SEGON LLIURAMENT DE L’ENQUESTA SOBRE EL FUTUR DE L`ÀMBIT METROPOLITÀ (ÀREA I REGIÓ DE BARCELONA)

Joaquim Nadal: potencialidades, confusión y desconcierto

 Catedrático de Historia. Ha sido alcalde de Girona y consejero de Política Territorial y Obras Públicas

El futuro del área metropolitana está lleno de potencialidades, pero es confuso y desconcertante. La cuestión clave, creo, es definir cómo se articula un imaginario metropolitano implícito y una jerarquización de estructuras de poder que delimiten y otorguen presencia institucional al concepto. En cuanto al imaginario debemos preguntarnos hasta qué punto hay una conciencia metropolitana consistente en la ciudadanía.

Otra cuestión, aún en este terreno, es discernir si esta es una conciencia necesaria y deseable. Podría serlo si se desprendieran ventajas de situación, fiscales, económicas y culturales para el conjunto del ámbito; dicho con otras palabras, establecer vías para trascender el mapa municipal y garantizar que en un ámbito supramunicipal se suman las expectativas razonables de la ciudadanía a partir de un artefacto institucional con más musculatura.

Llegamos ahora a la segunda cuestión. El entramado institucional, la terquedad actual, no discutida y tácitamente aceptada, es la fuente de malentendidos, de solapamientos, de superposiciones y de energías desaprovechadas. Partimos de la idea preconcebida de que el hecho metropolitano pivota sobre un centro, un núcleo duro, que es la ciudad de Barcelona. Pero la ciudad de Barcelona por ella sola no tiene el reconocimiento del Gran París o incluso del Gran Madrid y más bien las piezas de la periferia tienden a discutir o a neutralizar el peso del núcleo duro. La constelación municipal, los consejos comarcales por residuales que sean, el área y la Región sin materializar, la Diputación y el Gobierno de la Generalitat definen un sistema de vectores de fuerzas contrarias que no favorecen las sinergias y neutralizan las potencialidades. Lo veo así y con poco optimismo.

 Oriol Bartomeus: La Diputación debe tener visión metropolitana

Es doctor en Ciencias Políticas, politólogo, profesor en la UAB y analista en el Instituto de Ciencias Políticas y Sociales ICPS

Barcelona no tiene sentido si no es desde la lógica regional, cuestión formulada ya por Pasqual Maragall a principios de este siglo: en el área metropolitana se concentran la actividad económica, los retos de la reindustrialización, las desigualdades, las tensiones sociales y la precariedad, pero también las oportunidades.

Los problemas de Barcelona no se pueden abordar solos desde una perspectiva económica o de competencia global entre ciudades. Decisiones sobre infraestructuras o estrategia que antes se tomaban de manera acrítica, hoy necesitan consenso social. Es uno de los retos que tiene el área metropolitana.

A diferencia de Madrid, Barcelona no cuenta con un gran gobierno metropolitano porque el de la Generalitat se encuentra muy condicionado por el voto que, precisamente, no se puede considerar «barcelonés».

Es obvio que el gran embudo de la región metropolitana es su institucionalización. Creo que en él mientras tanto, la Diputación debería actuar con una auténtica visión metropolitana.

Constantí Serrallonga: Avanzar hacia un gran pacto

Economista, es director general de Fira de Barcelona. Ha sido consejero delegado de Transportes Metropolitanos de Barcelona y gerente del Ayuntamiento de Barcelona

La experiencia nos dice que hablar de Barcelona, su impacto, su proyección internacional y marca global, es hablar de la metrópolis, un concepto que, sin duda, incluye tanto el ámbito estricto del AMB como el conjunto de la región metropolitana.

Las empresas, los centros de conocimiento y de tecnología, las infraestructuras (como el recinto de Gran Vía de Fira de Barcelona) la movilidad, tienen hoy dimensión metropolitana.  Es desde una perspectiva metropolitana que, a mi juicio, se deben abordar retos como la movilidad sostenible, los programas de vivienda o la política de industrialización.

En este sentido creo que sería bueno avanzar hacia un gran pacto metropolitano que, más allá de los ámbitos administrativos concretos, se basara sobre todo en encontrar espacios de cooperación entre instituciones, organizaciones y tejido empresarial con el fin de encarar retos y oportunidades.

Joaquim Nadal: potencialitats, confusió i desconcert

Catedràtic d’Història. Ha estat alcalde de Girona i conseller de Política Territorial i Obres Públiques

El futur de l’àrea metropolitana és ple de potencialitats, però confús i desconcertant. La qüestió clau, crec, és definir com s’articula un imaginari metropolità implícit i una jerarquització d’estructures de poder que delimitin i atorguin presència institucional al concepte. Pel que fa a l’imaginari ens hem de preguntar fins a quin punt hi ha una consciència metropolitana consistent en la ciutadania.

Una altra qüestió, encara en aquest terreny, és discernir si aquesta és una consciència necessària i desitjable. Podria ser-ho si se’n desprenguessin avantatges de situació, fiscals, econòmiques  i culturals pel conjunt de l’àmbit; dit amb altres paraules establir vies per transcendir el mapa municipal i garantir que en un àmbit supramunicipal s’hi congrien les expectatives raonables de la ciutadania a partir d’un artefacte institucional amb més musculatura.

Anem així a la segona qüestió. L’entramat institucional, la teranyina actual, no discutida i tàcitament acceptada, és la font de malentesos, d’encavalcaments, de superposicions i d’energies desaprofitades. Partim de la idea preconcebuda que el fet metropolità pivota sobre un centre, un nucli dur, que és la ciutat de Barcelona. Però la ciutat de Barcelona per ella sola no té el reconeixement del Gran París o fins i tot del Gran Madrid i més aviat les peces de la perifèria tendeixen a discutir o a neutralitzar el pes del nucli dur. La constel·lació municipal, els consells comarcals per residuals que siguin, l’àrea i la Regió sense materialitzar, la Diputació i el Govern de la Generalitat defineixen un sistema de vectors de forces contràries que no afavoreixen les sinergies i neutralitzen les potencialitats. Ho veig així i amb poc optimisme.

Oriol Bartomeus: La Diputació ha de tenir visió metropolitana

És doctor en Ciències Polítiques, politòleg, professor a la UAB i analista a l’Institut de Ciències Polítiques i Socials ICPS

Barcelona no té sentit si no és des de la lògica regional, qüestió formulada ja per Pasqual Maragall a principis d’aquest segle: a l’àrea metropolitana s’hi concentren l’activitat econòmica, els reptes de la reindustrialització, les desigualtats, les tensions socials i la precarietat però també les oportunitats.

Els problemes de Barcelona no es poden abordar sols des d’una perspectiva econòmica o de competència global entre ciutats. Decisions sobre infraestructures o estratègia que abans es prenien de manera acrítica, avui necessiten consens social. És un dels reptes que té l’àrea metropolitana.

A diferencia de Madrid, Barcelona no compta amb un gran govern metropolità perquè el de la Generalitat es troba molt condicionat pel vot que, precisament, no es pot considerar “barceloní”.

És obvi que el gran coll d’ampolla de la regió metropolitana és la seva institucionalització. Crec que en el mentrestant, la Diputació hauria d’actuat amb una autentica visió metropolitana.

Constantí Serrallonga: avançar cap a un gran pacte

Economista, és director general de Fira de Barcelona. Ha estat conseller delegat de Transports Metropolitans de Barcelona i gerent de l’Ajuntament de Barcelona

L’experiència ens diu que parlar de Barcelona, el seu impacte, la seva projecció internacional i marca global, és parlar de la metròpolis, un concepte que, sens dubte, inclou tan l’àmbit estricte de l’AMB com el conjunt de la regió metropolitana.

Les empreses, els centres de coneixement i de tecnologia, les infraestructures (com el recinte de Gran Via de Fira de Barcelona)  la mobilitat, tenen avui dimensió metropolitana. És des d’una perspectiva metropolitana que, al meu parer, s’han d’abordar reptes com la mobilitat sostenible, els programes d’habitatge o la política d’industrialització.

En aquest sentit crec que fora bo avançar cap a un gran pacte metropolità que, més enllà dels àmbit administratius concrets, es basés sobretot en trobar espais de cooperació entre institucions, organitzacions i teixit empresarial per tal d’encarar reptes i oportunitats.

ALTRES ARTICLES

CARLOS LOSADA: «LOS GRANDES RETOS DE BARCELONA SON UN AEROPUERTO POTENTE, EL CONOCIMIENTO Y LA EQUIDAD» CUATRO MIRADAS SOBRE LA METRÓPOLIS JOSEP ACEBILLO: TENDENCIAS AEROPORTUARIAS JOSEP ACEBILLO: «LA GRAN INCONGRUENCIA QUE SUPONE LA APLICACIÓN DE LAS SUPERISLAS PROVIENE DE LA ESPECIFICIDAD DE SU CONCEPTUALITZACIÓN»