-ho: el ministeri de Cultura té un problema clar de personal, ja no dic de finançament. He passat una fase de la meva vida en aquest ministeri que ja no demano diners, demano mans per treballar. 

-Té molts altres projectes pendents? 

-Penso que un dels sectors que ha d’estar més directament vinculat amb la cultura és el turístic. Em sembla que el sector turístic, amb una clara visió cultural guanyaria terreny. No ens imaginem la quantitat de gent que vol  turisme cultural i com el patrimoni cultural del nostre país pot respondre a aquesta demanda. Hi ha molts pocs països al món que puguin presumir d’un patrimoni semblant i per això hem de saber vendre millor un llegat cultural que està estretament lligat a la llengua. 

-Aquest ja és un altre terreny…

-Hi ha més de sis-cents milions de persones que parlen la mateixa llengua, que és una de les bases de la cultura de les persones. Cristina Gallach és ara comissionada per desenvolupar un repte molt interessant, el PERTE de la llengua castellana que vol promoure el coneixement del castellà i de les llengües oficials, promoure la IA, la ciència, l’aprenentatge i les industries culturals sempre en relació amb l’idioma

-Espanyol o castellà?

-Jo dic sempre castellà perquè per a mi espanyol és castellà, català, eusquera i gallec. La llengua també ha de vehicular una part important de la indústria cultural d’Espanya amb una mercat i un potencial de projecció i competitivitat mundial indiscutibles. Quan parles amb els editors et diuen que el nostre principal impacte als Estats Units son llibres de catequesis. Em sembla bé però també hauríem de vendre els llibres dels grans autors del país. Vol dir que alguna cosa no hem fet be del tot. I em preocupa també la pèrdua de pes de Barcelona pel que fa a l’edició en castellà. Hauríem de fer una reflexió sobre què ha passat i perquè per poder-lo recuperar. 

Rafael Pradas

Per Rafael Pradas   

Nascut a Cerdanyola (1979), Victor Francos és llicenciat en Dret, ha desenvolupat tasques directives i de coordinació de gabinets i equips en àmbits de la política i l’administració pública a la Generalitat, la Diputació de Barcelona i el PSC. Molt vinculat a l’àmbit local, entre 2011 i 2019 va ser regidor de l’ajuntament de Cerdanyola. Ha dirigit el Parc Tecnològic del Vallès i ha estat també director de Relacions Institucionals del Consorci de la Zona Franca. El 2020 va fer el salt a la política espanyola en ser nomenat director del Gabinet del ministre de Sanitat Salvador Illa. Després d’un breu pas per la Secretaria d’Estat de Política Territorial, el 2021 el ministre de Cultura Miquel Iceta el va nomenar secretari general de Cultura i Esport. 

-Les polítiques culturals poden jugar un paper de cohesió de les grans ciutats?

-La cultura té diferents nivells i tots s’han de tenir en compte. Estem molt acostumats a parlar-ne des del punt de vista de la creació, que per al Ministeri és molt important, però hi ha altres vessants també molt destacats si parlem de cultura des del punt de vista urbà, metropolità i de la xarxa de ciutats: un és la industria i un altre l’accés. Sovint oblidem que la cultura és indústria i una part molt important de l’economia. El cinema és cultura evidentment però des del ministeri tenim l’obligació d’entendre també que és una industria que dona feina a molta gent, genera molta riquesa. Hi ha aquest altre aspecte que m’agrada recordar i que reconec que cal treballar més: la cultura ha d’impregnar la societat molt abans que l’oferta arribi a la gent. Hem de continuar fent un esforç per promoure l’accés a la cultura des de petits. Si algú de petit ja accedeix a la cultura, d’adolescent hi tindrà interès i quan sigui gran serà una persona no solament interessada sino també implicada

-I a nivell urbà això com s’articula? 

-En dos sentits. En veure com fem arribar la cultura a la gent des del primer dia, com fem una oferta cultural de qualitat i com podem aconseguir que dins de l’economia de la ciutat o de les ciutats, ara ja no parlem d’una ciutat en concret, sino més aviat d’àmbits metropolitans, de conurbacions de 4 o 4,5 milions d’habitants com és el cas de l’àrea metropolitana de Barcelona, una part de la seva economia sigui la cultural. La cultura no és un museu. La cultura ho és tot

-La cocapitalitat cultural de Barcelona com pot contribuir a l’impuls de la cultura en les seves diverses dimensions? 

-En aquest tema de la cocapitalitat m’agrada ser molt realista. Hi ha coses que no podem canviar i altres que sí podem transformar. No podem canviar que el museu del Prado estigui a Madrid. Pero si podem aconseguir que Barcelona sigui un co-referent cultural d’Espanya, que, juntament amb Madrid, sigui la gran referència cultural. Això sense oblidar ciutats que tenen una molt bona activitat cultural com València, Sevilla, Bilbao, Vigo o Màlaga. Però Barcelona també ha de pensar quin model de cocapitalitat vol. Amb això vull dir que crec que la cocapitalitat de Barcelona serà menor si no té en compte el conjunt de la metròpolis. Hi ha ciutats importantíssimes al voltant de Barcelona que poden contribuir a la seva cocapitalitat i en aquesta línia caldria treballar

-Voldria dir que el sistema de ciutats metropolita pot ajudar a una més gran  presencia cultural de Barcelona, a la seva projecció…

-Cal dir que Barcelona té projecció a Espanya, perquè Barcelona és Barcelona. De  vegades, a causa dels processos polítics viscuts a Catalunya, podem creure que de l’Ebre enllà ningú pensa en Barcelona. I no és així, es respecta Barcelona i la seva activitat i agenda culturals. Si la qüestió és si crec que Barcelona i les ciutats que l’envolten poden tenir un projecte cultural comú és que sí. Hi ha una cosa que tinc molt clara i és la necessitat de repetir allò que funciona. No té sentit, per exemple, quan es fa una exposició que sabem que anirà molt bé, que s’estigui dos mesos en un museu de Barcelona i no vagi enlloc més. Perquè penso en Terrassa, en l’Hospitalet, Sabadell, Mataró,  ciutats que són receptives a una bona oferta cultural. El primer que hauríem d’intentar, per tant, és veure si podem recórrer aquest camí. I no ens equivoquem: aquestes ciutats de cent mil, dos-cents mil habitants, tenen una mica la mateixa sensació respecte de Barcelona que Barcelona té respecte de Madrid. No hem de repetir els errors a casa

-Quin paper haurien de jugar, doncs, aquestes ciutats de l’entorn metropolità? 

-Crec que el conjunt d’alcaldes i alcaldesses de l’àrea metropolitana de Barcelona tenen claríssim el paper de la cultura a la ciutat i no seré jo qui doni lliçons de com gestionar-la, però hem d’acabar amb la idea de que cultura la dirigeix qui organitza les festes locals. Està clar que la gent vol festes però estem parlant d’una altra cosa. A mi m’agrada molt parlar d’un projecte que és l’Òpera de Sabadell que, probablement, sigui la tercera o la quarta òpera d’Espanya. A Sabadell han estat capaços de competir amb ciutats que la doblen, tripliquen o quadrupliquen en població. Això vol dir que Sabadell té un projecte i quan hi vas està ple i es veu que tenen un programa pensat. Crec que ens hem d’apropar a aquest tipus de model cultural; hi ha ciutats amb potència per tenir un bon programa musical, teatral, d’exposicions. Són moltes les ciutats a l’àrea metropolitana de Barcelona amb capacitat de desenvolupar-los i el que s’ha de fer, reitero, és coordinar i compartir 

-I que els barcelonins i les barcelonines entenguin que anar a Terrassa, Sabadell o Cornellà és molt fàcil. Sembla que costa molt sortir del terme municipal

-Això passa menys a Madrid. La gent va amb més facilitat de Malasaña a Las Rozas que de Sants a Terrassa

-Potser al capdavall es tracta de treballar més en xarxa…

-Exacte. Crec que la Diputació de Barcelona, en la que he treballat i admiro des del punt de vista organitzatiu i tècnic, és el millor instrument de coordinació que tenim entre els ajuntaments de l’àmbit metropolità i de la província. La ciutat de Barcelona pot bastir amb la Diputació un projecte cultural ambiciós i competitiu. Si hi ha una cosa que és objectivament certa, al menys per a l’observador, és que Madrid està molt ben posicionat, no dic que sigui millor o pitjor però sí que té un projecte cultural metropolità i que té a veure amb totes les variables del món de la cultura. I Barcelona hi ha de competir 

-Quan es parla de Madrid no se si ens hem de referir al Ministeri, a la Comunitat, a l’ajuntament o a la suma dels tres…

-Per mi Madrid és un districte federal. Respecte a la cultura diria que el seu  projecte cultural està funcionant bastant bé. Madrid en cap cas és el ministeri de Cultura. Com a ministeri treballem per al conjunt i ho dic amb tota sinceritat. És veritat que a Madrid hi tenim grans centres que van des de la Biblioteca Nacional al Museu del Prado, el Reina Sofia o el Thyssen. Com ja he dit abans, no podem portar el Prado a Barcelona durant mig any. Però quan parlo de l’existència d’un projecte cultural a Madrid vull dir que hi ha implicació entre totes les administracions, el sector privat i el mon de la cultura; hi ha hagut la voluntat de fer-ne de la cultura un projecte molt transversal. A mi, com a català, m’agradaria competir més amb Madrid i no tinc cap problema en dir-li-ho a la consellera madrilenya 

-Es podria arribar a la conclusió que a Barcelona i Catalunya no existeix aquest projecte compartit o que no es veu…

-O que, de moment, no està funcionant tan bé com allà

-També es podria dir, tot i sabent que el Prado no es pot moure de lloc, que Madrid gaudeix d’un efecte capital que es finança en bona mesura gràcies als impostos de tots els ciutadans espanyols…

-Per això des del Ministeri hem creat el concepte de cocapitalitat al qual ja m’he referit i hi dedica 20 milions d’euros cada any per tal a que Catalunya pugui competir en alguns àmbits. Però els creadors, la indústria i les altres administracions públiques han de jugar també el seu paper. 

-En les perifèries de Barcelona ¿ no creu que l’accés a la cultura continua sent molt dificultós per a sectors de població que potser tenen altres prioritats vitals?

-Si, però en això també hi ha mites. No hem de confondre el fet que hi hagi una oferta cultural més o menys amplia en un lloc, sigui Santa Coloma o Terrassa, amb l’oferta que consumeixen els seus ciutadans. Hi ha molts joves de Santa Coloma, Cornellà, Terrassa o Sabadell que el cap de setmana van a la Virreina o al museu Picasso, més dels que ens pensem, igual que també ens creiem que Barcelona o Madrid son ciutats netament culturals en el sentit clàssic, però el museu més visitat a Barcelona és el del Barça al Nou Camp i el tercer de Madrid el del Bernabéu.  

-Quan parlo de les perifèries penso també en alguns barris de la  Barcelona estricta…

-Es probable que això tingui més a veure amb un relat de classe i de nivell econòmic que amb la ciutat on es viu. Hi ha barris on clarament la sensibilitat cap a segons quins sectors culturals és menor per això que dèiem perquè en el nostre model educatiu tradicionalment no s’havia  inculcat l’hàbit de la cultura, però avui pràcticament no hi ha cap escola que no vagi a veure museus, per exemple. Som molt crítics amb nosaltres mateixos però la realitat és que els nens van als museus i se’ls hi expliquen les coses. No sé si aquestes perifèries tenen un comportament respecte a la cultura molt diferent dels centres. No sé si un jove de 15 anys de l’Esquerra de l’Eixample consumeix més o menys productes culturals que un de Nou Barris.

-Un tòpic quan parlem de la cultura a nivell local  és la gratuïtat… 

-Totalment en contra. Això del gratis és anticatalà d’entrada, com a concepte, m’hi nego. No hi ha pitjor cosa per devaluar el propi producte  que dir que no val res. Hem viscut un procés de transformació de la premsa en paper que té a veure amb la gratuïtat. Com pots regalar els diaris? Si els regales és que no valen res, no esperis que després ningú els vulguin comprar.

-El bo cultural no és regalar cultura?

-Nosaltres hem posat en marxa el bo cultural jove com un ajut per promocionar que els nois i noies que arriben als 18 anys consumeixin cultura, però no podríem mantenir museus o concerts gratis. I a més els devaluaríem  

-Com s’ha de donar resposta als nous llenguatges culturals, a la tecnologia?

-Soc molt escèptic, ara per ara, i amb les dades que tenim i la meva petita experiència, amb tots els moviments del metavers, o els NCT. Potser m’equivoco, no ho sé. El que si veig i ho noto en el meu propi fill és que els mecanismes d’expressió cultural s’estan ampliant. Vull dir que un Tik Tok pot ser cultura i a això no ens hi podem tancar. 

-Fenòmens culturals d’aquesta temporada son Rosalia o Shakira que utilitzen sobretot les xarxes socials 

-El consum de cultura digital entre els més joves és evident. Digital, però cultura, no ens equivoquem. És la seva música, són els seus graffitti. El meu pare escoltava Adamo, jo escoltava Guns & Roses i el meu fill escolta Rosalia i això no vol dir que el meu fill negui que Adamo sigui cultura i per la mateixa raó hem d’intentar que no es negui que Rosalia ho és. Però això passa, hi ha un cert dogmatisme sobre el que és cultura i el que no és cultura

-Sovint es confonen expressions com “musica culta” amb una certa exclusivitat. Si agraden els musicals no agrada la cultura?

-Jo per exemple no soc un especial seguidor de l’òpera i ho dic amb tota tranquil·litat i no em sembla que em faci ser una persona menys sensible respecte a la cultura 

-Quin esforç hauria de fer la industria cultural a Catalunya, Espanya?

-Des del ministeri de Cultura estem treballant amb projectes per enfortir els sectors culturals. Es bàsic protegir al creador perquè si no hi ha producte no hi ha cultura. L’Estatut de l’artista és una aposta clara a favor dels creadors. Respecte a la indústria cal dir que cada sector és un món. Parlar del sector del llibre, de l’audiovisual o del teatre a la vegada es fer una barreja impossible. Les indústries editorial i audiovisual van funcionar de manera magnífica durant la pandèmia mentre que les arts en viu es van aturar del tot. Tinc molt clar que no ens podem recordar de la cultura quan arriben les eleccions. La cultura no pot ser una assignatura “maria” d’un govern si volem tenir un gran país, ha de ser un eix central de la seva actuació i reitero que és una cosa molt amplia. L’aposta pressupostaria ha de ser molt clara per part dels governs i a  mi no em costa dir-ho perquè crec que forma part de la meva responsabilitat reconèixer-ho: el ministeri de Cultura té un problema clar de personal, ja no dic de finançament. He passat una fase de la meva vida en aquest ministeri que ja no demano diners, demano mans per treballar. 

-Té molts altres projectes pendents? 

-Penso que un dels sectors que ha d’estar més directament vinculat amb la cultura és el turístic. Em sembla que el sector turístic, amb una clara visió cultural guanyaria terreny. No ens imaginem la quantitat de gent que vol  turisme cultural i com el patrimoni cultural del nostre país pot respondre a aquesta demanda. Hi ha molts pocs països al món que puguin presumir d’un patrimoni semblant i per això hem de saber vendre millor un llegat cultural que està estretament lligat a la llengua. 

-Aquest ja és un altre terreny…

-Hi ha més de sis-cents milions de persones que parlen la mateixa llengua, que és una de les bases de la cultura de les persones. Cristina Gallach és ara comissionada per desenvolupar un repte molt interessant, el PERTE de la llengua castellana que vol promoure el coneixement del castellà i de les llengües oficials, promoure la IA, la ciència, l’aprenentatge i les industries culturals sempre en relació amb l’idioma

-Espanyol o castellà?

-Jo dic sempre castellà perquè per a mi espanyol és castellà, català, eusquera i gallec. La llengua també ha de vehicular una part important de la indústria cultural d’Espanya amb una mercat i un potencial de projecció i competitivitat mundial indiscutibles. Quan parles amb els editors et diuen que el nostre principal impacte als Estats Units son llibres de catequesis. Em sembla bé però també hauríem de vendre els llibres dels grans autors del país. Vol dir que alguna cosa no hem fet be del tot. I em preocupa també la pèrdua de pes de Barcelona pel que fa a l’edició en castellà. Hauríem de fer una reflexió sobre què ha passat i perquè per poder-lo recuperar. 

Rafael Pradas

ALTRES ARTICLES