“EL RETORN DE L’AMB ALS MUNICIPIS NO ÉS TANT D’INGRESSOS, SINÓ D’OPORTUNITATS, REEQUILIBRI TERRITORIAL I COORDINACIÓ”

Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat, recorda la negociació de la llei de l’Àrea Metropolitana i opina sobre què aporta l’AMB als municipis que la integren

Per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i professora de Ciència Política UPF

MP. Vostè, a més de ser alcaldessa de Sant Cugat, en va ser regidora d’Urbanisme i també consellera de l’AMB. Amb aquesta trajectòria institucional, com va viure la negociació de la llei de l’Àrea Metropolitana?

MC. Quan es negociava la llei de l’àrea metropolitana recordo que era molt important saber com els ajuntaments acceptarien el fet de la llei. Fins aleshores, el ajuntaments metropolitans s’havien organitzat per voluntat pròpia i en base a l’autonomia municipal en una mancomunitat de municipis per prestar conjuntament tres tipus de serveis molt concrets: servei del transport, de l’aigua i dels residus. Aquesta era l’organització prèvia a la llei metropolitana.

Era fonamental que tots els municipis hi estiguessin d’acord en l’aprovació de la Llei perquè, en certa manera, la Llei superava l’autonomia municipal i generava obligacions i drets. Per exemple, Sant Cugat, que només participava en l’àmbit metropolità en els residus i en l’aigua, entraria a participar també en el transport. Per tant, entrar de ple dret en un àmbit metropolità i en una àrea metropolitana constituïda per llei, volia dir també incorporar-nos en el transport metropolità amb els drets i deures assumint el dèficit que podia tenir el transport metropolità de forma prèvia. Calia entendre que entràvem a formar part d’aquella organització assumint també que després en podríem obtenir beneficis.

Un altre dels temes més discutits i més rellevants, va ser l’atorgament de competències urbanístiques a l’àmbit metropolità. Aquesta decisió tenia tota la lògica perquè tots els municipis que estàvem a l’àrea metropolitana ens regíem pel Pla General Metropolità de l’any 1978. Per tant, tenia lògica que aquells municipis que ens regíem per aquest instrument urbanístic després poguéssim també estructurar-nos sota una organització ja creada a través d’una llei del Parlament de Catalunya i que se li donessin aquestes competències urbanístiques.

MP. Quin seria el model de capitalitat que hauria de tenir Barcelona? Quina mirada hauria de tenir la ciutat sobre el fet metropolità, sobre Catalunya i sobre ella mateixa?
MC. Crec que tenim una organització territorial complexa amb una realitat metropolitana, la capitalitat de la qual s’exerceix des de Barcelona. Per tant, hauríem de veure quines són les funcions d’aquesta capitalitat tractora des de la perspectiva de la supramunicipalitat.

La globalització comporta que cada vegada més les ciutats comparteixin els problemes, que no es poden resoldre de manera aïllada dins del mateix terme municipal. Ho veiem clarament en el cas del transport, les infraestructures de serveis, o l’habitatge. O sigui, la ciutat de Barcelona, que té les seves pròpies problemàtiques, les seves necessitats i també les seves polítiques, necessita d’aquest entorn metropolità per desplegar la seva estratègia i alhora la resta de municipis metropolitans necessiten el lideratge de Barcelona.

Des de la meva perspectiva, crec que sense duplicar ni substituir cap altre institució, Barcelona pot liderar alguns projectes des d’una perspectiva de consens i de necessitat conjunta. És a dir, quan es fa el pacte per l’habitatge a nivell europeu, que és una molt bona iniciativa, s’ha de traslladar també a nivell metropolità permetent que la política d’habitatge a tota l’àrea metropolitana sigui molt més coherent, i incentivant la construcció de nou habitatge i millorant el transport i la connectivitat.

Hauríem d’identificar en quins temes cal el lideratge de Barcelona. Per exemple, la promoció internacional la pot liderar millor Barcelona, perquè és una marca coneguda al món. D’aquesta forma, Barcelona pot actuar de punt d’atracció, però després, aquella inversió que s’ha atret en base al nom de Barcelona, pot ser que s’acabi localitzant a l’Hospitalet de Llobregat, a Esplugues, a Cerdanyola o a una altra zona. Barcelona té aquesta capacitat d’establir aquest lideratge en què, de manera clara, es recolza en el territori metropolità, que la complementa perfectament.

MP. Històricament, el món convergent sempre ha mostrat reticències al model metropolità sovint percebut com un possible contrapoder. Aquesta visió canvia amb l’arribada de Xavier Trias i del seu equip, com és el cas de Toni Vives, que aposten clarament per tenir presència a l’AMB. Durant la seva experiència política va percebre aquesta visió o ja era una etapa superada?
MC. Ja era una etapa superada. En el moment en què vaig ser Alcaldessa i membre de l’AMB ja s’havia aprovat la Llei. Es va poder negociar la llei del 2010 perquè Convergència i Unió hi va donar suport. Els negociadors van ser en Lluís Corominas i en Lluís Recoder entre d’altres. Per tant, això significa que en aquell moment ja hi havia una idea clara des del món municipal de Convergència cap a quina direcció anar.

MP. És a dir, CiU no va acabar votant a favor de la llei per obligació, sinó per una aposta clara perquè s’aprovés la llei de l’AMB.
MC. Hi havia una idea clara per part de Convergència i Unió i això es demostra en les negociacions de la llei de l’àrea metropolitana. Sinó, s’hauria votat en contra de la llei. Per tant, la llei es va fer conjuntament amb Convergència i Unió i comptant amb la voluntat dels alcaldes metropolitans molt concretament.
De fet, CiU va fer uns resultats excepcionals a les eleccions municipals del 2011. Podem parlar de l’efecte Trias que, com a Alcalde de Barcelona i President de l’AMB, pot desplegar la seva convicció sobre l’àmbit metropolità.

A més a més, i ja en aquell moment es connecta amb les activitats de les altres regions metropolitanes del món, cosa molt important perquè no ens quedem enrere, hi ha una voluntat d’avançar en base a models metropolitans exitosos de la resta del món.

MP. Per tant, els alcaldes convergents van anar transitant cap a una visió més col·laborativa de l’àmbit metropolità, precisament també perquè el món ja anava en aquesta direcció?
MC. Exacte. És així. Del 2011 al 2015, ja aprovada la Llei de l’àmbit metropolità, CiU te més de 43 representants al plenari de l’AMB i 9 alcaldes de referència amb l’Alcalde Trias. Els alcaldes convergents formen part, doncs, del govern metropolità en coalició amb altres formacions polítiques i son partícips del desplegament de la Llei.

MP. Per una ciutat com Sant Cugat, quins creu que han estat els beneficis de ser present en aquesta fase d’institucionalització de l’AMB?

MC. Nosaltres vam fer un balanç positiu del què ens comportava entrar a formar part de ple dret de l’AMB. No tant en termes de retorn econòmic (En el cas de Sant Cugat, és un municipi que, per nombre d’habitants, per inversió i per renda per càpita, acaba aportant a l’AMB una quantitat i rebent-ne gairebé la mateixa) sinó en termes d’oportunitats, de reequilibri i de coordinació. L’AMB ens feia més eficients. L’Àrea Metropolitana vindria a ser un sistema també de reequilibri territorial d’un entorn molt dens en activitat econòmica, població, trànsit, transport i logística, i que té les principals infraestructures. Alguns dels municipis més ben dotats econòmicament, ho estan perquè tenen aquestes infraestructures estratègiques com ara el port o l’aeroport. Ara bé, aquestes infraestructures donen servei a un àmbit molt més ampli. Per això, l’AMB actua com un instrument de reequilibri.

És molt important entendre que formar part de l’AMB vol dir tenir veu i vot en aquelles decisions estratègiques metropolitanes. Permet que el teu municipi pugui opinar i decidir sobre el planejament, sobre els nodes econòmics, sobre quines inversions es prioritzaran, sobre la preservació de l’espai verd i dels parcs metropolitans com a infraestructures clau en l’equilibri bioclimàtic. El retorn de l’AMB per a un municipi no tant d’ingressos, com de reequilibri territorial i de coordinació màxima.

”Nosaltres vam fer un balanç positiu del què ens comportava entrar a formar part de ple dret de l’AMB. No tant en termes de retorn econòmic, sinó en termes d’oportunitats, de reequilibri i de coordinació.”

MP. Objectivament institucionalitza una realitat que existeix, però això implica haver d’anar ponderant i equilibrant molts factors de cada municipi. Interpreto, doncs, que hi ha municipis amb menys capacitat tècnica a nivell municipal i que l’accés a l’AMB els reforça molt en aquest aspecte?

MC. Exacte. Per exemple, l’Àrea Metropolitana disposa d’equips tècnics que poden elaborar informes, projectes o aportar cartografia municipal, una capacitat de què no tots els ajuntaments disposen. En el cas de l’Ajuntament de Sant Cugat, que ja comptava amb un servei propi de cartografia, amb sistemes GIS i amb serveis d’arquitectura propis, es treballava col.laborativament amb els serveis de l’AMB.

MP. En la seva experiència com a presidenta de la Diputació, com definiria la convivència institucional entre l’Àrea Metropolitana i la Diputació? Diria que és una relació fluida i ben integrada?

MC. Bé, No sempre és fàcil l’encaix. Però jo crec que hi ha hagut la intel·ligència de tothom per entendre’s i per actuar sobre un mateix territori en diferents plans. Es tracta que cadascuna de les administracions encaixin els seus plans per fer-los col·laboratius. Per exemple, l’AMB mai havia treballat els temes de cohesió social o d’atenció a les persones, en canvi, la Diputació de Barcelona sí i de manera molt intensa. Hi ha un moment que l’AMB s’ho planteja. Davant d’això, la qüestió no és entrar en competència, sinó parlar-ho, dialogar i fer compatibles les actuacions. Perquè, al capdavall, junts podem arribar més lluny i, a més, també podem posar més focus en els problemes. És a dir, imaginem que es decideix entrar en un àmbit de suport social als municipis. Bé, doncs potser l’AMB pot posar més focus en unes temàtiques concretes i la diputació orientar-se en unes altres. La Diputació té 311 municipis i un pla de concertació d’inversions molt ambiciós, l’AMB es concentra en 37 municipis i amb unes competències molt concretes. El meu concepte sempre ha estat que abans d’entrar en conflicte cal treballar la compatibilitat entre institucions.

MP. Moltes persones que hem entrevistat i que han tingut posicions de responsabilitat a l’AMB han descrit la institució gairebé com un oasi, on s’intentava no traslladar els grans debats polítics del país. Fins i tot, en moments complicats com el Procés. Hi està d’acord amb aquesta lectura o creu que aquesta visió és una mica massa idealitzada?

MC. Durant l’etapa del Procés ja no estava com a consellera a l’AMB, ja que a l’entrar de presidenta de la Diputació, vaig deixar de ser consellera de l’AMB. Per tant en aquesta etapa no hi era. Tot i així, crec que s’ha fet un esforç, i no només en el moment del Procés, sinó en general per abstraure’s dels grans debats polítics. Hi ha una voluntat de preservar l’Àrea Metropolitana de la batalla política del dia a dia i d’anar a consensuar i trobar punts en comú, aprovar i executar projectes. És a dir, una orientació molt clara a l’acció. Això és molt important.
L’AMB té encarregades unes competències concretes i ha d’actuar. Si es queda encallada en el debat, no transforma, no actua i no impacta. Jo diria que aquest esforç s’ha fet per part de tothom.

MP. L’assignatura pendent continua sent que el PP no vulgui entrar a l’equació. L’Alcalde Trias explica que, des d’un punt de vista d’acció, es posaven d’acord en pràcticament tot amb el PP, però hi pesaven altres factors. Les decisions del PP de l’Ajuntament de Barcelona estaven condicionades per Madrid, volien fer oposició al PSC i Convergència estava absorbint un vot tradicionalment del PP.

MC. Això jo crec que és l’assignatura pendent. I tant, estic molt d’acord amb això.

MP. De cara al futur, és més partidària d’avançar, com planteja l’alcalde Collboni, cap a una gran Regió Metropolitana d’un 5,2 milions d’habitants, amb més competències, i major capacitat d’acció? O bé aposta pel model més continuista, centrant-se a consolidar i millorar el model actual?

MC. Sumar i guanyar dimensió ens ajuda en el plànol global i internacional. Però si això no va acompanyat de mesures executives, és dir, sense mesures de poder i d’autoritat, és difícil avançar. Per a mi aquest és el gran debat. Perquè si contemplem una àrea metropolitana de Barcelona de cinc milions d’habitants i li atorguem més competències i més força, a qui li estem restant això? Quina és la voluntat dels municipis dels dos vallesos, el Garraf, el Maresme o el Baix Llobregat Nord? Com ho veuria la Generalitat? No és fàcil platejar un nou model organitzatiu. Potser seria més senzill fer evolucionar l’existent.

MP. Bé, en el fons s’està centrifugant a la resta del país d’una manera extraordinària i es qüestiona l’equilibri existent.

MC. Exacte. Aquest és el gran problema, o sigui, a nivell d’exposició exterior, crec que és un missatge potent que mostra que aquí hi ha musculatura i dimensió, però no ho podem fer si no hem arreglat i debatut coses prèvies. Per tant, aquí tenim aquest desequilibri. En paraules de la presidenta de l’ACM, la Meritxell Budó, “podem estar trencant un equilibri, que de per sí ja és fràgil”.

MP. Moltes gràcies