CARLOS LOSADA: “ELS GRANS REPTES DE BARCELONA SÓN UN AEROPORT POTENT, EL CONEIXEMENT I L’EQUITAT”

El professor i exdirector general d’ESADE creu que la crisi demogràfica, la transformació tecnològica i ocupacional i les desigualtats marquen l’agenda barcelonina, catalana, espanyola i europea en un entorn mancat de projectes compartits

Per Rafael Pradas

Carlos Losada és doctor en Direcció i Administració d’Empreses i llicenciat en Dret. És professor del Departament de Direcció General i Estratègia d’ESADE, institució de la que ha estat director general al llarg de deu anys, entre 2000 i 2010. Ha exercit diversos càrrecs de direcció, tant al sector privat com al públic, entre ells el de secretari general d’Administració i Funció Pública de la Generalitat, ha treballat també al Banc Interamericà de Desenvolupament a Washington DC i manté un vincle estret amb el tercer sector. Ha compaginat l’activitat acadèmica amb la pertinença a diversos òrgans de govern, entre els quals destaquen els consells d’administració de Gas Natural Fenosa (Espanya), de la SFL (França) i de l’empresa europea InnoEnergy (Holanda), i el Consell Assessor de la Fundació Príncep de Girona. Membre de diversos patronats, avui presideix la federació d’Universitats Jesuites a Espanya y es membre del World Council de la IAJU. De profundes conviccions demòcrata cristianes, ha estat un dels fundadors de d’Units per Avançar.

-En quin context global s’ha de moure Barcelona?
-Un aspecte fonamental del context global, que no sempre tenim prou present, és el canvi demogràfic: en el món hi haurà una transformació els propers quaranta anys que condicionarà moltes de les decisions polítiques, en matèria d’infraestructures, de natalitat, de jubilacions,… que s’hagin de prendre. Els canvis demogràfics ja són brutals i els estudis més seriosos, com els publicats a The Lancet, preveuen una caiguda radical de la població a Espanya i Catalunya. És cert que això s’espera per d’aquí a vint o trenta anys. A la vegada es dibuixa un creixement fortíssim de població a Àfrica i un estancament molt important als altres continents i grans països com Xina. Aquesta part de l’escenari té molt a veure amb moviments migratoris i per tant amb polítiques d’acceptació de la immigració, una de les poques coses que ens poden permetre créixer com a societat en el mig i llarg termini.
Un altre tret característic de l’escenari global és tot allò que afecta a la transformació tecnològica que vol dir també la transformació de l’ocupació. Sembla ja un tòpic però és una certesa que d’aquí a pocs anys la majoria de les feines d’avui no existiran. Ja està passant de fet amb un mercat laboral en què hi ha demanda d’ocupació important en molts àmbits i en canvi tenim un atur molt elevat perquè hi ha un gran desajust. Això ja posa de manifest l’enorme importància de les polítiques actives d’ocupació.

-Sembla que ens encaminem cap a una societat més desigual…
-Conjuga, en efecte, amb un important procés de pèrdua d’equitat. Branko Milanovic ha fet uns estudis impressionants sobre com s’ha transformat realment l’equitat. És cert que a nivell mundial hi ha països que han guanyat en equitat però també hi ha països extraordinàriament pobres, deixats de banda, que han caigut en una penúria extrema. Podem dir, doncs, que en el mon hi ha més equitat, però hi ha dos àrees que pateixen moltíssim, a més dels països més pobres, Europa i Estats Units i concretament les seves classes mitjanes i les classes de rendes baixes. La pèrdua d’oportunitats és atroç i es generadora en part d’un gran descontent i dels populismes.

-El món s’ha fet encara més global amb la Covid i la guerra d’Ucraïna?
… i amb la tecnologia! La globalització ens han fet altament interdependents. Ho veiem, com diu, amb la guerra d’Ucraïna, ho vam veure amb el Covid. A més hi ha un altre factor clau que dibuixa el marc en que es mou i es mourà Barcelona: la tecnologia modifica les relacions de poder, fins i tot les interpersonals. Comporta un extraordinari canvi de valors socials del qual encara no en som conscients. La tecnologia ens ha portat al trencament entre molts grups socials, ha generat moltes illes socials i fa molt difícil tenir projectes compartits.

–Tot això ajustat a la realitat de Barcelona com ho veu?
Un dels problemes més importants de Barcelona en aquest escenari és que li serà molt difícil dissenyar un projecte compartit. Els reptes demogràfics, ocupacionals, d’equitat, i el canvi de valors, fan molt difícil poder dir que cal fer. Son problemes d’una gran complexitat i fondària i no hi ha receptes màgiques que no tinguin un alt cost social i, en conseqüència, polític.

-Quan vostè parla de projecte compartit suposo que es refereix a acceptació social…
-Sí, que la majoria de la població digui “jo vull una Barcelona d’aquesta manera, somio amb aquesta visió de Barcelona”… i estic disposat a fer sacrificis!!! Crec que és mot difícil. El gran repte d’un bon polític és aconseguir que hi hagi un projecte compartit per la gran majoria de la població de la ciutat o de l’àrea metropolitana però dubto que avui hi hagi cap formació política amb capacitat de dibuixar-lo. És una pena perquè crec que podria ser molt potent i mobilitzar-nos col·lectivament.

-Diu Barcelona però entenc que hem de llegir metròpolis
-L’àmbit de Barcelona ciutat és molt limitat. La meva percepció és que cal tenir el marc mental i polític de la gran Barcelona o el que en diem l’àrea metropolitana, tot i que no m’agrada utilitzar el terme perquè delimita excessivament. M’agrada més parlar de la Gran Barcelona o de la Barcelona metropolitana que incorpora tota l’àrea d’influència. Crec que ens equivocarem si no som capaços de veure la seva importància i de fer polítiques en clau de Gran Barcelona. Penso que sortiríem guanyant col·lectivament si els municipis, alcaldes i regidors, veiessin molt més clara la necessitat i l’oportunitat d’aquesta Barcelona, però també es cert que hi ha una imatge, una visió que ens ve d’un nacionalisme poc modern que va en contra d’aquesta idea perquè considera que tot ha de ser Catalunya. Si fóssim capaços de fer els mínims deures, fins i tot sense tenir una visió compartida, Barcelona podria ocupar un espai internacional molt rellevant.

-Quins són aquests mínims deures que ha de fer Barcelona?
-Són d’una certa complexitat perquè comporta barrejar posicions ideològiques que semblen confrontades. Necessitem una constel·lació de mínims en la que tots estiguem d’acord encara que no despertin una gran passió. Crec que hi ha dos temes que són controvertits però nuclears : l’aeroport i l’aposta pel coneixement. Podem fer meravelles, podem dir moltes altres coses, però l’aeroport és condició sine qua non per al futur de Barcelona: hi ha estudis que correlacionen el progrés social, humà, econòmic de les ciutats amb diversos factors i dos dels més importants son l’existència d’aeroport, d’un hub important, i l’aposta per la recerca, els doctorats i màsters de qualitat internacional,…. Un conjunt d’eines pròpies de les societats del coneixement més un bon aeroport permet fer moltes altres coses. També és cert que a la vegada cal una aposta radical per polítiques d’equitat, amb les que no està d’acord tothom. Crec que Barcelona ha de fer una aposta molt important per polítiques d’igualtat i no ens hem d’enganyar, això vol dir impostos. És cert que a vegades la política fiscal carrega excessivament sobre alguns sectors de la població, però en qualsevol cas, sense entrar ara a parlar de política fiscal, està clar que un repte claríssim, al mateix nivell o més alt que l’aeroport o l’aposta pel coneixement i la recerca, figura l’equitat. Sense equitat no farem res, no tindrem una societat mínimament cohesionada i digna pels seus habitants.

-No s’ha mitificat en excés la necessitat d’ampliar l’aeroport? No es parteix una mica de l’obsessió de Boston com a metàfora? Som Boston?
-No som Boston, però podem tenir un model propi que no ha de ser Boston però tampoc ha de ser Miami, que és l’altre exemple que es posa sempre. No podem ser el ressort d’Europa, entre altres raons perquè hi ha molt bons ressorts i més econòmics competint amb Barcelona. Hem de buscar un tercer gènere per dir-ho d’alguna manera, que ens permeti compartir coses de Boston i coses de Miami. Barcelona està posicionada per fer-ho, però això seria crear una visió compartida i no sé si ens en sortirem. No faig una proposta, parlo un altre cop de deures mínims que si som capaços de fer ens han de permetre tenir més oportunitats per a la majoria de la població. Que ens interessa com a societat, com àrea geogràfica, com a país, país entès com a Catalunya i país entès com a Espanya, com a Europa? Ens interessen societats que ofereixin bones oportunitats als seus ciutadans per poder desenvolupar el seu projecte vital, personal i col·lectiu. Si volem això, l’aeroport és molt important perquè permet no només la interconnexió i la mobilitat de l’àrea metropolitana sinó convertir-nos en punt de pas per a moltes altres iniciatives i això en societats cada vegada més interrelacionades és crític.

-A Espanya hi caben dos hubs?
-La qüestió és pertinent. Quants hub hi poden haver a Europa? Aquesta és la clau. Fixem-nos en Itàlia: Milà era el gran hub i com que tenir-ne dos no era possible políticament va anar perdent força; ara Roma lluita però tampoc podrà ser un hub, li serà molt difícil. La resposta es cruel, és molt difícil que hi hagin dos hubs a Espanya. Una altra cosa és que Barcelona jugui totes les cartes per tenir el millor aeroport possible i apropar més vols; això si que ho pot fer. El 2019 va arribar gairebé als 53 milions de passatgers i te marge de creixement.

-Es possible ampliar l’aeroport i defensar el medi ambient a la vegada?
-Ja se que una reacció, lògica i natural, és pensar que si volem ser sostenibles mediambientalment això de l’aeroport és una barbaritat i que no s’enganyi ningú: un aeroport més fort i amb més vols significa més contaminació. Que hem de fer? Crec que polítiques molt intel·ligents. Si tenim un aeroport potent que contamina més hem de fer polítiques ambientals més agressives a la resta del territori i Barcelona s’ha de convertir en una ciutat amb un nivell de contaminació molt baix sabent, però, que això té costos per als ciutadans.

-D’una pandèmia com la Covid i dels efectes de la guerra d’Ucraïna com en pot sortir una societat com la nostra?
-L’únic positiu que se’n pot treure d’aquests dos drames humans és prendre consciencia de que som altament interdependents amb la resta dels conciutadans d’aquest món. I que la solidaritat es un valor i també una necessitat. També de que hi ha polítiques que només tenen sentit a nivell europeu. Europa hauria de ser federal, és l’únic espai que pot donar resposta als temes sanitaris, tenir una política de salut en part compartida és fonamental i ens agradi o no una política de defensa, no per atacar sino per no ser atacada. Hem nascut de les guerres i hem de crear un exèrcit de defensa. Potser no tindrem un exèrcit europeu com a tal però si una força d’intervenció ràpida i els exèrcits propis dels països. La UE necessita polítiques comunes al menys en afers exteriors, defensa, competència, comerç, fiscalitat, energia, sanitat, immigració, ciència i tecnologia.

-Com s’articula una Europa federal?
-Per desgràcia, l’articulació d’una Europa federal difícilment podrà començar amb França i Alemanya com tots esperem. Molts experts que conec consideren que potser el procés federal europeu hauria d’iniciar-se amb Alemanya, Àustria, Països Baixos, algun país nòrdic i Itàlia que és fonamental com a gran país del sud. Dic que no podrà començar amb França no perquè no vulguem els proeuropeus sinó perquè França té encara una visió molt accentuada de la seva grandeur i solament si veu que una part important d’Europa es federalitza donarà el pas d’afegir-se al projecte. Si França opta per un model federal i es sumen Espanya i Portugal podrem formar part del projecte i això seria el gran nucli de l’Europa federal.

-Partint del principi de subsidiarietat, què ha d’assumir la ciutat?
-Hi ha coses que a nivell global no funcionen. Una qüestió clara és que les polítiques socials necessiten una adaptació a la realitat que és impensable que es pugui produir fins i tot a nivell estatal. Realitats molt quotidianes com el propi procés d’immigració necessita una mentalitat ciutadana que aculli a les persones. La realitat última de la política es fa a nivell de ciutat, sens dubte, això si, amb un marc mes ampli.

-Hi ha moltes situacions de desigualtat entre municipis metropolitans o entre barris a l’interior mateix de Barcelona. Tot i que no és solament una qüestió de rendes, també de comportaments culturals, pertànyer a un territori o un altre condiciona molt la vida…
-És evident que reclamem situacions més equitatives però si descomptéssim l’impacte de l’actuació de les administracions públiques, de l’efecte fiscal, de la seguretat social amb les pensions, tindríem societats molt més desiguals. En aquest camp hi ha polítiques que podrien ser municipals i que són claus. Molts estudis identifiquen que el nivell de desigualtat apareix els primers anys de vida en el si de la pròpia família. Hi ha famílies que ofereixen unes possibilitats als fills que altres famílies mai podrien oferir als seus. Hi ha entorns familiars en que es valora la cultura, llegir, l’autocontrol com a base d’una major autonomia dels fills, de major capacitat de decisió i d’enfrontar-se als reptes personals. I hi ha altres entorns familiars complexos per qüestions laborals, feina dels pares, tradició cultural, per una presencia excessiva de les xarxes socials i la tecnologia, pel nivell de renda… Per això té tanta importància la inversió en els nens i nenes del 0 als 5 o 6 anys. Cal fer una inversió fortíssima en els nens, en els pares, en les famílies, també les monoparentals evidentment.
Es cert que hi ha dues visions que s’ha de considerar com es compaginen: la meritocràcia i el cafè per a tothom. Cal tenir sistemes educatius que ajudin a cadascú a donar el millor que té, cosa que és molt complicada i molt cara però amb la reducció de línies educatives com a conseqüència de la caiguda de la natalitat tenim l’oportunitat de fer aquest tipus de política. El tema de fons és l’equitat, és una eina perquè la gent surti de situacions de pobresa, de marginalitat i pugui tenir més autonomia, més llibertat per dibuixar el seu futur. Per fer això cal molta estabilitat per als projectes educatius, afavorir molta la dedicació a la relació amb el alumne i conrear molt la vocació dels professors. Hi ha llocs d’Espanya amb renda per càpita més baixa que la catalana que tenen resultats acadèmics molt millors, afavorint que persones de tot nivell pugui tenir després accés a la cultura, a la formació, a un desenvolupament molt més gran. S’ha de dir també, en aquest punt, que tenim un sistema de mobilitat del personal docent pensat més en clau del que interessa al propi personal docent que no del que interessa al centre escolar i al seu projecte educatiu i als alumnes.

-Han de canviar el personal docent o tota l’administració?
-L’administració pública és l’instrument més important del que s’ha dotat la humanitat per resoldre problemes col·lectius, però ha de canviar moltíssim perquè tenim per endavant reptes força diferents als que hem tingut fins ara i les eines per tractar-los també han de ser diferents. No es pot fer simplement més del mateix. Tenim una oportunitat única pel fet que administracions públiques perdran una part important dels seus efectius ens els propers 10 o 15 anys. Pràcticament la meitat. La gent que va entrar a l’administració els anys vuitanta amb el boom de l’estat del benestar ja s’està jubilant. Això té una part negativa perquè perdem talent i coneixement però també hi ha la gran oportunitat de que entrin nous perfils al sector públic. Fer això requeriria reformes de l’administració i de la funció pública molt sofisticades que necessitarien un gran acord parlamentari. Podríem comptar amb els tres pilars d’una societat avançada, un bon sector públic que estigui realment al servei de les necessitats col·lectives , veritablement democràtic; un sector privat potent i competitiu capaç de generar bens i serveis i un sector social inclusiu i amb capacitat d’adaptació a les noves realitats. I em de ser capaços de gestionar més i millor la col·laboració públic-privada. Estem molt per sota dels països de referencia a la EU.

En tot aquest entorn què hi diuen les empreses, què volen?
El primer que necessiten les empreses és que socialment se les vegi com el gran instrument de creació de riquesa, no que se’n tingui una visió pejorativa. La contribució de l’empresariat a la societat, vista amb perspectiva històrica, és central, enorme. És el gran instrument de generació de bens i serveis que consumim tots i que crea llocs de treball i de pagar impostos,… per simplificar. Globalment el mon empresarial necessita molta més estabilitat, política i econòmica. Havíem guanyat molt en estabilitat macroeconòmica, però la situació d’inflació és molt negativa. I els nivells de endeutament públic molt perillosos. També necessita infraestructures de connexió i disponibilitat de talent com deia al principi. I torno: estima social.

Cap on creu que hauria d’enfocar Catalunya les seves energies?
Les hauria de dirigir a cosir internament el país, perquè sense grans pactes i sense un projecte compartit serà molt difícil avançar. Soc tremendament crític, i ho he dit públicament, amb el Procés, més enllà de que la independència és una posició política que està en contra de la meva filosofia política, del que crec que és la interacció entre persones i entre societats. Al marge de la meva posició el balanç que ens ha deixat el Procés és molt dur, hem perdut pistonada cap enfora i cap endins. No crec que puguem reconstruir fàcilment un projecte compartit però si al menys reduir les diferències, les percepcions que tenim els uns dels altres per anar-les esborrant, que no es facin més grans. Crec que aquesta ha de ser una tasca de tots i durant molts anys. Jo tornaria a l’estratègia que deia parlant de Barcelona: quins son els mínims que acceptem i volem tirar endavant encara que no tothom hi estigui d’acord? A Finlàndia es van fer fa unes dècades propostes al parlament sabent que a curt termini no es posarien d’acord però sí a llarg terme. Ho podem fer també nosaltres, identifiquem allò que considerem clau, allò en que pot coincidir la gran majoria de l’arc parlamentari i fem un pacte sobre els punts crítics per al futur del país. Crec que el regal més gran que podria fer ara el Parlament de Catalunya a la nostra societat és identificar els punts bàsics que, sigui quin sigui el govern, caldrà tirar endavant.

–