LA PLANIFICACIÓ DELS SERVEIS DE SALUT I EL TERRITORI
Roser Fernández. Directora general de la Unió Catalana d’Hospitals i Presidenta de la Comissió d’Atenció a les Persones, de Salut i Social de Foment del Treball.
Les delimitacions territorials haurien de respondre a la millor manera d’organitzar administrativament els serveis públics a la ciutadania. Tanmateix el centre del debat són els conflictes pel poder polític i administratiu entre territoris i ciutats.
L’Estatut de Catalunya del 2006 estableix que l’organització bàsica territorial de Catalunya seran els municipis i les vegueries, demarcació de la Catalunya republicana del 1936-1939.
Concretament la regió metropolitana o vegueria de Barcelona, amb prop de més de 5 milions d’habitants, per la seva extensió i diversitat, esdevé un clar contrapès per a la planificació i gestió de serveis públics de responsabilitat autonòmica. I aquest és un altre dels conflictes polítics que es plantegen sobre la qüestió.
En tot cas, un principi que hauríem de compartir és que les estructures administratives territorials han d’estar al servei de les persones i no a la inversa, i que no podem provocar inflació de nivells que no aporten valor per motius de repartiment de joc.
“La descentralització en la gestió dels serveis públics és clau, sobretot per donar resposta a la diversitat territorial, però sense caure en el risc del localisme o la política de campanar.” |
Si ens centrem en el concepte Salut de l’OMS que la defineix no només com l’absència de la malaltia sinó també com un complet estat de benestar físic i emocional, difícilment podem segmentar l’atenció a les persones en serveis sanitaris i socials.
A partir d’aquí algunes reflexions sobre el valor de la territorialitat:
– La bondat de la descentralització en la planificació i la gestió dels serveis sanitaris i socials per apropar-se a la necessitats de la diversitat territorial.
– La bondat de l’acció comunitària en unes noves polítiques de salut que no només han d’atendre la malaltia o la dependència, sinó que han d‘avançar-se a actuar preventivament per disminuir els risc a emmalaltir, procurar la salut i l’autonomia personal, així com minimitzar les desigualtats territorials.
– La necessitat d’apostar per la Salut en totes les polítiques: salut, educació, habitatge, mobilitat, etc., i per tant la plena integració en les polítiques locals.
– La necessària coordinació territorial de la gestió de les rutes assistencials, sanitàries i socials, per garantir la continuïtat assistencial a les persones. I en aquest cas en concret, on les competències en els serveis sanitaris són autonòmiques i les competències en serveis socials compartides amb els municipis, el valor de les comissions territorials de coordinació resulta estratègic.
Tanmateix, el model organitzatiu del sistema de salut a Catalunya té una idiosincràsia pròpia en la que el Servei Català de la Salut i les regions sanitàries són l’administració referent per a la planificació el finançament, la contractació i l’avaluació de la cartera de serveis a una xarxa de provisió de serveis sanitaris i sociosanitaris (SISCAT).
Una xarxa amb serveis descentralitzats, de proximitat, que treballa coordinadament i en la que els criteris que han de prevaldre van molt més enllà de les delimitacions territorials. Aquests criteris han d’estar avalats per la lògica en la capacitat de resolució en funció de la “n” o massa crítica, i la racionalitat en l’ús d’uns recursos complexos pel que fa a les instal·lacions, equipaments i recursos humans. L’objectiu final no és només l‘equitat en l’accés territorial sinó l’equitat en l’accés en els resultats es visqui on es visqui. I això requereix una visió supraterritorial.
En tot cas, la descentralització en la gestió dels serveis públics és clau, sobretot per donar resposta a la diversitat territorial, però sense caure en el risc del localisme o la política de campanar.
I com compaginar-ho tot plegat? Probablement no fragmentant més competències entre nivells d’administració, i apostar per espais de cogovernança i participació.
L’acció comunitària i preventiva, la salut poblacional, s’ha de gestionar des de la proximitat territorial amb la participació del món local. La planificació del sistema de salut, la seva cartera de serveis, vetllar per la qualitat, l’excel·lència i l’equitat és una responsabilitat de país, que requereix coneixement clínic, bon govern i gestió.
La realitat de la coordinació territorial de serveis sanitaris i socials en l’àmbit de la regió metropolitana de Barcelona, pot ser un bon exemple de coordinació interadministrativa perquè recull la realitat de la diversitat poblacional, dels dispositius de proximitat i també de referència.
En l’àmbit de la prestació de serveis públics no forcem la discussió política, administrativa i estructural. Forcem la coordinació per a l’accessibilitat i la qualitat dels serveis a les persones.
Roser Fernández. Directora general de la Unió Catalana d’Hospitals i Presidenta de la Comissió d’Atenció a les Persones, de Salut i Social de Foment del Treball.
Les delimitacions territorials haurien de respondre a la millor manera d’organitzar administrativament els serveis públics a la ciutadania. Tanmateix el centre del debat són els conflictes pel poder polític i administratiu entre territoris i ciutats.
L’Estatut de Catalunya del 2006 estableix que l’organització bàsica territorial de Catalunya seran els municipis i les vegueries, demarcació de la Catalunya republicana del 1936-1939.
Concretament la regió metropolitana o vegueria de Barcelona, amb prop de més de 5 milions d’habitants, per la seva extensió i diversitat, esdevé un clar contrapès per a la planificació i gestió de serveis públics de responsabilitat autonòmica. I aquest és un altre dels conflictes polítics que es plantegen sobre la qüestió.
En tot cas, un principi que hauríem de compartir és que les estructures administratives territorials han d’estar al servei de les persones i no a la inversa, i que no podem provocar inflació de nivells que no aporten valor per motius de repartiment de joc.
“La descentralització en la gestió dels serveis públics és clau, sobretot per donar resposta a la diversitat territorial, però sense caure en el risc del localisme o la política de campanar.” |
Si ens centrem en el concepte Salut de l’OMS que la defineix no només com l’absència de la malaltia sinó també com un complet estat de benestar físic i emocional, difícilment podem segmentar l’atenció a les persones en serveis sanitaris i socials.
A partir d’aquí algunes reflexions sobre el valor de la territorialitat:
– La bondat de la descentralització en la planificació i la gestió dels serveis sanitaris i socials per apropar-se a la necessitats de la diversitat territorial.
– La bondat de l’acció comunitària en unes noves polítiques de salut que no només han d’atendre la malaltia o la dependència, sinó que han d‘avançar-se a actuar preventivament per disminuir els risc a emmalaltir, procurar la salut i l’autonomia personal, així com minimitzar les desigualtats territorials.
– La necessitat d’apostar per la Salut en totes les polítiques: salut, educació, habitatge, mobilitat, etc., i per tant la plena integració en les polítiques locals.
– La necessària coordinació territorial de la gestió de les rutes assistencials, sanitàries i socials, per garantir la continuïtat assistencial a les persones. I en aquest cas en concret, on les competències en els serveis sanitaris són autonòmiques i les competències en serveis socials compartides amb els municipis, el valor de les comissions territorials de coordinació resulta estratègic.
Tanmateix, el model organitzatiu del sistema de salut a Catalunya té una idiosincràsia pròpia en la que el Servei Català de la Salut i les regions sanitàries són l’administració referent per a la planificació el finançament, la contractació i l’avaluació de la cartera de serveis a una xarxa de provisió de serveis sanitaris i sociosanitaris (SISCAT).
Una xarxa amb serveis descentralitzats, de proximitat, que treballa coordinadament i en la que els criteris que han de prevaldre van molt més enllà de les delimitacions territorials. Aquests criteris han d’estar avalats per la lògica en la capacitat de resolució en funció de la “n” o massa crítica, i la racionalitat en l’ús d’uns recursos complexos pel que fa a les instal·lacions, equipaments i recursos humans. L’objectiu final no és només l‘equitat en l’accés territorial sinó l’equitat en l’accés en els resultats es visqui on es visqui. I això requereix una visió supraterritorial.
En tot cas, la descentralització en la gestió dels serveis públics és clau, sobretot per donar resposta a la diversitat territorial, però sense caure en el risc del localisme o la política de campanar.
I com compaginar-ho tot plegat? Probablement no fragmentant més competències entre nivells d’administració, i apostar per espais de cogovernança i participació.
L’acció comunitària i preventiva, la salut poblacional, s’ha de gestionar des de la proximitat territorial amb la participació del món local. La planificació del sistema de salut, la seva cartera de serveis, vetllar per la qualitat, l’excel·lència i l’equitat és una responsabilitat de país, que requereix coneixement clínic, bon govern i gestió.
La realitat de la coordinació territorial de serveis sanitaris i socials en l’àmbit de la regió metropolitana de Barcelona, pot ser un bon exemple de coordinació interadministrativa perquè recull la realitat de la diversitat poblacional, dels dispositius de proximitat i també de referència.
En l’àmbit de la prestació de serveis públics no forcem la discussió política, administrativa i estructural. Forcem la coordinació per a l’accessibilitat i la qualitat dels serveis a les persones.
| share: |       |
