ELS REPTES DE BARCELONA METRÒPOLIS DEFINIDA COM UNA BIOCIUTAT
Per Vicente Guallart, arquitecte. Director de Guallart Architects. Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya.
Les ciutats rellevants de tot el món es debaten entre la necessitat de definir una estratègia de desenvolupament i transformació abordada des d’una lògica metropolitana i regional dins d’una competència transnacional i global, que tindrà un impacte a mitjà termini, al mateix temps que es desenvolupen projectes centrats en els barris i la realitat diària dels seus ciutadans.
Des d’aquest punt de vista, el gran repte dels centres urbans per als pròxims anys és convertir-se en un territori que fomenti la vida i combati les desigualtats de la nostra societat. La Unió Europea es va fixar l’any passat el repte d’aconseguir que Europa sigui un continent d’Emissions Zero de cara a l’any 2050. I perquè això sigui possible ha definit diferents objectius, començat per una reducció de les emissions del 55% d’aquí al 2030. Tot un repte perquè, malgrat les repetides declaracions d’“emergència climàtica”, l’acció del dia a dia de la majoria de les nostres administracions encara està basada en el “business as usual”. Les bones intencions sense gestió ni pressupostos no detindran el canvi climàtic.
Efectivament, durant els últims anys estem assistint a un debat creixent sobre la necessitat de transformar les nostres ciutats cap a models que fa uns anys s’anomenaven “sostenibles”, basats en principis molt generals, sense objectius concrets i, per tant, incapaços de transformar aquestes idees benintencionades en resultats pràctics. Perquè l’ecologia no és una estratègia que ha de posar remei i pal·liar els efectes de la veritable economia, la de les grans empreses, encara basada en el petroli, la macro concentració de producció industrial, i la fabricació de béns en llocs on la mà d’obra és més barata. L’ecologia és la nova economia, perquè ofereix oportunitats per a desenvolupar noves formes de producció, de consum, d’intercanvi i de foment de la vida, que no posin en perill la nostra pròpia existència en el planeta i que permeten atreure talent i definir nous lideratges en el món.
La crisi del covid suposa una gran oportunitat a causa de la resposta que s’ha produït a les ciutats per a contenir la pandèmia i als esforços que han realitzat els ciutadans desenvolupant noves formes de vida, que en alguns casos quedaran vigents per al futur (el teletreball, el comerç digital, les xarxes socials de suport, l’augment de l’espai public a les ciutats, etc.).
Ens enfrontem al repte de definir un nou paradigma que permeti lluitar en la crisi per la vida i al mateix temps pel clima. De fet, cada cinquanta anys hi ha un canvi radical en el model de pensar i construir les nostres ciutats. Ara estem en un d’aquests moments. Tal com va ocórrer en els anys 1970’s amb la crisi del petroli, la revisió dels postulats moderns i el retorn cap a models compactes vinculats a la ciutat històrica, o en els 1920’s, amb el desenvolupament del model de la ciutat moderna i la fundació de la Bauhaus.
“Seguint el paradigma de les biociutats, caldria pensar les ciutats com a boscos i els edificis com a arbres. Si es volen desenvolupar ciutats que absorbeixin CO₂ i fomentin la vida i la biodiversitat, cal construir edificis que generin l’energia que consumeixen a través de sistemes renovables” |
Des d’aquest punt de vista, Barcelona, i especialment la seva Àrea Metropolitana, té una magnifica oportunitat per a impulsar aquest nou paradigma que hauria de sorgir en els 2020’s per a continuar millorant la vida dels seus ciutadans i inspirar al món. D’una banda, té la tradició d’haver impulsat el primer Urbanisme industrial amb el Pla d’Eixample i la Teoria General de la Urbanització de l’enginyer Ildefons Cerda. També té una credibilitat forjada en les últimes dècades a causa de les reformes urbanes amb a la reinvenció de l’espai públic i l’impuls de l’economia de la innovació urbana.
Per això, voldria plantejar els següents reptes:
1. Biociutats: La principal estratègica passa per definir una visió centrada en superar el model d’urbanisme de la primera i segona revolució industrial per a abordar una nova manera d’habitar el territori que fomenti la vida en comunitat, de manera que les ciutats segueixin els principis dels sistemes naturals utilitzant els recursos i les tecnologies que han sorgit amb la revolució digital. Per a això, cal substituir l’actual model urbà basat en una economia que importa productes de tot el món i genera residus mentre produeix gran quantitat d’emissions, per un model basat en la bieconomia circular, que fomenta la producció local de recursos utilitzant energies renovables mentre utilitza el potencial de la connectivitat global a través de les xarxes d’informació.
2. Ecosistemes regionals. Des d’aquest punt de vista, cal definir una estratègia que abordi el fenomen metropolità més enllà de les relacions laborals diàries, incloent les variables relacionades amb el teletreball, la mobilitat d’alta velocitat, la producció distribuïda de recursos i la gestió dels sistemes naturals. Si s’analitza Barcelona en el context de l’Europa de les regions, no hi ha dubte que el projecte metropolità requereix una visió ecosistèmica que abasti un territori ampli, de manera que organitzi els fluxos de matèria, aigua, energia, aliments o materials entre els nuclis urbanitzats i el territori agrícola, logístic i natural, cap a un model d’autosuficiència connectada pròpia dels sistemes naturals.
3. Construcció en fusta. Un dels elements que millor representa aquest canvi d’era en l’arquitectura i a la ciutat és l’emergent desenvolupament de la construcció amb fusta industrialitzada com a principal material per als nous edificis ecològics. Si en el segle XIX el nou material de construcció va ser l’acer, i en el segle XX ha estat el formigó, en el segle XXI la fusta pot permetre realitzar estructures que, més que produir emissions, siguin embornals de CO2 perquè emmagatzemen el diòxid de carboni que han absorbit quan creixien els arbres. Per aquest motiu, la construcció i reforma d’edificis de la metròpolis de Barcelona pot proveir-se gairebé íntegrament de la fusta de Catalunya, que té una superfície forestal de més d’un 65%, però que només gestiona un 20% dels seus boscos. Si desenvolupa una indústria de la fusta estructural podria construir edificis ecològics de quilòmetre zero. Transformar les declaracions d’emergència climàtica en accions efectives requereix, per exemple, realitzar normatives que determinin quantes emissions pot realitzar un edifici mentre es construeix i que permetin un impuls definitiu dels edificis ecològics.
4. Ciutats de baixa mobilitat. Les ciutats de baixes emissions seran ciutats de baixa mobilitat, superant el paradigma industrial que fomentava que els ciutadans haguessin de desplaçar-se constantment entre els seus llocs d’habitatge, treball o oci. Per a això, no sols és necessari fomentar els sistemes de transport públic, compartit o ciclista, sinó que és necessari impulsar un model urbà que superi la idea de centre i la perifèria, a partir d’un model urbà distribuït format per barris productius on s’hi pot viure, treballar i descansar. Des del punt de vista metropolità, significaria portar habitatge als barris industrials i indústria de nova generació als barris residencials. I d’aquesta manera apreciar el sòl com un recurs escàs que hi ha utilitzar de manera eficient i a vegades intensiva.
5. Reindustrialització digital. Així mateix, és possible impulsar la reindustrialització digital de Barcelona utilitzant processos de fabricació robotitzats que usen impressió en 3d o tecnologies similars, que són més precisos, eficients i flexibles. Això demostraria un nou tipus de lideratge que va mes allà de l’economia digital, basat en els serveis propis del 22@. La fabricació digital i els seus processos associats és el gran fenomen emergent en qualsevol mena d’indústria, perquè permet ser més flexible i realitzar productes personalitzats. La reindustrialització hauria de ser urbana perquè ara les fàbriques són més petites, eficients i no generen contaminació ambiental. La indústria hauria de tornar als barris de les ciutats després d’haver emigrat primer a les perifèries urbanes i després a països on la mà d’obra és barata. Per tant, és el moment de repensar l’escala i el model de com produïm. El comerç global hauria d’estar basat en l’intercanvi d’informació que no de productes.
6. Edificis autosuficients. Seguint el paradigma de les biociutats, caldria pensar les ciutats com a boscos i els edificis com a arbres. Si es volen desenvolupar ciutats que absorbeixin CO₂ i fomentin la vida i la biodiversitat, cal construir edificis que generin l’energia que consumeixen a través de sistemes renovables i que reciclin les seves aigües per a produir naturalesa i aliments en el propi edifici. Els edificis, més que ser “màquines d’habitar” tal com els definia el paradigma modern del segle XX, han de ser “organismes per a viure” connectats amb tots els sistemes naturals que els envolten, de manera que fomentin la vida humana en comunitat. Si l’habitatge, i especialment l’habitatge social en lloguer és un dels grans reptes de la Barcelona metropolitana, no cal conformar-se amb fer moltes, sinó que cal fer-les bé. Segurament, cal invertir alguna cosa més durant la seva construcció per a estalviar al llarg de la vida útil de l’edifici. Així mateix, cal realitzar els ajustos legals necessaris per a fomentar que tots els habitatges tinguin accés a terrasses i balcons, tant les de nova construcció, com durant els processos de reforma energètica dels edificis.
7. Naturalesa urbana. La Barcelona de l’Àrea Metropolitana conté una superfície d’espais naturals que supera el 50%. No obstant això, de la mateixa manera que es va abordar l’obertura la mar a Barcelona en la dècada dels 80’s, no hi ha hagut la voluntat utilitzar el Parc de Collserola, la Serralada del Litoral o el Parc del Garraf com a impulsors de la renaturalització urbana de tota l’estructura urbana metropolitana. Segurament l’excel·lència de l’Eixample, i una visió tàctica de l’urbanisme impedeixen reconèixer la rellevància dels parcs naturals com a part del sistema urbà que produeixen beneficis estructurals a tots els ciutadans metropolitans de manera diària. I per això existeix una falta d’interès a realitzar inversions per a acabar projectes necessaris com el Passeig de les Aigües o realitzar una sistemàtica gestió forestal sostenible d’aquests boscos. Així mateix, el riu Besós (i també el Llobregat) requereix d’un projecte que transformi aquests corredors biològics en espais urbans que concentrin en les seves façanes habitatges, equipaments i nous espais productius desenvolupats a partir dels nous principis anteriorment enunciats.
Aquests són, sens dubte, grans reptes de la Barcelona Metròpolis definida com una Biociutat.
Per Vicente Guallart, arquitecte. Director de Guallart Architects. Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya.
Les ciutats rellevants de tot el món es debaten entre la necessitat de definir una estratègia de desenvolupament i transformació abordada des d’una lògica metropolitana i regional dins d’una competència transnacional i global, que tindrà un impacte a mitjà termini, al mateix temps que es desenvolupen projectes centrats en els barris i la realitat diària dels seus ciutadans.
Des d’aquest punt de vista, el gran repte dels centres urbans per als pròxims anys és convertir-se en un territori que fomenti la vida i combati les desigualtats de la nostra societat. La Unió Europea es va fixar l’any passat el repte d’aconseguir que Europa sigui un continent d’Emissions Zero de cara a l’any 2050. I perquè això sigui possible ha definit diferents objectius, començat per una reducció de les emissions del 55% d’aquí al 2030. Tot un repte perquè, malgrat les repetides declaracions d’“emergència climàtica”, l’acció del dia a dia de la majoria de les nostres administracions encara està basada en el “business as usual”. Les bones intencions sense gestió ni pressupostos no detindran el canvi climàtic.
Efectivament, durant els últims anys estem assistint a un debat creixent sobre la necessitat de transformar les nostres ciutats cap a models que fa uns anys s’anomenaven “sostenibles”, basats en principis molt generals, sense objectius concrets i, per tant, incapaços de transformar aquestes idees benintencionades en resultats pràctics. Perquè l’ecologia no és una estratègia que ha de posar remei i pal·liar els efectes de la veritable economia, la de les grans empreses, encara basada en el petroli, la macro concentració de producció industrial, i la fabricació de béns en llocs on la mà d’obra és més barata. L’ecologia és la nova economia, perquè ofereix oportunitats per a desenvolupar noves formes de producció, de consum, d’intercanvi i de foment de la vida, que no posin en perill la nostra pròpia existència en el planeta i que permeten atreure talent i definir nous lideratges en el món.
La crisi del covid suposa una gran oportunitat a causa de la resposta que s’ha produït a les ciutats per a contenir la pandèmia i als esforços que han realitzat els ciutadans desenvolupant noves formes de vida, que en alguns casos quedaran vigents per al futur (el teletreball, el comerç digital, les xarxes socials de suport, l’augment de l’espai public a les ciutats, etc.).
Ens enfrontem al repte de definir un nou paradigma que permeti lluitar en la crisi per la vida i al mateix temps pel clima. De fet, cada cinquanta anys hi ha un canvi radical en el model de pensar i construir les nostres ciutats. Ara estem en un d’aquests moments. Tal com va ocórrer en els anys 1970’s amb la crisi del petroli, la revisió dels postulats moderns i el retorn cap a models compactes vinculats a la ciutat històrica, o en els 1920’s, amb el desenvolupament del model de la ciutat moderna i la fundació de la Bauhaus.
“Caldria pensar les ciutats com a boscos i els edificis com a arbres. Si es volen desenvolupar ciutats que absorbeixin CO₂ i fomentin la vida i la biodiversitat, cal construir edificis que generin l’energia que consumeixen a través de sistemes renovables” |
Des d’aquest punt de vista, Barcelona, i especialment la seva Àrea Metropolitana, té una magnifica oportunitat per a impulsar aquest nou paradigma que hauria de sorgir en els 2020’s per a continuar millorant la vida dels seus ciutadans i inspirar al món. D’una banda, té la tradició d’haver impulsat el primer Urbanisme industrial amb el Pla d’Eixample i la Teoria General de la Urbanització de l’enginyer Ildefons Cerda. També té una credibilitat forjada en les últimes dècades a causa de les reformes urbanes amb a la reinvenció de l’espai públic i l’impuls de l’economia de la innovació urbana.
Per això, voldria plantejar els següents reptes:
1. Biociutats: La principal estratègica passa per definir una visió centrada en superar el model d’urbanisme de la primera i segona revolució industrial per a abordar una nova manera d’habitar el territori que fomenti la vida en comunitat, de manera que les ciutats segueixin els principis dels sistemes naturals utilitzant els recursos i les tecnologies que han sorgit amb la revolució digital. Per a això, cal substituir l’actual model urbà basat en una economia que importa productes de tot el món i genera residus mentre produeix gran quantitat d’emissions, per un model basat en la bieconomia circular, que fomenta la producció local de recursos utilitzant energies renovables mentre utilitza el potencial de la connectivitat global a través de les xarxes d’informació.
2. Ecosistemes regionals. Des d’aquest punt de vista, cal definir una estratègia que abordi el fenomen metropolità més enllà de les relacions laborals diàries, incloent les variables relacionades amb el teletreball, la mobilitat d’alta velocitat, la producció distribuïda de recursos i la gestió dels sistemes naturals. Si s’analitza Barcelona en el context de l’Europa de les regions, no hi ha dubte que el projecte metropolità requereix una visió ecosistèmica que abasti un territori ampli, de manera que organitzi els fluxos de matèria, aigua, energia, aliments o materials entre els nuclis urbanitzats i el territori agrícola, logístic i natural, cap a un model d’autosuficiència connectada pròpia dels sistemes naturals.
3. Construcció en fusta. Un dels elements que millor representa aquest canvi d’era en l’arquitectura i a la ciutat és l’emergent desenvolupament de la construcció amb fusta industrialitzada com a principal material per als nous edificis ecològics. Si en el segle XIX el nou material de construcció va ser l’acer, i en el segle XX ha estat el formigó, en el segle XXI la fusta pot permetre realitzar estructures que, més que produir emissions, siguin embornals de CO2 perquè emmagatzemen el diòxid de carboni que han absorbit quan creixien els arbres. Per aquest motiu, la construcció i reforma d’edificis de la metròpolis de Barcelona pot proveir-se gairebé íntegrament de la fusta de Catalunya, que té una superfície forestal de més d’un 65%, però que només gestiona un 20% dels seus boscos. Si desenvolupa una indústria de la fusta estructural podria construir edificis ecològics de quilòmetre zero. Transformar les declaracions d’emergència climàtica en accions efectives requereix, per exemple, realitzar normatives que determinin quantes emissions pot realitzar un edifici mentre es construeix i que permetin un impuls definitiu dels edificis ecològics.
4. Ciutats de baixa mobilitat. Les ciutats de baixes emissions seran ciutats de baixa mobilitat, superant el paradigma industrial que fomentava que els ciutadans haguessin de desplaçar-se constantment entre els seus llocs d’habitatge, treball o oci. Per a això, no sols és necessari fomentar els sistemes de transport públic, compartit o ciclista, sinó que és necessari impulsar un model urbà que superi la idea de centre i la perifèria, a partir d’un model urbà distribuït format per barris productius on s’hi pot viure, treballar i descansar. Des del punt de vista metropolità, significaria portar habitatge als barris industrials i indústria de nova generació als barris residencials. I d’aquesta manera apreciar el sòl com un recurs escàs que hi ha utilitzar de manera eficient i a vegades intensiva.
5. Reindustrialització digital. Així mateix, és possible impulsar la reindustrialització digital de Barcelona utilitzant processos de fabricació robotitzats que usen impressió en 3d o tecnologies similars, que són més precisos, eficients i flexibles. Això demostraria un nou tipus de lideratge que va mes allà de l’economia digital, basat en els serveis propis del 22@. La fabricació digital i els seus processos associats és el gran fenomen emergent en qualsevol mena d’indústria, perquè permet ser més flexible i realitzar productes personalitzats. La reindustrialització hauria de ser urbana perquè ara les fàbriques són més petites, eficients i no generen contaminació ambiental. La indústria hauria de tornar als barris de les ciutats després d’haver emigrat primer a les perifèries urbanes i després a països on la mà d’obra és barata. Per tant, és el moment de repensar l’escala i el model de com produïm. El comerç global hauria d’estar basat en l’intercanvi d’informació que no de productes.
6. Edificis autosuficients. Seguint el paradigma de les biociutats, caldria pensar les ciutats com a boscos i els edificis com a arbres. Si es volen desenvolupar ciutats que absorbeixin CO₂ i fomentin la vida i la biodiversitat, cal construir edificis que generin l’energia que consumeixen a través de sistemes renovables i que reciclin les seves aigües per a produir naturalesa i aliments en el propi edifici. Els edificis, més que ser “màquines d’habitar” tal com els definia el paradigma modern del segle XX, han de ser “organismes per a viure” connectats amb tots els sistemes naturals que els envolten, de manera que fomentin la vida humana en comunitat. Si l’habitatge, i especialment l’habitatge social en lloguer és un dels grans reptes de la Barcelona metropolitana, no cal conformar-se amb fer moltes, sinó que cal fer-les bé. Segurament, cal invertir alguna cosa més durant la seva construcció per a estalviar al llarg de la vida útil de l’edifici. Així mateix, cal realitzar els ajustos legals necessaris per a fomentar que tots els habitatges tinguin accés a terrasses i balcons, tant les de nova construcció, com durant els processos de reforma energètica dels edificis.
7. Naturalesa urbana. La Barcelona de l’Àrea Metropolitana conté una superfície d’espais naturals que supera el 50%. No obstant això, de la mateixa manera que es va abordar l’obertura la mar a Barcelona en la dècada dels 80’s, no hi ha hagut la voluntat utilitzar el Parc de Collserola, la Serralada del Litoral o el Parc del Garraf com a impulsors de la renaturalització urbana de tota l’estructura urbana metropolitana. Segurament l’excel·lència de l’Eixample, i una visió tàctica de l’urbanisme impedeixen reconèixer la rellevància dels parcs naturals com a part del sistema urbà que produeixen beneficis estructurals a tots els ciutadans metropolitans de manera diària. I per això existeix una falta d’interès a realitzar inversions per a acabar projectes necessaris com el Passeig de les Aigües o realitzar una sistemàtica gestió forestal sostenible d’aquests boscos. Així mateix, el riu Besós (i també el Llobregat) requereix d’un projecte que transformi aquests corredors biològics en espais urbans que concentrin en les seves façanes habitatges, equipaments i nous espais productius desenvolupats a partir dels nous principis anteriorment enunciats.
Aquests són, sens dubte, grans reptes de la Barcelona Metròpolis definida com una Biociutat.
| share: |       |
