SEGON LLIURAMENT DE L’ENQUESTA SOBRE EL FUTUR DE L’ÀMBIT METROPOLITÀ (ÀREA I REGIÓ DE BARCELONA)

Joaquim Nadal: potencialitats, confusió i desconcert

Catedràtic d’Història. Ha estat alcalde de Girona i conseller de Política Territorial i Obres Públiques

El futur de l’àrea metropolitana és ple de potencialitats, però confús i desconcertant. La qüestió clau, crec, és definir com s’articula un imaginari metropolità implícit i una jerarquització d’estructures de poder que delimitin i atorguin presència institucional al concepte. Pel que fa a l’imaginari ens hem de preguntar fins a quin punt hi ha una consciència metropolitana consistent en la ciutadania.

Una altra qüestió, encara en aquest terreny, és discernir si aquesta és una consciència necessària i desitjable. Podria ser-ho si se’n desprenguessin avantatges de situació, fiscals, econòmiques i culturals pel conjunt de l’àmbit; dit amb altres paraules establir vies per transcendir el mapa municipal i garantir que en un àmbit supramunicipal s’hi congrien les expectatives raonables de la ciutadania a partir d’un artefacte institucional amb més musculatura.

Anem així a la segona qüestió. L’entramat institucional, la teranyina actual, no discutida i tàcitament acceptada, és la font de malentesos, d’encavalcaments, de superposicions i d’energies desaprofitades. Partim de la idea preconcebuda que el fet metropolità pivota sobre un centre, un nucli dur, que és la ciutat de Barcelona. Però la ciutat de Barcelona per ella sola no té el reconeixement del Gran París o fins i tot del Gran Madrid i més aviat les peces de la perifèria tendeixen a discutir o a neutralitzar el pes del nucli dur. La constel·lació municipal, els consells comarcals per residuals que siguin, l’àrea i la Regió sense materialitzar, la Diputació i el Govern de la Generalitat defineixen un sistema de vectors de forces contràries que no afavoreixen les sinergies i neutralitzen les potencialitats. Ho veig així i amb poc optimisme.

Oriol Bartomeus: La Diputació ha de tenir visió metropolitana

És doctor en Ciències Polítiques, politòleg, professor a la UAB i analista a l’Institut de Ciències Polítiques i Socials ICPS

Barcelona no té sentit si no és des de la lògica regional, qüestió formulada ja per Pasqual Maragall a principis d’aquest segle: a l’àrea metropolitana s’hi concentren l’activitat econòmica, els reptes de la reindustrialització, les desigualtats, les tensions socials i la precarietat però també les oportunitats.

Els problemes de Barcelona no es poden abordar sols des d’una perspectiva econòmica o de competència global entre ciutats. Decisions sobre infraestructures o estratègia que abans es prenien de manera acrítica, avui necessiten consens social. És un dels reptes que té l’àrea metropolitana.

A diferencia de Madrid, Barcelona no compta amb un gran govern metropolità perquè el de la Generalitat es troba molt condicionat pel vot que, precisament, no es pot considerar “barceloní”.

És obvi que el gran coll d’ampolla de la regió metropolitana és la seva institucionalització. Crec que en el mentrestant, la Diputació hauria d’actuat amb una autentica visió metropolitana.

Constantí Serrallonga: avançar cap a un gran pacte

Economista, és director general de Fira de Barcelona. Ha estat conseller delegat de Transports Metropolitans de Barcelona i gerent de l’Ajuntament de Barcelona

L’experiència ens diu que parlar de Barcelona, el seu impacte, la seva projecció internacional i marca global, és parlar de la metròpolis, un concepte que, sens dubte, inclou tan l’àmbit estricte de l’AMB com el conjunt de la regió metropolitana.

Les empreses, els centres de coneixement i de tecnologia, les infraestructures (com el recinte de Gran Via de Fira de Barcelona) la mobilitat, tenen avui dimensió metropolitana. És des d’una perspectiva metropolitana que, al meu parer, s’han d’abordar reptes com la mobilitat sostenible, els programes d’habitatge o la política d’industrialització.

En aquest sentit crec que fora bo avançar cap a un gran pacte metropolità que, més enllà dels àmbit administratius concrets, es basés sobretot en trobar espais de cooperació entre institucions, organitzacions i teixit empresarial per tal d’encarar reptes i oportunitats.

Per Rafael Pradas