LA METRÒPOLIS: CINC MIRADES

En el marc de la secció Repensar la Metròpolis, un grup d’experts reflexionen sobre qüestions clau com ara la bona governança de l’ens metropolità, els reptes que aborda l’entitat en el trencaclosques de la globalització, el pas cap a una nova configuració respectuosa amb el medi ambient, atenta al factor social i articulada per tal de donar resposta a les necessitats de les persones.

Joaquín Tornos Mas, Catedràtic de Dret Administratiu de la UB, apunta que en l’actualitat més de la meitat de la població mundial viu en àrees urbanes, i aquesta proporció segurament s’anirà incrementant en els pròxims anys. Aquestes àrees es constitueixen en motors del creixement econòmic i d’innovació, però al mateix temps han de fer front a greus mancances de serveis socials i infraestructures, generen problemes de mobilitat i acreixen els problemes mediambientals.
L’AMB està integrada pels municipis del seu àmbit territorial, per la qual cosa aquest ens local no és exponencial d’una col·lectivitat metropolitana de ciutadans, encara per construir, sinó que ha d’actuar al servei de les necessitats i aspiracions dels municipis que la componen. Uns municipis que precisen d’un ens supramunicipal que ajudi a la millor prestació dels seus serveis.
Aquesta configuració jurídica de l’ens metropolità explica que el seu govern es triï de manera indirecta i s’estructuri sobre la base de quatre òrgans fonamentals: el Consell Metropolità, el President/a, la Junta de Govern i la Comissió Especial de Comptes, més el Consell d’Alcaldes. El Consell el componen 90 consellers representant als 36 municipis de l’àrea (en funció de les respectives poblacions, excepte Barcelona a la qual s’atribueixen de manera directa 25 consellers), sent els alcaldes/as membres nats del Consell.
Es manté així un model de dos nivells, que reconeix la primacia del nivell municipal, i que constitueix el poder metropolità a partir de la cooperació municipal. ¿Quins són els reptes que avui s’exigeixen a aquest ens institucional que anomenem Àrea Metropolitana de Barcelona? Com ha de governar-se el territori metropolità en el món actual, un món globalitzat i altament competitiu, amb crisi de legitimitat de les instàncies polítiques, amb una societat complexa que accedeix a una informació desbocada i que manté alts nivells de desigualtat i de persones en risc d’exclusió social?
Creiem que pot afirmar-se que malgrat els esforços del personal i funcionaris de l’AMB, tot sembla indicar que la institució no respon a les seves potencialitats ni al que es requereix d’un ens d’aquesta naturalesa. Les necessitats de la població de l’àrea s’han anat incrementant, i també les desigualtats internes. La competitivitat entre àrees o àmbits territorials similars als de l’AMB s’ha incrementat en un món globalitzat. Les maneres de governar i de gestionar el territori s’han transformat. La crisi econòmica ha incidit en la manera de fer política.
L’exercici del “poder” metropolità, constituït per les seves àmplies competències, ha de ser exercit des de la convicció que moltes de les seves decisions han de ser fruit del consens intern amb els municipis que integren l’AMB i de la col·laboració amb altres territoris superiors, i ha de comptar ineludiblement amb la col·laboració del sector privat. El necessari creixement inclusiu i sostenible requereix el consens amb els altres actors institucionals i socials.
Aquesta nova realitat exigeix, ja sense demora, reflexionar sobre la governança metropolitana i adoptar noves formes d’actuació. Per a ajudar a aquesta reflexió formulem una sèrie de propostes generals que parteixen del model institucional actual. No abordem, per tant, dues qüestions d’indiscutible interès però que exigirien nous consensos tal vegada avui inassolibles. Em refereixo a l’ampliació de l’àmbit territorial per a ocupar el territori de l’anomenada Regió Metropolitana, i d’altra banda establir l’elecció directa dels representants metropolitans amb la fi última de crear una gran ciutat.
Acceptant, doncs, el marc institucional actual, proposem les següents línies de reflexió:
A. Reconèixer, per a superar-les, les desconfiances existents que han condicionat l’esdevenir de la realitat metropolitana de Barcelona. D’una banda, la desconfiança dels municipis, en particular els més petits respecte de Barcelona, i per un altre la desconfiança de la Generalitat respecte d’una AMB forta que actuï com a contrapoder del govern autonòmic.
B. L’AMB és un ens territorial format per l’agrupació de municipis, però com a ens local territorial no ha d’oblidar que està al servei d’una col·lectivitat, d’un conjunt de ciutadans i ciutadanes que tenen problemes comuns. Per això, ha d’entendre’s que l’AMB és una institució al servei de la col·lectivitat metropolitana. L’AMB no ha de veure’s com un territori en el qual prestar serveis municipals de manera coordinada.
C. L’organització interna de la AMB hauria de tractar d’equilibrar el centre –perifèria. D’una banda, portant òrgans propis de la AMB per tot el territori metropolità i, per un altre, potenciant també la ubicació de centres universitaris, escoles de negocis, instal·lacions culturals en tot l’espai metropolità.
D. El govern metropolità requereix un lideratge fort i convençut de la importància i potencialitats de l’AMB. Qui presideixi l’AMB, i el seu equip de govern, han d’exercir aquest lideratge. Els municipis per la seva part han de veure en l’AMB no sols una ajuda per a la prestació dels seus serveis als seus respectius ciutadans, sinó que han de reconèixer els avantatges de la metropolitanización de determinats serveis, perquè això redunda en un millor servei als seus ciutadans.
E. S’ha de tractar de reforçar la legitimitat de l’ens metropolità. A aquest efecte se sol defensar l’elecció directa del govern de l’AMB. Sense negar l’interès per aquest debat, com ja hem dit, no proposem en aquest moment aquesta reforma. Però existeixen altres vies que poden reforçar la legitimitat de l’AMB. Així, el tractar de crear una consciència metropolitana entre els ciutadans/as que viuen en l’àrea mitjançant la informació de les actuacions de l’AMB, facilitant la participació de ciutadans/as i les seves associacions en el govern de l’AMB. S’ha d’aconseguir que la realitat fàctica de la vida metropolitana de molts ciutadans/as (es desplacen dins de l’AMB per a treballar, per a rebre prestacions sanitàries o per a assistir a esdeveniments culturals, per a anar de compres, etc.) s’identifiqui amb l’existència d’un ens de govern metropolità.
F. La realitat metropolitana requereix una agenda pròpia separada de la qual poden definir els respectius municipis. L’AMB compta amb una àrea encarregada de la planificació estratègica i des de 1986 amb el Institut d’estudis regionals i metropolitans de Barcelona, i també amb el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, PEMB.
G. Cal treballar de manera decidida en les polítiques de foment de l’activitat econòmica i innovació. Cal atreure indústria, clústers, fomentar el teletreball, i afavorir el coliving amb la finalitat d’aconseguir talent. L’àrea metropolitana de Barcelona, i no sols Barcelona, ha de promocionar-se com un lloc idoni per a treballar i desenvolupar les activitats econòmiques, avui basades primordialment en el talent, i ja no en necessitats d’inversió intensiva de capital.
De la mateixa manera s’han d’atreure fires, esdeveniments esportius, congressos científics.
H. Les relacions exteriors són també importants. L’AMB ha de ser un interlocutor actiu en les relacions amb la Generalitat, amb l’administració de l’Estat, amb la Unió Europea i amb les organitzacions internacionals. L’exercici d’algunes competències de l’AMB, com les relatives a transport, cicle de l’aigua, medi ambient o habitatge, no són possibles sense comptar amb les instàncies polítiques i administratives superiors. Cal participar en la definició d’aquestes polítiques, i després assumir la seva aplicació en el territori metropolità Per a això seria convenient institucionalitzar formes de participació, i guanyar-se el dret a ser consultada i a veure reconegudes les propostes pel prestigi de les aportacions. L’AMB també ha de ser un element de projecció exterior dels municipis que la componen, i de la institució metropolitana com a tal, com a ens que juga en la lliga dels grans ens locals supramunicipals.
I. Les administracions han perdut el domini de la ciència, del saber i de la capacitat d’inversió necessària per a atendre necessitats públiques. La recent lluita contra la pandèmia del Covid19 ho ha posat de manifest. Un excel·lent sistema de sanitat pública, encara que és cert que, maltractat en els últims anys, ha hagut d’acudir al mercat a proveir-se de mitjans, ha utilitzat centres assistencials privats, i la vacuna s’ha produït des del sector privat. La governança metropolitana ha de reconèixer aquesta realitat i ha de fomentar els mitjans de col·laboració públic-privada, CPP, ja sigui a través de la creació d’empreses mixtes o del recurs als contractes de serveis o de concessió de serveis. La conclusió és que les àrees metropolitanes són subjectes públics d’especial rellevància en el món globalitzat actual. Com a agrupacions de municipis governen al servei d’àmplies col·lectivitats de ciutadans i ciutadanes, havent de donar resposta als desafiaments propis de les grans conurbacions amb la finalitat d’aconseguir una societat interna inclusiva i igualitària. Però al seu torn han de ser subjectes actius del desenvolupament econòmic de tot el seu territori en un escenari mundial competitiu, tractant d’atreure capital i talent. La dimensió metropolitana és necessària per a poder competir en l’assoliment d’aquests fins.
La nova governança metropolitana no requereix imperativament reformes territorials ni canvis d’estructures administratives, sinó polítics capaços i compromesos amb el desenvolupament de la potencialitat de l’ens ja existent, que superin recels anteriors i treballin de manera solidària internament, i com una unitat en la projecció externa de l’ens metropolità, comptant per a tot això amb la capacitat, els mitjans i el talent del sector privat.

“Actualment, tot sembla indicar que l’AMB no respon a les seves potencialitats ni al que es requereix d’un ens d’aquesta naturalesa.”

José Antonio Donaire, geògraf i professor de la Universitat de Girona, repassa la història de les ciutats per constatar que no va ser fins als anys 70 que es constituïren moltes de les administracions metropolitanes contemporànies, com la de Jakarta o la de Rio de Janeiro. A Espanya, les dues ciutats que primer van adoptar una organització d’àmbit supramunicipal van ser València i Bilbao. Mentre que el Pla General d’Ordenació Comarcal de Bilbao (‘el Gran Bilbao’) va ser aprovat el 1945, els límits del Gran València foren acordats dos anys després. El Pla General d’Ordenació Urbana de la Regió Metropolitana de Madrid s’aprovà el 1963. Són els antecedents dels plans de Bilbao i València, així com el primer projecte de Madrid els que propiciaren la proposta del primer disseny metropolità de Barcelona, el Pla Comarcal de 1953. Després d’un primer intent de salt d’escala, que és el Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de 1966, en el que els 27 municipis del pla de 1953 passaven a ser 162, es va aprovar, el 1974 s’aprova l’Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona, integrada (com el Pla Comarcal de 1953) per 27 municipis. La nova entitat integra les competències de planejament i tota una sèrie de serveis que poden tenir una lògica supramunicipal, com l’abastament d’aigües, el sanejament, els residus o els cementiris. Amb aquest nou marc administratiu, s’acorda el Pla General Metropolità integrat pels 27 municipis que havia fixat el pla de 1953. Les Lleis d’Ordenació Territorial de 1987 desactiven la Corporació, proposen la creació d’ens supramunicipal de gestió de determinats serveis i plantegen el model de comarca com a sistema d’organització descentralitzat alternatiu. L’antiga Corporació queda, per tant, trencada en diverses comarques. Hi ha dues entitats que assumeixen funcions metropolitanes: L’Entitat Metropolitana del Transport i l’Entitat del Medi Ambient, amb límits diferents (una integra 18 municipis i l’altra 33) i amb sistemes de governança també diferents. Poc després es va crear una mancomunitat de municipis metropolitans, una mena de Pla B per mantenir el caliu del projecte metropolità. Aquesta mancomunitat estava integrada per 31 municipis i tenia, a banda de les funcions clàssiques de coordinació de serveis, la voluntat de pensar el futur en comú dels municipis metropolitans.
El pols entre la Generalitat i l’ens metropolità va viure un nou episodi en el moment en què Maragall assoleix la Presidència de la Generalitat. El primer pas va ser l’aprovació d’un nou Estatut de 2006, que proposava una nova organització territorial, amb una menció explícita a l’àmbit metropolità. L’article 93 del nou Estatut explicitava les entitats supramunicipals i, més concretament, les metropolitanes. El 2010 el Parlament aprova per unanimitat la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, integrada per 36 municipis. Exactament 23 anys després de la LOT, es creava de nou un ens d’àmbit metropolità, que recollia en essència la suma de les competències dels dos ens supramunicipals (EMT i EMA), així com els de la mancomunitat.
Així, s’inicia la darrera etapa del projecte metropolità. L’ens és relativament eficient en la coordinació de les polítiques urbanístiques i en la prestació de serveis de caràcter supramunicipal, però encara està mancat d’un sistema relativament autònom de gestió, d’una major concreció dels àmbits competencials i d’una gestió que superi el predomini de la lògica urbanística.

Aquests són els reptes pendents de l’Àrea Metropolitana:
1. L’AMB és essencialment un ens amb una vocació urbanística. La lògica metropolitana opera en molts altres àmbits que tenen molt menys recorregut en l’ens. El plantejament dels grans reptes de futur pot ser un eix per ampliar la funció de l’AMB: la nova mobilitat, el dret a l’habitatge, els límits del turisme, la nova logística, la captació de noves professions…
2. L’AMB necessita un sistema de dues corones, una primera àrea de relacions urbanes i una segona, de caràcter policèntric, amb els límits de la regió metropolitana. El desenvolupament de les vegueries facilitaria aquest sistema dual de relacions.
3. Políticament, la creació d’un ens metropolità amb més del 40% de la població i prop de la meitat del PIB del país ha estat sempre vist com una amenaça. La complexa situació de la política catalana ha diluït la unanimitat de la Llei de l’AMB vigent. Però sense un pacte polític ampli (que incorpori el màxim possible de forces polítiques de l’arc parlamentari) el projecte estarà sempre limitat per les pressions bottom up de la Generalitat i els municipis.

Un altre dels fronts que ha d’abordar l’AMB és l’imperatiu ecològic. Vicente Guallart, arquitecte, director de Guallart Architects. Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya, apunta que el gran repte dels centres urbans per als pròxims anys és convertir-se en un territori que fomenti la vida i combati les desigualtats de la nostra societat. La Unió Europea es va fixar l’any passat el repte d’aconseguir que Europa sigui un continent d’Emissions Zero de cara a l’any 2050. I perquè això sigui possible ha definit diferents objectius, començat per una reducció de les emissions del 55% d’aquí al 2030. Tot un repte perquè, malgrat les repetides declaracions d’“emergència climàtica”, l’acció del dia a dia de la majoria de les nostres administracions encara està basada en el “business as usual”. Les bones intencions sense gestió ni pressupostos no detindran el canvi climàtic.
De fet, cada cinquanta anys hi ha un canvi radical en el model de pensar i construir les nostres ciutats. Ara estem en un d’aquests moments. Tal com va ocórrer en els anys 1970’s amb la crisi del petroli, la revisió dels postulats moderns i el retorn cap a models compactes vinculats a la ciutat històrica, o en els 1920’s, amb el desenvolupament del model de la ciutat moderna i la fundació de la Bauhaus. Des d’aquest punt de vista, Barcelona, i especialment la seva Àrea Metropolitana, té una magnifica oportunitat per a impulsar aquest nou paradigma que hauria de sorgir en els 2020’s per a continuar millorant la vida dels seus ciutadans i inspirar al món. D’una banda, té la tradició d’haver impulsat el primer Urbanisme industrial amb el Pla d’Eixample i la Teoria General de la Urbanització de l’enginyer Ildefons Cerda. També té una credibilitat forjada en les últimes dècades a causa de les reformes urbanes amb a la reinvenció de l’espai públic i l’impuls de l’economia de la innovació urbana.

Per això, es plantegen els següents reptes:
1. Biociutats: La principal estratègica passa per definir una visió centrada en superar el model d’urbanisme de la primera i segona revolució industrial per a abordar una nova manera d’habitar el territori que fomenti la vida en comunitat, de manera que les ciutats segueixin els principis dels sistemes naturals utilitzant els recursos i les tecnologies que han sorgit amb la revolució digital. Per a això, cal substituir l’actual model urbà basat en una economia que importa productes de tot el món i genera residus mentre produeix gran quantitat d’emissions, per un model basat en la bieconomia circular, que fomenta la producció local de recursos utilitzant energies renovables mentre utilitza el potencial de la connectivitat global a través de les xarxes d’informació.
2. Ecosistemes regionals. Des d’aquest punt de vista, cal definir una estratègia que abordi el fenomen metropolità més enllà de les relacions laborals diàries, incloent les variables relacionades amb el teletreball, la mobilitat d’alta velocitat, la producció distribuïda de recursos i la gestió dels sistemes naturals. Si s’analitza Barcelona en el context de l’Europa de les regions, no hi ha dubte que el projecte metropolità requereix una visió ecosistèmica que abasti un territori ampli, de manera que organitzi els fluxos de matèria, aigua, energia, aliments o materials entre els nuclis urbanitzats i el territori agrícola, logístic i natural, cap a un model d’autosuficiència connectada pròpia dels sistemes naturals.
3. Construcció en fusta. Un dels elements que millor representa aquest canvi d’era en l’arquitectura i a la ciutat és l’emergent desenvolupament de la construcció amb fusta industrialitzada com a principal material per als nous edificis ecològics. Si en el segle XIX el nou material de construcció va ser l’acer, i en el segle XX ha estat el formigó, en el segle XXI la fusta pot permetre realitzar estructures que, més que produir emissions, siguin embornals de CO2 perquè emmagatzemen el diòxid de carboni que han absorbit quan creixien els arbres.
4. Ciutats de baixa mobilitat. Les ciutats de baixes emissions seran ciutats de baixa mobilitat, superant el paradigma industrial que fomentava que els ciutadans haguessin de desplaçar-se constantment entre els seus llocs d’habitatge, treball o oci. Per a això, no sols és necessari fomentar els sistemes de transport públic, compartit o ciclista, sinó que és necessari impulsar un model urbà que superi la idea de centre i la perifèria, a partir d’un model urbà distribuït format per barris productius on s’hi pot viure, treballar i descansar.
5. Reindustrialització digital. Així mateix, és possible impulsar la reindustrialització digital de Barcelona utilitzant processos de fabricació robotitzats que usen impressió en 3d o tecnologies similars, que són més precisos, eficients i flexibles. Això demostraria un nou tipus de lideratge que va mes allà de l’economia digital, basat en els serveis propis del 22@. La fabricació digital i els seus processos associats és el gran fenomen emergent en qualsevol mena d’indústria, perquè permet ser més flexible i realitzar productes personalitzats.
6. Edificis autosuficients. Seguint el paradigma de les biociutats, caldria pensar les ciutats com a boscos i els edificis com a arbres. Si es volen desenvolupar ciutats que absorbeixin CO₂ i fomentin la vida i la biodiversitat, cal construir edificis que generin l’energia que consumeixen a través de sistemes renovables i que reciclin les seves aigües per a produir naturalesa i aliments en el propi edifici. Els edificis, més que ser “màquines d’habitar” tal com els definia el paradigma modern del segle XX, han de ser “organismes per a viure” connectats amb tots els sistemes naturals que els envolten, de manera que fomentin la vida humana en comunitat. Si l’habitatge, i especialment l’habitatge social en lloguer és un dels grans reptes de la Barcelona metropolitana, no cal conformar-se amb fer moltes, sinó que cal fer-les bé.
7. Naturalesa urbana. La Barcelona de l’Àrea Metropolitana conté una superfície d’espais naturals que supera el 50%. No obstant això, de la mateixa manera que es va abordar l’obertura la mar a Barcelona en la dècada dels 80’s, no hi ha hagut la voluntat utilitzar el Parc de Collserola, la Serralada del Litoral o el Parc del Garraf com a impulsors de la renaturalització urbana de tota l’estructura urbana metropolitana. Així mateix, el riu Besós (i també el Llobregat) requereix d’un projecte que transformi aquests corredors biològics en espais urbans que concentrin en les seves façanes habitatges, equipaments i nous espais productius desenvolupats a partir dels nous principis anteriorment enunciats.
Aquests són, sens dubte, grans reptes de la Barcelona Metròpolis definida com una Biociutat.

“El gran repte dels centres urbans per als pròxims anys és convertir-se en un territori que fomenti la vida i combati les desigualtats de la nostra societat.”

Roser Fernández, directora general de la Unió Catalana d’Hospitals i presidenta de la Comissió d’Atenció a les Persones, de Salut i Social de Foment del Treball considera que les delimitacions territorials haurien de respondre a la millor manera d’organitzar administrativament els serveis públics a la ciutadania. Tanmateix el centre del debat són els conflictes pel poder polític i administratiu entre territoris i ciutats.
La regió metropolitana o vegueria de Barcelona, amb prop de més de 5 milions d’habitants, per la seva extensió i diversitat, esdevé un clar contrapès per a la planificació i gestió de serveis públics de responsabilitat autonòmica. I aquest és un altre dels conflictes polítics que es plantegen sobre la qüestió.
En tot cas, un principi que hauríem de compartir és que les estructures administratives territorials han d’estar al servei de les persones i no a la inversa, i que no podem provocar inflació de nivells que no aporten valor per motius de repartiment de joc. Si ens centrem en el concepte Salut de l’OMS que la defineix no només com l’absència de la malaltia sinó també com un complet estat de benestar físic i emocional, difícilment podem segmentar l’atenció a les persones en serveis sanitaris i socials.
A partir d’aquí algunes reflexions sobre el valor de la territorialitat:
– La bondat de la descentralització en la planificació i la gestió dels serveis sanitaris i socials per apropar-se a la necessitats de la diversitat territorial.
– La bondat de l’acció comunitària en unes noves polítiques de salut que no només han d’atendre la malaltia o la dependència, sinó que han d‘avançar-se a actuar preventivament per disminuir els risc a emmalaltir, procurar la salut i l’autonomia personal, així com minimitzar les desigualtats territorials.
– La necessitat d’apostar per la Salut en totes les polítiques: salut, educació, habitatge, mobilitat, etc., i per tant la plena integració en les polítiques locals.
– La necessària coordinació territorial de la gestió de les rutes assistencials, sanitàries i socials, per garantir la continuïtat assistencial a les persones. I en aquest cas en concret, on les competències en els serveis sanitaris són autonòmiques i les competències en serveis socials compartides amb els municipis, el valor de les comissions territorials de coordinació resulta estratègic.
Tanmateix, el model organitzatiu del sistema de salut a Catalunya té una idiosincràsia pròpia en la que el Servei Català de la Salut i les regions sanitàries són l’administració referent per a la planificació el finançament, la contractació i l’avaluació de la cartera de serveis a una xarxa de provisió de serveis sanitaris i sociosanitaris (SISCAT).
Una xarxa amb serveis descentralitzats, de proximitat, que treballa coordinadament i en la que els criteris que han de prevaldre van molt més enllà de les delimitacions territorials. La descentralització en la gestió dels serveis públics és clau, sobretot per donar resposta a la diversitat territorial, però sense caure en el risc del localisme o la política de campanar.
I com compaginar-ho tot plegat? Probablement no fragmentant més competències entre nivells d’administració, i apostar per espais de cogovernança i participació. L’acció comunitària i preventiva, la salut poblacional, s’ha de gestionar des de la proximitat territorial amb la participació del món local. La planificació del sistema de salut, la seva cartera de serveis, vetllar per la qualitat, l’excel·lència i l’equitat és una responsabilitat de país, que requereix coneixement clínic, bon govern i gestió.
La realitat de la coordinació territorial de serveis sanitaris i socials en l’àmbit de la regió metropolitana de Barcelona, pot ser un bon exemple de coordinació interadministrativa perquè recull la realitat de la diversitat poblacional, dels dispositius de proximitat i també de referència.
En l’àmbit de la prestació de serveis públics no forcem la discussió política, administrativa i estructural. Forcem la coordinació per a l’accessibilitat i la qualitat dels serveis a les persones.

La pandèmia mundial del covid, però ja s’arrossegava des de la darrera dècada, ha posat de manifest, segons Felipe Campos Rubio, Director General Associació Educativa Itaca LH, la importància d’assolir un consens entre les diferents sensibilitats socials per a la construcció de la ciutat. Ja no parlem només del valor de les “pedres” que fan ciutats, sinó també del fet social i la forma en què orientem els reptes en matèria d’habitatge, sostenibilitat, treball, educació… Totes aquestes accions determinaran l’estabilitat per poder escometre la transformació de Barcelona, i són determinants per harmonitzar el desenvolupament econòmic i social per tal de convertir-la en un espai d’oportunitats.
No podem debatre sobre el fet social d’una metròpoli per a les persones sense assenyalar que qualsevol acció i redefinició del territori, necessita primer un bon diagnòstic exhaustiu seguit d’un pla d’acció conjunt.
Fer la fotografia de la situació actual pot ajudar-nos a entendre les nostres debilitats com a societat. Sense cap dubte, el covid ha sacsejat el nostre present i també el nostre futur. Aquesta situació global amb clara incidència en l’àmbit local, als barris de les nostres ciutats, posa de manifest com la majoria de la població viu a les metròpolis, un fet que no es pot desvincular del fet social a l’àrea metropolitana.
És en aquest àmbit on es produeix un debat profund entre ciutats construïdes per ser viscudes o per ser consumides, per ser habitades o per especular, per garantir els drets en termes de justícia social o de gentrificació. I aquest debat no es veu afectat únicament en termes locals, hi ha una clara relació amb la cooperació entre els diferents actors (a data d’avui no hem superat el discurs de bons i dolents, purs i interessats), i posar al centre de les polítiques públiques la persona en totes les seves dimensions, el ciutadà amb els drets adquirits pel fet de viure en un territori. Tampoc es poden desvincular del debat metropolità els factors associats al canvi climàtic i els límits ambientals del planeta, en termes de mobilitat sostenible, emissions, tractament de l’aigua i garantia a l’accés en termes de qualitat i excel·lència. En moments com els que està vivint actualment la humanitat a les ciutats, el fet social dels individus és també el fet social a la metròpoli.
La vida a les grans metròpolis es pot veure des de diferents punts de vista, però la darrera crisis sanitària, social i econòmica deixa els col·lectius que pateixen en una situació més vulnerable i dramàtica, a la denominada UCI social. Les dades parlen per sí soles: al 2021 hi haurà més de 150 milions de persones que es trobaran en una situació de pobresa extrema.
El combat contra el covid, la recessió i el canvi climàtic deixen el futur de la humanitat en una situació profundament greu, i aquesta situació té un nom propi: pobresa. Les ràtios tornaran a repuntar per primera vegada des de 1990 a escala global. El Banc Mundial calcula que es superaran els 150 milions de persones que subsisteixen amb menys de 1,90 dòlars al dia l’any 2021. Nacions Unides anticipa que entre 240 i 490 milions de persones de 70 països diferents entraran en pobresa “multidimensional”, i assenyala que aquesta catàstrofe humanitària s’agreuja si afegim la variable del canvi climàtic.
La majoria dels països que han vist repuntar els seus índexs de pobresa extrema ja registraven taxes més que notables abans de l’arribada de la pandèmia del covid. A més, les nacions de rendes mitjanes també han vist elevar-se notablement els seus registres, al voltant del 82%.
La convergència de la crisi sanitària del covid, les pressions dels conflictes armats i del canvi climàtic posa en risc extrem l’objectiu d’acabar amb la pobresa el 2030 si no s’activen de forma immediata accions polítiques d’impacte i sincronitzades internacionalment. Si no és així, la taxa de pobresa extrema se situarà encara en el 7% al final de la dècada que tot just acabem d’iniciar. Especialment per l’increment en les grans ciutats, on es traslladaran els majors repunts de la pobresa, fins ara més vinculades a les àrees rurals.

“Tot apunta cap a la cooperació territorial i la superació d’antigues barreres amb el fet social com a bandera.”

Aquestes dades i diagnòstic ens ajuden a arribar, com dèiem abans, a la necessitat d’elaborar un pla d’acció concret. És el moment de la cooperació, és el moment de la metròpoli. Així, tot apunta cap a la cooperació territorial i la superació d’antigues barreres amb el fet social com a bandera, cosa que ens convida a corregir debilitats democràtiques, un pas imprescindible per generar un nou escenari metropolità a Barcelona.
Es perfila així el repte del pla d’acció: transitar cap a una esfera de democràcia metropolitana amb capacitat política per construir i promoure el fet social a la vida de la metròpoli. Si bona part dels reptes de futur s’expressen avui a l’escala metropolitana, semblaria coherent definir una agenda àmplia de polítiques de resposta de tots els municipis membres, amb el conjunt dels actors que operen al territori, amb visió empresarial però també comptant amb el Tercer Sector. Una nova construcció, un nou model amb una naturalesa política i una maduresa democràtica i participativa en el qual l’interès superior del ciutadà sigui la principal prioritat.
Superar aquesta visió individualista propiciaria que la xarxa de barris i ciutats fossin més dinàmiques, que les fractures urbanes persistents i els nous eixos de vulnerabilitat social relacionats amb l’habitatge, la precarietat laboral i l’acció social, tinguessin una resposta multiplicadora en un territori que ha superat l’esquema de jerarquia espacial entre Barcelona i una corona crescuda amb lògica de perifèria. La metròpoli de Barcelona marcada pel fet social trencaria amb la idea d’una AMB de municipis desconnectats, centrats únicament en els seus propis projectes de ciutat, en què el ciutadà és emmarcat només segons el seu codi postal. Entramats d’identitats municipals, sense cap sentiment de pertinença, una realitat que cal fer evolucionar vers un nou model metropolità, de relacions que cal reconèixer i governar amb lideratges renovats.
Per tant, podem concloure que el context actual ens convida a reflexionar profundament sobre les relacions, a incorporar el fet social a l’acció governamental en el marc d’una clara cooperació públic privada en un nou acord metropolità, que impliqui noves polítiques metropolitanes de redistribució social, construcció urbana i compromís contra el canvi climàtic.
Però aquest nou espai polític més cooperatiu reclama, doncs, un fet determinant, un nou marc de governança, de nous lideratges compartits, una nova matriu relacional entre els municipis articulada amb components supramunicipals d’àmplies competències metropolitanes, que faci possible construir la gran Metròpoli de Barcelona amb un fet social propi al servei de les persones.

En el marc de la secció Repensar la Metròpolis, un grup d’experts reflexionen sobre qüestions clau com ara la bona governança de l’ens metropolità, els reptes que aborda l’entitat en el trencaclosques de la globalització, el pas cap a una nova configuració respectuosa amb el medi ambient, atenta al factor social i articulada per tal de donar resposta a les necessitats de les persones.

Joaquín Tornos Mas, Catedràtic de Dret Administratiu de la UB, apunta que en l’actualitat més de la meitat de la població mundial viu en àrees urbanes, i aquesta proporció segurament s’anirà incrementant en els pròxims anys. Aquestes àrees es constitueixen en motors del creixement econòmic i d’innovació, però al mateix temps han de fer front a greus mancances de serveis socials i infraestructures, generen problemes de mobilitat i acreixen els problemes mediambientals.
L’AMB està integrada pels municipis del seu àmbit territorial, per la qual cosa aquest ens local no és exponencial d’una col·lectivitat metropolitana de ciutadans, encara per construir, sinó que ha d’actuar al servei de les necessitats i aspiracions dels municipis que la componen. Uns municipis que precisen d’un ens supramunicipal que ajudi a la millor prestació dels seus serveis.
Aquesta configuració jurídica de l’ens metropolità explica que el seu govern es triï de manera indirecta i s’estructuri sobre la base de quatre òrgans fonamentals: el Consell Metropolità, el President/a, la Junta de Govern i la Comissió Especial de Comptes, més el Consell d’Alcaldes. El Consell el componen 90 consellers representant als 36 municipis de l’àrea (en funció de les respectives poblacions, excepte Barcelona a la qual s’atribueixen de manera directa 25 consellers), sent els alcaldes/as membres nats del Consell.
Es manté així un model de dos nivells, que reconeix la primacia del nivell municipal, i que constitueix el poder metropolità a partir de la cooperació municipal. ¿Quins són els reptes que avui s’exigeixen a aquest ens institucional que anomenem Àrea Metropolitana de Barcelona? Com ha de governar-se el territori metropolità en el món actual, un món globalitzat i altament competitiu, amb crisi de legitimitat de les instàncies polítiques, amb una societat complexa que accedeix a una informació desbocada i que manté alts nivells de desigualtat i de persones en risc d’exclusió social?
Creiem que pot afirmar-se que malgrat els esforços del personal i funcionaris de l’AMB, tot sembla indicar que la institució no respon a les seves potencialitats ni al que es requereix d’un ens d’aquesta naturalesa. Les necessitats de la població de l’àrea s’han anat incrementant, i també les desigualtats internes. La competitivitat entre àrees o àmbits territorials similars als de l’AMB s’ha incrementat en un món globalitzat. Les maneres de governar i de gestionar el territori s’han transformat. La crisi econòmica ha incidit en la manera de fer política.
L’exercici del “poder” metropolità, constituït per les seves àmplies competències, ha de ser exercit des de la convicció que moltes de les seves decisions han de ser fruit del consens intern amb els municipis que integren l’AMB i de la col·laboració amb altres territoris superiors, i ha de comptar ineludiblement amb la col·laboració del sector privat. El necessari creixement inclusiu i sostenible requereix el consens amb els altres actors institucionals i socials.
Aquesta nova realitat exigeix, ja sense demora, reflexionar sobre la governança metropolitana i adoptar noves formes d’actuació. Per a ajudar a aquesta reflexió formulem una sèrie de propostes generals que parteixen del model institucional actual. No abordem, per tant, dues qüestions d’indiscutible interès però que exigirien nous consensos tal vegada avui inassolibles. Em refereixo a l’ampliació de l’àmbit territorial per a ocupar el territori de l’anomenada Regió Metropolitana, i d’altra banda establir l’elecció directa dels representants metropolitans amb la fi última de crear una gran ciutat.
Acceptant, doncs, el marc institucional actual, proposem les següents línies de reflexió:
A. Reconèixer, per a superar-les, les desconfiances existents que han condicionat l’esdevenir de la realitat metropolitana de Barcelona. D’una banda, la desconfiança dels municipis, en particular els més petits respecte de Barcelona, i per un altre la desconfiança de la Generalitat respecte d’una AMB forta que actuï com a contrapoder del govern autonòmic.
B. L’AMB és un ens territorial format per l’agrupació de municipis, però com a ens local territorial no ha d’oblidar que està al servei d’una col·lectivitat, d’un conjunt de ciutadans i ciutadanes que tenen problemes comuns. Per això, ha d’entendre’s que l’AMB és una institució al servei de la col·lectivitat metropolitana. L’AMB no ha de veure’s com un territori en el qual prestar serveis municipals de manera coordinada.
C. L’organització interna de la AMB hauria de tractar d’equilibrar el centre –perifèria. D’una banda, portant òrgans propis de la AMB per tot el territori metropolità i, per un altre, potenciant també la ubicació de centres universitaris, escoles de negocis, instal·lacions culturals en tot l’espai metropolità.
D. El govern metropolità requereix un lideratge fort i convençut de la importància i potencialitats de l’AMB. Qui presideixi l’AMB, i el seu equip de govern, han d’exercir aquest lideratge. Els municipis per la seva part han de veure en l’AMB no sols una ajuda per a la prestació dels seus serveis als seus respectius ciutadans, sinó que han de reconèixer els avantatges de la metropolitanización de determinats serveis, perquè això redunda en un millor servei als seus ciutadans.
E. S’ha de tractar de reforçar la legitimitat de l’ens metropolità. A aquest efecte se sol defensar l’elecció directa del govern de l’AMB. Sense negar l’interès per aquest debat, com ja hem dit, no proposem en aquest moment aquesta reforma. Però existeixen altres vies que poden reforçar la legitimitat de l’AMB. Així, el tractar de crear una consciència metropolitana entre els ciutadans/as que viuen en l’àrea mitjançant la informació de les actuacions de l’AMB, facilitant la participació de ciutadans/as i les seves associacions en el govern de l’AMB. S’ha d’aconseguir que la realitat fàctica de la vida metropolitana de molts ciutadans/as (es desplacen dins de l’AMB per a treballar, per a rebre prestacions sanitàries o per a assistir a esdeveniments culturals, per a anar de compres, etc.) s’identifiqui amb l’existència d’un ens de govern metropolità.
F. La realitat metropolitana requereix una agenda pròpia separada de la qual poden definir els respectius municipis. L’AMB compta amb una àrea encarregada de la planificació estratègica i des de 1986 amb el Institut d’estudis regionals i metropolitans de Barcelona, i també amb el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, PEMB.
G. Cal treballar de manera decidida en les polítiques de foment de l’activitat econòmica i innovació. Cal atreure indústria, clústers, fomentar el teletreball, i afavorir el coliving amb la finalitat d’aconseguir talent. L’àrea metropolitana de Barcelona, i no sols Barcelona, ha de promocionar-se com un lloc idoni per a treballar i desenvolupar les activitats econòmiques, avui basades primordialment en el talent, i ja no en necessitats d’inversió intensiva de capital.
De la mateixa manera s’han d’atreure fires, esdeveniments esportius, congressos científics.
H. Les relacions exteriors són també importants. L’AMB ha de ser un interlocutor actiu en les relacions amb la Generalitat, amb l’administració de l’Estat, amb la Unió Europea i amb les organitzacions internacionals. L’exercici d’algunes competències de l’AMB, com les relatives a transport, cicle de l’aigua, medi ambient o habitatge, no són possibles sense comptar amb les instàncies polítiques i administratives superiors. Cal participar en la definició d’aquestes polítiques, i després assumir la seva aplicació en el territori metropolità Per a això seria convenient institucionalitzar formes de participació, i guanyar-se el dret a ser consultada i a veure reconegudes les propostes pel prestigi de les aportacions. L’AMB també ha de ser un element de projecció exterior dels municipis que la componen, i de la institució metropolitana com a tal, com a ens que juga en la lliga dels grans ens locals supramunicipals.
I. Les administracions han perdut el domini de la ciència, del saber i de la capacitat d’inversió necessària per a atendre necessitats públiques. La recent lluita contra la pandèmia del Covid19 ho ha posat de manifest. Un excel·lent sistema de sanitat pública, encara que és cert que, maltractat en els últims anys, ha hagut d’acudir al mercat a proveir-se de mitjans, ha utilitzat centres assistencials privats, i la vacuna s’ha produït des del sector privat. La governança metropolitana ha de reconèixer aquesta realitat i ha de fomentar els mitjans de col·laboració públic-privada, CPP, ja sigui a través de la creació d’empreses mixtes o del recurs als contractes de serveis o de concessió de serveis. La conclusió és que les àrees metropolitanes són subjectes públics d’especial rellevància en el món globalitzat actual. Com a agrupacions de municipis governen al servei d’àmplies col·lectivitats de ciutadans i ciutadanes, havent de donar resposta als desafiaments propis de les grans conurbacions amb la finalitat d’aconseguir una societat interna inclusiva i igualitària. Però al seu torn han de ser subjectes actius del desenvolupament econòmic de tot el seu territori en un escenari mundial competitiu, tractant d’atreure capital i talent. La dimensió metropolitana és necessària per a poder competir en l’assoliment d’aquests fins.
La nova governança metropolitana no requereix imperativament reformes territorials ni canvis d’estructures administratives, sinó polítics capaços i compromesos amb el desenvolupament de la potencialitat de l’ens ja existent, que superin recels anteriors i treballin de manera solidària internament, i com una unitat en la projecció externa de l’ens metropolità, comptant per a tot això amb la capacitat, els mitjans i el talent del sector privat.

“Actualment, tot sembla indicar que l’AMB no respon a les seves potencialitats ni al que es requereix d’un ens d’aquesta naturalesa.”

 

 

 

José Antonio Donaire, geògraf i professor de la Universitat de Girona, repassa la història de les ciutats per constatar que no va ser fins als anys 70 que es constituïren moltes de les administracions metropolitanes contemporànies, com la de Jakarta o la de Rio de Janeiro. A Espanya, les dues ciutats que primer van adoptar una organització d’àmbit supramunicipal van ser València i Bilbao. Mentre que el Pla General d’Ordenació Comarcal de Bilbao (‘el Gran Bilbao’) va ser aprovat el 1945, els límits del Gran València foren acordats dos anys després. El Pla General d’Ordenació Urbana de la Regió Metropolitana de Madrid s’aprovà el 1963. Són els antecedents dels plans de Bilbao i València, així com el primer projecte de Madrid els que propiciaren la proposta del primer disseny metropolità de Barcelona, el Pla Comarcal de 1953. Després d’un primer intent de salt d’escala, que és el Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de 1966, en el que els 27 municipis del pla de 1953 passaven a ser 162, es va aprovar, el 1974 s’aprova l’Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona, integrada (com el Pla Comarcal de 1953) per 27 municipis. La nova entitat integra les competències de planejament i tota una sèrie de serveis que poden tenir una lògica supramunicipal, com l’abastament d’aigües, el sanejament, els residus o els cementiris. Amb aquest nou marc administratiu, s’acorda el Pla General Metropolità integrat pels 27 municipis que havia fixat el pla de 1953. Les Lleis d’Ordenació Territorial de 1987 desactiven la Corporació, proposen la creació d’ens supramunicipal de gestió de determinats serveis i plantegen el model de comarca com a sistema d’organització descentralitzat alternatiu. L’antiga Corporació queda, per tant, trencada en diverses comarques. Hi ha dues entitats que assumeixen funcions metropolitanes: L’Entitat Metropolitana del Transport i l’Entitat del Medi Ambient, amb límits diferents (una integra 18 municipis i l’altra 33) i amb sistemes de governança també diferents. Poc després es va crear una mancomunitat de municipis metropolitans, una mena de Pla B per mantenir el caliu del projecte metropolità. Aquesta mancomunitat estava integrada per 31 municipis i tenia, a banda de les funcions clàssiques de coordinació de serveis, la voluntat de pensar el futur en comú dels municipis metropolitans.
El pols entre la Generalitat i l’ens metropolità va viure un nou episodi en el moment en què Maragall assoleix la Presidència de la Generalitat. El primer pas va ser l’aprovació d’un nou Estatut de 2006, que proposava una nova organització territorial, amb una menció explícita a l’àmbit metropolità. L’article 93 del nou Estatut explicitava les entitats supramunicipals i, més concretament, les metropolitanes. El 2010 el Parlament aprova per unanimitat la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, integrada per 36 municipis. Exactament 23 anys després de la LOT, es creava de nou un ens d’àmbit metropolità, que recollia en essència la suma de les competències dels dos ens supramunicipals (EMT i EMA), així com els de la mancomunitat.
Així, s’inicia la darrera etapa del projecte metropolità. L’ens és relativament eficient en la coordinació de les polítiques urbanístiques i en la prestació de serveis de caràcter supramunicipal, però encara està mancat d’un sistema relativament autònom de gestió, d’una major concreció dels àmbits competencials i d’una gestió que superi el predomini de la lògica urbanística.

Aquests són els reptes pendents de l’Àrea Metropolitana:
1. L’AMB és essencialment un ens amb una vocació urbanística. La lògica metropolitana opera en molts altres àmbits que tenen molt menys recorregut en l’ens. El plantejament dels grans reptes de futur pot ser un eix per ampliar la funció de l’AMB: la nova mobilitat, el dret a l’habitatge, els límits del turisme, la nova logística, la captació de noves professions…
2. L’AMB necessita un sistema de dues corones, una primera àrea de relacions urbanes i una segona, de caràcter policèntric, amb els límits de la regió metropolitana. El desenvolupament de les vegueries facilitaria aquest sistema dual de relacions.
3. Políticament, la creació d’un ens metropolità amb més del 40% de la població i prop de la meitat del PIB del país ha estat sempre vist com una amenaça. La complexa situació de la política catalana ha diluït la unanimitat de la Llei de l’AMB vigent. Però sense un pacte polític ampli (que incorpori el màxim possible de forces polítiques de l’arc parlamentari) el projecte estarà sempre limitat per les pressions bottom up de la Generalitat i els municipis.

Un altre dels fronts que ha d’abordar l’AMB és l’imperatiu ecològic. Vicente Guallart, arquitecte, director de Guallart Architects. Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya, apunta que el gran repte dels centres urbans per als pròxims anys és convertir-se en un territori que fomenti la vida i combati les desigualtats de la nostra societat. La Unió Europea es va fixar l’any passat el repte d’aconseguir que Europa sigui un continent d’Emissions Zero de cara a l’any 2050. I perquè això sigui possible ha definit diferents objectius, començat per una reducció de les emissions del 55% d’aquí al 2030. Tot un repte perquè, malgrat les repetides declaracions d’“emergència climàtica”, l’acció del dia a dia de la majoria de les nostres administracions encara està basada en el “business as usual”. Les bones intencions sense gestió ni pressupostos no detindran el canvi climàtic.
De fet, cada cinquanta anys hi ha un canvi radical en el model de pensar i construir les nostres ciutats. Ara estem en un d’aquests moments. Tal com va ocórrer en els anys 1970’s amb la crisi del petroli, la revisió dels postulats moderns i el retorn cap a models compactes vinculats a la ciutat històrica, o en els 1920’s, amb el desenvolupament del model de la ciutat moderna i la fundació de la Bauhaus. Des d’aquest punt de vista, Barcelona, i especialment la seva Àrea Metropolitana, té una magnifica oportunitat per a impulsar aquest nou paradigma que hauria de sorgir en els 2020’s per a continuar millorant la vida dels seus ciutadans i inspirar al món. D’una banda, té la tradició d’haver impulsat el primer Urbanisme industrial amb el Pla d’Eixample i la Teoria General de la Urbanització de l’enginyer Ildefons Cerda. També té una credibilitat forjada en les últimes dècades a causa de les reformes urbanes amb a la reinvenció de l’espai públic i l’impuls de l’economia de la innovació urbana.

Per això, es plantegen els següents reptes:
1. Biociutats: La principal estratègica passa per definir una visió centrada en superar el model d’urbanisme de la primera i segona revolució industrial per a abordar una nova manera d’habitar el territori que fomenti la vida en comunitat, de manera que les ciutats segueixin els principis dels sistemes naturals utilitzant els recursos i les tecnologies que han sorgit amb la revolució digital. Per a això, cal substituir l’actual model urbà basat en una economia que importa productes de tot el món i genera residus mentre produeix gran quantitat d’emissions, per un model basat en la bieconomia circular, que fomenta la producció local de recursos utilitzant energies renovables mentre utilitza el potencial de la connectivitat global a través de les xarxes d’informació.
2. Ecosistemes regionals. Des d’aquest punt de vista, cal definir una estratègia que abordi el fenomen metropolità més enllà de les relacions laborals diàries, incloent les variables relacionades amb el teletreball, la mobilitat d’alta velocitat, la producció distribuïda de recursos i la gestió dels sistemes naturals. Si s’analitza Barcelona en el context de l’Europa de les regions, no hi ha dubte que el projecte metropolità requereix una visió ecosistèmica que abasti un territori ampli, de manera que organitzi els fluxos de matèria, aigua, energia, aliments o materials entre els nuclis urbanitzats i el territori agrícola, logístic i natural, cap a un model d’autosuficiència connectada pròpia dels sistemes naturals.
3. Construcció en fusta. Un dels elements que millor representa aquest canvi d’era en l’arquitectura i a la ciutat és l’emergent desenvolupament de la construcció amb fusta industrialitzada com a principal material per als nous edificis ecològics. Si en el segle XIX el nou material de construcció va ser l’acer, i en el segle XX ha estat el formigó, en el segle XXI la fusta pot permetre realitzar estructures que, més que produir emissions, siguin embornals de CO2 perquè emmagatzemen el diòxid de carboni que han absorbit quan creixien els arbres.
4. Ciutats de baixa mobilitat. Les ciutats de baixes emissions seran ciutats de baixa mobilitat, superant el paradigma industrial que fomentava que els ciutadans haguessin de desplaçar-se constantment entre els seus llocs d’habitatge, treball o oci. Per a això, no sols és necessari fomentar els sistemes de transport públic, compartit o ciclista, sinó que és necessari impulsar un model urbà que superi la idea de centre i la perifèria, a partir d’un model urbà distribuït format per barris productius on s’hi pot viure, treballar i descansar.
5. Reindustrialització digital. Així mateix, és possible impulsar la reindustrialització digital de Barcelona utilitzant processos de fabricació robotitzats que usen impressió en 3d o tecnologies similars, que són més precisos, eficients i flexibles. Això demostraria un nou tipus de lideratge que va mes allà de l’economia digital, basat en els serveis propis del 22@. La fabricació digital i els seus processos associats és el gran fenomen emergent en qualsevol mena d’indústria, perquè permet ser més flexible i realitzar productes personalitzats.
6. Edificis autosuficients. Seguint el paradigma de les biociutats, caldria pensar les ciutats com a boscos i els edificis com a arbres. Si es volen desenvolupar ciutats que absorbeixin CO₂ i fomentin la vida i la biodiversitat, cal construir edificis que generin l’energia que consumeixen a través de sistemes renovables i que reciclin les seves aigües per a produir naturalesa i aliments en el propi edifici. Els edificis, més que ser “màquines d’habitar” tal com els definia el paradigma modern del segle XX, han de ser “organismes per a viure” connectats amb tots els sistemes naturals que els envolten, de manera que fomentin la vida humana en comunitat. Si l’habitatge, i especialment l’habitatge social en lloguer és un dels grans reptes de la Barcelona metropolitana, no cal conformar-se amb fer moltes, sinó que cal fer-les bé.
7. Naturalesa urbana. La Barcelona de l’Àrea Metropolitana conté una superfície d’espais naturals que supera el 50%. No obstant això, de la mateixa manera que es va abordar l’obertura la mar a Barcelona en la dècada dels 80’s, no hi ha hagut la voluntat utilitzar el Parc de Collserola, la Serralada del Litoral o el Parc del Garraf com a impulsors de la renaturalització urbana de tota l’estructura urbana metropolitana. Així mateix, el riu Besós (i també el Llobregat) requereix d’un projecte que transformi aquests corredors biològics en espais urbans que concentrin en les seves façanes habitatges, equipaments i nous espais productius desenvolupats a partir dels nous principis anteriorment enunciats.
Aquests són, sens dubte, grans reptes de la Barcelona Metròpolis definida com una Biociutat.

“El gran repte dels centres urbans per als pròxims anys és convertir-se en un territori que fomenti la vida i combati les desigualtats de la nostra societat.”

 

 

 

Roser Fernández, directora general de la Unió Catalana d’Hospitals i presidenta de la Comissió d’Atenció a les Persones, de Salut i Social de Foment del Treball considera que les delimitacions territorials haurien de respondre a la millor manera d’organitzar administrativament els serveis públics a la ciutadania. Tanmateix el centre del debat són els conflictes pel poder polític i administratiu entre territoris i ciutats.
La regió metropolitana o vegueria de Barcelona, amb prop de més de 5 milions d’habitants, per la seva extensió i diversitat, esdevé un clar contrapès per a la planificació i gestió de serveis públics de responsabilitat autonòmica. I aquest és un altre dels conflictes polítics que es plantegen sobre la qüestió.
En tot cas, un principi que hauríem de compartir és que les estructures administratives territorials han d’estar al servei de les persones i no a la inversa, i que no podem provocar inflació de nivells que no aporten valor per motius de repartiment de joc. Si ens centrem en el concepte Salut de l’OMS que la defineix no només com l’absència de la malaltia sinó també com un complet estat de benestar físic i emocional, difícilment podem segmentar l’atenció a les persones en serveis sanitaris i socials.
A partir d’aquí algunes reflexions sobre el valor de la territorialitat:
– La bondat de la descentralització en la planificació i la gestió dels serveis sanitaris i socials per apropar-se a la necessitats de la diversitat territorial.
– La bondat de l’acció comunitària en unes noves polítiques de salut que no només han d’atendre la malaltia o la dependència, sinó que han d‘avançar-se a actuar preventivament per disminuir els risc a emmalaltir, procurar la salut i l’autonomia personal, així com minimitzar les desigualtats territorials.
– La necessitat d’apostar per la Salut en totes les polítiques: salut, educació, habitatge, mobilitat, etc., i per tant la plena integració en les polítiques locals.
– La necessària coordinació territorial de la gestió de les rutes assistencials, sanitàries i socials, per garantir la continuïtat assistencial a les persones. I en aquest cas en concret, on les competències en els serveis sanitaris són autonòmiques i les competències en serveis socials compartides amb els municipis, el valor de les comissions territorials de coordinació resulta estratègic.
Tanmateix, el model organitzatiu del sistema de salut a Catalunya té una idiosincràsia pròpia en la que el Servei Català de la Salut i les regions sanitàries són l’administració referent per a la planificació el finançament, la contractació i l’avaluació de la cartera de serveis a una xarxa de provisió de serveis sanitaris i sociosanitaris (SISCAT).
Una xarxa amb serveis descentralitzats, de proximitat, que treballa coordinadament i en la que els criteris que han de prevaldre van molt més enllà de les delimitacions territorials. La descentralització en la gestió dels serveis públics és clau, sobretot per donar resposta a la diversitat territorial, però sense caure en el risc del localisme o la política de campanar.
I com compaginar-ho tot plegat? Probablement no fragmentant més competències entre nivells d’administració, i apostar per espais de cogovernança i participació. L’acció comunitària i preventiva, la salut poblacional, s’ha de gestionar des de la proximitat territorial amb la participació del món local. La planificació del sistema de salut, la seva cartera de serveis, vetllar per la qualitat, l’excel·lència i l’equitat és una responsabilitat de país, que requereix coneixement clínic, bon govern i gestió.
La realitat de la coordinació territorial de serveis sanitaris i socials en l’àmbit de la regió metropolitana de Barcelona, pot ser un bon exemple de coordinació interadministrativa perquè recull la realitat de la diversitat poblacional, dels dispositius de proximitat i també de referència.
En l’àmbit de la prestació de serveis públics no forcem la discussió política, administrativa i estructural. Forcem la coordinació per a l’accessibilitat i la qualitat dels serveis a les persones.

La pandèmia mundial del covid, però ja s’arrossegava des de la darrera dècada, ha posat de manifest, segons Felipe Campos Rubio, Director General Associació Educativa Itaca LH, la importància d’assolir un consens entre les diferents sensibilitats socials per a la construcció de la ciutat. Ja no parlem només del valor de les “pedres” que fan ciutats, sinó també del fet social i la forma en què orientem els reptes en matèria d’habitatge, sostenibilitat, treball, educació… Totes aquestes accions determinaran l’estabilitat per poder escometre la transformació de Barcelona, i són determinants per harmonitzar el desenvolupament econòmic i social per tal de convertir-la en un espai d’oportunitats.
No podem debatre sobre el fet social d’una metròpoli per a les persones sense assenyalar que qualsevol acció i redefinició del territori, necessita primer un bon diagnòstic exhaustiu seguit d’un pla d’acció conjunt.
Fer la fotografia de la situació actual pot ajudar-nos a entendre les nostres debilitats com a societat. Sense cap dubte, el covid ha sacsejat el nostre present i també el nostre futur. Aquesta situació global amb clara incidència en l’àmbit local, als barris de les nostres ciutats, posa de manifest com la majoria de la població viu a les metròpolis, un fet que no es pot desvincular del fet social a l’àrea metropolitana.
És en aquest àmbit on es produeix un debat profund entre ciutats construïdes per ser viscudes o per ser consumides, per ser habitades o per especular, per garantir els drets en termes de justícia social o de gentrificació. I aquest debat no es veu afectat únicament en termes locals, hi ha una clara relació amb la cooperació entre els diferents actors (a data d’avui no hem superat el discurs de bons i dolents, purs i interessats), i posar al centre de les polítiques públiques la persona en totes les seves dimensions, el ciutadà amb els drets adquirits pel fet de viure en un territori. Tampoc es poden desvincular del debat metropolità els factors associats al canvi climàtic i els límits ambientals del planeta, en termes de mobilitat sostenible, emissions, tractament de l’aigua i garantia a l’accés en termes de qualitat i excel·lència. En moments com els que està vivint actualment la humanitat a les ciutats, el fet social dels individus és també el fet social a la metròpoli.
La vida a les grans metròpolis es pot veure des de diferents punts de vista, però la darrera crisis sanitària, social i econòmica deixa els col·lectius que pateixen en una situació més vulnerable i dramàtica, a la denominada UCI social. Les dades parlen per sí soles: al 2021 hi haurà més de 150 milions de persones que es trobaran en una situació de pobresa extrema.
El combat contra el covid, la recessió i el canvi climàtic deixen el futur de la humanitat en una situació profundament greu, i aquesta situació té un nom propi: pobresa. Les ràtios tornaran a repuntar per primera vegada des de 1990 a escala global. El Banc Mundial calcula que es superaran els 150 milions de persones que subsisteixen amb menys de 1,90 dòlars al dia l’any 2021. Nacions Unides anticipa que entre 240 i 490 milions de persones de 70 països diferents entraran en pobresa “multidimensional”, i assenyala que aquesta catàstrofe humanitària s’agreuja si afegim la variable del canvi climàtic.
La majoria dels països que han vist repuntar els seus índexs de pobresa extrema ja registraven taxes més que notables abans de l’arribada de la pandèmia del covid. A més, les nacions de rendes mitjanes també han vist elevar-se notablement els seus registres, al voltant del 82%.
La convergència de la crisi sanitària del covid, les pressions dels conflictes armats i del canvi climàtic posa en risc extrem l’objectiu d’acabar amb la pobresa el 2030 si no s’activen de forma immediata accions polítiques d’impacte i sincronitzades internacionalment. Si no és així, la taxa de pobresa extrema se situarà encara en el 7% al final de la dècada que tot just acabem d’iniciar. Especialment per l’increment en les grans ciutats, on es traslladaran els majors repunts de la pobresa, fins ara més vinculades a les àrees rurals.

“Tot apunta cap a la cooperació territorial i la superació d’antigues barreres amb el fet social com a bandera.”

 

 

 

Aquestes dades i diagnòstic ens ajuden a arribar, com dèiem abans, a la necessitat d’elaborar un pla d’acció concret. És el moment de la cooperació, és el moment de la metròpoli. Així, tot apunta cap a la cooperació territorial i la superació d’antigues barreres amb el fet social com a bandera, cosa que ens convida a corregir debilitats democràtiques, un pas imprescindible per generar un nou escenari metropolità a Barcelona.
Es perfila així el repte del pla d’acció: transitar cap a una esfera de democràcia metropolitana amb capacitat política per construir i promoure el fet social a la vida de la metròpoli. Si bona part dels reptes de futur s’expressen avui a l’escala metropolitana, semblaria coherent definir una agenda àmplia de polítiques de resposta de tots els municipis membres, amb el conjunt dels actors que operen al territori, amb visió empresarial però també comptant amb el Tercer Sector. Una nova construcció, un nou model amb una naturalesa política i una maduresa democràtica i participativa en el qual l’interès superior del ciutadà sigui la principal prioritat.
Superar aquesta visió individualista propiciaria que la xarxa de barris i ciutats fossin més dinàmiques, que les fractures urbanes persistents i els nous eixos de vulnerabilitat social relacionats amb l’habitatge, la precarietat laboral i l’acció social, tinguessin una resposta multiplicadora en un territori que ha superat l’esquema de jerarquia espacial entre Barcelona i una corona crescuda amb lògica de perifèria. La metròpoli de Barcelona marcada pel fet social trencaria amb la idea d’una AMB de municipis desconnectats, centrats únicament en els seus propis projectes de ciutat, en què el ciutadà és emmarcat només segons el seu codi postal. Entramats d’identitats municipals, sense cap sentiment de pertinença, una realitat que cal fer evolucionar vers un nou model metropolità, de relacions que cal reconèixer i governar amb lideratges renovats.
Per tant, podem concloure que el context actual ens convida a reflexionar profundament sobre les relacions, a incorporar el fet social a l’acció governamental en el marc d’una clara cooperació públic privada en un nou acord metropolità, que impliqui noves polítiques metropolitanes de redistribució social, construcció urbana i compromís contra el canvi climàtic.
Però aquest nou espai polític més cooperatiu reclama, doncs, un fet determinant, un nou marc de governança, de nous lideratges compartits, una nova matriu relacional entre els municipis articulada amb components supramunicipals d’àmplies competències metropolitanes, que faci possible construir la gran Metròpoli de Barcelona amb un fet social propi al servei de les persones.

ALTRES ARTICLES