UNA MIRADA MIL·LENNISTA A LA BARCELONA DE DEMÀ

Hem d’aspirar a convertir-nos en una ciutat de referència per a ser atractiva per als seus joves formats a casa, però, a més, que propiciï el desembarcament del talent estranger i empreses de la nova economia que generi ocupació de qualitat.

Per Xavier Milián, President del Talent HUB Institut.

Aquells que vam néixer a la dècada dels 90 (i fins i tot els anys previs) vam ser etiquetats -gairebé sense voler-ho- com la “generació olímpica” per la fita de Barcelona 92. No obstant això, ha estat amb els anys de sobretaules amb pares i avis que hem pres consciència d’aquell abans i després que va suposar la celebració dels jocs per a la ciutat comtal, tant a nivell de ciutat com de la il·lusió generada entre la ciutadania. Van ser moments de treure pit i lluir orgull d’urbs.

Quantes vegades vaig sentir en boca dels meus avis aquella frase de “jo vaig viure en una Barcelona que donava l’esquena al mar”. Avui dia seria impensable. N’hi ha prou amb passejar pel front marítim, així com per Montjuïc i veure les estampes d’antany abans de la nostra arribada al món, per a ser conscients de l’encert d’aquest projecte, i així valorar l’herència que ens van regalar als ciutadans que posteriorment hem gaudit d’aquest canvi i aquest posicionament internacional.

Créixer a Barcelona en l’etapa que va dels noranta al dos mil, independentment d’on un hagi nascut, ens ha creat un sentiment de pertinença i un vincle tan profund que el fet de parlar de la nostra ciutat pot convertir-se en tota una declaració d’amor.

Producte d’això, durant anys hem viatjat pel món fent gala del nostre lloc en la vida. Si algú ens preguntava d’on veníem, sense cap dubte, la resposta era sempre Barcelona, sense més. I com més lluny de casa ens ho preguntaven, ho dèiem amb més convicció.

Tan profund és el nostre sentiment que un no pot dir que és de Barcelona si en tornar del viatge no té l’obsessió de contemplar per la finestreta la meravellosa vista que ens regala l’arribada a l’aeroport del Prat, encara que un hagi tornat mil vegades a casa amb avió.

Del Pla Cerdà al modernisme de Gaudí, Puig i Cadafalch o Domènech i Muntaner sufragat per la burgesia de l’època (i de la qual posteriorment hem viscut turísticament), passant per les “Expos” de 1888 i 1929, la Barcelona moderna ha estat una constant innovació.

L’“aura” de cosmopolitisme es va imposar com a visió de Barcelona a l’Espanya del S. XX tot i una dictadura de 40 anys. Una Barcelona de referència cultural i europea que va culminar aquest segle amb els anteriorment esmentats JJOO.

L’última (i primera del S.XXI) de les accions pro-Barcelona ha estat el “Fòrum dels cultures”. A priori, el que semblava un invent amenitzat per la música de Carlinhos Brown, ha acabat sent una embranzida cap a un nou districte vestit d’edificis propis d’aquest segle. Tot un descobriment per a tots els que pensaven que la ciutat acabava en Glòries i que ha permès que molts dels nous llocs de treball de la nova i la vella economia acabin trobant la seva ubicació a la ciutat comtal.

No negarem que a la “generació olímpica” se’ns ha posat alt el llistó. No obstant això, és també innegable que arrosseguem una època en la qual la nostra ciutat ha perdut la seva il·lusió. Un sentiment de no saber reconèixer-nos. Aquest pensament intern eixordador que ens diu “amb el que jo he estat…”.

“’Una ciutat que aposta pels seus joves ha de ser una ciutat que promogui les iniciatives que creguin treball -i empresa- i a més, faciliten la seva emancipació per a així poder dur a terme un pla de vida..”

Els mil·lennistes hem passat de manera fugaç d’estar un dijous universitari a la Sala Apol·lo a rebre invitacions de noces i batejos. És aquí quan un reflexiona i es pregunta: I la nostra generació, quina Barcelona els regalarà als nouvinguts?

Pensar en el projecte de la Barcelona que volem liderar i regalar a les següents generacions requereix ambició i altura de mires. Vivim en una ciutat que ha demostrat el seu potencial i que ha de començar a creure’s de nou una capital europea en lloc d’una capital de províncies.

En els últims 30 anys ens hem obert a la mar, hem reinventat i ressuscitat nous espais per a la ciutat, Barcelona es va posar maca com resava el famós eslògan (difícilment actual amb els manuals de bon ús del Ministeri d’Igualtat) dels 90/2000 i com a colofó, som una ciutat fàcilment situada en el mapamundi. Amb aquesta experiència, ara només ens queda pensar en un projecte que ens consolidi com una ciutat d’aquest segle.

Pot ser que hagi arribat ja el moment de fer un salt per a “trencar les costures” mentals que ens marquen els límits de la ciutat i començar a pensar com una Gran Barcelona Metropolitana. Un repte majúscul que requereix de consens però que ens permetrà avançar cap a una urbs concorde al moment que vivim i que permetrà replicar models d’èxit del passat donant pas a la creació de noves oportunitats i reptes.

Com a integrant d’una generació que ha viscut la crisi de 2008 des de la fi dels estudis escolars fins a l’etapa d’incorporació al mercat laboral -i en el camí de la consolidació-, han estat molts els companys de viatge que han decidit abandonar la ciutat a la recerca de millors oportunitats en altres llocs del món. És per aquest motiu que un dels reptes (o més aviat obligacions) de la Barcelona Metropolitana de demà ha de ser el d’aspirar a convertir-nos en una ciutat de referència per ser atractiva per als seus joves formats a casa, però, a més, que propiciï el desembarcament del talent estranger i empreses de la nova economia que porti ocupació de qualitat.

Perquè aquesta Barcelona Metropolitana pugui crear oportunitats als joves de demà, hauríem de posar-li el focus en un altre dels problemes que la generació millennial ha hagut de bregar amb poca fortuna. Un pla d’habitatge assequible per als joves.

Actualment la nostra edat d’emancipació se situa en els 29 anys, sent la mitjana europea els 26 anys, mentre que els països del nord d’Europa l’edat d’emancipació oscil·la entre els 18 i els 23 anys. El parc d’habitatge protegit del nostre país és tan sols d’un 2,5% mentre que en països com Holanda se situa en el 30% (la mitjana europea és del 9,3%). Una ciutat que aposta pels seus joves ha de ser una ciutat que promou les iniciatives que creguin treball -i empresa- i a més, que faciliten la seva emancipació per a així poder dur a terme un pla de vida.

Llastimosament, el consistori no ha sabut dur a terme aquesta tasca i ha volgut imposar al sector privat i al petit estalviador males solucions provocades per la renúncia de funcions en matèria de promoció d’habitatge social i lloguer assequible. A la Barcelona Metropolitana necessitarem més que mai la col·laboració públic-privada per a donar sortida a problemes com els aquí descrits en lloc d’imposicions del públic al privat.

A part de repensar el model urbà, no ens podem oblidar del model de mobilitat. Per i per als ciutadans, sí, però una Barcelona Metropolitana connectada i amb innovacions reals. Que la major de les innovacions no sigui un carril bici seguit del carril formigó en el qual hi ha un àngel de la guarda en cadascun d’aquests blocs tractant d’obrar miracles a temps complet a la ciutat motera per excel·lència.

Tampoc oblidem que hem crescut en una ciutat amb vida de barri i amb negocis on res més travessar la porta ens saludaven pel nostre nom. Apostem per aquest Km0 comercial, però de veritat. Sense el postureig de criticar les noves plataformes logístiques i immersos actualment en una ciutat en la qual anar a comprar a altres barris es converteix en una atracció més d’un Tibidabo avui tancat per la pandèmia. ¿Com facilitarem l’eix comercial als “nouvinguts” de la Barcelona Metropolitana amb la carrera d’obstacles que estem construint?

És ara quan els joves de Barcelona hem d’arromangar-nos i implicar-nos des de la societat civil a construir, per agraïment i obligació moral, la ciutat que ens agradarà viure demà i especialment deixar en herència en vida als quals ara començaran a gaudir de tot allò que nosaltres hem viscut en una ciutat que ens ha brindat grans moments.

Per Xavier Milián, President del Talent HUB Institut.

Aquells que vam néixer a la dècada dels 90 (i fins i tot els anys previs) vam ser etiquetats -gairebé sense voler-ho- com la “generació olímpica” per la fita de Barcelona 92. No obstant això, ha estat amb els anys de sobretaules amb pares i avis que hem pres consciència d’aquell abans i després que va suposar la celebració dels jocs per a la ciutat comtal, tant a nivell de ciutat com de la il·lusió generada entre la ciutadania. Van ser moments de treure pit i lluir orgull d’urbs.

Quantes vegades vaig sentir en boca dels meus avis aquella frase de “jo vaig viure en una Barcelona que donava l’esquena al mar”. Avui dia seria impensable. N’hi ha prou amb passejar pel front marítim, així com per Montjuïc i veure les estampes d’antany abans de la nostra arribada al món, per a ser conscients de l’encert d’aquest projecte, i així valorar l’herència que ens van regalar als ciutadans que posteriorment hem gaudit d’aquest canvi i aquest posicionament internacional.

Créixer a Barcelona en l’etapa que va dels noranta al dos mil, independentment d’on un hagi nascut, ens ha creat un sentiment de pertinença i un vincle tan profund que el fet de parlar de la nostra ciutat pot convertir-se en tota una declaració d’amor.

Producte d’això, durant anys hem viatjat pel món fent gala del nostre lloc en la vida. Si algú ens preguntava d’on veníem, sense cap dubte, la resposta era sempre Barcelona, sense més. I com més lluny de casa ens ho preguntaven, ho dèiem amb més convicció.

Tan profund és el nostre sentiment que un no pot dir que és de Barcelona si en tornar del viatge no té l’obsessió de contemplar per la finestreta la meravellosa vista que ens regala l’arribada a l’aeroport del Prat, encara que un hagi tornat mil vegades a casa amb avió.

Del Pla Cerdà al modernisme de Gaudí, Puig i Cadafalch o Domènech i Muntaner sufragat per la burgesia de l’època (i de la qual posteriorment hem viscut turísticament), passant per les “Expos” de 1888 i 1929, la Barcelona moderna ha estat una constant innovació.

L’“aura” de cosmopolitisme es va imposar com a visió de Barcelona a l’Espanya del S. XX tot i una dictadura de 40 anys. Una Barcelona de referència cultural i europea que va culminar aquest segle amb els anteriorment esmentats JJOO.

L’última (i primera del S.XXI) de les accions pro-Barcelona ha estat el “Fòrum dels cultures”. A priori, el que semblava un invent amenitzat per la música de Carlinhos Brown, ha acabat sent una embranzida cap a un nou districte vestit d’edificis propis d’aquest segle. Tot un descobriment per a tots els que pensaven que la ciutat acabava en Glòries i que ha permès que molts dels nous llocs de treball de la nova i la vella economia acabin trobant la seva ubicació a la ciutat comtal.

No negarem que a la “generació olímpica” se’ns ha posat alt el llistó. No obstant això, és també innegable que arrosseguem una època en la qual la nostra ciutat ha perdut la seva il·lusió. Un sentiment de no saber reconèixer-nos. Aquest pensament intern eixordador que ens diu “amb el que jo he estat…”.

“’Una ciutat que aposta pels seus joves ha de ser una ciutat que promogui les iniciatives que creguin treball -i empresa- i a més, faciliten la seva emancipació per a així poder dur a terme un pla de vida.”

 

 

 

Els mil·lennistes hem passat de manera fugaç d’estar un dijous universitari a la Sala Apol·lo a rebre invitacions de noces i batejos. És aquí quan un reflexiona i es pregunta: I la nostra generació, quina Barcelona els regalarà als nouvinguts?

Pensar en el projecte de la Barcelona que volem liderar i regalar a les següents generacions requereix ambició i altura de mires. Vivim en una ciutat que ha demostrat el seu potencial i que ha de començar a creure’s de nou una capital europea en lloc d’una capital de províncies.

En els últims 30 anys ens hem obert a la mar, hem reinventat i ressuscitat nous espais per a la ciutat, Barcelona es va posar maca com resava el famós eslògan (difícilment actual amb els manuals de bon ús del Ministeri d’Igualtat) dels 90/2000 i com a colofó, som una ciutat fàcilment situada en el mapamundi. Amb aquesta experiència, ara només ens queda pensar en un projecte que ens consolidi com una ciutat d’aquest segle.

Pot ser que hagi arribat ja el moment de fer un salt per a “trencar les costures” mentals que ens marquen els límits de la ciutat i començar a pensar com una Gran Barcelona Metropolitana. Un repte majúscul que requereix de consens però que ens permetrà avançar cap a una urbs concorde al moment que vivim i que permetrà replicar models d’èxit del passat donant pas a la creació de noves oportunitats i reptes.

Com a integrant d’una generació que ha viscut la crisi de 2008 des de la fi dels estudis escolars fins a l’etapa d’incorporació al mercat laboral -i en el camí de la consolidació-, han estat molts els companys de viatge que han decidit abandonar la ciutat a la recerca de millors oportunitats en altres llocs del món. És per aquest motiu que un dels reptes (o més aviat obligacions) de la Barcelona Metropolitana de demà ha de ser el d’aspirar a convertir-nos en una ciutat de referència per ser atractiva per als seus joves formats a casa, però, a més, que propiciï el desembarcament del talent estranger i empreses de la nova economia que porti ocupació de qualitat.

Perquè aquesta Barcelona Metropolitana pugui crear oportunitats als joves de demà, hauríem de posar-li el focus en un altre dels problemes que la generació millennial ha hagut de bregar amb poca fortuna. Un pla d’habitatge assequible per als joves.

Actualment la nostra edat d’emancipació se situa en els 29 anys, sent la mitjana europea els 26 anys, mentre que els països del nord d’Europa l’edat d’emancipació oscil·la entre els 18 i els 23 anys. El parc d’habitatge protegit del nostre país és tan sols d’un 2,5% mentre que en països com Holanda se situa en el 30% (la mitjana europea és del 9,3%). Una ciutat que aposta pels seus joves ha de ser una ciutat que promou les iniciatives que creguin treball -i empresa- i a més, que faciliten la seva emancipació per a així poder dur a terme un pla de vida.

Llastimosament, el consistori no ha sabut dur a terme aquesta tasca i ha volgut imposar al sector privat i al petit estalviador males solucions provocades per la renúncia de funcions en matèria de promoció d’habitatge social i lloguer assequible. A la Barcelona Metropolitana necessitarem més que mai la col·laboració públic-privada per a donar sortida a problemes com els aquí descrits en lloc d’imposicions del públic al privat.

A part de repensar el model urbà, no ens podem oblidar del model de mobilitat. Per i per als ciutadans, sí, però una Barcelona Metropolitana connectada i amb innovacions reals. Que la major de les innovacions no sigui un carril bici seguit del carril formigó en el qual hi ha un àngel de la guarda en cadascun d’aquests blocs tractant d’obrar miracles a temps complet a la ciutat motera per excel·lència.

Tampoc oblidem que hem crescut en una ciutat amb vida de barri i amb negocis on res més travessar la porta ens saludaven pel nostre nom. Apostem per aquest Km0 comercial, però de veritat. Sense el postureig de criticar les noves plataformes logístiques i immersos actualment en una ciutat en la qual anar a comprar a altres barris es converteix en una atracció més d’un Tibidabo avui tancat per la pandèmia. ¿Com facilitarem l’eix comercial als “nouvinguts” de la Barcelona Metropolitana amb la carrera d’obstacles que estem construint?

És ara quan els joves de Barcelona hem d’arromangar-nos i implicar-nos des de la societat civil a construir, per agraïment i obligació moral, la ciutat que ens agradarà viure demà i especialment deixar en herència en vida als quals ara començaran a gaudir de tot allò que nosaltres hem viscut en una ciutat que ens ha brindat grans moments.

share: