LA COL·LABORACIÓ PUBLICOPRIVADA, L’OPORTUNITAT PER MILLORAR EL MODEL PRODUCTIU DE LA REGIÓ METROPOLITANA DE BARCELONA

Per Francesc Castellana Aregall, President del Consell Econòmic i Social de Barcelona

Sovint parlem de les externalitats del model productiu, de si són positives o negatives, i ho fem únicament en la relació entre l’activitat productiva privada i el seu entorn físic, o en el mercat en què opera, ja sigui en la perspectiva del consum intern o de l’exportació.
En aquest article volem iniciar una reflexió sobre les externalitats no tan visibles que es produeixen en les activitats privades i públiques, per la producció de béns i serveis i en el seus retorns, econòmics o socials. Més concretament, en els  possibles impactes que produeix el Pilar Social Europeu en el sistema econòmic i social en el territori metropolità de Barcelona, així com en el model productiu i en l’àmbit social i/o d’interès general.
Volem mostrar que si les empreses i les administracions interactuen poden produir externalitats positives i negatives. Si les empreses milloren els sistemes retributius, les condicions laborals, la cura i les carreres professionals dels seus empleats i minimitzen les transicions laborals a les imprescindibles, aleshores aporten no només millor rendiments en la producció de valor, sinó que també augmenten la cohesió social i el creixement del entorn econòmic. Si les administracions afavoreixen l’ocupabilitat de les persones, ajuden a la cobertura adequada de les posicions laborals vacants. L’ocupabilitat de les persones té una relació directa amb el nivell de formació que requereix el lloc de treball  i també de la disponibilitat personal. Aconseguir o no una bona ocupabilitat afecta a l’eficàcia i eficiència de les polítiques d’educació, de drets socials  i la seva protecció, de salut i també de les polítiques actives d’ocupació.
La col·laboració entre els operadors econòmics públics i/o privats ha de ser complementària al reforç necessari del diàleg social, perquè és aquest el que afavoreix que hi hagi un context favorable als canvis o ajustos basats en un creixement econòmic equilibrat i  just  amb la plena inclusió de totes les persones i el respecte a l’entorn natural per la seva sostenibilitat.
El territori és l’espai físic on es produeixen les relacions humanes i econòmiques per la  producció de béns i serveis i, per tant, és determinant en les seves capacitats, en la seva cohesió social i en la contribució en la correcció de les desigualtats socials extremes en el marc d’un objectiu social d’equilibri. El diàleg social posa  en el territori el context necessari per tal que les relacions de producció  afavoreixin l’interès general.

El Pilar Social Europeu
La construcció europea és el repte polític, econòmic i social més important per la democràcia espanyola, per a la seva ciutadania i la seva convivència. Ho és dins d’un món immers en grans canvis geoestratégics, tant en l’economia i la seva relació amb el medi natural, com en la política.
La dimensió territorial i humana  de la Unió Europea, en el  seu pes demogràfic, polític i econòmic li permet actuar en una escala competitiva en un món on els intercanvis són cada cop més globals. Resulta fonamental per a Europa  aconseguir l’èxit en aquets reptes, la seva productivitat i competitivitat, que necessita dels nivells de millora necessaris per ampliar la rendibilitat de la inversió pública i privada.

Per aconseguir aquests èxits, cal un model social inclusiu  i  equilibrat  que elimini les amenaces a la seva necessària cohesió social i que ho faci progressivament, començant per  les desigualtats extremes i l’exclusió social de parts importants de la seva població, alhora que es garanteixin les oportunitats per a tothom per contribuir-hi.
La singularitat de la Unió Europea en el món, tant pel seu model econòmic com pel social, suposa, en el seu desenvolupament, riscos i oportunitats. Les seves referències democràtiques són exemplars  en front dels  models autocràtics, i també ho és la lliure concurrència en els mercats, en  contra del dirigisme polític en l’àmbit econòmic.  Impulsar Intenta promoure el necessari equilibri de rendes per atènyer la justícia social contra les desigualtats extremes i la fragmentació social.
Només la protecció permanent d’una competència justa i la justícia social com a objectius econòmics i socials en el model de desenvolupament poden fonamentar la base d’un sistema democràtic que integri i inclogui a tothom, sense oblidar alhora  que  ha de ser també capaç de motivar per compartir els seus esforços individuals i col·lectius  en la recerca de l’èxit del sistema econòmic compartit.
La Carta Social Europea (revisada), també anomenada la “Constitució Social Europea”,  ha estat ratificada per Espanya l’any 2021, i és un referent per la seva política social. Es tracta d’un tractat internacional del Consell d’Europa, que vol garantir els drets socials de la ciutadania europea i que té com objectiu una Europa més justa i equitativa on totes les persones tinguin les mateixes oportunitats.
La Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea (CFDUE) no limita el seu abast als drets socials i econòmics, sinó que també contempla els drets civils i polítics de la ciutadania europea. La CDFUE té el mateix valor jurídic que el Tractat de la Unió Europea i per això té indubtables efectes jurídics sobre la legislació espanyola, reforçant tots el drets  econòmics, socials i polítics reconeguts a la ciutadania.
La complementarietat de la Carta Social i la de  Drets Fonamentals dona a Europa, a totes les seves institucions, un marc comú de principis, valors i obligacions per les seves polítiques que en el seu desenvolupament concret. El Pilar Social Europeu en aquest marc és concreta l’any 2017 en tres eixos: Igualtat d’oportunitats i l’accés al treball, mercats de treball dinàmics i condicions de treball justes, i suport públic i inclusió social. I, més concretament, en les següents 12 àrees: 1. -Abandonament prematur de l’educació, 2.- Igualtat de gènere, 3.- Desigualtat i mobilitat ascendent, 4.-Condicions de vida i pobresa, 5.-Joves, 6.- Estructura de la força laboral, 7.- Dinàmica del   mercat laboral, 8.- Ingressos, inclosos els relacionats amb l’ocupació. 9.- Impacte de les polítiques públiques en la reducció de la pobresa, 10.- Cura  de la primera infància, 11.- Cura de la salut, 12.-  Accés digital.
Aquest document ha estat el resultat del diàleg social entre sindicats i empreses i és la base d’aquest procés polític que s’ha concretat en La Carta Social Europeu, la Carta  de Drets Fonamentals i les accions del Pilar Social Europeu. Concretar el Pilar Social Europeu en tots els territoris econòmics és un objectiu europeu i fer-ho en el nostre àmbit la Regió Metropolitana Barcelona de Barcelona (RMB) és un repte de governança per les institucions i el diàleg social.

La Regió Metropolitana Barcelona
El repte més compartit del territori metropolità és el d’avançar cap a una veritable Regió Metropolitana multicèntrica, amb diversos epicentres d’activitat econòmica que refermi el pes específic de la Regió a nivell nacional, però també a nivell internacional. La seva estructuració administrativa dispersa en diferents nivells suposa un repte addicional de coordinació interadministrativa que requereix una governança compartida.
En el cas de Barcelona, la Regió metropolitana de Barcelona (RMB), tal com està definida en el Pla territorial metropolità de Barcelona, esta formada per Barcelona i 163 municipis que la envolten (el conjunt de les comarques de l’Alt Penedès, Baix Llobregat, Barcelonès, Garraf, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental), i es correspon en gran mesura amb l’àmbit funcional de Barcelona identificat amb la metodologia Eurostat de les Àrees Urbanes Funcionals.
Com és fàcil intuir, la RMB constitueix la principal aglomeració de població i econòmica no només de Catalunya, sinó que també d’Espanya i de les primeres d’Europa. La RMB concentra 5.268.978 habitants, que representen el 67% de la població de Catalunya, i un producció que representa el 70% del PIB de Catalunya.
En termes de mercat de treball, la RMB concentra el 71% dels llocs de treball de Catalunya amb un pes molt important del nucli central de la RMB, ja que només els 36 municipis que formen l’AMB representen el 52% dels llocs de treball de Catalunya.
S’observa com dins de l’evolució demogràfica augmenta el creixement de la migració, especialment de població procedent de països fora de la Unió Europea. Aquest increment migratori està impulsat per les oportunitats laborals que ofereix Barcelona i la Regió Metropolitana. A més dels motius econòmics, la migració actual també respon a factors mediambientals, polítics, conflictes bèl·lics a escala global i l’atractiu internacional que exerceix la ciutat.
La RMB és, per tant, un nucli essencial d’activitat econòmica i poblacional. La RMB és reconeguda com una de les principals àrees urbanes funcionals d’Europa, essent un nucli important a Catalunya i Espanya.
La RMB concentra una gran part les empreses de Catalunya, el 66% amb una densitat empresarial significativa i de les activitats intensives en coneixement i innovació. Destaca per la seva presència en sectors intensius en coneixement, amb el 76% dels treballadors dedicats a aquestes activitats i el 83% de les sol·licituds de patents europees.
Les tendències ocupacionals a la RMB son d’un intens creixement que és fonamenta en un creixement de la població migrant  que contrasta en una menor intensitat en la disminució de la desocupació de la població autòctona.
L’atur és redueix en els sector joves més formats i, en canvi, es mantenen les persones amb un nivell més baix de formació. En definitiva, el model laboral és dual, positiu per als nivells superiors o mitjans de formació, i amb riscos d’exclusió per les persones sense els nivells bàsics.
Si bé en termes de desigualtats aquestes han deixat d’augmentar, com ho venien fent, el cert és que les dades dels indicadors actuals són preocupants.
Finalment, l’anòmal preu dels habitatges i el seu creixement, per sobre de la mitjana  de l’evolució de la inflació, posa en evidència els grans desajustos en l’oferta immobiliària, molt tensionada per la baixa oferta, concretament de l’oferta pública, i una creixent demanda per usos turístics, població flotant, i l’increment de residents.

“Calen acords socials i un sistema de governança col·laborativa de les diferents administracions per treballar, avançar i assolir un major equilibri social i econòmic “

La construcció i gestió dels habitatges és l’element que més clarament determina el benestar social i alhora el que fonamenta les possibilitats de consolidació i el creixement econòmic. Considerem que la gestió migratòria i de l’habitatge són els principals desafiaments del sistema econòmic i social metropolità. Una gestió prioritària en aquests temes, que s’ha d’afegir a altres reptes pendents,  l’abandonament o fracàs escolar que deixen a moltes persones amb baixos nivells educatius, les desigualtats socials extremes, les disfuncionalitats urbanístiques que  generen barris marginals i finalment una manca de gestió de mobilitat global que garanteixi l’accessibilitat del conjunt de la ciutadania a tot el territori.
El creixement i la desigualtat van junts i també l’equilibri i el valor afegit, el paradigma que s’ha d’aconseguir és que les societats estiguin millor organitzades econòmicament i socialment, combinant el creixement i l’equilibri en la seva base social i econòmica, corregint les desigualtats i augmentant el valor afegit del seu model productiu.

La col·laboració del sector públic i del sector privat
L’educació, la salut, l’habitatge, la feina com ingrés i com a exercici, els programes socials i l’autonomia personal i la digitalització són les prioritats polítiques dels poders polítics per la promoció social i d’autonomia personal de les persones, i el teixit productiu n’és un beneficiari indirecte i no només un contribuent en la seva aportació fiscal.
Les polítiques públiques s’organitzen per les diferents institucions metropolitanes en serveis o programes. Coordinar-se i cooperar entre elles per aconseguir la seva integralitat hauria de ser exigible sempre a la recerca de millorar el seu impacte, la seva  eficàcia, i també  la seva eficiència.

Trànsit educació treball
En la transició escola-treball dels joves comprovem que  l’abandonament o el fracàs  escolar per una part dels joves és cada cop menor si ho mirem amb una perspectiva històrica, però es manté important. Som conscients que l’abandonament prematur suposa per a les persones que el pateixen arrossegar un dèficit formatiu de per vida, situa a les persones afectades a una baixa autonomia personal i a una major dependència dels programes socials. Però també significa per a les empreses una baixa formació del talent de les persones o una dificultat per cobrir posicions laborals. Si les administracions involucressin a les empreses en la definició i la gestió  dels programes de transició produirien una minimització de la frustració del trànsit adequat a les persones i facilitarien cobrir posicions laborals a les empreses, i sobretot procurarien més autonomia personal als joves. Però si les empreses tinguessin programes de captació i gestió del talent de forma sistematitzada facilitarien una informació a les administracions educatives perquè aquestes poguessin alinear les transicions a les necessitats de les posicions laborals que s’hauran de cobrir.

Habitatge
L’habitatge és un element essencial per l’autonomia de les persones. La seva producció genera ocupació en primer lloc,  i proporciona també un bé de primera necessitat. L’habitatge és reconegut a la constitució com un bé social i també un bé privat. Hi ha un sistema de producció en el mercat ordinari i un altre de promoció pública, però ambdós no tenen avui per avui la capacitat de satisfer la demanda, i això succeeix juntament amb un model de gestió que no garanteix l’ús social de l’habitatge. Tot plegat, fa que els preus es comportin de forma anòmala i desequilibrada en relació a la capacitat adquisitiva de les persones, especialment les de rendes més baixes. Els efectes d’una baixa oferta d’habitatge pot afectar la necessitat d’allotjament de les persones que resideixen de nou entre nosaltres per motius laborals temporals ho permanents. Una forta col·laboració sector públic i sector privat, segons les diferents finalitats socials, podria produir un major equilibri en la gestió de l’habitatge que procurés una millora en el dret al habitatge, una satisfacció de la demanda ordinària o pública, i esvairia el risc d’afectar negativament al creixement econòmic i la capacitat adquisitiva de les persones.

Recerca de feina i cobertura de posicions laborals vacants
La captació de capacitat i talent de les empreses és un element determinant per la viabilitat dels projectes empresarials, i més ara que no havien existit penúries de demanda laboral en els darrers quaranta anys, ans el contrari, amb una demanda per sobre de l’oferta de posicions laborals. Les polítiques actives d’ocupació eren considerades en l’antic entorn un element d’atenció social i professionalització als qui no torbaven feina, i en aquest sentit l’activació i protecció social ha estat més la gestió pal·liativa d’un dret social que una real política d’inclusió laboral. Avui, la titularitat pública de la intermediació i la responsabilitat de millorar l’ocupabilitat de les persones i el suport a les empreses per cobrir ràpidament les seves posicions vacants exigeix una ràpida interacció en el territori d’ambdós per ser eficients en la perspectiva econòmica i social.

Les empreses que fan una bona recerca de la capacitat i el talent al costat de les institucions que els hi han de donar suport produeixen efectes o tenen conseqüències per a l’organització social que sovint determina l’acció pública. Ambdós és podrien beneficiar de la maximització de les seves mútues externalitat positives i de la minimització de les negatives. Principalment en impedir la pèrdua de talent i la capacitat de ningú afavorint la plena inclusió i la millora de la productivitat i la competitivitat en la força de treball.

Les polítiques socials.

La majoria de les prestacions socials són públiques, o bé regulades en un catàleg de serveis i prestacions econòmiques. Les polítiques públiques en l’àmbit social són gestionades com ara serveis prestats directament per les administracions, o bé mitjançat concerts o subvencions amb entitats privades, siguin aquestes lucratives o no. En general, són pal·liatives de la situació de pobresa o de les necessitats relacionades amb la subsistència. La renda garantida o el ingrés mínim vital  són part del sistema de protecció i volen proporcionar també eines o instruments per desenvolupar i consolidar l’autonomia personal. Les desigualtats extremes són producte dels desequilibris en el model econòmic que  provoca grans nivells de persones desocupades, diferències en les retribucions, i sobretot per una organització millorable de les capacitats de producció.
Sovint s’estableix una relació positiva entre el sector públic i el privat a favor del bé social. Segurament és poden produir eficiències en les relacions de col·laboració directes i és poden buscar sinèrgies. Encara que la prioritat seria aprofundir  en les causes que provoquen les desigualtats per evitar-les, prevenir-les podria resultar més eficaç i eficient. Procurar històries de vida satisfactòries tindria efectes multiplicadors per al desenvolupament econòmic i social.

La digitalització
El desenvolupament digital és un gran desafiament econòmic, però també social, i transitar d’una societat analògica a una societat digital és un repte que afecta a la vida de  les persones i al desenvolupament  dels operadors econòmics.  La digitalització s’aborda intensament en la simplificació o automatització de processos en la producció de béns o serveis, i no tant, o molt menys, en els seus efectes en el què i en la forma de treballar i dels seus requeriments, i sobretot en el accés al treball o als sistemes digitals.
No se’n parla del fet que hi ha persones analògiques i persones digitals, i les persones analògiques sovint pateixen una discriminació poc visible, però real. Si els operadors públics i privats consideressin la situació de discriminació podrien incorporar la necessitat de reduir l’escletxa digital impulsant la formació de les persones analògiques o mitjançant sistemes d’acompanyament personal. De ben segur, una acció per la digitalització ha d’incorporar una alfabetització digital per a tothom.

Conclusió
El diàleg social clàssic necessita ser reforçat en la societat  del segle XXI, i per això ha de promoure nous enfocs que permetin als operadors econòmics i institucionals nous alineaments en els objectius relacionats amb l’interès general o amb els interessos compartits, especialment en l’observació en el què i com és fan les coses i les seves externalitats, negatives o positives, per minimitzar les primeres i maximitzar les segones. Però, sobretot, per veure les oportunitats de cooperació i col·laboració.
El territori que integra un sistema econòmic i social ampli i autosuficient a nivells raonables, com és el cas de la Regió Metropolitana de Barcelona, pot avançar en la concreció d’aquets objectius compartits que són els del Pilar Social Europeu. Fer dels seus objectius un repte per als operadors econòmics i les institucions suposaria un gran avanç en la recerca de la prosperitat compartida i el progrés col·lectiu.
Calen acords socials i un sistema de governança col·laborativa de les diferents administracions per treballar, avançar i assolir un major equilibri social i econòmic, i dirigir la Regió Metropolitana de Barcelona cap a un territori més europeu, on els principis, eixos, àrees i prioritats determinades puguin desenvolupar-se amb èxit.
Actuar en aquesta direcció ens farà més europeus i també donarà sentit en ser-ho com a ciutadans.

Per Francesc Castellana Aregall, President del Consell Econòmic i Social de Barcelona

Sovint parlem de les externalitats del model productiu, de si són positives o negatives, i ho fem únicament en la relació entre l’activitat productiva privada i el seu entorn físic, o en el mercat en què opera, ja sigui en la perspectiva del consum intern o de l’exportació.
En aquest article volem iniciar una reflexió sobre les externalitats no tan visibles que es produeixen en les activitats privades i públiques, per la producció de béns i serveis i en el seus retorns, econòmics o socials. Més concretament, en els  possibles impactes que produeix el Pilar Social Europeu en el sistema econòmic i social en el territori metropolità de Barcelona, així com en el model productiu i en l’àmbit social i/o d’interès general.
Volem mostrar que si les empreses i les administracions interactuen poden produir externalitats positives i negatives. Si les empreses milloren els sistemes retributius, les condicions laborals, la cura i les carreres professionals dels seus empleats i minimitzen les transicions laborals a les imprescindibles, aleshores aporten no només millor rendiments en la producció de valor, sinó que també augmenten la cohesió social i el creixement del entorn econòmic. Si les administracions afavoreixen l’ocupabilitat de les persones, ajuden a la cobertura adequada de les posicions laborals vacants. L’ocupabilitat de les persones té una relació directa amb el nivell de formació que requereix el lloc de treball  i també de la disponibilitat personal. Aconseguir o no una bona ocupabilitat afecta a l’eficàcia i eficiència de les polítiques d’educació, de drets socials  i la seva protecció, de salut i també de les polítiques actives d’ocupació.
La col·laboració entre els operadors econòmics públics i/o privats ha de ser complementària al reforç necessari del diàleg social, perquè és aquest el que afavoreix que hi hagi un context favorable als canvis o ajustos basats en un creixement econòmic equilibrat i  just  amb la plena inclusió de totes les persones i el respecte a l’entorn natural per la seva sostenibilitat.
El territori és l’espai físic on es produeixen les relacions humanes i econòmiques per la  producció de béns i serveis i, per tant, és determinant en les seves capacitats, en la seva cohesió social i en la contribució en la correcció de les desigualtats socials extremes en el marc d’un objectiu social d’equilibri. El diàleg social posa  en el territori el context necessari per tal que les relacions de producció  afavoreixin l’interès general.

El Pilar Social Europeu
La construcció europea és el repte polític, econòmic i social més important per la democràcia espanyola, per a la seva ciutadania i la seva convivència. Ho és dins d’un món immers en grans canvis geoestratégics, tant en l’economia i la seva relació amb el medi natural, com en la política.
La dimensió territorial i humana  de la Unió Europea, en el  seu pes demogràfic, polític i econòmic li permet actuar en una escala competitiva en un món on els intercanvis són cada cop més globals. Resulta fonamental per a Europa  aconseguir l’èxit en aquets reptes, la seva productivitat i competitivitat, que necessita dels nivells de millora necessaris per ampliar la rendibilitat de la inversió pública i privada.

Per aconseguir aquests èxits, cal un model social inclusiu  i  equilibrat  que elimini les amenaces a la seva necessària cohesió social i que ho faci progressivament, començant per  les desigualtats extremes i l’exclusió social de parts importants de la seva població, alhora que es garanteixin les oportunitats per a tothom per contribuir-hi.
La singularitat de la Unió Europea en el món, tant pel seu model econòmic com pel social, suposa, en el seu desenvolupament, riscos i oportunitats. Les seves referències democràtiques són exemplars  en front dels  models autocràtics, i també ho és la lliure concurrència en els mercats, en  contra del dirigisme polític en l’àmbit econòmic.  Impulsar Intenta promoure el necessari equilibri de rendes per atènyer la justícia social contra les desigualtats extremes i la fragmentació social.
Només la protecció permanent d’una competència justa i la justícia social com a objectius econòmics i socials en el model de desenvolupament poden fonamentar la base d’un sistema democràtic que integri i inclogui a tothom, sense oblidar alhora  que  ha de ser també capaç de motivar per compartir els seus esforços individuals i col·lectius  en la recerca de l’èxit del sistema econòmic compartit.
La Carta Social Europea (revisada), també anomenada la “Constitució Social Europea”,  ha estat ratificada per Espanya l’any 2021, i és un referent per la seva política social. Es tracta d’un tractat internacional del Consell d’Europa, que vol garantir els drets socials de la ciutadania europea i que té com objectiu una Europa més justa i equitativa on totes les persones tinguin les mateixes oportunitats.
La Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea (CFDUE) no limita el seu abast als drets socials i econòmics, sinó que també contempla els drets civils i polítics de la ciutadania europea. La CDFUE té el mateix valor jurídic que el Tractat de la Unió Europea i per això té indubtables efectes jurídics sobre la legislació espanyola, reforçant tots el drets  econòmics, socials i polítics reconeguts a la ciutadania.
La complementarietat de la Carta Social i la de  Drets Fonamentals dona a Europa, a totes les seves institucions, un marc comú de principis, valors i obligacions per les seves polítiques que en el seu desenvolupament concret. El Pilar Social Europeu en aquest marc és concreta l’any 2017 en tres eixos: Igualtat d’oportunitats i l’accés al treball, mercats de treball dinàmics i condicions de treball justes, i suport públic i inclusió social. I, més concretament, en les següents 12 àrees: 1. -Abandonament prematur de l’educació, 2.- Igualtat de gènere, 3.- Desigualtat i mobilitat ascendent, 4.-Condicions de vida i pobresa, 5.-Joves, 6.- Estructura de la força laboral, 7.- Dinàmica del   mercat laboral, 8.- Ingressos, inclosos els relacionats amb l’ocupació. 9.- Impacte de les polítiques públiques en la reducció de la pobresa, 10.- Cura  de la primera infància, 11.- Cura de la salut, 12.-  Accés digital.
Aquest document ha estat el resultat del diàleg social entre sindicats i empreses i és la base d’aquest procés polític que s’ha concretat en La Carta Social Europeu, la Carta  de Drets Fonamentals i les accions del Pilar Social Europeu. Concretar el Pilar Social Europeu en tots els territoris econòmics és un objectiu europeu i fer-ho en el nostre àmbit la Regió Metropolitana Barcelona de Barcelona (RMB) és un repte de governança per les institucions i el diàleg social.

La Regió Metropolitana Barcelona
El repte més compartit del territori metropolità és el d’avançar cap a una veritable Regió Metropolitana multicèntrica, amb diversos epicentres d’activitat econòmica que refermi el pes específic de la Regió a nivell nacional, però també a nivell internacional. La seva estructuració administrativa dispersa en diferents nivells suposa un repte addicional de coordinació interadministrativa que requereix una governança compartida.
En el cas de Barcelona, la Regió metropolitana de Barcelona (RMB), tal com està definida en el Pla territorial metropolità de Barcelona, esta formada per Barcelona i 163 municipis que la envolten (el conjunt de les comarques de l’Alt Penedès, Baix Llobregat, Barcelonès, Garraf, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental), i es correspon en gran mesura amb l’àmbit funcional de Barcelona identificat amb la metodologia Eurostat de les Àrees Urbanes Funcionals.
Com és fàcil intuir, la RMB constitueix la principal aglomeració de població i econòmica no només de Catalunya, sinó que també d’Espanya i de les primeres d’Europa. La RMB concentra 5.268.978 habitants, que representen el 67% de la població de Catalunya, i un producció que representa el 70% del PIB de Catalunya.
En termes de mercat de treball, la RMB concentra el 71% dels llocs de treball de Catalunya amb un pes molt important del nucli central de la RMB, ja que només els 36 municipis que formen l’AMB representen el 52% dels llocs de treball de Catalunya.
S’observa com dins de l’evolució demogràfica augmenta el creixement de la migració, especialment de població procedent de països fora de la Unió Europea. Aquest increment migratori està impulsat per les oportunitats laborals que ofereix Barcelona i la Regió Metropolitana. A més dels motius econòmics, la migració actual també respon a factors mediambientals, polítics, conflictes bèl·lics a escala global i l’atractiu internacional que exerceix la ciutat.
La RMB és, per tant, un nucli essencial d’activitat econòmica i poblacional. La RMB és reconeguda com una de les principals àrees urbanes funcionals d’Europa, essent un nucli important a Catalunya i Espanya.
La RMB concentra una gran part les empreses de Catalunya, el 66% amb una densitat empresarial significativa i de les activitats intensives en coneixement i innovació. Destaca per la seva presència en sectors intensius en coneixement, amb el 76% dels treballadors dedicats a aquestes activitats i el 83% de les sol·licituds de patents europees.
Les tendències ocupacionals a la RMB son d’un intens creixement que és fonamenta en un creixement de la població migrant  que contrasta en una menor intensitat en la disminució de la desocupació de la població autòctona.
L’atur és redueix en els sector joves més formats i, en canvi, es mantenen les persones amb un nivell més baix de formació. En definitiva, el model laboral és dual, positiu per als nivells superiors o mitjans de formació, i amb riscos d’exclusió per les persones sense els nivells bàsics.
Si bé en termes de desigualtats aquestes han deixat d’augmentar, com ho venien fent, el cert és que les dades dels indicadors actuals són preocupants.
Finalment, l’anòmal preu dels habitatges i el seu creixement, per sobre de la mitjana  de l’evolució de la inflació, posa en evidència els grans desajustos en l’oferta immobiliària, molt tensionada per la baixa oferta, concretament de l’oferta pública, i una creixent demanda per usos turístics, població flotant, i l’increment de residents.

”Calen acords socials i un sistema de governança col·laborativa de les diferents administracions per treballar, avançar i assolir un major equilibri social i econòmic”

 

 

 

La construcció i gestió dels habitatges és l’element que més clarament determina el benestar social i alhora el que fonamenta les possibilitats de consolidació i el creixement econòmic. Considerem que la gestió migratòria i de l’habitatge són els principals desafiaments del sistema econòmic i social metropolità. Una gestió prioritària en aquests temes, que s’ha d’afegir a altres reptes pendents,  l’abandonament o fracàs escolar que deixen a moltes persones amb baixos nivells educatius, les desigualtats socials extremes, les disfuncionalitats urbanístiques que  generen barris marginals i finalment una manca de gestió de mobilitat global que garanteixi l’accessibilitat del conjunt de la ciutadania a tot el territori.
El creixement i la desigualtat van junts i també l’equilibri i el valor afegit, el paradigma que s’ha d’aconseguir és que les societats estiguin millor organitzades econòmicament i socialment, combinant el creixement i l’equilibri en la seva base social i econòmica, corregint les desigualtats i augmentant el valor afegit del seu model productiu.

La col·laboració del sector públic i del sector privat
L’educació, la salut, l’habitatge, la feina com ingrés i com a exercici, els programes socials i l’autonomia personal i la digitalització són les prioritats polítiques dels poders polítics per la promoció social i d’autonomia personal de les persones, i el teixit productiu n’és un beneficiari indirecte i no només un contribuent en la seva aportació fiscal.
Les polítiques públiques s’organitzen per les diferents institucions metropolitanes en serveis o programes. Coordinar-se i cooperar entre elles per aconseguir la seva integralitat hauria de ser exigible sempre a la recerca de millorar el seu impacte, la seva  eficàcia, i també  la seva eficiència.

Trànsit educació treball
En la transició escola-treball dels joves comprovem que  l’abandonament o el fracàs  escolar per una part dels joves és cada cop menor si ho mirem amb una perspectiva històrica, però es manté important. Som conscients que l’abandonament prematur suposa per a les persones que el pateixen arrossegar un dèficit formatiu de per vida, situa a les persones afectades a una baixa autonomia personal i a una major dependència dels programes socials. Però també significa per a les empreses una baixa formació del talent de les persones o una dificultat per cobrir posicions laborals. Si les administracions involucressin a les empreses en la definició i la gestió  dels programes de transició produirien una minimització de la frustració del trànsit adequat a les persones i facilitarien cobrir posicions laborals a les empreses, i sobretot procurarien més autonomia personal als joves. Però si les empreses tinguessin programes de captació i gestió del talent de forma sistematitzada facilitarien una informació a les administracions educatives perquè aquestes poguessin alinear les transicions a les necessitats de les posicions laborals que s’hauran de cobrir.

Habitatge
L’habitatge és un element essencial per l’autonomia de les persones. La seva producció genera ocupació en primer lloc,  i proporciona també un bé de primera necessitat. L’habitatge és reconegut a la constitució com un bé social i també un bé privat. Hi ha un sistema de producció en el mercat ordinari i un altre de promoció pública, però ambdós no tenen avui per avui la capacitat de satisfer la demanda, i això succeeix juntament amb un model de gestió que no garanteix l’ús social de l’habitatge. Tot plegat, fa que els preus es comportin de forma anòmala i desequilibrada en relació a la capacitat adquisitiva de les persones, especialment les de rendes més baixes. Els efectes d’una baixa oferta d’habitatge pot afectar la necessitat d’allotjament de les persones que resideixen de nou entre nosaltres per motius laborals temporals ho permanents. Una forta col·laboració sector públic i sector privat, segons les diferents finalitats socials, podria produir un major equilibri en la gestió de l’habitatge que procurés una millora en el dret al habitatge, una satisfacció de la demanda ordinària o pública, i esvairia el risc d’afectar negativament al creixement econòmic i la capacitat adquisitiva de les persones.

Recerca de feina i cobertura de posicions laborals vacants
La captació de capacitat i talent de les empreses és un element determinant per la viabilitat dels projectes empresarials, i més ara que no havien existit penúries de demanda laboral en els darrers quaranta anys, ans el contrari, amb una demanda per sobre de l’oferta de posicions laborals. Les polítiques actives d’ocupació eren considerades en l’antic entorn un element d’atenció social i professionalització als qui no torbaven feina, i en aquest sentit l’activació i protecció social ha estat més la gestió pal·liativa d’un dret social que una real política d’inclusió laboral. Avui, la titularitat pública de la intermediació i la responsabilitat de millorar l’ocupabilitat de les persones i el suport a les empreses per cobrir ràpidament les seves posicions vacants exigeix una ràpida interacció en el territori d’ambdós per ser eficients en la perspectiva econòmica i social.

Les empreses que fan una bona recerca de la capacitat i el talent al costat de les institucions que els hi han de donar suport produeixen efectes o tenen conseqüències per a l’organització social que sovint determina l’acció pública. Ambdós és podrien beneficiar de la maximització de les seves mútues externalitat positives i de la minimització de les negatives. Principalment en impedir la pèrdua de talent i la capacitat de ningú afavorint la plena inclusió i la millora de la productivitat i la competitivitat en la força de treball.

Les polítiques socials.

La majoria de les prestacions socials són públiques, o bé regulades en un catàleg de serveis i prestacions econòmiques. Les polítiques públiques en l’àmbit social són gestionades com ara serveis prestats directament per les administracions, o bé mitjançat concerts o subvencions amb entitats privades, siguin aquestes lucratives o no. En general, són pal·liatives de la situació de pobresa o de les necessitats relacionades amb la subsistència. La renda garantida o el ingrés mínim vital  són part del sistema de protecció i volen proporcionar també eines o instruments per desenvolupar i consolidar l’autonomia personal. Les desigualtats extremes són producte dels desequilibris en el model econòmic que  provoca grans nivells de persones desocupades, diferències en les retribucions, i sobretot per una organització millorable de les capacitats de producció.
Sovint s’estableix una relació positiva entre el sector públic i el privat a favor del bé social. Segurament és poden produir eficiències en les relacions de col·laboració directes i és poden buscar sinèrgies. Encara que la prioritat seria aprofundir  en les causes que provoquen les desigualtats per evitar-les, prevenir-les podria resultar més eficaç i eficient. Procurar històries de vida satisfactòries tindria efectes multiplicadors per al desenvolupament econòmic i social.

La digitalització
El desenvolupament digital és un gran desafiament econòmic, però també social, i transitar d’una societat analògica a una societat digital és un repte que afecta a la vida de  les persones i al desenvolupament  dels operadors econòmics.  La digitalització s’aborda intensament en la simplificació o automatització de processos en la producció de béns o serveis, i no tant, o molt menys, en els seus efectes en el què i en la forma de treballar i dels seus requeriments, i sobretot en el accés al treball o als sistemes digitals.
No se’n parla del fet que hi ha persones analògiques i persones digitals, i les persones analògiques sovint pateixen una discriminació poc visible, però real. Si els operadors públics i privats consideressin la situació de discriminació podrien incorporar la necessitat de reduir l’escletxa digital impulsant la formació de les persones analògiques o mitjançant sistemes d’acompanyament personal. De ben segur, una acció per la digitalització ha d’incorporar una alfabetització digital per a tothom.

Conclusió
El diàleg social clàssic necessita ser reforçat en la societat  del segle XXI, i per això ha de promoure nous enfocs que permetin als operadors econòmics i institucionals nous alineaments en els objectius relacionats amb l’interès general o amb els interessos compartits, especialment en l’observació en el què i com és fan les coses i les seves externalitats, negatives o positives, per minimitzar les primeres i maximitzar les segones. Però, sobretot, per veure les oportunitats de cooperació i col·laboració.
El territori que integra un sistema econòmic i social ampli i autosuficient a nivells raonables, com és el cas de la Regió Metropolitana de Barcelona, pot avançar en la concreció d’aquets objectius compartits que són els del Pilar Social Europeu. Fer dels seus objectius un repte per als operadors econòmics i les institucions suposaria un gran avanç en la recerca de la prosperitat compartida i el progrés col·lectiu.
Calen acords socials i un sistema de governança col·laborativa de les diferents administracions per treballar, avançar i assolir un major equilibri social i econòmic, i dirigir la Regió Metropolitana de Barcelona cap a un territori més europeu, on els principis, eixos, àrees i prioritats determinades puguin desenvolupar-se amb èxit.
Actuar en aquesta direcció ens farà més europeus i també donarà sentit en ser-ho com a ciutadans.

ALTRES ARTICLES