NÚRIA MARÍN: “SI L’ÀREA METROPOLITANA NO TIRA, CATALUNYA TAMPOC HO FARÀ, NO ENS ENGANYEM”

L’alcaldessa de l’Hospitalet des del 2008 i presidenta de la Diputació de Barcelona des del 2019 opina que cal reforçar l’àrea metropolitana, desenvolupar una visió de conjunt i una col·laboració institucional per temes punyents com ara l’habitatge.

per Manel Manchón

Núria Marín (L’Hospitalet, 1963), veïna del barri de Collblanc-La Torrassa, coneix amb detall la seva ciutat. És alcaldessa des del 2008 de l’Hospitalet del Llobregat i presidenta de la Diputació de Barcelona des del 2019. Parla amb passió sobre la transformació de la segona ciutat de Catalunya, l’evolució de la qual és també la concreció de l’avenç que han experimentat les ciutats des de l’inici de la transició. De la ciutat dormitori a la urbs que genera llocs de treball de qualitat. Marín parla de manera directa, assenyala el que vol dir i constata el seu propi prisma: “Si l’àrea metropolitana de Barcelona no tira, Catalunya tampoc ho farà, no ens enganyem”. Com a dirigent del PSC, Marín considera que els socialistes han d’impulsar l’àrea metropolitana, però al costat de la resta de forces polítiques, perquè ja no ha de ser considerada com un contrapoder, la qual cosa sí que va ocórrer el 1987, quan Jordi Pujol va frustrar la Corporació Metropolitana de Barcelona que havia impulsat Pasqual Maragall.

La ciutat de L’Hospitalet s’ha transformat de manera notable des de l’inici de la democràcia. Era una ciutat dormitori. Malgrat el canvi que s’ha operat, continua sent aquesta la seva principal característica?
És evident que L’Hospitalet era una ciutat abocada a ser un suburbi, amb barris destinats a això. Però amb l’arrencada de la democràcia es van oferir oportunitats per als ciutadans, amb equipaments i zones verdes, l’extensió en metres quadrats de les quals s’ha multiplicat per nou en tot aquest temps. Es continuarà invertint en això, perquè hem identificat que és un element necessari i vital, després de la pandèmia. Apreciem més el que tenim a prop, com el comerç de proximitat. I el canvi ha estat enorme en 40 anys, pensant en barris com Bellvitge, que tenia un estigma inicial greu, i que és ara un barri en el qual els seus veïns se senten a gust i mostren amb orgull.

¿Un ciutadà de L’Hospitalet pot viure i treballar actualment a la seva ciutat? S’han generat aquestes oportunitats?
Hem aconseguit alguna cosa que a l’inici de la democràcia era impensable. I és el nombre de llocs de treball que s’han creat. Ja no parlem d’una ciutat dormitori. I molta gent de fora de la ciutat ve a treballar a L’Hospitalet, com a ciutat metropolitana. Aportem una riquesa molt important. Una prova d’això és la Plaça Europea o el districte econòmic, o el districte cultural. Hem potenciat sectors que generen economia i treball. I continuem impulsant centres de recerca, i el clúster biomèdic a Bellvitge. La intenció ara és obtenir ajudes per a aquest sector, aprofitant els fons Next Generation de la Unió Europea.

Quin paper ha d’ocupar la ciutat? Aprofitar els projectes que per diferents raons Barcelona rebutja o no sap recollir, o hi ha un model de futur clar?
Sempre hem treballat per a aprofitar les oportunitats que s’han presentat, com el soterrament de les vies del tren, que han fraccionat la ciutat, i que permetrà oferir als veïns fins a 120.000 metres quadrats, amb àmplies zones verdes. És una oportunitat que hem generat des de L’Hospitalet. Però també és cert que quan algun projecte es genera en l’àrea metropolitana i pot encaixar en el model de ciutat, i no perquè Barcelona no el vulgui sinó perquè s’identifica com a atractiu, llavors és ben rebut. L’aposta és clara per la col·laboració públic-privada, i qualsevol empresa que vulgui realitzar una inversió que encaixa en el model té les portes obertes.

La col·laboració, precisament, amb Fira Barcelona, ha estat decisiva?
És clar que sí que ho ha estat i és important. Fa 20 anys a L’Hospitalet no hi havia ni un sol hotel. I amb la Fira, que aterrava entre L’Hospitalet i Barcelona, es va desenvolupar un sector que no teníem que és el turisme de negocis. Amb la Fira i l’entorn econòmic on se situa, s’ha sabut aprofitar aquesta oportunitat. És un sector que ho ha passat realment malament amb la pandèmia. I ara comencem a veure la llum al final del túnel, amb la celebració del Mobile World Congress, que tornarà a fer un salt i representa una gran esperança. La Fira ha estat un revulsiu, un motor econòmic que hem aprofitat, i que ha permès que la ciutat estigui millor comunicada, amb la Línia 9, que vertebra el nostre propi territori, de nord a sud, amb la Zona Universitària. I sempre es treballa amb aquesta mentalitat, la de fomentar la col·laboració públic-privada, des de la convicció que les empreses són importants i generen llocs de treball. No podem oblidar que som una ciutat de treballadors i tot aquest entorn econòmic ens interessa, una indústria neta, molt diferent a la dels segles XIX i XX.

“El tema de les ‘superilles’ fa gràcia, perquè qui les va descobrir va ser L’Hospitalet, en el barri de Bellvitge.”

Com ha viscut la ciutat durant la pandèmia amb aquests tancaments i obertures constants, tenint en compte que forma part d’un entramat metropolità?
Ha estat molt complex. I el mèrit és molt gran per part dels ciutadans. I, especialment, el mèrit d’aquells que han viscut la pandèmia a l’àrea metropolitana. Hi ha hagut confinaments municipals, i es feia impensable per a un veí de la Riera Blanca, que no podia creuar un carril de circulació per a comprar el pa, que és la distància que el separa amb Barcelona. Hi ha hagut, en tot cas, respecte per als confinaments, que després van ser comarcals. No obstant això, cal ser realista i s’ha de pensar en realitats metropolitanes, que són les que ens envolten i utilitzem per a estudiar, comprar, treballar o per a gaudir el nostre oci. Obviar aquesta realitat és complex, i no sé si s’han respectat tots aquests confinaments al 100%.

L’Ajuntament de Barcelona, amb l’alcaldessa Ada Colau al capdavant, ha posat en marxa un pla d’urbanisme que ha causat polèmica i que connecta, de fet, amb aquesta realitat metropolitana. Com s’ha viscut aquesta experiència a L’Hospitalet?
El tema de les ‘superilles’ fa gràcia, perquè qui les va descobrir va ser L’Hospitalet, amb el barri de Bellvitge. Es va configurar d’aquesta manera, encara que qui ho va dissenyar segurament no ho va arribar a teoritzar. Però allí està, i és un model que funciona. Però no es pot implementar a altres barris. En qualsevol cas, s’ha d’adaptar la ciutat a tots els canvis que s’han produït, amb l’objectiu que sigui una urbs més amable, complint amb els ODS de Nacions Unides, amb l’Agenda 2030, amb elements ambientals que han de ser presents. Amb aquesta filosofia, amb la d’arribar a grans acords, hem aconseguit pactes de ciutat que inclouen fins a 228 accions. Ho hem fet amb totes les forces polítiques, amb entitats veïnals i associatives, i amb un full de ruta en la qual hi ha ja més del 60% d’aquestes accions en marxa, i d’elles més del 50% executades. Arribar a acords no és fàcil, exigeix debats llargs en els plens. Però quan hi ha voluntat d’arribar a acords s’aconsegueix el més positiu per a una ciutat. Quan vas de la mà amb tots és més fàcil aconseguir els objectius. Ningú té la veritat absoluta i hem d’escoltar-nos entre tots. La situació, des del punt de vista sanitari, econòmic i social, que costarà remuntar, exigeix aconseguir aquests acords.

Existeix, per tant, aquesta realitat metropolitana. Però, i la governança metropolitana? El que exigeix, en realitat, és un lideratge metropolità que la impulsi?
Les institucions, al final, necessiten persones que les governin i que les liderin. I tots els models poden ser útils, en funció de qui estigui al capdavant. Amb Pasqual Maragall a l’Ajuntament i en l’àrea metropolitana es va mostrar com havíem d’actuar conjuntament. Era molt diferent al que tenim avui. Es necessita una visió de conjunt, una col·laboració institucional. I això no evita la discussió per a buscar la gestió més eficient. Hi ha projectes que poden estar molt ben dissenyats, però no és necessari que cada municipi inventi. Hem d’aprofitar les economies d’escala, precisament ara, a partir dels fons Next Generation de la UE. No tindria sentit un excel·lent projecte en L’Hospitalet que no fos aprofitat pel seu entorn. O no tindria sentit que Barcelona impulsés un projecte de digitalització que deixés fora a algú de Riera Blanca, per exemple. Per això crec que hauríem de treballar de manera conjunta i ajudar als ciutadans, que és l’objectiu que ens mou en política. L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) col·labora en projectes essencials, com el transport o la recollida i tractament de residus. Però queden elements en els quals hauríem de treballar de manera col·lectiva, com les polítiques d’habitatge. No podem perdre oportunitats. El concepte de ciutat ha quedat petit i també la pròpia AMB.

Fins a on hauria d’abastar?
Crec que cal referir-se a la regió metropolitana i generar les condicions perquè sigui competitiva. Si volem estar en la Champions, hem de competir amb altres regions europees. Cal facilitar la mobilitat, i oferir oportunitats, amb una visió de zoom, i no mirar exclusivament al municipi. Per als serveis socials, per a l’educació, però també per a la mobilitat o les infraestructures és necessari un projecte global.

És necessària la figura d’un alcalde per a aquesta regió metropolitana, com succeeix a Londres?
Hi ha fórmules que funcionen, sí. Però els models depenen del lideratge que s’estableixi a cada moment perquè el conjunt sigui harmònic.

En 1987 aquesta idea es va frustrar, amb la Corporació Metropolitana de Barcelona.
Va ser un greu error.

En aquell moment el que va intentar Pasqual Maragall es va veure com un contrapoder, que va rebutjar la Generalitat de Jordi Pujol. Ara, amb ERC competint amb el PSC en l’àrea metropolitana, es pot afavorir aquest intent o pot ser una dificultat?
Esquerra no és un problema, no ho és que competeixi amb el PSC o amb altres partits. El problema és de concepció. I no sé quin és el model d’ERC. No dic que poguéssim coincidir, perquè ja vam governar en l’àrea metropolitana conjuntament. Però hauríem de saber quin és el model de cadascun per a ajudar al territori. En aquests moments, els ciutadans saben quin color els interessa per al govern del municipi, però cal saber què els interessa per a governs més amplis, de caràcter metropolità.

Es va truncar, en 1987, per interessos polítics.
Els interessos polítics són presents, i no tots tenen la mateixa generositat. Jo crec en la diversitat i hauríem de ser capaces de gestionar aquesta pluralitat. No ha estat fàcil fer-ho en L’Hospitalet. I som ara la segona ciutat en generació de llocs de treball, alguna cosa que era impensable en l’inici de la democràcia.

Pot existir ara aquesta idea que l’àrea metropolitana actuï com a contrapoder de la Generalitat?
Espero que hàgim avançat col·lectivament, perquè no és un contrapoder. És una ajuda necessària perquè aquesta realitat que és el motor de Catalunya tiri endavant. Si l’àrea metropolitana de Barcelona no tira, Catalunya tamoc ho farà, no ens enganyem. En l’àrea metropolitana està el cor econòmic de Catalunya.

S’hauria de pagar un preu per part dels veïns de Barcelona i, en part, de l’àrea metropolitana, vivint en la segona o tercera corona, perquè aquesta part del territori fos un gran motor econòmic que acollís turistes o professionals liberals o emprenedors?
No crec que s’hagi d’apostar per un model d’aquest tipus. No crec que s’hagi de renunciar a viure a les nostres ciutats perquè vinguin uns altres. Defenso un mix, que en L’Hospitalet ja ocorre. No s’ha d’expulsar els veïns en benefici d’algú ex novo. La ciutat no es pot convertir en un parc temàtic o zona exclusiva per a alguns sectors. La qüestió és que quan tens una bona mobilitat, mesura en temps, en el temps que trigues per a arribar al centre de treball, aquest debat desapareix. I és cert que hi ha hagut canvis amb la pandèmia que es podrien consolidar, com el teletreball, amb molta gent que ha decidit viure en altres llocs. Però crec que hem de veure el conjunt, com deia, amb un zoom ampli, i no veure exclusivament el municipi.

La política ha canviat, hi ha hagut una evolució del vot a Catalunya, però el PSC ha recuperat, fins i tot, posicions en l’àrea metropolitana. Suposa una responsabilitat afegida per a impulsar aquesta àrea metropolitana?
Tenim una força important, fregant la majoria absoluta. Però governar amb una visió monocolor no és el millor model. I crec que a l’àrea metropolitana hi ha moltes formacions que estan dins i que treballen en benefici de l’objectiu que ens hem marcat. Des de la Diputació de Barcelona, per exemple, es governa amb dues formacions al capdavant. I s’ha impulsat el pla d’actuació, el pla d’inversions, o el catàleg de serveis amb el concurs de tots. I es treballa en projectes per a rebre fons europeus amb totes les forces polítiques. És important que les institucions sàpiguen generar condicions perquè ningú se senti fora, i que el plantejament de cadascun sigui útil.

Hi ha hagut col·laboració amb l’alcaldessa Ada Colau sobre el projecte metropolità?
No hem discutit en aquests termes. Crec que Colau ha considerat prioritari governar la seva ciutat, amb un model propi. Ha utilitzat la seva energia al màxim, i això no vol dir que ella no tingui un model metropolità. No crec que hi hagi discrepàncies en aquesta qüestió, i em sembla que, en tot cas, s’ha adonat que és molt millor anar plegats que sobresortir sols en aquesta realitat metropolitana tan àmplia.