EL REPTE DE FORJAR UNA NOVA CONSCIÈNCIA CULTURAL EN EL MARC METROPOLITÀ

Per Llucià Homs i Miquel Molina.

1.- DEL MOVIMENT DE SÍSTOLE I DIÀSTOLE

La Barcelona metropolitana que imaginem necessita integrar al seu si una transferència real de continguts culturals. De dins cap a fora i de fora cap a dins, del centre a la perifèria i de la perifèria cap al centre, amb la voluntat de guanyar dimensió al mateix temps que densitat. Un win-win que repercutirà en la creació de la “Grand Barcelona” cultural que imaginem, una possibilitat que s’ha planejat en el pensament de molts, que pocs han intentat, i que fins al dia d’avui, de facto, ningú s’hi ha posat a treballar.

Un circuit en constant moviment de continguts culturals i agents de tots els sectors que construeixen, amb l’esdevenir dels dies, una xarxa cultural en la que els equipaments de país (MNAC, Macba, Liceu, TNC, Lliure, Mercat de les Flors etc. etc.) articulen un frondós ecosistema cultural metropolità que dona vida a un sotabosc de petits i mitjans equipaments culturals que se’n nodreixen i li retornen capacitat de creixement, dimensió i robustesa.

El fet d’ampliar a tot l’espai metropolità aquest intercanvi fluït i natural de coneixement tindria també la virtut d’integrar en el nou continu cultural els equipaments, festivals, manifestacions o focus de creació que ara s’ubiquen a la perifèria, a les comarques de Girona, Lleida o Tarragona. Una de les conseqüències negatives de l’endarreriment barceloní en la construcció de la metròpoli és que la ciutat no s’ha pogut ni tan sols plantejar el debat sobre el seu lloc en el món de les post-metròpolis. Per dir-ho d’una manera molt gràfica: en un moment en què Barcelona, d’acord amb les tendències globals, hauria d’estar explorant el seu àmbit real d’interactuacció i influència no només amb les ciutats culturals de la resta de Catalunya (Lleida, Figueres, Tarragona-Reus, Tortosa-Amposta…), sinó també amb altres comunitats de l’entorn i el sud de França, encara no té resolta la seva relació amb Sant Cugat.

En definitiva, la consolidació de l’espai cultural metropolità crearia noves dinàmiques de centralitat, com una taca que s’estén pel territori. Atenent criteris poblacionals, aquest moviment centrífug i centrípet que imaginem permet passar d’un univers de 1,6 milions d’habitants de productors i consumidors culturals a 2,5 milions si ens basem en una primera delimitació territorial i administrativa com és l’àrea metropolitana, o a 4,5 milions si ampliem els horitzons i abastem l’anomenada regió metropolitana.

2.- DE LA LLIGA ON JUGA BARCELONA

El concepte de centre o perifèria ve referenciat sempre en relació a altres realitats. Barcelona sovint ha cregut que jugava en una lliga de primeres ciutats europees en la qual, en realitat, mai hi ha estat. En alguns moment dels últims decennis, certes espurnes han pogut fer-nos creure que això era així, però no han estat més que miratges puntuals, sobretot en la mesura que, si els contraposem amb la realitat cultural d’altres ciutats globals, queden com estrelles fugaces, impactants, però sense continuïtat.

Barcelona, per a molts, està sobrevalorada en termes culturals, i pateix grans dificultats per dotar-se d’una indústria creativa amb capital local capaç de canalitzar el talent que es genera en les estructures de base i en el dinàmic sistema educatiu de la ciutat. Per tant, hauria de prendre consciència de la lliga en la que realment juga, i fer-se forta en la seva dimensió, generant les complicitats internacionals necessàries per desenvolupar el procés de creixement que hem comentat anteriorment. Deixar de banda aquesta conscienciació sols genera frustració emocional i distreu de l’autèntic rumb que s’ha de prendre.

“Ens calen centres que estructurin, més enllà dels barcelonins, nous referents culturals. Com fars en el territori que amplifiquin, de la mà de la capital, tot el talent i la potència que són capaços de generar.”

3.- DE LA DEPENDÈNCIA DE LA CAPITAL

Més enllà de la capital, Barcelona, les ciutats de la Catalunya contemporània articulen ecosistemes culturals propis que defensen com a referents de la seva idiosincràsia i història, dotant-les d’una personalitat que les fa diferents de les altres ciutats del territori. És interessant veure com es relacionen amb la capital del país i com hi estableixen relacions emocionals sobre el fet cultural. No estem parlant de la distància que mantenen amb Barcelona (si bé aquest és un factor que les condiciona), sinó de si en base al teixit preexistent són capaces de projectar el seu bagatge cultural cap al territori i cap a la capital.

Una primera mostra de dinàmiques contraposades la trobaríem en l’exemple de Tarragona i Girona i la relació que estableixen culturalment amb Barcelona. En el cas de Tarragona, més enllà de tenir un passat clàssic imponent que ha perdurat amb un patrimoni arqueològic de primer nivell, no ha estat capaç d’articular una potent oferta cultural contemporània que propiciï que els seus habitants l’enforteixin. Li ha calgut dependre de l’oferta cultural barcelonina i, gràcies a unes bones comunicacions, ha anat a consumir cultura a la capital.

En un mateix sentit, el professionals amb talent han vist com necessàriament es veien abocats a marxar cap a la capital per tractar de brillar en les seves reeixides carreres. Equidistant en quilòmetres, aquest no és el cas d’una altra de les capitals, Girona, que ha estat capaç de desenvolupar projectes culturals propis amb la força suficient com per marcar un perfil diferenciat respecte de la capital, al temps que això li permetia acollir els professionals amb més talent i fer dels seus projectes un referent a nivell de país. No estem parlant només del festival Temporada Alta en relació a les arts escèniques (s’ha convertit en l’autèntic festival de teatre de Catalunya), sinó d’una actitud de convenciment que, més enllà de la capital, hi ha lloc per a una vida cultural pròpia i plena a base d’alimentar l’ecosistema cultural ‘de casa’.

Aquesta relació la podríem establir també amb algunes capitals de comarca respecte a Barcelona. No és el mateix Vic que Granollers, per posar dos exemples. El teixit històric cultural preexistent de la capital osonenca es reflecteix no només en un passat eclesiàstic (la catedral), sinó també en uns estudis universitaris que esdevingueren la Universitat de Vic, la universitat central de Catalunya, per no citar un bon reguitzell d’equipaments que aspiren a ser rellevants i relacionar-se de tu a tu amb els de la capital.

4.- DE LA IMPORTÀNCIA DE GENERAR CENTRALITAT

Un fet vital el trobem en la necessitat de generar nodes de connexió entre espais d’activitat cultural metropolitans. Ens calen centres que estructurin, més enllà dels barcelonins, nous referents culturals. Com fars en el territori que amplifiquin, de la mà de la capital, tot el talent i la potència que són capaços de generar. Pensem en el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges o en el Festival de Jazz de Terrassa. No només Barcelona no els ha de fagocitar, sinó que cal impulsar-los per tal que esdevinguin grans festivals de país. En el cas de Sitges, aquest ha de ser el festival català de referència, acompanyat de totes les mostres especialitzades (com l’in-EDIT, el Docs o el REC).

Caldrà una bona dosi de generositat per part dels responsables polítics del Govern català i de l’Ajuntament de Barcelona per a que el fet metropolità es pugui expandir. Generar centres és estructurar nodes de connectivitat i insuflar energia creativa a una capital que sovint no ha sabut veure més enllà dels seus límits territorials. Un projecte com el de les fàbriques de creació de Barcelona només pren autèntica dimensió si és capaç no tan sols de connectar-se internacionalment, sinó de fer-ho a nivell metropolità. Això com s’aconsegueix? Dotant les fàbriques de tota la regió metropolitana de recursos, continguts i contactes que les facin palanques de creixement comuns.

5.- DE COM FER UN SALT D’ESCALA

És que algun dels milers de forans que assisteixen als grans festivals musicals de Barcelona, com el Sónar o el Primavera Sound, es pregunta si els concerts programats a Fira 2 (l’Hospitalet) o a Sant Adrià del Besòs no tenen lloc a Barcelona? El equipaments culturals barcelonins i, per extensió, bona part del projectes culturals que desenvolupen els seus professionals, han preferit fer-se forts a la capital abans que mirar més enllà del perímetre municipal de la ciutat. Des d’equipaments com el Macba, que ha preferit guanyar uns pocs milers de metres quadrats a la pròpia plaça dels Àngels gràcies a un nou edifici, a molts festivals de primer ordre, no s’ha encertat a veure la capacitat expansiva del seu àmbit d’incidència més enllà de Barcelona. Quan, en realitat, aquesta connexió amb el teixit metropolità els permetria desenvolupar totes les seves capacitats culturals incidint en un univers d’usuaris que multiplicaria per tres el que tenen actualment.

6.- D’UNA NOVA GOVERNANÇA ALLIBERADA DE PREJUDICIS

Sabem abastament que bona part dels problemes que encotillen una autèntica i plena realitat metropolitana venen de la mà d’un polítics que temen no poder-la controlar. Tenen a veure amb uns problemes de governança que l’han castrat. Històricament, la pugna a banda i banda de la Plaça Sant Jaume va enfrontar dos polítics de mirada expansiva que no volien renunciar a dirigir-ne el seu destí. La pugna durant anys entre Jordi Pujol i Pasqual Maragall va ser un topall perquè l’àrea metropolitana tingués una governança capaç d’empènyer les potencialitats, també culturals, que els seus ciutadans eren capaços d’imaginar i portar a terme. Caldria una refundació administrativa que, alliberada de prejudicis i gelosies, dotés d’un òrgan polític que n’exercís la seva gestió. El desmantellament de la Corporació Metropolitana de Barcelona l’any 1987 potser va suposar un retrocés en la construcció de la gran ciutat que volia equiparar-se amb altres metròpolis globals, però des de llavors ha transcorregut prou temps com perquè la responsabilitat del fracàs del projecte metropolità quedi repartida entre les diferents formacions polítiques.

7. DEL SENTIT DE PERTINENÇA.

El territori metropolità a què fem referència va més enllà del purament físic. És també el mental. És el sentiment de pertànyer a una gran capital, Barcelona, que se sent metropolitana i en vol ser. Com els habitants del Greater London que tenen la plena consciència de ser tots londinencs encara que resideixin i treballin prop de Surrey. De la mateixa manera que cal un canvi de consciència sobre el fet de sentir-se europeu. Ser-ho, en som. Però és quan ens traslladem als Estats Units, per exemple, que ens sentim plenament europeus, amb tota la seva càrrega històrica, cultural, ideològica, política… més enllà de pertànyer a un o altre estat.

Cal la convicció de sentir-se barceloní més enllà del municipi de la regió metropolitana des de la qual ens afirmem culturalment. Cal, en definitiva, un canvi de consciència cultural sobre el fet metropolità. I, a l’espera d’un improbable consens per establir aquesta governança supramunicipal, cal audàcia metropolitana. És a dir, imaginar i endegar projectes des dels ajuntaments i des de la societat civil que alimentin el circuit virtuós de talent i que afavoreixin aquest sentiment de pertinença.

Per Llucià Homs i Miquel Molina.

1.- DEL MOVIMENT DE SÍSTOLE I DIÀSTOLE

La Barcelona metropolitana que imaginem necessita integrar al seu si una transferència real de continguts culturals. De dins cap a fora i de fora cap a dins, del centre a la perifèria i de la perifèria cap al centre, amb la voluntat de guanyar dimensió al mateix temps que densitat. Un win-win que repercutirà en la creació de la “Grand Barcelona” cultural que imaginem, una possibilitat que s’ha planejat en el pensament de molts, que pocs han intentat, i que fins al dia d’avui, de facto, ningú s’hi ha posat a treballar.

Un circuit en constant moviment de continguts culturals i agents de tots els sectors que construeixen, amb l’esdevenir dels dies, una xarxa cultural en la que els equipaments de país (MNAC, Macba, Liceu, TNC, Lliure, Mercat de les Flors etc. etc.) articulen un frondós ecosistema cultural metropolità que dona vida a un sotabosc de petits i mitjans equipaments culturals que se’n nodreixen i li retornen capacitat de creixement, dimensió i robustesa.

El fet d’ampliar a tot l’espai metropolità aquest intercanvi fluït i natural de coneixement tindria també la virtut d’integrar en el nou continu cultural els equipaments, festivals, manifestacions o focus de creació que ara s’ubiquen a la perifèria, a les comarques de Girona, Lleida o Tarragona. Una de les conseqüències negatives de l’endarreriment barceloní en la construcció de la metròpoli és que la ciutat no s’ha pogut ni tan sols plantejar el debat sobre el seu lloc en el món de les post-metròpolis. Per dir-ho d’una manera molt gràfica: en un moment en què Barcelona, d’acord amb les tendències globals, hauria d’estar explorant el seu àmbit real d’interactuacció i influència no només amb les ciutats culturals de la resta de Catalunya (Lleida, Figueres, Tarragona-Reus, Tortosa-Amposta…), sinó també amb altres comunitats de l’entorn i el sud de França, encara no té resolta la seva relació amb Sant Cugat.

En definitiva, la consolidació de l’espai cultural metropolità crearia noves dinàmiques de centralitat, com una taca que s’estén pel territori. Atenent criteris poblacionals, aquest moviment centrífug i centrípet que imaginem permet passar d’un univers de 1,6 milions d’habitants de productors i consumidors culturals a 2,5 milions si ens basem en una primera delimitació territorial i administrativa com és l’àrea metropolitana, o a 4,5 milions si ampliem els horitzons i abastem l’anomenada regió metropolitana.

2.- DE LA LLIGA ON JUGA BARCELONA

El concepte de centre o perifèria ve referenciat sempre en relació a altres realitats. Barcelona sovint ha cregut que jugava en una lliga de primeres ciutats europees en la qual, en realitat, mai hi ha estat. En alguns moment dels últims decennis, certes espurnes han pogut fer-nos creure que això era així, però no han estat més que miratges puntuals, sobretot en la mesura que, si els contraposem amb la realitat cultural d’altres ciutats globals, queden com estrelles fugaces, impactants, però sense continuïtat.

Barcelona, per a molts, està sobrevalorada en termes culturals, i pateix grans dificultats per dotar-se d’una indústria creativa amb capital local capaç de canalitzar el talent que es genera en les estructures de base i en el dinàmic sistema educatiu de la ciutat. Per tant, hauria de prendre consciència de la lliga en la que realment juga, i fer-se forta en la seva dimensió, generant les complicitats internacionals necessàries per desenvolupar el procés de creixement que hem comentat anteriorment. Deixar de banda aquesta conscienciació sols genera frustració emocional i distreu de l’autèntic rumb que s’ha de prendre.

“Ens calen centres que estructurin, més enllà dels barcelonins, nous referents culturals. Com fars en el territori que amplifiquin, de la mà de la capital, tot el talent i la potència que són capaços de generar.”

ALTRES ARTICLES