ARTUR MAS: “S’HA DE FER COMPATIBLE LA GRAN PROJECCIÓ DE LA BARCELONA GRAN AMB UNA CATALUNYA QUE TÉ INSTITUCIONS PRÒPIES”

Per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i professora de Ciència Política UPF

Què significa per vostè des d’un punt de vista polític el concepte de capitalitat de Barcelona? Quin és el rol de Barcelona com a capital del país, com a punt de referència urbà?
A veure, per mi és el gran motor d’atracció del conjunt de Catalunya. Jo parteixo de la base que Barcelona té una doble capitalitat. La catalana, que és la primera, òbviament, és la capital no només d’un país sinó fins i tot d’una cultura, que és la cultura catalana, i en aquest sentit va una mica més enllà d’aquesta capitalitat del que serien les fronteres administratives del principat de Catalunya i, per altra banda, la capitalitat mediterrània que li dona una pàtina de capital del sud d’Europa, entenent per sud d’Europa tot el que està per sota de Milà i de París. Aquesta capital mediterrània converteix Barcelona, probablement avui, en una de les dues o tres o quatre primeres ciutats del sud d’Europa. Però al mateix temps, jo la veig com allò que els francesos en diuen la force de frappe, per això en deia el motor de tracció, el gran tractor, en aquest sentit d’una ciutat que avui està situada al mapa del món. Per tant, per mi el resum és: sort en té Catalunya, com a país petit, de 8 milions de persones, de tenir una capital com Barcelona, que és gairebé irrepetible per part d’aquells països que no tenen un estat al darrere. I això que sempre més o menys ha estat així en aquestes últimes poques dècades, això ha agafat una acceleració enorme perquè Barcelona ha agafat aquesta etiqueta de ciutat atractiva al món sencer, obrint-li moltes portes i donant-li molta força a tot el país. I sempre afegeixo en aquesta aproximació de discurs, que això no és obra només dels barcelonins, sinó que aquesta gran capital de projecció internacional és obra del conjunt dels catalans, perquè en definitiva Barcelona no la fa només la gent que hi viu, sinó que la fa un munt de gent diferent que, a través de les seves aportacions, del seu esforç, del seu treball, de la seva vinculació amb la ciutat, la fan com és.

Si ens fixem en el fet metropolità, quina seria la seva posició sobre el que se n’ha dit la Barcelona gran?
Per a mi el fet metropolità és una realitat incontestable, per tant és evident que tenim una Barcelona de gairebé dos milions de persones si parlem del municipi, però en tenim una altra que són gairebé cinc milions de persones, és un continu urbà en pràcticament tots els sentits. Si agaféssim aquesta mateixa realitat urbana i la traslladéssim a altres grans metròpolis del món, veuríem que les petites dimensions del municipi de Barcelona a escala aquesta global serien considerats uns barris d’una ciutat sencera. Per tant, la ciutat sencera va molt més enllà de les fronteres estrictes de Barcelona i agafa tota aquesta gran àrea metropolitana. Tota aquella que està connectada amb metro, per suposat, però no només amb metro, sinó amb un ferrocarril que es pugui considerar metro, a efectes pràctics.
Per tant, per mi això és una realitat incontestable. Ara, el tema és com això es governa i, sobretot, com això conviu en un país que té unes institucions pròpies nacionals que no es poden diguem-ne, desentendre de més de la meitat del país. El que jo no podria compartir és una Generalitat dedicada fonamentalment a 3 milions de persones i un govern metropolità dedicada a 5. Això seria un desastre des d’un punt de vista de la construcció nacional de Catalunya. La realitat metropolitana existeix, per tant, el gran tema és la governança d’aquesta realitat.

Potser no tant en l’època en què vostè era President de la Generalitat, però sí durant les presidències de Jordi Pujol, en què l’alcaldia de Barcelona va recaure, per exemple, en Pasqual Maragall, el debat, la tensió política se situava en el concepte d’un contrapoder entre les institucions a una banda i banda de la Plaça Sant Jaume. Malgrat que tothom políticament ho negava, aquest fou un tema que —sembla— va sobrevolar, també en el debat per aprovar la Llei…
En el meu cas concret, efectivament, el que es respirava a Convergència —i a Convergència i Unió en aquella època era això—, era aquesta batalla del possible contrapoder que podia representar la Barcelona gran, però en el meu cas concret jo vaig ser un defensor conjuntament amb l’alcalde de Maragall de la Carta Municipal de Barcelona. Passa que no la vaig poder tirar endavant, i finalment ho va fer en Miquel Roca, perquè en la meva època, com a cap de l’oposició, l’estructura política del partit m’ho va impedir. El president Pujol, el mateix Miquel Roca en aquell moment que era el secretari general, alguns consellers molt notables del Govern, em van dir que no podia fer aquest pacte, però jo el volia fer, de fet el tenia molt avançat amb l’alcalde de Maragall. I ja sent president de la Generalitat vam desenvolupar amb en Xavier Trias com a alcalde de Barcelona tot un conjunt d’iniciatives per reforçar el fet metropolità. Per tant, a mi el fet metropolità no em fa ni por ni basarda, jo el considero una realitat que, a més a més, li dona sentit a aquesta gran capital que és Barcelona de projecció internacional, i a aquesta Barcelona de gairebé 5 milions de persones. Jo ni ho nego, ni em sap greu, al revés, ho valoro i ho descric en els termes que he començat dient. Ara, una altra cosa és que això s’ha d’articular a dintre d’un país que és el que és, que té el territori la població i  les institucions que té, i que ha de tenir una mirada nacional.

En aquest sentit, i entrant més directament en el que suposa l’aprovació de la llei, entenc que vostè estaria posicionat entre aquells que pensen que l’àrea metropolitana ha de ser un instrument tècnic i sense càrrega política…
No hauria de tenir una càrrega una càrrega política o institucional que suposés una dilució dels poders de la Generalitat de Catalunya, que és el que marca el conjunt de la recta nacional catalana.

“Més enllà de la realitat incontestable a l’àrea metropolitana, també hi ha una altra realitat: que es tracta de municipis diferents.”

I creu que aquesta expectativa que l’AMB fos un instrument tècnic es compleix en aquests termes? O creu que en algun moment això canvia?
No, en aquella època bàsicament es compleix. I també val a dir que, amb l’alcalde Trias a l’Ajuntament de Barcelona, doncs jo visc una època, en aquest sentit —i gairebé només en aquest sentit—, de tranquil·litat.
Jo sabia que ell és una persona que combrega amb el mateix esquema i que beu de les mateixes fonts que jo havia viscut. Per tant, en aquell moment prenem algunes decisions significatives, com per exemple el cas del subministrament de l’aigua amb un abordatge a escala metropolitana. Ens enteníem i no hi va haver cap reticència.

Segons es diu, només vostè i en Xavier Trias, i òbviament els seus respectius equips i de col·laboradors més estrets, eren favorables a que CiU formés part d’un pacte polític que permetés l’aprovació de la llei. Vostè hi està d’acord?
Hi estic bàsicament d’acord. És cert que dins el món de CiU hi havia altra gent que també hi donava suport. Ara bé, és veritat que el fet que ell fos alcalde i jo president en aquell moment, i que vàrem coincidir durant aquells quatre anys, doncs això va facilitar l’entesa. Jo no tenia un rival polític allà, sinó que hi tenia una persona que venia i s’identificava amb el mateix projecte que jo.

Si vostè hagués de mencionar algun tema controvertit en el procés d’aprovació de la llei…Potser hi podríem citar el tema de la governança?
La veritat és que no ho recordo. Però sí que és cert que aquest és un tema sempre delicat.

Ho dic perquè, quan s’escull el model, s’acaba optant per fer que el president de l’AMB sigui l’alcalde de Barcelona, però també és cert que, qui realment té les funcions executives, és el vicepresident executiu i el seu equip. Aquest va ser el punt d’equilibri per pactar aquesta part de la llei.
Exacte. Fins a quin punt Barcelona hauria de tenir un paper absolutament preponderant dins d’aquest esquema metropolità o hi havia d’haver un equilibri? I aquí no hem d’oblidar una cosa. I és que, més enllà de la realitat incontestable a l’àrea metropolitana, també hi ha una altra realitat: que es tracta de municipis diferents. Encara que sigui un contínuum urbà, els municipis són diferents, i en molts sentits la sensibilitat i la cultura de govern també és una mica diferent. Aleshores, amb això s’havien de trobar punts d’equilibri sòlids i penso que es van aconseguir.

Més enllà del seu paper o del d’en Xavier Trias, quines altres persones en el món de CiU vostè recorda com a importants?
Una persona que s’ho va creure va ser en Toni Vives, que va estar a l’Ajuntament però també havia tingut un paper significatiu a la Generalitat en els darrers governs del president Pujol. Havia estat amb mi quan jo vaig ser conseller de la presidència i en Toni Vives era el secretari del govern. I posteriorment ell va tenir una posició important en el àmbit urbanístic en l’Ajuntament de Barcelona. Érem gent que havíem viscut les dues cultures, que havíem estat als dos costats de la plaça Sant Jaume i que, per tant, podíem identificar els punts comuns del llenguatge.
També et podria mencionar gent com en Quim Forn, en Lluís Coromines que va ser ponent de la llei, però també gent que no van tenir càrrecs tan rellevants, però que també venien d’aquesta cultura, com podien ser regidors a l’Ajuntament com en Joan Puigdollers.

El municipi que ha estat més anys governat per CiU dins de l’Àrea Metropolitana és Sant Cugat del Vallès. El seu alcalde, en el moment que s’aprova la llei, és el seu conseller de Territori i Sostenibilitat en el seu primer Govern. Ell representava una mirada diferent sobre el fet metropolità dins de CDC i de CiU, oi? Segurament un alcalde que intentava que la “gran Barcelona” no xuclés totes les oportunitats a les grans ciutats que també hi ha al país més enllà de Barcelona.
Efectivament és així com diu. Vaig fer conseller a Lluís Recoder el 2011. El que passa és que ell decideix marxar dos anys després, quan es convoquen les eleccions, perquè professionalment se li va presentar una oportunitat interessant. Però jo comptava amb ell, hauria pogut continuar, si ell ho hagués volgut. I va ser un disgust que marxés, però efectivament va marxar. Aquesta mateixa mirada és la que tenia la Mercè Conesa.

En alguns sectors es considera que l’instrument de l’AMB és poc visible a la ciutadania. Vostè què en pensa?
És poc visible, sí. També s’ha d’entendre que és una entitat administrativa que presta fonamentalment serveis. Ara, clar, el tema no és només quin tipus de governança, que n’hem parlat abans, sinó quin tipus de serveis ha de prestar l’AMB: l’articulació de tot el transport col·lectiu, que això ha de conviure amb l’autoritat del transport metropolità; els  serveis mediambientals; el subministrament hidràulic, tot això, poc o molt ja hi és. Respecte el tema urbanístic, aquí no podem oblidar que hi ha unes comissions d’urbanisme que estan controlades en última instància per la Generalitat de Catalunya i que la Generalitat no pot absentar-se d’una part tan significativa del territori on hi viuen 5 milions de persones. Tenim el país que tenim. Tenim 32.000 quilòmetres quadrats i vuit milions llargs de persones. I una gran capital, que és un gran bolet a dins d’un país que és relativament petit.

Pensant en futur de la institució metropolitana, hi ha una mirada més prudent que diu que cal seguir prestant els mateixos serveis, però de més qualitat, afegint per exemple el tema de l’habitatge. I hi ha una mirada més atrevida que planteja fer un pas més en escala i competències, passem de l’AMB a la regió metropolitana, pensant en la Barcelona dels 5 milions, perquè això és el que ens permet asseure’ns a la taula amb les grans metròpolis del món i poder aspirar a liderar grans projectes. Aquesta darrera visió és clarament la de l’actual alcalde de Barcelona, en Jaume Collboni. Vostè on s’ubicaria dels dos plantejaments?
En cap de les dues. Jo crec que hi ha d’haver un equilibri d’aquestes dues. És a dir, jo sóc el primer que faig el discurs de la màxima importància que té el fet de disposar d’una capital com Barcelona, i quan dic Barcelona, en aquest cas parlo d’una gran Barcelona, per tant, dels 5 milions de persones.
Això és crucial per al país, però això ha de tenir un punt d’equilibri. S’ha de fer compatible amb les institucions generals del país i si ens pensem que aquesta Catalunya metropolitana pot acumular pràcticament totes les competències, doncs per què no l’administració sanitària, o l’educativa, o la universitària? Llavors estàs creant un país dins d’un país. Jo crec que això és el que trenca el punt d’equilibri necessari.
Per tant, s’ha de fer compatible la gran projecció que significa la Barcelona gran, amb un país que nacionalment és el que és i que té unes institucions pròpies que són les que són. I aquestes institucions no poden perdre ni la mirada, ni la incidència, ni la vertebració del país en el seu conjunt que inclou, òbviament, aquesta gran Barcelona.

Moltes gràcies

Per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i professora de Ciència Política UPF

Què significa per vostè des d’un punt de vista polític el concepte de capitalitat de Barcelona? Quin és el rol de Barcelona com a capital del país, com a punt de referència urbà?
A veure, per mi és el gran motor d’atracció del conjunt de Catalunya. Jo parteixo de la base que Barcelona té una doble capitalitat. La catalana, que és la primera, òbviament, és la capital no només d’un país sinó fins i tot d’una cultura, que és la cultura catalana, i en aquest sentit va una mica més enllà d’aquesta capitalitat del que serien les fronteres administratives del principat de Catalunya i, per altra banda, la capitalitat mediterrània que li dona una pàtina de capital del sud d’Europa, entenent per sud d’Europa tot el que està per sota de Milà i de París. Aquesta capital mediterrània converteix Barcelona, probablement avui, en una de les dues o tres o quatre primeres ciutats del sud d’Europa. Però al mateix temps, jo la veig com allò que els francesos en diuen la force de frappe, per això en deia el motor de tracció, el gran tractor, en aquest sentit d’una ciutat que avui està situada al mapa del món. Per tant, per mi el resum és: sort en té Catalunya, com a país petit, de 8 milions de persones, de tenir una capital com Barcelona, que és gairebé irrepetible per part d’aquells països que no tenen un estat al darrere. I això que sempre més o menys ha estat així en aquestes últimes poques dècades, això ha agafat una acceleració enorme perquè Barcelona ha agafat aquesta etiqueta de ciutat atractiva al món sencer, obrint-li moltes portes i donant-li molta força a tot el país. I sempre afegeixo en aquesta aproximació de discurs, que això no és obra només dels barcelonins, sinó que aquesta gran capital de projecció internacional és obra del conjunt dels catalans, perquè en definitiva Barcelona no la fa només la gent que hi viu, sinó que la fa un munt de gent diferent que, a través de les seves aportacions, del seu esforç, del seu treball, de la seva vinculació amb la ciutat, la fan com és.

Si ens fixem en el fet metropolità, quina seria la seva posició sobre el que se n’ha dit la Barcelona gran?
Per a mi el fet metropolità és una realitat incontestable, per tant és evident que tenim una Barcelona de gairebé dos milions de persones si parlem del municipi, però en tenim una altra que són gairebé cinc milions de persones, és un continu urbà en pràcticament tots els sentits. Si agaféssim aquesta mateixa realitat urbana i la traslladéssim a altres grans metròpolis del món, veuríem que les petites dimensions del municipi de Barcelona a escala aquesta global serien considerats uns barris d’una ciutat sencera. Per tant, la ciutat sencera va molt més enllà de les fronteres estrictes de Barcelona i agafa tota aquesta gran àrea metropolitana. Tota aquella que està connectada amb metro, per suposat, però no només amb metro, sinó amb un ferrocarril que es pugui considerar metro, a efectes pràctics.
Per tant, per mi això és una realitat incontestable. Ara, el tema és com això es governa i, sobretot, com això conviu en un país que té unes institucions pròpies nacionals que no es poden diguem-ne, desentendre de més de la meitat del país. El que jo no podria compartir és una Generalitat dedicada fonamentalment a 3 milions de persones i un govern metropolità dedicada a 5. Això seria un desastre des d’un punt de vista de la construcció nacional de Catalunya. La realitat metropolitana existeix, per tant, el gran tema és la governança d’aquesta realitat.

Potser no tant en l’època en què vostè era President de la Generalitat, però sí durant les presidències de Jordi Pujol, en què l’alcaldia de Barcelona va recaure, per exemple, en Pasqual Maragall, el debat, la tensió política se situava en el concepte d’un contrapoder entre les institucions a una banda i banda de la Plaça Sant Jaume. Malgrat que tothom políticament ho negava, aquest fou un tema que —sembla— va sobrevolar, també en el debat per aprovar la Llei…
En el meu cas concret, efectivament, el que es respirava a Convergència —i a Convergència i Unió en aquella època era això—, era aquesta batalla del possible contrapoder que podia representar la Barcelona gran, però en el meu cas concret jo vaig ser un defensor conjuntament amb l’alcalde de Maragall de la Carta Municipal de Barcelona. Passa que no la vaig poder tirar endavant, i finalment ho va fer en Miquel Roca, perquè en la meva època, com a cap de l’oposició, l’estructura política del partit m’ho va impedir. El president Pujol, el mateix Miquel Roca en aquell moment que era el secretari general, alguns consellers molt notables del Govern, em van dir que no podia fer aquest pacte, però jo el volia fer, de fet el tenia molt avançat amb l’alcalde de Maragall. I ja sent president de la Generalitat vam desenvolupar amb en Xavier Trias com a alcalde de Barcelona tot un conjunt d’iniciatives per reforçar el fet metropolità. Per tant, a mi el fet metropolità no em fa ni por ni basarda, jo el considero una realitat que, a més a més, li dona sentit a aquesta gran capital que és Barcelona de projecció internacional, i a aquesta Barcelona de gairebé 5 milions de persones. Jo ni ho nego, ni em sap greu, al revés, ho valoro i ho descric en els termes que he començat dient. Ara, una altra cosa és que això s’ha d’articular a dintre d’un país que és el que és, que té el territori la població i  les institucions que té, i que ha de tenir una mirada nacional.

En aquest sentit, i entrant més directament en el que suposa l’aprovació de la llei, entenc que vostè estaria posicionat entre aquells que pensen que l’àrea metropolitana ha de ser un instrument tècnic i sense càrrega política…
No hauria de tenir una càrrega una càrrega política o institucional que suposés una dilució dels poders de la Generalitat de Catalunya, que és el que marca el conjunt de la recta nacional catalana.

“Més enllà de la realitat incontestable a l’àrea metropolitana, també hi ha una altra realitat: que es tracta de municipis diferents.”

 

 

 

I creu que aquesta expectativa que l’AMB fos un instrument tècnic es compleix en aquests termes? O creu que en algun moment això canvia?
No, en aquella època bàsicament es compleix. I també val a dir que, amb l’alcalde Trias a l’Ajuntament de Barcelona, doncs jo visc una època, en aquest sentit —i gairebé només en aquest sentit—, de tranquil·litat.
Jo sabia que ell és una persona que combrega amb el mateix esquema i que beu de les mateixes fonts que jo havia viscut. Per tant, en aquell moment prenem algunes decisions significatives, com per exemple el cas del subministrament de l’aigua amb un abordatge a escala metropolitana. Ens enteníem i no hi va haver cap reticència.

Segons es diu, només vostè i en Xavier Trias, i òbviament els seus respectius equips i de col·laboradors més estrets, eren favorables a que CiU formés part d’un pacte polític que permetés l’aprovació de la llei. Vostè hi està d’acord?
Hi estic bàsicament d’acord. És cert que dins el món de CiU hi havia altra gent que també hi donava suport. Ara bé, és veritat que el fet que ell fos alcalde i jo president en aquell moment, i que vàrem coincidir durant aquells quatre anys, doncs això va facilitar l’entesa. Jo no tenia un rival polític allà, sinó que hi tenia una persona que venia i s’identificava amb el mateix projecte que jo.

Si vostè hagués de mencionar algun tema controvertit en el procés d’aprovació de la llei…Potser hi podríem citar el tema de la governança?
La veritat és que no ho recordo. Però sí que és cert que aquest és un tema sempre delicat.

Ho dic perquè, quan s’escull el model, s’acaba optant per fer que el president de l’AMB sigui l’alcalde de Barcelona, però també és cert que, qui realment té les funcions executives, és el vicepresident executiu i el seu equip. Aquest va ser el punt d’equilibri per pactar aquesta part de la llei.
Exacte. Fins a quin punt Barcelona hauria de tenir un paper absolutament preponderant dins d’aquest esquema metropolità o hi havia d’haver un equilibri? I aquí no hem d’oblidar una cosa. I és que, més enllà de la realitat incontestable a l’àrea metropolitana, també hi ha una altra realitat: que es tracta de municipis diferents. Encara que sigui un contínuum urbà, els municipis són diferents, i en molts sentits la sensibilitat i la cultura de govern també és una mica diferent. Aleshores, amb això s’havien de trobar punts d’equilibri sòlids i penso que es van aconseguir.

Més enllà del seu paper o del d’en Xavier Trias, quines altres persones en el món de CiU vostè recorda com a importants?
Una persona que s’ho va creure va ser en Toni Vives, que va estar a l’Ajuntament però també havia tingut un paper significatiu a la Generalitat en els darrers governs del president Pujol. Havia estat amb mi quan jo vaig ser conseller de la presidència i en Toni Vives era el secretari del govern. I posteriorment ell va tenir una posició important en el àmbit urbanístic en l’Ajuntament de Barcelona. Érem gent que havíem viscut les dues cultures, que havíem estat als dos costats de la plaça Sant Jaume i que, per tant, podíem identificar els punts comuns del llenguatge.
També et podria mencionar gent com en Quim Forn, en Lluís Coromines que va ser ponent de la llei, però també gent que no van tenir càrrecs tan rellevants, però que també venien d’aquesta cultura, com podien ser regidors a l’Ajuntament com en Joan Puigdollers.

El municipi que ha estat més anys governat per CiU dins de l’Àrea Metropolitana és Sant Cugat del Vallès. El seu alcalde, en el moment que s’aprova la llei, és el seu conseller de Territori i Sostenibilitat en el seu primer Govern. Ell representava una mirada diferent sobre el fet metropolità dins de CDC i de CiU, oi? Segurament un alcalde que intentava que la “gran Barcelona” no xuclés totes les oportunitats a les grans ciutats que també hi ha al país més enllà de Barcelona.
Efectivament és així com diu. Vaig fer conseller a Lluís Recoder el 2011. El que passa és que ell decideix marxar dos anys després, quan es convoquen les eleccions, perquè professionalment se li va presentar una oportunitat interessant. Però jo comptava amb ell, hauria pogut continuar, si ell ho hagués volgut. I va ser un disgust que marxés, però efectivament va marxar. Aquesta mateixa mirada és la que tenia la Mercè Conesa.

En alguns sectors es considera que l’instrument de l’AMB és poc visible a la ciutadania. Vostè què en pensa?
És poc visible, sí. També s’ha d’entendre que és una entitat administrativa que presta fonamentalment serveis. Ara, clar, el tema no és només quin tipus de governança, que n’hem parlat abans, sinó quin tipus de serveis ha de prestar l’AMB: l’articulació de tot el transport col·lectiu, que això ha de conviure amb l’autoritat del transport metropolità; els  serveis mediambientals; el subministrament hidràulic, tot això, poc o molt ja hi és. Respecte el tema urbanístic, aquí no podem oblidar que hi ha unes comissions d’urbanisme que estan controlades en última instància per la Generalitat de Catalunya i que la Generalitat no pot absentar-se d’una part tan significativa del territori on hi viuen 5 milions de persones. Tenim el país que tenim. Tenim 32.000 quilòmetres quadrats i vuit milions llargs de persones. I una gran capital, que és un gran bolet a dins d’un país que és relativament petit.

Pensant en futur de la institució metropolitana, hi ha una mirada més prudent que diu que cal seguir prestant els mateixos serveis, però de més qualitat, afegint per exemple el tema de l’habitatge. I hi ha una mirada més atrevida que planteja fer un pas més en escala i competències, passem de l’AMB a la regió metropolitana, pensant en la Barcelona dels 5 milions, perquè això és el que ens permet asseure’ns a la taula amb les grans metròpolis del món i poder aspirar a liderar grans projectes. Aquesta darrera visió és clarament la de l’actual alcalde de Barcelona, en Jaume Collboni. Vostè on s’ubicaria dels dos plantejaments?
En cap de les dues. Jo crec que hi ha d’haver un equilibri d’aquestes dues. És a dir, jo sóc el primer que faig el discurs de la màxima importància que té el fet de disposar d’una capital com Barcelona, i quan dic Barcelona, en aquest cas parlo d’una gran Barcelona, per tant, dels 5 milions de persones.
Això és crucial per al país, però això ha de tenir un punt d’equilibri. S’ha de fer compatible amb les institucions generals del país i si ens pensem que aquesta Catalunya metropolitana pot acumular pràcticament totes les competències, doncs per què no l’administració sanitària, o l’educativa, o la universitària? Llavors estàs creant un país dins d’un país. Jo crec que això és el que trenca el punt d’equilibri necessari.
Per tant, s’ha de fer compatible la gran projecció que significa la Barcelona gran, amb un país que nacionalment és el que és i que té unes institucions pròpies que són les que són. I aquestes institucions no poden perdre ni la mirada, ni la incidència, ni la vertebració del país en el seu conjunt que inclou, òbviament, aquesta gran Barcelona.

Moltes gràcies

ALTRES ARTICLES