METRÒPOLIS BARCELONA, EL VALOR DEL TERRITORI

El fet que existeixi una àrea metropolitana institucionalitzada que no abasta tot el que podríem anomenar espai/regió metropolitana provoca debats i interrogants. Si, a més, és un gran concentrador de recursos i oportunitats, el debat guanya força

Per Héctor Santcovsky, Director de l’Àrea de Desenvolupament Social i Econòmica · Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB)

És comú dir —quasi un tòpic— que estem en el segle de la consolidació de les metròpolis. Aglomeracions urbanes que per atracció i centralitat produeixen un efecte d’acumulació de poder, recursos, innovació i capacitat d’influència. Independent de definicions de caire divers, és evident que exerceixen un lideratge territorial sobre àmbits molt més amplis que la seva estricta limitació geogràfica i administrativa com són els casos de Londres, Sidney, Tokyo, Mèxic i la pròpia Barcelona.

La dimensió estructural de molts problemes actuals com el canvi climàtic, la mobilitat, les infraestructures, la internacionalització, la planificació urbana… per la seva pròpia lògica funcional no poden tenir respostes aïllades. En necessiten una d’escala supramunicipal per guanyar efectivitat que es concreta en una gestió comuna entre municipis basat en sinergies, economies d’escala, eficiència, espais de cooperació i coordinació.

En el cas de Barcelona, el fet d’existir una àrea metropolitana institucionalitzada que no abasta tot el que podríem anomenar espai/regió metropolitana provoca debats i interrogants. Si, a més, és un gran concentrador de recursos i oportunitats, el debat guanya encara més força.

A la nostra metròpolis s’ha donat el fet que el Govern de Catalunya (a diferència d’altres indrets de l’Estat) no va entomar amb la contundència i lideratge suficient (exceptuant, de manera negativa, la seva dissolució l’any 1987) les problemàtiques específiques i, pel contrari, durant molt de temps s’ha vist la metròpoli com un contra poder o un àmbit complex de gestionar (les diferències de color polític no són alienes a aquest fet).

En el passat l’Estat tampoc ha tingut una actitud especialment proactiva envers les necessitats metropolitanes. I, a banda, a diferència d’altres països, el fet de no existir institucions metropolitanes, exceptuant Barcelona, ha provocat una indefinició de les competències i els recursos de manera especial.

L’absència d’un lideratge col·lectiu de les reclamacions metropolitanes, sumat a l’escassa defensa que practica la Generalitat en aquests temes, deixa orfe al conjunt dels municipis d’aquest territori, fenomen que queda més palès en el cas dels ajuntaments que no pertanyen a l’AMB. En aquest context, l’escassetat de respostes a algunes de les problemàtiques porta massa temps amb temes pendents de resoldre, una situació agreujada ara pels efectes del covid-19.

És obvi que la manca d’un lideratge clar (no els referits a la gestió de les competències de l’AMB) depositat en algun representant públic, resta força a la gestió i negociació de temes concrets amb l’Estat o la Generalitat.

La irrupció de discursos “metropolitans” com ara “Més Vallès”, proposant la creació de nous espais institucionals generen, a la vegada, una sensació de certa incomoditat al no tenir com a resposta una política territorial com en el seu moment va representar l’Arc Metropolità.

Els eixos del debat de futur

La primera constatació és que quan molts actors socials^[1] parlen del tema metropolità no es refereixen a l’AMB com a institució, i la seva gestió dels seus serveis, sinó d’un seguit d’aspectes que fan referència al territori real que va molt més enllà dels límits geogràfics i administratius d’aquesta institució.

La majoria de vegades la societat civil es refereix al fet metropolità de Barcelona com un fet territorial ampli, d’abast regional i que remet a temes d’imatge, projecció, marca, estructura econòmica, teixits socials, identitats, o altres concrets com ara corredor mediterrani, infraestructures, peatges, port, rutes aèries, ampliació de l’aeroport, etc. Insisteixen temes no resolts lligats a la mobilitat i les infraestructures: rodalies, xarxa i preu de l’electricitat, gestió dels peatges, etc.

Necessàriament es para atenció en la promoció econòmica i en les seves potencialitats, dificultats, amenaces, limitacions, riscos i oportunitats. Preocupen els mecanismes lligats a l’àmbit “internacional”: captació d’inversions, participació en mercats i fires, imatge institucional, etc. I sobre tot com fer que les administracions facilitin al màxim tots els mecanismes de creació i ampliació d’empreses.

“El fet de no existir institucions metropolitanes, exceptuant Barcelona, ha provocat una indefinició de les competències i els recursos de manera especial.”

Aquesta reflexió “crítica” normalment va més enllà de la gestió recurrent dels temes que avui dia ja gestiona lAMB, alguns Consells Comarcals o la pròpia Diputació de Barcelona.

Tot aquest debat s’expressa, finalment en una mena de “problema de governança” en el sentit de qui representa, qui fa de portaveu, qui “lidera”, qui segueix els temes, etc. I si es vol una mica més “d’exhaustivitat” en el debat podríem pensar qui mana, qui el tria, com s’organitza, com s’exerceix la representativitat enfront dels problemes existents.

És aquí on cal que aquesta suma d’actors públics i privats han de trobar un model que permeti el salt d’escala, aquella que abasta la Regió com a metròpoli real, especialment en els temes més estratègics.

Sumar forces, guanyar consensos, concertar actuacions, assolir reptes metropolitans

Si es comparteix, encara que sigui de forma parcial, aquesta aproximació caldria cercar acords consensuats per conformar una certa “agenda metropolitana” entre tots els actors: Institucions, societat civil, agents socials i econòmics pels temes més destacats i estratègics. Enumerem aquells més significatius que centren el debat avui dia.

Cohesió social, desigualtats i combat a l’exclusió social.
Promoció econòmica del territori metropolità, projecció exterior, marca, imatge, etc.
Unificació d’iniciatives concretes de recerca i captació d’inversió, internacionalització, etc.
Coordinació d’iniciatives lligats amb centres d’excel·lència dedicats a la innovació en el camp digital, tecnològic i de transició ecològica justa.
Polítiques d’infraestructures, rodalies, mobilitat “metropolitana”, vies, etc. Coordinació en temes de transport entre el territori de l’AMB i la RMB.
Planificació territorial i polítiques d’habitatge.
Identitat i projecció cultural de la metròpolis.
Coordinació en matèria ambiental en temes de mobilitat sostenible, qualitat de l’aire, canvi climàtic, etc.

Aquests temes haurien de ser l’objecte d’un debat obert, altament consensuat, i que permeti pensar una governança innovadora i concertada per a la construcció d’una agenda de futur per un territori metropolità pròsper i inclusiu.

Notes:

^[1] Podem definir un llista llarga d’institucions que han opinat sobre el tema metropolità com Foment del Treball, Cercle d’Economia, Barcelona Global, Amics del País, etc.