LA CRISI DE L’HABITATGE: UN DEBAT EQUIVOCAT?
Marian Muro, directora general d’Apartur
Poques qüestions plantegen avui tanta preocupació com l’accés a l’habitatge a Barcelona. No obstant això, enmig d’aquest debat legítim, s’ha instal · lat una explicació que, per la seva senzillesa, és alhora temptadora i insuficient: assenyalar els apartaments turístics com un dels principals culpables del problema.
Si ens fixem en les dades, el pes dels pisos turístics de la ciutat és limitat. Representen aproximadament l’1% del parc total i el seu nombre s’ha mantingut estable al voltant de 10.000 llicències durant més d’una dècada. En el mateix període, els preus del lloguer han experimentat increments molt significatius, superant el 70%. Aquest desenvolupament posa de manifest una realitat incòmoda per al debat públic i polític: no hi ha cap vincle directe entre els dos fenòmens. L’augment del preu de l’habitatge reflecteix factors estructurals molt més amplis, vinculats principalment al desequilibri entre oferta i demanda.
”L’eliminació d’apartaments turístics pot tenir un impacte directe en la competitivitat de Barcelona”. |
La manca de sòl disponible, la baixa construcció d’habitatges assequibles, la lenta urbanització i el creixement sostingut de la demanda creen un escenari en què la pressió dels preus és inevitable. Això s’agreuja amb un factor clau: l’estancament del parc d’habitatges durant anys, en un context de dinamisme econòmic creixent que ha intensificat la demanda.
A aquests elements estructurals s’afegeixen d’altres que poques vegades prenen protagonisme en el debat. A Barcelona hi ha 60.000 habitatges buits i uns 30.000 edificis destinats a usos no residencials, des d’oficines professionals fins a activitats comercials, segons l’Agència Tributària. Aquesta realitat demostra que el problema és molt més ampli i complex del que és sovint. En aquest context, centrar-se en un segment que representa una part marginal del parc d’habitatges no només simplifica el problema, sinó que pot desviar l’atenció de les causes reals. I, el que és més important, pot donar lloc a decisions que no només no aborden l’accés a l’habitatge, sinó que també creen nous desequilibris.
El risc d’aquest enfocament és acabar apostant per mesures que, tot i ser contundents, no siguin efectives. L’eliminació d’apartaments turístics no garanteix un augment de l’oferta de lloguer residencial. L’administració no pot imposar l’ús d’habitatge privat, i l’experiència demostra que moltes d’aquestes propietats es podrien utilitzar per a la venda, lloguer temporal o altres usos, sense cap impacte real en la disponibilitat d’habitatge assequible. Cada propietari decidirà lliurement quin ús donar la seva propietat.
Actualment aporten €1.900 milions al PIB de Barcelona i generen més de 40.000 llocs de treball.
A més, hi ha un impacte directe en la capacitat d’habitatge de la ciutat. A Barcelona, els apartaments turístics representen el 40% de l’oferta d’allotjament turístic, sent especialment rellevants per al turisme familiar, el turisme mèdic, el turisme cultural i el sector MICE. La reducció d’aquests espais pot afectar la competitivitat internacional de la ciutat i la seva capacitat d’acollir grans esdeveniments.
Sense anar més lluny, n’hi ha prou amb observar el que va passar el juny passat. Barcelona ha tornat a projectar-se al món com a escenari de grans esdeveniments internacionals: el Gran Premi de Fórmula 1 de Barcelona-Catalunya, la visita del Papa, el Primavera Sound, el Sónar, l’Orgull o el Congrés Mundial d’Arquitectes en són només alguns exemples. La ciutat reforça així la seva ambició global i continua competint per atreure esdeveniments de primer nivell que generin activitat econòmica, ocupació i projecció internacional.
La celebració d’aquests esdeveniments ha comportat uns nivells d’ocupació molt elevats en els diferents tipus d’allotjament turístic. En el cas dels apartaments turístics, l’ocupació va arribar gairebé al 100%, consolidant-se com una alternativa totalment integrada en l’oferta de la ciutat. La seva desaparició privaria a milers de visitants d’una opció d’allotjament que, per motius econòmics, familiars o de confort, s’adapti millor a les seves necessitats.
No obstant això, el debat no s’ha de centrar només en tota aquella demanda que no podrà visitar Barcelona després del 2028. La pregunta subjacent és si una ciutat que elimina una de les formes d’allotjament més buscades per a determinats perfils de visitants seguirà sent igualment atractiva per als organitzadors dels principals esdeveniments internacionals.
Un exemple és especialment il·lustratiu: en l’última edició de Primavera Sound, el 62% dels assistents procedien de l’estranger. Els esdeveniments d’aquesta magnitud no depenen únicament de la demanda local o nacional; la seva viabilitat i èxit es basen en gran mesura en la seva capacitat per atraure públics d’arreu del món. I una part molt important d’aquest públic opta per allotjar-se en apartaments turístics. A més, els promotors valoren especialment les destinacions que ofereixen una gran varietat d’allotjaments, bones connexions de transport i alta connectivitat internacional.
En definitiva, l’eliminació d’apartaments turístics pot tenir un impacte directe en la competitivitat de Barcelona. No només limitarà la capacitat de la ciutat per absorbir grans volums de visitants, sinó que pot debilitar la seva posició respecte a altres destinacions que ofereixen un subministrament d’allotjament més divers i flexible.
Tot això passa, a més, en un context en què l’Administració continua sense abordar amb eficàcia les causes estructurals de la crisi de l’habitatge. És més fàcil identificar un sector específic que abordar un problema complex mitjançant una anàlisi rigorosa, coneixement i acció eficaç. Polítiques com la limitació del lloguer, la reserva obligatòria del 30% per a habitatges tutelats, l’excés de burocràcia o l’escassetat de terrenys disponibles han contribuït a consolidar el problema. reduir dràsticament l’oferta residencial i agreujar una situació que ara constitueix una de les principals preocupacions socials de la ciutat.
mercat? ha reduït significativament el temps administratiu i la càrrega burocràtica? Has introduït incentius fiscals per facilitar als joves la seva primera llar?
Són preguntes legítimes que mereixen una resposta. Perquè la crisi de l’habitatge difícilment es pot resoldre actuant només a demanda o restringint les activitats econòmiques, sense abordar de manera decisiva els factors que limiten la creació de noves ofertes residencials.
Per tant, abordar la crisi de l’habitatge requereix polítiques integrals, centrades a augmentar l’oferta, impulsar l’habitatge públic, generar incentius adequats, facilitar el desenvolupament urbà i millorar la planificació a llarg termini. També vol dir suposar que no hi ha solucions úniques i immediates a un problema estructural. Requereix coordinació entre administracions, col·laboració amb el sector privat, i una visió que combini l’accés a l’habitatge amb el desenvolupament econòmic de la ciutat.
En definitiva, es tracta de canviar l’enfocament. Passar de trobar culpables a identificar solucions estructurals, basades en dades i anàlisis rigoroses de la realitat.
Perquè el veritable repte no és eliminar una activitat concreta, sinó construir un model de ciutat capaç de garantir l’accés a l’habitatge sense renunciar al seu dinamisme econòmic.
I en fer-ho, potser la pregunta més rellevant no és qui té la culpa, sinó si realment estem mirant el lloc adequat.
Marian Muro, directora general d’Apartur
Poques qüestions plantegen avui tanta preocupació com l’accés a l’habitatge a Barcelona. No obstant això, enmig d’aquest debat legítim, s’ha instal · lat una explicació que, per la seva senzillesa, és alhora temptadora i insuficient: assenyalar els apartaments turístics com un dels principals culpables del problema.
Si ens fixem en les dades, el pes dels pisos turístics de la ciutat és limitat. Representen aproximadament l’1% del parc total i el seu nombre s’ha mantingut estable al voltant de 10.000 llicències durant més d’una dècada. En el mateix període, els preus del lloguer han experimentat increments molt significatius, superant el 70%. Aquest desenvolupament posa de manifest una realitat incòmoda per al debat públic i polític: no hi ha cap vincle directe entre els dos fenòmens. L’augment del preu de l’habitatge reflecteix factors estructurals molt més amplis, vinculats principalment al desequilibri entre oferta i demanda.
”L’eliminació d’apartaments turístics pot tenir un impacte directe en la competitivitat de Barcelona”. |
La manca de sòl disponible, la baixa construcció d’habitatges assequibles, la lenta urbanització i el creixement sostingut de la demanda creen un escenari en què la pressió dels preus és inevitable. Això s’agreuja amb un factor clau: l’estancament del parc d’habitatges durant anys, en un context de dinamisme econòmic creixent que ha intensificat la demanda.
A aquests elements estructurals s’afegeixen d’altres que poques vegades prenen protagonisme en el debat. A Barcelona hi ha 60.000 habitatges buits i uns 30.000 edificis destinats a usos no residencials, des d’oficines professionals fins a activitats comercials, segons l’Agència Tributària. Aquesta realitat demostra que el problema és molt més ampli i complex del que és sovint. En aquest context, centrar-se en un segment que representa una part marginal del parc d’habitatges no només simplifica el problema, sinó que pot desviar l’atenció de les causes reals. I, el que és més important, pot donar lloc a decisions que no només no aborden l’accés a l’habitatge, sinó que també creen nous desequilibris.
El risc d’aquest enfocament és acabar apostant per mesures que, tot i ser contundents, no siguin efectives. L’eliminació d’apartaments turístics no garanteix un augment de l’oferta de lloguer residencial. L’administració no pot imposar l’ús d’habitatge privat, i l’experiència demostra que moltes d’aquestes propietats es podrien utilitzar per a la venda, lloguer temporal o altres usos, sense cap impacte real en la disponibilitat d’habitatge assequible. Cada propietari decidirà lliurement quin ús donar la seva propietat.
Actualment aporten €1.900 milions al PIB de Barcelona i generen més de 40.000 llocs de treball.
A més, hi ha un impacte directe en la capacitat d’habitatge de la ciutat. A Barcelona, els apartaments turístics representen el 40% de l’oferta d’allotjament turístic, sent especialment rellevants per al turisme familiar, el turisme mèdic, el turisme cultural i el sector MICE. La reducció d’aquests espais pot afectar la competitivitat internacional de la ciutat i la seva capacitat d’acollir grans esdeveniments.
Sense anar més lluny, n’hi ha prou amb observar el que va passar el juny passat. Barcelona ha tornat a projectar-se al món com a escenari de grans esdeveniments internacionals: el Gran Premi de Fórmula 1 de Barcelona-Catalunya, la visita del Papa, el Primavera Sound, el Sónar, l’Orgull o el Congrés Mundial d’Arquitectes en són només alguns exemples. La ciutat reforça així la seva ambició global i continua competint per atreure esdeveniments de primer nivell que generin activitat econòmica, ocupació i projecció internacional.
La celebració d’aquests esdeveniments ha comportat uns nivells d’ocupació molt elevats en els diferents tipus d’allotjament turístic. En el cas dels apartaments turístics, l’ocupació va arribar gairebé al 100%, consolidant-se com una alternativa totalment integrada en l’oferta de la ciutat. La seva desaparició privaria a milers de visitants d’una opció d’allotjament que, per motius econòmics, familiars o de confort, s’adapti millor a les seves necessitats.
No obstant això, el debat no s’ha de centrar només en tota aquella demanda que no podrà visitar Barcelona després del 2028. La pregunta subjacent és si una ciutat que elimina una de les formes d’allotjament més buscades per a determinats perfils de visitants seguirà sent igualment atractiva per als organitzadors dels principals esdeveniments internacionals.
Un exemple és especialment il·lustratiu: en l’última edició de Primavera Sound, el 62% dels assistents procedien de l’estranger. Els esdeveniments d’aquesta magnitud no depenen únicament de la demanda local o nacional; la seva viabilitat i èxit es basen en gran mesura en la seva capacitat per atraure públics d’arreu del món. I una part molt important d’aquest públic opta per allotjar-se en apartaments turístics. A més, els promotors valoren especialment les destinacions que ofereixen una gran varietat d’allotjaments, bones connexions de transport i alta connectivitat internacional.
En definitiva, l’eliminació d’apartaments turístics pot tenir un impacte directe en la competitivitat de Barcelona. No només limitarà la capacitat de la ciutat per absorbir grans volums de visitants, sinó que pot debilitar la seva posició respecte a altres destinacions que ofereixen un subministrament d’allotjament més divers i flexible.
Tot això passa, a més, en un context en què l’Administració continua sense abordar amb eficàcia les causes estructurals de la crisi de l’habitatge. És més fàcil identificar un sector específic que abordar un problema complex mitjançant una anàlisi rigorosa, coneixement i acció eficaç. Polítiques com la limitació del lloguer, la reserva obligatòria del 30% per a habitatges tutelats, l’excés de burocràcia o l’escassetat de terrenys disponibles han contribuït a consolidar el problema. reduir dràsticament l’oferta residencial i agreujar una situació que ara constitueix una de les principals preocupacions socials de la ciutat.
mercat? ha reduït significativament el temps administratiu i la càrrega burocràtica? Has introduït incentius fiscals per facilitar als joves la seva primera llar?
Són preguntes legítimes que mereixen una resposta. Perquè la crisi de l’habitatge difícilment es pot resoldre actuant només a demanda o restringint les activitats econòmiques, sense abordar de manera decisiva els factors que limiten la creació de noves ofertes residencials.
Per tant, abordar la crisi de l’habitatge requereix polítiques integrals, centrades a augmentar l’oferta, impulsar l’habitatge públic, generar incentius adequats, facilitar el desenvolupament urbà i millorar la planificació a llarg termini. També vol dir suposar que no hi ha solucions úniques i immediates a un problema estructural. Requereix coordinació entre administracions, col·laboració amb el sector privat, i una visió que combini l’accés a l’habitatge amb el desenvolupament econòmic de la ciutat.
En definitiva, es tracta de canviar l’enfocament. Passar de trobar culpables a identificar solucions estructurals, basades en dades i anàlisis rigoroses de la realitat.
Perquè el veritable repte no és eliminar una activitat concreta, sinó construir un model de ciutat capaç de garantir l’accés a l’habitatge sense renunciar al seu dinamisme econòmic.
I en fer-ho, potser la pregunta més rellevant no és qui té la culpa, sinó si realment estem mirant el lloc adequat.
| share: |       |
