NOVES AMBICIONS I NOUS REPTES DE LA METRÒPOLIS BARCELONA

Per Rafael Pradas, periodista

Aviat farà 100 anys que, amb l’Exposició Internacional de 1929, Barcelona va apostar per la modernitat obrint un nou període d’expansió urbana, cultural i social amb epicentre a Montjuic, però que va tenir impacte a tota la ciutat i més enllà, amb nombroses actuacions urbanístiques, arquitectòniques, culturals, de mobilitat i de serveis. Els Jocs Olímpics de 1992 tornarien a sacsejar la ciutat i el seu ampli entorn.

Avui Barcelona és impulsora o marc, també, de grans projectes amb un impacte que sobrepassen l’àmbit estricte del terme municipal per convertir-se en propostes d’abast metropolità que estan forjant una nova realitat urbana i de tot Catalunya. Des del Barcelona Supercomputing Center, la Ciutadella del Coneixement o el nou Hospital Clínic fins a l’estació de la Sagrera, l’ampliació de l’aeroport o el parc audiovisual a les Tres Xemeneies. Per esmentar exemples que es troben en fases diverses d’implementació.

A la vegada que es dibuixen i executen grans plans d’ambició metropolitana, es posen sobre la taula nous reptes que tenen a veure amb les transformacions econòmiques, socials i tecnològiques que viu la nostra societat en camps tan diversos com l’educació, la salut, l’habitatge, la mobilitat, el turisme, la innovació, la seguretat ciutadana, les indústries culturals, la nova immigració o l’energia.

El desafiament de l’educació
L’educació és un dels grans desafiaments que tenen plantejats Barcelona i el conjunt del territori metropolità, amb una clara incidència sobre el futur de la nostra societat. Amb més de 808.000 alumnes d’educació obligatòria, secundària i FP a la regió metropolitana de Barcelona, el sistema educatiu ha d’enfrontar-se a reptes com els canvis en el perfil dels nous alumnes, l’impacte de les noves tecnologies o les demandes del sistema productiu. Els resultats de les proves Pisa de 2023 van provocar un clima de preocupació en la societat catalana.

A l’estudi “Prospectiva sobre les tendències i visions de l’educació dels ens locals de la Província de Barcelona (2023)”, elaborat per l’Institut Metròpoli (consorci entre diverses administracions, universitats i Cambra de Comerç) per a la Diputació de Barcelona, s’assenyalen els potencials reptes educatius que els municipis de la província de Barcelona (coincident a grans trets amb la regió metropolitana) hauran de fer front al llarg del període 2023—2027.

L’informe identifica reptes i fa recomanacions en relació a tres grans aspectes:
1. Bona part dels reptes educatius dels municipis tindran el seu origen en factors de naturalesa no educativa: el canvi demogràfic, la desigualtat socioeconòmica i la salut mental.
2. Els canvis normatius han ofert noves eines d’intervenció municipal en els processos de planificació educativa, l’admissió d’alumnat, la planificació dels ensenyaments post obligatoris, i les escoles de noves oportunitats que per als ajuntaments significa acumulació de competències educatives, i responsabilitats institucionals, però no s’acompanyen dels suficients recursos econòmics ni de dotació de personal.
3. Entre els reptes pròpiament educatius s’inclouen la transició cap una educació a distància, tot evitant la bretxa digital; la segregació escolar; l’absentisme escolar; les escoles bressol municipals; les transicions als ensenyaments secundaris post obligatoris; l’abandonament escolar prematur; la governança educativa.
En aquest número de Rethink BCN i en successives edicions abordarem diferents qüestions relacionades amb l’educació, especialment l’etapa obligatòria recollint opinions d’experts i experiències assolides.

Mònica Nadal, directora de recerca de la Fundació Jaume Bofill ens ofereix una mirada global sobre l’escola des de la doble perspectiva social i territorial, posant l’accent en la necessitat de superar les desigualtats en matèria d’educació i en el paper dels municipis.

Mònica Nadal: “Cal planificar els recursos educatius des de l’òptica metropolitana”

Llicenciada en Sociologia, Mònica Nadal és directora de l’àrea de recerca de la Fundació Jaume Bofill, on ha estat també cap de prospectiva i directora de l’àrea d’Immigració. La Fundació Bofill, creada el 1969, centra la seva activitat des de fa ja alguns anys en promoure recerques i propostes de canvi per generar més i millors oportunitats educatives contra les desigualtats socials.

Quin és el panorama escolar avui?
Hi ha una important davallada de la natalitat que no es compensa del tot amb l’arribada d’immigració, és a dir, menys nens i nenes, però molt més diversos i heterogenis en els seus orígens culturals, socials, econòmics, cosa que planteja un repte molt important perquè s’havia assumit que l’escola educava uns tipus d’infants més o menys homogenis en quant a cultura i valors. Ara hi ha menys infants, però molt més diversos i no es pot donar per descomptat quin és el tipus d’implicació familiar ni de valors o referents en relació amb l’educació. Això vol dir que cal reforçar els recursos i capacitats dels professionals per garantir l’aprenentatge.

A diferència de fa uns anys, les expectatives de les famílies son creixents pel que fa als futur dels seus fills i les trasllada a l’escola, cosa que tensa molt el sistema educatiu que es veu obligat, ho dic en positiu, a donar resposta a la diversitat de nens i nenes. Socialment tenim expectatives de que la població estigui ben formada i que sigui capaç de competir en el món global, però l’escola no disposa necessàriament dels instruments que calen.

En un context socialment complex…

“Tota la planificació de l’escolarització s’hauria de fer tenint en compte l’existència de fronteres poroses”

Una qüestió molt relacionada, amb una potent dimensió metropolitana, és el creixement de les desigualtats socials. Els elevats nivells de vulnerabilitat i precarietat social no els resol el mercat de treball: hi ha molta gent que treballa, però son treballadors molt pobres i això té una polarització territorial molt forta, amb territoris que concentren bona part de la vulnerabilitat, altres que concentren riquesa.

Potser cal abordar els problemes educatius des d’altres perspectives territorials?
En efecte, és una situació que té un fort impacte en el sistema educatiu i fa evident que l’educació s’ha d’abordar amb visió metropolitana. A Barcelona no es polaritza solament l’alumnat de la ciutat, sinó també (sobretot en l’educació post obligatòria) molt alumnat de municipis dels voltants: moltes famílies d’aquests municipis si no troben l’escola que desitgen la busquen a Barcelona, de la mateixa manera que hi ha famílies de Barcelona que viuen a zones de frontera que poden triar en sentit invers. Tota la planificació de l’escolarització s’hauria de fer tenint en compte l’existència de fronteres poroses. Avui el que passa a l’Hospitalet des del punt de vista escolar té molt a veure amb la seva dinàmica social, però també amb l’oferta que hi ha a Barcelona, i el mateix es podria dir d’altres municipis. Normalment, les famílies que porten els seus fills a escoles de Barcelona són les que tenen més capital cultural, més recursos econòmics o més estudis, habitualment escoles concertades, però també públiques amb més reputació o amb vacants.

Un sistema educatiu amb més desequilibris, en definitiva?
Una part important de l’escola concertada de Barcelona no es nodreix de l’alumnat del seu barri sinó del de tot arreu, de la ciutat i de fora, i això indica que fer polítiques contra la segregació escolar només en clau de la ciutat o del municipi és clarament insuficient perquè els fluxos de població són constants. La conseqüència és que hi ha municipis que educativament s’empobreixen. Quan les famílies amb més recursos no s’escolaritzen a les escoles del barri, en aquestes escoles s’hi acaben concentrant només les famílies amb menys capacitat i l’escola s’empobreix.

Hi poden fer alguna cosa els ajuntaments?
Els municipis, per si sols, no se’n surten en els intents de que les seves escoles siguin mes fortes, tinguin projectes més sòlids o atenguin una població mes heterogènia i per això és evident que cal una planificació que vagi mes enllà del municipi concret. A Catalunya la segregació escolar és més alta que la residencial, els barris són més diversos que les escoles: hi ha centres amb el 30% d’alumnat immigrant, però d’altres en tenen el 70% i vol dir per tant que hi ha escoles amb un 10 o un 15% o gens. La dimensió metropolitana és realment important en el moment de planificar els recursos educatius.

Un problema realment greu és l’abandonament escolar…
Sí. Catalunya té un seriós problema amb les elevades taxes d’abandonament escolar prematur, les més altes de tot Espanya i unes de les més elevades d’Europa. Segons la UE el 90% de la població entre 18 i 24 anys hauria de tenir un títol post obligatori perquè sembla prou evident que un títol d’ESO habilita per ben poc, que abandonar els estudis a quart d’ESO pot suposar obrir la porta a situacions d’atur de llarga durada, problemes de salut o dependència dels serveis socials. Els nois i noies que abandonen els estudis a l’acabar l’etapa obligatòria difícilment es tornen a reenganxar i quan ho fan molts fracassen. L’abandonament és elevat a tot arreu, però es concentra en alguns centres: un 25% dels centres de Calalunya, normalment de territoris empobrits de l’àrea metropolitana, concentren més del 50% de l’abandonament escolar prematur.

Sembla que la solució és realment difícil…
Sembla prou clar que calen polítiques focalitzades en aquests centres. Un canvi important que ha d’esdevenir en els propers anys és que cal deixar de finançar i posar recursos en el sistema educatiu com si tots els centres fossin iguals, rebent diners en funció únicament de la mida. Cal passar a un sistema de finançament que atorgui recursos diferents als centres en funció de l’alumnat que tenen i del territori en el que es troben. Han de ser recursos addicionals de manera solida, consistent, robusta, previsible, sostenible en el temps. Es un treball de planificació i gestió i responsabilitat del sistema que té l’administració.

Entrem en l’àmbit que afecta l’organització del sistema educatiu…
De la mateixa manera que la planificació s’ha de fer amb perspectiva metropolitana per saber on estan els fluxos, s’ha d’abordar també la governança del sistema educatiu que ara es troba extremadament centralitzada en el departament d’Educació mentre que el paper dels ajuntaments és molt residual, auxiliar i això genera desigualats territorials perquè hi ha ajuntaments que fan moltes coses, que inverteixen recursos en compensar mancances com el desenvolupament comunitari, programes extraescolars, programes d’orientació contra l’abandonament o escoles de segona oportunitat, ajuntaments que no tenen capacitat econòmica per actuar i d’altres que no fan res perquè no senten que els pertoqui.

De fet tornem a interrogar-nos sobre el paper dels municipis…
Ha d’haver-hi recursos, programes i ajuda perquè els ajuntaments puguin desplegar polítiques de suport educatiu. Cal un sistema sòlid de beques, programes de suport a l’alumnat que queda enrere, d’orientació, de capacitació per als pares; desenvolupar polítiques que tenen valor educatiu, claus per garantir l’èxit com són els menjadors escolars que son més que una garantia alimentària, sobretot espais educatius i de socialització i bons hàbits. En els països que han aconseguit millorar els resultats educatius es veu clarament que la garantia del menjador escolar és una peça clau ja que encara que a la tarda no hi hagi classes obre la porta a anar a la biblioteca, a tenir un espai per fer deures, educador social… Amb equipaments oberts, i programes de suport escolar, l’experiència educativa de nois i noies és més rica i més solida i se’n surten més.

I a tot això quin paper hauria de jugar l’entorn urbà, el barri?
Fa falta també una política d’enfortiment comunitari perquè és molt important que el barri, el territori, sigui educativament ric, amb casals de barri, esplais, una biblioteca dinàmica… A un nen o una nena se li poden ensenyar competències lectores, però si nomes llegeix a l’escola difícilment serà un lector competent. Correm el risc que aquelles escletxes que l’escola intenta tancar s’obrin fora perquè hi ha nens i nenes que tenen més oportunitats de posar en pràctica el que han après i enriquir-ho.

Cal dir que la ciutat de Barcelona té una política molt bona amb moltes activitats als centres educatius, practica esportiva, preus bonificats, moltes beques, de fet a la ciutat la majoria de nois i noies fan alguna activitat extraescolar. És una de les polítiques de futur que s’han de tractar també des del punt de vista metropolità com una manera d’encarar problemes relacionats amb la prevenció de la salut mental, l’obesitat, l’aïllament o l’abús de les tecnologies.

Per Rafael Pradas, periodista

Aviat farà 100 anys que, amb l’Exposició Internacional de 1929, Barcelona va apostar per la modernitat obrint un nou període d’expansió urbana, cultural i social amb epicentre a Montjuic, però que va tenir impacte a tota la ciutat i més enllà, amb nombroses actuacions urbanístiques, arquitectòniques, culturals, de mobilitat i de serveis. Els Jocs Olímpics de 1992 tornarien a sacsejar la ciutat i el seu ampli entorn.

Avui Barcelona és impulsora o marc, també, de grans projectes amb un impacte que sobrepassen l’àmbit estricte del terme municipal per convertir-se en propostes d’abast metropolità que estan forjant una nova realitat urbana i de tot Catalunya. Des del Barcelona Supercomputing Center, la Ciutadella del Coneixement o el nou Hospital Clínic fins a l’estació de la Sagrera, l’ampliació de l’aeroport o el parc audiovisual a les Tres Xemeneies. Per esmentar exemples que es troben en fases diverses d’implementació.

A la vegada que es dibuixen i executen grans plans d’ambició metropolitana, es posen sobre la taula nous reptes que tenen a veure amb les transformacions econòmiques, socials i tecnològiques que viu la nostra societat en camps tan diversos com l’educació, la salut, l’habitatge, la mobilitat, el turisme, la innovació, la seguretat ciutadana, les indústries culturals, la nova immigració o l’energia.

El desafiament de l’educació
L’educació és un dels grans desafiaments que tenen plantejats Barcelona i el conjunt del territori metropolità, amb una clara incidència sobre el futur de la nostra societat. Amb més de 808.000 alumnes d’educació obligatòria, secundària i FP a la regió metropolitana de Barcelona, el sistema educatiu ha d’enfrontar-se a reptes com els canvis en el perfil dels nous alumnes, l’impacte de les noves tecnologies o les demandes del sistema productiu. Els resultats de les proves Pisa de 2023 van provocar un clima de preocupació en la societat catalana.

A l’estudi “Prospectiva sobre les tendències i visions de l’educació dels ens locals de la Província de Barcelona (2023)”, elaborat per l’Institut Metròpoli (consorci entre diverses administracions, universitats i Cambra de Comerç) per a la Diputació de Barcelona, s’assenyalen els potencials reptes educatius que els municipis de la província de Barcelona (coincident a grans trets amb la regió metropolitana) hauran de fer front al llarg del període 2023—2027.

L’informe identifica reptes i fa recomanacions en relació a tres grans aspectes:
1. Bona part dels reptes educatius dels municipis tindran el seu origen en factors de naturalesa no educativa: el canvi demogràfic, la desigualtat socioeconòmica i la salut mental.
2. Els canvis normatius han ofert noves eines d’intervenció municipal en els processos de planificació educativa, l’admissió d’alumnat, la planificació dels ensenyaments post obligatoris, i les escoles de noves oportunitats que per als ajuntaments significa acumulació de competències educatives, i responsabilitats institucionals, però no s’acompanyen dels suficients recursos econòmics ni de dotació de personal.
3. Entre els reptes pròpiament educatius s’inclouen la transició cap una educació a distància, tot evitant la bretxa digital; la segregació escolar; l’absentisme escolar; les escoles bressol municipals; les transicions als ensenyaments secundaris post obligatoris; l’abandonament escolar prematur; la governança educativa.
En aquest número de Rethink BCN i en successives edicions abordarem diferents qüestions relacionades amb l’educació, especialment l’etapa obligatòria recollint opinions d’experts i experiències assolides.

Mònica Nadal, directora de recerca de la Fundació Jaume Bofill ens ofereix una mirada global sobre l’escola des de la doble perspectiva social i territorial, posant l’accent en la necessitat de superar les desigualtats en matèria d’educació i en el paper dels municipis.

Mònica Nadal: “Cal planificar els recursos educatius des de l’òptica metropolitana”

Llicenciada en Sociologia, Mònica Nadal és directora de l’àrea de recerca de la Fundació Jaume Bofill, on ha estat també cap de prospectiva i directora de l’àrea d’Immigració. La Fundació Bofill, creada el 1969, centra la seva activitat des de fa ja alguns anys en promoure recerques i propostes de canvi per generar més i millors oportunitats educatives contra les desigualtats socials.

Quin és el panorama escolar avui?
Hi ha una important davallada de la natalitat que no es compensa del tot amb l’arribada d’immigració, és a dir, menys nens i nenes, però molt més diversos i heterogenis en els seus orígens culturals, socials, econòmics, cosa que planteja un repte molt important perquè s’havia assumit que l’escola educava uns tipus d’infants més o menys homogenis en quant a cultura i valors. Ara hi ha menys infants, però molt més diversos i no es pot donar per descomptat quin és el tipus d’implicació familiar ni de valors o referents en relació amb l’educació. Això vol dir que cal reforçar els recursos i capacitats dels professionals per garantir l’aprenentatge.

A diferència de fa uns anys, les expectatives de les famílies son creixents pel que fa als futur dels seus fills i les trasllada a l’escola, cosa que tensa molt el sistema educatiu que es veu obligat, ho dic en positiu, a donar resposta a la diversitat de nens i nenes. Socialment tenim expectatives de que la població estigui ben formada i que sigui capaç de competir en el món global, però l’escola no disposa necessàriament dels instruments que calen.

En un context socialment complex…
Una qüestió molt relacionada, amb una potent dimensió metropolitana, és el creixement de les desigualtats socials. Els elevats nivells de vulnerabilitat i precarietat social no els resol el mercat de treball: hi ha molta gent que treballa, però son treballadors molt pobres i això té una polarització territorial molt forta, amb territoris que concentren bona part de la vulnerabilitat, altres que concentren riquesa.

Potser cal abordar els problemes educatius des d’altres perspectives territorials?
En efecte, és una situació que té un fort impacte en el sistema educatiu i fa evident que l’educació s’ha d’abordar amb visió metropolitana. A Barcelona no es polaritza solament l’alumnat de la ciutat, sinó també (sobretot en l’educació post obligatòria) molt alumnat de municipis dels voltants: moltes famílies d’aquests municipis si no troben l’escola que desitgen la busquen a Barcelona, de la mateixa manera que hi ha famílies de Barcelona que viuen a zones de frontera que poden triar en sentit invers. Tota la planificació de l’escolarització s’hauria de fer tenint en compte l’existència de fronteres poroses. Avui el que passa a l’Hospitalet des del punt de vista escolar té molt a veure amb la seva dinàmica social, però també amb l’oferta que hi ha a Barcelona, i el mateix es podria dir d’altres municipis. Normalment, les famílies que porten els seus fills a escoles de Barcelona són les que tenen més capital cultural, més recursos econòmics o més estudis, habitualment escoles concertades, però també públiques amb més reputació o amb vacants.

Un sistema educatiu amb més desequilibris, en definitiva?
Una part important de l’escola concertada de Barcelona no es nodreix de l’alumnat del seu barri sinó del de tot arreu, de la ciutat i de fora, i això indica que fer polítiques contra la segregació escolar només en clau de la ciutat o del municipi és clarament insuficient perquè els fluxos de població són constants. La conseqüència és que hi ha municipis que educativament s’empobreixen. Quan les famílies amb més recursos no s’escolaritzen a les escoles del barri, en aquestes escoles s’hi acaben concentrant només les famílies amb menys capacitat i l’escola s’empobreix.

””Tota la planificació de l’escolarització s’hauria de fer tenint en compte l’existència de fronteres poroses.”

 

 

 

Hi poden fer alguna cosa els ajuntaments?
Els municipis, per si sols, no se’n surten en els intents de que les seves escoles siguin mes fortes, tinguin projectes més sòlids o atenguin una població mes heterogènia i per això és evident que cal una planificació que vagi mes enllà del municipi concret. A Catalunya la segregació escolar és més alta que la residencial, els barris són més diversos que les escoles: hi ha centres amb el 30% d’alumnat immigrant, però d’altres en tenen el 70% i vol dir per tant que hi ha escoles amb un 10 o un 15% o gens. La dimensió metropolitana és realment important en el moment de planificar els recursos educatius.

Un problema realment greu és l’abandonament escolar…
Sí. Catalunya té un seriós problema amb les elevades taxes d’abandonament escolar prematur, les més altes de tot Espanya i unes de les més elevades d’Europa. Segons la UE el 90% de la població entre 18 i 24 anys hauria de tenir un títol post obligatori perquè sembla prou evident que un títol d’ESO habilita per ben poc, que abandonar els estudis a quart d’ESO pot suposar obrir la porta a situacions d’atur de llarga durada, problemes de salut o dependència dels serveis socials. Els nois i noies que abandonen els estudis a l’acabar l’etapa obligatòria difícilment es tornen a reenganxar i quan ho fan molts fracassen. L’abandonament és elevat a tot arreu, però es concentra en alguns centres: un 25% dels centres de Calalunya, normalment de territoris empobrits de l’àrea metropolitana, concentren més del 50% de l’abandonament escolar prematur.

Sembla que la solució és realment difícil…
Sembla prou clar que calen polítiques focalitzades en aquests centres. Un canvi important que ha d’esdevenir en els propers anys és que cal deixar de finançar i posar recursos en el sistema educatiu com si tots els centres fossin iguals, rebent diners en funció únicament de la mida. Cal passar a un sistema de finançament que atorgui recursos diferents als centres en funció de l’alumnat que tenen i del territori en el que es troben. Han de ser recursos addicionals de manera solida, consistent, robusta, previsible, sostenible en el temps. Es un treball de planificació i gestió i responsabilitat del sistema que té l’administració.

Entrem en l’àmbit que afecta l’organització del sistema educatiu…
De la mateixa manera que la planificació s’ha de fer amb perspectiva metropolitana per saber on estan els fluxos, s’ha d’abordar també la governança del sistema educatiu que ara es troba extremadament centralitzada en el departament d’Educació mentre que el paper dels ajuntaments és molt residual, auxiliar i això genera desigualats territorials perquè hi ha ajuntaments que fan moltes coses, que inverteixen recursos en compensar mancances com el desenvolupament comunitari, programes extraescolars, programes d’orientació contra l’abandonament o escoles de segona oportunitat, ajuntaments que no tenen capacitat econòmica per actuar i d’altres que no fan res perquè no senten que els pertoqui.

De fet tornem a interrogar-nos sobre el paper dels municipis…
Ha d’haver-hi recursos, programes i ajuda perquè els ajuntaments puguin desplegar polítiques de suport educatiu. Cal un sistema sòlid de beques, programes de suport a l’alumnat que queda enrere, d’orientació, de capacitació per als pares; desenvolupar polítiques que tenen valor educatiu, claus per garantir l’èxit com són els menjadors escolars que son més que una garantia alimentària, sobretot espais educatius i de socialització i bons hàbits. En els països que han aconseguit millorar els resultats educatius es veu clarament que la garantia del menjador escolar és una peça clau ja que encara que a la tarda no hi hagi classes obre la porta a anar a la biblioteca, a tenir un espai per fer deures, educador social… Amb equipaments oberts, i programes de suport escolar, l’experiència educativa de nois i noies és més rica i més solida i se’n surten més.

I a tot això quin paper hauria de jugar l’entorn urbà, el barri?
Fa falta també una política d’enfortiment comunitari perquè és molt important que el barri, el territori, sigui educativament ric, amb casals de barri, esplais, una biblioteca dinàmica… A un nen o una nena se li poden ensenyar competències lectores, però si nomes llegeix a l’escola difícilment serà un lector competent. Correm el risc que aquelles escletxes que l’escola intenta tancar s’obrin fora perquè hi ha nens i nenes que tenen més oportunitats de posar en pràctica el que han après i enriquir-ho.

Cal dir que la ciutat de Barcelona té una política molt bona amb moltes activitats als centres educatius, practica esportiva, preus bonificats, moltes beques, de fet a la ciutat la majoria de nois i noies fan alguna activitat extraescolar. És una de les polítiques de futur que s’han de tractar també des del punt de vista metropolità com una manera d’encarar problemes relacionats amb la prevenció de la salut mental, l’obesitat, l’aïllament o l’abús de les tecnologies.

ALTRES ARTICLES