DESCARBONITZAR LA METRÒPOLIS: VERITABLE REPTE DAVANT DEL CANVI CLIMÀTIC
Per Héctor Santcovsky, sociòleg i politòleg
Les terribles imatges que ens ha mostrat aquestes setmanes la televisió respecte a la crisi provocada per una DANA a València posa en evidència el fet que el canvi climàtic és un fet prou seriós com per a abordar-lo d’una manera estructural en tots els àmbits i, per descomptat, a les ciutats i metròpolis.
La descarbonització i el combat del canvi climàtic s’ha convertit en un element clau en les estratègies de ciutat. De fet, les ciutats emeten entre el 70 i 75% del gasos d’efecte hivernacle, si sumem els dels usos residencials, el transport, la indústria urbana i el comerç.
L’ajuntament de Barcelona ha donat un pas molt important, dotat d’un pressupost significatiu, i que inclou importants mesures en casi tots els àmbits en els que pot intervenir. És un pas que una té doble significació: és contingut i és missatge. La ciutadania i els agents socials i econòmics reben una senyal clar que l’ajuntament apostarà per assolir un dels reptes més importants que té la humanitat avui dia.
Una vegada més, els municipis, que continuen obrint camí per pal·liar els efectes del canvi climàtic, tenen polítiques ambientals com en el seu moment van representar la Carta i Agenda d’Aalborg i l’Agenda 21.
Continuar treballant per la recollida selectiva, el control de les emissions industrials, la implantació progressiva (tot i que molt lenta pel que fa als vehicles de vehicles elèctrics, de passatgers, mercaderies i privat), el lent avenç de la instal·lació de les renovables en empreses, equipaments públics i residencials, la manca d’avenços importants en la mitigació i adaptació energètica en cerca de major eficiència, i tots els esforços són benvinguts, però cal accelerar processos.
Els argumentaris que brandeixen les dificultats derivades dels preus, controls, legislacions, suports, fins i tot de stocks de vehicles i plaques fotovoltaiques, són raons vàlides, però no suficients per no assumir la magnitud de la problemàtica.
“Aquest és el principal repte: canviar la forma d’abordar el problema, i els municipis han liderar la pressió per fer sentir la veu de la proximitat en les polítiques de transformació energètica i mediambiental.” |
D’altra banda, les ciutats i metròpolis tenen possibilitats limitades per millorar les causes estructurals, perquè moltes de les accions les han de desplegar empreses i comunitats de veïns i veïnes. Això a banda, tenen una capacitat molt limitada per generar energia verda, per tant, d’una manera o altra han de pactar amb el territori allà on això sigui possible.
Tanmateix, hi ha un llarg recorregut de coses que s’haurien d’estar fent a les ciutats per millorar de manera substancial la seva política en matèria de lluita contra el canvi climàtic i per a la descarbonització. El tema, a banda d’un catàleg de mesures, passa per quatre principis definits:
– Assumir la magnitud del problema.
– Elaborar un conjunt d’actuacions en perspectiva global i holística, tal com està fent Barcelona, però que encara restarien més mesures, sobre tot de la ciutadania i les empreses.
– Comprometre el conjunt dels actors en una estratègia interinstitucional i de concertació amb els teixits socials i econòmics.
– Prendre una dimensió territorial àmplia perquè la contaminació i les emissions no coneixen fronteres en termes d’aire i espais.
A la llarga, això significarà treballar en totes les línies d’actuació, des d’aquelles que van en temes d’eficiència energètica, a altres de canvis en matèria de mobilitat o de subministrament d’energia de proximitat.
Aquest política afectarà gairebé tots els ordres de les polítiques públiques en un territori com el metropolità i caldrà tenir en compte com operarien els diversos objectius que s’han d’assolir envers la mobilitat sostenible; l’eficiència energètica dels edificis i habitatges; la instal·lació d’energia fotovoltaica en edificis públics; el tractament dels residus, especialment per reduir l’impacte; aprofitar matèria orgànica per produir biometà i promoure més activament l’economia circular; promoció de comunitats energètiques i consum compartits; la replanificació de les infraestructures verdes a la llum dels nous reptes; intervenir contundentment en construccions lliures d’emissions, entre altres mesures.
Però hi ha quatre components que són clau en la reformulació del combat contra el canvi climàtic:
• La sensibilització, que ha d’anar molt més enllà que actituds de “declaració de principis”.
• La implantació d’una política de major suport als emprendiments que ciutadania, institucions i empreses prenen per iniciatives de descarbonització.
• La concertació amb altres institucions i empreses públiques i privades per accelerar en un model de pla únic territorial.
• I, per últim, cal fer una acció de pressió sobre els organismes supralocals, especialment sobre l’Estat. Molts suports, ja siguin econòmics o fiscals, no poden dependre d’actes voluntaristes d’organismes locals. Els territoris, a nivell local o metropolità, han d’assumir la funció de lideratge davant, sobretot, d’Hisenda i Economia per tenir suports, exempcions, crèdits fiscals, finançament, etc., que ajudin en aquesta transformació transcendental.
Això és, segurament, el principal repte: canviar la forma d’abordar el problema, i els municipis han liderar la pressió per fer sentir la veu de la proximitat en les polítiques de transformació energètica i mediambiental.
Tot aquest plantejament exigeix un model de governança innovadora que contengui plans d’acció conjunts, pressupostos verds, monitoratge col·lectiu de les emissions, i seguiment de l’impacte climàtic en els diversos territoris. I és el rol de la política ara: prendre el lideratge, en el nostre cas metropolità, per afrontar un repte que es fa imprescindible i que requereix una acció conjunta de tots els actors per avançar cap a una descarbonització necessària.
I, novament, hem de reconèixer que Barcelona ha donat un gran pas. Ara cal sumar tots els actors i la ciutadania, i el territori que comprèn la Regió, i plantejar una estratègia amb l’Estat i la Generalitat per accelerar el procés per una ciutat lliure d’emissions en un horitzó el més proper possible.
Per Héctor Santcovsky, sociòleg i politòleg
Les terribles imatges que ens ha mostrat aquestes setmanes la televisió respecte a la crisi provocada per una DANA a València posa en evidència el fet que el canvi climàtic és un fet prou seriós com per a abordar-lo d’una manera estructural en tots els àmbits i, per descomptat, a les ciutats i metròpolis.
La descarbonització i el combat del canvi climàtic s’ha convertit en un element clau en les estratègies de ciutat. De fet, les ciutats emeten entre el 70 i 75% del gasos d’efecte hivernacle, si sumem els dels usos residencials, el transport, la indústria urbana i el comerç.
L’ajuntament de Barcelona ha donat un pas molt important, dotat d’un pressupost significatiu, i que inclou importants mesures en casi tots els àmbits en els que pot intervenir. És un pas que una té doble significació: és contingut i és missatge. La ciutadania i els agents socials i econòmics reben una senyal clar que l’ajuntament apostarà per assolir un dels reptes més importants que té la humanitat avui dia.
Una vegada més, els municipis, que continuen obrint camí per pal·liar els efectes del canvi climàtic, tenen polítiques ambientals com en el seu moment van representar la Carta i Agenda d’Aalborg i l’Agenda 21.
Continuar treballant per la recollida selectiva, el control de les emissions industrials, la implantació progressiva (tot i que molt lenta pel que fa als vehicles de vehicles elèctrics, de passatgers, mercaderies i privat), el lent avenç de la instal·lació de les renovables en empreses, equipaments públics i residencials, la manca d’avenços importants en la mitigació i adaptació energètica en cerca de major eficiència, i tots els esforços són benvinguts, però cal accelerar processos.
Els argumentaris que brandeixen les dificultats derivades dels preus, controls, legislacions, suports, fins i tot de stocks de vehicles i plaques fotovoltaiques, són raons vàlides, però no suficients per no assumir la magnitud de la problemàtica.
“Aquest és el principal repte: canviar la forma d’abordar el problema, i els municipis han liderar la pressió per fer sentir la veu de la proximitat en les polítiques de transformació energètica i mediambiental.” |
D’altra banda, les ciutats i metròpolis tenen possibilitats limitades per millorar les causes estructurals, perquè moltes de les accions les han de desplegar empreses i comunitats de veïns i veïnes. Això a banda, tenen una capacitat molt limitada per generar energia verda, per tant, d’una manera o altra han de pactar amb el territori allà on això sigui possible.
Tanmateix, hi ha un llarg recorregut de coses que s’haurien d’estar fent a les ciutats per millorar de manera substancial la seva política en matèria de lluita contra el canvi climàtic i per a la descarbonització. El tema, a banda d’un catàleg de mesures, passa per quatre principis definits:
– Assumir la magnitud del problema.
– Elaborar un conjunt d’actuacions en perspectiva global i holística, tal com està fent Barcelona, però que encara restarien més mesures, sobre tot de la ciutadania i les empreses.
– Comprometre el conjunt dels actors en una estratègia interinstitucional i de concertació amb els teixits socials i econòmics.
– Prendre una dimensió territorial àmplia perquè la contaminació i les emissions no coneixen fronteres en termes d’aire i espais.
A la llarga, això significarà treballar en totes les línies d’actuació, des d’aquelles que van en temes d’eficiència energètica, a altres de canvis en matèria de mobilitat o de subministrament d’energia de proximitat.
Aquest política afectarà gairebé tots els ordres de les polítiques públiques en un territori com el metropolità i caldrà tenir en compte com operarien els diversos objectius que s’han d’assolir envers la mobilitat sostenible; l’eficiència energètica dels edificis i habitatges; la instal·lació d’energia fotovoltaica en edificis públics; el tractament dels residus, especialment per reduir l’impacte; aprofitar matèria orgànica per produir biometà i promoure més activament l’economia circular; promoció de comunitats energètiques i consum compartits; la replanificació de les infraestructures verdes a la llum dels nous reptes; intervenir contundentment en construccions lliures d’emissions, entre altres mesures.
Però hi ha quatre components que són clau en la reformulació del combat contra el canvi climàtic:
• La sensibilització, que ha d’anar molt més enllà que actituds de “declaració de principis”.
• La implantació d’una política de major suport als emprendiments que ciutadania, institucions i empreses prenen per iniciatives de descarbonització.
• La concertació amb altres institucions i empreses públiques i privades per accelerar en un model de pla únic territorial.
• I, per últim, cal fer una acció de pressió sobre els organismes supralocals, especialment sobre l’Estat. Molts suports, ja siguin econòmics o fiscals, no poden dependre d’actes voluntaristes d’organismes locals. Els territoris, a nivell local o metropolità, han d’assumir la funció de lideratge davant, sobretot, d’Hisenda i Economia per tenir suports, exempcions, crèdits fiscals, finançament, etc., que ajudin en aquesta transformació transcendental.
Això és, segurament, el principal repte: canviar la forma d’abordar el problema, i els municipis han liderar la pressió per fer sentir la veu de la proximitat en les polítiques de transformació energètica i mediambiental.
Tot aquest plantejament exigeix un model de governança innovadora que contengui plans d’acció conjunts, pressupostos verds, monitoratge col·lectiu de les emissions, i seguiment de l’impacte climàtic en els diversos territoris. I és el rol de la política ara: prendre el lideratge, en el nostre cas metropolità, per afrontar un repte que es fa imprescindible i que requereix una acció conjunta de tots els actors per avançar cap a una descarbonització necessària.
I, novament, hem de reconèixer que Barcelona ha donat un gran pas. Ara cal sumar tots els actors i la ciutadania, i el territori que comprèn la Regió, i plantejar una estratègia amb l’Estat i la Generalitat per accelerar el procés per una ciutat lliure d’emissions en un horitzó el més proper possible.
| share: |       |
