L’HOSPITALET, 100 ANYS DE CIUTAT

per Xavi Casinos, periodista i escriptor

L’Hospitalet de Llobregat serà aquest desembre una ciutat centenària. Serà el moment en què es commemoraran els 100 anys de l’atorgament, el 15 de desembre de 1925, el títol de ciutat per part  del rei Alfons XIII a aquest municipi del Barcelonès, donat que superava els 20.000 ciutadans. Això passava en plena dictadura de Primo de Rivera, i la declaració no era gratuïta. L’alcalde del moment, Tomàs Giménez, havia estat nomenat directament pel Govern espanyol i pensava que amb aquest gest aconseguiria cert recolzament popular entre una població en què les preferències dels ciutadans s’orientaven cap a l’anarquisme i el republicanisme.

            Però hi havia un segon motiu. Amb la concessió del títol de ciutat s’esperava reparar en part el greuge que L’Hospitalet havia patit quatre anys abans, quan es va segregar la part del municipi que donava al mar, l’actual Zona Franca. Aquest territori va passar a formar part del terme de Barcelona per construir-hi un port franc. L’Hospitalet va rebre com a compensació 85.000 pessetes de l’època i va perdre per sempre les platges presidides pel far de la desembocadura de l’antic curs del riu Llobregat, avui dins la jurisdicció del port de Barcelona.

“El fet més transcendental que va canviar la història de la ciutat va ser  l’ampliació de la Fira de Barcelona .”

            El port franc no es va arribar a fer mai, motiu pel qual l’ajuntament de la segona ciutat de Catalunya es va plantejar el 2015 reclamar la reversió de part d’aquelles 900 hectàrees expropiades. Va ser un ensurt que no va tenir conseqüències. Ara bé, des de fa uns pocs anys, L’Hospitalet intenta la cessió d’una petita franja de terreny que li permeti recuperar, encara que sigui simbòlicament, la sortida al mar que va perdre fa un segle.

            No va ser l’única part del terme municipal que va acabar en mans de Barcelona. Anys més tard, el 1931, recent proclamada la República, la capital catalana es va annexionar el barri de Finestrelles, unes 53 hectàrees. El gran argument va ser que així es podia ampliar la Diagonal fins al Baix Llobregat. L’Hospitalet va rebre un pagament en espècies. Entre els beneficis hi havia la dotació d’un servei d’extinció d’incendis; la recollida de gossos; el subministrament de la vacuna de la verola; la construcció d’un col·lector sota la Riera Blanca; la reparació de la vorera de la Travessera de Les Corts entre la Riera Blanca i la carretera de Madrid, i la supressió de la duana amb Barcelona.

Per suposat que la concessió del títol de ciutat i les contraprestacions per les dues grans expropiacions no van compensar prou, vist des d’una perspectiva històrica, a L’Hospitalet. Tot va ser fruit d’un tacticisme de les autoritats locals del moment, d’un regat en curt sense cap estratègia a llarg termini empès per uns interessos econòmics de famílies de la burgesia barcelonina propietàries de molts dels terrenys afectats.

Una llarga postguerra en blanc i negre

Amb la guerra civil i, especialment, amb la llarga postguerra, L’Hospitalet va viure potser els anys més foscos de la seva història. Van ser dècades en blanc i negre en les que una especulació urbanística salvatge va emplenar els municipis de l’àrea metropolitana de polígons i suburbis de barraquisme vertical, com els avui barris hospitalencs de Bellvitge i el Gornal, destinats a allotjar a la immigració treballadora que venia a Barcelona a la cerca d’un futur i també a reallotjar famílies que s’havien instal·lat en conjunts d’infrahabitatges d’autoconstrucció.

Avui, Bellvitge i el Gornal han conquerit, en democràcia, la qualitat d’un espai públic del que no van gaudir quan es van construir, amb carrers sense pavimentar y sense serveis. Manuel Vázquez Montalbán va retratar el Bellvitge d’aquella època en la seva exitosa novel·la Los mares del sur. Sota el nom fictici de barri de San Magín, l’escriptor va trobar en el polígon hospitalenc el marc idoni per una de les millors investigacions del seu gran detectiu Pepe Carvalho, amb el qual va obtenir el Premi Planeta 1979.

Aquell L’Hospitalet de la postguerra era el gran dormitori de Barcelona. Una ciutat que, malgrat ser la segona de Catalunya, no en tenia consciència de ser-ho. El que només un carrer la separés de Barcelona la desdibuixava i se la considerava majoritàriament un barri més de la capital catalana. No va ser fins l’arribada dels ajuntaments democràtics que L’Hospitalet, com tants altres municipis, va anar recuperant l’orgull de ciutat.

Malgrat tot, no va ser fins la dècada de 1990 que L’Hospitalet va anar trobant el seu lloc. Els Jocs Olímpics de 1992 li van obrir una finestra al món, en ser designada subseu pel beisbol. L’estadi de la Feixa Llarga, avui reconvertit en camp de futbol, va veure als millors jugadors del món, els de la selecció de Cuba, l’equivalent al dream team nord-americà integrat per les gran figures de la NBA, però amb molt menys impacte mediàtic. Fins i tot, algú va arribar a pensar en oferir asil polític a aquells jugadors, i així L’Hospitalet tindria el millor equip mundial de beisbol del món. Va ser una ocurrència que va acabar en res.

Un abans i un després de la Fira

Però el fet més transcendental que va canviar la història de la ciutat va ser que finalment l’ampliació de la Fira de Barcelona es va fer en el seu terme municipal, en l’antic Polígon Pedrosa. Barcelona havia conquerit el món amb la organització de les millors olimpíades de la història i les instal·lacions de la Fira a l’avinguda Reina Maria Cristina —llegat de l’Exposició Internacional de 1929— havien quedat petites i obsoletes. Va haver-hi un llarg debat sobre com havia de créixer. Va ser l’aleshores alcalde de Barcelona i gran visionari metropolità, Pasqual Maragall, qui va tenir la idea d’anar a L’Hospitalet, i així li va confiar al seu homòleg de la ciutat veïna, Juan Ignacio Pujana. Tots dos es van conjurar per fer realitat aquell somni.

Semblava una empresa amb moltes dificultats, entre altres qüestions perquè el Govern de la Generalitat de Jordi Pujol tenia una altra aposta en uns terrenys propers a l’aeroport d’El Prat. A L’Hospitalet també va ser rebuda la iniciativa amb cert escepticisme, fins i tot per part del qui era primer tinent d’alcalde i que acabaria succeint Pujana al front de l’ajuntament, Celestino Corbacho. Maragall i Pujana van cercar aliances i se’n van sortir amb la seva.

El nou recinte firal es va començar a construir el 1993 i el primer pavelló es va inaugurar dos anys després. A partir del 2002, les obres van experimentar un gran impuls amb la convocatòria del concurs internacional que es va endur l’arquitecte japonès Toyo Ito. Fira Gran Via es va inaugurar finalment el 2007. Actualment, s’està ampliant en els terrenys on havia estat la fàbrica Porcelanosa. I és que un dels esdeveniments més importants del món, el Mobile World Congress, ha deixat petit el recinte de 2007 i necessita més metres quadrats perquè no deixa de créixer.

La Fira significa un abans i un després per a L’Hospitalet. La seva arribada va suposar, d’entrada, un gran salt en els ingressos fiscals municipals. A més, va actuar de motor pel desenvolupament de la plaça Europa, el pla d’hotels de la ciutat i el soterrament de la Gran Via al seu pas per aquesta part del municipi que no feia tant havia estat el regne dels ferrovellers. Va ser el llegat de l’alcalde Corbacho, que ben aviat va vèncer els seus recels inicials amb el projecte de Maragall i Pujana.

La cobertura de les vies continua pendent

La successora de Corbacho, Núria Marín, es va esforçar per continuar la tasca de transformació urbanística dels seus predecessors. Entre els grans projectes està la continuació del soterrament de la Gran Via al seu pas per la zona hospitalària de Bellvitge i Duran i Reynalds. El soterrament ha de proporcionar sol per atraure empreses dedicades a la biomedicina i completar, així, el clúster integrat pels dos hospitals de referència ja citats, més el campus de la salut de la Universitat de Barcelona i els centres d’investigació Idibell i ICO. Aquest projecte estratègic no ha pogut arrencar encara a causa d’entrebancs judicials del pla urbanístic associat.

Tampoc ha pogut començar la gran aposta de Marín durant els seus mandats al capdavant de l’ajuntament, que és la cobertura de les dues línies de ferrocarril que divideixen en tres la ciutat. Malgrat les gestiones davant dels governs de Mariano Rajoy (PP) i Pedro Sánchez (PSOE), el projecte es resisteix de sortir dels calaixos del ministeri.

Una altra operació estratègica és el Districte Cultural que es desenvolupa en un polígon industrial que el creixement de la ciutat ha deixat en una zona central de L’Hospitalet. Es tracta d’un conjunt de naus i edificis de dimensions molt adequades per acollir tallers d’artistes i petites empreses dedicades la creació. Aquest projecte va rebre un primer gran impuls gràcies a la presència en el grup directiu de l’ajuntament de Joan Francesc Marco, un referent en l’àmbit cultural de Catalunya amb una àmplia experiència en el sector, on ha dirigit el Gran Teatre del Liceu i el Teatre Nacional, entre altres càrrecs. Darrerament, ha treballat pel Ministeri de Cultura. La seva marxa de L’Hospitalet va fer que el Districte Cultural perdés impuls.

Tot i així, es van establir beneficis fiscals pels propietaris que obrissin els edificis a la indústria de la cultura i es va ampliar el districte a tota la ciutat, que també va rebre importants galeries d’art en la zona de Santa Eulàlia, atretes al segon municipi de Catalunya per l’augment dels lloguers a Barcelona. L’estratègia de L’Hospitalet en el terreny cultural era convertir-se en el Brooklyn de la capital catalana. Van ser anys de grans expectatives per l’ajuntament, que s’aprofitava, a més, d’un fenomen global en el que estaven adquirint protagonisme les segones ciutats de les grans àrees metropolitanes. Però els gran projectes de Marín estan de moment en stand by i el Districte Cultural no està tenint l’embranzida que s’esperava.

Els densos barris del nord també esperen

La gran assignatura pendent de la ciutat, més enllà de l’esperada cobertura de les vies del tren, són els densos barris del nord. Es tracta de Pubilla Cases, la Florida, la Torrassa, Can Serra, Les planes i Collblanc. Fins i tot hi ha qui parla d’una ciutat de dues velocitats. Una, la d’aquests barris fruit de l’urbanisme caòtic dels anys del “desarrollisme”, poc planificat, desordenat i víctima de l’especulació. Es tracte de barris amb alta penetració de població immigrada i renda limitada que contrasten amb la ciutat que ha crescut al voltant de la plaça Europa i la Fira.

Es en aquesta zona que es concentren els principals hotels que han obert a L’Hospitalet esperonats per la Fira, però també per les limitacions que es van establir a Barcelona durant l’alcaldia d’Ada Colau. La ciutat es va beneficiar, no només amb els hotels, que van trobar una ràpida tramitació gràcies al pla aprovat feia anys i  que no s’havia desenvolupat. El pla havia deixat uns quants solars llestos per ocupar. De sobte, Barcelona deixava d’expulsar activitats no desitjades i exportava inversions impensables fins feia poc.

David Quiros ha agafat el relleu de Marín. En la primera entrevista que va concedir ja com alcalde, va fer una declaració d’intencions que es va interpretar com un pas enrere respecte al seus antecessors. Va afirmar que ara era el moment de l’humanisme en lloc de l’urbanisme. Ara cal veure si la gestió de la quarta alcaldia de la democràcia confirma aquesta nova estratègia o va ser només una frase convertida en titular periodístic.

L’ampliació de l’Hospital Clínic en la zona esportiva de la Universitat de Barcelona al costat de la Diagonal serà una nova oportunitat per L’Hospitalet i pot impulsar una altra assignatura pendent com és el desenvolupament dels terrenys de Can Rigalt, en la frontera amb la capital catalana i que porta anys en els calaixos amb un seguit de projectes que no han prosperat. Can Rigalt ha estat assenyalat com una futura nova plaça Europa que serveixi també com a motor per l’esperada transformació del barris del nord.

per Xavi Casinos, periodista i escriptor

L’Hospitalet de Llobregat serà aquest desembre una ciutat centenària. Serà el moment en què es commemoraran els 100 anys de l’atorgament, el 15 de desembre de 1925, el títol de ciutat per part  del rei Alfons XIII a aquest municipi del Barcelonès, donat que superava els 20.000 ciutadans. Això passava en plena dictadura de Primo de Rivera, i la declaració no era gratuïta. L’alcalde del moment, Tomàs Giménez, havia estat nomenat directament pel Govern espanyol i pensava que amb aquest gest aconseguiria cert recolzament popular entre una població en què les preferències dels ciutadans s’orientaven cap a l’anarquisme i el republicanisme.

            Però hi havia un segon motiu. Amb la concessió del títol de ciutat s’esperava reparar en part el greuge que L’Hospitalet havia patit quatre anys abans, quan es va segregar la part del municipi que donava al mar, l’actual Zona Franca. Aquest territori va passar a formar part del terme de Barcelona per construir-hi un port franc. L’Hospitalet va rebre com a compensació 85.000 pessetes de l’època i va perdre per sempre les platges presidides pel far de la desembocadura de l’antic curs del riu Llobregat, avui dins la jurisdicció del port de Barcelona.

            El port franc no es va arribar a fer mai, motiu pel qual l’ajuntament de la segona ciutat de Catalunya es va plantejar el 2015 reclamar la reversió de part d’aquelles 900 hectàrees expropiades. Va ser un ensurt que no va tenir conseqüències. Ara bé, des de fa uns pocs anys, L’Hospitalet intenta la cessió d’una petita franja de terreny que li permeti recuperar, encara que sigui simbòlicament, la sortida al mar que va perdre fa un segle.

            No va ser l’única part del terme municipal que va acabar en mans de Barcelona. Anys més tard, el 1931, recent proclamada la República, la capital catalana es va annexionar el barri de Finestrelles, unes 53 hectàrees. El gran argument va ser que així es podia ampliar la Diagonal fins al Baix Llobregat. L’Hospitalet va rebre un pagament en espècies. Entre els beneficis hi havia la dotació d’un servei d’extinció d’incendis; la recollida de gossos; el subministrament de la vacuna de la verola; la construcció d’un col·lector sota la Riera Blanca; la reparació de la vorera de la Travessera de Les Corts entre la Riera Blanca i la carretera de Madrid, i la supressió de la duana amb Barcelona.

“El fet més transcendental que va canviar la història de la ciutat va ser  l’ampliació de la Fira de Barcelona.”

 

 

 

Per suposat que la concessió del títol de ciutat i les contraprestacions per les dues grans expropiacions no van compensar prou, vist des d’una perspectiva històrica, a L’Hospitalet. Tot va ser fruit d’un tacticisme de les autoritats locals del moment, d’un regat en curt sense cap estratègia a llarg termini empès per uns interessos econòmics de famílies de la burgesia barcelonina propietàries de molts dels terrenys afectats.

Una llarga postguerra en blanc i negre

Amb la guerra civil i, especialment, amb la llarga postguerra, L’Hospitalet va viure potser els anys més foscos de la seva història. Van ser dècades en blanc i negre en les que una especulació urbanística salvatge va emplenar els municipis de l’àrea metropolitana de polígons i suburbis de barraquisme vertical, com els avui barris hospitalencs de Bellvitge i el Gornal, destinats a allotjar a la immigració treballadora que venia a Barcelona a la cerca d’un futur i també a reallotjar famílies que s’havien instal·lat en conjunts d’infrahabitatges d’autoconstrucció.

Avui, Bellvitge i el Gornal han conquerit, en democràcia, la qualitat d’un espai públic del que no van gaudir quan es van construir, amb carrers sense pavimentar y sense serveis. Manuel Vázquez Montalbán va retratar el Bellvitge d’aquella època en la seva exitosa novel·la Los mares del sur. Sota el nom fictici de barri de San Magín, l’escriptor va trobar en el polígon hospitalenc el marc idoni per una de les millors investigacions del seu gran detectiu Pepe Carvalho, amb el qual va obtenir el Premi Planeta 1979.

Aquell L’Hospitalet de la postguerra era el gran dormitori de Barcelona. Una ciutat que, malgrat ser la segona de Catalunya, no en tenia consciència de ser-ho. El que només un carrer la separés de Barcelona la desdibuixava i se la considerava majoritàriament un barri més de la capital catalana. No va ser fins l’arribada dels ajuntaments democràtics que L’Hospitalet, com tants altres municipis, va anar recuperant l’orgull de ciutat.

Malgrat tot, no va ser fins la dècada de 1990 que L’Hospitalet va anar trobant el seu lloc. Els Jocs Olímpics de 1992 li van obrir una finestra al món, en ser designada subseu pel beisbol. L’estadi de la Feixa Llarga, avui reconvertit en camp de futbol, va veure als millors jugadors del món, els de la selecció de Cuba, l’equivalent al dream team nord-americà integrat per les gran figures de la NBA, però amb molt menys impacte mediàtic. Fins i tot, algú va arribar a pensar en oferir asil polític a aquells jugadors, i així L’Hospitalet tindria el millor equip mundial de beisbol del món. Va ser una ocurrència que va acabar en res.

Un abans i un després de la Fira

Però el fet més transcendental que va canviar la història de la ciutat va ser que finalment l’ampliació de la Fira de Barcelona es va fer en el seu terme municipal, en l’antic Polígon Pedrosa. Barcelona havia conquerit el món amb la organització de les millors olimpíades de la història i les instal·lacions de la Fira a l’avinguda Reina Maria Cristina —llegat de l’Exposició Internacional de 1929— havien quedat petites i obsoletes. Va haver-hi un llarg debat sobre com havia de créixer. Va ser l’aleshores alcalde de Barcelona i gran visionari metropolità, Pasqual Maragall, qui va tenir la idea d’anar a L’Hospitalet, i així li va confiar al seu homòleg de la ciutat veïna, Juan Ignacio Pujana. Tots dos es van conjurar per fer realitat aquell somni.

Semblava una empresa amb moltes dificultats, entre altres qüestions perquè el Govern de la Generalitat de Jordi Pujol tenia una altra aposta en uns terrenys propers a l’aeroport d’El Prat. A L’Hospitalet també va ser rebuda la iniciativa amb cert escepticisme, fins i tot per part del qui era primer tinent d’alcalde i que acabaria succeint Pujana al front de l’ajuntament, Celestino Corbacho. Maragall i Pujana van cercar aliances i se’n van sortir amb la seva.

El nou recinte firal es va començar a construir el 1993 i el primer pavelló es va inaugurar dos anys després. A partir del 2002, les obres van experimentar un gran impuls amb la convocatòria del concurs internacional que es va endur l’arquitecte japonès Toyo Ito. Fira Gran Via es va inaugurar finalment el 2007. Actualment, s’està ampliant en els terrenys on havia estat la fàbrica Porcelanosa. I és que un dels esdeveniments més importants del món, el Mobile World Congress, ha deixat petit el recinte de 2007 i necessita més metres quadrats perquè no deixa de créixer.

La Fira significa un abans i un després per a L’Hospitalet. La seva arribada va suposar, d’entrada, un gran salt en els ingressos fiscals municipals. A més, va actuar de motor pel desenvolupament de la plaça Europa, el pla d’hotels de la ciutat i el soterrament de la Gran Via al seu pas per aquesta part del municipi que no feia tant havia estat el regne dels ferrovellers. Va ser el llegat de l’alcalde Corbacho, que ben aviat va vèncer els seus recels inicials amb el projecte de Maragall i Pujana.

La cobertura de les vies continua pendent

La successora de Corbacho, Núria Marín, es va esforçar per continuar la tasca de transformació urbanística dels seus predecessors. Entre els grans projectes està la continuació del soterrament de la Gran Via al seu pas per la zona hospitalària de Bellvitge i Duran i Reynalds. El soterrament ha de proporcionar sol per atraure empreses dedicades a la biomedicina i completar, així, el clúster integrat pels dos hospitals de referència ja citats, més el campus de la salut de la Universitat de Barcelona i els centres d’investigació Idibell i ICO. Aquest projecte estratègic no ha pogut arrencar encara a causa d’entrebancs judicials del pla urbanístic associat.

Tampoc ha pogut començar la gran aposta de Marín durant els seus mandats al capdavant de l’ajuntament, que és la cobertura de les dues línies de ferrocarril que divideixen en tres la ciutat. Malgrat les gestiones davant dels governs de Mariano Rajoy (PP) i Pedro Sánchez (PSOE), el projecte es resisteix de sortir dels calaixos del ministeri.

Una altra operació estratègica és el Districte Cultural que es desenvolupa en un polígon industrial que el creixement de la ciutat ha deixat en una zona central de L’Hospitalet. Es tracta d’un conjunt de naus i edificis de dimensions molt adequades per acollir tallers d’artistes i petites empreses dedicades la creació. Aquest projecte va rebre un primer gran impuls gràcies a la presència en el grup directiu de l’ajuntament de Joan Francesc Marco, un referent en l’àmbit cultural de Catalunya amb una àmplia experiència en el sector, on ha dirigit el Gran Teatre del Liceu i el Teatre Nacional, entre altres càrrecs. Darrerament, ha treballat pel Ministeri de Cultura. La seva marxa de L’Hospitalet va fer que el Districte Cultural perdés impuls.

Tot i així, es van establir beneficis fiscals pels propietaris que obrissin els edificis a la indústria de la cultura i es va ampliar el districte a tota la ciutat, que també va rebre importants galeries d’art en la zona de Santa Eulàlia, atretes al segon municipi de Catalunya per l’augment dels lloguers a Barcelona. L’estratègia de L’Hospitalet en el terreny cultural era convertir-se en el Brooklyn de la capital catalana. Van ser anys de grans expectatives per l’ajuntament, que s’aprofitava, a més, d’un fenomen global en el que estaven adquirint protagonisme les segones ciutats de les grans àrees metropolitanes. Però els gran projectes de Marín estan de moment en stand by i el Districte Cultural no està tenint l’embranzida que s’esperava.

Els densos barris del nord també esperen

La gran assignatura pendent de la ciutat, més enllà de l’esperada cobertura de les vies del tren, són els densos barris del nord. Es tracta de Pubilla Cases, la Florida, la Torrassa, Can Serra, Les planes i Collblanc. Fins i tot hi ha qui parla d’una ciutat de dues velocitats. Una, la d’aquests barris fruit de l’urbanisme caòtic dels anys del “desarrollisme”, poc planificat, desordenat i víctima de l’especulació. Es tracte de barris amb alta penetració de població immigrada i renda limitada que contrasten amb la ciutat que ha crescut al voltant de la plaça Europa i la Fira.

Es en aquesta zona que es concentren els principals hotels que han obert a L’Hospitalet esperonats per la Fira, però també per les limitacions que es van establir a Barcelona durant l’alcaldia d’Ada Colau. La ciutat es va beneficiar, no només amb els hotels, que van trobar una ràpida tramitació gràcies al pla aprovat feia anys i  que no s’havia desenvolupat. El pla havia deixat uns quants solars llestos per ocupar. De sobte, Barcelona deixava d’expulsar activitats no desitjades i exportava inversions impensables fins feia poc.

David Quiros ha agafat el relleu de Marín. En la primera entrevista que va concedir ja com alcalde, va fer una declaració d’intencions que es va interpretar com un pas enrere respecte al seus antecessors. Va afirmar que ara era el moment de l’humanisme en lloc de l’urbanisme. Ara cal veure si la gestió de la quarta alcaldia de la democràcia confirma aquesta nova estratègia o va ser només una frase convertida en titular periodístic.

L’ampliació de l’Hospital Clínic en la zona esportiva de la Universitat de Barcelona al costat de la Diagonal serà una nova oportunitat per L’Hospitalet i pot impulsar una altra assignatura pendent com és el desenvolupament dels terrenys de Can Rigalt, en la frontera amb la capital catalana i que porta anys en els calaixos amb un seguit de projectes que no han prosperat. Can Rigalt ha estat assenyalat com una futura nova plaça Europa que serveixi també com a motor per l’esperada transformació del barris del nord.

ALTRES ARTICLES