“LA REALITAT METROPOLITANA HA D’ACONSEGUIR UN ‘WIN-WIN’ AMB EL SEU ENTORN PERQUÈ TOTHOM HI SURTI GUANYANT”

Per Manel Manchón

Voluntat constructiva, però amb ambició per anar “molt més enllà”. Damià Calvet (Vilanova i la Geltrú, 1968) té al darrera una llarga experiència com a gestor. És vicepresident de l’AMB i regidor de l’Ajuntament de Barcelona per JxCat. Ha estat conseller de Territori i president del Port de Barcelona. Però també director de l’Institut Català del Sòl. Aquesta trajectòria l’inclina per una aposta clara per la prestació de serveis, amb una defensa de la metròpolis, de l’àrea metropolitana de Barcelona, però sempre que es respecti el paper de cadascú. Vol ampliar les seves competències, però entén que, per ara, no seria bo un debat sobre la governança, sobre un possible superalcalde metropolità. El seu missatge per a Rethink Barcelona és clar: “El que no pot passar és un aprofitament indegut de l’àrea metropolitana de Barcelona a partir de les potencialitats del conjunt del territori”.

L’Àrea Metropolitana de Barcelona és una realitat que ara està, de nou, al centre de l’agenda política. Cap a on considera que hauria de dirigir-se en els propers anys?

Podem començar amb Barcelona, entesa com una realitat en si mateixa, la capital del país, en construcció permanent, però que té una relació amb la metròpoli que de fet redimensiona la ciutat. És un fenomen que es dona a altres parts del món que han d’afrontar reptes en diferents àmbits com ara el mediambiental, l’econòmic, el social o el cultural. És una realitat metropolitana que s’ha de planificar i gestionar correctament, amb mecanismes de finançament i de governança correctes. Necessita, per dir-ho clar, posar-se al dia. En el cas de l’Àrea Metropolitana de Barcelona podem dir que té la sort i el privilegi, que s’ha buscat, de ser un àrea constituïda per llei. Però no n’hi ha prou. Necessitem anar més enllà, perquè en la metròpoli hem de trobar una economia més sostenible, una millor formació i una millor cultura, una extensió de serveis per als ciutadans. I habitatge accessible. Alhora, hem de poder hiperconnectar aquesta metròpoli amb la regió metropolitana, amb el país i amb el món. L’objectiu és que esdevingui una gran generadora d’oportunitats.

Ha parlat de governança. És el que cal afrontar ara, o s’ha d’arribar més tard, al mateix temps que la possible figura d’un superalcalde metropolità, una vegada hi hagi consens sobre una ampliació de competències, tal com ha defensat l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni?

S’ha de parlar de governança, però no ha de ser el punt inicial, perquè llavors ens encallaríem. No hem de centrar els esforços en la forma, sinó en el fons, des de la sobirania municipal i la identitat. Però s’han de mancomunar serveis i veure com generem oportunitats. Si ho fem, després acabarem trobant solucions respecte a la governança i a la necessitat, si s’escau, de determinades figures polítiques metropolitanes. Jo aposto per reforçar la realitat metropolitana i que arribi a connectar-se millor amb el seu entorn, aconseguint un ‘win-win’ amb el seu entorn perquè tothom hi surti guanyant, amb una agenda socioeconòmica clara. El que no pot passar és que hi hagi un aprofitament indegut per part de l’àrea metropolitana de Barcelona de les potencialitats del conjunt del territori. Si fos així, fracassaríem. Hem de trobar el valor afegit per a tothom. En la meva etapa al capdavant del Institut Català del Sòl, em vaig trobar que ens havíem d’explicar arreu, a les diverses fires mundials. Havíem anat amb conceptes precisos, des del punt de vista tècnic, parlant de triangles d’innovació. Però en una d’aquestes fires vaig pensar que calia fer alguna cosa més. Vaig decidir que havíem d’anar amb el nom de Barcelona-Catalònia. Tothom sap del que estàs parlant quan pronuncies aquesta referència. És una realitat. Barcelona és molt coneguda. I ens vàrem referenciar amb aquest doble nom. Això és un bon exemple de benefici mutu. Per això deia que cal fer un esforç conjunt, amb una governança que compti amb els municipis, i a partir d’una estratègia comuna.

Collboni, en la seva aposta per ampliar les competències de l’àrea metropolitana, deia que els municipis han de cedir competències cap a l’AMB, i també la Generalitat i l’Estat. Com hauria d’actuar el Govern de la Generalitat en aquest punt al marge del seu color polític en cada moment?

És veritat que hi ha uns precedents que van ser conflictius i que van durar uns anys. Fa deu anys es va resoldre el problema amb la constitució de l’AMB per unanimitat, amb el convenciment que la metròpolis és la nova dimensió que ha de tenir la ciutat. Tenim serveis en transport públic o en urbanisme, per exemple, i s’han d’afegir nous serveis en el futur. Es vol incidir més en l’habitatge, molt necessari, amb la creació de l’empresa Habitatge Metròpolis Barcelona, de tipus publico-privada, per aplicar millors polítiques a l’interior d’un continu urbà, encara que no sigui homogeni, perquè a l’àrea metropolitana també hi ha baixes densitats. Però la planificació territorial s’ha d’aplicar en el seu conjunt, amb la gestió de serveis, com ara l’aigua, els residus o la energia, que són imprescindibles per a l’activitat humana. Per tant, és aquí on hem d’actuar cedint competències, que ara poden ser de la Generalitat, i aplicar-les així a escala metropolitana. Hi ha d’haver delegacions formals, no cap a un o altre municipi, sinó cap a aquesta realitat metropolitana. I serà necessari i natural, perquè la mateixa àrea metropolitana ho demanarà. En la gestió de serveis cal que hi hagi aquesta cessió, i en el cas de l’Estat hem de parlar de finançament, d’un finançament específic per l’àrea metropolitana, amb instruments fiscals nous o participant dels existents per poder fer inversions en llocs estratègics. Són elements que, sense trencar els esquemes tradicionals, poden facilitar el desenvolupament de l’àrea metropolitana per tal de poder fer millors polítiques.

L’economista Miquel Puig ha assenyalat la necessitat que el mateix president de la Generalitat sigui com una mena d’alcalde de l’àrea metropolitana, en el sentit que hauria d’assumir com un dels grans reptes propis de la Generalitat el fet de facilitar la vida d’aquest gran motor econòmic de tot el territori.

De fet, defenso la idea que tothom ha d’aspirar sempre a actuar com un alcalde. En la meva etapa com a president del Port de Barcelona actuava d’aquesta manera, perquè es la millor opció per ser útil, per prestar el millor servei possible. En el cas de l’àrea metropolitana, hi ha una persona de referència, el seu president, que pot dialogar amb el president de la Generalitat i amb l’Estat. Respecte a la Generalitat, crec que la relació ha de ser enriquidora, tenint en compte la importància d’aquestes grans àrees pels seus països, tal com passa amb Londres i el Regne Unit o Nova York i els EUA. Si pensem en contraposicions polítiques, llavors començarem a trobar inconvenients i suspicàcies. El que s’ha de defensar, entenc, és una governança que respecti, i que presti els millors serveis possibles, buscant una relació natural, de benefici per part de tothom.

En tot cas, no hi ha un missatge clar per part de la Generalitat respecte a l’AMB i a la seva possible ampliació.

No és un problema actual. Malgrat la llei de fa deu anys, i ara que hi ha una mancomunitat de serveis que ja funciona, entenc que hem d’anar una mica més enllà. S’ha d’interioritzar com evoluciona el fenomen urbà i metropolità a tot el món i liderar alguns vectors, amb una clara consciència de país. Si la tenim, avançarem més ràpid en aquest lideratge.

Però quina relació ha de tenir l’àrea metropolitana amb la resta del territori? Què li demana?

El que diria és que no hi hagi recels. En ocasions es contraposa l’agenda urbana amb la rural. Això és un error. Estem parlant de la mateixa agenda, amb els objectius de desenvolupament sostenible de 2030, marcats per Nacions Unides. Cal tenir una bona relació amb el territori menys poblat, perquè no té sentit renunciar a res. El país necessita una àrea metropolitana amb un grau d’ocupació important, industrial i de serveis, un mercat metropolità amb un consum determinat i amb turisme. Necessita sumar talent. I aquesta realitat metropolitana també es dona a Tarragona i a Girona, amb un conjunt de ciutats i pobles que la van conformant. Crec que no han d’haver-hi recels. El que compta és generar oportunitats i el talent suficient per liderar alguns aspectes en urbanisme, habitatge o mobilitat. També en aspectes en els que anem més endarrerits, com ara l’energètic o amb l’agenda social.

S’ha col·laborat prou entre l’àrea metropolitana i la Generalitat?

En algunes coses sí, en altres no tant. En l’àmbit del transport públic és evident el salt que s’ha donat, i que donem per descomptat, com la integració tarifària, per exemple. S’ha fet en benefici de tots els ciutadans. Tot passa per una bona planificació. Tenim el PGM de 1976 que ha quedat obsolet. Per tant, està clar que s’ha de fer un esforç per renovar aquesta planificació amb consens, per poder anar molt més enllà.

Hi ha un cas on cal millorar molt, no? Parlem de l’habitatge en tot el territori i, en particular, a l’àrea metropolitana.

El cas de l’habitatge és molt complex. La Generalitat disposa de la competència, però hi ha elements importants que cal canviar. Un és el dèficit fiscal de la Generalitat. És evident que amb més recursos es podria fer molt més. Els recursos han de venir de l’Estat. Hem vist com al País Basc les coses anaven d’una altra manera, perquè disposa d’un concert econòmic. Però, al marge del finançament, s’ha de dir que la legislació no ha afavorit els plans d’habitatge. Hi ha aspectes legislatius de la Ley de Vivienda que et condicionen. Els plans que venen del Ministerio, de lleis estatals, no sé si són positius, perquè les realitats són molt diferents. La diversitat autonòmica és molt gran, de la mateixa manera que hi ha diferències entre l’àrea metropolitana i la resta del territori. La Generalitat va encarregar-se en el seu dia de moltes deficiències d’anteriors plans, dels polígons franquistes, amb greus carències estructurals. Es va actuar a barris com San Roc, Sant Cosme, Via Trajana, Las Casas del Gobernador, o Espronceda (Sabadell), amb gran esforç i dedicació de recursos. Després hi ha les diferències respecte a altres països, com els nòrdics, més proclius a plans de lloguer. Aquí es va ajudar a la compra d’habitatge, més que al lloguer. Són diferències de partida. I ara ens trobem amb la necessitat de garantir l’accés, per situacions d’emergència i per garantir l’accés als més joves, a causa dels alts preus. Ens trobem, a més, amb noves mesures que no funcionen, com la limitació dels preus del lloguer, que ha aconseguit l’efecte contrari. I és que s’ha reduït la oferta de lloguer. El que necessitem és una planificació que generi oferta i que vingui marcada per un accés assequible. El PGM de 1976 va definir tres centres direccionals o centralitats: el Prat Nord, entre la C-31 i la C-32; Cerdanyola-Sant Cugat, ara amb el Sincrotró; i La Sagrera. Hem de tornar a definir centralitats metropolitanes, i generar oferta, amb un urbanisme àgil, que es pugui desenvolupar de forma ràpida, i amb mecanismes de governança també àgils. La administració ha de saber, també, canviar i facilitar les llicències d’edificació i activitat d’una altra forma.

Tornem al començament. Tot això no es podria visualitzar millor amb un superalcalde metropolità?

Tenim una realitat. Es vota en els municipis, i, després, hi ha eleccions indirectes per triar els responsables dels òrgans supramunicipals. És bo que sigui així, fins que no s’arribi a una nova governança. Encetar la qüestió per la forma i no pel contingut crec que seria un error.

Per Manel Manchón

Voluntat constructiva, però amb ambició per anar “molt més enllà”. Damià Calvet (Vilanova i la Geltrú, 1968) té al darrera una llarga experiència com a gestor. És vicepresident de l’AMB i regidor de l’Ajuntament de Barcelona per JxCat. Ha estat conseller de Territori i president del Port de Barcelona. Però també director de l’Institut Català del Sòl. Aquesta trajectòria l’inclina per una aposta clara per la prestació de serveis, amb una defensa de la metròpolis, de l’àrea metropolitana de Barcelona, però sempre que es respecti el paper de cadascú. Vol ampliar les seves competències, però entén que, per ara, no seria bo un debat sobre la governança, sobre un possible superalcalde metropolità. El seu missatge per a Rethink Barcelona és clar: “El que no pot passar és un aprofitament indegut de l’àrea metropolitana de Barcelona a partir de les potencialitats del conjunt del territori”.

L’Àrea Metropolitana de Barcelona és una realitat que ara està, de nou, al centre de l’agenda política. Cap a on considera que hauria de dirigir-se en els propers anys?

Podem començar amb Barcelona, entesa com una realitat en si mateixa, la capital del país, en construcció permanent, però que té una relació amb la metròpoli que de fet redimensiona la ciutat. És un fenomen que es dona a altres parts del món que han d’afrontar reptes en diferents àmbits com ara el mediambiental, l’econòmic, el social o el cultural. És una realitat metropolitana que s’ha de planificar i gestionar correctament, amb mecanismes de finançament i de governança correctes. Necessita, per dir-ho clar, posar-se al dia. En el cas de l’Àrea Metropolitana de Barcelona podem dir que té la sort i el privilegi, que s’ha buscat, de ser un àrea constituïda per llei. Però no n’hi ha prou. Necessitem anar més enllà, perquè en la metròpoli hem de trobar una economia més sostenible, una millor formació i una millor cultura, una extensió de serveis per als ciutadans. I habitatge accessible. Alhora, hem de poder hiperconnectar aquesta metròpoli amb la regió metropolitana, amb el país i amb el món. L’objectiu és que esdevingui una gran generadora d’oportunitats.

Ha parlat de governança. És el que cal afrontar ara, o s’ha d’arribar més tard, al mateix temps que la possible figura d’un superalcalde metropolità, una vegada hi hagi consens sobre una ampliació de competències, tal com ha defensat l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni?

S’ha de parlar de governança, però no ha de ser el punt inicial, perquè llavors ens encallaríem. No hem de centrar els esforços en la forma, sinó en el fons, des de la sobirania municipal i la identitat. Però s’han de mancomunar serveis i veure com generem oportunitats. Si ho fem, després acabarem trobant solucions respecte a la governança i a la necessitat, si s’escau, de determinades figures polítiques metropolitanes. Jo aposto per reforçar la realitat metropolitana i que arribi a connectar-se millor amb el seu entorn, aconseguint un ‘win-win’ amb el seu entorn perquè tothom hi surti guanyant, amb una agenda socioeconòmica clara. El que no pot passar és que hi hagi un aprofitament indegut per part de l’àrea metropolitana de Barcelona de les potencialitats del conjunt del territori. Si fos així, fracassaríem. Hem de trobar el valor afegit per a tothom. En la meva etapa al capdavant del Institut Català del Sòl, em vaig trobar que ens havíem d’explicar arreu, a les diverses fires mundials. Havíem anat amb conceptes precisos, des del punt de vista tècnic, parlant de triangles d’innovació. Però en una d’aquestes fires vaig pensar que calia fer alguna cosa més. Vaig decidir que havíem d’anar amb el nom de Barcelona-Catalònia. Tothom sap del que estàs parlant quan pronuncies aquesta referència. És una realitat. Barcelona és molt coneguda. I ens vàrem referenciar amb aquest doble nom. Això és un bon exemple de benefici mutu. Per això deia que cal fer un esforç conjunt, amb una governança que compti amb els municipis, i a partir d’una estratègia comuna.

Collboni, en la seva aposta per ampliar les competències de l’àrea metropolitana, deia que els municipis han de cedir competències cap a l’AMB, i també la Generalitat i l’Estat. Com hauria d’actuar el Govern de la Generalitat en aquest punt al marge del seu color polític en cada moment?

És veritat que hi ha uns precedents que van ser conflictius i que van durar uns anys. Fa deu anys es va resoldre el problema amb la constitució de l’AMB per unanimitat, amb el convenciment que la metròpolis és la nova dimensió que ha de tenir la ciutat. Tenim serveis en transport públic o en urbanisme, per exemple, i s’han d’afegir nous serveis en el futur. Es vol incidir més en l’habitatge, molt necessari, amb la creació de l’empresa Habitatge Metròpolis Barcelona, de tipus publico-privada, per aplicar millors polítiques a l’interior d’un continu urbà, encara que no sigui homogeni, perquè a l’àrea metropolitana també hi ha baixes densitats. Però la planificació territorial s’ha d’aplicar en el seu conjunt, amb la gestió de serveis, com ara l’aigua, els residus o la energia, que són imprescindibles per a l’activitat humana. Per tant, és aquí on hem d’actuar cedint competències, que ara poden ser de la Generalitat, i aplicar-les així a escala metropolitana. Hi ha d’haver delegacions formals, no cap a un o altre municipi, sinó cap a aquesta realitat metropolitana. I serà necessari i natural, perquè la mateixa àrea metropolitana ho demanarà. En la gestió de serveis cal que hi hagi aquesta cessió, i en el cas de l’Estat hem de parlar de finançament, d’un finançament específic per l’àrea metropolitana, amb instruments fiscals nous o participant dels existents per poder fer inversions en llocs estratègics. Són elements que, sense trencar els esquemes tradicionals, poden facilitar el desenvolupament de l’àrea metropolitana per tal de poder fer millors polítiques.

L’economista Miquel Puig ha assenyalat la necessitat que el mateix president de la Generalitat sigui com una mena d’alcalde de l’àrea metropolitana, en el sentit que hauria d’assumir com un dels grans reptes propis de la Generalitat el fet de facilitar la vida d’aquest gran motor econòmic de tot el territori.

De fet, defenso la idea que tothom ha d’aspirar sempre a actuar com un alcalde. En la meva etapa com a president del Port de Barcelona actuava d’aquesta manera, perquè es la millor opció per ser útil, per prestar el millor servei possible. En el cas de l’àrea metropolitana, hi ha una persona de referència, el seu president, que pot dialogar amb el president de la Generalitat i amb l’Estat. Respecte a la Generalitat, crec que la relació ha de ser enriquidora, tenint en compte la importància d’aquestes grans àrees pels seus països, tal com passa amb Londres i el Regne Unit o Nova York i els EUA. Si pensem en contraposicions polítiques, llavors començarem a trobar inconvenients i suspicàcies. El que s’ha de defensar, entenc, és una governança que respecti, i que presti els millors serveis possibles, buscant una relació natural, de benefici per part de tothom.

En tot cas, no hi ha un missatge clar per part de la Generalitat respecte a l’AMB i a la seva possible ampliació.

No és un problema actual. Malgrat la llei de fa deu anys, i ara que hi ha una mancomunitat de serveis que ja funciona, entenc que hem d’anar una mica més enllà. S’ha d’interioritzar com evoluciona el fenomen urbà i metropolità a tot el món i liderar alguns vectors, amb una clara consciència de país. Si la tenim, avançarem més ràpid en aquest lideratge.

Però quina relació ha de tenir l’àrea metropolitana amb la resta del territori? Què li demana?

El que diria és que no hi hagi recels. En ocasions es contraposa l’agenda urbana amb la rural. Això és un error. Estem parlant de la mateixa agenda, amb els objectius de desenvolupament sostenible de 2030, marcats per Nacions Unides. Cal tenir una bona relació amb el territori menys poblat, perquè no té sentit renunciar a res. El país necessita una àrea metropolitana amb un grau d’ocupació important, industrial i de serveis, un mercat metropolità amb un consum determinat i amb turisme. Necessita sumar talent. I aquesta realitat metropolitana també es dona a Tarragona i a Girona, amb un conjunt de ciutats i pobles que la van conformant. Crec que no han d’haver-hi recels. El que compta és generar oportunitats i el talent suficient per liderar alguns aspectes en urbanisme, habitatge o mobilitat. També en aspectes en els que anem més endarrerits, com ara l’energètic o amb l’agenda social.

S’ha col·laborat prou entre l’àrea metropolitana i la Generalitat?

En algunes coses sí, en altres no tant. En l’àmbit del transport públic és evident el salt que s’ha donat, i que donem per descomptat, com la integració tarifària, per exemple. S’ha fet en benefici de tots els ciutadans. Tot passa per una bona planificació. Tenim el PGM de 1976 que ha quedat obsolet. Per tant, està clar que s’ha de fer un esforç per renovar aquesta planificació amb consens, per poder anar molt més enllà.

Hi ha un cas on cal millorar molt, no? Parlem de l’habitatge en tot el territori i, en particular, a l’àrea metropolitana.

El cas de l’habitatge és molt complex. La Generalitat disposa de la competència, però hi ha elements importants que cal canviar. Un és el dèficit fiscal de la Generalitat. És evident que amb més recursos es podria fer molt més. Els recursos han de venir de l’Estat. Hem vist com al País Basc les coses anaven d’una altra manera, perquè disposa d’un concert econòmic. Però, al marge del finançament, s’ha de dir que la legislació no ha afavorit els plans d’habitatge. Hi ha aspectes legislatius de la Ley de Vivienda que et condicionen. Els plans que venen del Ministerio, de lleis estatals, no sé si són positius, perquè les realitats són molt diferents. La diversitat autonòmica és molt gran, de la mateixa manera que hi ha diferències entre l’àrea metropolitana i la resta del territori. La Generalitat va encarregar-se en el seu dia de moltes deficiències d’anteriors plans, dels polígons franquistes, amb greus carències estructurals. Es va actuar a barris com San Roc, Sant Cosme, Via Trajana, Las Casas del Gobernador, o Espronceda (Sabadell), amb gran esforç i dedicació de recursos. Després hi ha les diferències respecte a altres països, com els nòrdics, més proclius a plans de lloguer. Aquí es va ajudar a la compra d’habitatge, més que al lloguer. Són diferències de partida. I ara ens trobem amb la necessitat de garantir l’accés, per situacions d’emergència i per garantir l’accés als més joves, a causa dels alts preus. Ens trobem, a més, amb noves mesures que no funcionen, com la limitació dels preus del lloguer, que ha aconseguit l’efecte contrari. I és que s’ha reduït la oferta de lloguer. El que necessitem és una planificació que generi oferta i que vingui marcada per un accés assequible. El PGM de 1976 va definir tres centres direccionals o centralitats: el Prat Nord, entre la C-31 i la C-32; Cerdanyola-Sant Cugat, ara amb el Sincrotró; i La Sagrera. Hem de tornar a definir centralitats metropolitanes, i generar oferta, amb un urbanisme àgil, que es pugui desenvolupar de forma ràpida, i amb mecanismes de governança també àgils. La administració ha de saber, també, canviar i facilitar les llicències d’edificació i activitat d’una altra forma.

Tornem al començament. Tot això no es podria visualitzar millor amb un superalcalde metropolità?

Tenim una realitat. Es vota en els municipis, i, després, hi ha eleccions indirectes per triar els responsables dels òrgans supramunicipals. És bo que sigui així, fins que no s’arribi a una nova governança. Encetar la qüestió per la forma i no pel contingut crec que seria un error.

ALTRES ARTICLES

JAUME COLLBONI: “BARCELONA NO POT RENUNCIAR A CAP GRAN PROJECTE DE CIUTAT” LLUÍS DEULOFEU: “LA PANDÈMIA HAURIA ESTAT INIMAGINABLE D’AFRONTAR SENSE LES TELECOMUNICACIONS” QUATRE MIRADES SOBRE LA METRÒPOLI JOSEP ACEBILLO: “LA GRAN INCONGRUÈNCIA QUE SUPOSA L’APLICACIÓ DE LES SUPERILLES PROVÉ DE L’ESPECIFICITAT DE LA SEVA CONCEPTUALITZACIÓ”