JOSEP MAYORAL: “NO HI HA UNA VISIÓ CLARA DE LA REGIÓ METROPOLITANA I DE LA SEVA POTENCIALITAT”

Per Joan Foguet

Josep Mayoral (Granollers, 1954), ha estat alcalde de Granollers durant 18 anys, fins al març del mateix any 2022. Coneix bé el territori i ha seguit l’evolució de la Regió Metropolitana.
Com a país, tenim les comunicacions que ens mereixem?
Granollers és històricament una cruïlla de camins. Per això la reflexió sobre les comunicacions sempre ha estat molt present a la ciutat. És un element clau. I en aquesta reflexió cal avui una mirada molt especial a les comunicacions ferroviàries. Cal treure cotxes de la carretera i cal un sistema de transport públic eficient que ha de tenir com a centre de gravetat el tren. El pla de Rodalies apunta futur. Necessitem un metro regional de veritat que connecti la regió metropolitana d’una manera eficient. Des d’aquest punt de vista cal millorar el que hi ha. Necessitem unes millors rodalies. Però també és fonamental donar un salt endavant. Cal trencar amb la radialitat de la xarxa ferroviària, és imprescindible la connexió ferroviària entre els Vallesos.

Però com?
Un greu dèficit de l’àrea metropolitana és que no ha desplegat el seu Pla Territorial. Recordem que a l’època del Quim Nadal de conseller i amb Oriol Nel·lo es va aprovar aquest Pla Territorial que explica el camí a seguir, però dissortadament no s’ha desplegat suficientment. Ni en infraestructures ni en els seus òrgans de governança. El Pla s’havia de desplegar a partir d’una comissió paritària entre Generalitat i món local. En els més de 10 anys de vigència del Pla aquesta comissió no s’ha reunit cap vegada. La primera i única reunió es va fer fa dos mesos per insistència de les ciutats de l’Arc Metropolità. Actualitzar i desplegar el Pla Territorial de la Regió Metropolita de forma consensuada és primordial.
I en el marc d’aquest Pla, cal reforçar la malla ferroviària. Estant passant coses interessants com el desdoblament de la R3 que està ja adjudicat en el tram de Parets a la Garriga però que haurà d’arribar a Vic i fins a Barcelona. També cal connectar la R4 amb la R8. Volem anar en tren a Sabadell i a Terrassa. Cal connectar els municipis de l’Arc Metropolità. Recordem que aquest àmbit és el 50% del PIB industrial del país. I que té una dotació d’infraestructures clarament insuficient.

Pesa molt el barcelonacentrisme?
Em sembla evident. Per això les ciutats metropolitanes vam decidir fa anys treballar juntes i darrerament constituir-nos com associació, Arc Metropolità. És bo recordar en xifres d’inversió que el Pla Director d’Infraestructures 2000-2010, el 90% anaven a la primera corona de l’àrea metropolitana i tan sols el 10% a la segona corona. Per tant un desequilibri evident. En el pla 2010-2020 vàrem avançar una mica, es va passar al 80% i al 20%, però no correspon al que pertoca a aquesta zona i al seu pes específic.

És per desconeixement, per menysteniment què passa això?
És perquè no hi ha una visió clara de la regió metropolitana i de la seva potencialitat. Les decisions es prenen molt des de l’àmbit central i pensant prioritàriament en l’àmbit central. Parlem molt de la L9 i la L10 i en canvi no es parla de la connexió ferroviària entre les comarques de l’Arc. Oblidem, per exemple, que una de les la zones més exportadores de Catalunya és la suma dels dos Vallesos. Aquesta zona mai ha tingut la musculatura d’infraestructures que necessitava. Aquí hi ha grans mancances provocades per un dèficit històric de planejament territorial. Un dels grans mèrits del govern tripartit va ser formalitzar un acord entre primera i segona corona i fer el pla territorial després de molts anys de debat. Però no s’ha desplegat suficientment.

Hi ha un problema de governança? L’ordenació territorial és adequada? Cal tenir una manera diferent de prendre decisions?
Cal distingir entre ordenació i organització. L’ordenació territorial va tenir aquest episodi que comentava del pla territorial, que tenia elements molt positius i explicava com s’havia de créixer i en quines conurbacions urbanes. I una altra cosa molt important: protegia una part d’aquesta regió metropolitana com espais oberts, lliures de construccions. Incorporava també un factor de governança: la comissió d’ordenació metropolitana. Però aquest instrument fins el 2022 no s’ha reunit.

El nom no fa la cosa, però sembla que no és útil.
S’ha d’aprofitar el que tenim. És un organisme de governança, paritari, és un bon instrument. El plantejament territorial està ben fet. Òbviament sempre cal actualitzar-lo, posar-lo al dia, però hi ha una bona base. El que està encallada és l’organització territorial. Aquest país té una inflació d’administracions. Cal fer un replantejament sobre aquesta qüestió. Em sembla imprescindible. Però per fer-ho només hi ha un camí i és el del consens. El consens per modernitzar les estructures organitzatives del país.

No és una paraula que estigui de moda darrerament.
No, no ho està però és l’únic vector que ens pot generar esperança. És una assignatura pendent. Cal mirar més enllà. A la Regió Metropolitana i en el conjunt del país. Quan em pregunta sobre l’àrea metropolitana val la pena recordar que està molt centrada en la gestió dels seus 36 municipis. I que fa una feina excel·lent. Però cal un debat obert i intens sobre el futur. Un debat que ara mateix no està sobre la taula.

Però té sentit llavors parlar de primera i segona corona? O són la mateixa cosa?
Preferim parlar d’Arc Metropolità, perquè els municipis d’aquest àmbit no volem ser segons en res. Som el 48% del PIB industrial del país i la tercera part del PIB català!! I en canvi, en termes d’inversió, som només el 20% de la regió metropolitana És bo recordar que el 55% de la ciutadania de la regió viu a l’àrea metropolitana i el 45% en l’arc metropolità.

Quan es parla de mobilitat, i potser pel barcelocentrisme, sembla que no s’entengui que els problemes de congestió no neixen i moren a Barcelona. O que hi ha persones que s’han de moure per treballar. Es coneix aquest arc metropolità o com a mínim se’n té consciència? S’entén el fet metropolità com un tot?
És un debat pendent. El poder s’articula al voltant de les grans ciutats. Hi ha molta confusió entre el concepte d’àrea i regió. Hem de pensar en termes de regió metropolitana. Fins i tot caldria debatre si és la que en el seu dia vàrem imaginar i està als papers. És evident que hi ha un àmbit funcional que interactua globalment amb diverses polaritats i que te com a referència Barcelona

Quin exemples podríem tenir d’altres indrets com París o Frankfurt?
Quan ens comparem amb d’altres àrees crec que tenim molts avantatges. Podem articular aquesta regió mitjançant ciutats històriques. El policentrisme d’aquesta regió ens fa molt singulars i ens pot fer millors. Però cal donar valor a cadascuna d’aquestes peces, tenint en compte les seves característiques i aspiracions.

Però tenim prou singularitats o ens barallarem per la mateixa cosa?
Quan vam constituir l’associació Arc Metropolità ho vam fer convençuts de que ens toca sumar. Hem de sumar perquè tenim una massa crítica important per poder dialogar amb tothom. I cal que aquest debat territorial es faci des de l’horitzontalitat. Estem en l’època del país en xarxa. Que les ciutats articulin territori a partir de les seves potencialitat, amb nuclis molt forts i amb fluxos ben dirigits on tothom ha de tenir el pes que li pertoqui. I mai supeditat als interessos d’altres ciutats per grans que siguin. Hem de generar una regió on tothom pugui desplegar els seus projectes. Sempre reconeixent el paper clau de la ciutat de Barcelona.

Fa poc l’alcalde de Cornellà, Antoni Balmón, va proposar que hi hagués una política metropolitana en qüestió de Seguretat, què n’opina?
Les ciutats de l’Arc Metropolità tenen, també, com a gran objectiu la cohesió social. No només parlem d’infraestructures. Parlem de lluita contra desigualtats i les segregacions. Convé una lectura integral de la regió. En tots els àmbits. Per exemple, en Medi Ambient. Fixi-s’hi si va amb cotxe en un dia de forta contaminació per l’autovia de Castelldefels veurà que li limiten la velocitat per reduir emissions. En canvi, si va per autopista cap a Granollers no li limiten. I l’aire és el mateix. No hi entén, de límits municipals. Des de la Taula de Qualitat de l’Aire que lidera el Govern de la Generalitat, no hem estat capaços de generar visions compartides. Cal fer aquest exercici i posar en valor aquests àmbits regionals que requereixen d’una governança diferent de la que tenim.

Però la Diputació de Barcelona no podria ajudar en això? Parlàvem abans d’inflació d’administracions.
La Diputació ajuda, sense cap mena de dubte, fa la seva feina però no té competències de gestió. I la qüestió té a veure amb la presa de decisions. El que cal avui és construir aquests espais de governança compartida des de la confiança i des de la coresponsabilitat.

I per on comencem?
Doncs, per ciutats que parlin. I per ciutats que entenguin totes les ciutats. Que escoltin i que escoltin bé. Només podem generar una història novedosa a través d’aquesta visió horitzontal i compartida

L’Arc Metropolità és una plataforma per aconseguir això?
L’Arc, a diferència de l’Àrea Metropolitana, no és una institució, és una agrupació voluntària de municipis que s’expressa amb intenció de créixer i amb vocació d’explicar-se i, també, de buscar conjuntament solucions a problemes. Un exemple, fa poques setmanes hi va haver una reunió per tractar d’un tema que s’ha tornat a posar d’actualitat: les ocupacions fraudulentes. Ben recentment s’ha fet una declaració especifica sobre la qüestió. Perquè els municipis ens sentim sovint pocs recolzat per les decisions que es prenen i per les lleis que es fan. Per això aquest municipis prenem la iniciativa.

Els ajuntaments segueixen fent polítiques que no els hi pertoquen però que no pot fer ningú més.
Quan parlem de competències caldria parlar també de finançament. A la pràctica tots sabem que el 30% de la despesa dels ajuntaments va a qüestions que no són de la seva competència. Val la pena recordar-ho. Els ajuntament mai renuncien a afrontar els problemes reals de la ciutadania. Es tracta de recordar que ja no es pot governar com fa 30 anys, cal generar noves maneres que passen pel diàleg, la coresponsabilitat i el respecte. Els ajuntaments sentim moltes vegades que no se’ns respecta prou. Els ajuntaments resolen problemes. La proximitat és un factor de qualitat. Qualitat de servei, però també qualitat democràtica.

Però quan es parla de noves governances i d’horitzontalitat sembla que costa més prendre decisions justament mentre es busca els consens. Sembla que falti lideratge.
Aquesta és una de les claus. En aquests moment aquest país necessita lideratge, no només a la regió. La manca de lideratge al país és un problema molt greu. A Catalunya tenim oberts molts debats, segurament tots molt interessants i molt necessaris, o potser no tant… En tot cas, el país necessita tenir horitzons clars en economia, en cultura, en educació, en atenció social, en salut, …. I en aquests moment la meva percepció és que no els tenim.

Però només en el món de la política o també a nivell econòmic i social?
Crec que els lideratges polítics són claus i els socials també i s’interrelacionen. Hi ha hagut èpoques on això s’ha relacionat bé. I parlo per exemple dels Jocs Olímpics de Barcelona. Algú se’ls imagina sense un lideratge polític nítid, però també sense un acompanyament de lideratges socials tan nítids com el polític? Segurament no estem en el millor moment de la nostra història.

Vostè s’ha jubilat, ja no és alcalde. Potser com a país, i tenint en compte que ja no es viu com fa 30 anys, potser persones en edat de jubilació no haurien de poder seguir aportant a la societat?
Crec que no podem prescindir de ningú. Ni de les persones de la meva edat, però tampoc dels joves. En determinats debats trobo a faltar veus que potser existeixen però que no se senten. I penso en aquesta gent jove. Hi ha una generació que ha patit de forma brutal la pandèmia i la crisi econòmica, i realment té molts problemes per obrir-se un camí. Aquest país no pot prescindir de ningú. Els bons lideratges són els que generen espais perquè tothom pugui parlar.

Parlant de debats i diàleg, Barcelona és l’escenari d’una nova manera de fer política d’espai urbà i ha adoptat mesures d’urbanisme tàctic que han generat certa polèmica. S’està sent poc pragmàtic?
Crec que de vegades ens perdem amb les paraules. I també ha de tenir a veure amb la necessitat d’etiquetar coses amb certa celeritat. Els problemes de mobilitat o d’urbanisme s’han de resoldre cas per cas. I especialment a partir del consens. Hi ha d’haver apostes clares per la qualitat. I a la vegada cal tenir en compte que som el que som. Sobre l’urbanisme tàctic, hem vist moltes ciutats resoldre bé problemes funcionals només amb pintura. Nova York per exemple. Cal tenir en compte la imperiosa necessitat de canviar models de mobilitat per respectar al medi ambient. Cal fer-ho tenint en compte la qualitat de l’espai i cal fer-ho sempre amb la gent. El consens és essencial. A Granollers hem resolt coses amb pintura i d’altres amb obra pública. Però sempre cal compartir decisions, treballar amb la gent. Només es pot fer així.

Llavors creu que es fa prou per incentivar la col·laboració público-privada o estem perdent aquesta manera de teixir complicitats?
Tornaria als Jocs Olímpics, però no estem al mateix moment. Hi ha hagut moltes qüestions que han fet que aquesta equació no estigui en el seu millor moment. Però és imprescindible. La millor administració pública amb el millor sector privat, treballant plegats poden fer el millor país.

I la recepta per seduir-se l’un a l’altre de nou?
Els lideratges i la capacitat que tinguin aquests per compartir projectes.

Per Joan Foguet

Josep Mayoral (Granollers, 1954), ha estat alcalde de Granollers durant 18 anys, fins al març del mateix any 2022. Coneix bé el territori i ha seguit l’evolució de la Regió Metropolitana.
Com a país, tenim les comunicacions que ens mereixem?
Granollers és històricament una cruïlla de camins. Per això la reflexió sobre les comunicacions sempre ha estat molt present a la ciutat. És un element clau. I en aquesta reflexió cal avui una mirada molt especial a les comunicacions ferroviàries. Cal treure cotxes de la carretera i cal un sistema de transport públic eficient que ha de tenir com a centre de gravetat el tren. El pla de Rodalies apunta futur. Necessitem un metro regional de veritat que connecti la regió metropolitana d’una manera eficient. Des d’aquest punt de vista cal millorar el que hi ha. Necessitem unes millors rodalies. Però també és fonamental donar un salt endavant. Cal trencar amb la radialitat de la xarxa ferroviària, és imprescindible la connexió ferroviària entre els Vallesos.

Però com?
Un greu dèficit de l’àrea metropolitana és que no ha desplegat el seu Pla Territorial. Recordem que a l’època del Quim Nadal de conseller i amb Oriol Nel·lo es va aprovar aquest Pla Territorial que explica el camí a seguir, però dissortadament no s’ha desplegat suficientment. Ni en infraestructures ni en els seus òrgans de governança. El Pla s’havia de desplegar a partir d’una comissió paritària entre Generalitat i món local. En els més de 10 anys de vigència del Pla aquesta comissió no s’ha reunit cap vegada. La primera i única reunió es va fer fa dos mesos per insistència de les ciutats de l’Arc Metropolità. Actualitzar i desplegar el Pla Territorial de la Regió Metropolita de forma consensuada és primordial.
I en el marc d’aquest Pla, cal reforçar la malla ferroviària. Estant passant coses interessants com el desdoblament de la R3 que està ja adjudicat en el tram de Parets a la Garriga però que haurà d’arribar a Vic i fins a Barcelona. També cal connectar la R4 amb la R8. Volem anar en tren a Sabadell i a Terrassa. Cal connectar els municipis de l’Arc Metropolità. Recordem que aquest àmbit és el 50% del PIB industrial del país. I que té una dotació d’infraestructures clarament insuficient.

Pesa molt el barcelonacentrisme?
Em sembla evident. Per això les ciutats metropolitanes vam decidir fa anys treballar juntes i darrerament constituir-nos com associació, Arc Metropolità. És bo recordar en xifres d’inversió que el Pla Director d’Infraestructures 2000-2010, el 90% anaven a la primera corona de l’àrea metropolitana i tan sols el 10% a la segona corona. Per tant un desequilibri evident. En el pla 2010-2020 vàrem avançar una mica, es va passar al 80% i al 20%, però no correspon al que pertoca a aquesta zona i al seu pes específic.

És per desconeixement, per menysteniment què passa això?
És perquè no hi ha una visió clara de la regió metropolitana i de la seva potencialitat. Les decisions es prenen molt des de l’àmbit central i pensant prioritàriament en l’àmbit central. Parlem molt de la L9 i la L10 i en canvi no es parla de la connexió ferroviària entre les comarques de l’Arc. Oblidem, per exemple, que una de les la zones més exportadores de Catalunya és la suma dels dos Vallesos. Aquesta zona mai ha tingut la musculatura d’infraestructures que necessitava. Aquí hi ha grans mancances provocades per un dèficit històric de planejament territorial. Un dels grans mèrits del govern tripartit va ser formalitzar un acord entre primera i segona corona i fer el pla territorial després de molts anys de debat. Però no s’ha desplegat suficientment.

Hi ha un problema de governança? L’ordenació territorial és adequada? Cal tenir una manera diferent de prendre decisions?
Cal distingir entre ordenació i organització. L’ordenació territorial va tenir aquest episodi que comentava del pla territorial, que tenia elements molt positius i explicava com s’havia de créixer i en quines conurbacions urbanes. I una altra cosa molt important: protegia una part d’aquesta regió metropolitana com espais oberts, lliures de construccions. Incorporava també un factor de governança: la comissió d’ordenació metropolitana. Però aquest instrument fins el 2022 no s’ha reunit.

El nom no fa la cosa, però sembla que no és útil.
S’ha d’aprofitar el que tenim. És un organisme de governança, paritari, és un bon instrument. El plantejament territorial està ben fet. Òbviament sempre cal actualitzar-lo, posar-lo al dia, però hi ha una bona base. El que està encallada és l’organització territorial. Aquest país té una inflació d’administracions. Cal fer un replantejament sobre aquesta qüestió. Em sembla imprescindible. Però per fer-ho només hi ha un camí i és el del consens. El consens per modernitzar les estructures organitzatives del país.

No és una paraula que estigui de moda darrerament.
No, no ho està però és l’únic vector que ens pot generar esperança. És una assignatura pendent. Cal mirar més enllà. A la Regió Metropolitana i en el conjunt del país. Quan em pregunta sobre l’àrea metropolitana val la pena recordar que està molt centrada en la gestió dels seus 36 municipis. I que fa una feina excel·lent. Però cal un debat obert i intens sobre el futur. Un debat que ara mateix no està sobre la taula.

Però té sentit llavors parlar de primera i segona corona? O són la mateixa cosa?
Preferim parlar d’Arc Metropolità, perquè els municipis d’aquest àmbit no volem ser segons en res. Som el 48% del PIB industrial del país i la tercera part del PIB català!! I en canvi, en termes d’inversió, som només el 20% de la regió metropolitana És bo recordar que el 55% de la ciutadania de la regió viu a l’àrea metropolitana i el 45% en l’arc metropolità.

Quan es parla de mobilitat, i potser pel barcelocentrisme, sembla que no s’entengui que els problemes de congestió no neixen i moren a Barcelona. O que hi ha persones que s’han de moure per treballar. Es coneix aquest arc metropolità o com a mínim se’n té consciència? S’entén el fet metropolità com un tot?
És un debat pendent. El poder s’articula al voltant de les grans ciutats. Hi ha molta confusió entre el concepte d’àrea i regió. Hem de pensar en termes de regió metropolitana. Fins i tot caldria debatre si és la que en el seu dia vàrem imaginar i està als papers. És evident que hi ha un àmbit funcional que interactua globalment amb diverses polaritats i que te com a referència Barcelona

Quin exemples podríem tenir d’altres indrets com París o Frankfurt?
Quan ens comparem amb d’altres àrees crec que tenim molts avantatges. Podem articular aquesta regió mitjançant ciutats històriques. El policentrisme d’aquesta regió ens fa molt singulars i ens pot fer millors. Però cal donar valor a cadascuna d’aquestes peces, tenint en compte les seves característiques i aspiracions.

Però tenim prou singularitats o ens barallarem per la mateixa cosa?
Quan vam constituir l’associació Arc Metropolità ho vam fer convençuts de que ens toca sumar. Hem de sumar perquè tenim una massa crítica important per poder dialogar amb tothom. I cal que aquest debat territorial es faci des de l’horitzontalitat. Estem en l’època del país en xarxa. Que les ciutats articulin territori a partir de les seves potencialitat, amb nuclis molt forts i amb fluxos ben dirigits on tothom ha de tenir el pes que li pertoqui. I mai supeditat als interessos d’altres ciutats per grans que siguin. Hem de generar una regió on tothom pugui desplegar els seus projectes. Sempre reconeixent el paper clau de la ciutat de Barcelona.

Fa poc l’alcalde de Cornellà, Antoni Balmón, va proposar que hi hagués una política metropolitana en qüestió de Seguretat, què n’opina?
Les ciutats de l’Arc Metropolità tenen, també, com a gran objectiu la cohesió social. No només parlem d’infraestructures. Parlem de lluita contra desigualtats i les segregacions. Convé una lectura integral de la regió. En tots els àmbits. Per exemple, en Medi Ambient. Fixi-s’hi si va amb cotxe en un dia de forta contaminació per l’autovia de Castelldefels veurà que li limiten la velocitat per reduir emissions. En canvi, si va per autopista cap a Granollers no li limiten. I l’aire és el mateix. No hi entén, de límits municipals. Des de la Taula de Qualitat de l’Aire que lidera el Govern de la Generalitat, no hem estat capaços de generar visions compartides. Cal fer aquest exercici i posar en valor aquests àmbits regionals que requereixen d’una governança diferent de la que tenim.

Però la Diputació de Barcelona no podria ajudar en això? Parlàvem abans d’inflació d’administracions.
La Diputació ajuda, sense cap mena de dubte, fa la seva feina però no té competències de gestió. I la qüestió té a veure amb la presa de decisions. El que cal avui és construir aquests espais de governança compartida des de la confiança i des de la coresponsabilitat.

I per on comencem?
Doncs, per ciutats que parlin. I per ciutats que entenguin totes les ciutats. Que escoltin i que escoltin bé. Només podem generar una història novedosa a través d’aquesta visió horitzontal i compartida

L’Arc Metropolità és una plataforma per aconseguir això?
L’Arc, a diferència de l’Àrea Metropolitana, no és una institució, és una agrupació voluntària de municipis que s’expressa amb intenció de créixer i amb vocació d’explicar-se i, també, de buscar conjuntament solucions a problemes. Un exemple, fa poques setmanes hi va haver una reunió per tractar d’un tema que s’ha tornat a posar d’actualitat: les ocupacions fraudulentes. Ben recentment s’ha fet una declaració especifica sobre la qüestió. Perquè els municipis ens sentim sovint pocs recolzat per les decisions que es prenen i per les lleis que es fan. Per això aquest municipis prenem la iniciativa.

Els ajuntaments segueixen fent polítiques que no els hi pertoquen però que no pot fer ningú més.
Quan parlem de competències caldria parlar també de finançament. A la pràctica tots sabem que el 30% de la despesa dels ajuntaments va a qüestions que no són de la seva competència. Val la pena recordar-ho. Els ajuntament mai renuncien a afrontar els problemes reals de la ciutadania. Es tracta de recordar que ja no es pot governar com fa 30 anys, cal generar noves maneres que passen pel diàleg, la coresponsabilitat i el respecte. Els ajuntaments sentim moltes vegades que no se’ns respecta prou. Els ajuntaments resolen problemes. La proximitat és un factor de qualitat. Qualitat de servei, però també qualitat democràtica.

Però quan es parla de noves governances i d’horitzontalitat sembla que costa més prendre decisions justament mentre es busca els consens. Sembla que falti lideratge.
Aquesta és una de les claus. En aquests moment aquest país necessita lideratge, no només a la regió. La manca de lideratge al país és un problema molt greu. A Catalunya tenim oberts molts debats, segurament tots molt interessants i molt necessaris, o potser no tant… En tot cas, el país necessita tenir horitzons clars en economia, en cultura, en educació, en atenció social, en salut, …. I en aquests moment la meva percepció és que no els tenim.

Però només en el món de la política o també a nivell econòmic i social?
Crec que els lideratges polítics són claus i els socials també i s’interrelacionen. Hi ha hagut èpoques on això s’ha relacionat bé. I parlo per exemple dels Jocs Olímpics de Barcelona. Algú se’ls imagina sense un lideratge polític nítid, però també sense un acompanyament de lideratges socials tan nítids com el polític? Segurament no estem en el millor moment de la nostra història.

Vostè s’ha jubilat, ja no és alcalde. Potser com a país, i tenint en compte que ja no es viu com fa 30 anys, potser persones en edat de jubilació no haurien de poder seguir aportant a la societat?
Crec que no podem prescindir de ningú. Ni de les persones de la meva edat, però tampoc dels joves. En determinats debats trobo a faltar veus que potser existeixen però que no se senten. I penso en aquesta gent jove. Hi ha una generació que ha patit de forma brutal la pandèmia i la crisi econòmica, i realment té molts problemes per obrir-se un camí. Aquest país no pot prescindir de ningú. Els bons lideratges són els que generen espais perquè tothom pugui parlar.

Parlant de debats i diàleg, Barcelona és l’escenari d’una nova manera de fer política d’espai urbà i ha adoptat mesures d’urbanisme tàctic que han generat certa polèmica. S’està sent poc pragmàtic?
Crec que de vegades ens perdem amb les paraules. I també ha de tenir a veure amb la necessitat d’etiquetar coses amb certa celeritat. Els problemes de mobilitat o d’urbanisme s’han de resoldre cas per cas. I especialment a partir del consens. Hi ha d’haver apostes clares per la qualitat. I a la vegada cal tenir en compte que som el que som. Sobre l’urbanisme tàctic, hem vist moltes ciutats resoldre bé problemes funcionals només amb pintura. Nova York per exemple. Cal tenir en compte la imperiosa necessitat de canviar models de mobilitat per respectar al medi ambient. Cal fer-ho tenint en compte la qualitat de l’espai i cal fer-ho sempre amb la gent. El consens és essencial. A Granollers hem resolt coses amb pintura i d’altres amb obra pública. Però sempre cal compartir decisions, treballar amb la gent. Només es pot fer així.

Llavors creu que es fa prou per incentivar la col·laboració público-privada o estem perdent aquesta manera de teixir complicitats?
Tornaria als Jocs Olímpics, però no estem al mateix moment. Hi ha hagut moltes qüestions que han fet que aquesta equació no estigui en el seu millor moment. Però és imprescindible. La millor administració pública amb el millor sector privat, treballant plegats poden fer el millor país.

I la recepta per seduir-se l’un a l’altre de nou?
Els lideratges i la capacitat que tinguin aquests per compartir projectes.

ALTRES ARTICLES