UNA NOVA MANERA D’ENTENDRE LA CIUTAT I LA SEVA METRÒPOLIS
Recollim la conferència que va oferir el 13 de setembre Ernest Maragall, President del grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona, en el cicle Fer Metròpoli
Durant anys s’ha desenvolupat una dinàmica de blanc o negre, de dues opcions, d’una oposició d’idees i persones que també afectava la manera de veure i entendre el territori. Món rural i urbà, centre i perifèria. Barcelona i Catalunya. Així a tot arreu. Aquesta mirada també s’ha estès a la manera de tractar el territori, generant pràctiques a partir d’aquesta consideració parcial del país. S’ha projectat una determinada concepció del territori a tot arreu, que anul·la la diversitat i la complexitat de la realitat. Aquestes maneres d’interpretar el país no sempre han tingut en compte, però, que des del darrer quart del S. XX, s’ha viscut un procés de desconcentració significatiu i creixement molt més fort en l’àmbit no metropolità que en el metropolità.
L’Àrea Metropolitana tal i com la vam entendre durant anys, la seva relació amb el país i amb la seva capital, demanen un esforç per repensar-se. Així, avui cal que ens tornem a preguntar: On viurem els propers anys? On treballarem? De què ho farem? Quina volem que sigui la relació entre viure i treballar? Aquestes i altres preguntes demanen respostes urgents per construir una nova manera d’entendre la ciutat, la seva metròpolis i el país.
Tenim qüestions serioses de funcionalitat en el territori metropolità. En primer terme en tenim de transport públic i mobilitat, però també de planificació urbana, de gestió de residus, de polítiques d’habitatge. En essència, el més important que ha de fer l’Àrea Metropolitana és passar de la centralització del s. XX a la xarxa del s. XXI. Si em demanen quin és el gran repte que tenim avui a l’AMB és, sens dubte, aquest: la relació entre viure i treballar, i la mobilitat que se’n deriva.
Segons dades del 2020, i només mirant grans ciutats –aquelles de més de 40.000 habitants—, Barcelona rep 323.000 treballadors i n’envia a la resta 123.000. Amb Santa Coloma, Vilanova i la Geltrú, Castelldefels o Vilafranca, la relació és d’1 a 9. Marxa una persona per cada nou que n’arriba –i se’n va- cada dia a la ciutat. Això ens obliga a una aliança explicita entre Barcelona i Catalunya, a deixar de banda el tòpic de contrapoder i capgirar-lo en favor de la ciutadania. Cal que tornem a pensar on generem llocs de treball, on construïm habitatge i com ens assegurem que és cert aquell titular de la ciutat dels 15’ o la visió metropolitana dels 30’. Dit altrament: tenim el PGM però no el PDU, per tant és impossible preveure on viurem, o bé on treballarem d’aquí a 10 anys. Sense pensar en futur, és difícil afrontar el present.
Ara bé, ja han aparegut totes les evidències que ens indiquen que les grans qüestions demanen visió, política i estratègia de país. Seré clar: L’Àrea Metropolitana se’ns ha quedat petita, la discussió ara és el país, la Catalunya sencera; i això només serà possible amb una capital forta, lluny de la Barcelona actual que ha renunciat a liderar l’AMB i el país. Per tant, avui ens cal més que mai un nou impuls per repensar la ciutat i la metròpolis.
UNES INSTITUCIONS FORTES, UNS GOVERNS QUE GOVERNIN.
Actualment, a Barcelona però també a l’AMB i al país, massa gent no decideix com viu sinó més aviat com sobreviu, i això és inassumible. Creixement mai hauria de poder implicar desigualtat. Tenim una ciutat i un país que avança a dues velocitats, amb una desigualtat interna cada cop més creixent. Hi ha una pregunta clara: Com assolim la convergència de la Renda disponible al conjunt de l’espai metropolità?
Hi ha qui enarbora la bandera del creixement sense límits, ara bé, ho fa habitualment lligat i amb claríssima dependència amb Madrid. A aquests els dic: Quan més hem avançat, quan més grans ens hem fet, és quan hem potenciat la nostra sobirania front al sucursalisme que pregonen alguns.
Creixement sostenible i just, amb Barcelona com a motor del país, traient profit de les economies d’escala i aglomeració. No podem dependre del turisme, soc clar en això; igual que soc clar quan dic que no hi veig grues i això em preocupa.
Aquí hi ha espais de cohesió que cal treballar molt més des de tots aquests punts de vista ja que ens poden fer grans com a metròpolis i també com a país. Sagrera-22@-Zona Franca. Aquí cal generar nova indústria, habitatge, re-connectar barris i generar vida més enllà de l’activitat econòmica.
El Besòs és clau, el nord de la ciutat i l’eix de la metròpolis. Aquí cal més verd, més habitatge —i si el construeixen amb fusta ja seria perfecte!— en alçada i nova activitat econòmica en plantes baixes. Innovació urbana, econòmica i social, que sigui territori d’avantguarda, d’experimentació.
Hem de passar de la bipolaritat desigual a l’eficiència compartida amb un model econòmic explícitament diversificat. A les més clàssiques economia del talent, recerca i innovació, i turisme —ben governat— cal afegir dues novetats significatives: la nova indústria de la construcció —fusta, estalvi energètic, renovables— i la més profunda transformació econòmica i tecnològica dels sectors de serveis personals –l’educació i la cultura, i l’economia de la salut i dels serveis socials—.
Em preocupa aquest rerefons, aquesta idea inconscient segons la qual no estem creant ni oferint futur. L’única alternativa possible és que treballem per assolir consensos amplis, de benefici col·lectiu i que orientin la ciutat i la seva metròpolis a la necessària transformació que fa anys que sabem que és imprescindible. Els consensos també poden ser per mantenir l’status o per guanyar posicions pròpies, però l’únic consens que ens fa grans és aquell que ens serveix per transformar, per ser millors, per estar més preparats pel que vindrà.
Diguem-ho clar: Ens cal més política, ens cal especialment des dels Ajuntaments com a institució democràtica bàsica. Cal que reivindiquem els Ajuntaments –i l’AMB— com a Govern i no només com a meres administracions gestores. Ens cal una política capaç de cosir tres binomis inesperables: llibertat i responsabilitat, drets i deures, i governar i reformar. Només així transformarem. Només amb l’ambició d’assumir el risc d’assenyalar objectius de canvi, i d’assolir els acords imprescindibles per avançar en la direcció correcta, serem capaços de tornar a ser referència.
Cal que les institucions liderin el canvi perquè és on rau el poder democràtic. Dit altrament, a manca de poder públic, sovint el privat ha anat prenent decisions que, en essència, haurien de raure en els nostres governs. Cal que reconstruïm aquest equilibri, que ens definim en rols clars, i que les ciutats assumeixin el caràcter propi de subjecte polític i no exclusivament d’objecte que es pot manipular.
El país només avançarà si és capaç d’agafar totes les seves potencialitats, governar-les i posar-les al servei de la gent.
Durant anys s’ha desenvolupat una dinàmica de blanc o negre, de dues opcions, d’una oposició d’idees i persones que també afectava la manera de veure i entendre el territori. Món rural i urbà, centre i perifèria. Barcelona i Catalunya. Així a tot arreu. Aquesta mirada també s’ha estès a la manera de tractar el territori, generant pràctiques a partir d’aquesta consideració parcial del país. S’ha projectat una determinada concepció del territori a tot arreu, que anul·la la diversitat i la complexitat de la realitat. Aquestes maneres d’interpretar el país no sempre han tingut en compte, però, que des del darrer quart del S. XX, s’ha viscut un procés de desconcentració significatiu i creixement molt més fort en l’àmbit no metropolità que en el metropolità.
L’Àrea Metropolitana tal i com la vam entendre durant anys, la seva relació amb el país i amb la seva capital, demanen un esforç per repensar-se. Així, avui cal que ens tornem a preguntar: On viurem els propers anys? On treballarem? De què ho farem? Quina volem que sigui la relació entre viure i treballar? Aquestes i altres preguntes demanen respostes urgents per construir una nova manera d’entendre la ciutat, la seva metròpolis i el país.
Tenim qüestions serioses de funcionalitat en el territori metropolità. En primer terme en tenim de transport públic i mobilitat, però també de planificació urbana, de gestió de residus, de polítiques d’habitatge. En essència, el més important que ha de fer l’Àrea Metropolitana és passar de la centralització del s. XX a la xarxa del s. XXI. Si em demanen quin és el gran repte que tenim avui a l’AMB és, sens dubte, aquest: la relació entre viure i treballar, i la mobilitat que se’n deriva.
Segons dades del 2020, i només mirant grans ciutats –aquelles de més de 40.000 habitants—, Barcelona rep 323.000 treballadors i n’envia a la resta 123.000. Amb Santa Coloma, Vilanova i la Geltrú, Castelldefels o Vilafranca, la relació és d’1 a 9. Marxa una persona per cada nou que n’arriba –i se’n va- cada dia a la ciutat. Això ens obliga a una aliança explicita entre Barcelona i Catalunya, a deixar de banda el tòpic de contrapoder i capgirar-lo en favor de la ciutadania. Cal que tornem a pensar on generem llocs de treball, on construïm habitatge i com ens assegurem que és cert aquell titular de la ciutat dels 15’ o la visió metropolitana dels 30’. Dit altrament: tenim el PGM però no el PDU, per tant és impossible preveure on viurem, o bé on treballarem d’aquí a 10 anys. Sense pensar en futur, és difícil afrontar el present.
Ara bé, ja han aparegut totes les evidències que ens indiquen que les grans qüestions demanen visió, política i estratègia de país. Seré clar: L’Àrea Metropolitana se’ns ha quedat petita, la discussió ara és el país, la Catalunya sencera; i això només serà possible amb una capital forta, lluny de la Barcelona actual que ha renunciat a liderar l’AMB i el país. Per tant, avui ens cal més que mai un nou impuls per repensar la ciutat i la metròpolis.
UNES INSTITUCIONS FORTES, UNS GOVERNS QUE GOVERNIN.
Actualment, a Barcelona però també a l’AMB i al país, massa gent no decideix com viu sinó més aviat com sobreviu, i això és inassumible. Creixement mai hauria de poder implicar desigualtat. Tenim una ciutat i un país que avança a dues velocitats, amb una desigualtat interna cada cop més creixent. Hi ha una pregunta clara: Com assolim la convergència de la Renda disponible al conjunt de l’espai metropolità?
Hi ha qui enarbora la bandera del creixement sense límits, ara bé, ho fa habitualment lligat i amb claríssima dependència amb Madrid. A aquests els dic: Quan més hem avançat, quan més grans ens hem fet, és quan hem potenciat la nostra sobirania front al sucursalisme que pregonen alguns.
Creixement sostenible i just, amb Barcelona com a motor del país, traient profit de les economies d’escala i aglomeració. No podem dependre del turisme, soc clar en això; igual que soc clar quan dic que no hi veig grues i això em preocupa.
Aquí hi ha espais de cohesió que cal treballar molt més des de tots aquests punts de vista ja que ens poden fer grans com a metròpolis i també com a país. Sagrera-22@-Zona Franca. Aquí cal generar nova indústria, habitatge, re-connectar barris i generar vida més enllà de l’activitat econòmica.
El Besòs és clau, el nord de la ciutat i l’eix de la metròpolis. Aquí cal més verd, més habitatge —i si el construeixen amb fusta ja seria perfecte!— en alçada i nova activitat econòmica en plantes baixes. Innovació urbana, econòmica i social, que sigui territori d’avantguarda, d’experimentació.
Hem de passar de la bipolaritat desigual a l’eficiència compartida amb un model econòmic explícitament diversificat. A les més clàssiques economia del talent, recerca i innovació, i turisme —ben governat— cal afegir dues novetats significatives: la nova indústria de la construcció —fusta, estalvi energètic, renovables— i la més profunda transformació econòmica i tecnològica dels sectors de serveis personals –l’educació i la cultura, i l’economia de la salut i dels serveis socials—.
Em preocupa aquest rerefons, aquesta idea inconscient segons la qual no estem creant ni oferint futur. L’única alternativa possible és que treballem per assolir consensos amplis, de benefici col·lectiu i que orientin la ciutat i la seva metròpolis a la necessària transformació que fa anys que sabem que és imprescindible. Els consensos també poden ser per mantenir l’status o per guanyar posicions pròpies, però l’únic consens que ens fa grans és aquell que ens serveix per transformar, per ser millors, per estar més preparats pel que vindrà.
Diguem-ho clar: Ens cal més política, ens cal especialment des dels Ajuntaments com a institució democràtica bàsica. Cal que reivindiquem els Ajuntaments –i l’AMB— com a Govern i no només com a meres administracions gestores. Ens cal una política capaç de cosir tres binomis inesperables: llibertat i responsabilitat, drets i deures, i governar i reformar. Només així transformarem. Només amb l’ambició d’assumir el risc d’assenyalar objectius de canvi, i d’assolir els acords imprescindibles per avançar en la direcció correcta, serem capaços de tornar a ser referència.
Cal que les institucions liderin el canvi perquè és on rau el poder democràtic. Dit altrament, a manca de poder públic, sovint el privat ha anat prenent decisions que, en essència, haurien de raure en els nostres governs. Cal que reconstruïm aquest equilibri, que ens definim en rols clars, i que les ciutats assumeixin el caràcter propi de subjecte polític i no exclusivament d’objecte que es pot manipular.
El país només avançarà si és capaç d’agafar totes les seves potencialitats, governar-les i posar-les al servei de la gent.
| share: |       |
