JAUME COLLBONI: “BARCELONA NO POT RENUNCIAR A CAP GRAN PROJECTE DE CIUTAT”

El primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i responsable de les àrees d’Economia, Treball, Competitivitat i Hisenda analitza els principals reptes de la capital catalana.

Per Pep Martí.

Jaume Collboni (Barcelona, 1969) és primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i responsable de les àrees d’Economia, Treball, Competitivitat i Hisenda. Amb anterioritat va ser cap de les àrees d’Empresa, Innovació i Cultura. Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona i postgrau de Direcció de Sistemes d’Informació per l’IDEC-Universitat Pompeu Fabra. Collboni passa revista en aquesta entrevista als principals projectes engegats per l’Ajuntament i ofereix la seva visió sobre el present i el futur de Barcelona.

– Una de les eines adoptades des de l’Ajuntament per fer front a la crisi pandèmica va ser la creació del Centre de Coordinació de la Resposta Econòmica (CECORE), que es va dotar en 87 milions. Quin impacte ha tingut?
– És una de les innovacions provocades per la pandèmia. La seva filosofia és integrar totes les polítiques de reactivació econòmica que té la ciutat , ajustades a les necessitats de cada moment de la pandèmia. Normalment, les polítiques públiques, especialment en economia, són planificacions d’escenaris. En aquest cas, nosaltres havíem de tenir un mecanisme de resposta immediata en funció de dos factors: dels sectors econòmics, que ens subministraven informació de com estàvem, i d’un sistema de dades que anava des del consum de targetes de crèdit fins a dades estadístiques que en temps real ens anaven dient com estava la ciutat. En funció d’això, hem ajustat pressupost i mesures a dur a terme. L’objectiu primer va ser salvar vides, el segon protegir empreses i llocs de treball. I un tercer: reactivar la ciutat. Tot això ho ha fet el CECORE. Moltes coses que a la gent els poden sonar, com pot ser el bonus consum o els ajuts per a l’adaptació dels negocis, ajuts a la formació, als processos de digitalització, l’”Amazon” dels mercats municipals, totes aquestes iniciatives tenen el CECORE com a bressol.

– N’està satisfet?
– Molt. De fet, s’ha quedat. Al CECORE també hi és Mercabarna, B:SM, Barcelona Activa… estructures que han contribuït a la reactivació i la transformació del nostre model econòmic.

– També es va crear la Taula ReAct com un fòrum estable amb els agents socials per reactivar la ciutat. Com està evolucionant?
– El ReAct neix de la voluntat d’anar sumant coneixements i assenyalant objectius a mig i llarg termini sobre la transformació de l’economia de la ciutat. Tot, en base al nostre full de ruta, Barcelona Green Deal, que vaig presentar al Cercle d’Economia dos mesos abans de la pandèmia, on vam assenyalar el gran objectiu de cara al 2030 que és diversificar l’economia de la ciutat.

– Sobre quins pilars?
– Això ho volem fer en base a dos factors competitius on Barcelona excel·leix, que són el talent i la tecnologia. D’aquí sorgeix un mapa que és el Barcelona Green Deal 2030 el darrer episodi del qual hem vist amb l’aprovació del 22@, que suposa aterrar a la ciutat àrees de transformació urbana, o capses com són l’edifici de Correus, recuperat per a la ciutat per instal·lar, en aquest cas, empreses i start-up vinculades a la mobilitat i a la logística. Nosaltres hem fet dues coses molt importants. Una ha estat parar el cop durant la pandèmia. Que Déu n’hi do perquè ara mateix estem en el 6,6% de dades d’atur EPA a la ciutat. Els experts diuen que la plena ocupació és el 5%, que respon a la rotació pròpia del mercat. No diré que estem en plena ocupació, però estem en un 6,6. La reactivació s’ha produït perquè la millor política social és crear llocs de treball. Però l’altra cosa que hem fet és transformar, que és més a mig termini. En aquest 2022, en el pressupost municipal hi ha 753 milions en inversió, que vol dir en transformació tangible de la ciutat. Hem llançat el planejament que suposarà un milió de metres quadrats de sòl. En el pla 22@ 2000-20 es van desenvolupar 1,2 milions de metres quadrats, ara n’hem afegit un milió més. Això són 60.000 llocs de treball potencials més. Aquest mes de març hem estat al MIPIM, a Cannes, i a l’octubre a Munic on buscarem inversors. Hi ha força expectatives sobre la ciutat.

– Com veu el 22@ en els propers anys?
– És la decisió més rellevant de transformació urbana que es prendrà en aquest mandat i dels darrers deu anys. Suposa culminar el procés iniciat el 2000, amb criteris nous. Els nostres predecessors van ser uns visionaris i jo me’n sento hereu. En aquell moment, la relació sostre econòmic/habitatge era 90/10 i hem passat a 70/30. Perquè la ciutat té una necessitat objectiva d’habitatge protegit i, a més, hem introduït tots els elements de sostenibilitat i noves tendències de l’urbanisme contemporani. Aquest serà un dels projectes en què millor veurem la Barcelona del futur, que implica mixtura d’usos, polítiques inclusives, equipaments. L’habitatge serà majoritàriament assequible, sigui de promoció privada o pública, de lloguer fonamentalment. Hem vist que hi ha molta energia retinguda durant aquests dos anys, i també molts diners de gent que té ganes de fer coses.

– Quina valoració fa del procés d’impuls de les superilles i eixos verds?
– De nou em remeto als alcaldes socialistes de la ciutat. Ells van ser els que van innovar, en el seu moment, per fer una ciutat més amable i ho van fer a través de la pacificació dels carrers. Sant Andreu o la Vila de Gràcia són les primeres superilles que va tenir Barcelona. Però la Barcelona d’ara, i la del futur, exigeix un nou model de ciutat, verda, amb carrils exclusius per al transport públic, amb carrils per als vehicles de mobilitat personal i amb grans zones per als vianants. Ara bé, Barcelona és tan gran que hi cap tot, però no hi cap tot a tota Barcelona.

– Però les superilles han generat un debat intens i moltes crítiques.
– Per això hem manifestat la necessitat de repensar el projecte per fer-lo amb consens i anant de la mà de tots els sectors implicats, sense excloure ningú ni anant en contra de ningú. No és el mateix pacificar una zona de Poble Nou que pacificar una zona del Centre o de Nou Barris. No ens podem permetre un model que ens porti a la gentrificació ni que generi desigualtats. És, en definitiva, una qüestió de model, de manera de fer. Passa el mateix amb el Pla d’usos de l’Eixample, que s’ha fet sense comptar amb el comerç i que es vol aplicar a tot el districte, sense tenir en compte les especificitats i les necessitats dels diferents barris.

– Algú s’ha referit a Montjuïc com “la muntanya de les oportunitats perdudes”. Quan s’escometrà amb decisió un gran projecte cultural per Montjuïc?
– Ja existeix, el que passa és que no s’ha fet. Ara hem fet una cosa molt important que vam començar en la meva etapa a Cultura, que ha estat rehabilitar el pavelló Victòria Eugènia, que s’ha d’incorporar al MNAC, que guanyarà metres expositius. Això lliga amb el projecte de remodelació de la Fira, tenint al davant la data del centenari, el 2029.

– Li volíem preguntar per això, sobre el projecte entorn l’espai firal de Montjuïc.
– Bé, en aquesta visió mixta d’usos, hem inclòs espai econòmic, la rehabilitació dels pavellons de la Fira amb activitat permanent econòmica, que és una de les novetats. La Fira del futur no serà només per a exposicions temporals, sinó que en el pavelló Ibèria hi haurà activitat permanent, com un show room de l’economia de la ciutat. I hem integrat també habitatge assequible, que és necessari per al barri del Poble Sec, usos culturals al Victòria Eugènia, usos esportius al pavelló d’Itàlia i al Palau d’Esports. Jo afegiria, tot i que això no està prou madur, que és clau el tema de la mobilitat. Per integrar tots aquests processos, caldrà un pla de mobilitat.

– L’accessibilitat no és el punt fort de Montjuïc.
– L’accessibilitat i la seguretat són clau. És un projecte permanentment inacabat. El debat sobre Montjuïc l’escoltem des de la recuperació de la democràcia. El gran argument per acabar de fer la transformació de la muntanya és el centenari de l’Exposició, que ja té pressupost. L’assignatura que encara tenim pendent és la de la mobilitat i quin model hem d’implantar, des de les escales mecàniques fins al transport públic. Hi ha prou atractius, des dels museus als espais olímpics.

– Un altre tema obert és la regeneració del litoral. La Generalitat acaba d’entrar al Consorci del Besòs. Quin paper tindran Les Tres Xemeneies per culminar la façana litoral de Barcelona?
– Primer de tot, hem de veure què volen els ajuntaments que tenen les Tres Xemeneies, que són Sant Adrià i Badalona. Comencem per demanar quin interès tenen perquè el debat sobre les Tres Xemeneies, com passa sovint, s’ha fet des de Barcelona sense pensar que hi ha uns municipis que tenen unes realitats pròpies i unes necessitats de desenvolupament urbà i creació de noves oportunitats. En el litoral de la ciutat de Barcelona tenim la Politècnica, Tersa, la placa fotovoltaica… És a dir, hi ha un relat que té a veure amb les enrgies renovables que, des del meu punt de vista personal, hauria de saltar el riu. Les Tres Xemeneies no deixen de ser un símbol d’un projecte energètic superat. El sector de les energies renovables concentra en aquests moments un gran interès per part dels inversors privats. Sé que hi ha altres projectes, però crec que aquesta reflexió l’hem de fer.

– Però s’ha signat un compromís amb la Generalitat. En un dels documents tramesos per la Generalitat s’aposta per un hub audiovisual.
– El que s’ha signat és l’entrada de la Generalitat en el Consorci del Besòs, que em sembla molt important. També ho ha fet l’AMB perquè el Consorci és l’instrument que tenim per desenvolupar urbanísticament el territori. La zona de Santa Coloma, Sant Adrià i Badalona està molt castigada per l’atur, amb barris molt vulnerables, i hem de garantir-hi projectes molt sòlids, de nova indústria, que arrelin en el territori i tinguin futur. I crec que el sector de les renovables és un d’aquests.

– En quin estat es troba l’ampliació de l’estació de Sants? I la Sagrera?
– La Sagrera, bé. Hi ha consignats 500 milions d’euros de pressupost. Crec que hem arrencat després de deu anys de paràlisi de molts projectes pendents. Crec que estem vivint un moment dolç en el sentit d’executar projectes estratègics, com és el cas de la Sagrera, node de comunicació clau per a tota la transformació de la zona del Fòrum, polígon Besòs, Sagrera, formant part d’aquesta nova C que es va dissenyar i va quedar interrompuda, en part per la crisi econòmica i en part per la desídia política.

– Com està el projecte de canvi d’ubicació de l’Hospital Clínic?
– El Clínic s’ha desbloquejat i no ha costat un euro. Jo em vaig trobar un projecte com a vicepresident de la Diputació. Quant costava posar-nos d’acord? Res. Hi havien de ser l’Ajuntament, la Generalitat, la Diputació, perquè es va parlar que anés a l’Escola Industrial, però la Diputació tenia reticències per un tema de conservació del patrimoni històric, i hi havia de ser la Universitat de Barcelona, és clar. Aquí aprofito per reconèixer el paper que va tenir el rector Elias. La solució que ja tenim és anar a pistes universitàries. Per això dic que voluntat política i pressupostos han d’anar junts. En el cas de la Sagrera, hem tingut les dues coses. En el cas de Sants, ens falta la segona, que és l’econòmica. En el pla de rodalies ja hi van ampliació de vies que afecten Sants. Hem desencallat el tema de la parcel·la de l’estació d’autobusos, on aniran residències d’estudiants. Però ens falta trobar la solució final. La pandèmia ens ha ajudat a crear el clima per a l’ampliació del Clínic, però també per a l’ampliació de l’Hospital del Mar, pel que hem aconseguit fons europeus per culminar-lo. O pel nou campus de la Vall d’Hebron, que és un projecte magnífic de recerca.

– S’ha anunciat aquest gener la rehabilitació de l’Hivernacle. Per què ara, després d’anys d’abandonament?
– Perquè hem trobat els diners per fer-ho. Jo aniria més enllà de l’Hivernacle. Crec que hi ha allí algunes peces clau: el Museu d’Història Natural, molt decimonònic però amb el seu atractiu i que ja és en si mateix una mostra de com s’explicava la natura fa cent anys, i el Museu de Geologia. Hem començat per l’Hivernacle perquè era el més evident. Tot el conjunt formaria part del hub del coneixement que volem que sigui l’entorn de la Ciutadella. Tindrem els museus clàssics i tindrem el Mercat del Peix, on hi haurà el nou centre d’investigació vinculat a la Pompeu Fabra i al CSIC, on hi haurà tota la recerca vinculada a la biologia, que s’està construint ja. És on acaba la zona de la Pompeu, on hi haurà també la biblioteca provincial, que hem desencallat, i que anirà a la rotonda que voreja el parc, al costat de l’estació de França.

– Com es troba la interlocució entre l’Ajuntament i el sector turístic?
– Tinc una excel·lent relació amb el sector. Crec que la pandèmia ha servit per equilibrar el debat. Hi havia un corrent de turismofòbia molt ideologitzat. També motius objectius de malestar, amb zones de turisme descontrolat que era viscut negativament pels veïns. Però amb la pandèmia hem vist la cara B, amb barris amb més d’un 50% d’atur. I quan anàvem als barris a preguntar on treballava la gent en atur, ens deien que als hotels. Tothom ha vist l’altra cara de no tenir turisme a Barcelona, en una situació extrema. És un sector productiu, a banda de donar resposta a la inquietud que té l’ésser humà de viatjar. Hem d’anar a un model turístic que sigui governable i alhora que vingui el turisme que ens interessa, el que respecta la destinació. No parlo de nivell econòmic, sinó de qui ve a conèixer la cultura o la gastronomia. Això no ha de ser ni un parc temàtic ni una platja, és una ciutat amb una riquesa cultural i climàtica, i el turisme ens pot fer enriquir la nostra oferta. El 60% dels qui van als museus són turistes i ens adonem de fins a quin punt el sistema cultural a la ciutat gira entorn el turisme. Tornem a fer promoció turística a Barcelona, feia sis anys que no es feia. Hem anat al mercat americà, al mercat rus.

– La relació amb el Gremi d’Hotels ha millorat?
– Jo hi tinc una excel·lent relació. És un gran aliat del turisme de qualitat de la ciutat. Perquè els hotels ens garanteixen la governança del turisme i ens permeten sumar-se a la promoció de la ciutat. El lloc on dormiràs és fonamental per a la gestió del viatge. Aquí tenim hotels de primer nivell.

– Com s’aplega alhora la recuperació econòmica i la lluita contra la desigualtat?
– Una de les claus de l’èxit del model Barcelona és el concepte de creixement inclusiu, que històricament havíem aconseguit mantenir, fins a la crisi del 2008. És a dir, hem de créixer. Combatré aquells que volen fer un model del decreixement, que implica més desigualtat i més pobresa. Però hem de créixer de manera diferent, donant oportunitat als joves, a les pimes. Però jo no vull ser el campió dels ajuts socials, sinó de la creació de riquesa i llocs de treball. Això és creixement inclusiu. No recordo si va ser Foment o el Cercle d’Economia qui va llançar el cloncepte de prosperitat compartida, i em va agradar molt. La idea que si la prosperitat no és repartida, és una altra cosa. A l’exposició de Gaudí, es veuen contraposats un bust d’una senyora de classe alta i una portada de L’Esquella de la Torratxa, les dues cares de Barcelona, que són una constant històrica de la nostra ciutat. Forma part de la nostra història i del nostre ADN. Jo em sento molt més hereu d’uns que d’altres, com és obvi, perquè pertanyo a una tradició d’esquerres. Però un model de prosperitat compartida és el que ha fet la Barcelona democràtica. Durant els primers trenta anys de democràcia, creixia la renda per càpita i baixava la desigualtat. Això es trenca amb la crisi financera del 2008. Des de les polítiques públiques es pot aconseguir protegir els exclosos i donar oportunitats.

– Hi ha algun referent de ciutat europea que tingui al cap?
– Amb un discurs així, no ho he escoltat encara. El model econòmic determina molt el model de ciutat. Una economia diversificada com la que nosaltres propulsem ens donarà un model de ciutat, més oberta, dinàmica, que no pateixi tant per les crisis. Crec que les ciutats socialdemòcrates aquest factor el tenen més present. En aquests moments, seríem l’antítesi de Madrid. Les desigualtats que s’estan generant a Madrid ciutat i a Madrid Comunitat acabaran esclatant. Perquè no veus que hi hagi ni tan sols un neguit per saber que la riquesa que s’està generant en el territori té un objectiu que no és la riquesa en si mateixa, sinó generar més benestar per la gent. Aquesta perspectiva que els actuals dirigents de Madrid no tenen, nosaltres la tenim. No tan sols perquè siguem un govern progressista, sinó perquè forma part de l’ADN de la ciutat.

– Com veu el futur de la ciutat en relació a l’àrea metropolitana?
– És que tot el que he dit val per a l’àrea metropolitana. Molts dels objectius que nosaltres ens plantegem com a ciutat són indestriables de la Barcelona metròpoli: polítiques d’habitatge, polítiques de connectivitat i transport. La dimensió ja és metropolitana. Continuem tenint un desencaix, encara no abordat seriosament, entre la lògica institucional i la lògica real de l’economia, de la cultura i de la mobilitat. Per molts motius, per la bel·ligerància històrica del nacionalisme durant molts anys, i també perquè no hi ha hagut la determinació per abordar-ho definitivament. Hem fet passes molt importants, en transports, en residus. Però l’àmbit econòmic encara no està resolt del tot. L’àmbit cultural, tampoc. Nosaltres tenim aquest neguit de com relligar la identitat cultural metropolitana. Recordo que vam organitzar un festival de dansa metropolità, programant dansa al carrer i escènica a la primera corona metropolitana de Barcelona. La gent no distingeix entre municipis, va amb metro i va creuant diversos municipis. Jo sempre explico quan viatjo, per exemple quan vaig a l’Àsia, que som 3,2 milions. No dic que som 1,6 milions. L’Àrea Metropolitana són 3,2 milions. Si parlem de la regió metropolitana, som cinc milions. En molts llocs, comences a ser algú a partir de 3 milions. Quan anem fora a buscar inversions, expliquem la gran Barcelona. Això fàcticament ja és així, tot respectant la idiosincràsia i la identitat de tots els municipis. I Barcelona ciutat no se’n sortirà si no té aquesta òptica metropolitana.

– L’AMB funciona prou bé?
– Jo soc partidari de l’ampliació de l’AMB. Al meu partit, hi ha un debat sobre això. Barcelona va saltar els rius, ara ha de saltar la muntanya. Tenim unes comarques com el Vallès Oriental, el Vallès Occidental o el Maresme, la segona corona, que s’han d’anar incorporant institucionalment i política.

– De tots els projectes de què hem parlat, quin s’emportaria a la propera legislatura? Quin encarnaria millor la seva idea de ciutat?
– El 22@ és un districte eminentment econòmic, però encarna una filosofia de mixtura d’usos, equilibri, fidelitat a una tradició i una visió de la ciutat, participació dels veïns i col·laboració público-privada, una concepció equilibrada de la mobilitat. Hi ha equipaments de proximitat. Barcelona té centres cívics, biblioteques, mercats, a quinze minuts de casa. La Barcelona dels quinze minuts existeix. Alguns ho han descobert ara al nord d’Europa. Tenim 500 equipaments públics de proximitat a la ciutat de Barcelona. Tot això es pot sintetitzar en el 22@, que també simbolitza la protecció del patrimoni. Hi ha 300 edificis protegits.

– S’ha referit a la col·laboració público-privada. Vol afegir alguna cosa sobre aquest aspecte?
– Bé, forma part de l’ADN de la ciutat. Recentment vam tenir un debat molt interessant amb agents culturals i vam fer un repàs de tots els projectes que tenen els equipaments culturals de la ciutat i, si els sumem, la suma fa un projecte. Políticament, soc conscient que a la ciutat li cal un lideratge públic més clar. Aquesta ciutat està acostumada a tenir reptes col·lectius i que hi hagi un lideratge públic dinamitzador i creador d’oportunitats. Això probablement no ho hem tingut durant els darrers anys. Jo m’ofereixo a fer-ho perquè ja ho estic fent des de la responsabilitat que tinc i perquè he demostrat que sé fer-ho. Un exemple es La Vuelta, que tornarà a Barcelona l’any 2023. O el meu posicionament a favor de la celebració dels JJOO d’hivern, o la candidatura de Barcelona per acollir l’America’s CUP.

– Hi ha projectes, però, que han quedant bandejats, des de l’Hermitage a l’ampliació de l’aeroport.
– Jo vaig dir en un dels darrers plens que no renuncio a res.. Estic treballant i treballaré perquè tot això sigui possible perquè no vull renunciar a cap projecte que sigui bo per a Barcelona. Sobre el Prat, ens haurem de seure els qui en siguem partidaris, no d’aquesta ampliació o d’aquesta altra, sinó de si hem de tenir més connectivitat intercontinental a Barcelona sí o no. Els qui creiem que sí hem de posar-nos a treballar per aquest escenari quan arribi el moment de les decisions polítiques.