LA METRÒPOLI EN CONSTRUCCIÓ

Deu converses per conèixer l’impacte polític, social, cultural i econòmic de l’àrea metropolitana de Barcelona

Per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i Professora de Ciència Política UPF

En motiu dels 15 anys de l’aprovació de la llei que va institucionalitzar l’Àrea Metropolitana de Barcelona, des de la Societat Barcelonina d’Estudis Econòmics i Socials (SBEES), i en el marc del projecte Rethink Barcelona, ens hem proposat reflexionar sobre l’impacte que ha tingut en el teixit urbà de la conurbació de Barcelona l’aprovació de la Llei 31/2010, de 3 d’agost, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Per aquest motiu hem entrevistat a l’actual alcalde de Barcelona, Jaume Collboni; qui fou alcalde pocs mesos després de l’aprovació de la llei, l’alcalde Xavier Trias; l’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín; i el 129è president de la Generalitat Artur Mas. Quatre entrevistes a les quals s’hi afegiran sis converses que estem planificant per mostrar la importància política, social, cultural i econòmica de l’àrea metropolitana i el seu impacte en la vida dels ciutadans. Testimonis que ens permet seguir reflexionant i contribuint al desenvolupament de la metròpoli. Entendre les diverses mirades polítiques i ideològiques que van confluir en l’acord, així com el context polític i institucional en el que es va desenvolupar aquest pacte de país, ens ha de permetre valorar en profunditat com la institucionalització de la realitat metropolitana de Barcelona ha transformat aquest territori.

Des de principis del segle XX, la idea d’una Barcelona que transcendeix els límits municipals ha estat objecte de diverses interpretacions polítiques, culturals i urbanístiques. El noucentisme entenia Barcelona com la capital cultural, moral i administrativa de Catalunya, cridada a exercir un rol ordenador sobre el seu entorn. La metròpoli no s’hi definia per la seva complexitat territorial, sinó pel seu potencial civilitzador i cohesionador. Des de la mirada dels noucentistes, la ciutat de Barcelona representava la ciutat moderna i culta, capaç d’estructurar el territori català per mitjà de la racionalitat urbanística, els serveis públics, la projecció exterior i les institucions pròpies de Catalunya. Aquesta visió encara avui ressona en l’imaginari de la Gran Barcelona, una capital que lidera i projecta la resta del país.

La vocació de Barcelona de posicionar-se entre les grans ciutats del món ha permès desenvolupar la visió de la metròpoli com a un espai de gestió i governança compartida. En les darreres dècades del segle XX, especialment sota l’impuls dels governs municipals socialistes, a les ciutats pren força una mirada més funcional, política i de gestió sobre l’espai metropolità. Aquesta visió sorgeix de la pràctica administrativa i de la voluntat de gestionar col·lectivament els reptes urbans com ara la mobilitat, l’habitatge, la sostenibilitat i els serveis bàsics. L’AMB no és només una extensió de Barcelona, sinó un sistema d’interdependències entre municipis, articulat mitjançant instruments de planificació i d’una governança plural, que hauria de superar el lideratge unipersonal de la capital. Així doncs, la metròpoli esdevé una unitat de gestió eficient i cohesionada, orientada a la redistribució i la igualtat d’oportunitats.

La tensió territorial entre la capital i el país no es pot extreure del debat metropolità. Pel catalanisme polític, i especialment durant l’etapa dels governs de Convergència i Unió, l’Àrea Metropolitana de Barcelona ha representat una ambivalència: d’una banda, un centre dinàmic i imprescindible per al progrés econòmic del país; de l’altra, un espai políticament complex, més difícil d’alinear amb els grans consensos de país que sempre ha defensat el catalanisme, i que no pot succionar i centralitzar totes les oportunitats de desenvolupament econòmic i social que el país és capaç de generar. Pel catalanisme polític, ja sigui el que es declina a través del nacionalisme com el que ho fa a través de l’independentisme, la metròpoli ha estat percebuda amb certa reserva, sovint per la seva tendència a una estructura institucional autònoma i deslligada del país, com si es tractés d’un contrapoder a la institució de la Generalitat.

Així doncs, i el lector ho trobarà plasmat en moltes de les respostes dels protagonistes de les entrevistes, la mirada sobre l’Àrea Metropolitana està revestida d’una vocació de rellançament de la gran capital del país, però sempre basculant entre aquests dos grans paradigmes. D’una banda, el d’un model territorial basat en la Catalunya urbana concentrada al voltant de Barcelona, i per l’altra un model més policèntric i vertebrat territorialment que no es limiti a la conurbació barcelonina.

L’actual dinàmica mundial de creixement de les ciutats i de les seves conurbacions urbanes posa la ciutat de Barcelona en una nova tessitura. L’aposta ambiciosa i desacomplexada per la regió metropolitana dels 5 milions d’habitants que permeti aprofitar tot el potencial que té aquest territori, o bé per un model de creixement més sostingut que mantingui l’equilibri entre Barcelona i la seva àrea metropolitana i la resta del país. De nou, depenem de la capacitat de tots els actors implicats d’arribar en un gran acord de país que permeti un punt de trobada entre aquestes dues grans mirades. Malgrat les enormes complexitats i contradiccions del nostre món, l’acord i el pacte hauria de ser possible.

Entrevista a l’alcalde Jaume Collboni: “Estic a favor de la idea de la regió metropolitana dels 5 milions”

MP. Què significa per vostè l’exercici de la capitalitat per part de Barcelona, tant des d’una perspectiva de país com des de la gran conurbació urbana?

JC. Hi ha un fet, crec, molt determinant de la Barcelona contemporània: que Barcelona o és metropolitana o no serà. Si la ciutat de Barcelona avui té rellevància des del punt de vista econòmic, cultural, de projecció internacional, és perquè no només és un municipi, sinó que representa una àrea d’influència de molta centralitat al sud d’Europa. Crec que Barcelona ha de contribuir a escalar el fet metropolità dins de Catalunya, perquè és sobretot la possibilitat de solucionar molts reptes que tenim com a societat i com a país a partir d’una escala urbana determinada. Si nosaltres volem assumir el repte de l’habitatge, una mobilitat ben integrada i sostenible, una gestió del medi ambient eficient, això vol dir escala, i vol dir continu urbà, i això és la idea de la Barcelona metropolitana.

MP. Per tant, la llei, més que l’instrument polític, és un instrument tècnic i de gestió per assumir els reptes?

JC. Crec que aquest va ser un dels problemes que va impedir, segurament, que fos una llei ràpida, perquè hem de convenir que la llei va arribar molt tard. És a dir, dins del procés de la construcció de la Catalunya contemporània, jo no me l’imagino, o la meva família política no se l’imagina, sense haver institucionalitzat o articulat el fet metropolità de Barcelona. Això va tenir una recança històrica per part del nacionalisme català durant molts anys, que ho va veure -jo en absolut ho veig així, com un mecanisme de contrapoder o de Catalunya alternativa, per dir-ho d’alguna manera, la Catalunya urbana.

És cert que la Barcelona metropolitana és la Catalunya urbana, podríem dir-li també la Catalunya metropolitana, a mi no em faria res que se l’hi digués així, perquè som la Catalunya metropolitana, amb unes especificitats pròpies que s’han d’entendre, s’han d’articular, i crec que el 2010, quan s’aprova la Llei, és la culminació d’un procés de maduració molt llarg, però feliç. I des d’aquest punt de vista, per a mi la llei culmina aquest procés polític d’una carta de naturalesa de la Catalunya metropolitana, per no dir-ho de la Barcelona metropolitana, i és un instrument de gestió, de primer ordre, fonamental.

MP. Així doncs, en el seu model de Barcelona, que vostè visualitza ja no només ara com a Alcalde sinó en tota la seva trajectòria política prèvia, aquesta institució metropolitana té un rol central?

JC. Té un rol central, articula un fet. I la meva idea de la Barcelona del futur, de la Barcelona del 2030 o 2050, ja no la veig només com la Barcelona dels 35 municipis, dels 3,2 milions d’habitants que suma ara l’actual Àrea Metropolitana, sinó la regió metropolitana dels 5,1 milions, que és l’actual AMB i la primera corona, això que s’anomena la primera corona que va des de Vilanova i la Geltrú passant pels Vallesos i fins a Mataró. Insisteixo, és una forma d’articular la Catalunya metropolitana. No és, com a vegades es pot veure, una mena de pan barcelonisme.

«No hem de parlar tant de reformes de la institució o de la llei, sinó que ens hem de centrar en saber quines noves competències hauria d’assumir aquest ens metropolità”

MP. Efectivament hi ha gent que ho viu així…

JC. Sí, sí, ho sé. Però li diré més, sigui o no políticament correcte, crec que és inevitable que passi, que acabarà passant, més enllà de Barcelona. Per què? Doncs perquè en un món globalitzat hi ha un món que ha de resoldre problemes que són molt estructurals. Abans he comentat la gestió del medi ambient, la integració, la mobilitat, el tema de l’habitatge, etc.
S’ha de tenir en compte que el procés de concentració que s’està produint en les àrees urbanes de tot el món fa que per resoldre problemes i ser rellevant a nivell internacional -i és l’opció que nosaltres hem fet com a ciutat i com a país, ser rellevants a nivell internacional perquè ens dona moltes oportunitats- cal tenir escala. I posem un exemple, jo quan vaig a la Xina, o a països asiàtics, o fins i tot americans, em diuen, quants habitants té Barcelona? Fins ara deia 3,2. Ara ja començo a dir 5, perquè és la forma d’estar assegut en aquella taula.

MP. Ara que cita la part internacional, el model que a vostè li crida més l’atenció, que integri millor el benestar de les persones en gestió dels grans reptes que hem citat, quin podria ser?

JC. Jo crec que a nivell internacional, comparant amb el que més es pot assemblar al nostre és el que fa en sèrie a França, sobretot a la regió de Lió, que és el que conec més. Per altra banda, hi ha un procés molt interessant que està fent el Regne Unit, la Devolution, que és un procés de descentralització de l’Estat, que no es produeix a les regions, perquè no existeixen al Regne Unit, excepte les 3 nacions històriques del Regne Unit, que s’està produint a les metròpolis, Manchester, Liverpool i el Gran Londres, que és un altre procés que nosaltres estem seguint amb interès. Jo defenso en part, i de moment amb una certa solitud, que de cara al futur s’hauria de produir al nostre país un procés de Devolution en un doble sentit: de baix cap a dalt en aquest ens metropolità del futur, i de dalt cap a baix, sigui de l’Estat o la Generalitat, també cap a aquest ens metropolità. És un model híbrid que si no recordo malament ha inspirat a la ciutat de Vigo.
Espanya és un cas molt excepcional, entre altres coses perquè l’altra gran ciutat espanyola, que és Madrid, té la comunitat autònoma, que és qui fa aquestes funcions. En canvi, a Catalunya tenim una peculiaritat, a més de la càrrega simbòlica i històrica que té la Generalitat, ja que l’escala intermèdia entre les competències autonòmiques i les locals, és la metropolitana.

MP. Sentint-lo i pensant en el futur, intueixo que vostè seria partidari d’una línia d’enfortiment de la institució metropolitana i de més competències?

JC. Estic a favor de la idea de la regió metropolitana dels 5 milions. I en aquest sentit és positiu que el debat que ja s’ha obert sobre aquest tema en fòrums, com per exemple Rethink Barcelona, vagi fent el seu camí. Considero que no hem de parlar tant de reformes de la institució o de la llei, sinó que ens hem de centrar en saber quines noves competències hauria d’assumir aquest ens metropolità, i com integrem amb algunes polítiques, la primera regió a la primera corona metropolitana. Per exemple, en polítiques d’integració del transport públic metropolità o en la gestió de residus. No comencem la casa per la teulada, penso que no és qüestió de parlar d’una llei que ho canviï tot, que creï un nou gran ens metropolità, que té un president que s’escull no sé com… Jo crec que això és el final del procés, el que hem de fer és un procés diferent. Hem d’anar tema a tema, cas a cas, veient com, a partir de dues o tres polítiques que siguin molt estratègiques, aconseguim coordinar-nos. En el cas de la mobilitat és molt evident. Nosaltres tenim la gestió metropolitana del transport a través de TMB, però hi ha un salt d’escala molt ràpid i que els usuaris i els ciutadans acusen a diari, Rodalies a part, que és la mobilitat de la gran metròpolis. Tots sabem que la gent que viu a Sabadell, Terrassa o Mataró no té ben resolta la seva mobilitat perquè no està ben integrada. Per tant, necessitem una autoritat de la mobilitat refundada, nova, i pot ser una de les polítiques que s’han de començar a articular amb aquesta perspectiva regional.
Una altra és la promoció econòmica internacional. És a dir, nosaltres quan anem a fires per buscar inversions, no expliquem 101 quilòmetres quadrats. Ja sabem que hi ha poc o gens d’espai. En canvi, si Barcelona ofereix un paraigües que pot ser de 500 quilòmetres quadrats, o de 1.000 quilòmetres quadrats, o de la superfície que tingui la regió metropolitana que inclogui tots els municipis, la situació és diferent.
La llei del 2010 permet un procés de maduració, de tal manera que afortunadament es va superant aquella sensació, que puc entendre, que tenen part dels municipis que és una certa basarda amb la idea de la Gran Barcelona que ho cobreixi tot, i limiti la diversitat o la identitat dels municipis. Mica en mica, es va assumint la idea de que Barcelona és també un nom que pertany, per dir-ho així, a tothom, no només als ciutadans de Barcelona.

MP. Ideologies i angúnies personals a banda, vostè troba que els alcaldes metropolitans es mostren cada vegada més receptius davant d’aquesta idea?

JC. Penso que això va madurant. Sense personalitzar-ho, jo m’he dedicat molt, durant aquest primer mandat, més que a teoritzar sobre aquest nou model de regió metropolitana del futur, a crear la confiança i, sobretot, la relació en peu d’igualtat de Barcelona amb la resta de municipis metropolitans. Estic visitant municipis que feia deu, quinze o vint anys que un alcalde de Barcelona no visitava. Estic fent una espècia de “tour” per conèixer directament la realitat dels municipis, conèixer els alcaldes i els regidors, visito la institució, m’expliquen les seves problemàtiques, etc. És a dir, generar un clima de confiança des de la igualtat. I sempre dic que Barcelona és un municipi metropolità més. És el gran, però és un més.

Barcelona és contribuent net de l’àrea metropolitana. Això és una dada que no sempre es diu. Contribuent net vol dir que nosaltres, cada mandat, aproximadament, aportem 100 milions d’euros com a ciutat i no rebem la mateixa quantitat per dir-ho suau. Tenim serveis mancomunats, òbviament, els metropolitans, que també fem una aportació econòmica molt important, i de la gestió, però tots els problemes que hi ha d’inversió, per exemple, al conjunt de l’àrea metropolitana, a Barcelona no existeixen, no en tenim. És a dir, Barcelona és un contribuent net, perquè és una ciutat que genera el 30% del PIB del país per si sola, i per tant tenim una responsabilitat. Però sí que, com a ciutat, també ens interessa molt resoldre aspectes com el de la mobilitat, o el de l’habitatge, o el de la gestió energètica, perquè això afecta directament la ciutat.

MP. A nivell d’expectatives, i amb la seva experiència com a alcalde, creu que la llei les ha complert, o que d’entrada es va quedar massa curta?

JC. Jo crec que sí, políticament segur, i jo crec que en aquest cas el paper dels alcaldes Balmón i Trias en aquell moment s’ha de reconèixer que va ser molt important. És veritat que vam haver d’esperar a tenir un govern de progrés a Catalunya perquè la llei veiés la llum, però crec que el fet que l’àrea metropolitana tingués un alcalde de CiU en aquell moment, simbòlicament, però també materialment, va fer que moltes recances s’esvaïssin, i crec que des del punt de vista funcional ha complert els seus objectius.

MP. Vostè no va ser en el procés de negociació, però la seva formació política, el PSC, hi creia i va ser-hi. Creu que hi ha algun nom, o noms, a destacar com a grans arquitectes de l’AMB?

JC. No conec en tant de detall la negociació, francament, perquè no estava al dia dels detalls, però crec que sí que hi ha dos personatges polítics, conjuntament amb els seus equips tècnics darrere, i aquests són Antonio Balmón i Xavier Trias.

MP. Podria ser que el tema de la governança, els equilibris de poder, fos un obstacle per tirar endavant la llei i que es va haver de superar?

JC. És evident que a l’àrea metropolitana sempre hi ha hagut una majoria d’esquerres, fins i tot a les èpoques més baixes de l’esquerra, del PSC a l’àrea metropolitana, ha estat una opció majoritària i ho seguirà sent durant molt de temps. Jo crec que va haver-hi en algun moment històric la temptació de donar-li una carta de naturalesa política que una àrea metropolitana no ha de tenir. Una àrea metropolitana no ha de tenir una bandera i un himne. La bandera i l’himne dels catalans és la senyera i Els Segadors. I la bandera de l’Àrea Metropolitana és el logotip d’un govern. No li trec valor. El que li trec és càrrega política. És la meva aproximació al fet metropolità. Crec que la vocació d’aquest instrument metropolità, es digui àrea o es digui regió en el futur, ha de ser solucionar problemes, millorar la gestió, donar escala i solucions. Com, a través de l’escala, podem donar solucions als reptes que tenen les ciutats.

MP. Moltes gràcies Alcalde.
JC. Gràcies a vosaltres.

Per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i Professora de Ciència Política UPF

En motiu dels 15 anys de l’aprovació de la llei que va institucionalitzar l’Àrea Metropolitana de Barcelona, des de la Societat Barcelonina d’Estudis Econòmics i Socials (SBEES), i en el marc del projecte Rethink Barcelona, ens hem proposat reflexionar sobre l’impacte que ha tingut en el teixit urbà de la conurbació de Barcelona l’aprovació de la Llei 31/2010, de 3 d’agost, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Per aquest motiu hem entrevistat a l’actual alcalde de Barcelona, Jaume Collboni; qui fou alcalde pocs mesos després de l’aprovació de la llei, l’alcalde Xavier Trias; l’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín; i el 129è president de la Generalitat Artur Mas. Quatre entrevistes a les quals s’hi afegiran sis converses que estem planificant per mostrar la importància política, social, cultural i econòmica de l’àrea metropolitana i el seu impacte en la vida dels ciutadans. Testimonis que ens permet seguir reflexionant i contribuint al desenvolupament de la metròpoli. Entendre les diverses mirades polítiques i ideològiques que van confluir en l’acord, així com el context polític i institucional en el que es va desenvolupar aquest pacte de país, ens ha de permetre valorar en profunditat com la institucionalització de la realitat metropolitana de Barcelona ha transformat aquest territori.

Des de principis del segle XX, la idea d’una Barcelona que transcendeix els límits municipals ha estat objecte de diverses interpretacions polítiques, culturals i urbanístiques. El noucentisme entenia Barcelona com la capital cultural, moral i administrativa de Catalunya, cridada a exercir un rol ordenador sobre el seu entorn. La metròpoli no s’hi definia per la seva complexitat territorial, sinó pel seu potencial civilitzador i cohesionador. Des de la mirada dels noucentistes, la ciutat de Barcelona representava la ciutat moderna i culta, capaç d’estructurar el territori català per mitjà de la racionalitat urbanística, els serveis públics, la projecció exterior i les institucions pròpies de Catalunya. Aquesta visió encara avui ressona en l’imaginari de la Gran Barcelona, una capital que lidera i projecta la resta del país.

La vocació de Barcelona de posicionar-se entre les grans ciutats del món ha permès desenvolupar la visió de la metròpoli com a un espai de gestió i governança compartida. En les darreres dècades del segle XX, especialment sota l’impuls dels governs municipals socialistes, a les ciutats pren força una mirada més funcional, política i de gestió sobre l’espai metropolità. Aquesta visió sorgeix de la pràctica administrativa i de la voluntat de gestionar col·lectivament els reptes urbans com ara la mobilitat, l’habitatge, la sostenibilitat i els serveis bàsics. L’AMB no és només una extensió de Barcelona, sinó un sistema d’interdependències entre municipis, articulat mitjançant instruments de planificació i d’una governança plural, que hauria de superar el lideratge unipersonal de la capital. Així doncs, la metròpoli esdevé una unitat de gestió eficient i cohesionada, orientada a la redistribució i la igualtat d’oportunitats.

La tensió territorial entre la capital i el país no es pot extreure del debat metropolità. Pel catalanisme polític, i especialment durant l’etapa dels governs de Convergència i Unió, l’Àrea Metropolitana de Barcelona ha representat una ambivalència: d’una banda, un centre dinàmic i imprescindible per al progrés econòmic del país; de l’altra, un espai políticament complex, més difícil d’alinear amb els grans consensos de país que sempre ha defensat el catalanisme, i que no pot succionar i centralitzar totes les oportunitats de desenvolupament econòmic i social que el país és capaç de generar. Pel catalanisme polític, ja sigui el que es declina a través del nacionalisme com el que ho fa a través de l’independentisme, la metròpoli ha estat percebuda amb certa reserva, sovint per la seva tendència a una estructura institucional autònoma i deslligada del país, com si es tractés d’un contrapoder a la institució de la Generalitat.

Així doncs, i el lector ho trobarà plasmat en moltes de les respostes dels protagonistes de les entrevistes, la mirada sobre l’Àrea Metropolitana està revestida d’una vocació de rellançament de la gran capital del país, però sempre basculant entre aquests dos grans paradigmes. D’una banda, el d’un model territorial basat en la Catalunya urbana concentrada al voltant de Barcelona, i per l’altra un model més policèntric i vertebrat territorialment que no es limiti a la conurbació barcelonina.

L’actual dinàmica mundial de creixement de les ciutats i de les seves conurbacions urbanes posa la ciutat de Barcelona en una nova tessitura. L’aposta ambiciosa i desacomplexada per la regió metropolitana dels 5 milions d’habitants que permeti aprofitar tot el potencial que té aquest territori, o bé per un model de creixement més sostingut que mantingui l’equilibri entre Barcelona i la seva àrea metropolitana i la resta del país. De nou, depenem de la capacitat de tots els actors implicats d’arribar en un gran acord de país que permeti un punt de trobada entre aquestes dues grans mirades. Malgrat les enormes complexitats i contradiccions del nostre món, l’acord i el pacte hauria de ser possible.

Entrevista a l’alcalde Jaume Collboni: “Estic a favor de la idea de la regió metropolitana dels 5 milions”

MP. Què significa per vostè l’exercici de la capitalitat per part de Barcelona, tant des d’una perspectiva de país com des de la gran conurbació urbana?

JC. Hi ha un fet, crec, molt determinant de la Barcelona contemporània: que Barcelona o és metropolitana o no serà. Si la ciutat de Barcelona avui té rellevància des del punt de vista econòmic, cultural, de projecció internacional, és perquè no només és un municipi, sinó que representa una àrea d’influència de molta centralitat al sud d’Europa. Crec que Barcelona ha de contribuir a escalar el fet metropolità dins de Catalunya, perquè és sobretot la possibilitat de solucionar molts reptes que tenim com a societat i com a país a partir d’una escala urbana determinada. Si nosaltres volem assumir el repte de l’habitatge, una mobilitat ben integrada i sostenible, una gestió del medi ambient eficient, això vol dir escala, i vol dir continu urbà, i això és la idea de la Barcelona metropolitana.

MP. Per tant, la llei, més que l’instrument polític, és un instrument tècnic i de gestió per assumir els reptes?

JC. Crec que aquest va ser un dels problemes que va impedir, segurament, que fos una llei ràpida, perquè hem de convenir que la llei va arribar molt tard. És a dir, dins del procés de la construcció de la Catalunya contemporània, jo no me l’imagino, o la meva família política no se l’imagina, sense haver institucionalitzat o articulat el fet metropolità de Barcelona. Això va tenir una recança històrica per part del nacionalisme català durant molts anys, que ho va veure -jo en absolut ho veig així, com un mecanisme de contrapoder o de Catalunya alternativa, per dir-ho d’alguna manera, la Catalunya urbana.

És cert que la Barcelona metropolitana és la Catalunya urbana, podríem dir-li també la Catalunya metropolitana, a mi no em faria res que se l’hi digués així, perquè som la Catalunya metropolitana, amb unes especificitats pròpies que s’han d’entendre, s’han d’articular, i crec que el 2010, quan s’aprova la Llei, és la culminació d’un procés de maduració molt llarg, però feliç. I des d’aquest punt de vista, per a mi la llei culmina aquest procés polític d’una carta de naturalesa de la Catalunya metropolitana, per no dir-ho de la Barcelona metropolitana, i és un instrument de gestió, de primer ordre, fonamental.

MP. Així doncs, en el seu model de Barcelona, que vostè visualitza ja no només ara com a Alcalde sinó en tota la seva trajectòria política prèvia, aquesta institució metropolitana té un rol central?

JC. Té un rol central, articula un fet. I la meva idea de la Barcelona del futur, de la Barcelona del 2030 o 2050, ja no la veig només com la Barcelona dels 35 municipis, dels 3,2 milions d’habitants que suma ara l’actual Àrea Metropolitana, sinó la regió metropolitana dels 5,1 milions, que és l’actual AMB i la primera corona, això que s’anomena la primera corona que va des de Vilanova i la Geltrú passant pels Vallesos i fins a Mataró. Insisteixo, és una forma d’articular la Catalunya metropolitana. No és, com a vegades es pot veure, una mena de pan barcelonisme.

MP. Efectivament hi ha gent que ho viu així…

JC. Sí, sí, ho sé. Però li diré més, sigui o no políticament correcte, crec que és inevitable que passi, que acabarà passant, més enllà de Barcelona. Per què? Doncs perquè en un món globalitzat hi ha un món que ha de resoldre problemes que són molt estructurals. Abans he comentat la gestió del medi ambient, la integració, la mobilitat, el tema de l’habitatge, etc.
S’ha de tenir en compte que el procés de concentració que s’està produint en les àrees urbanes de tot el món fa que per resoldre problemes i ser rellevant a nivell internacional -i és l’opció que nosaltres hem fet com a ciutat i com a país, ser rellevants a nivell internacional perquè ens dona moltes oportunitats- cal tenir escala. I posem un exemple, jo quan vaig a la Xina, o a països asiàtics, o fins i tot americans, em diuen, quants habitants té Barcelona? Fins ara deia 3,2. Ara ja començo a dir 5, perquè és la forma d’estar assegut en aquella taula.

MP. Ara que cita la part internacional, el model que a vostè li crida més l’atenció, que integri millor el benestar de les persones en gestió dels grans reptes que hem citat, quin podria ser?

JC. Jo crec que a nivell internacional, comparant amb el que més es pot assemblar al nostre és el que fa en sèrie a França, sobretot a la regió de Lió, que és el que conec més. Per altra banda, hi ha un procés molt interessant que està fent el Regne Unit, la Devolution, que és un procés de descentralització de l’Estat, que no es produeix a les regions, perquè no existeixen al Regne Unit, excepte les 3 nacions històriques del Regne Unit, que s’està produint a les metròpolis, Manchester, Liverpool i el Gran Londres, que és un altre procés que nosaltres estem seguint amb interès. Jo defenso en part, i de moment amb una certa solitud, que de cara al futur s’hauria de produir al nostre país un procés de Devolution en un doble sentit: de baix cap a dalt en aquest ens metropolità del futur, i de dalt cap a baix, sigui de l’Estat o la Generalitat, també cap a aquest ens metropolità. És un model híbrid que si no recordo malament ha inspirat a la ciutat de Vigo.
Espanya és un cas molt excepcional, entre altres coses perquè l’altra gran ciutat espanyola, que és Madrid, té la comunitat autònoma, que és qui fa aquestes funcions. En canvi, a Catalunya tenim una peculiaritat, a més de la càrrega simbòlica i històrica que té la Generalitat, ja que l’escala intermèdia entre les competències autonòmiques i les locals, és la metropolitana.

MP. Sentint-lo i pensant en el futur, intueixo que vostè seria partidari d’una línia d’enfortiment de la institució metropolitana i de més competències?

JC. Estic a favor de la idea de la regió metropolitana dels 5 milions. I en aquest sentit és positiu que el debat que ja s’ha obert sobre aquest tema en fòrums, com per exemple Rethink Barcelona, vagi fent el seu camí. Considero que no hem de parlar tant de reformes de la institució o de la llei, sinó que ens hem de centrar en saber quines noves competències hauria d’assumir aquest ens metropolità, i com integrem amb algunes polítiques, la primera regió a la primera corona metropolitana. Per exemple, en polítiques d’integració del transport públic metropolità o en la gestió de residus. No comencem la casa per la teulada, penso que no és qüestió de parlar d’una llei que ho canviï tot, que creï un nou gran ens metropolità, que té un president que s’escull no sé com… Jo crec que això és el final del procés, el que hem de fer és un procés diferent. Hem d’anar tema a tema, cas a cas, veient com, a partir de dues o tres polítiques que siguin molt estratègiques, aconseguim coordinar-nos. En el cas de la mobilitat és molt evident. Nosaltres tenim la gestió metropolitana del transport a través de TMB, però hi ha un salt d’escala molt ràpid i que els usuaris i els ciutadans acusen a diari, Rodalies a part, que és la mobilitat de la gran metròpolis. Tots sabem que la gent que viu a Sabadell, Terrassa o Mataró no té ben resolta la seva mobilitat perquè no està ben integrada. Per tant, necessitem una autoritat de la mobilitat refundada, nova, i pot ser una de les polítiques que s’han de començar a articular amb aquesta perspectiva regional.
Una altra és la promoció econòmica internacional. És a dir, nosaltres quan anem a fires per buscar inversions, no expliquem 101 quilòmetres quadrats. Ja sabem que hi ha poc o gens d’espai. En canvi, si Barcelona ofereix un paraigües que pot ser de 500 quilòmetres quadrats, o de 1.000 quilòmetres quadrats, o de la superfície que tingui la regió metropolitana que inclogui tots els municipis, la situació és diferent.
La llei del 2010 permet un procés de maduració, de tal manera que afortunadament es va superant aquella sensació, que puc entendre, que tenen part dels municipis que és una certa basarda amb la idea de la Gran Barcelona que ho cobreixi tot, i limiti la diversitat o la identitat dels municipis. Mica en mica, es va assumint la idea de que Barcelona és també un nom que pertany, per dir-ho així, a tothom, no només als ciutadans de Barcelona.

«No hem de parlar tant de reformes de la institució o de la llei, sinó que ens hem de centrar en saber quines noves competències hauria d’assumir aquest ens metropolità.”