LA METRÒPOLI SÍ QUE TÉ QUI L’ESCRIGUI

Per Sergi Doria

Francisco Candel clou Els altres catalans amb unes redaccions escolars del Polvorí, Can Clos, Port, SEAT i Can Tunis per a un concurs literari intitulat Mi barrio: “Yo soy de Barcelona, pero mi barrio es Casa Antúnez”, escriu una nena de les barraques ‘Jesús y María’, a tocar del cementiri de Montjuïc; “Las personas de mi barrio no están tan bien educadas como las del centro de Barcelona. Pero a pesar de todo me siento orgulloso de vivir en él”, proclama el seu company; “Mi barrio es un lugar alegre y apacible… hasta ahora”, adverteix un nen dels blocs de la SEAT; “Vienen muchas veces los pastores a pasturar”, observa un altre alumne en referir-se al descampat de l’Asil de Port…
Candel publica Els altres catalans el 1964 i, un any després, 1965, Juan Marsé guanya el Biblioteca Breve amb Últimas tardes con Teresa. Tot i les diferències estilístiques i de gèneres, ambdós títols fan palès el sentiment d’inferioritat —la dificultat d’accedir a l’ascensor social— del suburbi.
Des de finals de segle XX, la literatura metropolitana integra ‘les afores’ en el que denominem “novel.les de Barcelona”. A diferència dels immigrants dels  anys vint que treballaren al metro i a l’Exposició, i dels arribats a la postguerra, la biografia de les noves generacions deixa de ser una baula i aborda amb renovada creativitat el ‘genius loci’.
La perifèria eixampla la mirada literària. Entre els nascuts els anys quaranta, el Carrer Bolívia (1999) de Maria Barbal, les casetes del Maresme on s’atura el bus 70 en el trajecte a Badalona. O el Julià de Jòdar d’El metall impur (premi Sant Jordi 2005): immigrant treballa a la foneria de La Farga, al Besòs. Emmascarat en els protagonistes de Radiacions (2011) De Jòdar reflexiona amb Enric Juliana de la impuresa, industrial i també perifèrica, a l’icònic Pont del Petroli badaloní.

“Impura realitat bilingüe enfront la cultura d’hivernacle, tan puríssima com artificial.”

Dels nascuts d’ençà dels seixanta, el David Castillo de No miris enrere (2002) contempla Barcelona des de l’antiaeri del Carmel. Els Paseos con mi madre (2011) de Javier Pérez Andújar amb les xemenèies de Sant Adrià com a skyline proletari. El Nou Barris de Marc Pastor a la distòpia vírica L’any de la plaga (2011). El Sant Boi anys vuitanta de Kiko Amat a Antes del huracán (2018), un jove ‘fotut’ per l’estranyament perifèric, mental i cultural: un “desert pop” —en paraules de David Morán— aliè a l’enquadrament polític o generacional. L’odissea pel Guinardó i l’Hospitalet de Carles Zanón a Taxi (2017); la Cornellà (Ciudad Satélite) de Toni Hill a Tigres de cristal (2018); la ronda d’Albert Lladó per Torre Baró i la Ciutat Meridiana on va viure els anys noranta a La travesía de las anguilas (2020); l’evocació familiar de Hernán Migoya a Baricentro (2020): el centre comercial pioner que va posar al mapa Barberà del Vallés.
Natura i asfalt, fragmentaris matolls on pasturen ovelles, naus industrials i torres d’electricitat. Els “no llocs” de Marc Augé… A Rodalies (premi Sant Joan, 2004) Toni Sala descriu un rodal que remet al Maresme esdevingut ciutat dormitori de la capital: “Una tanca metàl.lica i baixa els separa de l’asfalt. Sobre el carril, un gran cartell blau, amb les lletres blanques i grosses, diu : C-34 Barcelona…”
Frontera entre el món rural i el polígon d’Anna Ballbona a No sóc aquí (premi Anagrama, 2020). Frontera obsessiva: Dilluns ens estimaran de la marroquina Najat el Hachmi (premi Nadal, 2021). Immigració i religió. Perifèria de la perifèria. Blocs de construcció precària, el riu, el tren, la carretera… I el control panòptic del veïnatge musulmà.
Aquesta perifèria esdevinguda centralitat barcelonina s’expressa en castellà o català, o les dues llengües alhhora. Com Guillem Sala a El càstig (2020). Un institut de Sant Andreu: “–Mama, dame dinero. –Ya te di ayer, Izan. –Necesito más. –¿Pa qué? –Pa cortarme el pelo. –No te hagas cosas raras. –No, me haré cosas guapas. –Uh, ¿qué te vas a hacer? –¿Sabes el Aarón, del Espanyol? –¿Del Espanyol? No és tan greu: de juvenil, l’Aarón va jugar al Sant Andreu. –Uno con una raya aquí, asín. –Pero no te tiñas, que estropea el pelo. –Solo unas mechas guapas…”
Impura realitat bilingüe enfront la cultura d’hivernacle, tan puríssima com artificial. La metròpoli sí que té qui l’escrigui.

Per Sergi Doria

Francisco Candel clou Els altres catalans amb unes redaccions escolars del Polvorí, Can Clos, Port, SEAT i Can Tunis per a un concurs literari intitulat Mi barrio: “Yo soy de Barcelona, pero mi barrio es Casa Antúnez”, escriu una nena de les barraques ‘Jesús y María’, a tocar del cementiri de Montjuïc; “Las personas de mi barrio no están tan bien educadas como las del centro de Barcelona. Pero a pesar de todo me siento orgulloso de vivir en él”, proclama el seu company; “Mi barrio es un lugar alegre y apacible… hasta ahora”, adverteix un nen dels blocs de la SEAT; “Vienen muchas veces los pastores a pasturar”, observa un altre educand en referir-se al descampat de l’Asil de Port…
Candel publica Els altres catalans el 1964 i, un any després, 1965, Juan Marsé guanya el Biblioteca Breve amb Últimas tardes con Teresa. Tot i les diferències estilístiques i de gèneres, ambdós títols fan palès el sentiment d’inferioritat —la dificultat d’accedir a l’ascensor social— del suburbi.
Des de finals de segle XX, la literatura metropolitana integra ‘les afores’ en el que denominem “novel.les de Barcelona”. A diferència dels immigrants dels  anys vint que treballaren al metro i a l’Exposició, i dels arribats a la postguerra, la biografia de les noves generacions deixa de ser una baula i aborda amb renovada creativitat el ‘genius loci’.
La perifèria eixampla la mirada literària. Entre els nascuts els anys quaranta, el Carrer Bolívia (1999) de Maria Barbal, les casetes del Maresme on s’atura el bus 70 en el trajecte a Badalona. O el Julià de Jòdar d’El metall impur (premi Sant Jordi 2005): immigrant treballa a la foneria de La Farga, al Besòs. Emmascarat en els protagonistes de Radiacions (2011) De Jòdar reflexiona amb Enric Juliana de la impuresa, industrial i també perifèrica, a l’icònic Pont del Petroli badaloní.

“Impura realitat bilingüe enfront la cultura d’hivernacle, tan puríssima com artificial.”

 

 

Dels nascuts d’ençà dels seixanta, el David Castillo de No miris enrere (2002) contempla Barcelona des de l’antiaeri del Carmel. Els Paseos con mi madre (2011) de Javier Pérez Andújar amb les xemenèies de Sant Adrià com a skyline proletari. El Nou Barris de Marc Pastor a la distòpia vírica L’any de la plaga (2011). El Sant Boi anys vuitanta de Kiko Amat a Antes del huracán (2018), un jove ‘fotut’ per l’estranyament perifèric, mental i cultural: un “desert pop” —en paraules de David Morán— aliè a l’enquadrament polític o generacional. L’odissea pel Guinardó i l’Hospitalet de Carles Zanón a Taxi (2017); la Cornellà (Ciudad Satélite) de Toni Hill a Tigres de cristal (2018); la ronda d’Albert Lladó per Torre Baró i la Ciutat Meridiana on va viure els anys noranta a La travesía de las anguilas (2020); l’evocació familiar de Hernán Migoya a Baricentro (2020): el centre comercial pioner que va posar al mapa Barberà del Vallés.
Natura i asfalt, fragmentaris matolls on pasturen ovelles, naus industrials i torres d’electricitat. Els “no llocs” de Marc Augé… A Rodalies (premi Sant Joan, 2004) Toni Sala descriu un rodal que remet al Maresme esdevingut ciutat dormitori de la capital: “Una tanca metàl.lica i baixa els separa de l’asfalt. Sobre el carril, un gran cartell blau, amb les lletres blanques i grosses, diu : C-34 Barcelona…”
Frontera entre el món rural i el polígon d’Anna Ballbona a No sóc aquí (premi Anagrama, 2020). Frontera obsessiva: Dilluns ens estimaran de la marroquina Najat el Hachmi (premi Nadal, 2021). Immigració i religió. Perifèria de la perifèria. Blocs de construcció precària, el riu, el tren, la carretera… I el control panòptic del veïnatge musulmà.
Aquesta perifèria esdevinguda centralitat barcelonina s’expressa en castellà o català, o les dues llengües alhora. Com Guillem Sala a El càstig (2020). Un institut de Sant Andreu: “–Mama, dame dinero. –Ya te di ayer, Izan. –Necesito más. –¿Pa qué? –Pa cortarme el pelo. –No te hagas cosas raras. –No, me haré cosas guapas. –Uh, ¿qué te vas a hacer? –¿Sabes el Aarón, del Espanyol? –¿Del Espanyol? No és tan greu: de juvenil, l’Aarón va jugar al Sant Andreu. –Uno con una raya aquí, asín. –Pero no te tiñas, que estropea el pelo. –Solo unas mechas guapas…”
Impura realitat bilingüe enfront la cultura d’hivernacle, tan puríssima com artificial. La metròpoli sí que té qui l’escrigui.

ALTRES ARTICLES