DESCENTRALITZAR EL TURISME A L’ÀREA METROPOLITANA

RethinkBCN, òrgan de la Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials de Foment del Treball, ha impulsat el debat entre el quart tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona i responsable de l’Àrea d’Economia, Habitatge, Hisenda i Turisme, Jordi Valls, i el president del Gremi d’Hotels de Barcelona i president del Comitè Executiu de Turisme de Barcelona, Jordi Clos, que ha permès reflexionar sobre com ha d’evolucionar el turisme de la ciutat de Barcelona. Jordi Valls i Jordi Clos han coincidit en què el futur del turisme a Barcelona passa per la descentralització dels visitants de la ciutat creant nous focus i contenidors culturals interessants fora de la ciutat de Barcelona per diversificar la presència de turistes.
En concret, Jordi Clos ha plantejat el repte de la gestió per redistribuir millor el turisme i escollir el turisme que volem a través de la prescripció de la oferta, i s’ha referit a que un dels objectius que impulsa com a president del Gremi d’Hotels de Barcelona i com a president del Comitè Executiu de Turisme de Barcelona és “fer que el turisme es desplaci fora de Barcelona, i per a això cal que es creïn rutes específiques que molt sovint es poden basar en el sector cultural”, ha dit.Clos ha remarcat que “cal aconseguir massa crítica suficient per desplaçar visitants a altres zones de l’àrea metropolitana” i ha posat l’exemple de la ciutat de Londres que va impulsar una nova Tate Gallery lluny del centre més turístic i que ara visiten més de 8 milions de persones l’any i que ha permès crear al voltant d’aquest contenidor cultural galeries, botigues i altres serveis interessants per al ciutat”, ha destacat.
Per a Jordi Valls, “aquesta descentralització ha de ser física però també ha de tenir a veure amb la demanda del tipus de turisme”, i ha dit que “hem de tenir la capacitat de seleccionar el tipus de gent que visiti la ciutat i això es pot gestionar”. “Hem de ser capaços de crear contingut per generar un terç de turisme vinculat a l’oci, un terç amb els negocis i els congressos, i un darrer terç vinculat a l’àmbit cultural”, ha especificat.

Gestió i regulació
Jordi Valls i Jordi Clos també han estat d’acord en la necessitat de gestió del turisme, i que aquesta sigui fruit d’una col·laboració público-privada. Per a Valls cal gestionar la promoció turística de forma conjunta i també cal regular determinades qüestions ja que “el turisme genera impacte positiu a la ciutat però també té aspectes negatius que cal abordar” ha dit, en referir-se a la mobilitat i el transport dins la ciutat en zones més saturades pels visitants, o al tipus de botigues que s’obren associades al turisme en determinades zones.
En aquest sentit, el president del Gremi Hotels i de Turisme de Barcelona, Jordi Clos, ha recordat que el repte és la gestió juntament a una determinada estratègia de promoció per seleccionar públics i segments perquè “aquells que vinguin ho facin per algun motiu concret, bé sigui una exposició, un concert de música a o una reunió professional”. I ha recordat el nou rumb de promoció i el canvi de lema del Visitbarcelona cap el This is Barcelona per posar en valor la oferta i amb ella seleccionar públics.
Jordi Clos ha insistit en el fet que per a ell descentralitzar forma part de l’objectiu de gestió que es plantegen i ha posat un altre exemple de amb el projecte de crear una Illa dels Museus a Montjuic del qual en formi part tant el MNAC com la Fundació Miró.
Durant el diàleg també s’ha abordat com la tecnologia a banda de provocar una democratització del turisme “ha de servir per contribuir a gestionar els fluxes de visitants” i per tant estar al servei de la gestió, ha destacar Jordi Valls.
Pel que fa al tema de l’impost turístic, Jordi Clos ha remarcat que “tampoc ha de posar en una situació de debilitat a la ciutat de Barcelona especialment en els casos d’atracció de fires i congressos o esdeveniments professionals”.
Per a Jordi Valls, el realment important i cap a on hem d’avançar és en la “traçabilitat de la taxa i en poder explicar el que representen per a la ciutat 100 milions d’euros aportats pels visitants, quant permet finançar neteja, quant seguretat o quant mobilitat”, ha remarcat.

Finalment tant Jordi Clos com Jordi Valls han donat molta importància a la marca Barcelona i a la necessitat de continuar treballant per tal que el turisme contribueixi a la bona reputació de la marca i a donar prestigi a la ciutat.
La sessió, moderada per la periodista Glòria Marin, ha permès observar quines són les propostes per aprofundir en el model turístic de Barcelona i el seu impacte en l’àrea metropolitana per als propers anys.
El conseller delegat d’Aigües de Barcelona, Felipe Campos, qui ha obert la sessió, ha dit que “quan estem redefinint un model de metròpoli, no podem pensar en un futur de la ciutat sense tenir en compte els factors que seran determinants en el turisme i que afecten tant pels ciutadans com per les empreses que han de veure garantits els seus serveis públics”. Per a Felipe Campos, la planificació urbana “ha de tenir en compte les tendències turístiques i que per a això “és necessària la col·laboració público-privada per encaixar turisme, habitatge, mobilitat i espai”.
Per la serva part, la vice presidenta de Foment del Treball, Mar Alarcón, ha fet la cloenda de l’acte recordant que “el futur del turisme passa per assumir i compartir responsabilitats i per repensar i gestionar a escala com a metròpoli”, perquè el repte del turisme afecta tant a la qualitat de vida dels residents com al desenvolupament empresarial i a la projecció internacional de Barcelona.
La jornada ha comptat amb l’assistència de representants del món polític i social de la ciutat.

Arran del diàleg celebrat aquest 28 d’octubre, publiquem una entrevista a Jordi Valls realitzada per Rafael Pradas i que poden llegir a continuació.

JORDI VALLS: EL PROBLEMA DE L’HABITATGE S’HA D’ABORDAR COMPTANT AMB EL SECTOR PÚBLIC I EL SECTOR PRIVAT

per Rafael Pradas

El tinent d’alcalde d’Economia de Barcelona i vicepresident de l’AMB partidari de  modificar la reserva del 30% de sòl per fer-la efectiva. El turisme no ha de créixer més. La taxa turística és imprescindible per minimitzar l’impacte de la massificació. El coneixement, motor essencial per a la ciutat, que ha de recuperar també indústria tradicional

Jordi Valls (Manresa, 1960) ha estat regidor i alcalde de Manresa entre 1985 i 2006, conseller de Treball i Indústria de la Generalitat de Catalunya, president del Port de Barcelona i director general de Mercabarna, a més de desenvolupar una intensa activitat professional i empresarial en el sector privat. Des de juny de 2023 és tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, encarregat de les àrees d’Economia i Hisenda i des de juliol del mateix any vicepresident de l’AMB. Entre les seves competències figuren dues qüestions tan sensibles com el turisme i la política d’habitatge.

– L’habitatge, segons les dades del Baròmetre Municipal i altres enquestes, s’ha convertit en el principal problema per als barcelonins. Quina és la seva visió sobre aquest tema tan complex?  

Vivim una situació que és hereva de la crisi de 2008, de conseqüències dramàtiques en termes d’atur, de retallades en serveis bàsics i d’inversió de recursos públics en el rescat bancari. En contra del que s’ha instal·lat, aquella crisi no va ser una bombolla immobiliària sinó creditícia, financera, i les seves conseqüències condicionen el context actual limitant, per exemple, la despesa pública en habitatge per culpa d’unes regles fiscals que ja no s’ajusten a la urgència de les necessitats actuals.

-Què s’hi pot fer ?

Des del govern municipal de Barcelona som conscients de la gravetat del problema i estem fermament compromesos en donar-hi resposta, actuant en un doble sentit: Per una banda, hem de comptar amb tothom, públic i privat. Fins ara pràcticament l’únic actor era el privat. La participació i lideratge del sector públic és imprescindible i, alhora, necessitem que el sector privat jugui el seu paper per incrementar l’oferta, així com per mantenir el parc d’habitatge social que és propietat del sector financer.

Una segona qüestió bàsica és que necessitem actuar a curt, mig i llarg termini, regulant i intervenint a curt termini, promovent un parc d’habitatge públic a mig i llarg termini. El govern municipal afronta l’habitatge com una missió: que l’any 2040 com a mínim un 15% de l’habitatge de Barcelona  sigui protegit. L’accés a l’habitatge ha d’esdevenir la cinquena pota de l’Estat del Benestar, com als països més avançats de la UE. És evident que no podem prometre solucions fàcils ni immediates, però sabem què fer i com fer-ho per revertir la situació

– Suposo que es refereix al Pla Viure, Pla d’Habitatge 2026-2033

Ens hem fixat objectius ambiciosos de producció d’habitatge: poder entregar 3.000 claus al final d’aquest mandat, tenir 5.000 habitatge en construcció cada any i finalitzar  el 2027 amb sòl preparat per a la construcció de 10.000 habitatges. Per tal d’avançar i doblar la producció anual d’habitatges de 500 a 1.000, fita que ja hem aconseguit, hem coordinat les gerències d’urbanisme, d’habitatge, d’economia i de patrimoni per tal de dinamitzar tot el sòl públic i privat a la ciutat. Aquest sòl el posem a disposició del sector privat i social a través de drets de superfície mitjançant el conveni amb les entitats socials d’habitatge i els concursos oberts per a la promoció d’habitatge.

D’altra banda, a través del Consorci de l’Habitatge de Barcelona, gestionem ajuts per a pagament de lloguer adreçats a diferents grups de població i per intervenir en el curt termini, continuem defensant la regulació del mercat de lloguer per a la contenció de preus, demanant la seva extensió al lloguer de temporada i d’habitacions.

DIMENSIO METROPOLITANA

– Es pot articular una autèntica política d’habitatge d’abast metropolità i català comptant amb totes les administracions?

No només es pot, és imprescindible. El problema de l’habitatge no és local, és principalment metropolità: la ciutat real, la dels 5 milions. I per tant, de país. Es calcula que Catalunya creixerà fins a 10 milions d’habitants d’aquí al 2050. Cal preguntar-se on i com viuran. Ja s’està actuant a aquest nivell, comptem amb un operador metropolità de l’habitatge i un Pla Territorial Sectorial d’Habitatge que preveu prop més de 196.000 habitatges socials/assequibles a la regió metropolitana fins a 2044.

Ara el repte és articular una governança que permeti posar en comú sòl (amb un banc de sòl compartit d’abast metropolità), un registre únic de sol·licitants, llistes d’habitatge i una oficina metropolitana de l’habitatge. Sortosament, ara tenim una oportunitat: totes institucions estan alineades en la política d’habitatge, és un consens ampli que també implica una gran majoria de forces polítiques, que compta amb l’impuls de la Generalitat, del govern de l’Estat amb projectes estratègics com el PERTE per a la producció industrial d’habitatge, i fins i tot amb implicació a nivell europeu com evidencia la iniciativa Mayors for Housing que lidera Barcelona.

– La manca de sol a Barcelona és un repte de primer nivell…

A dia d’avui, encara queden algunes bosses de sòl a la ciutat per a habitatge. Parlem de Sagrera, la Marina, el 22@ i el Bon Pastor. Més enllà d’això, no queda més sòl a Barcelona. La mirada en el futur ha d’estar en l’àmbit metropolità, com assenyalava abans, pensant en l’àrea i la regió metropolitana i en l’aplicació de mesures com el Tempteig i Retracte i en la reserva del 30%. En aquest últim cas, amb una reforma de l’ordenança que li permeti ser efectiva i no suposi un fre a la promoció d’habitatge.

– Hi ha sectors jurídics i immobiliaris que apunten un excés de regulació en matèria d’habitatge… I també massa burocràcia en la tramitació de les llicències que endarrereix la construcció…

Una de les lliçons de la gran crisi de 2008 és que cal regulació i control. Fins aleshores s’havia delegat la garantia d’un dret bàsic com l’habitatge al mercat (liberalització del sol i finançament descontrolat). I va acabar amb la crisi més greu en dècades i el sector públic rescatant el sistema financer. Per descomptat, aquesta intervenció i regulació cal fer-la bé i contrastant resultats i impactes. Per exemple, venim d’una pujada del 68% dels lloguers a Barcelona entre el 2013 i el 2023, molt per sobre dels salaris. I podem dir que la regulació funciona: baixada del preu del 8,9% interanual respecte el primer trimestre de 2024.

Un altre exemple en sentit contrari: la reserva del 30% és necessària i és una bona mesura, però cal corregir-la perquè sigui efectiva. Vol dir que ningú no ha de ser dogmàtic, i haurem d’anar actuant i revisant les actuacions en funció dels seus resultats.

– Com s’hauria d’abordar definitivament de manera pràctica i realista aquesta reserva del 30% de sòl?

El nostre govern defensa que la reserva del 30% ha de mantenir-se a la ciutat, però reconeixem que la seva configuració actual no ha estat efectiva i no ha incentivat la promoció d’habitatge i la rehabilitació.

Hem establert diàlegs amb la resta de grups municipals per poder modificar la norma sense tocar el seu propi esperit, però garantint la seva efectivitat. Malauradament, no hem arribat a un acord i Junts es va aixecar de la taula de negociació. Nosaltres ens mantenim amb la mà estesa per arribar a un acord, però no eternitzarem la negociació.

– Hi ha petits propietaris que expressen els seus recels a llogar un pis a Barcelona, i altres poblacions metropolitanes i catalanes, i tot i que el preu ha caigut, sembla que hi ha menys pisos de lloguer i no accessibles a la gran majoria de població

Cal desmentir aquesta afirmació: no s’ha reduït el nombre de lloguers a la ciutat. Si seguim les dades de l’INCASOL, on es dipositen les fiances dels contractes de lloguer, veiem que el nombre absolut de contractes ha augmentat. Dit això, en relació amb la preocupació que poden tenir petits propietaris per llogar, cal recordar que l’Ajuntament ofereix un pla de cessió d’habitatge que garanteix una renda fixa als propietaris per tal de donar-los-hi tranquil·litat i estabilitat. Continuarem treballant en aquesta línia per veure els punts de millora del programa i una possible ampliació.

LA VISTA POSADA A EUROPA

– Quina política s’hauria d’adoptar respecte del lloguer de temporada que s’ha convertit, en certa mesura, en alternativa al lloguer tradicional?

Segons l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, el 40% de l’oferta a Barcelona ja és de lloguer de temporada. Ha arribat el moment d’acabar amb el frau: a Barcelona, en concret, el nombre de nous contractes de lloguer de temporada ha crescut un 62% des que va entrar en vigor el topall de preus. Esperem que totes les forces polítiques estiguin a l’alçada quan votin la reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans que s’està tramitant al Congrés dels Diputats i també al Parlament.

– És possible la reducció dràstica de pisos turístics sense un acord amb els propietaris sobre la destinació futura de l’habitatge que sortirà al mercat? El tancament de pisos turístics pot tenir algun  impacte negatiu sobre el comerç de proximitat com alguns sectors assenyalen?

L’eliminació de totes les llicències d’habitatges d’ús turístic a Barcelona el 2028 és una mesura que s’inscriu en l’objectiu prioritari per a aquest govern de generar oferta d’habitatge residencial. En una zona que hem declarat de mercat tensionat no ens podem permetre tenir més de 10.000 pisos destinats a una activitat econòmica com el turisme, ens cal que retornin al seu ús com a habitatge, aquesta ha de ser la seva destinació futura.

Quant a l’impacte sobre el comerç de proximitat, hem de recordar que justament allà on està més amenaçat és en les àrees de major afluència turística, que tendeixen a generar una oferta més adreçada al visitant que al veïnat de Barcelona. La recuperació dels pisos turístics per a habitatge i, per tant, l’enfortiment del teixit veïnal,  ha de contribuir necessàriament a reduir aquesta pressió sobre el petit comerç i a generar demanda de comerç de barri.

– Vostè ja ha assenyalat, de fet, que l’alcalde Collboni és impulsor d’una política europea en matèria d’habitatge. Per on hauria de passar perquè fos un suport substancial a les ciutats?

L’acció a la Unió Europea ha esdevingut una de les potes prioritàries per al govern municipal. Cerquem que es reconegui que les ciutats som la punta de llança en la defensa del dret a l’habitatge. Ens trobem en una situació en què hem de donar resposta de forma directa a la problemàtica a l’accés a l’habitatge però no disposem de suficients recursos i encara tenim les limitacions pressupostàries pròpies del context de la crisi financera de 2008. Per això reclamem que les inversions en habitatge no comptin a les regles d’estabilitat pressupostària i que es dediquin més fons estructurals a habitatge. Defensem que la declaració d’una zona de mercat d’habitatge tensionat ha de ser un criteri per poder rebre fons europeus.

Reclamem també una regulació clara dels Habitatges d’Ús Turístic que no impedeixi que les ciutats puguem decidir la seva prohibició en contextos de mercat tensionat, on l’ús residencial ha de ser prioritari.

“En una zona que hem declarat de mercat tensionat no ens podem permetre tenir més de 10.000 pisos destinats a una activitat econòmica com el turisme.”

LES DUES CARES DEL TURISME

– El turisme també és vist com un problema per a bona part dels barcelonins, però es una activitat econòmica primordial de la ciutat i el  sector parla de descens de l’ocupació hotelera i d’alentiment de l’activitat…

A Barcelona, l’activitat turística representa més del 14% del PIB, ocupa el 15% del teixit empresarial i dona feina al voltant de 150.000 persones. És un dels principals sectors econòmics de la ciutat, però no volem que creixi més enllà, estem convençuts que hem tocat sostre i que no té sentit seguir aspirant a créixer infinitament, perquè la ciutat no s’ho pot permetre.

Crec que en això hem assolit un consens prou ampli, avui fins i tot el sector és conscient que seguir incrementant el nombre de visitants no aporta valor addicional i, en canvi, està generant costos que afecten, no només per a la qualitat de vida de la ciutadania, sinó també a la pròpia activitat turística. En les darreres enquestes, el 59% dels turistes creuen que hi ha massa turistes en els llocs que visiten. I les dades que recullen el malestar ciutadà creixen any rere any.

Això ens obliga, i així ho estem fent, a replantejar la política turística, però també a canviar la manera com mesurem els èxits, i abandonar la lògica de creure que més sempre és millor, perquè ja no és així. L’any passat, per exemple, es va produir una estabilització en el nombre de visitants i un lleuger augment de l’impacte econòmic, i això ho hem de saber llegir com una bona notícia.

– Des del sector s’adverteix sobre el possible impacte negatiu de l’augment de la taxa turística…   

Algunes veus del sector, no totes, han tingut històricament una posició alarmista amb la fiscalitat turística, però els seus pronòstics mai s’han acabat fent realitat. Quan es va crear l’impost turístic, l’any 2012, advertien que això ens restaria competitivitat i reduiria l’afluència turística, i és prou evident que no ha estat així.

La fiscalitat turística –que paguen els turistes, no el sector turístic– és un instrument imprescindible, tant per donar servei als propis visitants que fan ús de la ciutat, com per disposar de recursos per minimitzar els impactes de la massificació turística i impulsar projectes de retorn social com ara la climatització de les escoles.

Si no disposéssim d’aquest impost sobre estades en establiments turístics (IEET) i del desplegament del seu recàrrec, hauria estat necessari incrementar la pressió fiscal a la ciutadania de Barcelona per respondre a la despesa en neteja, transport, seguretat, etc. que suposa la presència a Barcelona de 16 milions de visitants l’any, i això no seria just. Les persones, quan viatgem, tenim drets però també deures, i és raonable que contribuïm fiscalment a l’ús que fem dels llocs que ens acullen.

– Però com afrontar la massificació, l’impacte negatiu sobre els entorns urbans i socials en diversos àmbits (congestió, monocultiu comercial, habitatge…)? Ciutat Vella o Sagrada Família potser en són els paradigmes…

Justament per desplegar polítiques que minimitzin els efectes d’aquesta massificació ens cal disposar dels recursos que recaptem amb l’IEET o taxa turística. A Barcelona hem elaborat un Pla de gestió dels Espais de Gran Afluència, on es despleguen mesures amb una visió integral que afecten l’espai públic, la protecció del comerç local, la mobilitat o els usos.

A Sagrada Família, per exemple, hem desplegat agents cívics, hem reordenat l’estacionament d’autocars, estem iniciant les obres per convertir l’espai davant de la façana del carrer Marina en una gran plaça ciutadana, hi estem organitzant jocs adreçats al veïnat i al públic familiar que han tingut molt bona acollida. Són mesures de microgestió en un espai que és d’alta complexitat. Al Parc Güell també s’ha reordenat la mobilitat, s’ha eliminat la venda presencial d’entrades i es preveu una inversió de fins a 39M d’euros fins el 2027 en millores urbanístiques als barris de l’entorn i al parc, que es financen amb els recursos que genera el propi equipament.

També estem intervenint a la Gardunya i Boqueria, a la Rambla, la plaça Reial, el Turó de la Rovira, i fins a vuit espais turístics de gran afluència on es fan també campanyes específiques adreçades als visitants i s’ha obert una línia de subvencions per a la preservació del comerç local.

– Barcelona tindrà Pressupostos el 2026?

Negociarem amb tots els grups municipals per aprovar el pressupost i escoltarem les seves propostes. Estic convençut que el nostre projecte és el que avui té capacitat d’aglutinar majories més àmplies. En un context de fragmentació política com el que tenim, és imprescindible la capacitat d’entesa i de cercar acords.

– Quina és la seva visió i valoració global de l’activitat econòmica a la ciutat? Quins sectors són prioritaris en aquest moment ?

Històricament s’ha considerat que els grans motors econòmics de Barcelona eren el Port, l’Aeroport, la Zona Franca i la Fira. Sens dubte, ho són i ho seguiran sent. Però avui a aquests s’hi suma un nou motor essencial de progrés: el coneixement.

Avui són també motors principals del progrés la ciència, la innovació i la recerca, i la tecnologia més avançada: el Barcelona Supercomputing Center, BSC, el Parc de Recerca Biomèdica, el Barcelona Institute of Science and Technology, el Sincrotó Alba o la Ciutadella del Coneixement, entre molts d’altres.

Alhora hem de recuperar musculatura en la indústria tradicional, amb accions extraordinàries com la nova planta de Chery a la Zona Franca, i la indústria 4.0. I dimensionar el turisme a les capacitats de la ciutat.

En definitiva, hem de garantir que tots els sectors convisquin i es reforcin sempre tenint com a objectiu millorar la qualitat de vida de la ciutadania de Barcelona, dels seus sous,  drets socials i laborals, i el benestar de tothom.

RethinkBCN, òrgan de la Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials de Foment del Treball, ha impulsat el debat entre el quart tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona i responsable de l’Àrea d’Economia, Habitatge, Hisenda i Turisme, Jordi Valls, i el president del Gremi d’Hotels de Barcelona i president del Comitè Executiu de Turisme de Barcelona, Jordi Clos, que ha permès reflexionar sobre com ha d’evolucionar el turisme de la ciutat de Barcelona. Jordi Valls i Jordi Clos han coincidit en què el futur del turisme a Barcelona passa per la descentralització dels visitants de la ciutat creant nous focus i contenidors culturals interessants fora de la ciutat de Barcelona per diversificar la presència de turistes.
En concret, Jordi Clos ha plantejat el repte de la gestió per redistribuir millor el turisme i escollir el turisme que volem a través de la prescripció de la oferta, i s’ha referit a que un dels objectius que impulsa com a president del Gremi d’Hotels de Barcelona i com a president del Comitè Executiu de Turisme de Barcelona és “fer que el turisme es desplaci fora de Barcelona, i per a això cal que es creïn rutes específiques que molt sovint es poden basar en el sector cultural”, ha dit.
Clos ha remarcat que “cal aconseguir massa crítica suficient per desplaçar visitants a altres zones de l’àrea metropolitana” i ha posat l’exemple de la ciutat de Londres que va impulsar una nova Tate Gallery lluny del centre més turístic i que ara visiten més de 8 milions de persones l’any i que ha permès crear al voltant d’aquest contenidor cultural galeries, botigues i altres serveis interessants per al ciutat”, ha destacat.
Per a Jordi Valls, “aquesta descentralització ha de ser física però també ha de tenir a veure amb la demanda del tipus de turisme”, i ha dit que “hem de tenir la capacitat de seleccionar el tipus de gent que visiti la ciutat i això es pot gestionar”. “Hem de ser capaços de crear contingut per generar un terç de turisme vinculat a l’oci, un terç amb els negocis i els congressos, i un darrer terç vinculat a l’àmbit cultural”, ha especificat.

Gestió i regulació
Jordi Valls i Jordi Clos també han estat d’acord en la necessitat de gestió del turisme, i que aquesta sigui fruit d’una col·laboració público-privada. Per a Valls cal gestionar la promoció turística de forma conjunta i també cal regular determinades qüestions ja que “el turisme genera impacte positiu a la ciutat però també té aspectes negatius que cal abordar” ha dit, en referir-se a la mobilitat i el transport dins la ciutat en zones més saturades pels visitants, o al tipus de botigues que s’obren associades al turisme en determinades zones.
En aquest sentit, el president del Gremi Hotels i de Turisme de Barcelona, Jordi Clos, ha recordat que el repte és la gestió juntament a una determinada estratègia de promoció per seleccionar públics i segments perquè “aquells que vinguin ho facin per algun motiu concret, bé sigui una exposició, un concert de música a o una reunió professional”. I ha recordat el nou rumb de promoció i el canvi de lema del Visitbarcelona cap el This is Barcelona per posar en valor la oferta i amb ella seleccionar públics.
Jordi Clos ha insistit en el fet que per a ell descentralitzar forma part de l’objectiu de gestió que es plantegen i ha posat un altre exemple de amb el projecte de crear una Illa dels Museus a Montjuic del qual en formi part tant el MNAC com la Fundació Miró.
Durant el diàleg també s’ha abordat com la tecnologia a banda de provocar una democratització del turisme “ha de servir per contribuir a gestionar els fluxes de visitants” i per tant estar al servei de la gestió, ha destacar Jordi Valls.
Pel que fa al tema de l’impost turístic, Jordi Clos ha remarcat que “tampoc ha de posar en una situació de debilitat a la ciutat de Barcelona especialment en els casos d’atracció de fires i congressos o esdeveniments professionals”.
Per a Jordi Valls, el realment important i cap a on hem d’avançar és en la “traçabilitat de la taxa i en poder explicar el que representen per a la ciutat 100 milions d’euros aportats pels visitants, quant permet finançar neteja, quant seguretat o quant mobilitat”, ha remarcat.

Finalment tant Jordi Clos com Jordi Valls han donat molta importància a la marca Barcelona i a la necessitat de continuar treballant per tal que el turisme contribueixi a la bona reputació de la marca i a donar prestigi a la ciutat.
La sessió, moderada per la periodista Glòria Marin, ha permès observar quines són les propostes per aprofundir en el model turístic de Barcelona i el seu impacte en l’àrea metropolitana per als propers anys.
El conseller delegat d’Aigües de Barcelona, Felipe Campos, qui ha obert la sessió, ha dit que “quan estem redefinint un model de metròpoli, no podem pensar en un futur de la ciutat sense tenir en compte els factors que seran determinants en el turisme i que afecten tant pels ciutadans com per les empreses que han de veure garantits els seus serveis públics”. Per a Felipe Campos, la planificació urbana “ha de tenir en compte les tendències turístiques i que per a això “és necessària la col·laboració público-privada per encaixar turisme, habitatge, mobilitat i espai”.
Per la serva part, la vice presidenta de Foment del Treball, Mar Alarcón, ha fet la cloenda de l’acte recordant que “el futur del turisme passa per assumir i compartir responsabilitats i per repensar i gestionar a escala com a metròpoli”, perquè el repte del turisme afecta tant a la qualitat de vida dels residents com al desenvolupament empresarial i a la projecció internacional de Barcelona.
La jornada ha comptat amb l’assistència de representants del món polític i social de la ciutat.

Arran del diàleg celebrat aquest 28 d’octubre, publiquem una entrevista a Jordi Valls realitzada per Rafael Pradas i que poden llegir a continuació.

JORDI VALLS: EL PROBLEMA DE L’HABITATGE S’HA D’ABORDAR COMPTANT AMB EL SECTOR PÚBLIC I EL SECTOR PRIVAT

per Rafael Pradas

El tinent d’alcalde d’Economia de Barcelona i vicepresident de l’AMB partidari de  modificar la reserva del 30% de sòl per fer-la efectiva. El turisme no ha de créixer més. La taxa turística és imprescindible per minimitzar l’impacte de la massificació. El coneixement, motor essencial per a la ciutat, que ha de recuperar també indústria tradicional

Jordi Valls (Manresa, 1960) ha estat regidor i alcalde de Manresa entre 1985 i 2006, conseller de Treball i Indústria de la Generalitat de Catalunya, president del Port de Barcelona i director general de Mercabarna, a més de desenvolupar una intensa activitat professional i empresarial en el sector privat. Des de juny de 2023 és tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, encarregat de les àrees d’Economia i Hisenda i des de juliol del mateix any vicepresident de l’AMB. Entre les seves competències figuren dues qüestions tan sensibles com el turisme i la política d’habitatge.

– L’habitatge, segons les dades del Baròmetre Municipal i altres enquestes, s’ha convertit en el principal problema per als barcelonins. Quina és la seva visió sobre aquest tema tan complex?  

Vivim una situació que és hereva de la crisi de 2008, de conseqüències dramàtiques en termes d’atur, de retallades en serveis bàsics i d’inversió de recursos públics en el rescat bancari. En contra del que s’ha instal·lat, aquella crisi no va ser una bombolla immobiliària sinó creditícia, financera, i les seves conseqüències condicionen el context actual limitant, per exemple, la despesa pública en habitatge per culpa d’unes regles fiscals que ja no s’ajusten a la urgència de les necessitats actuals.

-Què s’hi pot fer ?

Des del govern municipal de Barcelona som conscients de la gravetat del problema i estem fermament compromesos en donar-hi resposta, actuant en un doble sentit: Per una banda, hem de comptar amb tothom, públic i privat. Fins ara pràcticament l’únic actor era el privat. La participació i lideratge del sector públic és imprescindible i, alhora, necessitem que el sector privat jugui el seu paper per incrementar l’oferta, així com per mantenir el parc d’habitatge social que és propietat del sector financer.

Una segona qüestió bàsica és que necessitem actuar a curt, mig i llarg termini, regulant i intervenint a curt termini, promovent un parc d’habitatge públic a mig i llarg termini. El govern municipal afronta l’habitatge com una missió: que l’any 2040 com a mínim un 15% de l’habitatge de Barcelona  sigui protegit. L’accés a l’habitatge ha d’esdevenir la cinquena pota de l’Estat del Benestar, com als països més avançats de la UE. És evident que no podem prometre solucions fàcils ni immediates, però sabem què fer i com fer-ho per revertir la situació

– Suposo que es refereix al Pla Viure, Pla d’Habitatge 2026-2033

Ens hem fixat objectius ambiciosos de producció d’habitatge: poder entregar 3.000 claus al final d’aquest mandat, tenir 5.000 habitatge en construcció cada any i finalitzar  el 2027 amb sòl preparat per a la construcció de 10.000 habitatges. Per tal d’avançar i doblar la producció anual d’habitatges de 500 a 1.000, fita que ja hem aconseguit, hem coordinat les gerències d’urbanisme, d’habitatge, d’economia i de patrimoni per tal de dinamitzar tot el sòl públic i privat a la ciutat. Aquest sòl el posem a disposició del sector privat i social a través de drets de superfície mitjançant el conveni amb les entitats socials d’habitatge i els concursos oberts per a la promoció d’habitatge.

D’altra banda, a través del Consorci de l’Habitatge de Barcelona, gestionem ajuts per a pagament de lloguer adreçats a diferents grups de població i per intervenir en el curt termini, continuem defensant la regulació del mercat de lloguer per a la contenció de preus, demanant la seva extensió al lloguer de temporada i d’habitacions.

DIMENSIO METROPOLITANA

– Es pot articular una autèntica política d’habitatge d’abast metropolità i català comptant amb totes les administracions?

No només es pot, és imprescindible. El problema de l’habitatge no és local, és principalment metropolità: la ciutat real, la dels 5 milions. I per tant, de país. Es calcula que Catalunya creixerà fins a 10 milions d’habitants d’aquí al 2050. Cal preguntar-se on i com viuran. Ja s’està actuant a aquest nivell, comptem amb un operador metropolità de l’habitatge i un Pla Territorial Sectorial d’Habitatge que preveu prop més de 196.000 habitatges socials/assequibles a la regió metropolitana fins a 2044.

Ara el repte és articular una governança que permeti posar en comú sòl (amb un banc de sòl compartit d’abast metropolità), un registre únic de sol·licitants, llistes d’habitatge i una oficina metropolitana de l’habitatge. Sortosament, ara tenim una oportunitat: totes institucions estan alineades en la política d’habitatge, és un consens ampli que també implica una gran majoria de forces polítiques, que compta amb l’impuls de la Generalitat, del govern de l’Estat amb projectes estratègics com el PERTE per a la producció industrial d’habitatge, i fins i tot amb implicació a nivell europeu com evidencia la iniciativa Mayors for Housing que lidera Barcelona.

– La manca de sol a Barcelona és un repte de primer nivell…

A dia d’avui, encara queden algunes bosses de sòl a la ciutat per a habitatge. Parlem de Sagrera, la Marina, el 22@ i el Bon Pastor. Més enllà d’això, no queda més sòl a Barcelona. La mirada en el futur ha d’estar en l’àmbit metropolità, com assenyalava abans, pensant en l’àrea i la regió metropolitana i en l’aplicació de mesures com el Tempteig i Retracte i en la reserva del 30%. En aquest últim cas, amb una reforma de l’ordenança que li permeti ser efectiva i no suposi un fre a la promoció d’habitatge.

– Hi ha sectors jurídics i immobiliaris que apunten un excés de regulació en matèria d’habitatge… I també massa burocràcia en la tramitació de les llicències que endarrereix la construcció…

Una de les lliçons de la gran crisi de 2008 és que cal regulació i control. Fins aleshores s’havia delegat la garantia d’un dret bàsic com l’habitatge al mercat (liberalització del sol i finançament descontrolat). I va acabar amb la crisi més greu en dècades i el sector públic rescatant el sistema financer. Per descomptat, aquesta intervenció i regulació cal fer-la bé i contrastant resultats i impactes. Per exemple, venim d’una pujada del 68% dels lloguers a Barcelona entre el 2013 i el 2023, molt per sobre dels salaris. I podem dir que la regulació funciona: baixada del preu del 8,9% interanual respecte el primer trimestre de 2024.

Un altre exemple en sentit contrari: la reserva del 30% és necessària i és una bona mesura, però cal corregir-la perquè sigui efectiva. Vol dir que ningú no ha de ser dogmàtic, i haurem d’anar actuant i revisant les actuacions en funció dels seus resultats.

– Com s’hauria d’abordar definitivament de manera pràctica i realista aquesta reserva del 30% de sòl?

El nostre govern defensa que la reserva del 30% ha de mantenir-se a la ciutat, però reconeixem que la seva configuració actual no ha estat efectiva i no ha incentivat la promoció d’habitatge i la rehabilitació.

Hem establert diàlegs amb la resta de grups municipals per poder modificar la norma sense tocar el seu propi esperit, però garantint la seva efectivitat. Malauradament, no hem arribat a un acord i Junts es va aixecar de la taula de negociació. Nosaltres ens mantenim amb la mà estesa per arribar a un acord, però no eternitzarem la negociació.

– Hi ha petits propietaris que expressen els seus recels a llogar un pis a Barcelona, i altres poblacions metropolitanes i catalanes, i tot i que el preu ha caigut, sembla que hi ha menys pisos de lloguer i no accessibles a la gran majoria de població

Cal desmentir aquesta afirmació: no s’ha reduït el nombre de lloguers a la ciutat. Si seguim les dades de l’INCASOL, on es dipositen les fiances dels contractes de lloguer, veiem que el nombre absolut de contractes ha augmentat. Dit això, en relació amb la preocupació que poden tenir petits propietaris per llogar, cal recordar que l’Ajuntament ofereix un pla de cessió d’habitatge que garanteix una renda fixa als propietaris per tal de donar-los-hi tranquil·litat i estabilitat. Continuarem treballant en aquesta línia per veure els punts de millora del programa i una possible ampliació.

LA VISTA POSADA A EUROPA

– Quina política s’hauria d’adoptar respecte del lloguer de temporada que s’ha convertit, en certa mesura, en alternativa al lloguer tradicional?

Segons l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, el 40% de l’oferta a Barcelona ja és de lloguer de temporada. Ha arribat el moment d’acabar amb el frau: a Barcelona, en concret, el nombre de nous contractes de lloguer de temporada ha crescut un 62% des que va entrar en vigor el topall de preus. Esperem que totes les forces polítiques estiguin a l’alçada quan votin la reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans que s’està tramitant al Congrés dels Diputats i també al Parlament.

– És possible la reducció dràstica de pisos turístics sense un acord amb els propietaris sobre la destinació futura de l’habitatge que sortirà al mercat? El tancament de pisos turístics pot tenir algun  impacte negatiu sobre el comerç de proximitat com alguns sectors assenyalen?

L’eliminació de totes les llicències d’habitatges d’ús turístic a Barcelona el 2028 és una mesura que s’inscriu en l’objectiu prioritari per a aquest govern de generar oferta d’habitatge residencial. En una zona que hem declarat de mercat tensionat no ens podem permetre tenir més de 10.000 pisos destinats a una activitat econòmica com el turisme, ens cal que retornin al seu ús com a habitatge, aquesta ha de ser la seva destinació futura.

Quant a l’impacte sobre el comerç de proximitat, hem de recordar que justament allà on està més amenaçat és en les àrees de major afluència turística, que tendeixen a generar una oferta més adreçada al visitant que al veïnat de Barcelona. La recuperació dels pisos turístics per a habitatge i, per tant, l’enfortiment del teixit veïnal,  ha de contribuir necessàriament a reduir aquesta pressió sobre el petit comerç i a generar demanda de comerç de barri.

– Vostè ja ha assenyalat, de fet, que l’alcalde Collboni és impulsor d’una política europea en matèria d’habitatge. Per on hauria de passar perquè fos un suport substancial a les ciutats?

L’acció a la Unió Europea ha esdevingut una de les potes prioritàries per al govern municipal. Cerquem que es reconegui que les ciutats som la punta de llança en la defensa del dret a l’habitatge. Ens trobem en una situació en què hem de donar resposta de forma directa a la problemàtica a l’accés a l’habitatge però no disposem de suficients recursos i encara tenim les limitacions pressupostàries pròpies del context de la crisi financera de 2008. Per això reclamem que les inversions en habitatge no comptin a les regles d’estabilitat pressupostària i que es dediquin més fons estructurals a habitatge. Defensem que la declaració d’una zona de mercat d’habitatge tensionat ha de ser un criteri per poder rebre fons europeus.

Reclamem també una regulació clara dels Habitatges d’Ús Turístic que no impedeixi que les ciutats puguem decidir la seva prohibició en contextos de mercat tensionat, on l’ús residencial ha de ser prioritari.

“En una zona que hem declarat de mercat tensionat no ens podem permetre tenir més de 10.000 pisos destinats a una activitat econòmica com el turisme.”

 

 

 

LES DUES CARES DEL TURISME

– El turisme també és vist com un problema per a bona part dels barcelonins, però es una activitat econòmica primordial de la ciutat i el  sector parla de descens de l’ocupació hotelera i d’alentiment de l’activitat…

A Barcelona, l’activitat turística representa més del 14% del PIB, ocupa el 15% del teixit empresarial i dona feina al voltant de 150.000 persones. És un dels principals sectors econòmics de la ciutat, però no volem que creixi més enllà, estem convençuts que hem tocat sostre i que no té sentit seguir aspirant a créixer infinitament, perquè la ciutat no s’ho pot permetre.

Crec que en això hem assolit un consens prou ampli, avui fins i tot el sector és conscient que seguir incrementant el nombre de visitants no aporta valor addicional i, en canvi, està generant costos que afecten, no només per a la qualitat de vida de la ciutadania, sinó també a la pròpia activitat turística. En les darreres enquestes, el 59% dels turistes creuen que hi ha massa turistes en els llocs que visiten. I les dades que recullen el malestar ciutadà creixen any rere any.

Això ens obliga, i així ho estem fent, a replantejar la política turística, però també a canviar la manera com mesurem els èxits, i abandonar la lògica de creure que més sempre és millor, perquè ja no és així. L’any passat, per exemple, es va produir una estabilització en el nombre de visitants i un lleuger augment de l’impacte econòmic, i això ho hem de saber llegir com una bona notícia.

– Des del sector s’adverteix sobre el possible impacte negatiu de l’augment de la taxa turística…   

Algunes veus del sector, no totes, han tingut històricament una posició alarmista amb la fiscalitat turística, però els seus pronòstics mai s’han acabat fent realitat. Quan es va crear l’impost turístic, l’any 2012, advertien que això ens restaria competitivitat i reduiria l’afluència turística, i és prou evident que no ha estat així.

La fiscalitat turística –que paguen els turistes, no el sector turístic– és un instrument imprescindible, tant per donar servei als propis visitants que fan ús de la ciutat, com per disposar de recursos per minimitzar els impactes de la massificació turística i impulsar projectes de retorn social com ara la climatització de les escoles.

Si no disposéssim d’aquest impost sobre estades en establiments turístics (IEET) i del desplegament del seu recàrrec, hauria estat necessari incrementar la pressió fiscal a la ciutadania de Barcelona per respondre a la despesa en neteja, transport, seguretat, etc. que suposa la presència a Barcelona de 16 milions de visitants l’any, i això no seria just. Les persones, quan viatgem, tenim drets però també deures, i és raonable que contribuïm fiscalment a l’ús que fem dels llocs que ens acullen.

– Però com afrontar la massificació, l’impacte negatiu sobre els entorns urbans i socials en diversos àmbits (congestió, monocultiu comercial, habitatge…)? Ciutat Vella o Sagrada Família potser en són els paradigmes…

Justament per desplegar polítiques que minimitzin els efectes d’aquesta massificació ens cal disposar dels recursos que recaptem amb l’IEET o taxa turística. A Barcelona hem elaborat un Pla de gestió dels Espais de Gran Afluència, on es despleguen mesures amb una visió integral que afecten l’espai públic, la protecció del comerç local, la mobilitat o els usos.

A Sagrada Família, per exemple, hem desplegat agents cívics, hem reordenat l’estacionament d’autocars, estem iniciant les obres per convertir l’espai davant de la façana del carrer Marina en una gran plaça ciutadana, hi estem organitzant jocs adreçats al veïnat i al públic familiar que han tingut molt bona acollida. Són mesures de microgestió en un espai que és d’alta complexitat. Al Parc Güell també s’ha reordenat la mobilitat, s’ha eliminat la venda presencial d’entrades i es preveu una inversió de fins a 39M d’euros fins el 2027 en millores urbanístiques als barris de l’entorn i al parc, que es financen amb els recursos que genera el propi equipament.

També estem intervenint a la Gardunya i Boqueria, a la Rambla, la plaça Reial, el Turó de la Rovira, i fins a vuit espais turístics de gran afluència on es fan també campanyes específiques adreçades als visitants i s’ha obert una línia de subvencions per a la preservació del comerç local.

– Barcelona tindrà Pressupostos el 2026?

Negociarem amb tots els grups municipals per aprovar el pressupost i escoltarem les seves propostes. Estic convençut que el nostre projecte és el que avui té capacitat d’aglutinar majories més àmplies. En un context de fragmentació política com el que tenim, és imprescindible la capacitat d’entesa i de cercar acords.

– Quina és la seva visió i valoració global de l’activitat econòmica a la ciutat? Quins sectors són prioritaris en aquest moment ?

Històricament s’ha considerat que els grans motors econòmics de Barcelona eren el Port, l’Aeroport, la Zona Franca i la Fira. Sens dubte, ho són i ho seguiran sent. Però avui a aquests s’hi suma un nou motor essencial de progrés: el coneixement.

Avui són també motors principals del progrés la ciència, la innovació i la recerca, i la tecnologia més avançada: el Barcelona Supercomputing Center, BSC, el Parc de Recerca Biomèdica, el Barcelona Institute of Science and Technology, el Sincrotó Alba o la Ciutadella del Coneixement, entre molts d’altres.

Alhora hem de recuperar musculatura en la indústria tradicional, amb accions extraordinàries com la nova planta de Chery a la Zona Franca, i la indústria 4.0. I dimensionar el turisme a les capacitats de la ciutat.

En definitiva, hem de garantir que tots els sectors convisquin i es reforcin sempre tenint com a objectiu millorar la qualitat de vida de la ciutadania de Barcelona, dels seus sous,  drets socials i laborals, i el benestar de tothom.

ALTRES ARTICLES