NARCÍS SERRA: “UNA CIUTAT ES FA GRAN QUAN HI HA UN ESFORÇ COL·LECTIU, PRIVAT I PÚBLIC”

El primer alcalde democràtic de Barcelona opina que fins que Catalunya no trobi objectius polítics compartits per una gran majoria de catalans, serà molt difícil fer polítiques estables i potents a la ciutat
 
 

per Manel Manchon

Narcís Serra (Barcelona, 1943) ho ha estat tot a la política espanyola. Va canviar lExèrcit, com a ministre de Defensa, fent de les forces armades espanyoles un operatiu modern, valorat internacionalment, amb una participació activa en diferents missions internacionals. Després daquell període, entre 1982 i 1991, va ser designat vicepresident del Govern espanyol, presidit per Felipe González, fins al 1995. Però Serra va ser el primer alcalde democràtic de Barcelona, després de la dictadura, el 1979. I va prendre una decisió que el col·locaria directament en els llibres dHistòria de la ciutat. Va demanar, com a alcalde, els Jocs Olímpics per Barcelona que se celebrarien el 1992. Serra ofereix en aquesta entrevista la seva valoració de les necessitats, ara, de la capital catalana, amb una idea central: Fins que Catalunya no trobi objectius polítics compartits per una gran majoria de catalans, serà molt difícil fer polítiques estables i potents a Barcelona”. I té clar queuna ciutat es fa gran quan hi ha un esforç col·lectiu, privat i públic”. 

Barcelona és ara la ciutat que vostè havia pensat com alcalde just a la frontera entre finals dels anys setanta i els primers vuitanta?

En la meva etapa com a alcalde, la preocupació prioritària era resoldre qüestions del moment. No era la de projectar una ciutat del futur, que, en realitat, només es va poder fer a partir dels Jocs Olímpics, quan es té la seguretat de fer una aposta tan arriscada i que surti bé. És indubtable que la situació ara és força diferent de la de 1979, i, encara més, a la Barcelona anterior.

Una ciutat que es projecta a partir dels Jocs Olímpics?

I abans també, el que passa és que en el període en el qual vaig ser alcalde, el primer de tot va ser preparar el terreny, una mena de tanteig, tenint en compte que el que angoixava era equilibrar el pressupost. Lany 1979, Barcelona havia dafrontar cada mes una despesa que era el doble del que ingressava. El dèficit era enorme. Una vegada es va poder orientar la qüestió dels comptes públics, va ser important el que vaig fer, demanant suport conjuntament amb les ciutats més importants. El Govern central va reaccionar per trobar solucions. Però el que podíem fer, llavors, era limitat. Simpulsaven placetes, com la Plaça de la Mercè, o la Plaça Sóller, a Nou Barris, amb escultures de Corberó. Però poca cosa més que atendre el dia a dia.  Sense un projecte general no es podia fer gran cosa. A la ciutat li vam donar consistència amb els Jocs, i ens vam atrevir, llavors, a pensar en les rondes i en obrir Barcelona al mar. Però una ciutat no es fa gran per tot això. Una ciutat es fa gran quan hi ha un esforç col·lectiu, esforç privat i públic. A vegades es diu que els alcaldes han de solucionar problemes simples i immediats. Però jo crec que tenen encàrrecs més importants i un dells és el de cultivar lesperit de la ciutat, com a fenomen cívic. Estic en contra de dir que abordar el problema del trànsit o del canvi climàtic ja és suficient. Aleshores tindrien raó els que reclamen més suport a la cultura. Barcelona necessita una gestió humana potent. I en la gestió dels Jocs, es tractava duna proposta que no dividia, sinó que sumava, que unia, que és el gran problema que Catalunya té avui. Crec que tenir propostes que uneixin és el més important.

Ara, amb la pandèmia, el nivell del turisme ha retrocedit a la situació anterior als Jocs. Però la ciutat, com deia, és molt diferent. Pot haver-hi, en tot cas, algun paral·lelisme amb aquella situació?

Pels Jocs Olímpics es van construir molts hotels, però vuit anys més tard es van fer molts més dels que nhi havia. És cert que es podria morir d’èxit, que es necessita una gestió òptima del turisme. Però aquesta comparació, a partir de la pandèmia, no es pot fer, perquè la ciutat ha canviat molt i el que ha passat era impensable, amb molts morts pel virus del covid. Malgrat tot, amb les vacunacions, això tindrà un final i el turisme es recuperarà. El problema que jo veig és si tindrem la capacitat en la reconstrucció del teixit econòmic i social de resoldre alguns problemes del passat.

A què es refereix?

Catalunya té una gran manca de lideratge, de persones que puguin tirar endavant projectes unificadors de la societat catalana. Es tracta duna mancança política i també econòmica. També passa en el terreny econòmic, cultural i acadèmic.

A partir daquesta reflexió, com sentén que, tenint escoles de negoci ocupant els millors llocs dels rànquings mundials, no tinguem aquesta elit preparada per al servei públic. On està la gent bona?

És que ens cal també fer un examen sobre lensenyament elitista de caràcter anglosaxó. Està bé per guanyar diners, però no per servir a la societat. A més, cal esmentar que molts daquests centres de negocis utilitzen un argument per atreure alumnes a partir del salari mitjà que cobraran quan surtin, i a mi em sembla una idea molt equivocada.

“El que s’ha d’anar aconseguint com a objectiu més urgent és un creixement més igualitari.”

 

Però la falta de servidors públics és per una qüestió salarial? O per un canvi de prioritats? Pasqual Maragall havia dit força vegades allò que els seus amics divendres a la tarda marxaven cap a la Cerdanya, i ell es quedava a lAjuntament.

La falta de servidors públics és un dels enormes problemes que tenim, de gent que vulgui dedicar-shi. Hi ha la qüestió de la pensió de jubilació. Molts polítics honestos, quan els hi arriba ledat de jubilació, han de viure amb pensions que no són coherents amb el nivell de vida anterior. I després hi ha la qüestió de la desigualtat. LAjuntament de Barcelona no es pot sostreure del que això significa. És general, als Estats Units, a Europa o a la Xina. Als EUA, l1% dels més rics es queden el 20% de la renda; i el 5% es queda el 50%. És aquesta situació, sha creat una figura, la de lexecutiu, com a privilegiat social, amb un salari molt alt i retribució variable, que ha contribuït a aquesta desigualtat. Després està la qüestió, ara estudiada, que moltes daquestes persones es relacionen amb persones semblants i sacaben casant, i unint carreres professionals i personals.

És el que explica Milanovic, una mena de confluència dinteressos, de persones educades, que fan més gran les diferències respecte als que no arriben.

Sí, Milanovic, que ha estat a lIBEI, —Serra presideix lInstitut de Barcelona dEstudis Internacionals (IBEI)— explica això dels casaments. I és que estem en un món molt diferent del de 1979. I Barcelona no és una ciutat tancada. I tot això influeix en el desenvolupament de la ciutat.

 

Tornem a les escoles de negocis. Estudien a Barcelona molts estrangers, però no es queden, o molt pocs decideixen muntar negocis a la ciutat.

Ja és bona cosa que vinguin, encara que no es quedin, perquè tindran un coneixement de la ciutat i del país. El 70% dels estudiants de lIBEI són estrangers. La millor sortida que tenen les universitats, les espanyoles i les catalanes, per garantir la qualitat passa per lacollida dalumnes estrangers. Si venen és perquè sofereix un nivell internacional, i això ja homologa les universitats. Tinc molt clar que daquí a deu anys les universitats hauran de tenir més pes, amb fórmules de màster. És veritat que shaurà de resoldre un tema complicat i és que molts investigadors no volen ensenyar, i molts dels que ensenyen no saben investigar. Hem de trobar una bona síntesi. I, en tot cas, aquests alumnes que no es queden, estic segur que contribuiran a donar a conèixer el que es fa a Barcelona i projectaran la imatge de la ciutat. 

A Barcelona, li ha fet mal la comparació contínua amb Madrid?

Barcelona no sha de comparar. Però ha de vigilar què passa a Madrid. Es tracta duna ciutat, Madrid, que és la capital de lEstat, i té els avantatges de ser la capital, i, a vegades, més del que li tocaria. Però Barcelona no sha de comparar, reitero, sinó fer el seguiment per pal·liar possibles situacions. 

Seguint en l’àmbit de leducació, quan les administracions hi han col·laborat shan aconseguit grans acords, i producte daquesta entesa tenim la Universitat Carlos III a Madrid i la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona. Van col·laborar de forma estreta el Govern central i la Generalitat. Això sha de recuperar?

El que ens ha passat és que portem dues crisis seguides. I això fa mal. Si podem sortir daquesta situació, ara, amb la campanya massiva de vacunació, podrem mirar cap endavant. La crisi de 2008 va ser la més greu des dels anys trenta. I aquesta dara és veritat que ens agafa més preparats i amb més avanços tecnològics. Però, en tot cas, crec que, cada vegada més ens convindrà formar part del món homologat que fa recerca. Si no ho fem, ho pagarem molt car. Si hagués de dibuixar una ciutat ideal, o la que magradaria fer, diria que ha de ser una ciutat que tingui molta cura del benestar. Barcelona això ho pot tenir. No és Tòquio, no és Mèxic DF. És una ciutat petita, però suficient per ser una plataforma mundial. La dimensió és relativa, el problema seriós que tenim és la creació de líders. I penso que serà més determinant aquesta creació de líders que lactitud del Govern central donant suport a Madrid.

Llavors, estem parlant dun problema intern, més que extern, respecte al Govern dEspanya.

Sí, però no només. Fins que Catalunya no trobi objectius polítics compartits per una gran majoria de catalans, serà molt difícil fer polítiques estables i potents a Barcelona.

Barcelona i Catalunya són indissociables?

Barcelona és la plataforma de serveis de Catalunya, que té una necessitat imperiosa de potenciar aquesta plataforma de serveis que és la ciutat de Barcelona.

Hi ha una idea, en tots els debats sobre la ciutat, que apunta que Barcelona hauria de ser la gran tractora econòmica de Catalunya, amb un alt preu pels seus veïns. És a dir, que es renunciï a viure al centre de la ciutat, i que es destini el nucli urbà al turisme, a la productivitat tecnològica, a les escoles de negoci. A canvi, podrem viure tots a la segona, tercera o quarta corona, ben connectats amb la ciutat. Anem cap aquí, o es podrà combinar els diferents interessos?

Crec que es pot combinar. Ara, jo no sóc el més idoni per dir-ho, perquè visc a la segona corona. Però, en tot cas, això em porta a dir que shan de fer coses, i que el Quart cinturó hauria destar fet, o el túnel de Cerdanyola, encara que fos només pel Metro.

Hi ha una idea que sha estès i és que si un viu a un barri, es genera una mena de dret de viure sempre en aquell barri. Sha de donar suport o pensar que ja no es pot garantir a ningú on pot viure?

A veure, el problema està relacionat amb la renda. Si els veïns que es veuen obligats a deixar el seu barri poguessin viure en un altre, no hi hauria dhaver protestes. La qüestió és que sels envia a la marginalitat. És lanomenada gentrificació. Sexpulsa al dèbil. I és evident que calen polítiques dhabitatge.

Com és possible que shagi fet tan poc en política dhabitatge? Altres ciutats a Europa tenen percentatges del 30%-35% dhabitatge pública i algunes encara més.

Perquè no nhi havia consciència. Suposo que ara nhi haurà. I es necessita horitzons de deu anys o més. Quan era alcalde, la despesa més gran que destinava Barcelona era per Sanitat, per lHospital del Mar, que era de lAjuntament, o per lHospital de lEsperança. Ara no ho són. Després, també es destinava molt per educació. Ara aquestes despeses ja no les fa lAjuntament. Per tant, hi ha recursos que shan de destinar a lhabitatge.

Tots aquests serveis shaurien de poder oferir des dun govern metropolità?

Sí, clarament. Som una metròpoli, vulgui o no Madrid, o la Generalitat, que en els anys vuitanta ho va impedir. Perquè no es pot negar la realitat. Els taxis són metropolitans o els cementiris, o el servei de laigua. Barcelona necessita un cementiri i l’hauran de deixar fer, sigui a la primera o a la segona corona. Crec, cada vegada més, que els projectes shan denfocar des de les realitats immediates, i la qüestió dels cementiris serveix per entendre que cal una aproximació metropolitana. I que caldran bones connexions amb els aeroports, connexions ferroviàries amb el Port marítim i amb Europa.

 

Es pot anar, realment, en aquesta direcció?

Si acabem amb les crisis i si el PIB torna a créixer, serà més fàcil. Recordo que a divuit anys, quan vaig començar a estudiar Econòmiques, vaig llegir un estudi del Banc Mundial que tenia el meu pare. Llavors ja es parlava de leix mediterrani. I crec que sha trigat massa temps, i que ja és el moment de fer-ho. Sha dactuar en aquesta línia. De tota manera, sha de dir que Barcelona està en una bona situació, amb el Port, i amb la necessitat que tindrà la Xina destablir totes les connexions amb Europa pel Canal de Suez. Sense deixar de banda que, després de la vacunació, recuperarem laeroport i que tindrem la connexió ferroviària amb ample europeu. Donades les transformacions que portaran a un nou equilibri mundial, no estem mal col·locats. 

Vostè ha dit que Barcelona està preparada per ser un referent en l’àmbit del medi ambient, per poder ser una ciutat feliç’, amb menys emissions contaminants. Com es fa?

Suaviter in modo, fortiter in re (Suaus en les formes, forts en la idea). Sha de dialogar molt, amb els empresaris, amb els hotelers, i parlar i parlar, buscant solucions intermèdies. Sha de parlar amb Foment, i amb CCOO, i amb el RACC. El prestigi dun alcalde està lligat a la seva capacitat dempatia amb tots els sectors de la ciutat. 

És el que manca?

És el que manca a tots els nivells, a Espanya, a Europa…

Hi ha una proposta que ha impulsat lalcaldessa de París, Anne Hidalgo, sobre la ciutat dels quinze minuts. Es tracta que als barris hi hagi tots els serveis a labast. Però, llavors, paga la pena viure en una gran ciutat? Perquè es podria viure fora, amb preus més raonables pel que fa a lhabitatge o respecte a altres serveis.

Aquest problema crec que està resolt a Barcelona, per la seva mida. A Seul podria ser una revolució, o a certs llocs dels Estats Units, que van a comprar els dissabtes, com si fos una excursió, perquè han dutilitzar el cotxe i sortir fora. Es tracta de capitals de vuit o deu milions de persones. Però no és el cas de Barcelona. El problema, potser, és que el terme municipal és massa petit, encara que té bones relacions amb els municipis del voltant, com LHospitalet, que compta amb un centre important, amb gratacels i oficines, o Badalona, que té ara un projecte com el de les Tres Xemeneies.

Quines decisions li hauria agradat prendre, com a alcalde?

Mhauria agradat fer els Jocs Olímpics, és clar. Els vaig demanar el 1981, després del cop destat de Tejero. I entenc que va ser un sacrifici per a mi, quan vaig deixar lalcaldia. A Madrid no volien els Jocs, amb el projecte de lExpo a Sevilla. Però vam fer valer un argument important, i és que demanar els Jocs per fer-los onze anys després, volia dir que es confiava en el futur dEspanya com a democràcia. Quan li demanes l’any 1981, després d’un cop d’estat, al rei els Jocs Olímpics li estàs dient que el 1992 Espanya seguirà com a país democràtic. Ara, vaig ajudar el que vaig poder des de Madrid. Pel meu tarannà mhauria agradat com a alcalde fer més en l’àmbit cultural. De les coses que vaig fer, destacaria el convent per les monges al Monestir de Pedralbes, que es va obrir perquè es pogués visitar. I vam fer coses pel Liceu, amb el paper molt destacat de Lluís Portabella. I recordo la gran preocupació i ocupació dOriol Bohigas, que va ser cabdal. Però, és clar, també podria haver perdut les eleccions, si hagués continuat com a alcalde. 

Com ha de ser Barcelona en una dècada? En quina ciutat ens hem de mirar? Amsterdam, Milà, o podem ser, segons el que fem, Marsella?

Fa uns anys deien Niça. Però jo crec que hem de ser un model per ciutats com Niça o Amsterdam. Amb una bona qualitat, amb menys circulació de cotxes. Una columna important ha de ser la cultura. Tenim enormes pintors i tenim Pau Casals! És veritat que no ser la seu de lAgència del Medicament ens ha tocat, perquè podria haver estat un gran impuls. Però destaquem també el que tenim en aquest camp cultural, com lOrquestra Ciutat de Barcelona, o la Simfònica del Vallès, el Liceu, el Cor de Cambra del Palau de la Música o el MNAC. Per tant, hem de pensar en tres grans potes: benestar, cultura i ciència i acadèmica, que inclou, per exemple, el Cercle dEconomia.

Però, quan vostè es referia a la necessitat dun govern metropolità, com sha dorganitzar? Amb quina governança?

Sha de fer de baix a dalt, de l’àrea metropolitana a la regió metropolitana. I han dhaver-hi solucions de transport públic. Ara bé, per portar a terme determinades solucions, necessites un determinat nivell de renda. I això és el que sha danar aconseguint com a objectiu més urgent: creixement més igualitari. 

Aquesta entrevista s’ha realitzat a l’Hotel Alma de Barcelona.

per Manel Manchon

Narcís Serra (Barcelona, 1943) ho ha estat tot a la política espanyola. Va canviar lExèrcit, com a ministre de Defensa, fent de les forces armades espanyoles un operatiu modern, valorat internacionalment, amb una participació activa en diferents missions internacionals. Després daquell període, entre 1982 i 1991, va ser designat vicepresident del Govern espanyol, presidit per Felipe González, fins al 1995. Però Serra va ser el primer alcalde democràtic de Barcelona, després de la dictadura, el 1979. I va prendre una decisió que el col·locaria directament en els llibres dHistòria de la ciutat. Va demanar, com a alcalde, els Jocs Olímpics per Barcelona que se celebrarien el 1992. Serra ofereix en aquesta entrevista la seva valoració de les necessitats, ara, de la capital catalana, amb una idea central: Fins que Catalunya no trobi objectius polítics compartits per una gran majoria de catalans, serà molt difícil fer polítiques estables i potents a Barcelona”. I té clar queuna ciutat es fa gran quan hi ha un esforç col·lectiu, privat i públic”.

 

Barcelona és ara la ciutat que vostè havia pensat com alcalde just a la frontera entre finals dels anys setanta i els primers vuitanta?

En la meva etapa com a alcalde, la preocupació prioritària era resoldre qüestions del moment. No era la de projectar una ciutat del futur, que, en realitat, només es va poder fer a partir dels Jocs Olímpics, quan es té la seguretat de fer una aposta tan arriscada i que surti bé. És indubtable que la situació ara és força diferent de la de 1979, i, encara més, a la Barcelona anterior.

 

Una ciutat que es projecta a partir dels Jocs Olímpics?

I abans també, el que passa és que en el període en el qual vaig ser alcalde, el primer de tot va ser preparar el terreny, una mena de tanteig, tenint en compte que el que angoixava era equilibrar el pressupost. Lany 1979, Barcelona havia dafrontar cada mes una despesa que era el doble del que ingressava. El dèficit era enorme. Una vegada es va poder orientar la qüestió dels comptes públics, va ser important el que vaig fer, demanant suport conjuntament amb les ciutats més importants. El Govern central va reaccionar per trobar solucions. Però el que podíem fer, llavors, era limitat. Simpulsaven placetes, com la Plaça de la Mercè, o la Plaça Sóller, a Nou Barris, amb escultures de Corberó. Però poca cosa més que atendre el dia a dia.  Sense un projecte general no es podia fer gran cosa. A la ciutat li vam donar consistència amb els Jocs, i ens vam atrevir, llavors, a pensar en les rondes i en obrir Barcelona al mar. Però una ciutat no es fa gran per tot això. Una ciutat es fa gran quan hi ha un esforç col·lectiu, esforç privat i públic. A vegades es diu que els alcaldes han de solucionar problemes simples i immediats. Però jo crec que tenen encàrrecs més importants i un dells és el de cultivar lesperit de la ciutat, com a fenomen cívic. Estic en contra de dir que abordar el problema del trànsit o del canvi climàtic ja és suficient. Aleshores tindrien raó els que reclamen més suport a la cultura. Barcelona necessita una gestió humana potent. I en la gestió dels Jocs, es tractava duna proposta que no dividia, sinó que sumava, que unia, que és el gran problema que Catalunya té avui. Crec que tenir propostes que uneixin és el més important.

 

Ara, amb la pandèmia, el nivell del turisme ha retrocedit a la situació anterior als Jocs. Però la ciutat, com deia, és molt diferent. Pot haver-hi, en tot cas, algun paral·lelisme amb aquella situació?

Pels Jocs Olímpics es van construir molts hotels, però vuit anys més tard es van fer molts més dels que nhi havia. És cert que es podria morir d’èxit, que es necessita una gestió òptima del turisme. Però aquesta comparació, a partir de la pandèmia, no es pot fer, perquè la ciutat ha canviat molt i el que ha passat era impensable, amb molts morts pel virus del covid. Malgrat tot, amb les vacunacions, això tindrà un final i el turisme es recuperarà. El problema que jo veig és si tindrem la capacitat en la reconstrucció del teixit econòmic i social de resoldre alguns problemes del passat.

 

A què es refereix?

Catalunya té una gran manca de lideratge, de persones que puguin tirar endavant projectes unificadors de la societat catalana. Es tracta duna mancança política i també econòmica. També passa en el terreny econòmic, cultural i acadèmic.

A partir daquesta reflexió, com sentén que, tenint escoles de negoci ocupant els millors llocs dels rànquings mundials, no tinguem aquesta elit preparada per al servei públic. On està la gent bona?

És que ens cal també fer un examen sobre lensenyament elitista de caràcter anglosaxó. Està bé per guanyar diners, però no per servir a la societat. A més, cal esmentar que molts daquests centres de negocis utilitzen un argument per atreure alumnes a partir del salari mitjà que cobraran quan surtin, i a mi em sembla una idea molt equivocada.

“El que s’ha d’anar perseguint com a objectiu més urgent és un creixement més igualitari.”

Però la falta de servidors públics és per una qüestió salarial? O per un canvi de prioritats? Pasqual Maragall havia dit força vegades allò que els seus amics divendres a la tarda marxaven cap a la Cerdanya, i ell es quedava a lAjuntament.

La falta de servidors públics és un dels enormes problemes que tenim, de gent que vulgui dedicar-shi. Hi ha la qüestió de la pensió de jubilació. Molts polítics honestos, quan els hi arriba ledat de jubilació, han de viure amb pensions que no són coherents amb el nivell de vida anterior. I després hi ha la qüestió de la desigualtat. LAjuntament de Barcelona no es pot sostreure del que això significa. És general, als Estats Units, a Europa o a la Xina. Als EUA, l1% dels més rics es queden el 20% de la renda; i el 5% es queda el 50%. És aquesta situació, sha creat una figura, la de lexecutiu, com a privilegiat social, amb un salari molt alt i retribució variable, que ha contribuït a aquesta desigualtat. Després està la qüestió, ara estudiada, que moltes daquestes persones es relacionen amb persones semblants i sacaben casant, i unint carreres professionals i personals.

 És el que explica Milanovic, una mena de confluència dinteressos, de persones educades, que fan més gran les diferències respecte als que no arriben.

 Sí, Milanovic, que ha estat a lIBEI, —Serra presideix lInstitut de Barcelona dEstudis Internacionals (IBEI)— explica això dels casaments. I és que estem en un món molt diferent del de 1979. I Barcelona no és una ciutat tancada. I tot això influeix en el desenvolupament de la ciutat.

 

Tornem a les escoles de negocis. Estudien a Barcelona molts estrangers, però no es queden, o molt pocs decideixen muntar negocis a la ciutat.

Ja és bona cosa que vinguin, encara que no es quedin, perquè tindran un coneixement de la ciutat i del país. El 70% dels estudiants de lIBEI són estrangers. La millor sortida que tenen les universitats, les espanyoles i les catalanes, per garantir la qualitat passa per lacollida dalumnes estrangers. Si venen és perquè sofereix un nivell internacional, i això ja homologa les universitats. Tinc molt clar que daquí a deu anys les universitats hauran de tenir més pes, amb fórmules de màster. És veritat que shaurà de resoldre un tema complicat i és que molts investigadors no volen ensenyar, i molts dels que ensenyen no saben investigar. Hem de trobar una bona síntesi. I, en tot cas, aquests alumnes que no es queden, estic segur que contribuiran a donar a conèixer el que es fa a Barcelona i projectaran la imatge de la ciutat.

 

A Barcelona, li ha fet mal la comparació contínua amb Madrid?

Barcelona no sha de comparar. Però ha de vigilar què passa a Madrid. Es tracta duna ciutat, Madrid, que és la capital de lEstat, i té els avantatges de ser la capital, i, a vegades, més del que li tocaria. Però Barcelona no sha de comparar, reitero, sinó fer el seguiment per pal·liar possibles situacions.

Seguint en l’àmbit de leducació, quan les administracions hi han col·laborat shan aconseguit grans acords, i producte daquesta entesa tenim la Universitat Carlos III a Madrid i la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona. Van col·laborar de forma estreta el Govern central i la Generalitat. Això sha de recuperar?

El que ens ha passat és que portem dues crisis seguides. I això fa mal. Si podem sortir daquesta situació, ara, amb la campanya massiva de vacunació, podrem mirar cap endavant. La crisi de 2008 va ser la més greu des dels anys trenta. I aquesta dara és veritat que ens agafa més preparats i amb més avanços tecnològics. Però, en tot cas, crec que, cada vegada més ens convindrà formar part del món homologat que fa recerca. Si no ho fem, ho pagarem molt car. Si hagués de dibuixar una ciutat ideal, o la que magradaria fer, diria que ha de ser una ciutat que tingui molta cura del benestar. Barcelona això ho pot tenir. No és Tòquio, no és Mèxic DF. És una ciutat petita, però suficient per ser una plataforma mundial. La dimensió és relativa, el problema seriós que tenim és la creació de líders. I penso que serà més determinant aquesta creació de líders que lactitud del Govern central donant suport a Madrid.

 

Llavors, estem parlant dun problema intern, més que extern, respecte al Govern dEspanya.

Sí, però no només. Fins que Catalunya no trobi objectius polítics compartits per una gran majoria de catalans, serà molt difícil fer polítiques estables i potents a Barcelona.

 

Barcelona i Catalunya són indissociables?

Barcelona és la plataforma de serveis de Catalunya, que té una necessitat imperiosa de potenciar aquesta plataforma de serveis que és la ciutat de Barcelona.

 

Hi ha una idea, en tots els debats sobre la ciutat, que apunta que Barcelona hauria de ser la gran tractora econòmica de Catalunya, amb un alt preu pels seus veïns. És a dir, que es renunciï a viure al centre de la ciutat, i que es destini el nucli urbà al turisme, a la productivitat tecnològica, a les escoles de negoci. A canvi, podrem viure tots a la segona, tercera o quarta corona, ben connectats amb la ciutat. Anem cap aquí, o es podrà combinar els diferents interessos?

Crec que es pot combinar. Ara, jo no sóc el més idoni per dir-ho, perquè visc a la segona corona. Però, en tot cas, això em porta a dir que shan de fer coses, i que el Quart cinturó hauria destar fet, o el túnel de Cerdanyola, encara que fos només pel Metro.

Hi ha una idea que sha estès i és que si un viu a un barri, es genera una mena de dret de viure sempre en aquell barri. Sha de donar suport o pensar que ja no es pot garantir a ningú on pot viure?

A veure, el problema està relacionat amb la renda. Si els veïns que es veuen obligats a deixar el seu barri poguessin viure en un altre, no hi hauria dhaver protestes. La qüestió és que sels envia a la marginalitat. És lanomenada gentrificació. Sexpulsa al dèbil. I és evident que calen polítiques dhabitatge.

Com és possible que shagi fet tan poc en política dhabitatge? Altres ciutats a Europa tenen percentatges del 30%-35% dhabitatge pública i algunes encara més.

Perquè no nhi havia consciència. Suposo que ara nhi haurà. I es necessita horitzons de deu anys o més. Quan era alcalde, la despesa més gran que destinava Barcelona era per Sanitat, per lHospital del Mar, que era de lAjuntament, o per lHospital de lEsperança. Ara no ho són. Després, també es destinava molt per educació. Ara aquestes despeses ja no les fa lAjuntament. Per tant, hi ha recursos que shan de destinar a lhabitatge.

Tots aquests serveis shaurien de poder oferir des dun govern metropolità?

Sí, clarament. Som una metròpoli, vulgui o no Madrid, o la Generalitat, que en els anys vuitanta ho va impedir. Perquè no es pot negar la realitat. Els taxis són metropolitans o els cementiris, o el servei de laigua. Barcelona necessita un cementiri i l’hauran de deixar fer, sigui a la primera o a la segona corona. Crec, cada vegada més, que els projectes shan denfocar des de les realitats immediates, i la qüestió dels cementiris serveix per entendre que cal una aproximació metropolitana. I que caldran bones connexions amb els aeroports, connexions ferroviàries amb el Port marítim i amb Europa.

 

Es pot anar, realment, en aquesta direcció?

Si acabem amb les crisis i si el PIB torna a créixer, serà més fàcil. Recordo que a divuit anys, quan vaig començar a estudiar Econòmiques, vaig llegir un estudi del Banc Mundial que tenia el meu pare. Llavors ja es parlava de leix mediterrani. I crec que sha trigat massa temps, i que ja és el moment de fer-ho. Sha dactuar en aquesta línia. De tota manera, sha de dir que Barcelona està en una bona situació, amb el Port, i amb la necessitat que tindrà la Xina destablir totes les connexions amb Europa pel Canal de Suez. Sense deixar de banda que, després de la vacunació, recuperarem laeroport i que tindrem la connexió ferroviària amb ample europeu. Donades les transformacions que portaran a un nou equilibri mundial, no estem mal col·locats.

 

Vostè ha dit que Barcelona està preparada per ser un referent en l’àmbit del medi ambient, per poder ser una ciutat feliç’, amb menys emissions contaminants. Com es fa?

Suaviter in modo, fortiter in re (Suaus en les formes, forts en la idea). Sha de dialogar molt, amb els empresaris, amb els hotelers, i parlar i parlar, buscant solucions intermèdies. Sha de parlar amb Foment, i amb CCOO, i amb el RACC. El prestigi dun alcalde està lligat a la seva capacitat dempatia amb tots els sectors de la ciutat.

 

És el que manca?

És el que manca a tots els nivells, a Espanya, a Europa…

Hi ha una proposta que ha impulsat lalcaldessa de París, Anne Hidalgo, sobre la ciutat dels quinze minuts. Es tracta que als barris hi hagi tots els serveis a labast. Però, llavors, paga la pena viure en una gran ciutat? Perquè es podria viure fora, amb preus més raonables pel que fa a lhabitatge o respecte a altres serveis.

Aquest problema crec que està resolt a Barcelona, per la seva mida. A Seul podria ser una revolució, o a certs llocs dels Estats Units, que van a comprar els dissabtes, com si fos una excursió, perquè han dutilitzar el cotxe i sortir fora. Es tracta de capitals de vuit o deu milions de persones. Però no és el cas de Barcelona. El problema, potser, és que el terme municipal és massa petit, encara que té bones relacions amb els municipis del voltant, com LHospitalet, que compta amb un centre important, amb gratacels i oficines, o Badalona, que té ara un projecte com el de les Tres Xemeneies.

 

Quines decisions li hauria agradat prendre, com a alcalde?

 Mhauria agradat fer els Jocs Olímpics, és clar. Els vaig demanar el 1981, després del cop destat de Tejero. I entenc que va ser un sacrifici per a mi, quan vaig deixar lalcaldia. A Madrid no volien els Jocs, amb el projecte de lExpo a Sevilla. Però vam fer valer un argument important, i és que demanar els Jocs per fer-los onze anys després, volia dir que es confiava en el futur dEspanya com a democràcia. Quan li demanes l’any 1981, després d’un cop d’estat, al rei els Jocs Olímpics li estàs dient que el 1992 Espanya seguirà com a país democràtic. Ara, vaig ajudar el que vaig poder des de Madrid. Pel meu tarannà mhauria agradat com a alcalde fer més en l’àmbit cultural. De les coses que vaig fer, destacaria el convent per les monges al Monestir de Pedralbes, que es va obrir perquè es pogués visitar. I vam fer coses pel Liceu, amb el paper molt destacat de Lluís Portabella. I recordo la gran preocupació i ocupació dOriol Bohigas, que va ser cabdal. Però, és clar, també podria haver perdut les eleccions, si hagués continuat com a alcalde. 

 

Com ha de ser Barcelona en una dècada? En quina ciutat ens hem de mirar? Amsterdam, Milà, o podem ser, segons el que fem, Marsella?

Fa uns anys deien Niça. Però jo crec que hem de ser un model per ciutats com Niça o Amsterdam. Amb una bona qualitat, amb menys circulació de cotxes. Una columna important ha de ser la cultura. Tenim enormes pintors i tenim Pau Casals! És veritat que no ser la seu de lAgència del Medicament ens ha tocat, perquè podria haver estat un gran impuls. Però destaquem també el que tenim en aquest camp cultural, com lOrquestra Ciutat de Barcelona, o la Simfònica del Vallès, el Liceu, el Cor de Cambra del Palau de la Música o el MNAC. Per tant, hem de pensar en tres grans potes: benestar, cultura i ciència i acadèmica, que inclou, per exemple, el Cercle dEconomia.

 

Però, quan vostè es referia a la necessitat dun govern metropolità, com sha dorganitzar? Amb quina governança?

Sha de fer de baix a dalt, de l’àrea metropolitana a la regió metropolitana. I han dhaver-hi solucions de transport públic. Ara bé, per portar a terme determinades solucions, necessites un determinat nivell de renda. I això és el que sha danar aconseguint com a objectiu més urgent: creixement més igualitari. 

Aquesta entrevista s’ha realitzat a l’Hotel Alma de Barcelona.

share: