POT SERVIR LA NOVEL·LA PER ENTENDRE LA REALITAT METROPOLITANA?
L’escriptor i periodista David Castillo defensa que aquest gènere literari ‘bastard’ entén millor que ningú una realitat tan canviant com la d’una gran ciutat, Barcelona i el seu efecte de metròpoli sobre tot el que l’envolta
Per David Castillo
La pregunta té una resposta clara: sí. La novel·la, per ser un gènere bastard i subjectiu, entendrà millor que ningú una realitat tan canviant com la d’una gran ciutat, Barcelona i el seu efecte de metròpoli sobre tot el que l’envolta: l’Hospitalet, Cornellà, El Prat, Sant Cugat, Badalona, Cerdanyola, Sant Adrià que es fica ben endins i tot el conjunt de pobles i urbanitzacions, que poden anar des de les més selectes a les més deteriorades o precàries, algunes com la Mina, amb una quasi impossible solució viable.
Molts teòrics, començant per Henry James, han sintetitzat que la novel·la és el gènere que explica millor el món modern. Si les civilitzacions es van falcar amb la poesia i el seu efecte d’oralitat, en el temps més complex, la novel·la n’ha agafat el relleu. El meu teòric favorit sobre la novel·la, l’escriptor E.M. Forster, va sintetitzar que una novel·la era una ficció d’una certa extensió: «Tot allò que podem dir és que està limitada per dues carenes de muntanyes, cap de les quals s’alça gaire abruptament –les carenes oposades de la poesia i de la història–, i en un tercer costat, per un mar; un mar que trobarem quan arribem a Moby Dick.» Forster no reconeix, com Nabokov, que el Quixot és, sense comparació, la millor novel·la de tots els temps, però vull creure que ell es refereix a la modernitat, si és que podem pensar que existeix aquest concepte. Nabokov cal recordar que veia a la doble novel·la cervantina totes les tares, però el seu curs resulta magistral. No és estrany, doncs, que alguns dels moments més apassionants de la segona part del Quixot, siguin quan visita Barcelona a la recerca de pistes als impressors del Quixot d’Avellaneda. Cervantes va admirar Barcelona, una ciutat en aquests moments tan despistada després de l’estúpid cicló d’Ada Colau i el seu equip d’imitador dels playmòbils.
Al cap em venen quan els més crítics de la ciutat proclamaven el ‘Barcelona ¿a dónde vas?’, anàlisi de Francisco Martí i Eduardo Moreno on reflexionaven sobre tots els mals que afligien la ciutat: «Barcelona está enferma. La afecta una grave dolencia que ya no puede ser ocultada, pues lo contrario sería engaño y burla de la opinión pública, que no es un ente abstracto sino todos y cada uno de los hombres y mujeres de nuestra ciudad.» L’altre dia, passejant per la devastada vella Vallcarca, un veí li deia a una veïna que no entenia perquè havien enderrocat totes les torres per deixar els tristos descampats que hi ha ara. Fan pena. De fet, tot estava preparat perquè la immobiliària Núñez i Navarro urbanitzés tot el territori de l’antic barri, però la cosa es va quedar a mitges i ara sembla el terreny d’una batalla, zona bombardejada, territori comanxe. Com al Brasil, passem de l’extrema dreta als socialistes del morro fort, tot light sortosament.
“André Pieyre de Mandiargues va guanyar el Goncourt 1967 amb El marge. Lluís Permanyer la considera la millor novel·la escrita sobre la nostra ciutat. Jo també.” |
Per animar la cosa, algunes tardes sense vent m’enfilo a la Muntanya Pelada acompanyat del llibre Cites i testimonis sobre Barcelona, que va publicar ara fa trenta anys el cronista Lluís Permanyer, un autèntic senyor de Barcelona en els anys tristos del reggaetón. M’agrada perquè revisa dos mil anys de comentaris sobre la ciutat. Podem trobar des del viatge esmentat del Quixot al francès André Pieyre de Mandiargues, que va arribar a Barcelona amb el propòsit de suïcidar-se i un cop aquí es va divertir força al barri Xino, que descriu amb coratge i talent, i va tornar a França on es va fer milionari amb la crònica del viatge, El marge, guanyadora del premi Goncourt del 1967. Lluís Permanyer la considera la millor novel·la escrita sobre la nostra ciutat. Jo també.
Avui la ciutat ha canviat, s’ha civilitzat i no és estrany, com a altres ciutats catalanes i espanyoles, que en un institut es puguin parlar trenta, quaranta o cinquanta llengües diferents. Mentre nosaltres ens barallem pels diacrítics o per polèmiques estèrils entre castellà i català, l’anglès domina la retolació i el carrer és un autèntic Babel lingüístic. Entre els locals, Pérez Andújar o Carlos Zanón ens parlen d’una ciutat que no és la de sempre, la de Sagarra, Pla, Laforet, Rodoreda i Marsé. Fa anys, l’escriptor més divertit i viperí que circula per Barcelona, Ramón de España, ens comentava la seva perplexitat davant els que no havien llegit les novel·les de la trilogia de Carles Soldevila, Fanny, Eva i Valentina i pretenien anar d’especialistes sobre els costums de la ciutat i els seus extraordinaris embolics de faldilles. Me les vaig empassar en dos dies perquè seguia fidelment tot el que escrivia el Ramón: per terra, mar i aire, és a dir, per novel·la, cròniques periodístiques i historieta, on era un as amb els dibuixants Montesol, Roger i els altres.
Aquests dies de desaparicions vull recomanar de nou Barcelona nova que Llorenç Soldevila va escriure i fotografiar dins Geografia literària per a Pòrtic. Amb una paciència sense límits i trescant darrere meu per les muntanyes dels Tres Turons i de la Creueta, Soldevila ens va deixar un testimoni únic, que, com sempre, la ciutat no ha sabut valorar prou. Després d’haver-se patejat tota Catalunya fent la geografia literària, Soldevila va afrontar Barcelona com només es podia fer, amb mentalitat, paciència i les ganes de córrer món d’un taxista. Només pel seu entusiasme i bonhomia ja valdria la pena recordar-lo. Glòria!
Per David Castillo
La pregunta té una resposta clara: sí. La novel·la, per ser un gènere bastard i subjectiu, entendrà millor que ningú una realitat tan canviant com la d’una gran ciutat, Barcelona i el seu efecte de metròpoli sobre tot el que l’envolta: l’Hospitalet, Cornellà, El Prat, Sant Cugat, Badalona, Cerdanyola, Sant Adrià que es fica ben endins i tot el conjunt de pobles i urbanitzacions, que poden anar des de les més selectes a les més deteriorades o precàries, algunes com la Mina, amb una quasi impossible solució viable.
Molts teòrics, començant per Henry James, han sintetitzat que la novel·la és el gènere que explica millor el món modern. Si les civilitzacions es van falcar amb la poesia i el seu efecte d’oralitat, en el temps més complex, la novel·la n’ha agafat el relleu. El meu teòric favorit sobre la novel·la, l’escriptor E.M. Forster, va sintetitzar que una novel·la era una ficció d’una certa extensió: «Tot allò que podem dir és que està limitada per dues carenes de muntanyes, cap de les quals s’alça gaire abruptament –les carenes oposades de la poesia i de la història–, i en un tercer costat, per un mar; un mar que trobarem quan arribem a Moby Dick.» Forster no reconeix, com Nabokov, que el Quixot és, sense comparació, la millor novel·la de tots els temps, però vull creure que ell es refereix a la modernitat, si és que podem pensar que existeix aquest concepte. Nabokov cal recordar que veia a la doble novel·la cervantina totes les tares, però el seu curs resulta magistral. No és estrany, doncs, que alguns dels moments més apassionants de la segona part del Quixot, siguin quan visita Barcelona a la recerca de pistes als impressors del Quixot d’Avellaneda. Cervantes va admirar Barcelona, una ciutat en aquests moments tan despistada després de l’estúpid cicló d’Ada Colau i el seu equip d’imitador dels playmòbils.
Al cap em venen quan els més crítics de la ciutat proclamaven el ‘Barcelona ¿a dónde vas?’, anàlisi de Francisco Martí i Eduardo Moreno on reflexionaven sobre tots els mals que afligien la ciutat: «Barcelona está enferma. La afecta una grave dolencia que ya no puede ser ocultada, pues lo contrario sería engaño y burla de la opinión pública, que no es un ente abstracto sino todos y cada uno de los hombres y mujeres de nuestra ciudad.» L’altre dia, passejant per la devastada vella Vallcarca, un veí li deia a una veïna que no entenia perquè havien enderrocat totes les torres per deixar els tristos descampats que hi ha ara. Fan pena. De fet, tot estava preparat perquè la immobiliària Núñez i Navarro urbanitzés tot el territori de l’antic barri, però la cosa es va quedar a mitges i ara sembla el terreny d’una batalla, zona bombardejada, territori comanxe. Com al Brasil, passem de l’extrema dreta als socialistes del morro fort, tot light sortosament.
”André Pieyre de Mandiargues va guanyar el Goncourt 1967 amb El marge. Lluís Permanyer la considera la millor novel·la escrita sobre la nostra ciutat. Jo també.” |
Per animar la cosa, algunes tardes sense vent m’enfilo a la Muntanya Pelada acompanyat del llibre Cites i testimonis sobre Barcelona, que va publicar ara fa trenta anys el cronista Lluís Permanyer, un autèntic senyor de Barcelona en els anys tristos del reggaetón. M’agrada perquè revisa dos mil anys de comentaris sobre la ciutat. Podem trobar des del viatge esmentat del Quixot al francès André Pieyre de Mandiargues, que va arribar a Barcelona amb el propòsit de suïcidar-se i un cop aquí es va divertir força al barri Xino, que descriu amb coratge i talent, i va tornar a França on es va fer milionari amb la crònica del viatge, El marge, guanyadora del premi Goncourt del 1967. Lluís Permanyer la considera la millor novel·la escrita sobre la nostra ciutat. Jo també.
Avui la ciutat ha canviat, s’ha civilitzat i no és estrany, com a altres ciutats catalanes i espanyoles, que en un institut es puguin parlar trenta, quaranta o cinquanta llengües diferents. Mentre nosaltres ens barallem pels diacrítics o per polèmiques estèrils entre castellà i català, l’anglès domina la retolació i el carrer és un autèntic Babel lingüístic. Entre els locals, Pérez Andújar o Carlos Zanón ens parlen d’una ciutat que no és la de sempre, la de Sagarra, Pla, Laforet, Rodoreda i Marsé. Fa anys, l’escriptor més divertit i viperí que circula per Barcelona, Ramón de España, ens comentava la seva perplexitat davant els que no havien llegit les novel·les de la trilogia de Carles Soldevila, Fanny, Eva i Valentina i pretenien anar d’especialistes sobre els costums de la ciutat i els seus extraordinaris embolics de faldilles. Me les vaig empassar en dos dies perquè seguia fidelment tot el que escrivia el Ramón: per terra, mar i aire, és a dir, per novel·la, cròniques periodístiques i historieta, on era un as amb els dibuixants Montesol, Roger i els altres.
Aquests dies de desaparicions vull recomanar de nou Barcelona nova que Llorenç Soldevila va escriure i fotografiar dins Geografia literària per a Pòrtic. Amb una paciència sense límits i trescant darrere meu per les muntanyes dels Tres Turons i de la Creueta, Soldevila ens va deixar un testimoni únic, que, com sempre, la ciutat no ha sabut valorar prou. Després d’haver-se patejat tota Catalunya fent la geografia literària, Soldevila va afrontar Barcelona com només es podia fer, amb mentalitat, paciència i les ganes de córrer món d’un taxista. Només pel seu entusiasme i bonhomia ja valdria la pena recordar-lo. Glòria!
| share: |       |
