FRANCESC CASTELLANA: “CAL ABORDAR LA REALITAT DE LA BARCELONA GRAN DES DE LA GOVERNANÇA MULTINIVELL”

El president del Consell Econòmic i Social de Barcelona creu que la Generalitat ha de saber administrar el conjunt d’un país amb una realitat metropolitana i una realitat més enllà. La descarbonització, la formació, el talent i l’habitatge són alguns dels principals reptes plantejats  

Per Rafael Pradas

Francesc Castellana (Molins de Rei, 1957) expert en l’àmbit de l’ocupació, va exercir diferents càrrecs de responsabilitat a Comissions Obreres entre els anys 1970 i 1990, entre ells secretari general del Baix Llobregat. Entre 1991 i 1921 va desenvolupar tasques institucionals a l’administració local, la Generalitat i l’Estat, destacant el càrrec de director general del Servei d’Ocupació de Catalunya. Des de juny de 2021 és president del Consell Econòmic i Social de Barcelona (CESB) en el que participen les organitzacions econòmiques i socials de la ciutat. 

-El Consell ha complert 30 anys i en aquest temps hi ha hagut molts canvis. Com els aborda?

-El CESB es basa en les tradicions europees d’institucionalitzar el diàleg social, en la idea que empresaris, sindicats i governs no tenen només àmbits propis que són la negociació col·lectiva, les relacions laborals o les polítiques públiques, sinó que també han d’abordar quins són els millors models de desenvolupament per afavorir tant a les empreses en el seu creixement econòmic com a les persones pel que fa a la qualitat del treball i la seva professionalitat, i a les administracions per assolir una fiscalitat que sigui un retorn real de l’activitat productiva i contribueixi a la conciliació i la inclusió social. La Generalitat tenia ja una tradició republicana de consell econòmic i social i la pràctica local es va iniciar amb Pasqual Maragall com a alcalde. Crec que, en principi, la idea de l’ajuntament era aprovar les ordenances fiscals i el pressupost amb una opinió del Consell Econòmic i Social que fos fruit del consens. Amb el temps s’hi han afegit noves qüestions com el salari de ciutat, els nous jaciments d’ocupació o les tendències de desenvolupament. Avui vivim una nova transformació de la ciutat en el seu interior i en el conjunt de l’anomenat sistema metropolità.

-El Consell Econòmic i Social posa la seva mirada més enllà de la Barcelona estricta? 

-Els estatuts del CESB es fixen també en l’àmbit metropolità. És una qüestió molt interessant perquè històricament les ciutats han estat sempre espais de residència i de treball. En l’imaginari dels nostres avis el municipi era un àmbit que abastava tota l’activitat productiva i la residència de les persones, i això d’alguna manera determinava l’abast de la ciutat o la vila. Aquesta realitat va quedar desbordada, transformada, als anys seixanta per la reorganització del propi model productiu, que es va allunyar del nucli residencial. La mobilitat per raó de treball és cada vegada més important a causa de la sortida de la indústria de la pròpia ciutat de Barcelona, tot i que manté la seva capacitat productiva, la  més alta de tot el sistema metropolità. En definitiva, vol dir que la ciutat, tal com l’havíem entès, ja no existeix. La transformació dels àmbits de producció va fer aparèixer diferents models de creixement com la Gran Barcelona de Porcioles, una expansió en taca d’oli originada per inversions molt fragmentades, no integrals i especulatives. Crec que aquest model es va trencar quan va aparèixer el projecte de la Barcelona olímpica i amb la feina de la Corporació Metropolitana que es avançar al reconeixement social del fet metropolità. Hi havia ja un intent d’afirmar l’existència d’una ciutat més enllà del terme municipal. Comarques com el Baix Llobregat, el Vallès Occidental o el Maresme han rebut part d’aquesta externalització en forma de polígons d’activitat productiva. El paradigma de tot això podria ser que la seu de la Seat està a Martorell i no a Barcelona. És la punta de l’iceberg d’una realitat que s’ha anat conformant, com deia, des dels anys seixanta fins ara.

-I vol dir, de fet, que cal afrontar una nova realitat…  

-Ha suposat, és clar, la reorganització de la ciutat, del seu model productiu i dels seus usos. Barcelona és una ciutat amb un gran desenvolupament en matèria d’universitats, salut, tecnologia, comunicacions; una ciutat que ha avançat moltíssim. Al mateix temps que ha tret del seu propi nucli urbà activitats industrials com el ja esmentat sector de l’automoció ha incorporat una activitat molt interessant com el turisme que es basa en bona mesura en un patrimoni artístic i cultural molt atractiu. Barcelona combina tres factors: desenvolupament modern, transformació del teixit urbà i del model de residència i el fet de compartir el model de creixement amb el sistema de ciutats que conformen l’àrea metropolitana, tot i que crec que cada  vegada més hauríem de parlar de regió metropolitana. 

-Catalunya és un territori massa petit per tenir una àrea metropolitana tan gran?

-Una dada que de vegades sembla que no tenim prou present és que la ciutat de Barcelona té el 21% de la població de Catalunya, l’11 % de les seves empreses i el 26% de la seva ocupació. Si afegim la regió metropolitana arribem al 44% de les empreses i el 67% de la població catalana. L’impacte del sistema metropolità sobre el conjunt de l’economia catalana és molt important, però el sistema metropolità té unes regles pròpies, és un àmbit funcional propi. El govern català ha de saber gestionar aquesta dualitat, ha de saber regir el conjunt del país, que té una realitat metropolitana i una realitat més enllà. Ha de governar integrant les dues realitats. 

-Aquesta complexitat metropolitana com s’administra a la pràctica?

-En una concepció tradicional arribaríem a la conclusió que aquest àmbit ha de tenir una entitat administrativa que la governi, però jo crec cada vegada més en la governança multinivell, en la cooperació, en una visió i una gestió compartides que també permeti identificar els propis àmbits d’actuació.

Aquesta idea de multinivell i diversitat administrativa però cooperant en un projecte inclusiu, integral, és la única possibilitat de governar l’àmbit metropolità.

A Barcelona entren i surten cada dia un milió de persones, unes 700.000 que venen a treballar i unes 300.000 que van a fer-ho a l’àmbit metropolità. És d’unes proporcions tan colossals que necessita una gestió compartida. Els temes de l’habitatge tenen solució en els límits municipals? La mobilitat i l’habitatge són dos elements que ens indiquen que 

sense govern compartit, sense col·laboració, difícilment respondrem a la diversitat de situacions plantejades.  

-Però totes les institucions ja existents són molt geloses de les seves competències.

-És evident que una administració té una responsabilitat, i per tant té una competència i un límit que és la mateixa competència. Amb la legislació a la mà això només es pot superar amb la creació d’un nou organisme o mitjançant la col·laboració. En el mercat de treball intervenen la Generalitat, l’administració local i l’administració estatal. Que no hi hagi una gestió compartida en un pla d’ocupació, ¿a qui beneficia i a qui perjudica? La fragmentació, la segmentació, impedeix sovint oferir solucions integrals a les persones físiques i jurídiques, a ciutadans i a empreses. Si s’han de captar persones per a una vacant laboral i la recerca es circumscriu a un àmbit territorial, al final aquest límit pot resultar ineficient. 

-A cops sembla que certes polítiques s’apliquen només amb la idea de resoldre un estricte problema local…

-En Pau Vila, a propòsit de la divisió territorial catalana parlava de la “visió de campanar”, de l’àrea a la que arriba la vista des de dalt del campanar de l’església, l’extensió que una persona creu tenir a l’abast. Intentava sobretot superar la visió d’un territori que havia estat molt marcat per la divisió eclesiàstica, cosa que es veu clarament quan se surt de Barcelona, i va introduir en l’ordenació territorial de Catalunya conceptes com els jutjats i els desplaçaments per motiu de treball, és a dir la realitat administrativa i la laboral. Aquesta idea crec que és clau: el territori que creix, es desenvolupa i és capaç d’avançar, és el que es reconeix a si mateix. Quan la ciutat té la temptació de tancar-se no s’adona que si no fos per les persones que hi venen a treballar, Barcelona no mantindria la seva capacitat productiva i a la vegada els que venen a treballar des de la regió metropolitana també són molt conscients que guanyen la seva renda a Barcelona, que té un efecte redistribuidor sobre el conjunt del territori metropolità. I a la vegada s’aprofita de la capacitat i del talent del conjunt del territori. Em sembla clar que Barcelona està determinada a créixer com una ciutat gran no com una gran ciutat. Per respondre a aquesta realitat, els ajuntaments estan abocats a cooperar. 

-Assolir la igualtat és un dels grans reptes de la metròpolis?

-A Barcelona les desigualtats entre uns barris i uns altres són molt grans,  comparables amb altres desigualtats que hi ha més enllà. Crec que una de les qüestions clau per combatre la desigualtat és la política d’habitatge, la que combina sol, edificació i accés a l’habitatge i que dissortadament no existeix. Per garantir la igualtat, la diversitat, la igualtat d’oportunitats i, en conseqüència, combatre les grans desigualtats cal establir una certa regulació. Hem viscut un procés de creixement urbanístic que teòricament ha estat molt pautat però que a l’hora de la veritat ha produït noves desigualtats. És cert que a Barcelona la situació es va corregir una mica amb els ajuntaments democràtics però la falta d’una visió metropolitana ha impedit gestionar integralment aquesta qüestió. Els ajuntaments de l’entorn tenen normatives compartides però no disposen de tots els mecanismes d’intervenció, de cooperació centre perifèria. 

-Sens dubte l’habitatge és un dels problemes que més pot determinar el futur

-El desequilibri entre preus i salaris fa que l’habitatge s’hagi convertit en el gran problema social. Els joves en són els més afectats, els és  pràcticament impossible viure com vivien els seus pares. El problema és que no hi ha una política integral. Es fa política d’habitatge per a persones que no tenen altres alternatives que les barraques o els pisos socials però hi ha un important sector de població que es queda en territori de ningú. 

-A més de la mobilitat i l’habitatge la metròpolis té molts altres problemes.

-Un és la descarbonització, que esta afectant a la geoestratègia i ens impactarà en el dia a dia. Si el consum energètic que fem i la transformació de les coses, que és la base de qualsevol indústria, produeix CO2 o no en produeix és i serà bàsic. És una qüestió que la revolució industrial no va resoldre bé i ara és una necessitat urgent. Aquesta descarbonització genera oportunitats i també perdedors però en el trànsit hem de trobar el necessari equilibri. Hi ha també el tema de la digitalització, el que suposa introduir la tecnologia digital en la totalitat del procés productiu però també en el procés vital de les persones i per tant garantir l’accés a la societat digital. No em puc oblidar de la formació i el talent. Els cicles universitaris i els cicles de formació han evolucionat positivament i tenim una població molt  més ben preparada que fa 20 anys. Crec que la formació i el talent han d’estar alineats amb el desenvolupament personal, humà i econòmic i cal dir que hi ha altres països on les empreses estan més implicades en la formació del talent perquè saben que a mig i llarg termini el necessiten per continuar la seva activitat o per innovar. Aquí les empreses, malauradament, ho han deixat sobretot en mans dels governs.   

No hi ha col·laboració pública privada per fomentar el talent?  

Cal que les empreses s’hi impliquin, tot i que crec que cada vegada ho fan  més. A Barcelona la Generalitat i l’Ajuntament estan juntes en la Fundació Barcelona Formació Professional en la que participen les associacions empresarials que treballen en àmbits com la logística, transport, comerç alimentari, indústria agroalimentària i estan fent coses molt interessants. Crec que cal avançar en aquest camí, amb plans articulats que s’anticipin als problemes. Ara tenim un gran repte amb el fet que la població babyboomer s’acabarà de jubilar en els propers deu anys, cosa que vol dir que en el mercat laboral hi haurà més sortides que entrades. Hem d’estar preparats davant d’aquesta situació.

-Encara hem de parlar de reindustrialització?

-No voldria dir una cosa que es pugui considerar contraria a l’imaginari comú. Crec que la producció de bens i serveis ha d’estar a l’alçada de les necessitats de la població i dels mercats amb els que es relacionen però no ens hem d’obsessionar amb allò que no tenim, si no amb allò que podem tenir i que hem de saber fer. Barcelona ha estat una ciutat que històricament ha aprofitat les oportunitats, les ha sabut convertir en oportunitats i ha estat capaç de transformar-se permanentment i créixer. El seu dinamisme l’ha convertit en una de les millors ciutats del món. Necessita lideratges que sàpiguen mirar no el que falta en el dia a dia, sino les possibles solucions per contribuir a satisfer les necessitats de la població actual i potencialment de la futura amb uns adequats nivells de qualitat de vida i de desenvolupament social. 

Parlem, està clar, del conjunt de la metròpolis…

Parlo del conjunt perquè és indestriable. Jo vinc de la cultura del Baix Llobregat, amb un desenvolupament molt desequilibrat, que en la planificació tenia un paper subsidiari i que d’entrada veia Barcelona com l’amenaça, però que a causa dels canvis econòmics i socials produïts aquesta mateixa relació amb Barcelona s’ha convertit en una oportunitat. Només cal pensar en el sistema aeroportuari o en el sistema de la franja litoral. Vull dir, al capdavall, que

les ciutats són essers vius que maduren, creixen i es transformen. Només aquelles que s’adapten a la seva transformació i es reconeixen són capaces de reimpulsar-se.

En aquest sentit la igualtat és un element molt important. Els territoris que nomes produeixen desigualtats o les engrandeixen acaben desapareixent del mapa global. A més desigualtat més estancament, menys creixement, menys respecte pel medi ambient, més pèrdua del nivell formatiu. La igualtat  d’oportunitats i eliminació de les grans desigualats és central i les polítiques relatives a l’habitatge, la sanitat o l’educació són eines de reconstrucció d’una societat més equilibrada i  més justa. Si ens plantegem les necessitats que tenim en el sistema metropolità en aquest moment crec que podem estar d’acord en la importància de tenir institucions polítiques, socials i econòmiques amb voluntat de preservar el bé comú amb lideratges que tinguin un plantejament de futur per millorar la vida dels ciutadans. Des del món empresarial i des del món social a cops es té tendència a observar el problema concret mentre que des de les institucions es tendeix a mirar el període electoral. Tots plegats hauríem de contribuir a que hi hagi una visió compartida i sobretot estratègica. 

Per Rafael Pradas

Francesc Castellana (Molins de Rei, 1957) expert en l’àmbit de l’ocupació, va exercir diferents càrrecs de responsabilitat a Comissions Obreres entre els anys 1970 i 1990, entre ells secretari general del Baix Llobregat. Entre 1991 i 1921 va desenvolupar tasques institucionals a l’administració local, la Generalitat i l’Estat, destacant el càrrec de director general del Servei d’Ocupació de Catalunya. Des de juny de 2021 és president del Consell Econòmic i Social de Barcelona (CESB) en el que participen les organitzacions econòmiques i socials de la ciutat. 

-El Consell ha complert 30 anys i en aquest temps hi ha hagut molts canvis. Com els aborda?

-El CESB es basa en les tradicions europees d’institucionalitzar el diàleg social, en la idea que empresaris, sindicats i governs no tenen només àmbits propis que són la negociació col·lectiva, les relacions laborals o les polítiques públiques, sinó que també han d’abordar quins són els millors models de desenvolupament per afavorir tant a les empreses en el seu creixement econòmic com a les persones pel que fa a la qualitat del treball i la seva professionalitat, i a les administracions per assolir una fiscalitat que sigui un retorn real de l’activitat productiva i contribueixi a la conciliació i la inclusió social. La Generalitat tenia ja una tradició republicana de consell econòmic i social i la pràctica local es va iniciar amb Pasqual Maragall com a alcalde. Crec que, en principi, la idea de l’ajuntament era aprovar les ordenances fiscals i el pressupost amb una opinió del Consell Econòmic i Social que fos fruit del consens. Amb el temps s’hi han afegit noves qüestions com el salari de ciutat, els nous jaciments d’ocupació o les tendències de desenvolupament. Avui vivim una nova transformació de la ciutat en el seu interior i en el conjunt de l’anomenat sistema metropolità.

-El Consell Econòmic i Social posa la seva mirada més enllà de la Barcelona estricta? 

-Els estatuts del CESB es fixen també en l’àmbit metropolità. És una qüestió molt interessant perquè històricament les ciutats han estat sempre espais de residència i de treball. En l’imaginari dels nostres avis el municipi era un àmbit que abastava tota l’activitat productiva i la residència de les persones, i això d’alguna manera determinava l’abast de la ciutat o la vila. Aquesta realitat va quedar desbordada, transformada, als anys seixanta per la reorganització del propi model productiu, que es va allunyar del nucli residencial. La mobilitat per raó de treball és cada vegada més important a causa de la sortida de la indústria de la pròpia ciutat de Barcelona, tot i que manté la seva capacitat productiva, la  més alta de tot el sistema metropolità. En definitiva, vol dir que la ciutat, tal com l’havíem entès, ja no existeix. La transformació dels àmbits de producció va fer aparèixer diferents models de creixement com la Gran Barcelona de Porcioles, una expansió en taca d’oli originada per inversions molt fragmentades, no integrals i especulatives. Crec que aquest model es va trencar quan va aparèixer el projecte de la Barcelona olímpica i amb la feina de la Corporació Metropolitana que es avançar al reconeixement social del fet metropolità. Hi havia ja un intent d’afirmar l’existència d’una ciutat més enllà del terme municipal. Comarques com el Baix Llobregat, el Vallès Occidental o el Maresme han rebut part d’aquesta externalització en forma de polígons d’activitat productiva. El paradigma de tot això podria ser que la seu de la Seat està a Martorell i no a Barcelona. És la punta de l’iceberg d’una realitat que s’ha anat conformant, com deia, des dels anys seixanta fins ara.

-I vol dir, de fet, que cal afrontar una nova realitat…  

-Ha suposat, és clar, la reorganització de la ciutat, del seu model productiu i dels seus usos. Barcelona és una ciutat amb un gran desenvolupament en matèria d’universitats, salut, tecnologia, comunicacions; una ciutat que ha avançat moltíssim. Al mateix temps que ha tret del seu propi nucli urbà activitats industrials com el ja esmentat sector de l’automoció ha incorporat una activitat molt interessant com el turisme que es basa en bona mesura en un patrimoni artístic i cultural molt atractiu. Barcelona combina tres factors: desenvolupament modern, transformació del teixit urbà i del model de residència i el fet de compartir el model de creixement amb el sistema de ciutats que conformen l’àrea metropolitana, tot i que crec que cada  vegada més hauríem de parlar de regió metropolitana. 

-Catalunya és un territori massa petit per tenir una àrea metropolitana tan gran?

-Una dada que de vegades sembla que no tenim prou present és que la ciutat de Barcelona té el 21% de la població de Catalunya, l’11 % de les seves empreses i el 26% de la seva ocupació. Si afegim la regió metropolitana arribem al 44% de les empreses i el 67% de la població catalana. L’impacte del sistema metropolità sobre el conjunt de l’economia catalana és molt important, però el sistema metropolità té unes regles pròpies, és un àmbit funcional propi. El govern català ha de saber gestionar aquesta dualitat, ha de saber regir el conjunt del país, que té una realitat metropolitana i una realitat més enllà. Ha de governar integrant les dues realitats. 

-Aquesta complexitat metropolitana com s’administra a la pràctica?

-En una concepció tradicional arribaríem a la conclusió que aquest àmbit ha de tenir una entitat administrativa que la governi, però jo crec cada vegada més en la governança multinivell, en la cooperació, en una visió i una gestió compartides que també permeti identificar els propis àmbits d’actuació.

Aquesta idea de multinivell i diversitat administrativa però cooperant en un projecte inclusiu, integral, és la única possibilitat de governar l’àmbit metropolità.

A Barcelona entren i surten cada dia un milió de persones, unes 700.000 que venen a treballar i unes 300.000 que van a fer-ho a l’àmbit metropolità. És d’unes proporcions tan colossals que necessita una gestió compartida. Els temes de l’habitatge tenen solució en els límits municipals? La mobilitat i l’habitatge són dos elements que ens indiquen que 

sense govern compartit, sense col·laboració, difícilment respondrem a la diversitat de situacions plantejades.  

-Però totes les institucions ja existents són molt geloses de les seves competències.

-És evident que una administració té una responsabilitat, i per tant té una competència i un límit que és la mateixa competència. Amb la legislació a la mà això només es pot superar amb la creació d’un nou organisme o mitjançant la col·laboració. En el mercat de treball intervenen la Generalitat, l’administració local i l’administració estatal. Que no hi hagi una gestió compartida en un pla d’ocupació, ¿a qui beneficia i a qui perjudica? La fragmentació, la segmentació, impedeix sovint oferir solucions integrals a les persones físiques i jurídiques, a ciutadans i a empreses. Si s’han de captar persones per a una vacant laboral i la recerca es circumscriu a un àmbit territorial, al final aquest límit pot resultar ineficient. 

-A cops sembla que certes polítiques s’apliquen només amb la idea de resoldre un estricte problema local…

-En Pau Vila, a propòsit de la divisió territorial catalana parlava de la “visió de campanar”, de l’àrea a la que arriba la vista des de dalt del campanar de l’església, l’extensió que una persona creu tenir a l’abast. Intentava sobretot superar la visió d’un territori que havia estat molt marcat per la divisió eclesiàstica, cosa que es veu clarament quan se surt de Barcelona, i va introduir en l’ordenació territorial de Catalunya conceptes com els jutjats i els desplaçaments per motiu de treball, és a dir la realitat administrativa i la laboral. Aquesta idea crec que és clau: el territori que creix, es desenvolupa i és capaç d’avançar, és el que es reconeix a si mateix. Quan la ciutat té la temptació de tancar-se no s’adona que si no fos per les persones que hi venen a treballar, Barcelona no mantindria la seva capacitat productiva i a la vegada els que venen a treballar des de la regió metropolitana també són molt conscients que guanyen la seva renda a Barcelona, que té un efecte redistribuidor sobre el conjunt del territori metropolità. I a la vegada s’aprofita de la capacitat i del talent del conjunt del territori. Em sembla clar que Barcelona està determinada a créixer com una ciutat gran no com una gran ciutat. Per respondre a aquesta realitat, els ajuntaments estan abocats a cooperar. 

-Assolir la igualtat és un dels grans reptes de la metròpolis?

-A Barcelona les desigualtats entre uns barris i uns altres són molt grans,  comparables amb altres desigualtats que hi ha més enllà. Crec que una de les qüestions clau per combatre la desigualtat és la política d’habitatge, la que combina sol, edificació i accés a l’habitatge i que dissortadament no existeix. Per garantir la igualtat, la diversitat, la igualtat d’oportunitats i, en conseqüència, combatre les grans desigualtats cal establir una certa regulació. Hem viscut un procés de creixement urbanístic que teòricament ha estat molt pautat però que a l’hora de la veritat ha produït noves desigualtats. És cert que a Barcelona la situació es va corregir una mica amb els ajuntaments democràtics però la falta d’una visió metropolitana ha impedit gestionar integralment aquesta qüestió. Els ajuntaments de l’entorn tenen normatives compartides però no disposen de tots els mecanismes d’intervenció, de cooperació centre perifèria. 

-Sens dubte l’habitatge és un dels problemes que més pot determinar el futur

-El desequilibri entre preus i salaris fa que l’habitatge s’hagi convertit en el gran problema social. Els joves en són els més afectats, els és  pràcticament impossible viure com vivien els seus pares. El problema és que no hi ha una política integral. Es fa política d’habitatge per a persones que no tenen altres alternatives que les barraques o els pisos socials però hi ha un important sector de població que es queda en territori de ningú. 

-A més de la mobilitat i l’habitatge la metròpolis té molts altres problemes.

-Un és la descarbonització, que esta afectant a la geoestratègia i ens impactarà en el dia a dia. Si el consum energètic que fem i la transformació de les coses, que és la base de qualsevol indústria, produeix CO2 o no en produeix és i serà bàsic. És una qüestió que la revolució industrial no va resoldre bé i ara és una necessitat urgent. Aquesta descarbonització genera oportunitats i també perdedors però en el trànsit hem de trobar el necessari equilibri. Hi ha també el tema de la digitalització, el que suposa introduir la tecnologia digital en la totalitat del procés productiu però també en el procés vital de les persones i per tant garantir l’accés a la societat digital. No em puc oblidar de la formació i el talent. Els cicles universitaris i els cicles de formació han evolucionat positivament i tenim una població molt  més ben preparada que fa 20 anys. Crec que la formació i el talent han d’estar alineats amb el desenvolupament personal, humà i econòmic i cal dir que hi ha altres països on les empreses estan més implicades en la formació del talent perquè saben que a mig i llarg termini el necessiten per continuar la seva activitat o per innovar. Aquí les empreses, malauradament, ho han deixat sobretot en mans dels governs.   

No hi ha col·laboració pública privada per fomentar el talent?  

Cal que les empreses s’hi impliquin, tot i que crec que cada vegada ho fan  més. A Barcelona la Generalitat i l’Ajuntament estan juntes en la Fundació Barcelona Formació Professional en la que participen les associacions empresarials que treballen en àmbits com la logística, transport, comerç alimentari, indústria agroalimentària i estan fent coses molt interessants. Crec que cal avançar en aquest camí, amb plans articulats que s’anticipin als problemes. Ara tenim un gran repte amb el fet que la població babyboomer s’acabarà de jubilar en els propers deu anys, cosa que vol dir que en el mercat laboral hi haurà més sortides que entrades. Hem d’estar preparats davant d’aquesta situació.

-Encara hem de parlar de reindustrialització?

-No voldria dir una cosa que es pugui considerar contraria a l’imaginari comú. Crec que la producció de bens i serveis ha d’estar a l’alçada de les necessitats de la població i dels mercats amb els que es relacionen però no ens hem d’obsessionar amb allò que no tenim, si no amb allò que podem tenir i que hem de saber fer. Barcelona ha estat una ciutat que històricament ha aprofitat les oportunitats, les ha sabut convertir en oportunitats i ha estat capaç de transformar-se permanentment i créixer. El seu dinamisme l’ha convertit en una de les millors ciutats del món. Necessita lideratges que sàpiguen mirar no el que falta en el dia a dia, sino les possibles solucions per contribuir a satisfer les necessitats de la població actual i potencialment de la futura amb uns adequats nivells de qualitat de vida i de desenvolupament social. 

Parlem, està clar, del conjunt de la metròpolis…

Parlo del conjunt perquè és indestriable. Jo vinc de la cultura del Baix Llobregat, amb un desenvolupament molt desequilibrat, que en la planificació tenia un paper subsidiari i que d’entrada veia Barcelona com l’amenaça, però que a causa dels canvis econòmics i socials produïts aquesta mateixa relació amb Barcelona s’ha convertit en una oportunitat. Només cal pensar en el sistema aeroportuari o en el sistema de la franja litoral. Vull dir, al capdavall, que

les ciutats són essers vius que maduren, creixen i es transformen. Només aquelles que s’adapten a la seva transformació i es reconeixen són capaces de reimpulsar-se.

En aquest sentit la igualtat és un element molt important. Els territoris que nomes produeixen desigualtats o les engrandeixen acaben desapareixent del mapa global. A més desigualtat més estancament, menys creixement, menys respecte pel medi ambient, més pèrdua del nivell formatiu. La igualtat  d’oportunitats i eliminació de les grans desigualats és central i les polítiques relatives a l’habitatge, la sanitat o l’educació són eines de reconstrucció d’una societat més equilibrada i  més justa. Si ens plantegem les necessitats que tenim en el sistema metropolità en aquest moment crec que podem estar d’acord en la importància de tenir institucions polítiques, socials i econòmiques amb voluntat de preservar el bé comú amb lideratges que tinguin un plantejament de futur per millorar la vida dels ciutadans. Des del món empresarial i des del món social a cops es té tendència a observar el problema concret mentre que des de les institucions es tendeix a mirar el període electoral. Tots plegats hauríem de contribuir a que hi hagi una visió compartida i sobretot estratègica. 

share: