ROSA RIBAS: “A BARCELONA HI HA UNA BARRERA MENTAL QUE DIFICULTA SABER QUÈ PASSA A LES CIUTATS METROPOLITANES”
Per Manel Manchón, periodista
Els protagonistes de la Gran Barcelona
La gran ciutat, la taca urbana que s’agrupa entorn de Barcelona, té una enorme capacitat d’atracció. L’Àrea Metropolitana de Barcelona, (AMB) amb 36 municipis, està en plena transformació, amb plans urbanístics, amb projectes per construir nou habitatge i amb iniciatives econòmiques que mostren l’activitat d’una part fonamental de Catalunya. Hi ha institucions, ajuntaments, entitats i moltes persones al darrere. Són els protagonistes de la Gran Barcelona. Rethink Barcelona ha volgut destacar, des d’àmbits molt diferents i en representació de municipis del territori metropolità, quinze persones que destaquen per la seva ambició i dedicació.
Es tracta de persones com Rosa Ribas, escriptora del Prat de Llobregat, que ha fet carrera des d’Alemanya i a que ara ha tornat al seu municipi. O com Enrique Tomás, un empresari que ha conquerit el món des de Badalona. Els plans per projectar noves iniciatives els representen persones com Joan Manuel Sevillano, managing director de Stoneweg, l’empresa que transformarà el cinema Comèdia en el museu Thyssen de Barcelona.
Rethink Barcelona ha cercat l’equilibri entre els diferents municipis i els àmbits professionals i econòmics que fan créixer la Gran Barcelona. Entre els escollits també figuren Helena Torras, gerent de PaoCapital; o l’agricultor Germán Domínguez, des de Sant Boi. I hi ha representants del món econòmic de Molins de Rei o emprenedors des de Castelldefels com Marta Gimeno. Són els protagonistes de la Gran Barcelona, la que es fa cada dia amb esforç i dedicació.
Conversa amb Rosa Ribas
La perifèria. Existeix. Perdura. S’instal·la en les mentalitats de moltes persones que, de fet, valoren aquesta realitat. Créixer a El Prat de Llobregat al llarg dels anys seixanta i setanta dona una visió que permet, avui, gaudir el present.
Ho té molt clar Rosa Ribas (El Prat, 1963), una escriptora que atresora una obra extensa i de gran qualitat. Ribas ha portat sempre el nom de la seva ciutat, també quan vivia a Alemanya, on ha passat trenta anys de la seva vida. L’experiència, avui des de Barcelona, porta a Rosa Ribas a assegurar que la capital catalana té un problema per admetre els grans canvis en positiu que s’han produït: “A Barcelona hi ha una barrera mental que dificulta saber què passa a les ciutats metropolitanes”.
Rosa Ribas parla de forma pausada, però sense silencis. Lliga totes les seves reflexions amb experiències pròpies. Del seu sogre, un editor alemany fascinat per la literatura espanyola del segle d’or, va desenvolupar una idea que va donar lloc a una de les seves novel·les més valorades: El pintor de Flandes.
I de la vida a Frankfurt va entendre el que suposava, a la pràctica, el federalisme: “A Alemanya el poder està repartit, hi ha vida econòmica i cultural a ciutats petites i mitjanes. I és una característica que podríem tenir aquí”, assegura, encara que afegeix que, en part, comença a succeir si es té una mirada àmplia sobre la Gran Barcelona.
”Cal facilitar la participació, que més persones sentin que formen part de la comunitat, que a les ciutats hi tinguin veu col·lectius i persones diferents”. |
“Vaig créixer al Prat quan encara estava tot per fer, i Barcelona ho era tot. Ara ja no és així. Passen moltes coses a l’àrea metropolitana, hi ha vida, hi ha espais culturals, hi ha serveis. Es pot fer de tot a ciutats com El Prat, que disposa, per exemple, d’una biblioteca pública fantàstica, amb molts clubs de lectura”, afirma Ribas.
El problema és just el contrari. El parer de Rosa Ribas és que Barcelona encara té l’autopercepció que és el centre de tot: “Anar de Barcelona a altres ciutats metropolitanes és més complicat. Hi ha una mena de barrera mental que impedeix saber què passa a les ciutats metropolitanes, al Prat, per exemple. Avui hi ha una agenda cultural molt bona a ciutats com El Prat, Viladecans o L’Hospitalet, que està a un carrer de Barcelona. Però costa atreure a barcelonins i barcelonines”.
La qüestió central per aquesta escriptora, que ha rebut molt bones crítiques per la seva saga sobre ‘els detectius Hernández’ –molts lectors i crítics consideren Rosa Ribas com la millor escriptora de novel·la negra a Espanya—és que l’oferta cultural “ha de ser de qualitat, el que ofereixin aquestes ciutats metropolitanes ha de ser d’alt nivell, rebutjant, per tant, un cert paternalisme, que es vulgui prestar atenció com si fos una mena de favor”.
Però, què porta en la seva motxilla un ciutadà ‘perifèric’? Rosa Ribas assegura que mai s’acaba de formar part de Barcelona. Hi ha entrades i sortides, és el lloc de feina, o el lloc per gaudir amb els amics. Ser perifèric, però, dona personalitat, en un món on uns dels grans problemes és el desarrelament. “El fet de pertànyer a una ciutat perifèrica ajuda, perquè ja estàs preparat per una vida en una gran ciutat on ningú està pendent del que succeeix al seu voltant”.
Rosa Ribas pot dir amb orgull que ha estat pregonera a casa seva. El seu pregó, a les festes majors de 2025, va rebre una gran acollida. Ribas va destacar la pluralitat que caracteritza la ciutat, amb nouvinguts de totes les nacionalitats. La màxima que va defensar l’escriptora va ser contundent: “Sense educació ens tornem animalons manipuladors i cridaners”, convençuda que El Prat ha de mostrar sense complexos el que és una “ciutat valenta, dinàmica i de barreja, com a marca d’identitat”.
La pregunta que sorgeix és clara: com millorar la convivència entre els que arriben i els que hi són, però que, en realitat, també van arribar des de diferents punts geogràfics? “El que cal és facilitar la participació, que més persones sentin que formen part de la comunitat, que a les ciutats hi tinguin veu col·lectius i persones diferents”, reclama.
Ella ho ha vist de primera mà. Vivint dècades a Alemanya, a Berlín i Frankfurt, Rosa Ribas va conèixer persones que havien emigrat des d’Espanya. I també joves que buscaven nous horitzons, amb millors eines educatives.
Els primers vivien en el seu món, amb idees ja caducades sobre el que havia estat el seu país de procedència. L’escriptora ho ha reflectit en les seves novel·les, en especial a Caída libre (2011). I del lligam entre diferents cultures, amb una doble ànima alemanya i espanyola, surt el gran personatge de Rosa Ribas, la Cornelia Weber-Tejedor, la comissaria protagonista de diferents novel·les, que es van iniciar amb Entre dos aguas (2007) i La Detective miope (2010), la història amb la qual més s’identifica l’escriptora del Prat.
Fa quatre anys va tornar d’Alemanya per instal·lar-se a Barcelona, amb la seva parella, un alemany germà de la seva amiga. Rosa Ribas, que havia estudiat Filologia Espanyola a la UB, i que ja feia de professora a un institut, va tenir una pensada angoixant. Es veia per sempre com a professora, i va voler, abans de fer els trenta anys, provar la carta de Berlín, on l’esperava l’amiga alemanya, que havia conegut estudiant també Filologia a Barcelona.
L’any previst en terres germàniques es van convertir en trenta anys, lligada ja a la família Reichenberger, propietària d’una editorial centrada en el segle d’or espanyol, amb més de 500 títols editats.
L’editorial, després de la mort dels seus sogres, Kurt i Roswita Reichenberger, la dirigeix la filla, l’amiga de Rosa Ribas, l’Eva Reichenberger.
De les converses surten moltes històries. Les històries que s’expliquen a les “perruqueries, als centres de salut, als bars”, com va destacar Rosa Ribas al pregó de la seva ciutat. I el seu sogre, una nit, mentre sopaven, en va explicar una: una teoria personal sobre el quadre La degollación de Juan Bautista y banquete de Herodes, que es troba al Museu del Prado. La nora va demanar permís al sogre per aprofitar de forma literària aquella teoria sobre el significat del quadre i qui l’havia encarregat. El resultat és la novel·la El pintor de Flandes (2006) que continua acumulant reedicions.
Rosa Ribas participa en grups de lectura, es mou per tota l’àrea metropolitana. Investiga i no para d’escriure. El que vol són històries, converses, raons i arguments.
Es queda pensativa quan es parla del terme “normal”, les vides de les generacions més grans, que desitjaven una feina, una casa i una família, esperant una bona jubilació. Ara, les noves generacions viuen més al dia, perquè, potser, ja no poden aspirar a aquells somnis dels seus pares o avis.
“Entenc aquesta nova mentalitat, que actua, en part, perquè tot és més complicat ara, perquè no hi ha la percepció que el futur pugui ser millor. Però, en tot cas, què vol dir ‘normal’? De fet, no n’hi ha cap persona normal. Quan apropes la lupa, tots som molt estranys, o poc normals”.
Per Manel Manchón, periodista
Els protagonistes de la Gran Barcelona
La gran ciutat, la taca urbana que s’agrupa entorn de Barcelona, té una enorme capacitat d’atracció. L’Àrea Metropolitana de Barcelona, (AMB) amb 36 municipis, està en plena transformació, amb plans urbanístics, amb projectes per construir nou habitatge i amb iniciatives econòmiques que mostren l’activitat d’una part fonamental de Catalunya. Hi ha institucions, ajuntaments, entitats i moltes persones al darrere. Són els protagonistes de la Gran Barcelona. Rethink Barcelona ha volgut destacar, des d’àmbits molt diferents i en representació de municipis del territori metropolità, quinze persones que destaquen per la seva ambició i dedicació.
Es tracta de persones com Rosa Ribas, escriptora del Prat de Llobregat, que ha fet carrera des d’Alemanya i a que ara ha tornat al seu municipi. O com Enrique Tomás, un empresari que ha conquerit el món des de Badalona. Els plans per projectar noves iniciatives els representen persones com Joan Manuel Sevillano, managing director de Stoneweg, l’empresa que transformarà el cinema Comèdia en el museu Thyssen de Barcelona.
Rethink Barcelona ha cercat l’equilibri entre els diferents municipis i els àmbits professionals i econòmics que fan créixer la Gran Barcelona. Entre els escollits també figuren Helena Torras, gerent de PaoCapital; o l’agricultor Germán Domínguez, des de Sant Boi. I hi ha representants del món econòmic de Molins de Rei o emprenedors des de Castelldefels com Marta Gimeno. Són els protagonistes de la Gran Barcelona, la que es fa cada dia amb esforç i dedicació.
Conversa amb Rosa Ribas
La perifèria. Existeix. Perdura. S’instal·la en les mentalitats de moltes persones que, de fet, valoren aquesta realitat. Créixer a El Prat de Llobregat al llarg dels anys seixanta i setanta dona una visió que permet, avui, gaudir el present.
Ho té molt clar Rosa Ribas (El Prat, 1963), una escriptora que atresora una obra extensa i de gran qualitat. Ribas ha portat sempre el nom de la seva ciutat, també quan vivia a Alemanya, on ha passat trenta anys de la seva vida. L’experiència, avui des de Barcelona, porta a Rosa Ribas a assegurar que la capital catalana té un problema per admetre els grans canvis en positiu que s’han produït: “A Barcelona hi ha una barrera mental que dificulta saber què passa a les ciutats metropolitanes”.
Rosa Ribas parla de forma pausada, però sense silencis. Lliga totes les seves reflexions amb experiències pròpies. Del seu sogre, un editor alemany fascinat per la literatura espanyola del segle d’or, va desenvolupar una idea que va donar lloc a una de les seves novel·les més valorades: El pintor de Flandes.
I de la vida a Frankfurt va entendre el que suposava, a la pràctica, el federalisme: “A Alemanya el poder està repartit, hi ha vida econòmica i cultural a ciutats petites i mitjanes. I és una característica que podríem tenir aquí”, assegura, encara que afegeix que, en part, comença a succeir si es té una mirada àmplia sobre la Gran Barcelona.
“Vaig créixer al Prat quan encara estava tot per fer, i Barcelona ho era tot. Ara ja no és així. Passen moltes coses a l’àrea metropolitana, hi ha vida, hi ha espais culturals, hi ha serveis. Es pot fer de tot a ciutats com El Prat, que disposa, per exemple, d’una biblioteca pública fantàstica, amb molts clubs de lectura”, afirma Ribas.
“Cal facilitar la participació, que més persones sentin que formen part de la comunitat, que a les ciutats hi tinguin veu col·lectius i persones diferents” |
El problema és just el contrari. El parer de Rosa Ribas és que Barcelona encara té l’autopercepció que és el centre de tot: “Anar de Barcelona a altres ciutats metropolitanes és més complicat. Hi ha una mena de barrera mental que impedeix saber què passa a les ciutats metropolitanes, al Prat, per exemple. Avui hi ha una agenda cultural molt bona a ciutats com El Prat, Viladecans o L’Hospitalet, que està a un carrer de Barcelona. Però costa atreure a barcelonins i barcelonines”.
La qüestió central per aquesta escriptora, que ha rebut molt bones crítiques per la seva saga sobre ‘els detectius Hernández’ –molts lectors i crítics consideren Rosa Ribas com la millor escriptora de novel·la negra a Espanya—és que l’oferta cultural “ha de ser de qualitat, el que ofereixin aquestes ciutats metropolitanes ha de ser d’alt nivell, rebutjant, per tant, un cert paternalisme, que es vulgui prestar atenció com si fos una mena de favor”.
Però, què porta en la seva motxilla un ciutadà ‘perifèric’? Rosa Ribas assegura que mai s’acaba de formar part de Barcelona. Hi ha entrades i sortides, és el lloc de feina, o el lloc per gaudir amb els amics. Ser perifèric, però, dona personalitat, en un món on uns dels grans problemes és el desarrelament. “El fet de pertànyer a una ciutat perifèrica ajuda, perquè ja estàs preparat per una vida en una gran ciutat on ningú està pendent del que succeeix al seu voltant”.
Rosa Ribas pot dir amb orgull que ha estat pregonera a casa seva. El seu pregó, a les festes majors de 2025, va rebre una gran acollida. Ribas va destacar la pluralitat que caracteritza la ciutat, amb nouvinguts de totes les nacionalitats. La màxima que va defensar l’escriptora va ser contundent: “Sense educació ens tornem animalons manipuladors i cridaners”, convençuda que El Prat ha de mostrar sense complexos el que és una “ciutat valenta, dinàmica i de barreja, com a marca d’identitat”.
La pregunta que sorgeix és clara: com millorar la convivència entre els que arriben i els que hi són, però que, en realitat, també van arribar des de diferents punts geogràfics? “El que cal és facilitar la participació, que més persones sentin que formen part de la comunitat, que a les ciutats hi tinguin veu col·lectius i persones diferents”, reclama.
Ella ho ha vist de primera mà. Vivint dècades a Alemanya, a Berlín i Frankfurt, Rosa Ribas va conèixer persones que havien emigrat des d’Espanya. I també joves que buscaven nous horitzons, amb millors eines educatives.
Els primers vivien en el seu món, amb idees ja caducades sobre el que havia estat el seu país de procedència. L’escriptora ho ha reflectit en les seves novel·les, en especial a Caída libre (2011). I del lligam entre diferents cultures, amb una doble ànima alemanya i espanyola, surt el gran personatge de Rosa Ribas, la Cornelia Weber-Tejedor, la comissaria protagonista de diferents novel·les, que es van iniciar amb Entre dos aguas (2007) i La Detective miope (2010), la història amb la qual més s’identifica l’escriptora del Prat.
Fa quatre anys va tornar d’Alemanya per instal·lar-se a Barcelona, amb la seva parella, un alemany germà de la seva amiga. Rosa Ribas, que havia estudiat Filologia Espanyola a la UB, i que ja feia de professora a un institut, va tenir una pensada angoixant. Es veia per sempre com a professora, i va voler, abans de fer els trenta anys, provar la carta de Berlín, on l’esperava l’amiga alemanya, que havia conegut estudiant també Filologia a Barcelona.
L’any previst en terres germàniques es van convertir en trenta anys, lligada ja a la família Reichenberger, propietària d’una editorial centrada en el segle d’or espanyol, amb més de 500 títols editats.
L’editorial, després de la mort dels seus sogres, Kurt i Roswita Reichenberger, la dirigeix la filla, l’amiga de Rosa Ribas, l’Eva Reichenberger.
De les converses surten moltes històries. Les històries que s’expliquen a les “perruqueries, als centres de salut, als bars”, com va destacar Rosa Ribas al pregó de la seva ciutat. I el seu sogre, una nit, mentre sopaven, en va explicar una: una teoria personal sobre el quadre La degollación de Juan Bautista y banquete de Herodes, que es troba al Museu del Prado. La nora va demanar permís al sogre per aprofitar de forma literària aquella teoria sobre el significat del quadre i qui l’havia encarregat. El resultat és la novel·la El pintor de Flandes (2006) que continua acumulant reedicions.
Rosa Ribas participa en grups de lectura, es mou per tota l’àrea metropolitana. Investiga i no para d’escriure. El que vol són històries, converses, raons i arguments.
Es queda pensativa quan es parla del terme “normal”, les vides de les generacions més grans, que desitjaven una feina, una casa i una família, esperant una bona jubilació. Ara, les noves generacions viuen més al dia, perquè, potser, ja no poden aspirar a aquells somnis dels seus pares o avis.
“Entenc aquesta nova mentalitat, que actua, en part, perquè tot és més complicat ara, perquè no hi ha la percepció que el futur pugui ser millor. Però, en tot cas, què vol dir ‘normal’? De fet, no n’hi ha cap persona normal. Quan apropes la lupa, tots som molt estranys, o poc normals”.
| share: |       |
